25 ANYS SENSE SALVADOR ESPRIU

22 de febrer del 2010

Fa molts anys, el poeta Joan Argenté em va explicar una anècdota que em va fer posar la pell de gallina:

Salvador Espriu

Pels voltants dels anys 60 del passat segle, un grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona, indignats per les declaracions fetes pel ministre de Cultura del govern del general Franco d'aquella època, unes declaracions on el ministre titllava els estudiants universitaris del país de no ser prou esforçats en comparació amb els estudiants de les universitats estrangeres, van dirigir-se al professor Manuel Sacristán perquè els defensés mitjançant una nota on s'hi reflecitís l'absoluta disconformitat envers aquelles declaracions.

El resultat va ser un escrit on Sacristán desmentia amb rotunditat les declaracions del ministre, escrit que els estudiants van demanar a Salvador Espriu que els el traduís al català per considerar aquests que no tenien prou nivell per escriure amb la correcció necessària en aquesta llengua.

Salvador Espriu, un home que mai va defugir de compromisos, va traduir l'escrit de Sacristán al català, i quan aquest el va llegir, va demanar, meravellat, al estudiants que guardessin com un tresor aquella traducció ja que era una mostra de l'exquisidesa amb què es podia arribar a utilitzar una llengua.

Si he fet memòria d'aquesta anècdota, la qual, per cert, m'ha fet molta il·lusió haver trobat ben documentada aquí, és perquè sempre he admirat l'impecable ús del català en l'obra de Salvador Espriu.

De cap de les maneres em sento capaç -i que Déu men reguardi d'osadies semblants!-de poder parlar amb profunditat de l'obra d'Espriu, però sí que vull mostrar l'admiració i el respecte que em mereixen la senzillesa i la rectitud d'un personatge a qui li devem, amb infinit agraïment, el fet d'haver-nos llegat una obra on la paraula, lluny, molt lluny d'inflades i engolades pretensions, esdevé la més perfecta i bella de les joies, perquè quan diem paraula i ens referim a Salvador Espriu estem parlant de rigor, de persistència i, sobretot, de necessitat.

Malgrat el pessimisme que es delata en els versos d'un dels més bellament espriuans poemes de Les hores ("Ara he de callar / que no tinc prou força / contra tant de mal"), que són l'expressió més esfereïdora del lament enfront de la injustícia i de la impotència, Espriu va mantenir sempre una actitud de decidida, valenta i constant rebel·lia enfront les vexacions, fins i tot per part d'alguns catalanoparlants, a què estava sotmesa la llengua catalana durant els foscos anys d'imposició de la dictadura franquista, i va ser, la paraula, la pacífica i incontestable arma amb la que va lluitar llegant-nos, alhora, una obra literària de primera magnitud.

Llegir Espriu, un autor que amaga infinitat de vegades una fina ironia sota l'aparença d'una greu severitat, no és solament percebre la llum i la ductilitat que pot arribar a tenir la nostra llengua, ni tampoc és, només, arribar a poder sentir-se agombolat per la musicalitat dels seus sons. Llegir Espriu és sentir-se segur d'una llengua.

Vull, ja per acabar, felicitar efusivament la Roser Caño, del blog Antaviana , la qual ha tingut la feliç iniciativa de convidar tothom que ho volgués a dedicar un post a Salvador Espriu per commemorar que avui, dia 22 de febrer del 2010, fa 25 anys que va morir, i com que la proposta era també que cadascú que dediqués un post a Espriu ho fes amb el màxim de consonància de l'esperit del blog, us deixo llegit en veu alta un dels poemes més coneguts d'Espriu, llegit, com sempre faig, amb el màxim de respecte i d'admiració, en aquest cas no solament al poeta, sinó també a la Roser Caño.




                ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

      Oh, que cansat estic de la meva
      covarda, vella, tan salvatge terra,
      i com m’agradaria allunyar-me’n,
      nord enllà,
      on diuen que la gent és neta
      i noble, culta, rica, lliure,
      desvetllada i feliç!
      Aleshores, a la congregació, els germans dirien
      desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
      així l’home que se’n va del seu indret”,
      mentre jo, ja ben lluny, em riuria
      de la llei i de l’antiga saviesa
      d’aquest meu àrid poble.


      Però no he de seguir mai el meu somni
      I em quedaré aquí fins a la mort.
      Car sóc també molt covard i salvatge
      i estimo a més amb un
      desesperat dolor
      aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

                                                                   Salvador Espriu

12 comentaris:

ELS PEIXOS ha dit...

Bon dia , Enric!!!
Em sembles que avui , coincidint amb el 25 aniversari de la mort de salvador Espriu ...Tu i en Josep del bloc " Cafè de Nit"" , també heu coincidit amb el post ..
i crec que és la mateixa poesía amb un nom diferent...
Molt maco com sempre..!!

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, m'has emocionat, no t'imagines quant, tot escoltant la teua magnífica recitació. Jo també m'estime aquesta nostra, bruta, trista, dissortada pàtria. Algun dia, potser algun dia, podrem dir com aquell altre poeta: "i una pàtria tan petita, que la somnio completa". Salutacions.
P.S. Jo també he participat amb el meu blog de l'institut en la proposta del blog Antaviana.

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

L'Espriu traductor i l'Espriu compromès. Ja és fer un bon servei fer un bon ús de la llengua pròpia.

Gràcies per afegir-te a l'homenatge!

paco ha dit...

bén estimat enric, aquesta tardor, bueno te escribiré en castellano por qué me voy a liar, gracias, te decia que esta tarde me encontraba en valencia en casa de mi cuñado, y cómo siempre suelo entrar a los blogs de los amigos, te habia escrito un pasaje del salvador espriu, que hablaba sobre la libertad, éra sobre una canción que el raimon habia puesto música y voz, péro al darle a publicar, se me borró lo escrito...mis disculpas enric, en el blog dels amics cafeters, si he puesto escrito.....abraçades paco

josep ha dit...

Enric,
Com sempre un post magnífic. Tot i que no conec a fons l'obra d'Espriu, si que ho soc del seu compromís amb el país al llarg de tota la seva vida i per tant és de justícia que ja que no se li ret un homenatge com caldria, es faci des de la blogosfera. Gràcies per recordar-ho i engrescar-nos. Una abraçada

La cuina vermella ha dit...

Amic Enric,

ja saps que a casa del vermells se'ns posa la pell de gallina cada vegada que tenim l'oportunitat de sentir, que no escoltar simplement, un poema recitat per tu. Si a més a més és un dels poemes més celebrats, en atreviríem a dir, de la literatura catalana el plaer és triple. Et felicitem per la tria i donem gràcies als promotors de la iniciativa d'homenatge.

Tant de bo, aquells senyors de nord enllà, nobles, cultes, rics i lliures que donen premis de literatura, se'n adonin de que aquest dissortat indret tenim un poeta a reconèixer com Salvador Espriu.

digue'm ariadna ha dit...

... Espriu es comprometia en tot allò en el que creia, i sempre hi posava el seu granet... Resulta emocionant veure la seva presència per la xarxa... Ens llegim...

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Ho recordo, el dia que anunciaven pels mitjans de comunicació, la mort de Salvador Espriu, jo estava a la feina i ho vaig comentar a un company –ara jubilat- i la seva resposta fou; … ui… el teu germà estarà afectat…, de ben segur que si… fou la meva resposta, en sentir el comentari d’aquesta persona.
Un autèntic geni del llenguatge, considerat una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX.
El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el mes de novembre de 2009 li va retre un homenatge amb un recull de textos narratius i poètics –cap de teatral-. A mí em va “afectar” tant de escoltar-ho i veure-ho, que hagués volgut tornar a veure un altre cop l’obra… aquest homenatge durar tant sols una setmana.
http://menjadebacalla.blogspot.com/search/label/Teatre
Un bon “post” Enric, per un efectiu geni del llenguatge.

paco ha dit...

hola enric, parex que algo vá moven-se, respecte al miguel hernandez, el consistori de alacant a proposta del grup soçialista l´anomenat fill predilecte de alacant............paco

Assumpta ha dit...

Hola!

He arribat a aquest magnífic espai teu a través d'un comentari amable i generós que vas deixar al meu blog (a l'escrit sobre Salvador Espriu) i estic admirada de tot el que estic veient aquí :-)
Mentre t'escric aquesta petita salutació vaig escoltant Chopin que tens a la barra lateral i que tant m'agrada :-)

Si em permets, ara que t'he descobert, t'enllaço a la barra lateral del meu blog ;-))

Assur ha dit...

Una vegada més, I EM COMPROMETO QUE SERÀ LA DARRERA, he trigat massa a contestar els vostres sempre amables i benvinguts comentaris, pel que us en demano PERDÓ. A partir d'avui mateix no esperaré a treure un nou “post” per contestar-vos com cal a tots ja que això m'ha provocat més d'una vegada una “acumulació” de feina que necessita temps per fer-la tal i com m'agrada: xerrant i, si és possible, anar més al fons del tema del que es tracta al “post” i no solament contestar per quedar bé.

Dolors: Efectivament, en Josep i jo vam pensar en el mateix poema de Salvador Espriu, sens dubte perquè tots dos coincidim, també, en l'esperit del poema. Estimem, malgrat tots els seus defectes, amb un desesperat dolor el que considerem tots dos la nostra pàtria.

Francesc. Què m'has de dir, bon amic, de com arribes a estimar-te aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria! Parlis del que parlis, els teus magnífics “posts” en són la prova més que evident. T'agraeixo, i no saps com, tot el que has dit i fet amb aquest poema.

Vpamies: Ja ho veus: Amb la traducció d'un escrit va ser capaç d'emocionar per l'exquisit ús de la llengua! Creu-me que m'heu donat molta feina perquè porto ja llegits més de cent posts i això n'és només una tercera part de tots els que s'han publicat, però està valent molt la pena pel que us n'estic molt més que agraït.

Paco: Efectivament, tant l'Ovidi com, sobretot, en Raimon van saber posar la musicalitat pròpia del vostre preciós accent a la poesia d'Espriu, acostant-nos els uns als altres, i qui no ho vulgue -o no ho desitge- veure aixína, per molt convençut que ho diga sap que està mentint.

Amic Josep: Em va costar molt poc, millor dit: poquíssim engrescar-te i sabia que estaries a l'alçada reivindicant el personatge i la seva obra. Em va fer molta il·lusió que coincidíssim en el poema triat.

Amics vermells: Amb els vostres mots m'heu encomanat el color vermell a la cara quan vaig llegir el vostre comentari, i ara que l'he rellegit per contestar-lo, em podeu ben creure que el vermell de la cara s'ha transformat en un somriure ple de satisfacció pel fet d'haver-vos conegut.

Assur ha dit...

Ariadna: Potser et semblarà que em repeteixo com un d'aquells discs de vinil ratllat, però vull tornar-te a donar l'enhorabona per la iniciativa i pel gran èxit que va obtenir i, sobretot, les gràcies.

Josepb: Recordo perfectament que em vaig enterar de la mort d'Espriu quan tornava d'un viatge que, per la feina, vaig fer als Estats Units, i és per això que no vaig poder anar ni a la capella ardent ni a l'enterrament, i em va saber molt de greu no poder-li oferir el meu homenatge d'agraïment. A més a més, mira com són les coses, jo m'havia emportat per llegir durant aquell viatge un dels volums de la seva Obra Completa, concretament el de la poesia, que havia publicat Edicions 62..., i me'l vaig descuidar a un dels avions que vaig haver d'agafar. El vaig reclamar, des de Barcelona, a la companyia, però es va perdre.

Paco: Ens queixem aquí dalt -i amb raó- de l'arraconament en forma d'oblit institucional envers Salvador Espriu (a mi no em val que diuguin que el 2013 ja es celebrarà el seu centenari perquè ves a saber si encara hi seré), però la paranoica actitud ppeppera envers l'obra i la persona de Miguel Hernández no té nom! Són una colla de pocavergonyes, d'illetrats i d'irrespetuosos.

Assumpta: Tal i com et vaig manifestar al teu blog, em va agradar molt l'aportació que hi vares fer a la figura de Salvador Espriu, on l'Espinàs parlava de la gran humanitat de l'escriptor i poeta de Sinera. Jo no el vaig arribar a tractar mai, i creu-me que de ganes me'n moria, però sí que conec bastant de gent que el va tractar força, entre els quals hi ha un dels seu editors, els quals, TOTS, van coincidir en explicar-me que era un home molt atent i afable, gens engreït ni ensopit, i amb un sentit de l'humor molt irònic.

Celebro que compartim, també, el gust per la música de Chopin, t'agraeixo l'enllaç i, si m'ho permets, jo també enllaçaré en el meu el teu vital blog. Una abraçada, i ja saps on tens casa teva.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL