BLESSED IS THE MAN

5 d’octubre del 2009

No sóc, i malgrat que no me n’avergonyeixo no ho dic pas amb gens ni gota de fatxanderia, una persona creient. Tot i així i a part, està clar, del respecte que em mereixen les creences de tothom... i tothom!, no he defugit mai, sinó tot al contrari, d’utilitzar sense cap mena de complexe, tant en el llenguatge escrit com en el parlat, expressions pròpies de la tradició judeocristiana.

I és que penso que res té a veure amb les creences de cadascú si per acomiadar-nos diem “Adéu-siau”, o que per definir la bona planta d'aquell veí que viu al costat de casa fem servir l'expressió “és alt com un Sant Pau”.

Monestir del Laura

I a què treu cap tot això ara?... Doncs res..., una mica per parlar per parlar, potser, però també per introduir aquest primer post amb el que si bé de bon principi pot semblar una contradicció, en realitat no és res més que una curiositat, que no és cap altra que, des de sempre, he tingut una flaca per la música religiosa.

M’encanten les misses!!! De debò ho dic, eh?: M’ENCANTEN les misses!!!... I els oratoris, i les cantates..., pel que vaig pensar que per a un segon post i ja per començar a enfocar aquest blog cap al camí que m’agradaria que seguís, voldria que escoltéssiu, sempre que us vingui de gust, un càntic preciós pertanyent a la riquíssima tradició polifònica de l’Església ortodoxa ucraïnesa i que és, a més a més, el PRIMER YOUTUBE que hem penjat:





Mentre van passant les fotografies de les icones, així com les que he trobat del laura (monestir) Pecherskaya de Kíev, d’on molt probablement prové aquest càntic, deixeu-vos emportar per l’encís d’unes veus que, elevant una pregària i a través del recolliment que saben transmetre, poden arribar a provocar-nos que copsem solemnitat allà on, en un principi, només hi havia la senzillesa d’un càntic polifònic.

Ni sé les vegades que l’he sentit, aquest càntic! (ja el tenia en un disc de vinil) i, sempre que l’escolto, en un moment o un altre encara és ara que se’m posa la pell de gallina.

Càntic ortodox ucraïnès interpretat per una coral nord-americana, i agnòstic emocionant-se escoltant càntics religiosos... Déu n'hi do quin poti-poti, oi?

Vull dedicar aquest post d'una manera molt especial a la Pilar per les mostres constants amb què em fa arribar la seva amistat. Ella va estar no fa pas massa a Rússia i ens va fer arribar experiències molt interessants d'aquest viatge a través del seu blog Pequeño formato.

20 comentaris:

josep ha dit...

Enric,
Descregut com soc, saps molt bé que m'encanta visitar claustres, monestirs, ermites, etc. També, de tant en tant, i per descomptat no tant com tu, escoltar algun oratori o requiem. Aquesta missa que has posat, al menys aquest fragment, és sensacional (ja es la segona vegada que l'escolto en pocs minuts). Una abraçada i felicitats per l'encert d'aquest primer post.

La cuina vermella ha dit...

Ja sé que aquí no és el lloc, però estimat meu tenies raó....
Muac!

Francesc ha dit...

Amic Enric, jo no sabria com definir-me: creient? A voltes. Practicant? Quasi mai... en fi, típic producte d'educació religiosa familiar no reeixida del tot. Tanmateix, no puc deixar de dir que aquest cant m'ha fet un nus a l'estómac. És corprenedor... preciós, solemne... ja ho té això l'esglésisa ortodoxa. Eixos cants, siga en rus, en grec, en bielorús, en ucraïnès... tenen un solatge de segles, i es nota.
A mi em passa com als amics Josep i Glòria, també m'agrada molt visitar claustres, monestirs, esglésies... Sobretot als claustres monacals hi solc trobar una tranquil·litat que no trobe a d'altres llocs. També hi influeix el nombre de turistes respectuosos que m'hi trobe, eh? Salutacions

Glòria ha dit...

Enric,
Enhorabona pel canal de youtube Assurbayé. Efectivament el càntic que has penjat és preciós i despren misticisme. Jo penso que se sigui o no creient, el misticisme és inherent al ser humà i si aquest ser humà és meloman, doncs ja ho tens.
Recordaràs les Vespres de Rachmaninnof on hi ha un càntil amb el mateix títol i lletra.
Salutacions afectuoses.

Glòria ha dit...

On diu càntil vull dir càntic. Perdó.

Assur ha dit...

Josep: Em fa gràcia que et comencis definint com un descregut, perquè la lletra d’aquest càntic, que pertany al Llibre dels Psalms, concretament al psalm número 1, comença dient “benaventurat l’home que no s’asseu en companyia de descreguts”. A part la petita broma, però, celebro que t’hagi agradat tant com a mi aquesta peça.

Parella: A tot arreu és bon lloc per saber de vosaltres, i no sabeu el greu que em va saber fer-vos-ho saber perquè sabia que tenia raó. (Quin embarbussament, oi?) ;)

Francesc: Tal com dic al post, res té a veure el fet de ser o no creient per copsar l’espiritualitat (no trobo cap paraula més adient) que hi ha en aquest càntic. A vegades –i no és broma- penso que sóc una mica estrany per emocionar-me com m’emociona escoltar aquesta peça religiosa malgrat no ser jo gens religiós, però veig que no sóc l’únic, cosa que celebro.

Glòria: Espero anar fent, de mica en mica, un canal de “yutube” a la mida dels meus gustos i que sigui compartit amb tothom qui ho vulgui i, pel que fa al misticisme, ja saps que n’hem parlat moltes vegades i a mi no m’entra tot això. “Benaurat (o feliç) l’home” és, com deia a en Josep, el títol del psalm número 1 del Llibre de Psalms, i la lletra ha servit d’inspiració a molts compositors.

Estic molt content que a tots us hagi agradat tant.

Joaquim ha dit...

Coincidint com hem coincidit aquest dia, deu ser que l'esperit eslau que ens ha portat la Pilar & Cia., ens ha inspirat, tot i que una mica de casualitat també ho deu ser, oi?.
Passo a fer-me amic, sostenidor, soci i el que calgui, del teu canal YouTuber, de manera immediata.
El vídeo, preciós i la música trasbalsa per la sonoritat i profunditat de les veus i el cant.

Tots som creients, tot i que no creure ja és una creença, o potser m'embolico molt?

pfp ha dit...

querido Enric, un regalo maravilloso el que me haces con tú dedicatoria.
Rusia, su gente, su paisaje, su arte y sobre todo su música me ha robado el corazón, estos coros eslavos, estas voces, tenores, baritonos y sobretodo los bajos, emocionan tanto más si las escuchas entre las paredes de un pequeño monasterio a orillas de un río o de un lago...
un viaje inolvidable Enric, que desde aquí te animo a realizar un día.
Gracias Enric, gracias por tu cariño, recibe el mío.

GLÒRIA ha dit...

Jo només feia esment d'en Rachmaninnof perquè en concec les seves Vespres i, concretament, aquest cant. i també, i això em vaig deixar de dir-ho, perquè el gran compositor rus NO era un home religiós i tanmateix, com tants d'altres, va compondre música religiosa susceptible de ser gaudida pel ser més descregut del món.
Només era això.

Titus ha dit...

No és una paradoxa que els descreguts gaudim tant de la música religiosa. Sent consecuents amb la nostra descreença (si aquest mot existeix), els sentiments religiosos són una forma de canalitzar idees i sensacions d'orige no espiritual i per tant comuns al génere humà, tant als reliosos com als descreguts. Recomane l'últim llibre de Dawkins, The God delusion (en castellà El espejismo de Dios) on tot això està molt ben explicat.

Assur ha dit...

Joquim: Que bo! Hem coincidit, efectivament, aportant tots dos al mateix dia diverses manifestacions de l’ànima eslava: la tendra senzillesa de les icones, passant pel realisme pictòric del XIX i acabant amb l'opulència de l’arquitectura: Tot això servit amb un coixí musical, però d’una música que, com molt bé apunta Titus en un comentari que t’ha fet arribar al teu blog, et deixa el cor en un puny.

Pel que fa a les creences de cadascú potser tinguis raó quan dius que no creure bé podria considerar-se una manera de creure, però sí, també tens raó dient que ja ens embolicaríem, sí, sí, i tant que ens embolicaríem: com hi ha Déu! ;)

Com me n’alegro, Pilar, que t’hagi agradat aquesta dedicatòria i que, malgrat que no fa tampoc massa temps que el vas fer, t’hagi rememorat el viatge aquell tan especial a Rússia que amb tanta passió expliques al teu blog. No pots imaginar-me com m'agradaria un matí "estar en misa" allà..., però tindria el mòbil desconnectat, eh? :))

Una abraçada!

Glòria: Precisament els dies que vaig preparar el “yutub” vaig estar escoltant-lo, el disc de les Vespres de Ratxmaninov, i amb aquest psalm em va passar allò que tantes vegades hem parlat referit als cantants: que quan sents alguna peça genialment interpretada per algú, ja no sents ningú més que t’agradi cantant el mateix. Doncs a mi és el que em passa amb aquesta composició anònima: la trobo insuperable.

Titus: Mai he llegit res de Dawkins i em sembla molt interessant el llibre que apuntes. Moltíssimes gràcies, i ja et diré, de ben segur, una cosa o altra, ja que el personatge, llegit, ha de ser molt i molt interessant.

MaryLou ha dit...

Hola, he conegut el teu blog des del Manel i he de dir que m'agrada molt! Et visitaré sovint:-)))
Una abraçada

Laura ha dit...

Bon dia! He aribat al teu blog pel de Rafael Pujals. I una, rusófila fins a la medula, no he pogut menys que esborronar-me al sentir i veure la musica del Monestir des Laures. Així que avui faig un enllaç al meu blog perque tothom que vulgui pugui gaudir-ne, ja que soc incapaç de pujar el YouYube.

Gràcies per aquesta meravella. Una abraçada, Laura.

Assur ha dit...

Moltíssimes gràcies, MaryLou, pels teus mots. Espero no decebre't en els futurs posts que tinc pensat anar publicant.

I a tu també, Laura, moltíssimes gràcies per l'enllaç, i no saps com celebro haver-la encertat amb els teus gustos. Si m'envies un mail, amb molt de gust t'explicaré com ho has de fer per pode penjar un video de YouTube al teu blog.

I a totes dues us dic que he tret un moment el cap pels vostres blocs, i prometo mirar-me'ls, amb la tranquil·litat que es mereix fer-ho, aquest llarg cap de setmana.

josepb ha dit...

Enric; -Assur- Els ortodoxes creuen amb Déu, peró no amb els sants.
Tú creus amb aquest cant, ortodoxa, que és un acostament -diguem-li a Déu?- peró un cop sortit d'aquest meravellós cant, ets un descregut?
L'escoltat tres vegades... quin misteri...quina pausa... quina quietut...¡¡¡. Ens visitarem, Enric, fins la propera¡¡.

Anònim ha dit...

Déu n'hi do quin càntic! La veritat és que l'he escoltat dues vegades seguides i m'ha agradat molt. No només amb el menjar es canvia el gust ;)
Pepe

Assur ha dit...

Josepb: Aquest tipus de càntic no et negaré que m'entendreixen encara més quan penso que han sortit des d'una fe, fe, però, que encara que jo no tingui no em cal perquè m'arribi a emocionar de tal manera.

Pepe: Si ets el que em penso, i em sembla que no m'equivoco, retiro allò que et vaig dir i que tanta ràbia et fa que et recordi: "Con el tiempo se vuelve capullo" :))

A part les bromes, és bo no tancar-se mai, però, això sí: sempre ser sincer amb un mateix. Si a un, com em passa a mi, no li acaba de fer el pes, per exemple, Wagner, no se n'ha pas d'avergonyir ni tampoc fer veure que l'entusiasma...

Òndia... paro perqupe ja semblo el teu pare, oi? :))

José Luis ha dit...

Be, no t’amoïnis que no tinc intenció de donar-te la pallissa comentant ara tots els teus posts, però desprès de la tan amable acollida que m'has fet, m'animo a dir la meva en aquest primer, que m’ha agradat molt.

Crec que es pot tenir un sentit religiós i ser ateu, com es també el meu cas… (què fort: abans era agnòstic i dient-ho semblava que quedava molt intel•lectual, això altra em sona violent fins i tot a mi). Es pot tenir una religiositat, deia, si consideres sagrat el respecte als altres, a tu mateix, o si ets conscient de la teva absoluta petitesa davant de allò que es indefinible, com un cel ple de estels i la musica, per exemple. (I d'altra banda, només “crec” que soc ateu :-). Per això no em sobta gens que als no creients ens pugui agradar molt la musica sacra. De broma (i si algú més encara ho llegeix espero no molestar) a Bach li dic Deu Pare (en Beethoven seria el Fill, i l’Espiri’t Sant quedaria repartit entre la resta de genis, encapçalats per el meu estimadíssim Handel). No sé a on vaig llegir una de molt bona, que deia mes o menys: "Bach es qui més ha fet per Deu" Es bona, oi?... (Amb aixo espero fer-me perdonar la resta)

Assur ha dit...

José Luis: No t'has de fer perdonar de res i, ni molt menys, pel fet d'expressar els teus sentiments amb la claredat i, sobretot, amb el respecte amb què ho fas.

Et dono tota la raó en el com dius que et sents referint-te a quan et defineixes com a ateu, ja que jo també la tinc, la sensació de sentir-me violent, quan també dic que en sóc. Suposo que, en el meu cas (tinc 58 anys), deu ser degut a la base de l'educació judeo-cristiana que vaig rebre i que fa que de la mateixa manera que deixo anar amb tota naturalitat expressions com ara: “Déu ens guardi d'un ja està fet”, també em provoca aquesta mena de reacció de sentir-me violent quan dic, perquè així ho sento, que no crec en cap mena de divinitat...

Bé... tant com en cap mena...

... I és que, curiosament -i com tu, amb tots els respectes-, jo també penso que Bach és déu pare; Beethoven, déu fill, tot i que la meva particular corrua d'”esperits sants”l'encapçala Haydn. :))

I sí, havia sentit dir, o llegit en algun lloc, la frase que cites referida a Bach, i em permeto citar-te'n una altra que tampoc recordo qui va dir, però sí que recordo que qui la va dir era un gran científic, el qual, quan un periodista li va preguntar que, en el cas hipotètic que s'acabés la humanitat, quina única mostra del pas de l'home per la Terra ell en deixaria per si algun dia altres éssers hi aterressin, va contestar: “La música de Bach...”, però va afegir: “... tot i que admeto que potser seria una fanfarroneria per part nostra”.

Bona, també, oi? :))

José Luis ha dit...

Bonissima, i més seriosa i realista que l'altre! (pero una mica més i no la entenc... deu ser la edat: Jo, 59 ;-)

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL