ANDERS ZORN, UN GRANDIÓS AQUAREL·LISTA

10 de març del 2010

L'aquarel·la, segons la defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, es una “pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper”.

El que no diu aquesta definició és que l'aquarel·la requereix una gran seguretat per part del pintor ja que no admet les correccions que sí admet, per exemple, la pintura a l'oli. Però això ja són tecnicismes que per parlar dels quals no en tinc els suficients coneixements. Sóc un gran amant de les Arts, però em passa el mateix que a molts de nosaltres ens passa amb la informàtica: que en sóc, simplement, com es diu ara, un usuari, un terme que, en el meu cas, potser en pintura seria molt més adient anomenar badoc.

Com a badoc, doncs, m'ha sorprès més d'una vegada descobrir que hi havia tota una sèrie de quadres que mai m'hauria imaginat que haguessin estat pintats amb la tècnica de l'aquarel·la, un dels quals -i dels més sorprenents, val a dir-ho- és aquest Conill pintat per Albert Dürer, a l'ull del qual (fixeu-vos en el detall que hi ha reproduït a sota) fins i tot s'hi veu reflectida una finestra!

(Totes les fotografies del post són ampliables.)


Des de sempre, l'aquarel·la m'ha fascinat per la gràcia amb què pot arribar a reflectir sobre un paper la llum, la textura i el moviment de l'aigua.

Però si deia fa un moment com m'ha arribat a sorprendre “descobrir” que algunes obres pictòriques, les quals, està clar, només havia vist en fotografia, havien estat realitzades amb aquesta tècnica, és perquè el cas més sorprenent per a mi va ser el gran “descobriment”, fa uns anys i mentre començava a confegir-me un museu virtual, d'un pintor suec: Anders Leonard Zorn (1860-1920), , que si bé en vida va ser reconegut, arreu, com un dels grans mestres aquarel·listes de la història, aquest reconeixement sembla ser que entre nosaltres no és massa palès, fins al punt que si busqueu, com vaig fer jo, a la Wikipèdia informació sobre Mora, la població on va néixer Zorn, veureu que ni se l'anomena, a ell, ni tampoc al magnífic Museu que duu el seu nom i que el matrimoni Zorn va llegar als seus habitants.

Zorn, que va mostrar des de ben petit una traça fora de l'habitual a l'hora de treballar amb fusta formes de cavalls i de figures humanes, va ser enviat, quan tenia 15 anys, a la Reial Academia d'Art d'Estocolm, on si bé va anar-hi predisposat a estudiar escultura, es va inclinar finalment per l'aquarel·la, una tècnica molt poc habitual en aquella època.

L'any 1880 va guanyar un concurs entre tots els estudiants de l'Acadèmia amb una bellíssima i delicada aquarel·la titulada De dol, on, sota la transparència d'un gairebé eteri vel negre, s'hi veu la cara afligida d'una noia jove (una amiga seva que havia perdut el pare). Aquesta obra, que es pot contemplar al Museu Nacional d'Estocolm, va tenir una gran importància per al futur de Zorn, ja que, quan la va veure exposada, el  director de l'Acadèmia va comentar, displicent, al jove estudiant que ves on anava pintant sempre sobre trossos de paper (en aquella època l'aquarel·la tenia molt poca consideració entre les arts plàstiques).


L'endemà mateix, però, penedit, el mateix director va preguntar a Zorn quan en volia per aquell retrat, i quan el noi li va contestar que una petita quantitat, el director li va dir que era ben enze de no demanar-ne cent vegades més. Al dia següent, Zorn va rebre un sobre en nom del director amb cent vegades més de diners dels que l'estudiant li havia demanat per adquirir la petita aquarel·la, la qual va ser fins i tot motiu d'elogiosos articles a les revistes d'Art de l'època.

Va ser, precisament també, en aquesta època que Zorn va conèixer Emma Lamm, la que seria la seva dona. De família acabalada i amb una gran sensibilitat envers la cultura -els Lamm provenien dels primers jueus instal·lats a Suècia-, Emma va ser sempre un referent en la vida del pintor, tant en la personal com en l'artística, però la família d'ella va oposar-se al matrimoni sempre i quan Zorn no obtingués els recursos suficients com per poder formar una família.

Zorn va viatjar expressament a Madrid per estudiar in situ l'obra de Velázquez al Museu d'El Prado, i d'allà va desplaçar-se a Toledo, Sevilla, Càdis i Granada. A Madrid va coincidir amb el valencià Joaquim Sorolla -mestre de la llum mediterrània-, el qual, referint-se a l'obra de Zorn, va declarar que el pintor suec ja havia arribat, amb l'aquarel·la, a la meta que tots els altres maldaven encara per acostar-s'hi.

Vet aquí dues de les aquarel·les fruits de la seva estada a Càdis (L'Alameda de Càdis, i Les cosines)


Establert durant uns anys a Londres, on hi havia molta més tradició de l'aquarel·la que no pas a París, Zorn va poder amarar-se de l'art d'aquarel·listes de la mida de Constable i de Turner.

El jove Zorn no només dominava el retrat, tal i com es pot comprovar en aquest que realitzà a Lisen Lamm...


...sinó que el “brodava” amb minuciosos detalls com els que envolten la figura del financer Ernest Cassel. Fixeu-vos, per exemple, en el fum del cigar...


... o en les vaporoses teles del vestit i de l'ornament del pentinat d'aquest Retrat d'Edith Palgrave Edward:


El domini que Zorn tenia de la llum queda ben palès en aquesta aquarel·la de temàtica fantasiosa titulada La nimfa de l'amor, on el nu femení central sembla emergir de la mateixa natura:


Minucioses són, també, les pinzellades amb què va saber reflectir l'esclat de la natura en aquesta Tarda d'estiu sueca:


Vegeu aquí sota un Estudi de plantes...


...i aquí sota les figures d'un noi jove acompanyat de dues noies que retornen d'una festa camperola (Luckt amb dues noies):


(Sí, sí: Totes les reproduccions que hi ha en aquest post són aquarel·les!)

Quan Zorn va casar-se amb l'Emma, el matrimoni va viatjar a Turquia i a Algèria. De Turquia és aquesta escena de carrer titulada A Top Capu (Istambul)...


...i, d'Algèria, aquesta altra escena del Port d'Alger, on ja podem observar el magnífic tractament no només de la textura i de la lluminositat, sinó fins i tot del moviment de l'aigua:


Però he de reconèixer que, parlant de la increïble tècnica d'Anders Zorn a l'hora de reproduir la lluminositat, la textura i el moviment de l'aigua, hi ha dues aquarel·les que em deixen bocabadat:

El Port d'Hambug...:


... i Els plaers de l'estiu:


Observeu, també, el que ben bé podríem definir com una instantànea. Aquest Mercat del peix a la platja d'Saint Yves (Cornualla) on, a part del paisatge i de l'atomosfera marina que s'hi respira, hi veiem, al fons a l'esquerra, la picardiosa mirada que un jove pescador dirigeix a la noia que, en primer pla, estén i separa peixos sobre la sorra. Malgrat que el barret de palla que la noia duu al cap ens impedeixi veure-li els ulls, només amb el somriure que tot just l'artista li insinua, intuïm que no defuig, ans al contrari, l'esguard del noi.


Però vet aquí la més famosa de les aquarel·les de Zorn, fruit d'un encàrrec que li va fer el director del Museu Nacional d'Estocolm el 1885 demanant-li que pintés sobre un tema patriòtic amb la intenció, en un principi, que formés part del fons del museu. (Amplieu la reproducció perquè val molt la pena)


Anders Zorn va explicar que havia pintat el que millor coneixia i que més li agradava: els camps i les rases de Mora, on ell hi jugava de petit.

En aquesta aquarel·la podem observar que mentre al fons superior els camperols més joves estan treballant en la collita, l'àvia, asseguda al centre, bull patates, i una nena, al fons a la dreta, li porta més llenya per atiar el foc. Zorn va titular aquesta aquarel·la El nostre pa de cada dia.

Tothom que ha vist aquesta aquarel·la al natural coincideix en dir que l'has de tenir a un pam de distància dels ulls per assegurar-te que és una aquarel·la i no una pintura a l'oli.

Anders Zorn, cap allà els 30 anys, va abandonar l'aquarel·la i es va dedicar a la pintura a l'oli. Afamat retratista, va pintar nombrosos membres de la monarquia sueca i de l'alta societat, tant europea com americana, però mai va deixar de treballar amb la llum i l'aigua, el nu femení i, profundament enamorat de la terra que el va veure néixer (abans d'instal·lar-s'hi definitivament, el matrimoni Zorn mai va deixar de passar els estius a Mora), va retratar en nombrosos quadres els costums de la seva gent ...

En podríem parlar més, molt més del gran artista (pintor i també escultor) Anders Zorn, però el motiu essencial que m'ha mogut escriure aquest post ha estat Anders Zorn i l'aquarel·la, aquesta tècnica pictòrica que ve difinida al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans com una “pintura feta amb colors diluïts en aigua que tenen una acusada transparència, que s’aplica normalment sobre paper” i que -afegeixo-, com a badoc que sóc davant una pintura que m'agrada, la trobo sublim.

És, doncs, per aquest motiu que dedico molt especialment aquest post a en Rafael Pujals i Agustí, l'autor de l'aquarel·la que il·lustra la capçalera d'aquest blog i, a l'ensems, gran admirador de l'obra d'Anders Zorn, així com també em fa il·lusió dedicar el post a tots els seus amics aquarel·listes de la Colla dels dimecres.

10 comentaris:

rafael pujals ha dit...

Amic Enric, moltes gràcies per l'elogi que fas de l'aquarel·la, que per extensió ens afecta a tots els que, més o menys bé, la practiquem. Gràcies per pujar aquesta fantàstica pàgina amb reproduccions d'obres del gran mestre Anders Zorn de qui molts intentem aprendre. I finalment gràcies per les dedicatòries que ens adreces tant a mí com a la "Colla dels dimecres".
Una forta abraçada.

Assur ha dit...

Amic Rafael: M'hauria fet molta il·lusió venir avui a saludar tota la colla al Poblenou, però ahir, darrere aquest “post”, me'n vaig anar al llit a les “Quinientes”, i m'he llevat que ja eren quarts d'onze.

Des que, el dia que ens vam conèixer, vam parlar de Zorn, vaig pensar que n'escriuria un “post” i que, naturalment, te'l dedicaria a tu i a la fantàstica colla d'aquarel·listes que heu format. Ho he fet tan bé com he sabut, però sobretot amb molta il·lusió per reivindicar, si és que és aquesta la paraula, l'aquarel·la, aquesta bellíssima manifestació artística que des de sempre m'ha causat tanta admiració.

Una abraçada!

paco ha dit...

hola enric, reconozco que nó entiendo nada sobre pintura, péro si me gusta ver la belleza de las cosas, yó solia ir a madrid de vez en cuando, y cuando me sobraba algo de tiempo visitaba el museo del prado, conozco todas sus galerias, aún no entendiendo de pintura, lo que si te ouedo decir es que cada vez que iba al prado, quedaba autenticamente inpresionado por tanta magnitud de belleza en los cuadros expuestos, y respecto a la acuarela, aqui en mi pueblo gozamos de una sala sobre la misma, el acuarelista era muy bueno, nacido en madrid péro hijo de crevillentinos, se llamaba Julio Quesada, y según algunos críticos decian que gozaba de fama internacional, e insistiendo que soy lego en ésta materia, reconozco también la belleza de las acuarelas......gracias.......saludos paco

pfp ha dit...

querido Enric, que entrada tan bonita. Las técnicas al agua tienen un encanto especial... a mi me gustan precisamente por ese efecto que las distingue, su inmediatez, la imposibilidad como bien explicas de corrección... por contra, no me interesa que apenas se distingan de la técnica del óleo, eso no me parece un mérito...

el conejo (¿o liebre?, que no entiendo mucho de animales)pintado por Durero me parece una maravilla, al igual que todos los "apuntes" que realizó sobre la naturaleza...

Todos los cuadros con los que ilustras la entrada, son magníficos pero aquellos que contienen naturaleza vegetal son los que más me han gustado.

No conocía al menos conscientemente a Zorn así que te doy las gracias por presentarlo.

besos, siempre, y a la Anamaría también.

Assumpta ha dit...

Doncs jo, que sí que sóc asnalfabèstia en aquests temes (però m’agraden moltíssim) estic al•lucinant amb aquest post i aquests quadres.

Em resulta impressionant veure que el detall al que arriba en alguns dels quadres que has posat (com el de “El nostre pa de cada dia””) es pugui aconseguir amb aquarel•la que -tens raó- sempre havia pensat que era com quelcom “menor” davant de la pintura a l’oli.

Ostres!! Aquí s’aprenen coses, eh? ;-)

M’ha fet gràcia llegir mencionat Constable perquè una vegada li vaig dedicar un petit post al meu blog ;-)

Sara Maria ha dit...

M'encanta l'aquarel·la i no coneixia aquest pintor... M'encanten com pinta les plantes!! Gràcies per descobrir-nos-el!!!!!

Joaquim ha dit...

M'agrada molt aquesta entrada, amb la possibilitat d'apreciar de ben aprop el detall de l'extraordinari treball de Zorn.
Un parell de coses:
M'interessa menys quan pinta les figures humanes i tampoc acabo d'entendre el motiu per voler semblar que pinta en oli, amagant les virtuts de l'aquarel·la.
El tractament de l'aigua a Els plaers de l'estiu és prodigiós, com també ho és la cura que té en el tractament de la llum.
Fantàstic!

Francesc ha dit...

No coneixia aquest pintor. M'ha encantat aquest post teu. L'aquarel·la m'agrada molt. Trobe, com tu dius, que és una mostra de la mestria de l'autor aconseguir eixes qualitats pictòriques. He ampliat totes les imatges que has inclòs perquè pagava la pena. Potser me les "guardaré" per a alguna altra ocasió. Salutacions

La cuina vermella ha dit...

Amic Enric, moltes gràcies per "presentar-nos" al Sr. Zorn, hem quedat totalment impressionats sobretot per la dificultat tècnica de l'aquarel·la. Ens quedem amb "El port d'Alger" el reflexos de l'aigua son quasi fotogràfics.

Assur ha dit...

Paco: Jo també vaig estar una temporada havent d'anar sovint a Madrid, i fins i tot alguna vegada havia allargat de forma particular l'estada per poder anar al Prado, ja que des de sempre la pintura m'ha agradat molt, però com tu, em considero un simple espectador, i pel que fa a al aquarel·lista crivillentí que anomenes -Julio Quesada- vaig trobar força informació gràfica d'ell i, efectivament, es tractava d'un molt bon aquarel·lista, com ho demostren els paisatges i els magnífics retrats que d'ell he vist.

Pilar: Sí, sí, pel que he consultat, és una llebre i no pas un conill el que hi ha retratat a l'aquarel·la de Dürer (això de ser tan urbanita té les seves conseqüències) :)), i pel que dius sobre si té més o menys mèrit el fet que l'aquarel·la vulgui assemblar-se a l'oli jo hi estaria d'acord si no fos perquè jo crec que no era el que Zorn buscava. Ell dominava d'una forma magistral aquesta tècnica pictòrica i en va saber treure un gran partit ja que era, a més a més, un treballador incansable. S'hauria pogut guanyar perfectament la vida com a retratista, però volia arribar més lluny.

L'anècdota, per altra part certa, del director de l'Institut, el qual va menysprear l'obra d'art d'aquell jove alumne pel fet d'haver estat pintada “sobre un paper” demostra el poc valor que, a part de la Gran Bretanya, es donava a l'aquarel·la, una tècnica que Zorn va saber enaltir.

Assumpta: Jo també sóc, com tan simpàticament dius tu, un “asnalfabet” (en el tema de la pintura i en molts d'altres), però això no deixa que, com tu, em quedi embadalit davant el que considerem una pintura que ens agrada, i des que el vaig descobrir, Zorn ha estat un pintor que sempre m'ha agradat moltíssim, i em vaig quedar ben parat quan vaig veure el lluny que havia arribat amb aquesta tècnica considerada de segona. Les teves visites són tot un plaer.

Sara Maria: Descobrir Zorn és tota una sorpresa, jo vaig ser el primer en sorprendre'm, i encara és ara que, i gràcies a haver de fer aquest “post”, continua sorprenent-me. Aquí només parlo, en un pla diem-ne que “reivindicatiu” (ja veus que ho poso fins i tot entre cometes) del Zorn aquarel·lista, però també hi ha un Zorn que va dedicar-se posteriorment a l'oli i que també val molt la pena conèixer.

Joaquim: Com deia a la Pilar, no crec que Zorn volgués demostrar res. Ell es sentia a gust pintant a l'aquarel·la i va saber-n'hi treure, a base de molta feina i fins i tot d'incomprensió, tot el partit, i d'aquí el mèrit. De cap de les maneres, penso jo, que volgués amagar les virtuts de l'aquarel·la, sinó que, tot al contrari, va deixar ben clares les enormes possibilitats d'aquesta tècnica.

Francesc: Celebro que t'hagi interessat aquest pintor que tant m'agrada, i si busques a la xarxa trobaràs molt de material gràfic sobre la seva obra, tant d'aquarel·la, com d'oli, guash, dibuix i escultura. Val molt la pena, penso jo.

Parella vermella: Tot un plaer haver obert un raconet més a la vostra sensibilitat gràcies al Sr. Zorn, i quan he llegit que dèieu: “Ens quedem amb el Port d'Alger”, m'ha vingut a la memòria aquell acudit de l'Eugeni que acabava dient: “No lo vendo, no lo vendo”. Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL