CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (I)

2 de gener del 2010

Enguany es commemorarà el centenari del naixement d'una de les figures poètiques en llengua castellana més importants del passat segle XX i, no obstant això, silenciada, arraconada i, quan no, vista, fins i tot encara avui, com una nosa: Miguel Hernández.

Miguel Hernández

Com a senzill però sentit homenatge, tenia previst que el primer post del 2010 en fos un de dedicat a ell amb la lectura d'un poema d'un Hernández encara jove i ple d'il·lusions...

(Em permeto fer aquest petit parèntesi per dir que acabo d'adonar-me que he escrit “encara jove” referint-me a algú que va morir quan havia acabat de complir 31 anys!)

... Anava dient, doncs, que em feia il·lusió llegir en veu alta un poema, que m'estimo d'una manera molt especial, de Miguel Hernández, però, com ja sabeu alguns, he deixat de fumar i això m'està provocant notoris canvis a la veu. He fet vàries proves a diferents hores, però no hi ha hagut res a fer. És un poema bastant llarg i, mentre el llegeixo, tant em pot passar que em quedi sense veu, sobretot al final d'una frase, com que em surtin uns “galls” com els que em sortien quan, d'adolescent, vaig fer el canvi de veu, uns “galls” que si bé aleshores em feien avergonyir, trobo que ara fins i tot em fa il·lusió fer, ja que em sembla que retorno als meus joves tretze o catorze anys.

En fi, bromes a part, queda pendent la lectura del poema, però no el petit homenatge al gran poeta. Així és que he pensat que serien idònies les bellísimament esgarrifoses Nanas de la cebolla interpretades, en la versió musical que en va fer Alberto Cortez, per un jove Joan Manuel Serrat en un concert celebrat l'any 1974 al Casino de l'Aliança del Poblenou, de Barcelona.

El setembre de 1939, just acabada la guerra civil espanyola, Miguel Hernández estava reclòs a la presó de Torrijos, on li va arribar la notícia que les penúries per les que estava passant la seva dona (Josefina Manresa) eren tan grans que només podia alimentar-se de pa i cebes... Josefina havia de donar de mamar al seu fillet, de vuit mesos, Manuel Miguel.

Manuel Miguel Hernández Manresa
Fotografia de Manuel Miguel Hernández Manresa

Al cap d'uns dies, el poeta enviava a Josefina les dotze estrofes del que serien conegudes com les Nanas de la cebolla (Hernández no va arribar a posar-li títol) acompanyades d'una carta on li deia:

Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros o desesperarme...

No cal dir res mes.




M'agradaria afegir un parell de detalls que crec interessants.

El primer és que en aquesta versió musical, que data del 1972, es de suposar que es va emprar la primera edició, publicada l'any 1946 per la revista Halcón, de Valladolid, i no va ser fins l'any 1977 que l'editorial Zero, de Bilbao, va publicar l'Obra poética completa amb tota una sèrie de correccions. Una d'elles, i prou important, és que on hi diu, tal i com Serrat canta, “Ríete, niño, / que te traigo la luna / cuando es preciso.” ha de dir: “Ríete, niño, / que te tragas la luna / cuando es preciso.

I el segon detall que m'agradaria afegir és que en aquesta mateixa versió musical hi manquen dues estrofes del poema original, i són les dues que a continuació s'han transcrit:




    Alondra de mi casa,
    ríete mucho.
    Es tu risa en tus ojos
    la luz del mundo.
    Ríete tanto
    que en el alma al oírte
    bata el espacio.

    La carne aleteante,
    súbito el párpado,
    el niño como nunca
    coloreado.
    ¡Cuánto jilguero
    se remonta, aletea,
    desde tu cuerpo!

11 comentaris:

paco ha dit...

extraordinaria narración sobre miguel, yó vivo a 20 km de su pueblo orihuela, la semana pasada sentí una verguenza terrible al ver que los regidores de ése pueblo, cedieron un local propiedad del municipio a un FASCISTA, que se dice escritor, para presentar un libro sobre miguel, lo ridiculizó tanto en el libro, como en la alocución que hizo sobre el mismo, en fin para qué seguir hablando sobre la caverna lúgrube de tanto demócrata de "toda" la vida.....Que hemos de Hablar de muchas Cosas, Compañero del alma, Compañero......saludos paco

josep ha dit...

Enric,
Magnífic el post dedicat a aquest gran lluitador per a la llibertat. El mal és que les armes poden silenciar les paraules, però el bó es que 100 anys després les paraules encara sonen. Jo recordo quan Serrat va presentar el disc desdicat a Miguel Hernandez i encara se'm posa la pell de gallina escoltant aquestes "nanas de la cebolla" o "llegó con tres heridas" o "para la libertad" o llegint els versos "vientos del pueblo", una idea que els mateixos que van silenciar Miguel Hernandez segueixen fent inviable dia rera dia.
Una abraçada

Joaquim ha dit...

Admirable homenatge.
Espero que un cop passat aquest període de canviament vocal (no deixis de ser baix profund), tornar a gaudir d'aquests àudios que donen al blog aquest aire absolutament original.

Anònim ha dit...

Felicitats!!

Teresa G. ha dit...

Miguel Hernández era de familia humil, no era un intelectual. De jove, feia de pastor mentre llegia i estudiaba. Jo el vaig conèixer gràcies a les cançons d'en Serrat, com vaig conèixer l'Ausias March gràcies al Raimon.
Per la seva frescor, per la seva arrel popular, jo sempre he relacionat (sense que les poesies tinguin massa que veure), al Miguel Hernández amb el Salvat-Papasseit, sento com si tots dos portessin la poesia molt adintre, i l'apliquessin a tots els aspectes de la seva vida, en lloc de tenirla al altar de les elaborades artificiositats.

Una vergonya, ho que ens explica el primer comentari del Paco, ja ho havia llegit. Aquí us deixo un post en un blog molt interesant que parla d'això i explica una història molt significativa: http://14deabril.wordpress.com/2010/01/03/poemas-contra-el-ultraje-miguel-hernandez/

Glòria ha dit...

Esgarrifoses paraules les de la carta que el Miguel Hernández va enviar a la seva dona, amb els versos de las Nanas de la cebolla.

Els que el van voler silenciar no se'n van sortir perquè els seus versos van esdevenir immortals.

Quan davant d'un projecte s'hi posa una persona coneguda, sempre arriba a persones que potser d'una altra manera no el coneixerien i crec que això va passar amb el disc que el Serrat va dedicar a Miguel Hernández.

Assur ha dit...

Benvingut, Paco! Jo també he anat seguint darrerament tots els despropòsits (no té altre nom) per part del govern del PP de l'Ajuntament d'Oriola referents al que hauria de ser un homenatge a un poeta universal i que ha acabat convertit en un niu de polèmiques, demostrant, un cop més, la seva línia d'actuació en els temes que haurien de ser d'interès comú però que tant a ells com als seus votants tant se'ls enfot. Una abraçada!

Josep: Jo vaig descobrir Miguel Hernández, com tantes coses descobríem en aquells temps, d'amagatotis. Va ser un mestre que feia nocturn amb mi a la Factultat qui em va passar una antologia del poeta, i vaig caure per sempre rendit a la força dels seus versos.

Joaquim: Gràcies pels ànims. M'han dit ex-fumadors que no és gens estrany el que em passa a la veu, i que ja s'anirà estabilitzant. Tinc moltes ganes de “donar guerra” continuant llegint poesia.

Teresa: Va ser moltíssima la gent que va conèixer Miguel Hernández gràcies al disc amb les versions musicals dels seus poemes interpretades per Joan Manuel Serrat. Quan jo feia “la mili”, un tinent “progre” es va comprar el cassette, i em va comentar que no li havia agradat tant com el que havia tret abans el mateix Serrat d'en Machado. Jo li vaig comentar que els poemes d'Hernàndez tenien molta més força que no pas els de Machado i, mig rient, em va contestar: “Cómo se te nota el plumero, rojillo”. Moltes gràcies per l'adreça!

Glòria: Utilitzes el mateix adjectiu que sempre em surt a mi quan parlo d'aquestes “Nanas” i tot el que les envolta, causa, tot plegat, que fossin creades: Esgarrifós!

El Pinto ha dit...

A Miguel Hernández, te espero en mi blog,

http://el-pinto.blogspot.com/2010/01/miguel-hernandez.html

Un fuerte abrazo

Opiniones de un paleto
el-pinto.blogspot.com

La vida tras una cámara de fotos
http://lavidaymisfotos.blogspot.com
el-pinto.blogspot.com

Assur ha dit...

Vengo de tu blog "Opiniones de un paleto" encantado. Celebro que hayamos ambos coincidido en homenajear a Miguel Hernández con nuestro primer "post" del 2010.

Un abrazo.

Antonio ha dit...

La frase "que te tragas la luna", o sea, el pecho blanco de la madre, tiene más sentido que "te traigo la luna".

Assur ha dit...

Efectivamente, Antonio, tiene más sentido "te tragas" que no "te traigo", y es en las notas de Leopoldo de Luis y de Jorge Urrutia que hay en la edición de la obra completa de Miguel Hernández, publicada en 1976 por la Editorial Zero, de Bilbao, donde se indica la corrección de esta errata, la cual ya venía desde la primera publicación, en 1946, de estas nanas en la revista "Halcón", de Valladolid.

Muchas gracias por tu visita!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL