LLAMÀNTOL A L'AMERICANA

28 desembre de 2009

Des de fa una bona pila d'anys, a casa es va establir una tradició: A la Nit de Nadal es menja llamàntol.

Llamàntol a l'americana

No recordo quin va ser en concret l'any en què es va instaurar aquesta apetitosa tradició a casa, però sí que recordo que va ser perquè jo havia cobrat una feina extra que vaig fer i vaig pensar que als menuts de casa, que es delien per totes les "bèsties marines amb closca" (gambes, llagostins, escamarlans...) els faria gràcia menjar-ne, com així va ser, fins al punt que encara és ara que ja donen per fet que a la vigília de Nadal vindran a sopar el llamàntol.

Jo no n'havia fet mai abans, de llamàntol, i com que volia anar segur vaig demanar auxili a un llibre que sabia que no em fallaria: Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí, on hi vaig trobar la recepta de Llagosta a l'americana, la qual em va semblar perfecta -com així va ser- per fer-la amb llamàntol.

Hi ha vàries teories sobre quin és l'origen d'aquest plat. Una d'elles, que es va estendre per tot arreu com una taca, és que aquest plat va néixer a les costes bretones i que, per culpa d'un error tipogràfic, la que havia de ser coneguda com a llagosta “a l'armoricana” va passar a dir-se llagosta “a l'americana”...

La probabilitat que fos certa aquesta teoria és del tot nul·la, ja que els ingredients que no poden fallar en aquesta recepta són els alls, el tomàquet i l'oli d'oliva, ingredients tot ells tan arrelats a la cuina mediterrània com ho són, de desarrelats, a la cuina bretona.

Es diu, també, que qui va donar el nom  aquest plat va ser Pierre Friasse, un cuiner que havia estat durant molts anys treballant a Xicago fins que va decidir obrir un restaurant a París. Sembla ser que un dia que es va trobar amb el compromís de haver de fer a corre-cuita un sopar per a uns amics, el bon l'home va “empescar-se” aquest senzillíssim i alhora suculent guisat de llagosta que, degut a l'èxit que va tenir entre els seus amics-comensals aquella nit, va passar, a partir d'aleshores, a la llista de plats de la carta d'aquell reputat restaurant, un restaurant que, en record als anys passats a Xicago, Pierre Friasse havia batejat amb el nom de Peter's, i va ser també a causa del record de la seva llarga estada als Estats Units que va batejar aquest guisat amb el títol de Llagosta a l'americana.

Francesc Lleal, capità retirat de la marina mercant, historiador i catedràtic de Nàutica de la Universitat Politècnica de Barcelona, en la col·laboració que aporta al treball titulat Les embarcacions de treball en la costa catalana en declinar la vela, apunta la importància que tenien entre la marineria els cuiners (cusiners, tal com eren coneguts en l'argot mariner) a l'hora d'enrolar la tripulació dels velers de transports a través de les rutes atlàntiques. Tant era així que Lleal afirma que una tripulació ben alimentada era un equipatge satisfet que no ocasionava maldecaps.

Doncs bé, com és natural, hi va haver, entre els cusiners d'aquelles embarcacions de vela, alguns que van obtenir un gran renom, tal com va ser el cas de Josep Pujol i Pellicer, conegut amb el sobrenom de el Galet, el qual va donar a conèixer en un banquet ofert al cònsul americà en el port de l'Havana aquest guisat de llagosta i que des d'aquell memorable àpat s'internacionalitzà amb el nom de Llagosta a l'americana.

Així, doncs, en realitat aquest plat hauria de dir-se Llagosta a la catalana, ja que, sigui quina sigui la veritable d'aquestes dues teories, el Galet era fill del Maresme, i Pierre Friasse, fill del Rosselló, i ambdòs cuiners no van fer altra cosa que preparar la llagosta tal com s'havia preparat des de sempre a les costes de casa nostra.

Plat de llamàntol

Ingredients (per a 4 persones):



    ► 2 llamàntols.
    ► 2 cebes picades fines.
    ► 2 grans d'all tallats
         a làmines.
    ► 1 got (dels d'aigua) de vi
         blanc sec.
    ► 1/2 got (dels de vi)
         de brandi.
    ► 1 cullerada de tomàquet
         concentrat.
    ► 2 cullerots de fumet de peix.
    ► oli, sal, pebre picant, estragó.



Encendre el forn a 180º.

Escalfar la meitat del vi blanc en un potet i, fora del foc, tirar-hi una mica d'estragó. Mantenir-ho tapat perquè l'estragó infusioni.

Fer a trossos els llamàntol (hi ha qui el fa partit, de llarg a llarg, per la meitat) i recollir i reservar la salseta que deixen anar.

Escalfar unes quantes cullerades d'oli d'oliva en una cassola i quan sigui ben calent tirar-hi els trossos de llamàntol, que anirem traient a mida que veiem que la closca es torna d'un color vermell intens. Un cop al punt, posarem tots els trossos a la cassola, els ruixarem amb el brandi i, sobretot amb molta cura, l'encendrem. Quan l'alcohol del brandi s'hagi consumit, retirar de la cassola els talls del llamàntol i reservar-los.

Amb el foc ben baix i en el mateix oli sofregir-hi, a poc a poc, la ceba ben picada i les làmines d'all.

Quan la ceba estigui transparent, abocar-hi l'altra meitat del got de vi blanc, barrejar-ho bé a fi i a efecte que la ceba s'impregni del gust del vi blanc sec, afegir-hi la cullerada de tomàquet concentrat, remenar-ho ben remenat i, ja per fi i després de salpebrar-ho, tornar a posar els trossos de llamàntol dins la cassola.

Abocar-hi el fumet de peix, tapar la cassola i posar-la dins el forn.

Colar el vi on s'hi infusionava l'estragó, i barrejar-lo amb la salseta que havien deixat anar els llamàntols al moment de tallar.los. Abocar aquesta barreja dins la cassola que tenim, tapada, al forn, i acabar de coure. En total, la cassola s'hi ha d'estar uns vint minuts, al forn.

Potser m'he entretingut molt amb les explicacions, però tingueu la seguretat que és un plat d'aquells de quedar molt bé, gens laboriós, fet amb ingredients gens aliens a la nostra cuina i que resulta, i no exagero, suculent.

Si el feu, us recomano que compreu llamàntol del país i no de l'anomenat canadenc, que és molt més barat però no és ni tan molsut ni tan saborós.

16 comentaris:

El cullerot Festuc ha dit...

Apunta'm per l'any vinent que jo també vindré!!!! Pel meu sant la meva mare ens va fer caldereta de llamàntol i està taaaaan bona!!!! Quina pinta que fa la teva a l'americana o a la catalana...per sucar-hi pa i llepar-se els dits!!
Nosaltres l'altre dia comentàvem que no hi ha res com menjar-ho a csa...pq pots escurar bé les potes i xuclar sense por a que els altres comensals et mirin malament...jejeje!
Petunets,
Eva.

ELS PEIXOS ha dit...

Que tal Enric??
Ja veig que no fa falta que et digui res del llamàntol , perquè saps tota la seva Historia de p a pa .
Si desprès de tot això te'n sobra una mica hi poses l ´endemà uns granets d'arròs i una mica fe fumet de peix , i veuràs com a xupes els dits.
BON ANY NOU

Anònim ha dit...

Enric; M'agradat la construcció de l'história del llamàntol a la americana... el que no m'agrada -amb tots els respectes- és el llamàntol, però de totes maneres... que vaigi de gust Enric¡¡.

Anònim ha dit...

Enric; M'agradat la construcció de l'história del llamàntol a la americana... el que no m'agrada -amb tots els respectes- és el llamàntol, però de totes maneres... que vaigi de gust Enric¡¡.

Anònim ha dit...

L'anónim sóc jo Enric -el tete petit- no he pogut entrar d'altre manera. Jospeb.

josep ha dit...

Tant si és a l'armoricana com si ho és a l'americana, un llamàntol és un llamàntol.
Una abraçada i bon any nou.

La cuina vermella ha dit...

Doncs vinga, bategem-lo com a la Catalana!!! Penso que és una magnífica tradició: per Nadal, llamàntol (mira té nom de novel·la, oi?).
Ets el rei del suquets guisats, per sucar-hi pa. Encara recordo el memorable calamars (de caure les llàgrimes).
Sou un amor Enric i Anna Maria. Us estimem. Molta llum i alegria per aquest 2010 que està a punt de nèixer.

Gemma ha dit...

No m'estanya gens que menjar llamàntol es convertís en tradiciió a casa teva... jo també m'hi acostumaria fàcilment, je je je....

Assur ha dit...

Eva: De ben segur que aquestes -i totes!- les festes amb tu a la taula han de ser super alegres. Mentre anàvem menjant-nos-els (em refereixo, està clar, als llamàntols), ho dèiem: Us imagineu quin efecte faríem fent tots aquests “sorollets” tan impertinents i poc fins asseguts a la taula d'un restaurant? :))

Dolors: No és que m'ho sàpiga tot -ni molt menys!- sobre el llamàntol, el que passa és que ho tinc tan, però tan clar que aquest guisat s'hauria de dir, genuïnament, “a la catalana”!, i pel que fa a totes aquests platets fets aprofitant les sobres són, com molt bé dius, per llepar-se els dits! Amb les sobres dels pollastreds farcits que vam fer per Nadal, vam fer uns fideus que hi cantaven els àngels.

Anònim: Quin embolic et vas fer amb els comentaris, eh?... Si ja ho sé que no és un plat ni per tu ni per la floreta que tens a casa, però no sé si recordaràs que sí que ho era, un plat per a la mare, i era per això que sempre en feia una ració de més perquè l'endemà -Nadal- se'l mengés en lloc del pollastre. Li agradava moltíssim

D'acord, Josep (noctàmbul): un llamàntol és un llamàntol es digui com es digui la forma en que s'ha guisat, però ho sento, perquè per això de l'”armoricana” jo no hi passo. És una cuina completament diferent l'atlàntica a la mediterrània!

Sí, senyors!: “Per Nadal, llamàntol” podria ser ben bé el títol d'una novel·la! Que bo!!!... Ai, parella!: En podeu estar ben segurs que els records memorables són mútuus. És una plaer compartir taula amb vosaltres.

Sí, “Senyu”, sí: Al que és bo ens hi acotumem de seguida, i ells (els meus dos fills), si bé no es van acostumar mai, per exemple, a desparar la taula si no els ho deies cada vegada malgrat que, com molt bé saps, en una casa la taula es para i es despara un mínim de dos cops al dia, a menjar llamàntol s'hi van acostumar al primer tast! ;)

A tots l'Anna Maria i jo us desitgem MOLT BON ANY!!!

pilar ha dit...

de momento y que yo sepa, sin llamantol, pero pienso poner remedio el año que viene, Enric, Anna Maria, FELIZ AÑO

Joaquim ha dit...

Bon Any noi, si l'acabem o comencem així, és per llepar-se els dits.
Felicita a la noia, és a dir, la noia del noi, tot desitjant-li també molta felicitat per aquest 2010 que encetem avui.
M'he fet un embolic amb el comentari anterior, que era com aquest, però una mica més curt.
Juro que no tinc ressaca. La nit de Cap d'Any d'enguany ha sigut la més lleugera dels darrers 50 anys.

Assur ha dit...

Moltes gràcies, Pilar, pels bons desitjos que, com molt bé saps compartim i us traspassem a vosaltres i, pel que fa al llamàntol, ara que ja ens l'hem cruspit, queda molt bé dir que tant se val si vam sopar llamàntol o farinetes, oi? ;)

Joaquim: Ui que graaaaaaaan! (em refereixo a tu a la fotografia de l'avatar, eh?..., no pensessis malament, ara!) :))

Moltíssimes gràcies, també, pels teus bons desitjos de part de la “noia” i meva, i fes-li un petó una mica més especial i d'acord amb les diades en què estem. Petons a la teva Puig, i que sigueu tots molt feliços! De tot cor!

Margarida ha dit...

Doncs sí que us alimenteu bé la Nit de Nadal! A casa sopem lleuger, com un dia normal (llevat dels torrons).
Amb el llamàntol (escamarlans, gambes i companyia)tinc problemes a casa: al meu fill no li agraden gens. I les noies ara sí se'ls mengen, però fins no fa gaire, quan cuinava marisc havia de fer dos menús: un pel Pere i per mi, i l'altre pels "nanos". Veig que tu tenies els fills més ben educats que jo!

manel ha dit...

les tradicions s'han de mantenir, sobre això no hi ha cap dubte :) a mí, l'únic que em desagrada és haver de tallar el llamàntol de viu en viu, si en faig alguna vegada, el compro congelat. i fes cas a la dolorss: amb la salseta que quedi, un arrosset a la cassola l'endemà i per xupar-se els dits.
bon any, enric!

Assur ha dit...

Dolors: A casa tampoc ho era, de tradicional, però es va convertir en tradició el mateix dia, ja que, pel que expliques, al revés dels teus fils, als dos nois que tenim els entusiasma el marisc. :))

Manel: Ja veus que ni tan sols hi vaig passar de puntetes sobre el tema que apuntes. Jo, per evitar-lo, el que faig és comprar-los el dia abans i posar-los al congelador. L'endemà es poden tallar perfectament sabent que ja no són vius i, pel que fa als suquets sobrants, com va ser el cas del d'aquests llamàntols, a casa sempre s'aprofiten i, està clar, en va sortir un arrosset formidable, del que també en va menjar el meu fill gran i la seva companya.

Francesc ha dit...

Tot buscant una recepta teua d'una calamarsons m'he trobat amb aquest magnífic post teu que se m'havia passat. M'ha agradat tot el que hi dius, des de les versions de l'origen fins a la recepta en ella mateixa. Per suposat, i tot agranant cap a casa, jo el rebatejaria com a "Llamantol (o llagosta) a la catalana". Salutacions

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL