100 ANYS DE VALOR

22 d’agost del 2011


Quantes vegades no se'ns ha escapat el riure per sota el nas quan hem vist que a algú se li pregunta qui va ser, posem per cas, Einstein i, si es tracta d'una persona prudent, no contesta cap disbarat del tipus: “Em sona que va ser... un emperador romà?”, però aquest algú es queda amb la mateixa cara que si li haguessin preguntat quina és l'arrel cúbica de 367,54.

El que a la gran majoria, però, en aquell moment ens passa per alt és quina cara faríem nosaltres si un cop haguéssim contestat, tot cofois, dient que Einstein va ser un gran científic alemany que va elaborar la Teoria de la relativitat, ens demanessin de fer-ne cinc cèntims, d'aquesta “celebèrrima” teoria.

I és que són molts els personatges que per la raó que sigui han passat a la història als quals si bé sabem identificar de manera immediata per un determinat context, no sabem res més d'ells que això: tot just identificar-los amb aquell determinat context ja que, en la gran majoria dels casos i segons quins siguin els nostres interessos, no sabríem aprofundir gaire -o gens- sobre el determinat context que ens ha fet identificar aquell personatge.

(Permeteu-me un petit parèntesi per explicar, divertit, que, una vegada, a Madrid, anava jo buscant pels voltants de la Puerta del Sol una fonda, on hi havia dinat força bé uns anys enrere, al carrer de Daoiz y Velarde quan, en realitat, la fonda que jo buscava era, efectivament, a un dels carrers que neixen a la Puerta del Sol, però en lloc de ser el dedicat als herois Daoiz y Velarde, el carrer on hi havia aquella fonda que jo buscava era el dedicat... a Espoz y Mina!)

Sense cap mena de dubte, Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 22 d'agost de 1911 - València, 13 de gener del 2000) és un personatge prou reconegut i degudament valorat sobretot entre la gent que es mou en els terrenys de l'ensenyament i de la lingüística, però no prou conegut, i ni molt menys reconegut, com es mereix per la cabdal importància que per a la història de la nostra llengua va tenir la seva constant, valenta, decidida i, sobretot, seriosa i apassionada labor en pro de la recuperació i de la normalització lingüística al País Valencià.

A un apunt que vaig dedicar fa poc més d'un any a la figura de Pompeu Fabra (aquí hi ha l'enllaç), el bon amic Francesc, del blog A la taula i al llit, va enviar-hi un comentari on deia: “Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchís Guarner, Enric Valor...)”, i he de confessar que en el moment en què ho vaig llegir em van pujar tots els colors de la cara a l'adonar-me que havia confegit un abrandat apunt dedicat a qui va ser l'artífex de la normalització del català però com si, a partir de Fabra, aquesta normalització hagués estat com bufar i fer ampolles a l'hora d'estendre's a tots els territoris de la nostra àrea lingüística, amb les lògiques diferències dialectals que hi ha a cadascun d'ells, quan, tot al contrari, hi va haver força reticències i, fins i tot, rebuig, un rebuig que encara avui en dia és ben patent en alguns sectors.


Enamorat -no hi ha adjectiu més encertat en el seu cas- de la llengua, ben aviat Enric Valor va col·laborar activament en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear aportant-hi lèxic propi del valencià meridional en l'etapa en què va acabar de dirigir aquesta colossal obra Francesc de Borja Moll després de la mort de mossèn Antoni M. Alcover, l'any 1932, l'any, precisament, en què diverses personalitats literàries i institucions culturals valencianes van signar les Normes de Castelló, un consens al que es va arribar per a aplicar en tota l'àrea lingüística valenciana la normativa de Pompeu Fabra, però tenint en compte, alhora, les peculiaritats del valencià, unes Normes, les de Castelló, de les quals Enric Valor n'esdevindria de per vida un dels més grans i incansables impulsors i difusors al País Valencià.

Amb l'esclat de la Guerra Civil i la posterior victòria del feixisme i, amb ell, els esforços dedicats a arraconar i a relegar la llengua pròpia del país, subestimant-la fins al punt de considerar-la com una eina de comunicació pobra i inapte per a qualsevol manifestació cultural (em revolta sobremanera llegir o sentir -encara avui!- l'adjectiu cateto i tots els seus derivats aplicat a la llengua catalana i als qui la parlem), Enric Valor va dur a terme una callada, llarga i pacient tasca: la de la recopilació de rondalles de tradició oral, les quals, fins a un total de trenta-sis, va anar recollint de totes les zones rurals del País Valencià, una callada i pacient tasca que em porta a evocar dos dels versos del poema Inici de càntic en el temple, de Salvador Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa”.

Coberta de la 1ª edició
de les Rondalles valencianes

Enric Valor va participar, des de la clandestinitat, en nombroses tertúlies, i l'oposició que manifestà envers el régim franquista li va valer ser tancat a la presó durant dos anys (1966-1968), però, activista cultural impertèrrit, tot just sortir de la presó i gràcies a l'aportació econòmica de Josep Senent Anaya, va participar en la creació de la primera revista escrita íntegrament en català a València: Gorg, revista que al cap de tres anys (1972) i a causa de defugir de localismes i de volar cada cop més amunt demostrant així la vitalitat del català a l'hora de tractar qualsevol tema, li valgué un expedient administratiu (impensable avui en dia, suposo que fins i tot pels que enyoren aquella època) que la condemnà al tancament.

Aquí sota podeu veure la coberta del darrer número -el 29-, de la revista Gorg i, a través d'aquest enllaç, podeu baixar en format pdf aquest mateix número, digitalitzat, de la revista. (Val molt la pena.)


Com a gramàtic i lexicògraf, Enric Valor va publicar, entre d'altres obres, La flexió verbal (Plaza & Janés, 1988) i el Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (Edicions 3 i 4), i com a narrador, a part, està clar, de les Rondalles, són de destacar les tres novel·les que formen el Cicle de Casana (Sense la terra promesa, Temps de batuda, i Enllà de l'horitzó). Aquestes tres novel·les, així com les altres cinc que va publicar, l'editorial Tàndem, de València, les va publicar en vuit volums (Obra literària completa d'Enric Valor).

Enric Valor, un home senzill, de tracte afable i cordialíssim, és avui el més que merescut protagonista a la xarxa amb motiu de commemorar-se el Centenari del seu naixement, una efemèride que tant de bo serveixi perquè, tal i com es deia al començament, el seu nom no sigui per a nosaltres un d'aquells personatges que relacionem tan sols amb un context, en aquest cas amb el de la lingüistica o amb el de la literatura valencianes, perquè Enric Valor, per als que estimem la nostra llengua, mereix no solament ser un nom conegut, sinó un personatge reconegut.

I ja, per acabar, només manifestar que m'alegra infinitament que el Consell Escolar Municipal de l'IES de Castalla, la població on fa cent anys va néixer Enric Valor, hagi demanat de forma oficial la restitució del nom d'EnricValor per a l'únic Institut d'Ensenyament Secundari que hi ha a Castalla, després de la ignominiosa resolució presa tretze anys enrere en una irregular reunió convocada pel que aleshores era l'alcalde d'aquesta població, Juan Rico Rico (del Partit Popular), reunió en la que es va acceptar demanar oficialment canviar el nom d'IES Enric Valor pel de IES Castalla, demanda que va ser acceptada per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, el titular de la qual era Francisco Camps. Aquí hi trobareu més informació.

14 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Gràcies per l'apunt i la informació addicional, avui se'm gira molta feina.

Q ha dit...

Un post encertadíssim i que fa justícia a la figura d'aquest gran savi, escriptor, figura compromesa com poques... El seu llegat és impressionant. Com tu ben dius, cal conéixer-lo. Un deute i una delícia.
Besos

paco ha dit...

Enric, a aquestos que manen a la Generalitat Valençiana, an-nomenar a Enric valor es an-nomenar a tot el infern junt, i no saben que els diables són ells, són els pares de la in-cultura de la nostra llengua,......abraçades......paco

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Enric, fas una aproximació al personatge molt i molt completa. Gràcies per afegir-te un cop més als homenatges blogaires!

José Luis ha dit...

Ja tens raó amb la introducció, que com impenitent imprudent, al primer moment he pensat “Però ¿no era Diego Valor? ¿I per on surt ara l’Assur?“

Titus ha dit...

Quan jo anava a l'escola, les rondalles d'Enric Valor eren una part importantíssima de l'ensenyament en valencià. Després, a l'institut, ho va ser La flexió verbal. I recorde haver anat a una manifestació a Alacant l'any 94 o 95 on ell va llegir el manifest.

Però l'ensenyament i la societat pareixen anar per camins diferents, i tota l'importància que té a l'escola no es veu reflectida a la resta d'àmbits. El partit al poder el considera pràcticament un traïdor "pancatalanista" (sic) i el partit a l'oposició calla, com fan sempre. I mentres tant, la llengua per la qual tant va lluitar està cada vegada més erosionada i més limitada a l'àmbit de l'educació.

Josep ha dit...

Per molts anys de recordar Valor, amb el valor de no perdre les arrels.
És un complet homenatge, estem descobrint la gran obra de Valor gràcies a aquests apunts.
Salutacions.

1entretants ha dit...

Gràcies per la teua col·laboració. Es nota que t'estimes el País Valencià

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, has fet una semblança magnífica del nostre Enric Valor. Qui m'havia de dir a mi que un xicotet comentari meu faria que feres un post tan bonic. Ara, no m'hauria d'estranyar gens, ens tens acostumats a llegir uns posts teus que sempre són imprescindibles. Tots li devem molt al mestratge d'Enric Valor. Com molt altres ha "contribuït a salvar-nos els mots, a retornar-nos el nom de cada cosa" des del sud valencià i per a tot el territori de la llengua catalana. Entre totes i tots construïm aquesta llengua que ens uneix i ens agermana, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó i del Carxe a l'Alguer. Gràcies pel teu post tan bonic.

Oreto Doménech ha dit...

Ai, Enric, m'has emocionat quan dius això de Fabra, la teua reflexió. Tinc molta sort d'haver conegut algú com tu. Gràcies per l'apunt! Malauradament, Enric, els expedients administratius (més o menys encoberts) continuen al País Valencià, i a altres indrets de parla catalana, igualets o més greus que el que van fer amb Gorg; Ca Revolta constantment assetjada i a mesos tancada, Acpv a punt de l'embargament per les multes sobre TV3... Però mira, homenatges com el d'ahir obrin un clevill d'esperança. Una abraçada, Enric!

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Et felicito, Enric!

Galderich ha dit...

Una bona digressió sobre l'Enric Valor però em deixes de pasta de moniato amb la darrera notícia de l'IES. Castalla... En fi, hi ha traïdories que no tenen perdó de Déu!

Assur ha dit...

Quadern de mots: Em sento molt satisfet perquè gràcies a aquest homenatge a Enric Valor ens hàgim conegut, i és per això que, després d'haver visitat el teu blog, m'atreveixo a fer-te una recomanció, la d'un blog que, si no el coneixes, crec que, per la línia que segueix el teu, t'interessarà i no només per l'apunt que va dedicar a Valor.

El blog es diu La serp blanca, i aquest és l'enllaç.

Al final del citat apunt hi ha, a més a més, dos enllaços que et duran a dos magnífics treballs de Josep Iborra, pare de l'autor del blog i malauradament traspassat fa molt poc temps, sobre Valor.


Queti B: I tant que cal que figures cabdals com la d'Enric Valor siguin valorades i reconegudes!, i el que no fan les institucions perquè això no sigui possible es troba amb aquest -i disculpa la grolleria- gra al cul que cada vegada els molesta més i que és la xarxa.

Avui mateix, que he començat a treballar després de les vacances, un company de la feina m'ha parlat de l'apunt que vaig publicar ahir, diumenge, interessant-se per més coses sobre la vida del doctor Peset. N'hem parlat a l'esmorzar, i dos companys més, que ho escoltaven, els ha semblat igual d'interessant i m'han dit que es llegirien l'apunt.

Que només en són tres?... Sí: tres d'aquí, dos d'allà, un altre de més enllà, i segur que si un dia van a València i passen per l'Avinguda del Doctor Peset, no restaran indiferents amb el nom, i fins i tot és possible que si van acompanyats els agradi fer saber qui era aquell personatge.

Paco: Si només fossin incultes, rai! El pitjor és que són uns manipuladors sense escrúpols a qui tant se'ls enfot mentir, o obviar, per tal de treure més vots.

Víctor: Gràcies a tu i a la gent que dediqueu tantes hores perquè aquests esdeveniments tinguin el ressò que cada vegada tenen (i va en agument!)

Assur ha dit...

José Luis: De debò que sempre m'arranques un somriure: Ets un murri..., però, per favor: no canviïs!!!

Titus: Em sap greu no tenir arguments per demostrar-te el contrari, perquè estàs carregat de raó, i la prova és que per aquí dalt jo també veig que passa tres quarts del mateix: a l'escola funciona, però després no tothom és conscient que tot se'n pot anar a can Pistraus, però també m'il·lusiona pensar que no totes les llavors són eixorques..., però ja et dic: m'il·lusiona pensar-ho.

P.S. Cada vegada que entro al teu perfil al “feisbuc” no em puc estar de mirar la preciosa criatura que teniu, de debò! (I apa que el pare no s'hi posa bé perquè es vegi d'on han sortit aquells ulls!) :))


Josep: Sí; d'això es tracta. Com ja s'ha dit a tort i a dret, si les “figures” que haurien de fer no ho fan, hi ha una bona pila de “peons” conscients que s'ha de mantenir la flama del reconeixement.


1entretats: Com he dit a en Víctor, gràcies a gent com vosaltres que teniu aquest esperit engrescador que ens fa a molts treure'ns la son de les orelles!, i, pel que dius del País Valencià, no ho dubtis que l'estime i, sobretot, que admire a tanta i tanta gent com vosaltres!

Francesc i Oreto (per ordre d'arribada dels vostres comentaris): Com em plau l'estima envers la meva persona que sempre destil·len els vostres mots!, però també sabeu com admire la vostra tasca diària i el vostre esperit incansable, però sempre respectuós, en la defensa de la llengua en condicions tantes i tantes vegades adverses. Ja sabeu que, per a mi, sou tot un exemple.

Mariàngela: Moltíssimes gràcies, sobretot perquè sé que no ets de les que ho diu per quedar bé.

Galderich: El bo que té confegir aquests apunts és que et trobes amb sorpreses com aquesta. Jo tampoc en tenia ni idea que això havia passat, i va ser la casualitat que, buscant a través del “guguel” m'ho vaig trobar. Vaig molt atabalat (he començat a treballar amb un nou horari al qual em costarà molt d'adaptar-me) i he d'escriure'ls, ja que ells em van escriure de forma particular, perquè m'agradaria tenir el text de l'article al diari “Las Provincias”, que, pel que sembla, va ser la causa d'aquell ultratge (perquè no té altre nom!)

Una abraçada a tots i moltes gràcies pels comentaris que, prometo una vegada més, i és la vegada que fa..., bé, tan li fa perquè no vindrà d'una, contestar més aviat.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL