CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (II)

30 d’agost de 2010

Centenari del naixement de Màrius Torres

«Algú va dir: “Les dues i sis minuts”. Tot reposava i ja els metges havien cedit el seu lloc a la misteriosa mort, que ara ho omple tot de silenci.»

Amb aquestes paraules, el dia 8 de gener de 1942, Mercè Figueras -la Mahalta dels poemes de Màrius Torres- va reiniciar la interrompuda carta que havia començat a escriure a la família del poeta, exiliada a Montpeller, en la qual els relatava els fets que s'anaven produint des que la malaltia de Màrius s'agreujà fins al punt de provocar-li la mort pocs dies després. Quan Mercè Figueras reinicià aquesta carta, feia deu dies que Màrius Torres havia expirat.

A les dues i sis minuts del migdia del dia 29 de desembre de 1942, al sanatori de Puig d'Olena, situat dalt d’un turó del terme de Sant Quirze de Safaja, a la comarca del Vallès Oriental, la Mort va endur-se la jove però madura, sòlida i treballada veu d'una de les grans figures líriques de les nostres lletres, una veu, la de Màrius Torres, que hagué de restar durant molts anys emmudida fins que, gràcies al constant i incansable capteniment al servei de les lletres catalanes, ferides de mort en acabar la Guerrra Civil, del seu amic Joan Sales, es transformà, l'any 1947, a Mêxic, en lletra impresa, i no va ser fins tres anys després, el 1950, que l'obra de Màrius Torres es va poder publicar a Catalunya dins la col·lecció Els llibres de l'Ossa Menor.

La mort, junt amb la bellesa del món, la nit i Déu, és, segons el magnífic estudi Temes principals en la poesia de Màrius Torres, realitzat pel també poeta lleidatà Jordi Pàmies, un dels quatre temes essencials de la poesia de Màrius Torres, i serà precisament amb aquest tema, el de la mort, que escriurà un dels seus poemes més celebrats i coneguts: Dolç àngel de la mort, un poema a partir del qual ell mateix deixarà de considerar-se com “un metge que fa versos” i, encoratjat per Joan Sales i per Carles Riba, es disposarà a treballar per aconseguir aprofundir i afermar-se en la creació poètica: "Versos plens de poesia", segons Xavier Bru de Sala, que Màrius Torres va escriure "com a eina per explorar i expressar el sentit de l’existència, amb major presència de les interrogacions que no pas de les afirmacions", segons Margarida Prats, Doctora en Filologia i especialista en l'obra poètica de Màrius Torres.

Dolç àngel de la mort data del 1936, gairebé un any després que Màrius Torres ingressa al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, en el qual, plenament conscient de patir una malaltia -la tuberculosi- que per a ell serà inguarible, hi haurà de viure, aïllat, els estralls de la Guerra Civil així com, en acabada aquesta, la solitud i l'enyor que li suposarà l'exili a França de tota la seva família:

                          Estimo tant el meu enyorament,
                          que, si al país que ploro,
                          un àngel em volgués menar sobtadament,
                          diria a l'àngel: -espereu un moment,
                          ara no puc venir: que no veieu que em moro?

Sanatori de Puig d'Olena

Per afegir-me a l'homenatge que amb motiu de commemorar el centenari del seu naixement es fa des de la blogesfera a Màrius Torres, he triat dos dels seus poemes que parlen de la mort, però en clar contrast l'un de l'altre:

Dolç àngel de la mort, el primer dels dos poemes escollits, és una clara elegia escrita des del manifest abaltiment d'un home conscient que no se'n sortirà de la malaltia que pateix (no oblidem que Màrius Torres s'havia doctorat, feia un parell d'anys, a Madrid, en Medicina), mentre que el segon -Arbor mortis-, en canvi, escrit tres anys després, és una clara mostra de l'home que, malgrat la seva joventut (no oblidem, tampoc, que quan el va escriure, l'any 1939, Màrius Torres tenia 29 anys) (!) té completament assumida la idea de la mort, la mort que no pel fet de saber que li serà prematura deixarà de ser el lògic, natural i inevitable fi del camí que hi mena i que just s'inicia en el moment de néixer.

Màrius Torres, però, tal com ja havia deixat clarament dit en el contundent tanka, datat el 1938, Rosa, acararà la mort no pas amb impotent resignació,

Com si et diguessis
mentre t'esfulla l'aire:
-Morir és tan fàcil!
I tot en mi contesta:
-Tan fàcil a una rosa!

sinó que l'afrontarà des d'una serena reflexió no exempta, però, a vegades, de la temença a no ser capaç d'arribar-hi amb la suficient dignitat i prou coratge, tal i com deixaria reflectit més tard en aquests tres darrers versos d'un poema escrit  l'any 1940:

Déu meu, ja estic a punt.
Ja vençut, però encara sota el meu estendard
-més tard, potser seria massa tard.

Llegiu i, si us ve de gust, escolteu aquests dos poemes que he llegit en veu alta fent servir com a coixí musical dues peces de Fréderic Chopin, un músic de qui enguany també es commemora el centenari del seu naixement (en aquest cas, però, el segon), i a qui Màrius Torres, gran melòman i bon intèrpret de piano, admirava.







DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
        que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
        de més enllà del gual.

Dels sofriments passats tinc l’ànima madura
        per ben morir.
Tot allò que he estimat únicament perdura
en el meu cor, com una despulla de l’ahir,
        freda, de tan pura.

Del llim d’aquesta terra amarada de plors
        el meu anhel es desarrela.
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç
en una nau sense timó, ni rems, ni vela,
        ni llast de records!

I tot el meu futur està sembrat de sal!
        Tinc peresa de viure demà encara...

Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
        el dolor que m’espera em fa mal...

        I gairebé donaria, per morir ara
—morir per sempre—, una ànima immortal.
                                                                 1936
















ARBOR MORTIS

Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
                                           (Pere March)

Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida remorosa que cada instant s'esfila,
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.

En l'estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l'esperança o l'horror,
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.
                                                                   1939






No voldria que, abans d'acabar aquest post, em passés per alt voler agrair de tot cor a la Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, la feliç iniciativa de proposar aquest homenatge des de la blogesfera a la figura de Màrius Torres, així com també felicitar la Paeria de Lleida i les institucions que li han fet costat a l'hora d'elaborar el magnífic web que, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement del poeta, han elaborat, un web on, clicant aquí, hi trobarem entre d'altres interessants informacions i enllaços, l'obra poètica de Màrius Torres.

12 comentaris:

paco ha dit...

ben estimat enric, después de oirte recitar a Márius Torres necesito hablar, se me agolpan en mi cansado celebro cantidades inmensas de cosas, legados, libros, versos, vivencias de los más cercanos a nosotros, y tan sólo puedo decir, pobre República, junto a ti se perdió lo más florido de toda una generación de hombres y mujeres que tan sólo pretendian darnos el don mas preciado que pueda tener el ser humano, La Dignidad cómo personas y La Libertad,...nó puc seguir benvollgut Enric, de todas formas te agradezco que, por un momento me hayas hecho sentir un hombre libre.........paco

vpamies ha dit...

Enric, suposo que és inevitable parlar de la mort en un homenatge al centenari del naixement d'un poeta que morí amb 32 anys, només.

Trobo que Chopin, Torres i la teva veu casen força bé! Gràcies per afegir-te a l'homenatge!

Carme ha dit...

T'escolto llegir els poemes... i m'agrada molt com recites. És genial escoltar-te i anr llegint a la vegada.

Has fet un post d'homenatge bellíssim. Gràcies!

Galderich ha dit...

Enric,
Jo que sóc un analfabet informàtic i tècnic (entre altres coses) em meravella que agafis el micro, el Chopin, el Màrius... i el recitis com ho fas. Un dels millor homenatges.

Assur ha dit...

Benvolgut Paco: Et dic de debò que em fas emocionar percebent l'emoció amb què estan escrits els teus mots.

Mai podrem saber què hauria passat si els vençuts haguessin estat els perdedors, però d'una cosa n'estic més que segur: que no hi hauria hagut una època de grisor tan llarga i inútil com la que, durant tants i tants anys ens va tocar viure... Però les coses van anar així, i és de justícia, com a mínim, que ara fem palès el nostre reconeixement i gratitud que devem a la memòria dels qui, malgrat les enormes dificultats amb què van haver de, més que viure, resistir, ens van deixar, com Màrius Torres, un llegat tan valuós.

Una abraçada, i moltes gràcies, Paco!

Víctor: Gairebé que sí, que era inevitable parlar de la mort per les circumstàncies que van envoltar durant gairebé un quart de la seva curta vida Màrius Torres, però el que vaig intentar reflectir en el post va ser l'actitud de serenitat, no exempta de la tan humana por (“més tard, potser seria massa tard") i del lògic ressentiment (Arbre, en la primavera que tu treuràs de mi), amb què el poeta s'hi va haver d'acarar.

No saps com t'agraeixo els teus mots de felicitació.

Una abraçada.

Moltes gràcies, també, Carme, perquè no hi ha com fer les coses a gust i que aquestes agradin a qui penses que agradaran. Potser et semblarà que em faig pesat, però no em fa res repetir-me per mostra-te l'agraïment per la iniciativa amb què em vas engrescar, i que m'ha servit durant aquests dies, mentre ho anava preparant tot, per endinsar-me més en l'obra d'un poeta a qui admirava i que ara em sembla haver descobert.

Galderich: No vulguis pas saber si me'n sento, jo, d'analfabet amb tantes i tantes coses i, d'entre d'elles, de la informàtica. L'Anna Maria, la meva dona, és qui porta tota la qüestió del “disseny” i de la “tècnica” d'aquest blog, al qual no m'hi hauria pas embrancat si no hagués estat que ella em va venir un dia i em diu: “Vols que et faci una plantilla per un blog?”, i a partir d'aquí, ja ho veus: fins ara.

Moltes gràcies, també, pels teus mots de felicitació, i dir-te que ahir vaig penjar un ”yutub” que vaig confegir amb diferents fotografies (ja ho vaig dir al blog de la Carme i, així que pugui, el penjaré al meu, de blog) una de les quals és la de les dues cobertes de la primera edició dels poemes a Coyoacán, i que em vaig prendre la llibertat de pispar del teu blog. Va ser una decisió que se'm va ocórrer a darrera hora i vaig pensar que no et sabria greu que ho fes.

Una abraçada.

Carme ha dit...

Ja he vist el vídeo del Dolç àngel d ela mort. T'ha quedat molt bé! Jo tampoc sabria com posar-m'hi a fer-ho. Doncs jo tampoc em canso d e donar les gràcies als qui heu participat, a tots i tots, pe`ro especialment als que com a tu hi heu posat un entusiasme especial que ha fet que a més d'endinsar-nos més i més en M Torres, ens anem coneixent un mica més. Una abraçada.

Assur ha dit...

Celebro que t'hagi agradat, Carme!

Jo, com he dit abans a en Galderich, si no fos per l'Anna Maria em veuria incapaç del tot de fer aquestes "virgueries", però a ella li entusiasmen i, a vegades, fins i tot li he de parar els peus perquè, si no, ja no hi hauria res d'aquest blog tal com encara és :))

I pel que dius de l'èxit de la convocatòria, estic completament d'acord amb tu. Jo ja tinc feina per aquest cap de setmana, ja que només he visitat uns quants blogs dels participants i n'hi ha, dels que he vist, que fins i tot vull llegir amb més calma.

Una abraçada.

Gemma ha dit...

Precisament arran del centenari, tenim una alumna de 2n de batxillerat que farà el treball de recerca sobre en Màrius Torres, centrant-se sobretot en "Les cartes a Màrius Torres" (de Joan Sales?). Li passaré aquests links, segur que l'ajudaran molt!

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, has fet un post bellíssim. Tens una veu preciosa i una manera de recitar fantàstica. M'has fet vindre ganes de fer-ne un, amb menys "espectacularitat", això sí. Salutacions.

kalamar ha dit...

a la feina no podia escoltar-te, però amb la nit i la calma, m'he commogut en sentir els poemes, ets un vertader rapsoda. Sense voler he picat alhora els dos i he sentit doblement tristor...

Assumpta ha dit...

És emocionant llegir el que escrius i com ho escrius, escoltar com ho recites, com està de preparat al detall aquest post, amb quina cura, amb tendresa gairebé diria... amb les fotos, amb la música... Fantàstic, de veritat... i quan dic emocionant, ho dic amb un nus a la gola i amb els ulls humits.

Assur ha dit...

Gemma: Encara que el més probable és que la vostra alumna ja ho conegui, per “si un de cas”, com ens agradava dir al meu germà i a mi de petits, digues-li que a la sidebar de l'esquerra del blog (què et sembla, eh, el tecnicisme “made in Anna Maria” que ja sé dir?) :)) hi ha el logo oficial del Centenari del naixement de Màrius Torres, el qual és, a la vegada, un link (aquest ja el sabia jo, eh?) al magnífic web (quan dic “web” sempre em fa l'efecte que és la catalanització del mot “huevo” feta a l'estil del cèlebre “tacs de ques i de jamó serrà) realitzat, per commemorar aquest aniversari, per la Paeria de Lleida amb la col·laboració d'altres institucions, on, entre d'altres moltes informacions, hi podrà trobar digitalitzada tota la correspondència de Màrius Torres (735 o 753 cartes, no ho recordo exactament però no m'ho facis mirar ara).

Digues a la noia, per favor, que la felicito pel tema escollit i que li desitjo un molt bon treball, que de ben segur ho serà.

Jo recordo que a COU (vaig fer el primer COU, i encara de forma experimental, ja que no es va instituir oficialment fins dos anys després, a un Centre pilot de Badalona) en vaig fer un, de treball de final de curs, que pomposament vaig titular “Diferentes aspectos de la lus en la pintura impresionista”. Cada vegada que hi penso em dic: "Quina barra tenies, Enric -perquè encara no em deia Assur- aleshores!:))

Una abraçada.

Francesc: No saps com m'hauria agradat haver llegit aquests dos poemes amb l'accent lleidatà, que tant s'assembla al vostre, i no saps com t'agraeixo els teus entusiasmats mots de felicitació, el quals, venint de tu, sé que no són afalacs. Moltíssimes gràcies, i suposo que coincidirem en la “Diada d'Estellès”, i dic "suposo" perquè, al pas que vaig no sé si podré acabar avui un post que estic fent dedicat al poeta de Burjassot. Faré un post perquè, xiquet, al “feisbuc” jo no m'hi entenc gaire.

Una abraçada per a tu i per a l'Oreto.

Kalamar i Assumpta: No sabeu fins a quin punt en són, de gratificants, els vostres emocionats mots de felicitació. De debò que us agraeixo a totes dues que m'hàgiu fet arribar tota la sinceritat que, n'estic convençut, hi ha en tots i en cadascun d'ells, i és que les coses, quan es fan de gust -i llegir Mârius Torres és sempre un plaer- i amb il·lusió perquè arribin a la gent i hi ha persones que, com vosaltres, fan saber que els ha agradat, la satisfacció i l'agraïment que es sent podeu ben creure'm que és infinit.

Moltíssimes gràcies!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL