EL VALS D'EUGEN ONEGIN

19 de juny de 2010

Des de fa ja dies que em rondava pel cap dedicar un post a un fragment d'òpera que m'agrada d'una manera molt especial, però tenia el dubte de fer-ho perquè pensava que potser es podria considerar que no és gaire-gaire “operístic”, ja que es tracta d'un vals, però és precisament amb un magnífic vals que, després d'una curta però intensa introducció orquestral, s'inicia el segon acte d'Eugen Onegin, la més coneguda de les òperes de Piotr Ilitx Txaikovski.

Retrat de Txaikovski 
Retrat de Piotr Ilitx Txaikovski.

Els valsos més populars -sens dubte els vienesos- tenen aquell aire eteri que, tot escoltant-los, segur que més d'una vegada ens hem imaginat que els podríem ballar tot seguint el ritme vaporós de les seves melodies sense gairebé tocar de peus a terra.

Els valsos escrits per compositors rusos, en canvi, com ara els del mateix Txaikovski als ballets La bella dorment,


El trencanous (el Vals de les flors),



o el vals de Masquerade, de Khatxaturian,



o el de la Suite número 2 de jazz, de Xostakóvitx, un vals, aquest darrer, que molts haureu sentit, durant els entreactes, al vestíbul del Teatre Nacional de Catalunya,



són d'una sonoritat molt més densa sense que això signifiqui, ni molt menys, que no tinguin, com els vienesos, aquell sensual encant.

Referent a les sensacions que em provoquen uns i altres valsos, m'agrada fer un símil amb la textura de dos teixits, que si bé són ben diferents, totes dues textures provoquen al tacte una agradosa i fins i tot sensual reacció: la seda pels valsos vienesos, i el vellut pels valsos russos.

Però anem al gra: Amb aquest vals que, com ja s'ha dit, s'inicia el segon acte de l'òpera Eugen Onegin, se'ns fa partíceps d'una bulliciosa festa, amb l'agradable sorpresa per part dels convidats que també hi ha ball gràcies a la banda d'una companyia militar que passava per les terres on viu la jove protagonista, Tatiana, filla d'uns acomodats hisendats, just el dia en què aquesta celebra el seu aniversari.

Mentre ballen, els convidats canten, exultants d'alegria, perquè poden gaudir del ball en aquell territori tan allunyat de qualsevol gran urbs (pensem que som a mitjans del segle XIX).

En un moment determinat, els homes del cor fan un apart per dir que ja era hora que en aquell racó de món hi hagués una festa tan divertida com la que estan celebrant, ja que l´única distracció que ells tenen és la caça. Fixem-nos (minut 1:37 al 2:00) com el compositor utilitza les trompes de l'orquestra per imitar els corns de cacera.

Tot seguit, són les dones del cor les qui, en un altre apart, celebren també que hi hagi aquell sarau ja que quan els seus marits tornen de treballar ho fan cansats i amb ganes d'anar a dormir.

Un grup de noies envolta el capità de la companyia de soldats per agrair-li que els hagi proporcionat la banda de música, i el ball continua.

S'hi incorporen Tatiana (la soprano nord-americana Renée Fleming, a qui tan bé escauen sempre els vestits de l'època romàntica) i Onegin (el xicot del cabell blanc, el baríton rus de cognom, per a mi, gairebé tan impronunciable com el del volcà islandès que va organitzar mesos enrere aquell rebombori en el món de l'aviació: Dimitri Hvorostovsky).

Mentre Tatiana i Onegin ballen, ell s'adona que són el centre d'atenció i sent com el critiquen: que si és així o que si és aixà..., que si fa o no fa bé això o allò..., i fins i tot arriben a dir, en contra d'ell, que només veu vi negre!

Indignat, Onegin deixa de ballar amb Tatiana, i com que qui l'havia convidat a la festa, sense que ell en tingués gaires ganes, va ser el seu amic Lenski (el tenor mexicà Ramón Vargas), decideix venjar-se d'ell traient a ballar Olga, germana de Tatiana i promesa del seu amic (paper que interpreta la contralt russa Elena Zaramba), per fer veure que la corteja.

Veient com Onegin galanteja Olga, Lenski té un atac de gelosia que durà a la tragèdia ja que, ofès, reptarà a un duel a Onegin i...

Jean-Léon Gerôme
Jean-Léon Gerôme. Duel després de la festa.

... Bé, tampoc voldria espatllar l'argument als qui no el conegueu, perquè del que es tractava era, simplement, d'escoltar, sempre que us vingui de gust, aquest vals...



... Una magnífica estratagema, no us sembla?, de l'autor per anunciar, dins l'alegria d'una festa, els moments dramàtics que ben aviat succeiran.

18 comentaris:

josep ha dit...

Enric,
Magnífic aquest vals tan poc convencional. M'ha encantat la distinció que has fet entre el vals vienès i el rus. La descripció de seda i vellut la trobo genial ja que sintetitza perfectament les dues maneres, tan diferents, de plasmar el 3x4 en una partitura.
Una abraçada

Helena Bonals ha dit...

Aquesta obra l'he llegit, l'he vist al cine dues vegades, i sempre hi trobo alguna cosa nova, com amb el teu comentari. El millor és el final, però.

Titus ha dit...

Molt ben trobat allò de la seda i el vellut. Jo sóc més del vellut.

Francesc ha dit...

Com sempre, un post magnífic i un ensenyament fantàstic. Coneixia algun dels valsos, però d'altres ni en sabia de l'existència. La comparança entre la seda i el vellut m'ha paregut tota una troballa. Entre tu i el Josep (de "El cafè de nit"), m'esteu ajudant a omplir les grans llacunes que tinc en matèria musical. Gràcies, novament, pel teu post.

Margarida ha dit...

Tots m'agraden, i de fet alguna avegada els escolto a casa, però el meu preferit és Masquerade, de Khatxaturian. Sempre m'ha agradat!
Avui has fet una delícia de post! I sorprenent la distinció entre els valsos vienesos i els russos, comparant-los a dos teixits com són la seda i el vellut.
Ara m'adono, però, que encara que a mi m'agrada més la seda, he triat un compositor rus!
Una abraçada

Anònim ha dit...

Es el vals que m'agrada mes, de l'òpera que mes estimo, del compositor que sap expressar amb la musica tots els sentiments. Has fet una gran descripció.

Amfortas.

Assur ha dit...

Gràcies, Titus! Com li venia a dir al bon amic Josep, encara no m'ho acabo de creure gaire que se m'hagués ocorregut aquesta comparació, però es veu que tothom el té, un dia o un altre, un moment d'inspiració. :)

I jo, tot i que sóc un “fan” del Concert de Cap d'Any a Viena, també sóc més del vellut.(Sembla que parlem en clave, oi?) :))

Francesc: Tot un plaer fer “posts” de música o del que sigui per a receptors tan receptius (aquí hi hauria d'anar el tòpic aquell sobre les redundàncies però, encara que hagi d'escriure una mica més, me l'estalviaré) com ho ets tu. Salutacions a l'Oreto, a qui ja sé que tinc pendent escriure.

Margarida: Jo, el vals de “Masquerade”, el vaig “descobrir” fa molts anys (encara era solter) quan em vaig comprar un disc de vinil (un long-play) d'aquells que estaven gravats a Rússia i que venien a molt bon preu als quioscs, i va ser precisament amb aquest vals que vaig començar a copsar la diferència entre les dues formes d'entendre el vals. Celebro haver-la encertat amb el "post".

Amfortas: I ara jo què dic, eh?, si tu ja ho has dit tot! :) Jo he fet la descripció (gràcies per l'adjectiu “magnífica” que, venint de qui ve, m'ha fet posar una mica vermell), però tu has fet una magnífica (i no et posis vermell perquè és veritat) definició de Txaikovski.

Una abraçada a tots!

Assur ha dit...

Òndia!!! Que m'havia deixat la meitat de les respostes (i precisament les primeres)!!! Disculpeu!!!

Josep: Oi que sí, que em va quedar bé? :)) El dia que se'm va ocórrer (ja em coneixes) vaig pensar: Apunta-te-la aquesta que, desmemoriat com ets, per una vegada que tens una ocurrència amb una mica de cap i peus, després no te'n recordaràs i quan la vulguis fer servir pensaràs: “Era alguna cosa de llençols... O de cortines... No, no!... Ai, punyeta!, què redellonses era???” :))

Helena: Precisament per anunciar el magnific final d'aquesta obra, a l'òpera, Txaikovski va tenir l'encert d'escriure una de les més belles àries que s'han escrit per a baix, l'anomenada “Aria del príncep Gremin” (per recordar-me'n, sempre he de pensar en els “gremlins”) :)) Aquí la pots escoltar, amb subtítols, cantada pel gran Nicolai Ghiaurov.

paco ha dit...

ben estimat enric, disculpes de nóu per no possarte comentari per el bellisim vals y la narraçió que has fet, esperem que pronte u pugui fer, dues coses més, em dec una resposta per E-mail, també pronte te la faré, y al titus li dius que no ja manera de entrar al séu bloc......abraçades per tu y la dona.........paco

Assur ha dit...

Paco: Per favor, NO PATEIXIS si no envies cap comentari. Estic molt content només pel fet de tenir-te com a seguidor i saber que em llegeixes.

Pel que fa al que dius d'entrar al blog d'en Titus, prova de fer-ho des d'aquí. Posa't sobre el comentari que ell em va fer arribar i clica on diu "Titus".

Teresa ha dit...

L'Onegin és, desde fa uns mesos, l´ópera que em té el cor robat, i no paro d'escoltar-la. He tingut la sort de poder-la veure dues vegades, en pocs mesos, a Berlin, dirigida per Barenboim, i ha estat una experiencia totalment inolvidable. Molt diferent d'aquesta versió que poses al video, això si. Pero tota l'ópera, des del començament al final, em sembla maravellosa i transbalsadora, sense moments "de relleno" (de farciment?) com tenen moltes altres óperes...aquí no hi ha moment que no sigui pura delicia, com aquest preciós vals. Una abraçada, Assur!

Assur ha dit...

Teresa: Disculpa, per favor, que hagi trigat tant a contestar-te.

Comparteixo amb tu el plaer d'escoltar l'Eugen Onegin com una de les òperes més profundes i rigoroses de tots els repertoris. Amb un argument que és, per altra banda, magnífic Txaikovski va bastir una obra esplèndida i sense concessions, que el pas del temps ha col·locat com un dels títols esperats sempre amb il·lusió a les temporades d'arreu del món. Serveixi com a exemple que a Les Arts, de València, està programada per la temporada que ve i tots els amics bloggers “opereros” valencians se n'han fet de seguida ressò.

Una abraçada!

pilar ha dit...

querido Enrric, ultimamente estas haciendo unas entradas maravillosas. En lo concerniente a Onieguin poco más puedo decir que no se haya dicho, es también para mí una de mis preferidas, además tuve la suerte ya hace unos cuantos años de asistir no sólo a todas las representaciones que se hicieron en el GTL con la Mirella Freni a la cabeza del reparto, que también a los ensayos en los que uno de mis hijos con tan sólo 5 años actuaba como figurante.

un abrazo, y gracias por ese tiempo maravilloso que nos dedicas asiduamente en el blog.

Assur ha dit...

Ai, Pilar!: "Me harás poner vermello"!

De totes maneres, no saps com em plauen els teus mots per la sinceritat amb què sé que han estat escrits, i és amb aquesta mateixa sinceritat que et dono les gràcies per truere el cap per aquesta casa, que si bé es diu "Ca l'Assur", és també casa teva.

Una abraçada!

P.S. Quina experiència més interessant la de poder assitir als assajos... i amb la Freni!!!

Joaquim ha dit...

Alguna cosa tindrà a veure que a can Liceu estiguin fent la VaiaPiko (em permets que t'ho robi, oi?).
L'Oneguin és una òpera magnífica, malgrat els cuplets de messieur kricquet que tot i el que diu la Teresa, em semblen tan ridículs, com la pastoral mozartiana, de l'esmentada.
Per a mi, a part del vals o de l'engrescadora polonesa que inicia la festa que originarà la tragèdia, té un moment gloriós i és just al final, en el duo que Oneguin s'en adona de lo desgraciat que arriba a ser i Tatiana de lo enamorada que encara està d'aquell cràpula.
La intensitat musical de Txaikovski és definitiva i és que aquests amors impossibles l'inspiraven d'allò més.Tu com és habitual, ens expliques de la millor manera, un dels moments d'exaltada brillantor, abans que tot esclati, com molt bé dius.
Visca Txaikovski!

Assur ha dit...

Joaquim: D'acord que el fragment que cites no és per posar-lo, ni molt menys, a cap antologia de Txaikovski, però també crec que està molt ben trobat com a retrat il·lustratiu d'aquella festa mig improvisada en aquell llogarret perdut al (amb perdó) cul del món.

Al vídeo de la representació del MET es veu perfectament que mentre aquell “poeta de pa sucat amb oli” dedica els cuplets a Tatiana, ella fa cara de circumstàncies i amb ganes que acabi d'una vegada, i l'Onegin no pot dissimular riure per sota el nas davant aquella “manifestació poètica” que, amb termes d'avui, bé podríem definir com a friki. :))

José Luis ha dit...

¡¡Quin post mes maco!!

Seda i vellut: Genial. Més fàcils, champagne i vodka, o primavera i tardor, o joventut i maduresa… però això del tacte es molt més sensual, suggeridor i poètic. Mol ben trobat.

Doncs dels 4 primers velluts que has triat, jo també em quedo amb Khachaturian, encara que interpretat mes convencionalment, amb orquestra a lo grande, el que més m’agrada es el de Shostakovich, sobre tot si el recordo ballat per aquella noieta, la Nicole Kidman, al enlluernant inici de la pel•lícula pòstuma d’en Kubrik. Quan comença sempre em ve al cap una cançó d’arquelles de l’any de la pera, crec que de la tuna: Yo te daré, te daré niña hermosa, una cosa que yo solo sé… patètic, però no ho puc evitar, i de fet les primeres notes son les mateixes…

Per el que fa al tros del Onegin que ens has posat i explicat, em sembla preciós i molt intel•ligent com dius. I, Joaquim: ¿Què tens contra la pastoral de les pastoretes de la Vaya Pico? ¿Es que no ens podem relaxar ni un moment amb una frivolité mozartiana? :-))

Assur ha dit...

Gràcies, José Luis! Jo també n'estic molt content del post i dels comentaris rebuts, prova evident que ha agradat, així com també del símil entre els valsos i els teixits: per una que en tinc de bona, bé he de procurar escampar-la, oi? :))

Això que et diré ara, que quedi entre nosaltres, eh?: Irremeiablement, el vals de Xostakovitx a mi també -i sempre!!!- em recorda la cançó que dius. No ho puc evitar!!!

I, pel que fa a la pel·lícula d'en Kubrik, estic segur que moltíssima gent sap d'aquest vals gràcies a, tal i com tu l'anomenes, l'enlluernador inici, i també per haver-lo escoltat en els entreactes del Teatre Nacional.

Gràcies pels teus comentaris. Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL