CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (I)

19 de juliol de 2010

Carme Rosanas, des del seu blog Col·lecció de moments proposa fer, el dia 30 del proper mes d'agost, un homenatge des de la catosfera per commemorar el centenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d'Olena, 1942), un homenatge al qual em va fer molta il·lusió adherir-me immediatament perquè penso que, a través de la catosfera, entre tots plegats podem sumar-nos al reconeixement a la figura i a la veu d'un gran poeta a qui la vida li va ser gasiva i les circumstàncies històriques que li van tocar viure al final d'aquesta van propiciar un injust desconeixement.


Des de la diversitat dels nostres blogs: amics de les lletres, de la música, de les arts, de la cuina (sí, sí: per què no una recepta inspirada en la persona, en l'entorn o en algun dels seus poemes?), animo, com ho ha fet la Carme Rosanas, a sumar-nos a aquest homenatge a Màrius Torres en forma de post. Fins el dia 30 d'agost tenim temps suficient per preparar-lo!


Lluís Llach, a Verges, en el concert amb què es va acomiadar dels escenaris no va obviar citar Màrius Torres qualificant-lo com un dels grans poetas catalans del passat segle XX abans de cantar una de les cançons més emblemàtiques i inspirades del seu extens repertori, la Cançó a Mahalta, la lletra de la qual és un dels nou poemes que, amb el mateix títol, Màrius Torres va escriure i dedicar a Mercè Figueras, la noia a qui va conèixer al sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja, on estaven ingressats degut a la tuberculosi que ambdós patien, una malaltia, aquesta, que Màrius Torres, al contrari de Mercè Figueras, no va poder superar i que l'any 1942 -el poeta en tenia, doncs, només 32!- li va provocar la mort, esdevinguda al mateix sanatori i, per tant, allunyat de tota la seva família, que l'any 1939 va haver de marxar, exiliada, a França.

Escolteu, si us ve de gust, aquesta sentida i esplèndida interpretació de Lluís Llach,




i el poema titulat El cant dels poetes:








Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre
     els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.
                                                                   Màrius Torres
                                                                   El combat dels poetes.



i animeu-vos a afegir-vos i a promocionar aquest merescut homenatge a Màrius Torres!

12 comentaris:

Teresa ha dit...

Màrius Torres és un dels meus poetes de capçalera des de que el vaig sentir cantat pel Llach. La seva Cançò per a Mahalta es de les mes dolces i malenconioses de tota la cançò catalana. I tota l'obra del poeta és espléndida.
No sé si sabeu que es conserva la correspondencià entre Màrius i Mercè, que es pot consultar al web de la Universtitat de Lleida.
Cartes de Màrius Torres
http://marius.udl.cat/handle/10459.2/6/browse?type=title&submit_browse=T%C3%ADtol
Cartes de Mercé Figueres
http://marius.udl.cat/handle/10459.2/473/browse?type=title&submit_browse=T%C3%ADtol

Titus ha dit...

Apenes conec la poesia de Màrius Torres, però aquesta cançò de Lluís Llach sí que la coneixia i em pareixia meravellosa.

Carme ha dit...

Gràcies Assur, per la difussió dela idea i tamb´çe moltes gràcies a la Teresa, per les cartes, m'encantarà llegir-les!

paco ha dit...

ben estimat amic enric, yo tampoco conocia al poeta Márius torres, para mi es imposible conocerlos a todos, sin embargo creo que sé reconocer a los buenos poetas de los que no lo son, me gustan los poetas y las personas que dicen lo que sienten desde lo más profundo de su alma, aunque puedan estar equivocados, detesto a los que escriben o dicen lo que piensan aunque puedan tener razón, aunque la razón uno no sabe nunca donde está....me remito en este caso a tu recetativo del poema de márius, pleno de sentimiento hacia un sentimiento, del Lluis Llach no recuerdo dicho poema hecho canción, péro si conozco casi toda su obra entre otras cosas por poseer casi toda su discografia y haberlo visto en Alicante y Valencia en sendos recitales tiempo ha, desde luego, por cierto el cantaautor que mejor voz ha tenido de todos los que he escuchado, enric te escribo ahora por que hoy es de esos dias que me encuentro bién, muchas gracias por todo........con afecto paco

paco ha dit...

enric, he repetido dos veces sentimiento....queria decir otra cosa, péro "mi sentimiento" a veces también me traiciona.....paco

Assur ha dit...

Teresa: Celebro que coincidim, també, respecte a una altra veu, en aquest cas poètica, com ho és la de Màrius Torres, un dels molts poetes “coneguts” pel nom, però, malauradament, no tant per la seva exquisida obra.

Moltíssimes gràcies per l'enllaç que, val a dir, és una mostra més de la cura i del respecte amb què les institucions de Lleida serven la figura del gran poeta.

Titus: Aquesta Cançó a Mahalta és, sense cap mena de dubte, una de les més emblemàtiques d'en Llach i, tal com diu ell mateix en el vídeo abans de cantar-la, en aquell concert de comiat tenia una lectura molt especial. En aquest enllaç hi trobaràs l'obra poètica de Màrius Torres. Val molt la pena.

Carme: Les gràcies te les haig de donar, un cop més, a tu per l'encert de la iniciativa que, no ho dubto, tindrà un gran ressò, ja ho veuràs! Una abraçada!

Estimat Paco: Abans de res, deixa'm que et digui que celebro molt comprovar que tens noves ganes d'escriure!

I és clar que és impossible conèixer tots els poetes, com ho és, també, conèixer tots els músics, o els pintors, o... què sé jo: els directors de cinema!, i tens raó quan dius que s'ha de saber destriar entre el gra i la palla, i és per això precisament que s'han d'aprofitar les commemoracions com, en aquest cas, la del centenari del naixement de Màrius Torres, un poeta que molta gent “descobrirà” o bé “redescobrirà” si el tenia mig oblidat o li era poc conegut.

Als de la nostra edat, ens va emprenyar molt quan ens anàvem assabentant de l'existència de figures de la nostra cultura que ens havien estat amagades, silenciades... Quin “mal”, i ho poso fins i tot entre comentes, hi ha en la poesia de Màrius Torres???...

Devem a molts cantautors l'agraïment d'haver-nos descobert molts poetes que havien restat silenciats, i Màrius Torres va ser un d'ells, ja que la seva obra no es va publicar fins cinc anys després de la seva mort... I es va haver de publicar a Mèxic!!!

Una forta abraçada, Paco, i molts ànims! (A la contestació que he fet a l'amic Titus li he deixat un enllaç on poder trobar la poesia de Màrius Torres)

Galderich ha dit...

Assur,

Màrius Torres va morir a Sant Quirze Safaja, concretament al sanatori antituberculós de Puig d'Olena i no estava al Montseny sinó al Vallès, a tocar a Osona, en els Cingles del Bertí.

De tot això en parlaré el 30 d'agost. Gràcies per recordar l'homenatge.

Assur ha dit...

Galderich:

Fins avui que no he fet neteja del correu, no m'havia adonat del teu comentari, el qual t'agraeixo. Et prego que em perdonis, i immediatament rectificaré l'error geogràfic en què vaig incórrer en el text d'aquest post. Una abraçada.

Galderich ha dit...

Assur,

Res a perdonar. El meu apunt anirà a l'entorn d'aquesta geografia i llavors...

kalamar ha dit...

A mi me'l va descobrir el professor Janer Manila a l'institut de Palma. Quina història tan curta i trista i tan literària conèixer l'amor al sanatori. Un poema musical que estimo és el de l'ànima la corda del llaüt.
Gràcies pel recordatori.

Assur ha dit...

Kalamar:

"Que sigui la mevfa ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa."

No; no me la sé de memòria: L'he copiat del llibre. :)

Jo sempre he estat agraït als professors que em van obrir els ulls i el cor a moltes coses, però a la meva època d'estudiant la literatura catalana (com la història, i com la mateixa llengua) hi era del tot obviada, i això encara em dol ara, perquè ens feia tenir l'efecte que érem un poble que es distingia dels altres només perquè ballava sardanes, però, en fi, deixem-ho córrer ja que després ens hem de sentir dir que ens passem el dia queixant-nos.

No sé si has vist el post nou que vaig publicar diumenge dedicat a Màrius Torres, i si vas al blog de la Carme Rosanas Col·lecció de moments, hi trobaràs les adreces de més de cent(!) blogs que es van afegir a l'homenatge.

Una abraçada!
P.S. Ah!, i com portes la “Recerca!? :)

kalamar ha dit...

A l'insti el català era una maria més, l'acabaven de posar al curriculum escolar però ningú se la prenia seriosament fins que vam tenir al Janer Manila! (pare de la MªPau) Ens va fer llegir de tot, escriure poemes, descobrir la cultura catalana...
la Recerca va lenta lenta. He arribat a Balbec, on al pobre noi ningú no li fa cas. Tinc el propòsit de llegir un tom cada estiu, veurem si ho aconsegueixo.
He mirat els posts que dius i tafanejat les cartes. Envio enllaços vostres a una profe amiga meva. Gràcies!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL