GIOVANNI BOLDINI, EL PINTOR DE LA BELLE ÉPOQUE

14 de maig del 2011


Suposo que no només em passa a mi, però em sembla ben curiós que jo, que sempre he hagut de tirar endavant amb una memòria de pardalet, recordi com si fos ara moltíssims instants que he viscut, però instants, la gran majoria, d'aquells que no m'han significat allò que hom podria considerar moments clau en la vida d'una persona.

Un d'aquests instants -ja veureu quina poca-soltada- és just el moment en què, en un llibre d'Història de l'Art escrita en anglès que vaig estar fullejant en una Fira de llibre vell al Passeig de Gràcia, de Barcelona, vaig veure, en una de les il·lustracions, per primera vegada la imatge d'un retrat femení que em van cridar molt l'atenció, i com que en l'època de què parlo no solament no hi havia Internet sinó que, per tal d'ubicar-nos, la “tecnologia punta” de què jo n'era conscient eren les dues màquines d'escriure elèctriques (per cert, enormes!) que utilitzaven les dues secretàries de direcció a l'empresa on treballava, vaig quedar-me amb el nom del pintor: Giovanni Boldini, i vaig pensar que, com que el cognom començava amb la lletra “B”, quan arribaria a casa buscaria més informació d'aquest pintor a l'enciclopèdia Monitor, que la meva mare m'estava col·leccionant per fascicles, ja que si bé l'enciclopèdia no estava encara completa, els volums corresponents a les entrades a la lletra “B” ja estaven fins i tot relligats.


Però no... Boldini, Giovanni no hi era, i val a dir que em vaig sentir una mica desil·lusionat amb el Monitor ja que tenia considerada aquella enciclopèdia, que de fascicle en fascicle setmanal anava augmentant en nombre de volums, com la font més inesgotable del saber.

El nom de Boldini, però -cosa ben estranya en mi-, em va quedar gravat, i ben estrany també era que a qualsevol enciclopèdia o història de l'art amb què per casualitat em topava no mirés si hi venia informació sobre aquell pintor, que pel nom i cognom m'imaginava italià i de qui només havia vist aquell retrat femení signat per ell..., o això és el que em pensava..., perquè em vaig quedar ben parat quan, anys després, un dia vaig saber que hi havia un altre retrat, obra també del per a mi encara misteriós Boldini, que jo havia vist moltíssimes vegades, un d'aquells retrats amb què hom identifica de seguida i de forma inconscient el nom amb l'aspecte del personatge:


Efectivament, aquest retrat de Giuseppe Verdi, realitzat al pastel sobre paper, és obra de Giovanni Boldini, el qual n'hi havia fet un altre a l'oli sobre tela, del que el pintor no en va quedar massa content. Aquest conegudíssim retrat de Verdi el va realitzar Boldini en només cinc hores i, després d'exposar-lo a París i a Venècia, se'l va quedar fins que, finalment, va fer-ne donació a la Galleria d'Arte Moderna di Roma.

D'informació sobre Giovanni Boldini no va ser que en vaig trobar per primera vegada, escassa i al cap de molts anys, a l'Enciclopèdia Catalana que m'havia comprat a pagaments, i si bé va ser allà on vaig assabentar-me que el tal Boldini era un pintor que destacà, sobretot, com a retratista de l'alta societat del seu temps, com que a l'Enciclopèdia no hi havia cap il·lustració d'ell, no en vaig poder començar a poder veure fins que vaig entrar a Internet, i a fe que n'estic força content d'haver memoritzat aquell dia a la Fira del llibre vell el nom d'aquell pintor perquè els retrats de Giovanni Boldini em fascinen.

Val a dir que sóc un entusiasta del retrat, i no solament del pictòric sinó també del fet mitjançant l'escultura, del fotogràfic i, naturalment, del literari, però ara m'adono que des d'un bon principi volia parlar d'aquest pintor italià i em sembla que ja he fet prou giragonses, pel que començaré d'una vegada a encarar el tema dient que Giovanni Boldini va néixer el 31 de desembre de 1842 a Ferrara.

Giovanni era el vuitè dels tretze fills d'Antonio Boldini, pintor academicista d'una gran tècnica gràcies a la qual es guanyava la vida com a restaurador i com a copista de quadres. Va ser del seu pare que el jove Boldini va aprendre les primeres tècniques de dibuix i de pintura. Aquí teniu, com a mostra del seu talent precoç, una de les primeres obres que va realitzar: el retrat del seu germà Francesco, un retrat que Giovanni va pintar quan tenia 18 o 19 anys.

(Totes les imatges d'aquest post són ampliables.)


Gràcies a una herència rebuda d'un oncle avi seu, Boldini va poder marxar, quan tenia 20 anys, de Ferrara per ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència, ciutat on va entrar en contacte amb pintors del moviment anomenat macchiaoli, un equivalent a l'impressionisme francès però sorgit a Itàlia ben bé una dècada abans, i si bé el jove pintor va freqüentar l'ambient artístic amb els components d'aquest moviment que tenien lloc al Caffè Michelangielo de la capital de la Toscana i indubtablement va beure del missatge naturalista dels macchiaioli, Boldini es va sentir ben aviat atret per l'ambient i la bona vida que es respirava als salons de la burgesia i de l'alta societat local.

(Perdoneu aquest petit parèntesi, però no em puc estar de dir que si bé, com deia al principi, sóc un desastre a l'hora de recordar noms -i ja no dic de recordar com s'escriuen correctament segons quins noms, o cognoms, estrangers-, sí que recordo perfectament, des que ho vaig llegir i no crec que l'oblidi, el nom d'un dels professors que impartia classes a l'Acadèmia de Belles Arts de Florència quan Boldini hi va ingressar: El bon home es deia Enrico Pollastrini, i suposo que no cal que digui per què em va quedar gravat de seguida.)

Durant un temps d'quells anys a Florència, Boldini va ser hoste d'una rica família britànica, la família Falconer, a qui el jove pintor els decorà amb motius camperols les parets d'una sala de la vil·la que aquesta família posseïa a Pistoia. Aquí sota n'hi ha dos detalls:



Però el Boldini retratista no deixava de bullir en el seu interior tal i com ho demostren els següents dos retrats pertanyents a l'època d'aquesta estada a Florència:

El realitzat, el 1865, a l'advocat Commoto,


i el del seu amic i pintor del grup macchiaioli Cristiano Banti, realitzat l'any següent:


Després de quatre anys a Florència, Boldini va viatjar a França on, a París, coneixeria, entre d'altres, a Edgard Degas, amb qui va fer, ja per sempre, una gran amistat, a Alfred Sisley, Edouard Manet, Goustave Coubert, John Singer Sargent.... És durant aquesta època, concretament l'any 1867 que va pintar a Montecarlo un retrat titulat Un general espanyol, (Esteban de Seravalle de Assereto), un retrat del qual se'n sentiria molt satisfet, ja que sempre el considerà com una de les seves millors obres del periode de joventut.


Invitat per William Cornwallis-West, a qui havia conegut a Florència, Boldini es traslladà a Londres, on el citat aristòcrata anglès no solament va posar-li a l'abast un cèntric estudi amb tota mena de comoditats, sinó que també li va obrir les portes de l'alta societat londinenca. No obstant això, seduït per l'ambient que es vivia a la capital francesa, Boldini es traslladà un any després a París per instal·lar-s'hi, ja, de forma definitiva.

Durant aquests primers anys a la capital francesa, a part dels quadres preciosistes ambientats al segle XVIII i que tant d'èxit tenien en aquella època -sobretot entre els rics col·leccionistes nord-americans-, com ara aquesta exquisida aquarel·la titulada Dama davant el mirall,


Boldini també té una sèrie de quadres de temàtica ambientada en la bullícia dels carrers parisencs i que m'agraden d'una manera molt particular, com ara aquesta vista de la Place de Clichy (1874),


o aquest, titulat Creuant el carrer (1875):


o aquest Portal a Montmarte (1880):


Però hi ha un racó retratat per Boldini que encara m'agrada d'una manera molt més especial. És aquest, titulat Estàtua al parc de Versalles,


on el realisme amb què està pintada l'estàtua no està gens renyit amb una visió més artísticament creativa, que va més enllà de l'academicisme i que s'evidencia en els destacats i lluminosos colors ocres de les marcides fulles que en la tardor versallesca cauen dels arbres del parc i que suggereixen l'inexorable pas del temps davant la impertorbable immobilitat de la figura de pedra.

El 1876, Boldini havia viatjat a Alemanya per poder conèixer personalment el pintor alemany Adolph von Menzel, a qui tan admiravava i a qui li va dedicar aquest magnífic retrat:


En aquest mateix viatge Boldini va desplaçar-se fins a Holanda per poder conèixer a fons l'obra del gran retratista que fou Frans Hals.

L'any 1884, Boldini va presentar a l'Exposició de París el quadre titulat Les bugaderes, amb el qual va obtenir la Medalla d'Or.


Giovanni Boldini, que, com a dada curiosa, només feia un metre cinquanta-quatre d'alçada, ja era, amb 30 anys acabats de fer, un pintor reconegut i admirat.

Va ser a l'any 1886 quan Boldini va realitzar en només cinc hores el cèlebre retrat al pastel de Giuseppe Verdi de què s'ha parlat més amunt, ja que aquest altre,


realitzat a l'oli sobre tela i que va ser el que Verdi es va quedar, a Boldini no li va acabar de fer el pes.

I ja que es parla de Verdi, suposo que potser resultarà una dada interessant pels amants de l'òpera que segueixen aquest blog comentar que el nostre protagonista n'era un gran entusiasta, de l'ópera, i que va ser un dels convidats a la llotja de l'Scalla de Milà el dia de l'estrena de l'Otel·lo verdià, i que, a més a més de Giuseppe Verdi, també va retratar el compositor Giacommo Puccini (1886),


el tenor basc-argentí Florencio Constantino abillat per representar el paper d'Ernani,


el director Emanuele Muzzio (c. 1882), responsable, l'any 1871, de la direcció de l'estrena mundial a Egipte de l'òpera Aïda, que Giuseppe Verdi va compondre per celebrar la inaguració del Canal de Suez,


la soprano italiana Lina Cavalieri (1901), la bellesa de la qual va fer que se la conegués arreu com "La donna piu bella del mondo", un apel·latiu, aquest, que va servir per posar el títol a la pel·lícula que, basada en la biografia d'aquesta soprano, va protagonitzar Gina Lollobrigida,


i malgrat que hi ha qui no està massa d'acord que a l'abonament del Liceu s'hi inclogui cada temporada un espectacle de ballet, crec que val la pena, per la bellesa del retrat, incloure aquí el d'una gran ballarina, Cléo de Mérode, la qual -fem ara una mica de bugada i diguem-ho ben fluixet- va ser l'amant del rei belga Leopold II.


Boldini, doncs, al contrari d'altres pintors contemporanis seus, no va haver de passar mai per la bohèmia, ja que el seu estil casava en perfecta harmonia amb els cànons de bellesa de l'alta societat de l'època en què va viure, i si bé és cert que sempre li havia agradat estar envoltat de plaers mundans i de belleses femenines, aquest fet no va influir mai gens ni mica ni en el seu caràcter de treballador incansable ni en les ànsies d'aprendre, i és per això, per exemple, que l'any 1889 va viatjar, amb el seu amic Degas, a Madrid per aprofundir en les obres de Velázquez, de Goya i en la dels tres Tiepolo.

El 1888 pinta el retrat d'Emiliana Concha de Ossa, neboda del cònsul xilè al Vaticà, un retrat conegut amb el nom de Pastello in bianco , ja que és un quadre realitzat al pastel amb tons clars (blanc, beix, rosa, blau...) i brillants, que dominen la composició. Sens dubte una de les més exquisides obres del pintor de Ferrara:


Entendreix contemplar el tímid i delicat somriure de la jove xilena que, als divuit anys, va posar pel pintor amb gest gairebé vacil·lant, gosaria dir que fins i tot amb un puntet de continguda entremaliadura adolescent i amb les mans, enguantades fins l'avantbraç, unides davant la falda d'un vaporós vestit de mussolina blanca, etèria com l'encara incipient maduresa de la noia, a qui Boldini va qualificar de "bella com un amor".

Tant satisfet es va sentir Boldini amb el resultat final d'aquest retrat que se'l va quedar amb el propòsit de no vendre'l mai i, per tant, va haver de fer-ne una nova versió, que és la que hi ha reproduïda aquí sota i que va ser la que la família de la noia, pel que sembla sense estar-hi massa d'acord, es va quedar i va endur-se'n quan va tornar cap a Xile:


Si bé Boldini va realitzar el Pastello in bianco amb la tècnica denominada pastel, no ho va fer, però i com és habitual, sobre suport de paper, sinó sobre tela, ja que havien sortit al mercat unes barretes de colors sintètics, les quals, segons el fabricant, es podien aplicar sobre aquest darrer suport amb els mateixos excel·lents resultats que havien donat sempre sobre paper.

Malauradament, però, no va ser així i, amb el temps, els colors sobre el llenç es van anar diluint i oxidant fins al punt que calgué una llarga i minuciosa restauració per tornar a la tela els brillants colors primitius.

L'any 2005 es va fer a Milà la presentació del quadre restaurat, del qual la vídua de Boldini n'havia fet donació a la Pinacoteca di Brera d'aquesta ciutat pocs anys després de la mort del pintor, ocorreguda l'any 1833 a París. Per a aquella presentació, el Museu Boldini, de Ferrara, va cedir, durant uns mesos perquè fos exposat al costat del quadre restaurat, aquest interessant treball de Boldini titulat Dona de negre observant el Pastello in bianco a l'estudi del pintor, realitzat el mateix any -1888- en què va pintar el Pastello:


Quadre dins d'un altre quadre en el que la figura de la dona vestida de negre està inspirada, segurament, en la de la mateixa Emiliana Concha.

La fama de Boldini com a retratista no parava de créixer fins al punt que, utilitzant l'expressió popular, bé podríem dir que hi havia cua per ser retrat per ell, i també perquè rebés l'encàrrec de la Galleria degli Ufizzi, de Florència, de fer-se un autoretrat destinat a la magnífica col·lecció d'autoretrats del museu florentí.

Aquest, conegut com l'Autoretrat de Montorsoli, nom de la població italiana on va realitzar-lo el 1896, es l'autoretrat que Boldini va fer-se per oferir-lo a la Galleria,


la qual, com a agrïment, va obsequiar-lo amb una reproducció del bust de marbre titulat El cardenal, de Giovanni Bernini, un bust que, anys més tard, Boldini retrataria en un dels molts quadres ambientats en el seu estudi:


Tot seguit es pot veure, com a exemple de personatges de la noblesa retratats per Boldini, el realitzat el 1898 a la controvertida infanta doña Eulalia, la filla petita d'Isabel II i, per tant, germana d'Alfons XII:


Educada a París, la infanta Eulàlia va ser un membre de la reialesa espanyola amb idees força avançades al temps en què li va tocar viure, fins al punt de ser coneguda com la Infanta Republicana, tot i que, un cop arruïnada pel seu marit, amb qui l'havien obligat a casar-se, va fixar definitivament la residència a Irún i acabant rendint pleitesia al general Franco, el qual li va oferir, el 1942, cotxe i xofer de per vida. La infanta Eulàlia va morir el 1958, i està enterrada al monestir d'El Escorial, al Pavelló del Infants.

De la mateixa època (1896), però, és també aquest Retrat de Madame Charles Max, en el qual i a diferència de l'anterior, ja es pot observar el característic manierisme propi de l'obra de Boldini a l'hora de representar les figures femenines de l'alta societat del seu temps a qui va retratar,


i que li va valer el suport i l'admiració d'un dels homes més influents en el món de les Arts i de les Lletres del París de finals del segle XIX i de principis del XX: l'extravagant comte Robert de Montesquiou, el qual escriuria en un article que "l'art del retrat [referint-se a Boldini] no es fonamenta en la veritat fotogràfica, sinó en la barreja sobre la tela de la identitat del pintor i la del model".

En aquest retrat de l'any 1897 que es conserva al museu d'Orsay, de París, Boldini va pintar el comte de Montesquiou en una clara postura d'arrogància, de la qual el comte se'n vantava, i lluïnt, altiu, el bastó com si fos un ceptre.


També de l'any 1897 és aquest esplèndid retrat, sens cap mena de dubte un dels que més em sedueix:

Retrat de lady Colin Campbell

Els ulls foscos d'aquesta dona tenen la força atractiva, com la de l'imant la té amb el ferro, que se t'enduu a un sereníssim estany de plàcides aigües, arrecerat dins un ombrívol bosc a l'hora foscant. És, el d'aquesta dona, un esguard net i segur, tendre i, alhora, valent, gens altiu... És l'esguard que il·lumina el rictus plàcid, picardiós, però decididament segur alhora, de Gertrude Elizabeth Blood (1857-1911), esdevinguda lady Colin Campbell quan va casar-se, el 1881, amb lord Colin Campbell, membre del Parlament britànic i un dels fills del vuitè duc escocès d'Argyll.

Pocs anys després de casar-se, concretament el 1884, Gertrude va presentar una demanda de separació legal, que li va ser concedida a causa d'haver estat infectada pel seu marit amb una malaltia venèria (no ha quedat mai aclarit si va ser o no la sífilis). L'escàndol va esdevenir, no obstant, quan lord Colin Campbell va presentar poc després una demanda de divorci adduint, en el que es va convertir en un llarguíssim i intrincat judici en plena època victoriana, un quàdruple adulteri per part de la seva dona amb un duc, un general, un metge i un cap de bombers.

No va ser fins el 1886 que el tribunal va dictar sentència i va fer-ho a favor de lord Colin Campbell concedint-li el divorci, el que va significar per a Gertrude l'exclosió i el rebuig dels tancats cercles victorians de l'alta societat britànica.

Ella, però, que era una dona intel·ligent, enginyosa, molt brillant (parlava anglès, francès, italià i tenia coneixements d'alemany, d'espanyol i d'àrab), que era, també, una magnífica esportista, amb un físic esplendorós -i fins i tot una bona cantant!-, va decidir marcar un nou rumb a la seva vida i dedicar-se al periodisme. Les idees liberals que brandava en els articles que escrivia van ser causa de rebre ben aviat el suport incondicionl de rellevants personatges del món de la cultura, com el del dramaturg i activista Bernard Shaw i el del pintor nord-americà James Whistler.

El posat amb què Boldini presenta el cos de lady Colin Campbell en aquest retrat defuig completament de la rigidesa o de l'artificiositat, trets tan característics i molt remarcats encara en aquella època en els retrats pictòrics, i la mateixa naturalitat i vivesa que vèiem irradiar del rostre de la model les trobem també en la sutil coqueteria del gest del braç esquerre, alçat per poder-se arribar amb la mà al darrere de la negra cabellera i fer-se un petit i "penúltim" retoc al recollit del cabell.

En aquesta època de finals del XIX i de principis del XX, Boldini ja formava part de l'alta societat de la qual es va sentir tan atret al començament de la seva carrera a Florència.

Aquí el veiem fotografiat, l'any 1913, entremig del pintor i gran retratista francès Paul César Helleu i de la marquesa Luisa Casati durant una de les moltes festes organitzades a Venècia per l'excèntrica noble italiana,


a la qual Boldini va retratar, el 1908, vestida de negre, amb detalls de color lavanda al vestit i amb un gos llebrer, també negre, que la marquesa duu agafat amb una corretja lligada a un collar de brillants. Un dels retrats més cèlebres del pintor italià...


... i el que em va cridar tant l'atenció aquell dia a la Fira del llibre vell.

Com a curiositat, i és que m'ha fet molta gràcia quan l'he trobat, aquí es pot veure una invitació autògrafa que l'escriptor Marcel Proust li va fer arribar per convidar-lo a una première de l'Ópera Còmica de París i on li deia que el passaria a buscar, amb vestit de nit, pels voltants de les 9 del vespre:


I aquí el veiem, ja per fi, en una divertida caricatura de Sem (Georges Goursat), fent de parella de ball amb Ava Astor, la que fou la primera dona del multimilionari nord-americà John Jacob Astor, propietari, entre d'altres béns, de l'hotel Waldorf-Astoria novaiorqués i víctima, quan tornava de la lluna de mel del seu segon casament, en l'enfonsament del Titànic.


D'Ava Astor -Ava Lister quan es va casar amb un noble anglès- és un altre dels millors retrats de Boldini:


Conegut, també, com La banda negra, en aquest retrat Boldini hi va abocar tota la destresa per captar el lleu moviment -invisible a la pintura- del peu dret de la model perquè, amb l'ajut de la mà, la part baixa del darrere del llarg vestit amb daurats brodats li llisqués amb natural elegància sobre el terra just en el moment en què la dama es girava.

Tot ha esta estudiat minuciosament, fins i tot els rogencs tons del cabell de la model fan joc amb el color del pèl del gosset que se la mira, innocent, com un inconscient admirador més, i hom diria que, dins el reposat silenci de l'elegant cambra, elegància d'una estança tan sols suggerida pels daurats tons d'una cadira, es pot sentir el sedós refrec de la tela del vestit en contacte amb el polit terra.

Elegància, sofisticació, gest, moviment... captats amb el que a primer cop d'ull semblen espontànies i accelerades pinzellades, unes pinzellades, tan personals, que van ser mereixedores d'un nom: sciabolate, que en català vindria a ser com dir moviments de sabre, i és aquesta aparent espontaneïtat generada per les sciabolate, que en alguns quadres provoquen la sensació que l'obra no està del tot acabada, una de les característiques de l'obra de Boldini que fan servir alguns detractors per titllar-lo de superflu quan és tot al contrari, ja que el pintor ferrarès esbossava conscienciosament i tantes vegades com calgués les obres que després plasmaria de forma definitiva sobre la tela,

Un dels esbossos del Retrat de Madame Doyen

Retrat de Madame Doyen

pel que bé es podria dir que totes i cadascuna de les que semblen frenètiques pinzellades eren el resultat de nombrosos estudis fets a consciència, ja que Boldini, com s'ha apuntat abans, era un treballador incansable i mai va deixar de ser un obsesionat de la perfecció, i que les sciabolate no són, ni molt menys!, pinzellades fetes amb més o menys traça però a l'atzar es pot comprovar en aquest quadre, el títol del qual podria ser una altra encertada definició de la vertigionsa eclosió del pinzell de Boldini sobre la tela: Focs d'artifici:


on el cos de la model sembla sorgir i agafar forma a partir d'un fulgurant esclat de llum i de color com el que deixen en els cels a les nits de festa els jocs de llum i de color creats per la pirotècnia.

Boldini també és acusat pels seus detractors de mercantilista, però si bé és cert que es feia pagar, i força, pels retrats que se li encomanaven, així com per les obres de creació pròpia, com aquestes dues excel·lents vistes de Venècia tan diferents d'estil malgrat estar totes dues datades l'any 1895,



hem de pensar també que el públic de Boldini era la mateixa acabdalada i malbataradora societat de nobles i, sobretot, de burgesos i nous rics, milionaris ostentosos que viatjaven durant llargs períodes amb personal de servei, formaven part, o n'eren els protagonistes, de les festes més fastuoses, i que en mig matí podien buidar la meitat de qualsevol de les més selectes botigues dels més selectes boulevards parisencs.

Fent referència, gairebé al començar, de la gran passió de Boldini per l'ópera, s'han reproduït unes quantes imatges de retrats que el pintor va fer a diferents personatges d'aquest món, però me n'he deixat expressament una ja que, malgrat tractar-se del retrat d'una mezzo-soprano, la volia pel final.

Es tracta d'una obra de l'any 1908 titulada Mademoiselle Nemidoff. La model, Vera Nemidoff, cantant del Teatre de l'Ópera de París i icona de la bellesa femenina del seu temps, va quedar immortalitzada per Boldini en aquest meravellós retrat. Penso que és la imatge idònia com a colofó d'aquest post.


Si Boldini té un lloc referencial en la història de la pintura com a retratista és pel seu agosarat tractament de la figura femenina representat, sobretot, en els retrats que va fer a les dones de l'alta societat del seu temps, unes dones a les quals va saber desprendre'ls-hi el rigorós encotillament -i no només el reflectit en la vestimenta- a què estaven sotmeses.

Les figures femenines de Boldini, estilitzadament sofisticades, s'expressen, lliures i desinhibides, buscant la complicitat del pintor convençudes que només ell serà capaç de captar just en el moment precis, en aquella dècima de segon, tot l'esclat esplendorós de la seva feminitat.

* * *

Fins el dia 26 del proper mes de juny, es pot visitar a la ciutat de València, concretament al renovat Centre del Carme, la interessant exposició titulada Retrats de la Belle Époque, una interessantíssima mostra del retrat pictòric integrada per setanta-vuit obres de quaranta-dos artistes, datades des de finals del segle XIX fins a principis del  XX.

En aquesta exposició s'hi poden admirar retrats, d'entre d'altres pintors, de Sorolla, Toulouse-Lautrec, Zorn -de qui ja se'n va parlar en aquest mateix blog-, Singer Sargent, Munch... i tres retrats de Boldini: el de la infanta Eulàlia, el de la ballarina Cléo de Mérode, dels quals se n'ha parlat en aquest post, i un tercer titulat Dona de rosa, que podeu veure en aquest enllaç.

Amics valencians: si en teniu l'oportunitat, no deixeu de visitar-la!

Aquesta exposició viatjarà posteriorment fins a Barcelona per instal·lar-s'hi a l'edifici del CaixaForum, on hi romandrà des dels propers 19 de juliol fins al 25 de setembre.

I ja, per acabar, em fa molta il·lusió dedicar aquest post a un gran amic: Francesco Folinea, italià com Boldini, gran admirador d'aquest pintor i també, com Boldini, entusiasta de l'òpera, un món del qual ell en formà part durant gairebé tota la seva vida laboral en el teatre Massimo, de Palerm.

23 comentaris:

Margarida ha dit...

Jo sempre he admirat els pintors que fan retrats. Quan encara ho hi havia màquines de fotografiar (d'aquestes que fan miracles), em sembla increïble com es podien fer uns retrats que no només ens ensenyessin les expressions dels models, sinó també la seva llum interior!
Alguns dels retrats de Boldini són fantàstics!
I quina memòria que tens!!! Retenir a la memòria un nom durant tants anys, és increïble!!!
Petons

José Luis ha dit...

A casa no es va comprar la Monitor, però una mica mes tard, el meu pare es va engrescar amb la Salvat Universal també en fascicles, 20 toms que encara ara consulto i que trobo esplèndids. Si tot es com els temes que conec i dels que puc opinar amb una mica més de criteri, immillorable. Una llàstima que no la actualitzin com es fa amb les mes grans. He mirat Boldini, i li dedica 10 línees, i una foto de un retrat de Mme. Lantheme. Diu que va caure a l’oblit però que se l’esta reconeixent (anys 60...)

¡Quina passada de treball has fet! Quan veig feines tan grans i ben fetes com aquesta pàgina, penso que si no se’n va tot a can taps, s’està construint una Monitor de les bones de veritat amb això de Internet i que gent ignorada pot ser promocionada per iniciatives individuals. Si ara te’n vas a Google i cerques “Giovanni Boldini” a pagines només en català , aquest treball teu ja surt el primer.

josep ha dit...

Enric,
A casa tenim (de fa més de 30 anys) la enciclopèdia universal Sopena (ens la va vendre un amic, je,je) i apareix el pinto Juan Boldini (aleshores tot s'espanyolitzava). Jo no coneixia aquest senyor i per tant t'agraeixo que ens hagis apropat la seva obra (només coneixia el famós retrat de Verdi). M'han encantat el retrats i també els quadres de temàtica parisenca.
Una abraçada

Francesc ha dit...

Com sempre que parles d'algú, ho fas magníficament. No coneixia de res Boldoni i ara ja és un referent cultural nou que adquiresc gràcies a tu. Coneixia, però, el quadre de Verdi i mai havia reparat que era d'aquest pintor. Sempre em resulta agradablement sorprenent que els genis de la pintura solen ser normalment precoços en les seues destreses. Quina sort!!! Quan observe detingudament els retrats de persones que no he conegut, sempre em vénen al cap idees de com podia ser un determinat personatge (llevat que n'haja tingut l'oportunitat de llegir alguna cosa prèviament) d'acord amb el que s'hi mostra. És clar que, normalment, els retrats de la burgesia i la noblesa ja tenen això de "l'aparentar" però, coi, m'agraden!! Trobe les dones retratades molt guapes. Quin domini del traç i la pintura!! De vegades es mostren etèries; d'altres omnipresents al llenç.Eixa època difusa de les acaballes del s. XIX i primeries del XX devia ser fantàstica quant a l'art del vestit (entre les classes benestants, parle) si ens atenem a les vestidures de les dones. De vegades he pensat quantes hores devien necessitar per tal d'aparèixer correctament vestides amb totes eixes capes tipus "ceba" que duien a sobre. La foto de la dona rica amb el pintor damunt d'un tamboret és impagable!!!
No vull fer més llarg el meu comentari. Només et diré que ja porte unes setmanes amb ganes de veure l'exposició que esmentes a València. Espere poder veure-la abans que la tanquen. Salutacions

pfp ha dit...

preciosa entrada, Boldini parece un buen retratista y sobretodo un excelente figurinista.

gracias Enric

kalamar ha dit...

Quin pintoràs, Assur. Si que coneixiem els retrats de Verdi, dels llinbres de música, però per mi tot ha estat novetat. M'agraden moltíssim alguns com el de l'estàtua, la Campbell i la Lister. I que bé que vingui l'expo a BCN. Encara que un monogràfic de Boldini ja seria la...sort que et tenim a tú i la teva treballadíssima entrada. Merci!

Titus ha dit...

M'ha agradat molt saber més coses sobre l'autor dels dos retrats de Verdi que tantes vegades hem vist i veure més obres seues. T'ha sortit un post èpic.

Joaquim ha dit...

Magnífic apunt Assur.
Els retrats de Verdi, potser no reflecteixen el mal caràcter del compositor i no sé tampoc si ell el transmetia, a les fotografies que li coneixem la veritat és que sembla un vellet entranyable.
En el famós retrat amb el barret de copa i vestit de gala s'entreveu una certa melangia en la mirada, però trobo que totes les pintures de Boldini, amaguen la veritat de les coses, com volen donar una imatge sempre dolça i benèvola de la vida i els personatges que retrata. Tot molt bonic, elegant, enormement estètic i realista en la transcripció literal i poc psicològic en el fons dels personatges.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; si hagués sigut amb la be baixa, haguessis trigat una micona més a trovar-ho en el monitor...
Quina passejada per la Belle Èpoque, serà qüestió de visitar aquesta exposició quant vingui a Barcelona i més concretament a CaixaForum.

MariaAngélica ha dit...

Magnifica clase de Historia del Arte. Soy pintora( sobre todo retrato) y amante de la opera. Llegué a este Blog a través de Atticus y em deleité y conmoví ante tanta belleza conociendo la historia y la obra de Giovanni Boldini que no conocía solo el famoso retrato de Verdi y uno que otro. El color que usa a través del oleo o el pastel es etereo y de gran efecto realista, domina totalmente la proyeccion de la textura de las telas y la tersura de la piel,tiene una mezcla de Degas y Renoir, extrahordinario!!Gracias!! y un grán saludo desde mi amada Argentina.

José Luis ha dit...

Assur! O es que avui algú m'ha netejat les ulleres o/i la pantalla, o el "Ca L'Assur" te un nou i espectacular reflex marítim...

Assumpta ha dit...

Ostres, Enric! :-))

Crec (bé, és una forma de parlar, perquè no és que "ho cregui", és que n'estic convençuda) que MAI havia estat tanta estona llegint un post ;-)

Però ho he llegit tot de principi a fi, he clicat un munt d'imatges per ferles més grans, fins i tot he buscat algunes altres coses a Google -un momentet de res, sortir i tornar a entrar al teu post- i estic impressionada.

Quan vaig veure, ja fa dies, que havies actualitzat, vaig venir... i quan vaig adonar-me de la llargada del post vaig pensar que això s'havia de gaudir amb temps, que era com anar a una conferència. I, per fi, avui he disposat amb calma dels CINQUANTA MINUTS (minut més o minut menys) per mirar-m'ho tot bé ;-)

Et felicito per la teva lliçó magistral :-)

El que no entenc és perquè un pintor tan bo no és més conegut... D'acord que jo no sóc cap intel·lectual, però coneixia el quadre de Verdi i prou :-)

Bé doncs... gràcies i molt bona nit!! :-)

Assur ha dit...

Benvolguts: Com sempre, tan tard a contestar, però és que em passa que, a part del poc temps de què disposo, quan contesto els comentaris no tinc aturador i espero tenir-ne uns quants per, així, controlar-me... De tota manera, però, aquesta vegada “m'he passat” i us demano a tots disculpes. Aquest dies he estat immers en la figura de Joan Maragall i he fet molts deures que tenia pendents des que l'any passat es va obrir l'Any dedicat a la seva figura, i tinc la pega que sóc molt, molt lent llegint, ja que, a vegades, jo mateix em faig l'efecte que sóc una mena de metge forense d'aquells que surten a les pel·lícules i disseccionen amb tota cura els cossos de les víctimes perquè no se'ls escapi cap detall que els pugui allunyar de l'aclariment de l'assassinat.

M'ha quedat una semblança un tant necrològica, però de debò que gens allunyada de la realitat. :-))

Assur ha dit...

Margarida: La poca memòria que tinc pels noms (i per tantes coses!) sempre ha sigut per a mi un handicap, i més encara a mida que m'he anat fent gran, que de tant en tant faig cada relliscada de per riure, com el dia que per dir-li a una companya de la feina a qui li agraden molt les motos que mirés al carrer perquè hi havia aparcada una Harley-Davidson li vaig dir que hihavia una Harrisson-Fortinson!!! (Encara riu, ella!)

Efectivament i tal com dius, és admirable el talent que es necessita a l'hora de fer un retrat i de no reflectir sobre la tela només els trets físics d'aquella persona (que ja és molt, eh?), sinó també saber-li treure el seu interior.

Molts dels grans retratistes de la història, però, han fet “trampa” i han deixat als retratats “arregladets” perquè s'agradessin més. Segurament va ser per això que quan el papa Inocenci X va veure el retrat que d'ell havia pintat Velázquez (aquí hi ha un enllaç) va exclamar, entre admirat i espantat: “Troppo vero!”, ja que en aquell retrat el pintor hi va plasmar fins i tot l'ànima del Papa.


José Luis: La “pega” d'aquests treballs és que se m'enduen molt de temps perquè, sense adonar-me'n, m'hi immergeixo del tot durant els dies que calgui fins que no els trobo ben lligats.

De tota manera, però, val la pena la feina quan persones com tu, i la resta dels comentaristes, les valoreu i tan amablement m'ho feu saber. Moltes gràcies!

Ah!... Pel que dius de la pantalla, sí, és cert. Aquesta Anna Maria meva (o jo d'ella, perquè no sé si sabràs que, de cognom, ella es diu Puig i, per tant, jo sóc l“'Assur de la Puig”) sempre està buscant millores, però que no resultin carregoses -és de gustos molt minimalistes- en el disseny de la plantilla.

Assur ha dit...

Josep: Sí; hi havia el costum de castellanitzar els noms de pila estrangers. Fa molta gràcia, per exemple, veure en els llibres de butxaca de l'Austral “Guillermo Shakespeare”, ja que sembla que es refereixi al veí anglès dels pis de dalt a qui, per fer-se més proper, li agradi que li diguin Guillermo en lloc de William.

Això, de tota manera, és del tot incorrecte, ja que, segons vaig sentir explicar a Armand de Fluvià, els únics noms de pila que és correcte poder traduir són els de les reialeses (Isabel d'Anglaterra, Felip de Borbó...) i els dels Papes (Benet XVI, en català, i Benedicto XVI en castellà, etc...).

Pel que fa a l'obra de Boldini, crec que és un pintor que ha tingut molts detractors per considerar-lo un pintor superflu, però de mica en mica s'ha anat revalorant l'empremta, no sé si serà molt correcte dir-li de “llibertat” que va deixar en els retrats. Tinc moltes ganes de veure l'exposició quan vingui a Barcelona precisament perquè els seus retrats figuren entre els d'altres retratistes de la mateixa època, i si bé els seus que sé que hi ha a l'exposició no són els que més m'agraden, la “marca” Boldini, sobretot en la “Dona de vermell”, hi és.


Francesc: A mi em passa tres quarts del mateix del que parles: No puc deixar de pensar en l'entorn d'estretors en què uns quants vivien amb descarada opulència..., però em quedo bocabadat admirant en alguns quadres, per exemple, l'artesanal i magnífic treball de les vestimentes, sobretot de les dones i que, com tan encertadament defineixes, semblen fetes (les vestimentes, eh?, i no pas les dones) a base de tels com a les cebes.

La marquesa Casati, la de la fotografia, va ser un extravagant personatge. Musa i mecenes de molts pintors i escultors, riquíssima, va acabar morint en la misèria a causa de malbaratar tot el seu patrimoni en excentricitats. Un personatge molt interessant. A la Wikipèdia hi ha informació sobre ella (en anglès la més completa).

Si aneu a veure l'exposició al Carme, ja direu què tal.

Assur ha dit...

Hola Pilar!: Jo crec que Boldini, més que no pas retratista en el sentit específic que té la paraula, va ser un artista del retrat al qual li va donar llum, moviment... vida! A mi el que m'admira més dels seus retrats femenins és aquesta llibertat que transpiren les models, a les quals Boldini va alliberar no solament de les cotilles físiques.

Una abraçada!

Kalamar: Va trigar a sortir, però, per fi, va sortir, eh?... Com celebro que t'hagi agradat tant! En quant al que dius d'una exposició només d'ell, se n'han fet, sobretot darrerament, a Itàlia i a França. Aquí és molt poc conegut. A mi, sobretot el retrat de lady Campbell, també m'agrada moltíssim, i és d'aquelles dones a qui m'hauria agradat conèixer personalment. Crec que Boldini, segons el que he trobat de la vida d'ella, ens mostra exactament la dona que, a més a més d'intel·ligent, culta i guapíssima, va alliberar-se un cop divorciada del “camàndules” i poca pena de lord anglès amb qui sa mare l'havia fet casar.

Titus: Moltes gràcies! El dia que em vaig assabentar que aquell retrat de Verdi era de Boldini, un pintor que vaig trigar molt a saber d'ell, em vaig quedar d'una peça: Tant buscar-lo i havia vist, sobretot el fet al pastel, centenars de vegades el seus retrats.

Joaquim: Boldini va viure tota la seva vida dins l'opulència, i la seva clientela era gent adinerada a la qual retratava per uns preus es veu que astronòmics. No totes les dones a qui va retratar tenien la personalitat de Lady Campbell o de la Casati. Me les imagino a moltes com unes “pijes” actuals però sense la llibertat, sobretot en les formes, com les d'ara, i aquí coincideixo amb els crítics que veuen en aquests retrats unes dones que s'obliden, mentre són davant d'ell, del que han de representar i es mostren tal com són. Ens hem de posar sempre en l'època en què està concebut una obra d'art per veure si l'artista és un continuador o aporta aire nou, i crec que Boldini en va portar.

Assur ha dit...

Josepb: Te'n recordes, oi, del Monitor?... Jo retallava les fotografies de quadres que venien a les cobertes dels fascicles pel meu “museu”, del qual n'era el director i el guia turístic...

Sí, serà qüestió d'anar-la a veure, l'exposició, quan vingui a Barcelona. La tindrem ben a propet.


MariaAngélica: Muchísimas gracias por tu visita, y celebro que te haya interesado tanto la obra de Boldini, un pintor muy poco conocido aquí y, por lo que me dices, también en Argentina (no así en Italia y en Francia) que aportó, como ya he dicho en respuesta a otros comentaristas, luz, brillo y, sobre todo, vida en sus retratos.

No es de extrañar que te recuerde a Renoir y, sobre todo, a Degas, ya que con este último fueron muy amigos durante toda la vida, y es más que evidente la influència de Degas en la utilización del pastel por parte de Boldini.

Un saludo muy cordial y ya sabes donde tienes tu casa.


Ay, Assumpta!... Sempre, sempre em fas somriure amb els teus comentaris, sobretot per la forma amb què treus el cap i per la naturalitat amb què t'expliques. (M'encantes!) :))

Doncs la veritat és que em fas molt content dient-me que vas estar tanta estona amb aquest post, ja que això és senyal que et va agradar i també perquè creu-me que em va costar Déu i ajut per confegir-lo, ja que no hi ha massa informació (és increïble com a Internet la gent es copia descaradament l'una de l'altra i signa els texts com si fossin seus) sobre aquest pintor, i la que hi ha, d'informació, és bàsicament en italià i en anglès.

La pega que tinc és que quanta més informació trobo més coses m'agradaria dir en el posts, i se m'allarguen un no dir. Un amic em va dir una vegada que els meus eren “posts de cap de setmana” :)), però tots tenim la nostra manera de fer i jo la virtut de concretar no la tinc, i creu-me que m'agradaria.

El fet que Boldini sigui poc conegut, a excepció de França i, lògicament, d'Itàlia, és sobretot perquè no és fins fa pocs anys que s'ha revaloritzat molt la seva obra, que molts titllaven de supèrflua quan avui en dia es valora molt la nova imatge de llibertat que va saber donar a les dones del seu temps amb aquestes pinzellades que fan l'efecte d'haver estat executades sense pensar-s'ho dues vegades i que també fan l'efecte que el quadre no estigui acabat. A més a més Boldini és de la mateixa època que els impressionistes, amb qui va conviure i de qui n'agafa també molts trets, però no se'l pot considerar com a tal, i ja saps que l'impressionisme és una dels corrents pictòrics que més agraden i dels que més s'ha escrit, però quan hi ha qualitat, com és el cas de Boldini, la història tard o d'hora ho acaba reconeixent.

MariaAngélica ha dit...

Gracias por tu pronta respuesta a mi mensaje, estoy felíz de haber entrado a tu Blog por su seriedad y excelencia, amo todo lo que es arte y veo que tu tambien para dedicar tanto tiempo y esfuerzo en prodigarnos tanto material, lastima que no hablamos el mismo idioma aunque leyendo tu mensaje veo que dominas el español o explicame como haces,lo entendi 10 puntos. Cuando uso el traductor de Google, Live Search, la traduccion no es buena,aunque se entiende bastante por influencia del Frances creo, que es un idioma que me desenvuelvo bastante bien. Me tomo en serio lo de que tu Blog es mi casa, entraré en él todas las veces que pueda, Udes los Españoles destilan arte y música por todos los poros, visité Europa en el 2002 y después de recorrer los principales paises(Inglaterra- Francia- Alemania- Italia- me enamoró España. Un abrazo

Annaquarel.les ha dit...

He anat a parar al teu blog per casualitat, buscant informació sobre Boldini, desprès de veure els seus magnífics retrats a l'exposició del Caixa-Fòrum. Moltíssimes gràcies per tota la feina que hi ha darrera d'aquesta magnífica lliçó d'art. Et convido a visitar el meu blog on també trobaràs retrats fets amb aquarel·la.

Assur ha dit...

MaríaAngélica: Ruborizado, te pido mil y un perdones puesto que, por lo visto, Google no me notificó por correo la entrada de tu comentario, y ha sido gracias a que he recibido uno de nuevo que he visto el tuyo, fechado hace nada más y nada menos que casi dos (!!!) meses.

Referente a lo que te dije sobre que podías considerarte en este blog como en tu casa, naturalmente que mantengo la propuesta, y te aseguro que me harás muy feliz si vas leyendo y continúan gustándote las entradas que, aunque no tan frecuentes como quisiera, voy publicando.

Muchísimas gracias de antemano por tu comprensión, y hasta pronto.

Un fuerte abrazo.

Assur ha dit...

Annaquarel·les: M'has fet molt content i no solament pel teu amable comentari, el qual t'agraeixo de tot cor, sinó també per dir-me que et va agradar tant l'exposició (que jo encara no he visitat), i en especial els retrats de Boldini, un pintor a qui admiro des de fa temps i a qui, també des de fa temps, volia dedicar-li un apunt, dintre de les meves possibilitats, el més rigorós possible, ja que és un artista que, malauradament i al revés del que passa sobretot a França, a la Gran Bretanya i, naturalment, a Itàlia, és un gran desconegut entre nosaltres.

N'estic molt content d'aquest apunt, ja que cada dia, i més des que hi ha aquesta exposició, va pujant del "rànquing" de les entrades més visitades. :))

Trauré el cap, no ho dubtis, pel teu blog amb tranquil·litat, i més ara que estic de vacances i hi puc dedicar molt més temps, ja que l'aquarel·la és una de les modalitats de la pintura que més em fascinen, tant és així que l'any passat vaig dedicar un apunt al suec Anders Leonard Horn, apunt que vaig dedicar als amics aquarel·listes que formen part de “La colla del dimecres”, que no sé si coneixes, gràcies a la col·laboració dels quals vaig poder confegir un YouTube dedicat al tercet “Soave sia il vento”, de l'òpera “Così fan tutte”, de Mozart, un YouTube que ha tingut gairebé dues mil visualitzacions .

En fi, Anna, repeteixo el meu agraïment, i espero que anirem sabent més coses l'un de l'altra.

Una abraçada.

Annaquarel.les ha dit...

Moltes gràcies per la teva resposta. Et torno a escriure perquè tot just quan estava a punt d'enviar el post, em vaig adonar que la teva pàgina estava encapçalada per una aquarel·la d'en Rafael Pujals i va ser una sorpresa molt agradable perquè conec la Colla dels Dimecres i en Rafael personalment.

Dit això, reconec la meva ignorància respecte Boldini i em vaig quedar meravellada pel seu virtuosisme amb els pinzells i les seves composicions. No et perguis el retrat d'Olivia de Subercaseaux, la postura de la model, l'harmonia cromàtica i les pinzellades enèrgiques aconsegueixen un retrat fresc, dinàmic i molt seductor. També t'agradarà el retrat de nen Subercaseaux, lluny de l'estètica acartronada tradicional, està ple de vida i dinamisme.
Ja em puc imaginar com quedaria Mozart de fons ;)

Amb el teu permís seguiré visitan-te per continuar aprenent.

MariaAngélica ha dit...

Recibo con mucho agrado su respuesta a mi útimo mensaje, no importa para nada su demora, reconosco su eszuerzo y falta de tiempo para cumplir con todos.Seguiré atenta a sus notas que vale la pena inforamrse, cualquiera sea la temática. Que privilegio el de Udes visitar esa hermosa expocición de Boldini!!!!!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL