PASTÍS DE MATÓ SENSE FARINA

27 d’agost del 2010

He estat darrerement, m'ho reconec, una mica engandulit, ja que gairebé tothom encara és de vacances durant aquests dies i, malgrat que jo ja les vaig fer el mes de juny, em fa com l'efecte que encara no n'he fet, i el temps, tot i que em sembli al contrari, passa que vola, ja que fa més de quinze dies que no escric cap post, i penso que potser ja comença a ser-ne hora.

El temps passa que vola acabo de dir... I tant!, perquè ja fa dos anys (!) -els ha fet aquest mes d'agost que s'acaba- que la Dolça, tot just haver estrenat el seu blog, No tot són postres... a la cuina, va penjar una recepta d'un pastís fet només amb mató, sucre i ous, un pastís que, segons explicava, ja el feia la seva àvia i que a casa seva és tot un clàssic.

Pastís de mató

El va titular, molt encertadament, Pastís de mató sense farina (aquí hi ha l'enllaç), i és un pastís que no solament he fet moltíssimes vegades, sinó que l'he recomanat i explicat com es fa a molta gent, perquè són unes postres molt lleugeres i idònies per acabar un dinar o un sopar sense gaires complicacions a l'hora d'elaborar-los, sobretot ara que ens fa aquesta calorada.

L'única variant que faig respecte al que fa la Dolça és que jo l'aromatitzo amb una mica de pell de llimona ratllada perquè li aporti una mica més de frescor, una frescor que, val a dir-ho, el pastís, que és molt millor servir fresc de la nevera, ja té.

Per fer-lo necessitarem:


500 gs. de mató. (No són manies, però tinc
       comprovat que com de més qualitat sigui
       aquest formatge, millor serà el delicat
       gust final.)
150 gs. de sucre.
6 ous.
La pell de mitja llimona (grossa), ratllada
       tan finament com us sigui possible.


Encenem el forn a 200º.

Untem amb mantega un motlle rodó.

Separem les clares dels rovells dels ous.

Barregem, primer amb una forquilla metàl·lica per poder xafar bé el mató, els rovells, la pell ratllada de la llimona, el sucre i el mató, i batem aquesta barreja fins que ens quedi una massa ben escumosa.

Pugem immediatament les clares a punt de neu ben fort i, acte seguit i tan de pressa com ens sigui possible, amb suaus moviments de dalt a baix i amb molta cura perquè no se'ns abaixin ni les clares a punt de neu ni la massa batuda anteriorment, incorporarem les clares a punt de neu al batut d'ous, mató i sucre amb l'ajut d'una cullera metàl·lica grossa (de les de servir) o amb una llengua pastissera (és l'estri idoni).

Aboquem aquesta barreja al motlle, que ja teníem untat amb mantega, i el posem al forn, que ja teníem encès a 200º, i que abaixarem a 180.

Calculeu, si fa o no fa, tres quarts d'hora – una hora. Això dels temps als forns fa de molt mal aconsellar. La prova de l'escuradents és la que us farà saber si el pastís ja és cuit.

Un cop fora del forn, l'aboqueu sobre una reixeta perquè es refredi i, un cop fred del tot, el guardeu a la nevera fins al moment de servir-lo.

Penseu que és un pastís que no puja massa i que, un cop fred, s'abaixa una mica, però això fa, precisament, que acabi tenint una textura sòlida i suaument mantegosa, allò que ens fa dir: "Es desfà a la boca!"

Si el voleu empolsimar amb sucre en pols, feu-ho just abans del moment de servir-lo, ja que la mateixa humitat del pastís provoca que el sucre quedi embegut de seguida.

La Dolça explica també com fer la recepta amb la Turbo-Chef, i igual que a casa seva, aquest pastís, que es fa en un tres i no res, ja és un clàssic a casa nostra.

16 comentaris:

Francesc ha dit...

Quin pastís més bo!!! Sembla, com dius, un pastís molt fàcil de fer i amb un aspecte molt abellidor. Aquest cau, segur. Ara mateix m'apunte la recepta i totes les teues indicacions. Ben retornat. Salutacions.

paco ha dit...

ben estimat enric, en primer lugar aunque te escriba muchas veces en castellano tú contestame siempre en catalán, por que como vivo en la "frontera" murciana, cuando intento escribir en catalán me pasa cómo un ex-presidente del gobierno de españa, cuando iba por ahí hablaba una cosa que se llama espanglisch, creo que se llama asi, bueno a lo que iba, goloso yá soy yá, y el pastel que has fet es gloriós, peró encara em costa molt persar una mica per fer les cosses, tan sólament en ting una feta per que es massa fácil, es una variaçió de un plat de tomaca que vá fer el téu jermá josep, trobe que la possaré cuan vinga el méu fill de vacanses, ....enric una abraçada............paco

kalamar ha dit...

bon dia, Assur
provaré aquest pastís ben aviat, però és que em fa mandra encendre el forn amb aquestes calors! Es pot posar mel en lloc de sucre per ser nés "tradicional"? o la mel no aguanta tanta temperatura?
Respecte la Recherche, 2n volum, cap al mig, un altre cop plaga de leïsmes...jo que confiava que les noies en flor es salvaven.
gràcies per deixar-me entrar a casa teva per la cuina,
fins aviat,

Glòria ha dit...

Jo també estic molt mandrosa darrerament (potser és culpa de fer vacances, que ja s'acaben), però aquest pastís em farà treure la son de les orelles, perquè ha de quedar boníssim i ben lleuger, que és el que interessa amb aquesta calor i per treure aquell quilet de més, je, je.

Petonets

BuenasMigas. ha dit...

Que bo Enric. Aquest pastís sense farina ha de ser molt lleuger i molt bo, m'ha agradat molt.

Una abraçada forta.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; -Ca l'Assur- Si ve de la "ganxeta" -Dolça- és garantía de seguretat que es bo... i si el feia la seva àvia, doncs la seguretat està més que assegurada i si a més a més el fas a la cuina de casa teva, renovada i a punt per fer totes aquestes coses tant meravelloses, doncs l'èxit ningú el posa en dubte¡¡.
Que vagi de gust Enric¡¡ :-D

Assur ha dit...

Gràcies, Francesc! De ben segur que us agradarà, ja que de tan bo que és, es deixa menjar... i no diu res. :))

Durant aquest dies he abaixat una mica el ritme, però al treballar en el nou post que sortirà d'aquí a no res (l'Anna Maria l'està acabant d'”enclenxinar”) m'ha fet l'efecte que em posava altre cop les piles, i és que ja som pràcticament a setembre!

Una abraçada per a tu i l'Oreto!

Paco: Ja t'he dit moltes vegades que no m'importa quina sigui la llengua en què t'expresses millor. El que m'agrada és saber de tu i que et vas trobant millor.

Aquest pastís és moooooolt senzill de fer, pel que, si t'hi poses, te'n sortiràs requetebé sense problemes.

Una abraçada!

Kalamar: Benvinguda! No sabia que tenies blog, i hi vaig treure el nas. Em va semblar molt interessant, i de ben segur que també m'agradarà dir-hi la meva.

Això de Proust-Salinas no té nom, i és una mostra més que moltes vegades la crítica diu el que li diuen que digui. Quan vaig llegir, a través del link que va posar en José Luis al bloc d'en Joaquim, l'article que va escriure Rafael Conte a “El País”, on hi deia que, llegint la nova traducció de la Recerca no podia evitar enyorar la de Salinas, mira...: Creu-me que perquè el pobre home, em refereixo a Conte, ja és mort (l'article data, si no recordo malament, del 2001), perquè, si no, li escric una carta que el deixo de volta i mitja.

Referent a la proposta que fas de substituir el sucre per la mel, a mi em fa l'efecte que no donaria massa bon resultat, ja que el sucre, precisament, és l'únic element sòlid de tots els ingredients d'aquesta recepta i, al no portar farina, crec que la barreja quedaria molt líquida per poder barrejar-la amb les clares a put de neu. Ja és un pastís que puja molt poc, i la mel és molt espessa. Això és el que se m'acut, eh?, la qual cosa no vol dir que no quedi bé.

Una abraçada, i fins aviat.

Glòria: Sí, noia, estem tots plegats una mica engandulits amb aquesta calorada que ens ha tocat viure aquest agost, i jo, per postres, he hagut d'anar a treballar, que si bé quan hi arribo hi estic molt bé amb l'aire condicionat, només pensar que he d'agafar el tren i el Metro per arribar-hi o per tornar a casa ja m'agafen tots els mals. (Quina sort tenen alguns que diuen que es jubilaran) ;)

Per altra banda, el pastís surt boníssim i de debò que és d'aquells que, a l'hora de fer-lo, li escau allò que es diu: “és com bufar i fer ampolles”. :))

Anna: Com diu el meu germà sota el teu comentari, si és una recepta de “la ganxeta” (la Dolça) és ja tota una garantia. Quan el faig -ara a casa només en som tres-, vola, ja que sempre ve de gust pel fet que no enfarfega gens sinó que, tot al contrari, resulten unes postres fresques, idònies per aquesta època de l'any... i per a qualsevol altra època, és clar!

Josepb: Si en fa, de temps, que el faig, aquest pastís!: de molt abans, fins i tot, de tenir la cuina nova. L'única pega que té és que moltes vegades, quan em penso que encara en queda, resulta que vaig a la nevera i no hi queda ni rastre del plat. (Segurament és l'Ona qui se'l menja, oi?...)

mercè ha dit...

Hola, ushavia vist en comentaris però encara no havia entrat al blog. La veritat és que el trobo molt refrescant, clar, senzill i una forma d'explicar que m'ha agradat molt!.Aquest pastís tinc ganes de provar-lo, sembla tant lleuger!A reveure!

Gemma ha dit...

Ha de quedar un pastís boníssim, sobretot si la recepta és de la Dolça Glòria. Sense farina deu quedar flonjo i mantecós, amb aquell "es desfà a la boca" tan propi dels pastissos de formatge.
Totlament d'acord que el mató ha de ser de bona qualitat, i el puntet de la pell de llimona ha de ser molt refrescant.
Recepta apuntadíssima!

Assur ha dit...

Mercè: Sigues benvinguda! Jo també et coneixia per referències de la parella de noctàmbuls. :))

Celebro que t'hagi fet gràcia la recepta, i ja veuràs com, si la fas, repetireu, perquè és bona de debò i senzillíssima. La Dolça és un crack! :)

Gemma: Fa dies que he de passar per casa teva però -cosa rara, oi?- vaig molt atabalat. Ja et vaig sentir, amb la Glòria, fent de contertulianes amb la Carbó. Vau estar totes dues molt bé.

Com pots comprovar, i tal com ho vam parlar aquella nit al Museu Egipci, continuo enrotllant-me a base de bé, perquè ja sóc aquí i encara no t'he donat les gràcies per la visita. L'Anna Maria se'n riu de mi i em diu que, a vegades, els meus comentaris són més llargs encara que els posts. :))

Suposo que durant les vacances hauràs fet de sargantana, oi?... Ja passaré per casa teva, ja, que segur que en deus parlar.

Una abraçada i adéu, que me'n vaig a treballar. Tinc unes ganes de jubilar-me!!!!

Assumpta ha dit...

Marededéusenyor! El dia que jo sigui capaç de batre clares a punt de neu ho intentaré :-))

Això té pinta d'estar deliciós, però sóc absolutament negada per fer-ho.

Per cert, que m'has fet riure amb aquest comentari "500 gs. de mató. (No són manies, però tinc
comprovat que com de més qualitat sigui
aquest formatge, millor serà el delicat
gust final.)
.

Bé... és clar que no són manies hehehe... em sembla lògic que quan millors siguin els ingredients millor serà el resultat :-DD

Assur ha dit...

Aviam, aviam, Assumpta: A mi no em faràs creure que no saps pujar unes clares a punt de neu, i més tenint en compte que qualsevol braç elèctric (el minipímer, com se li ha dit de tota la vida) porta el complement que serveix per muntar clares a punt de neu en un tres i no res, però en el cas que el “pímer” (que se li diu quan hi ha confiança) que tens (perquè segur que en tens: ara no em faràs creure que tampoc sabries fer-lo anar, eh?), no tingui aquest dispositiu, t'aconsellaria que et compressis una batedora que, per fer tota mena de pans de pessic -i per pujar clares a punt de neu, està clar- t'aniria de meravella, i si ni així logres pujar les clares, li dius a en Josep Lluís que ho faci, que és un bon Jan com no n'hi ha.

És un model com aquest, mira. Ah!: I valen quatre quartos! :))

I pel que fa a la qualitat del producte de què parlava, si ho deia és perquè, a vegades, no val la pena segons què hagis de fer gastar més diners en un producte que no pas en un altre, però un dia vaig comprar un mató d'aquests industrials que venen als supermercats, i tothom va notar que el pastís no tenia un gust tan accentuat de mató (no era, ni molt menys, dolent, però era molt més dessaborit), i això que jo no vaig comentar res.

Vinga: a veure quin dia ens dónes una sorpresa als teus lectors amb aquest pastís o amb un pa de pessic ben esponjós fet per tu mateixa. Et prometo que et passaré una recepta que et convertirà en la reina dels pans de pessic de Reus.

Una abraçada.

Assur ha dit...

Assumpta: L'enllaç que t'acabo de passar no funciona. Prova-ho amb aquest:

http://imagenes.solostocks.com/media/5/0/9/media_1744905.jpg

No tot són postres ha dit...

Ei, no sabia que havies fet el pastís de mató de la meva àvia!!! Es boníssim i super lleuger, almenys a casa ens ho sembla!

PTNTS
Dolça

Assur ha dit...

Dolça: Tal com deia al comentari que vaig enviar a la Glòria noctàmbula, és una llàstima que, degut a la gran quantitat d'informació que ens arriba diàriament a través dels blogs, receptes com aquestes sembla -i dic sembla perquè ben bé no és així- que s'oblidin.

Publicar receptes que ja han estat publicades en altres blogs no crec pas que sigui falta d'originalitat, sinó que és el millor dels comentaris que es pot fer al post on han sortit publicades per primera vegada.

A casa, Dolça, et ben asseguro que aquest pastís de mató és tot un clàssic, i te'n dono les gràcies per haver-nos-el fet conèixer.

Una abraçada!

La Taula d'en Bernat ha dit...

El teu pastís de mató, que ha viatjat per diferents blogs, m'ha fet descobrir la teva pàgina. Enhorabona per aquesta recepta tan exitosa i viatgera!!!
Salutacions,
Anna (de la Taula d'en Bernat)

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL