LA MEVA ANORÈXIA, DE MARIA CUESTA

16 de març del 2011

La meva anorèxia, de Maria Cuesta

Potser sí que en faig un gra massa, però és així com moltes vegades reacciono: Si he de llegir, per exemple, una història en forma de novel·la o de relat curt, o un assaig, o una biografia, o un article periodístic..., és a dir, qualsevol text que només pel fet d'haver-se publicat és perquè algú ha decidit que valia la pena publicar-lo, dono tant de valor a la forma com ha estat escrit com al fons.

I és que no hi puc fer més!: Construccions sintàctiques que no hi ha per on agafar-les -tan freqüents, per altra banda, i no només a les traduccions-, la utilització indeguda d'adverbis o d'adjectius, el vocabulari pretensiós o el que, de tan llis, resulta raquític, la mala puntuació... fan que em desconcentri del text i, moltes vegades, que acabi perdent l'interès per la lectura.

Per motius de feina, he hagut de llegir textos que de bona gana hauria deixat a la segona pàgina, però val a dir, també, que pels mateixos motius n'he llegit d'altres que amb tota probabilitat no hauria llegit mai, ja bé fos perquè no m'haurien cridat l'atenció o bé perquè ni tan sols hauria sabut mai que existissin i, en canvi, m'han deixat més que satisfet.

Un d'aquest textos és el que fa poques setmanes vaig haver d'adaptar a la feina. Es tracta d'un llibre que em va enganxar immediatament fins al punt que, durant uns quants dies, me'l vaig endur a l'hora de plegar per poder llegir-lo com un lector normal i corrent i no com ho he de fer a la feina.

La meva anorèxia (Un testimoni de superació personal), és el títol  d'aquest llibre, escrit per Maria Cuesta, una noia de 20 anys i protagonista d'uns fets que quan en tenia 12 va haver de viure fins als 16 a causa d'haver patit una anorèxia nerviosa que la va dur a les portes de la mort, una duríssima experiència que la Maria ha sabut transmetre a través d'un document que m'ha semblat excepcional.

No conec dins el meu entorn ningú que d'una manera o d'una altra hagi hagut de viure en pròpia pell aquesta malaltia i, per tant, en sabia d'ella el poc que n'havia sentit a parlar en algun reportatge, pel que ha estat gràcies al testimoni de la Maria que he pres consciència que, en realitat, només sabia que l'anorèxia és una malaltia que pateixen sobretot noies joves que no volen estar grasses quan, en realitat, es tracta d'un trastorn mental terrible que converteix als qui la pateixen en esclaus submisos d'uns dictats que si bé ells creuen fruit de la seva força de voluntat és ben bé tot al contrari, ja que, com reconeix en un moment determinat la Maria[...] jo feia el que volia... O em pensava que feia el que volia, perquè, en realitat, jo no tenia voluntat. Em dominava l'anorèxia.

Josep Toro, Professor Emèrit de Psiquiatria de la Universitat de Barcelona escriu al Pròleg d'aquest llibre:

La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l'anàlisi dels sentiments desbocats de l'antiga anorèxica.

I, més endavant, afegeix:

He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegir confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m'ha commogut. [...] És un llibre ben escrit, clar, didàctic.

Descripció, realisme, sinceritat honesta, dramatisme, contenció, raonament i domini de l'anàlisi de sentiments desbocats propis de la malaltia, ben escrit, clar i didàctic: Vet aquí els valuosos trets utilitzats per l'autora que converteixen aquest llibre en una lectura que no només va dirigida als qui viuen o han viscut de prop l'anorèxia, sinó també a qualsevol persona que vulgui saber i, sobretot, comprendre un comportament que és fruit d'una seriosa malaltia mental i no pas d'una mania passatgera pròpia d'adolescents.

El maduríssim relat de la Maria ve reblat amb tres curts però intensos escrits que hi han afegit els seus pares i la seva germana petita per oferir-nos, cadascun d'ells, una perspectiva de com va viure la família, durant aquells quatre anys, la malaltia. Em permeto transcriure un fragment escrit pel pare que crec que ho resumeix a la perfecció:

Abraçades
   ”A casa mai no hem estat gaire petoners; per transmetre l'afecte no calen gaires efusions. Però no oblidaré mai l'abraçada que em feia la Maria cada vespre en sortir per la porta de l'hospital de dia per tornar a casa. Era la seva manera de recuperar el contacte amb el món exterior del qual la malaltia i el tractament la mantenien apartada. I jo feia tots els possibles per tornar-l'hi amb força, tractant d'oblidar que l'endemà ens hauríem de tornar a separar.

Cent setanta-sis pàgines on en cap línia hi trobarem el més mínim rastre d'autocompassió a l'hora d'explicar les estades a l'hospital de dia i durant els duríssims mesos d'internament a l'Hospital Clínic de Barcelona, ni d'autocomplaença a l'hora de saber-se curada, i ja no diguem de trobar-hi el més mínim indici de morbositat. Cent setanta-sis pàgines que conformen un dels millors llibres que he llegit darrerament.

M'agradaria destacar també que l'autora ha cedit part dels drets d'autor que li pertoquen a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

I ja, per acabar, una petita estirada d'orelles a l'editorial per no haver fet una massa acurada correcció final del text, ja que si bé és normal, tal i com es diu en el món editorial, l'existència del follets que fan de les seves i converteixen, posem per cas, un “llegir” en un “llegar”, gràcies a la tecnologia, només passant-li el diccionari de qualsevol tractament de textos s'haurien pogut evitar a l'edició d'aquest llibre errors del tipus “afimen” per “afirmen”, “objetiu” per “objectiu”, “aceptar-ho” per “acceptar-ho”, o “seguirán” per “seguiran”.

Maria Cuesta
La meva anorèxia
Un testimoni de superació personal
Raval Edicions SLU, Pòrtic
Barcelona

7 comentaris:

Margarida ha dit...

Recordo que aquest llibre va sortir fa més o menys un any. Vaig llegir un dels capítols en PDF, i realment va ser colpidor.

És una malaltia terrible, que afecta no només a qui la pateix sinó a tots els qui l'envolten. La filla d'una coneguda meva la va patir, i ella m'explicava com d'impotent se sentia. I lo pitjor de tot és que a aquesta noia li han quedat algunes seqüeles per a tota la vida.
Terrible!

Una abraçada

Assumpta ha dit...

De llegir-ne el que dius, ja es veu que ha de ser molt dur, però molt interessant.

Jo, com la Margarida, també vaig saber del cas de la filla d'una coneguda... un cas absolutament inesperat doncs els pares no sospitaven res en absolut al principi. Una noia molt maca, bona noia, però amb uns nivells d'auto-exigència molt elevats. També va haver de seguir un tractament... però ara ja porta força temps bé :-)

José Luis ha dit...

¡Quin ensurt! ¿Què diu l’Assur, que té anorèxia?

Tinc entès que el Dr. Toro era una autoritat en el tema. Que hagi volgut prologar aquest llibre es una garantia. Apart de la teva recomanació, es clar ;-)

paco ha dit...

Josep, he aplegat tard. parlar sobre la anorexia no és cap facil, és una enfermetat que es torna greu a moltes persones i, es tarda molt de temps en recuperar-se i tornar a la normalitat fisíca+moral=sana, he conegut una cas molt proper.....abraçades paco.....

Assur ha dit...

Efectivament, Margarida, Assumpta i Paco, vosaltres tres que dieu que coneixeu un cas més o menys proper, sabeu de primera mà el que significa aquesta malaltia, que afecta sobretot a gent jove, degut a una bestiesa tan gran com ho és aquest culte exagerat al cos. Quan sento que algú insulta a algú altre, sobretot a les noies, dient-los “gorda!” sento una ràbia incontenible.

José Luis: Pel que he anat esbrinant -hi ha molta informació a Internet sobre l'anorèxia- el doctor Toro és un gran especialista en aquesta malaltia, i en una entrevista, junt amb la Maria, que li vaig veure va dir que el cas d'aquesta noia és un dels més difícils que ha tingut però també un dels que més satisfet se'n sent per com va acabar.

Una altra cosa que queda molt clara en aquest llibre és la gran professionalitat del personal de clínica responsable, un paper molt difícil d'assumir que requereix una gran humanitat.

Continuo pensant que vaig tenir molta sort quan em van donar per adaptar aquest llibre.

Anònim ha dit...

Al meu gimnàs hi ha una noia, italiana, anorèxica.

El seu cos és en aquell indeterminat punt físic de la androgínia: no ets capaç, a cop d’ull, de discernir si és noi o noia, jove o madur/a...
Cada cop que arriba, es fa el silenci… tots la mirem de reüll… perquè, de front, som incapaços de fer-ho.

Ella ho sap, ho nota, ho sent… però fa com si no res…

No sóc de planys; m’enerva la “llàstima social”, però quan la veig asseguda, a les màquines, amb aquell filferro de cos i capficada a fer esport… abocada al nores, penso si l’endemà la tornaré a veure… o no.
Gràcies per la recomanació

H4E

Assur ha dit...

Gràcies pel teu comentari, H4E, i pel teu esgarrifós testimoni, que demostra fins l'extrem on pot arribar aquesta malaltia mental: treure forces d'on no n'hi queden gens per tal de perdre pes d'un cos que ja és pràcticament un esquelet.

Puc imaginar-me la impressió que us fa al gimnàs quan la veieu entrar i la impotència de saber de bell antuvi que és inútil fer-li obrir els ulls a la realitat, ja que la malaltia, com explica una i una altra vegada la Maria en el seu llibre, és qui domina al seu cervell.

Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL