LEÓN FELIPE, 20-N

La veritat és que, ni que sigui per encapçalar amb quatre mots que podríem anomenar de cortesia aquest post, fa mitja vergonya escriure el que sigui per precedir el contundent poema de León Felipe Ya no hay locos, un poema que us proposo rellegir al qui ja el coneixíeu i, als qui no, llegir-lo per primera vegada i, a tots, escoltar-lo si us ve de gust...

I és que avui és dia 20 de novembre, una data que els que estimem la llibertat d'una manera molt especial perquè vam viure molts anys sense ella no oblidarem mai.

León Felipe

PERO YA NO HAY LOCOS   Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos.   Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma del desierto y...   ni en España hay locos.   Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo.   Oíd... esto,   historiadores... filósofos... loqueros...   Franco... el sapo iscariote y ladrón en la silla del juez   repartiendo castigos y premios,   en nombre de Cristo, con la efigie de Cristo prendida del pecho,   y el hombre aquí, de pie, firme, erguido, sereno,   con el pulso normal, con la lengua en silencio,   los ojos en sus cuencas y en su lugar los huesos...   El sapo iscariote y ladrón repartiendo castigos y premios...   y yo, callado, aquí, callado, impasible, cuerdo...   ¡cuerdo!, sin que se me quiebre el mecanismo del cerebro.   ¿Cuándo se pierde el juicio? (yo pregunto, loqueros).   ¿Cuándo enloquece el hombre?   ¿Cuándo, cuándo es cuando se enuncian los conceptos   absurdos y blasfemos   y se hacen unos gestos sin sentido, monstruosos y obscenos?   ¿Cuándo es cuando se dice por ejemplo:   No es verdad. Dios no ha puesto   al hombre aquí, en la Tierra, bajo la luz y la ley del universo;   el hombre es un insecto   que vive en las partes pestilentes y rojas del mono y del camello?   ¿Cuándo si no es ahora (yo pregunto, loqueros),   cuándo es cuando se paran los ojos y se quedan abiertos,   inmensamente abiertos,   sin que puedan cerrarlos ni la llama ni el viento?   ¿Cuándo es cuando se cambian las funciones del alma   y los resortes del cuerpo   y en vez de llanto no hay más que risa y baba en nuestro gesto?   Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos   que el orín de los perros;   si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos   categoría que el estiércol;   si no es ahora... ¿cuándo se pierde el juicio?   Respondedme loqueros,   ¿cuándo se quiebra y salta roto en mil pedazos   el mecanismo del cerebro?   Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego,   aquel estrafalario fantasma del desierto   y ... ¡Ni en España hay locos! ¡Todo el mundo está cuerdo,   terrible, monstruosamente cuerdo! ...   ¡Qué bien marcha el reloj! ¡Qué bien marcha el cerebro!   Este reloj ..., este cerebro, tic-tac, tic-tac, tic-tac, es un reloj perfecto...   perfecto, ¡perfecto!                                                                                                 León Felipe

Hi haurà més posts dedicats a León Felipe, segur!

ELS FRUITS SABOROSOS (PRESENTACIÓ)

Una de les coses amb què em vaig comprometre amb mi mateix quan vaig acabar de decidir-me a tornar a la blogoesfera va ser amb la d’intentar que els posts que escriuria en el nou blog fossin el més concisos possible, cosa bastant difícil per a mi, que tinc una gran facilitat, quan escric, de saltar des d’una flor fins dalt de tot d’un avet i, un cop allà i encara a mig instal•lar-m’hi, baixar en picat per anar a xerrar amb un caragol que passava xino-xano cap a un hortet proper.

Amb aquest esperit de concisió per bandera, doncs, intentaré ser concís al màxim i diré que aquest post és el que farà de pròleg a tota una sèrie de divuit posts més que tinc previst anar publicant amb el títol de Els fruits saborosos.


He de dir que en aquest primer "post-presentació" -o "post-pròleg", com es vulgui-, la sort m’ha donat un cop de mà per no haver-me d’allargar gaire, ja que amb la ceba –per no parlar d’obsessió- de ser concís, i quan ja començava a desesperar-me per no saber per on podia aprimar més el text introductori que anava escrivint per parlar de la importància d’Els fruits saborosos i, evidentment, del seu autor, vet aquí que fa uns dies, tot rellegint un recull en forma de llibre dels articles que Josep Maria de Sagarra havia escrit entre 1929 i 1935 per a la revista Mirador, concretament a la secció que ell va batejar com L’aperitiu, vaig trobar un article dedicat a la figura de Carles Riba, un article en el qual Sagarra feia esment d’una manera tan clara com concisa de la vital importància que té per a les lletres catalanes la figura de Josep Carner.

Claretat i concisió, la de Sagarra, que jo, per molt bona voluntat que hi posi, no crec que aconsegueixi mai en els meus escrits, i és per això que us convido a llegir aquest fragment de l’article esmentat, un article que es va publicar el dia 21de maig de 1931:

“[Carner ...] havia estat el gran estassabarders –que dirien a l’Empordà- de tota la carrincloneria, de tota la imbecilitat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s’estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d’un coll net i d’una camisa neta, per a poder-se presentar entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi. ”Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d’una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d’un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d’importància.”

Clar i català!: I és que, malgrat que va ser després d’un llarguíssim i, sobretot no ho oblidéssim pas, obligat silenci, amb l’aparició o, millor dit, amb la irrupció de Josep Carner en una literatura que pel fet de començar a reviscolar no se li podien permetre concessions que mai els haurien estat permeses a les literatures que havien anat fent des de sempre el seu camí sense cap mena d’entrebanc forani, hi ha, en aquesta literatura reviscolant, que no és cap altra que la catalana, un abans i un després de Josep Carner, i si bé hi ha qui creu que el seu pes com a poeta ha estat sobrevalorat, ningú ni tan sols mig gosaria a discutir-lo com el gran creador d’una llengua literària lliure del tot de caduques cotilles, una llengua literària -la catalana- desempellegada d’ampuloses impostacions també del tot inapropiades per a una llengua que volia tenir -i gràcies a Josep Carner ho aconseguiria-, un pes prou qualitatiu dins la literatura moderna.

Josep Carner

I si bé els divuit fruits que conformen Els fruits saborosos van ser un pretext del poeta per a la reflexió del pas del temps, per a mi i com a homentage a Carner seran un pretext perquè, a mida que -anuncio-, els vagi trancrivint i fent un petit comentari de cadascun d’ells, serveixin d’il•lustració per a cada una de les divuit receptes que aniré penjant en divuit posts, en cadascuna de les quals l’ingredient principal serà cadascun dels divuit fruits que va triar Carner per confegir Els fruits saborosos.

Bufa!... Sort que havia de ser concís, oi?...