EL RETRAT (I). UNA MENA DE PREÀMBUL

13 de març de 2012


J. Vermeer. Al·legoria de l'art de la pintura. Kunsthistorisches Museum (Viena)

No és la primera vegada que, hi vingui més o menys a tomb, comento com m'arriben a agradar els retrats en totes les manifestacions artístiques en què aquests ens poden arribar, manifestacions en les quals hi incloc, naturalment, la literatura, un gènere, el del retrat literari, ja sigui el real o el fictici, que no dubto ni un moment en dir que em fascina.

Potser, o gairebé segur, vaja, que aquest gust pel retrat literari em va néixer quan feia quart curs del batxillerat elemental i vaig llegir, al llibre de text que teníem de Literatura, un fragment del Buscón, de Quevedo, on l'incisiu escriptor del Segle d'Or espanyol retratava un personatge a qui va batejar amb el nom de Dómine Cabra i que era la pura imatge de la gasiveria portada a l'extrem.

Quin plaer tan grat anar llegint la descripció que un escriptor ens fa d'un personatge i copsar com nosaltres, lectors, li anem donant forma a través de la paraula escrita!

Divertit, però a la vegada punyent i sense commiseració, Quevedo, servint-se de la rancúnia que passat el temps el protagonista de la novel·la, Pablos, encara guarda pel fet d'haver passat una llarga temporada de gana a casa d'un clergue, descriu, amb enginyosos símils, la figura d'aquest personatge anomenat Dómine Cabra, el qual, de tan garrepa com era no menjava per no gastar:

"Los ojos, avecindados en el cogote, que parecía que miraba por cuévanos; tan hundidos y obscuros, que era buen sitio el suyo para tiendas de mercaderes; [...] el gaznate, largo como avestruz, con una nuez tan salida, que parecía que se iba a buscar de comer, forzada de la necesidad; los brazos, secos; las manos, como un manojo de sarmientos cada una. Mirado de media abajo, parecía tenedor, o compás con dos piernas largas y flacas; su andar muy despacio; si se descomponía algo, le sonaban los huesos como tablillas de San Lázaro."

Al Quadern gris, un llibre que no em canso de recomanar fins i tot als castellanoparlants que no coneixen la nostra llengua, ja que hi ha una magnífica traducció al castellà feta per Dionisio Ridruejo i la seva dona, Glòria de Ros, Josep Pla es fa un autoretrat carregat de murrieria, tan pròpia en el genial escriptor empordanès, un autoretrat que, quan fa referència als ulls, no puc evitar rememorar més d'una vegada quan m'agafa per llegir, o per rellegir, Pla i l'imagino escrivint, amb aquells ullets petits i vius, sobre determinats temes o moments que explica va viure:

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremament mòbils –d'una mobilitat tan acusada que sempre que a algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament.” (El subratllat és meu.)


Encara que per tot el que ja porto escrit no ho sembli, no és del retrat literari del que volia parlar, pel que demano, un cop més, perdó per ser tan propens a descentrar-me del tema del que, en un principi, havia d'anar aquest apunt, i que no és cap altre que, a causa d'una sèrie de treballs que estic intentat fer sobre uns determinats retrats pictòrics i que tot just tinc a mig embastar, que se m'ha ocorregut fer-ne una espècie de prolegomen.

Com que de cap de les maneres el que pretenc és fer una història del retrat, començaré intentant explicar el perquè de la gran eclosió d'aquest gènere artístic, que va succeir durant el període històric anomenat Renaixement, un període nascut a les grans urbs italianes de finals de segle XIV i que, impulsat pel moviment filosòfic i cultural anomenat Humanisme, va difondre's amb rapidesa per Europa, una època, la renaixentista, que significarà la transició en el pas que la humanitat va fer des del món medieval, o feudal, al món modern.

Gràcies a la prosperitat del comerç a través de les noves rutes que els grans descobriments van obrir; gràcies al desenvolupament de la indústria, sobretot tèxtil i metal·lúrgica, així com a l'explotació de la mineria, la burgesia va anar consolidant-se com una classe social en gran puixança, però no solament en l'aspecte econòmic, sinó també en el polític i en l'ideològic.

Amb una economia pròspera, creix, dins d'aquesta classe social, la curiositat intel·lectual, a la vegada que l'aparició de la impremta fomenta que la cultura s'independitzi de l'autoritat eclesiàstica i de dogmes religiosos, el que acabarà provocant un profund canvi en l'actitud de l'home envers el paper que li correspon en el món, un lloc, el món, que ja no es veurà com un camí de pas que l'home, formant part d'un gran ramat, ha de fer cap a la vida eterna, sinó que el món es començarà a veure com un inacabable objecte d'estudi que l'home té a l'abast i del que se'n podrà aprofitar i gaudir-ne per fer-li la vida més plaent, de manera que l'home, i vet aquí una de les principals conseqüències de l'Humanisme, prendrà consciència de la seva individualitat.

Una burgesia enriquida, doncs, té cada cop un paper més rellevant dins l'estructura social de l'època renaixentista, pel que ja no només serà l'església o la noblesa els qui tindran el suficient poder econòmic per encarregar feines als artistes, i serà precisament gràcies a la presa de consciència de l'home com a individu, que els retrats personals esdevindran una importantantíssima manifestació més de l'art que, amb els lògics canvis d'estils de cada època, perviurà per sempre en la història de l'art universal.

Al llarg d'aquesta història hi ha hagut, i hi ha, grans retratistes, pel que són molts els grans retrats, inclosos, està clar, els de personatges anònims, que aquests grans pintors ens han llegat, i si bé seria absurd fer-ne un rànquing, per exemple, del millor al pitjor, sí que de ben segur cadascú de nosaltres té les seves preferències pel fet d'haver-se quedat “atrapat” alguna vegada davant un retrat que ha vist exposat en algun museu, o fins i tot reproduït en una làmina impresa, o bé a la pantalla de l'ordinador.

Jo diria, parlant de personatges anònims, que és gairebé impossible quedar-se indiferent davant l'espontaneïtat, simpatia, tendresa..., en difinitiva: la humanitat que ens transmet el marrec del peu var que el pintor de Xàtiva, Josep de Ribera, va saber plasmar tan admirablement en el quadre que, entremig de figures de la noblesa, o eclesiàstiques, o de grans divinitat mitològiques, penja a les parets del museu del Louvre, de París, un quadre al qual ja vaig dedicar fa mes de dos anys aquest apunt.

 Josep de Ribera. El peu var. Museu del Louvre (París)

I jo diria, també, però parlant de personatges no anònims, que és gairebé impossible quedar-se indiferent davant el retrat que Diego Velázquez va fer del Papa Innocenci X:

Diego Velázquez. Retrat de Innocenci X. Galleria Doria-Pamphili (Roma)

Dominen, en la composició d'aquest retrat, diferents tonalitats de vermell (cortinatges, tapisseria del seient, birret, musseta), que contrasten amb els daurats dels ornaments del setial i el blanc del roquet, però Velázquez sap treure tot el profit de tan escassa varietat de tons fins al punt de fer-nos arribar als ulls l'esclat de la lluentor que la llum provoca a la delicada seda del birret i, sobretot, de la de la musseta, dos elements del vestuari papal que a alguns experts els serveix per suposar que aquest retrat, del qual no hi ha cap constància escrita de quan es va pintar exactament, Velázquez el va realitzar els mesos d'estiu, concretament de l'any 1650, durant el segon i fructuós viatge que el pintor sevillà va fer a Roma i no, com els d'anteriors i posteriors Papes retratats per altres pintors, a l'hivern, ja que tant el birret com la musseta reproduïts per aquests darrers sempre són de vellut rivetejat amb pell d'ermini, propis de la protocolària vestimenta dels Papes a l'hivern.

S'han escrit milers i milers -i em quedo curt- de pàgines sobre aquest esplèndid retrat, un retrat que, com a totes les grans obres artístiques, se li han dedicat minuciosos estudis i que compta amb tota una sèrie de curiositats, com per exemple que Innocenci X va ser el primer Papa de la història retratat per un pintor que no era italià, o que aquest és un dels escassos quadres que Velázquez va signar (ho va fer en el paper que el Papa té a la mà esquerra)...

... però tot això, per dir-ho amb una expressió que crec prou adient en aquest cas, és peccata minuta, ja que la grandesa de Velázquez en la realització d'aquest retrat va ser aconseguir traspassar a la tela no solament les mateixes faccions que aquell home veia quan es mirava al mirall i no les que ell, i tots, normalment mostrem quan sabem que ens retraten i l'encarregat de fer-ho ens diu: “Va; digues Lluíiiiiis!”, sinó que, en aquest retrat, Velázquez va saber captar just el moment en què Innocenci X confirmava amb el gest allò que tantes vegades es diu: que la cara és el mirall on s'hi reflecteix l'ànima.

Innocenci X, que va ser nomenat Papa quan tenia 72 anys (al retrat en tenia 76), provenia d'una aristocràtica família, els Pamphili. Home vital, de posat arrogant, treballador incansable, era un personatge fred i distant; molt poc agraciat, per no dir lleig; reservat, per no dir sorrut; lent a l'hora de prendre decisions, per no dir insegur i, sobretot, summament malfiat. En definitiva, més que no pas dir o, com es diu moltes vegades, perseguir, l'esguard d'Innocenci X captat per Velázquez ens barra, defensiu, el pas a l'interior d'algú que va ser elegit oficialment per fer de pastor d'ànimes, però que altra feina tenia que la de pasturar un ramat.


No és gens estrany, doncs, que de seguida s'estengués la brama que, al contemplar-se per primer cop en el retrat de Velázquez, a Innocenci X li sortís de l'ànima exclamar: “Troppo vero!” (“Massa real!”)

* * *

El anys de papat d'Innocenci X sempre duràn enganxada una lacra: la de la influència que sobre aquest Papa va exercir la seva cunyada, Olimpia Maidalchini, una dona cobdiciosa fins a extrems inimaginables que va aprofitar-se del càrrec del seu cunyat, el qual, tan bon punt va ser elegit Papa va atorgar-li el títol de Princesa de San Marino, per enriquir-se mitjançant la desviació i la creació d'impostos destinats a engreixar les seves arques, impostos avui en dia tan inimaginalbes com, per exemple, el que les prostitutes li pagaven per poder passejar-se en carrosses per la ciutat.

La influència de donna Olimpia sobre el seu cunyat en els afers interns del Vaticà -ell prou feina tenia en ocupar-se de les conseqüències del Tractat de Westfalia o en intentar evitar una guerra amb la, en aquell temps, totpoderosa França- era tan gran, que era ella qui feia la criba de qui podia o no arribar fins al Papa depenent de la bona voluntat, s'entén que econòmica, que els interessats en arribar-hi tinguessin amb ella.

No és cap llegenda negra el fet que, preveient la imminent mort al llit del seu cunyat el Papa, donna Olimpia va endur-se tot el que aquest tenia de valor en les seves estances deixant-lo completament escurat. A tan alt grau havia arribat la cobdícia d'aquesta dona que, quan el Papa va morir, van trigar tres dies a enterrar-lo perquè ella no va voler fer-se càrrec de les despeses de l'enterrament al·legant que era una pobra vídua sense recursos.

Innocenci X va ser enterrat dins una senzilla caixa de fusta, que per caritat cristiana van acodar pagar entre un dels seus majordoms i un clergue.

I tot això darrer que s'ha explicat de donna Olimpa, què hi té a veure amb els retrats?, potser us preguntareu... Doncs sí, alguna cosa hi té a veure, ja que d'Olimpia Maidalchini existeixen dos retrats, els quals poden servir-nos de prova del que pot arribar a dir un retrat de la personalitat del personatge.

El primer és un oli, d'autor desconegut:


I aquest segon, un bust de marbre, obra de l'escultor Alessandro Algardi:


És més que evident quin dels dos ens acosta més al personatge, oi?...

11 comentaris:

maac ha dit...

Y llego la fotografia y el retrato pictórico adquirió una nueva dimensión, ya no era estrictamente necesario plasmar exactamente la realidad ¿o quizás la perdió?

maac ha dit...

Creo que te interesarán estas entradas del blog de Boccanegra, con una música muy bien elegida:


http://xavisuescun.blogspot.com/2012/01/130-gentlemen-un-paseo-por-la-historia.html

http://xavisuescun.blogspot.com/2012/01/131-ladies-un-paseo-por-la-historia-del.html

Y en la etiqueta retratos del mismo blog encontrarás más cosas.

Titus ha dit...

Una fantàstica entrada, com és habitual en tu.
En la meua nova faceta de profe de llengua i literatura castellana forçat per la manca de recursos (ja saps que la meua especialitat és una altra), m'he fixat especialment en el retrat del Dómine Cabra i m'ha vingut al cap un igual de gràfic i de caricaturesc d'una altra obra seua, "El sueño de la muerte":

Con su báculo venía una vieja o espantajo diciendo: "¿Quién está allá en las sepulturas?", con una cara hecha de un orejón, los ojos en dos cuévanos de vendimiar, la frente con tantas rayas y de tal color y hechura que parecía planta de pie, la nariz en conversación con la barbilla, que casi juntándose hacían garra, y una cara de la impresión del grifo; la boca a la sombra de la nariz, de hechura de lamprea, sin diente ni muela, con sus pliegues de bolsa a lo jimio, y apuntándole ya el bozo de las calaveras en un mostacho erizado; la cabeza con temblor de sonajas y la habla danzante; unas tocas muy largas sobre el monjil negro, esmaltando de mortaja la tumba; con un rosario muy largo colgado y ella corva, que parecía con las muertecillas que colgaban dél, que venía pescando calaverillas chicas.

Yo que vi semejante abreviación del otro mundo, dije a grandes voces, pensando que sería sorda:
- ¡Ah señora! ¡Ah madre! ¡Ah tía! ¿Quién sois? ¿Queréis algo?
Ella entonces levantando el ab initio et ante saecula de la cara y parándose, dijo:
- No soy sorda ni madre ni tía, nombre tengo y trabajos, y vuestras sinrazones me tienen acabada.
¿Quién creyera que en el otro mundo hubiera presunción de mocedad, y en una cecina como ésta?
Llegóse más cerca, y tenía los ojos haciendo aguas, y en el pico de la nariz columpiándose una moquita por donde echaba un tufo de cementerio. Díjela que perdonase, y preguntéle su nombre. Díjome:
- Yo soy dueña Quintañona.

Titus ha dit...

Quan dic "una altra obra seua" parle de Quevedo, clar.

Helena Bonals ha dit...

El passatge, l'autoretrat de Pla m'agrada moltíssim.

Assur ha dit...

Maac: Crec que el retrat pictòric no sempre busca reflectir la realitat, com tampoc la busca sempre el retrat fotogràfic, ja que no és el mateix un retrat teu fet, posem per cas, per la Colita, que el que et pogués fer jo, per molt bona que fos la meva càmera. :))

Moltíssimes ganes per l'enllaç al blog de Boccanegra. Hi he tret el nas, i l'he trobat interessantíssim, però me l'he de mirar i d'anar llegint amb deteniment, perquè val molt la pena.


Gràcies, Titus!, tu sempre tan amable.

Coneixia, tot i que no el recordava, el fragment que has transcrit: magnífic!, i és que vaig passar una època, durant la meva joventut, molt “quevediana”, i “Los sueños” va ser un dels llibres que d'ell vaig llegir. N'hauria de fer una relectura, que serà, pràcticament, una primera lectura ja que han passat molts anys, perquè de ben segur en trauré molt més profit. Moltíssimes gràcies!

Ah!, una altra de les genialitats de l'estada de don Pablos a casa del Dómine Cabra, és quan els serveixen una sopa, tan clara, que allà “peligraba Narciso más que en la fuente”.

P.S. La manca de recursos de què parles és, també, fruit de les retallades?


Helena: És que Pla, és molt Pla! :)

Una professora de català d'institut em va comentar un dia que si Pla hagués escrit en anglès, a moltes universitat hi hauria una Càtedra Pla. Llegint-lo, hi he pensat moltes vegades en aquest comentari.

Una abraçada.

José Luis ha dit...

Potser recordaràs que aquest Innocenci es un dels quadres que més m’ha impressionat mai. El vaig veure al Prado, on vaig tornar fa unes setmanes i no vaig deixar de passar una bona estona davant del Van der Weyden dels teus amors, que realment s’ho mereix. I estava solet, a cinquante metres de l’aglomeració per la copia de la Mona Lisa

El primer llibre que vaig llegir en català va ser El quadern gris i, amb la excepció de les pàgines paisatgístiques que sempre em cansen, em va semblar una joia. Un català tan natural i planer com no he llegit mai més, encara que per aquí no anem mal servits. Curiosíssims els retrats que fan Quevedo i Pla, un al costat de l’altre, dos humors tan característics del seus orígens. I que proper es en Pla.

I com l’apunt té la marca de la casa, no cal que et diguí que també m’ha agradat molt.

Titus ha dit...

Assur, la manca de recursos ve donada per les característiques especials del centre. La seguretat de que no anem a millorar, al menys en un temps, sí que ve donada per les retallades. Si ens quedem com estem, ja estarem millor que la majoria de centres.

Assur ha dit...

José Luis: Recordava perfectament que tant tu com en Fede i a propòsit de l'apunt que vaig dedicar al “Davallament” de Van der Weyden, vau coincidir en comentar com us havia frapat l'esguard del papa Innocenci X, i et confessaré que mentre anava confegint el fragment de l'apunt que parla d'ell pensava en vosaltres dos.

No saps la il·lusió que m'ha fet quan has dit que havies anat a veure el “Davallament” al Prado i que l'haguessis pogut contemplar amb tota tranquil·litat tal i com es mereix aquesta obra mestra!

Veus, en canvi?: No coincidim quan parles de Pla i dius que les pàgines paisatgístiques et cansen, ja que a mi em passa tot al contrari. Un dels llibres que més m'agraden de Pla és “Cadaqués”, perquè hi abunden molt les descripcions de paisatge, un paisatge que, es nota de lluny estant, el tenia enamorat.

“Goita”, com dirien a Girona, com, amb quatre delicades pinzellades, descriu al llibre “Cadaqués” la llum sobre un oliverar:

L’aire i la llum viuen entre la cal·ligrafia precisa de les branques. Sota la seva fronda ingràvida i lleugera, la llum s’atura amb lenta i suau morbidesa: a l’estiu, era una lluna daurada; al setembre, d’un blau netíssim; ara, amb l’aire fresc, el blau es dilueix en un verd prim, que és com un blau tocat de fatiga.



Titus: Mestres, metges i la resta del funcionariat ja esteu ben apanyats, ja, amb tota aquesta flora peppero-convergent!, i ho dic amb coneixement de causa perquè l'Anna Maria treballa a Justícia i estan que trinen.

Els del tripartit no van fer res, absolutament res per agilitar-ne el funcionament, i es preveuen moltes escabetxinades.

Si diumenge l'Arenas té majoria absoluta a Andalusia, que Déu ens agafi confessats o, en el nostre cas, amb moltes misses escoltades: deixem-nos, durant aquests dies que falten, de simfonies, òperes, concerts per a volins, falutes, etc., i escoltem misses amb força devoció; què et sembla, per començar, la de en si menor de Bach... :))

maac ha dit...

Bueno, yo creo que antes de las vanguardias artísticas el retrato intentó plasmar la realidad, a veces psicológica, o también psicológica, pero la realidad, y después con la llegada de las vanguardias es cuando adquiere una nueva dimensión convirtiéndose en una pura imagen, en una representación de la realidad, a veces inexacta. Esto da para mucho más, pero más o menos eso es lo que yo pienso.

Assur ha dit...

Efectivament, maac: La finalitat inicial dels que podríem anomenar ja com a retratistes era la de reflectir la realitat, tot i que, segurament i moltes vegades, amb una mica de “sabó” per intentar complaure el protagonista, i que el retrat fins i tot podrà arribar a esdevenir una imatge més o menys allunyada de la realitat sense deixar de ser per això un retrat, però ja en el Renaixement l'artista necessita crear: vol anar més lluny de reflectir “només” un rostre o una figura sencera, i és per això que són molts els retrats renaixentistes carregats de detalls i de simbologia. “El matrimoni Arnolfini”, de van Eyck, n'és un exemple claríssim, o, citant un article escrit pel teu paisà Martí Domínguez per a la revista “El Temps”, un article en el qual, després d'explicar les greus dificultats econòmiques que van acompanyar durant tota la vida Dürer (havia arribat a pagar posada retratant els amos de les fondes on hi feia estada!), acaba parlant de l'autoretrat d'aquest que hi ha al Louvre, on el genial pintor de Nüremberg apareix amb un card a la mà.

Diu Martí Domínguez:

“El card és símbol del dolor i de la fatiga, i representa en l'art cristià els sofriments dels màrtirs i de Crist, i, en aquest sentit, Dürer se'ns mostra com un màrtir del seu destí amb un card panical que resulta extraordinàriament real, amb unes punxes com espases.”

Reflexions com aquesta de Martí Domínguez crec que són les que ens fan veure que, sense deixar ni molt menys d'obviar-la, la tècnica és una eina que està al servei dels veritables artistes.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL