Ca l'Assur

GASPATXO DE SÍNDRIA

2010-07-25T23:34:00.003+02:00

De la mateixa manera que quan ens fa una calor tan sufocant com la que ens està fent aquests darrers dies ens abelleix menjar coses fresques, als que ens posem a la cuina ens abelleixen, a la vegada, preparacions curtes en les quals, si pot ser, no hi intervinguin els fogons.

La proposta d'aquest gaspatxo de síndria és un magnífic entrant, que farà contents tant als qui s'encarreguen de la cuina a casa, com als comensals, ja que l'elaboració és molt ràpida i el resultat molt agraït.

Necessitem (per a quatre gots de la mida dels d'aigua):

► Uns tres quarts de quilo de polpa de síndria
(sense llavors).
► Tres tomàquets grossos ben madurs.
► Un granet d'all (opcional).
► Un raig d'un bon vinagre de vi blanc.
► Un raig d'un bon oli d'oliva.
► Sal, pebre.
► Un toquet de salsa Perrins.
► Un toquet de salsa Tabasko.
► Api.

Passarem pel braç elèctric la polpa de la síndria, els tomàquets, ben nets però sense pelar i tallats a quarts, i el gra d'all. Hi afegirem el vinagre, l'oli i ho salpebrerem al gust.

Passarem tot aquest triturat pel colador xinès i ho deixarem a la nevera fins al moment de servir-ho.

Es pot preparar, si els ingredients, com és lògic, els teníem frescos de la nevera, amb molt poca antelació.

Ho servirem, individualment, dins d'un got de vidre o, per fer-ho una mica més vistós, dins d'un altre tipus de recipient de vidre com el de la fotografia, i just abans de portar-ho a taula, hi afegirem, a cada recipient, un toquet de salsa Perrins, un altre de salsa Tabasco (per a mi, aquests dos toquets són la gràcia del resultat final), i una branqueta d'api.

Aquesta recepta, des que la vaig veure en aquest vídeo de TV3, l'he fet moltes vegades, i l'alterno amb una altra de molt semblant que van publicar primer la Xaro al seu antic blog Cuinetes i, poc després, la Glòria al Cafè de nit.

Una recomanació, però: Molta atenció amb la salsa Tabasco, que dissabte se'm va escapar una mica la mà en un dels gots, i va resultar bastant, per no dir massa, picant.

SOPA CREMOSA D'ESPÀRRECS

2010-04-19T18:38:00.004+02:00

Comencem pel començament: Els espàrrecs, de qualsevol tipus i de qualsevol manera, m'agraden amb deliri i, per tant, sempre em vénen de gust.

Com que sóc un home “de cullera”, m'agraden tota mena de sopes, i una de les que més, i la prova és que la faig tot sovint, és aquesta sopa cremosa d'espàrrecs, ja que és molt ràpida i senzilla de fer i, a la vegada, deliciosa.

Ah!: I tant es pot menjar calenta, com tèbia, com freda.

Un dels secrets... Bé, de secret, res de res, perquè pecaria de bufat si pensés que només ho faig jo... No; diem, doncs, que una de les característiques que fa que el resultat final d'aquesta sopa cremosa que proposo resulti, pel meu gust, molt més fi, és que el sofregit no el faig amb ceba, sinó que el faig amb porro.

Una altra de les coses que he variat de la manera com venia fent aquesta sopa és que, fins fa ben poc, utilitzava brou de pollastre (Aneto), però des que vaig anar a la darrera classe de la Mireia Carbó i va comentar que, si les bullim només amb aigua, les verdures que utilitzem per fer una sopa o una crema mantindran intacte el seu sabor, ho vaig provar i ja sempre més ho he fet així.

Dit això, anem per la recepta:

Ingredients (per a 4 persones):

► 1 manat de espàrrecs verds.
► 2 porros (no cal que només
sigui la part blanca).
► 1 patata grossa.
► Oli, o mantega.
► 1 litre i quart d'aigua.
► Sal.

Posem al foc una olla amb l'oli o amb la mantega suficient (no massa, perquè el porro, quan cou, ja deixa anar molt de líquid) per sofregir els porros tallats a rodanxes -no massa gruixudes- a foc suau i vigilant que no se'ns cremin.

Mentrestant, pelem la patata i la tallem també a rodanxes fines.

Rentem bé els espàrrecs, dels quals en traurem la part més dura, i els trossegem.

Quan veiem que el porro ja està sofregit, hi tirarem una mica de sal i la patata.

Tot remenant-ho perquè la patata s'impregni bé del sabor del sofregit, deixarem que cogui uns cinc minuts, passats els quals abocarem a l'olla els espàrrecs trossejats i farem, també, que s'impregnin del gust del sofregit.

(Per no fer-les malbé, en aquesta operació no hi tirarem les puntes dels espàrrecs que ens han semblat més maques i que després en serviran de guarnició.)

Abocarem l'aigua bullent a l'olla, les puntes dels espàrrecs, i ho salarem.

Apujarem el foc i, just quan comencia a bullir, controlarem el foc perquè la sopa faci xup-xup durant mitja hora.

En acabat, retirarem les puntes dels espàrrecs que ens serviran de guarnició, triturarem amb el braç elèctric la sopa i, finalment, la passarem a través del colador xinès per evitar fils.

Al moment de servir-la, hi col·locarem al damunt les puntes dels espàrrecs que hem reservat.

Senzilla, barata (dissabte passat, a plaça, a última hora un manat d'espàrrecs el tenien d'oferta a 1 euro), i un lleuger, nutrient, i exquisit primer plat que tant ens pot servir per a un dinar com per a un sopar i, el que també és important, tant per a l'estiu com per a l'hivern.

SOPA DE PEIX (NOMÉS AMB UN CAP DE BACALLÀ)

2010-03-02T03:57:00.011+01:00

Sempre que es parla de plats tradicionals, es va a raure al menjar com a forma de subsistència amanit amb tocs d'enginy per transformar el que en podríem dir "l'alimentació bàsica" en un plaer. Les coques anomenades de recapte en podrien ser un bon i precís exemple, ja que no són altra cosa que una base de pa amb infinitat de possibilitats escampades per sobre que les fan molt més apetitoses que un tros de pa amb fuet.

La sopa de peix és, al meu entendre... i gust (sóc home “de cullera”) una de les creacions més encertades del “menjar de subsistència” esdevingut plaer, ja que la base sempre són o bé peixos amb tantes espines que fan de mal menjar, o bé d'aquelles parts del peix (espines i caps) que no es mengen i -i això és important de remarcar- les sopes de peix tenen tants gustos diferents com diferents siguin les espècies de peix que hi posem.

Jo sóc un autèntic fanàtic (sí, sí: fanàtic!) d'una sopa de peix que precisament el peix que hi poso, a més a més de fer un brou exquisit, no em costa ni cinc cèntims, ja que la Rosa, la peixatera a qui normalment sempre li compro, me'l regala perquè, com passa amb els caps de molts peixos (sobretot els de lluç) així com amb les espines, per exemple les del llenguado, que fan, aquestes, per a mi, el millor dels fumets, molta gent no ho aprofita. Estic parlant del cap del que a gran part del Principat anomenem bacallà fresc.

(Permeteu-me que faci aquí un petit parèntesi per, si ho creieu interessant, cliqueu aquí per anar al bloc del Massitet i de la Qui s'ho menja -Olleta de verdures- on en un dels seus posts vam tenir un interessant intercanvi de comentaris referents a la diferent manera que tenim els meridionals i els septentrionals d'anomenar aquest peix.)

Fet aquest parèntesi, i si us sembla, anem a la sopa:

A part del cap del bacallà (no vaig atinar a pesar-lo, però feia ben bé un pam i mig de llarg), vaig fer servir:

Pel brou de verdures:

► Un manat d'herbes pel brou: nap,
      xirivia, pastanagues, api
      (només la penca, ja que les fulles fan
      un brou on hi predomina en excés el
      gust) i porro.
► 1 carbassó mitjanet.
► 1 patata grossa.
► 1 ceba grossa pelada sencera
      i punxada amb un clau d'olor.
► 1 tomàquet gros sencer.
► Una bona branca de julivert.
► 1 fulla de llorer.

Pel sofregit:

► Oli d'oliva.
► Un parell de cebes de Figueres.
► 2 grans d'all.
► 1 cullerada de tomàquet fregit.
► 1 cullerada rasa (de les culleres de tè)
      d'un bon pebre vermell dolç
      (sóc un fan del pimentón amb
      denominació d'origen de La Vera).
► Un bon raig de vi blanc sec
      (un bon xerès sec és perfecte).

Vaig omplir una olla amb aigua mineral i, ja al foc, vaig anar tirant-hi (pelats o nets segons el cas) tots els ingredients per coure un bon brou de verdures, que vaig donar per fet quan el nap ja era cuit.

A mig fer, vaig salar el brou i vaig començar a preparar el sofregit tot pelant i tallant en làmines els grans d'all i, a la juliana ben fina, les cebes, que vaig sofregir en una paella amb oli d'oliva i amb el foc ben suau.

Quan la ceba, al cap d'un bona estona, ja estava transparent, vaig salar-la i, després d'apujar al màxim el foc, vaig tirar-hi un bon raig de xerès sec.

Un cop l'alcohol del vi es va haver evaporat, vaig abaixar el foc; vaig tirar a la paella la cullerada de tomàquet fregit i, després d'integrar-lo amb la ceba i l'all, hi vaig tirar el pebre vermell.

Unes quantes remenades perquè el pebre vermell no es cremés, i el sofregit ja estava al punt.

Després de comprovar que el brou ja estava també al punt, vaig retirar tots els ingredients i en aquest líquid hi vaig abocar el cap del bacallà i el sofregit.

Vaig apujar el foc al màxim i, tot just la sopa va començar a bullir, vaig anar abaixant-lo desescumant la sopa fins que va fer xup-xup (així la vaig deixar uns vint-i-cinc minuts). Cinc minuts abans, però, hi vaig abocar una mica (la mida, si fa o no fa d'una cullerada de tè) d'absenta.

Vaig treure de seguida el cap del bacallà perquè es refredés i vaig passar la sopa a través del colador xinès.

Ja tenia la sopa de peix feta, i quan vaig comprovar que el cap del bacallà ja no cremava vaig anar traient-li tota la carn (EXCELSA) de les ganyes.

A mi, particularment, m'agrada molt la sopa de peix amb quatre grans d'arròs i la mica de carn que hi pugui haver a les ganyes del peix amb què, en aquest cas, ha estat feta... I res més.