UNA FELICITACIÓ EN FORMA DE VERS

L'altre dia, al magnífic blog Una cosa molt gran en una de molt petita, blog dedicat a la poesia i que, amb una constància admirable, publica l'Helena Bonals, l'autora hi va dedicar un post a un petit poema del llibre Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998):

Pujaré la tristesa dalt les golfes       amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,       el cartipàs vençut, la tralatana vella.       I baixaré les graus amb vestit d'alegria       que hauran teixit aranyes sense seny.       Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Colita: Retrat de Maria-Mercè Marçal

Feia temps, molt de temps, que no rellegia res de Maria-Mercè Marçal, la poetessa, escriptora i traductora que va néixer a Barcelona però que va passar tota la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on sempre se'n va sentir filla, fins que va tornar a Barcelona per estudiar-hi Filologia Clàssica. Un cop llicenciada, va exercir, fins a la seva prematura mort l'any 1998, com a professora de Llengua i Literatura Catalanes a diversos instituts (a Sant Boi de Llobregat i a Barcelona).

L'any 1973 va participar en la fundació de l'editorial Llibres del Mall, i el 1976, a l'edat de 24 anys, va guanyar el prestigiós premi de poesia Carles Riba amb Cau de llunes (Edicions Proa), llibre on hi deixà escrita la seva divisa: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

No sóc, ni mai he pretès semblar-ho, cap expert en poesia. M'agrada, això sí, la poesia, i sóc del tot conscient de ser-ne un simple i desordenat lector, però avui tinc ganes de parlar d'un bellíssim poema de Maria-Mercè Marçal, les dues primeres estrofes del qual són, sempre segons el meu entendre, la més tendra de les imatges poètiques del que pot arribar a sentir una dona embarassada d'un fill desitjat:

Aquesta capsa dolça       de molsa       que et guarda, amb pany fadat;       que oneja sense fressa,       ni pressa,       amb bleix extasiat,       és el meu cos que et serva       com l’herba       serva el crit del seu verd;       que es corba al teu creixent       i  aprèn       el teu batec obert.

Aquests deliciosos dotze versos -i perdoneu el que pot semblar una ensucrada, per repetitiva, adjectivació- són les dues primeres estrofes del tercer dels quatre poemes que conformen les Cançons de l'enforcall, del llibre Sal Oberta, uns versos que, des que els vaig llegir arran que Llibres del Mall va publicar-lo l'any 1982, sempre em tornen al cap quan sé d'una parella que espera amb il·lusió el naixement d'un fill.

Quanta tendresa i quanta força hi ha, alhora, en aquestes dues estrofes -així com en la resta del poema, tal i com ho podreu comprovar al final d'aquest post, on el trobareu transcrit tot sencer-, amanyagades per la musicalitat que els proporciona la bellíssima combinació dels mots que les conformen:

El ventre matern esdevé, en la veu de la poetessa, una capsa feta amb molsa i tancada amb un pany encantat, a l'interior de la qual hi impera, bressolat per la calma, un pacífic silenci; una capsa feta de molsa que es va corbant a mida que la vida que hi batega hi va creixent. Es podia trobar una imatge més poètica d'un embaràs que aquesta que ens deixà escrita Maria-Mercè Marçal?...

He sigut dues vegades pare il·lusionat i, per tant, he compartit amb l'Anna Maria les il·lusions i -per què no dir-ho?- aquelles pors del tot normals, i lògiques, fruits naturals, sobretot, de la temença de no estar molt segurs de si ens en podrem sortir com cal d'un esdeveniment d'aquesta magnitud.

Per tot això, doncs, és pel que em veig en cor de poder dedicar, amb tota la meva estimació, aquest post a l'Eva Montearriba, l'autora del blog El cullerot festuc, la qual ens va comunicar des del seu blog, amb l'alegria i la il·lusió que la caracteritzen, que esperava, amb en Riqui, el que serà el seu primer fill.

Eva i Riqui: Viviu amb tota la intensitat que us sigui possible aquest temps d'espera, ja que us asseguro, i perdoneu-me si us semblo amb el que us dic un “iaio” xaruc, que poques coses a la vida us faran sentir tan feliços i, sobretot, tan units l'una amb l'altre com aquest intens periode de les vostres vides que esteu vivint.

Aquesta capsa dolça             de molsa             que et guarda, amb pany fadat;             que oneja sense fressa,             ni pressa,             amb bleix extasiat,             és el meu cos que et serva             com l’herba             serva el crit del seu verd;             que es corba al teu creixent             i aprèn             el teu batec obert.             ¿Quina remor petita             m’invita             a abocar-me al pou clar?             ¿Quin ressò de salobre             mig m’obre             finestres al demà?             Sento els dits de la pluja             que puja             vidre amunt del meu cor.             I els nusos del llevant,             trucant             per fer fora la mort.             ¿Com granarà el paisatge             que, en gatge             de tendresa, m’ofrenes,             si l’ombra del neguit             ha ordit             paranys a les carenes?             ¿Com obriré la fruita             que lluita             amb armes de festí,             si la dansa d’arrels,             amb tels             d’enyor, trena el camí?             ¿Com tindré del teu cau             la clau,             si tristor m’esgarria?             Per copsar el teu senyal             em cal             vestit nou d’alegria!                 nbsp;  Maria-Mercè Marçal, Sal oberta

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (II)

Hi ha, d'entre tota l'obra hernandiana, un poema d'aquells que el llegeixes una vegada i una altra i sempre arriba a un punt o a un altre, segons el moment, on l'emoció fa de les seves i, o bé et sents estremir tota la pell de dalt a baix, o bé no pots evitar que se t'entelin els ulls fins al punt de no poder continuar amb la lectura.

El poema de Miguel Hernández a què em refereixo és el titulat Antes del odio, un dels darrers que va escriure i que pertany al llibre Cancionero y romancero de ausencias, obra pòstuma que conté els poemes que el poeta d'Oriola va començar a escriure després del duríssim cop que l'any 1938, és a dir, en plena Guerra Civil, li va significar la mort, al cap de pocs mesos d'haver nascut, del seu primer fill. i que va continuar escrivint en el que ell, fet presoner en acabar la guerra, en va dir “turisme a través de les presons”: primer la presó de Sevilla i, posteriorment, les d'Oriola, Palència i Madrid fins que, ja per fi i a la presó irònicament anomenada Reformatori d'Adults d'Alacant, va morir, el març de 1942, víctima d'una tuberculosi.

A Amor antes del odio hi trobem Miguel Hernández enfrontant-se a la duríssima situació de veure's privat dels béns més preuats per ell: el de la llibertat, que pel fet d'haver lluitat per ella era, ara, causa de presó, i el del seu gran amor, Josefina, de la qual s'ha dit que potser hagi estat una de les dones més estimades de la història de la literatura. No obstant això, hi ha també en aquest poema el Miguel Hernández que ens mostra la gran capacitat pel sofriment que li atorgava la força del desig d'aquests dos béns vitals.

Versos, els d'aquest poema del Cancionero y romancero de ausencias que ens fan estremir fins al punt de fer-nos aflorar, malgrat el nostre paper de lectors-espectadors, la impotència davant la injustícia, el gust amargant de la qual, sigui dit de pas, només s'albira a no ser cas d'haver-la hagut de mastegar per poder empassar-se-la.

Beso soy, sombra con sombra.                       Beso, dolor con dolor,                       por haberme enamorado,                       corazón sin corazón,                       de las cosas, del aliento                       sin sombra de la creación.                       Sed con agua en la distancia,                       pero sed alrededor.                       Corazón en una copa                       donde me lo bebo yo,                       y no se lo bebe nadie,                       nadie sabe su sabor.                       Odio, vida: ¡cuánto odio                       sólo por amor!                       No es posible acariciarte                       con las manos que me dio                       el fuego de más deseo,                       el ansia de más ardor.                       Varias alas, varios vuelos                       abaten en ellas hoy                       hierros que cercan las venas                       y las muerden con rencor.                       Por amor, vida, abatido,                       pájaro sin remisión.                       Sólo por amor odiado,                       sólo por amor.                       Amor, tu bóveda arriba                       y yo abajo siempre, amor,                       sin otra luz que estas ansias,                       sin otra iluminación.                       Mírame aquí encadenado,                       escupido, sin calor                       a los pies de la tiniebla                       más súbita, más feroz,                       comiendo pan y cuchillo                       como buen trabajador                       y a veces cuchillo sólo,                       sólo por amor.                       Todo lo que significa                       golondrinas, ascensión,                       claridad, anchura, aire,                       decidido espacio, sol,                       horizonte aleteante,                       sepultado en un rincón.                       Espesura, mar, desierto,                       sangre, monte rodador,                       libertades de mi alma                       clamorosas de pasión,                       desfilando por mi cuerpo,                       donde no se quedan, no,                       pero donde se despliegan,                       sólo por amor.                       Porque dentro de la triste                       guirnalda del eslabón,                       del sabor a carcelero                       constante y a paredón,                       y a precipicio en acecho,                       alto, alegre, libre soy.                       Alto, alegre, libre, libre,                       sólo por amor.                       No, no hay cárcel para el hombre.                       No podrán atarme. no.                       Este mundo de cadenas                       me es pequeño y exterior.                       ¿Quién encierra una sonrisa ?                       ¿Quién amuralla una voz?                       A lo lejos tú, más sola                       que la muerte, la una y yo.                       A lo lejos tú, sintiendo                       en tus brazos mi prisión,                       en tus brazos donde late                       la libertad de los dos.                       Libre soy, siénteme libre.                       Sólo por amor.                                           Miguel Hernández

He intentat llegir aquest poema en veu alta donant-li el to de serenor, tot i la ràbia continguda, que crec que té, així com el to de serè convenciment d'esperança que es respira al final. Tot plegat, sense estridències i, sobretot, amb un respecte total i com a homentage a aquest gran poeta, el descobriment del qual, a través d'una d'aquelles edicions de l'editorial argentina Losada que passava de mà en mà a la universitat durant la dictadura, va ser per a mi un raig de llum dins d'aquella foscor, i és per això mateix que tan encertats em semblen els enaltits mots que Pablo Neruda va dedicar a Miguel Hernández defininint-lo com un “... arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz”.

Aquest poema, Antes del odio, n'és una bona prova.