POPETS AMB CEBA

6 d’octubre del 2010

Abans de començar, només un breu incís: Per problemes tècnics derivats de la dificultat que suposen algunes incompatibilitats entre els diferents navegadors, sobretot per part de l'Explorer envers la resta, no va ser possible que el post del primer aniversari del blog sortís amb aquesta, per dir-ho d'alguna manera, nova imatge, la qual creiem que comportarà una lectura dels posts més còmoda i, per tant, més agradable.

I ara anem cap al post, que avui va de teca:

Un dels llibres de cuina dels que més content estic pel rendiment que n'he tret és, sense cap mena de dubte, Àpats de fonda (al final del post hi trobareu la referència bibliogràfica), del qual n'he fet un bon munt de receptes (aquestes galtes de porc, per exemple), i totes, seguint fil per randa les cuidadíssimes indicacions de l'autor, no solament han resultat excel·lents, sinó que m'han sortit bé sempre a la primera.


Feia dies que tenia ficat al cap que, quan trobés a plaça popets, per variar la manera que normalment sempre els faig i que ja vaig explicar al post titulat Popets al so de La Creació, els prepararia seguint una de les receptes d'aquest llibre perquè volia comprovar si, tl i com m'imaginava, el toquet d'anís que ja veureu que hi intervé tindria la seva gràcia, com així va ser, ja que l'anís no s'hi notava, però tothom va trobar que el suquet era d'aquells per sucar-hi -i força!- pa.

Doncs vet aquí que dissabte passat no, l'altre, en arribar davant la parada de la Rosa, la peixatera a qui sempre compro, vaig veure que al cove hi tenia

- ... un, dos tres, quatre ... nou, deu!

Deu popets, tu! Deu popets preciosos, frescos..., justos els que necessitava perquè l'endemà, diumenge, seríem tres a dinar a casa i aquells deu popets m'anirien al pèl per servir-los de segon plat.

A la parada hi tenia dues senyores al davant i jo, que ja començo a ser gat vell, després d'haver comptat amb la vista aquells deu popets, vaig fer com els bons jugadors de pòquer: Cara de ídem i l'esguard impassible, però encara amb l'afegit, murri, de mirar tota l'estona just cap a l'altra banda de la parada.

El cor em va fer un sotrac quan la filla de la Rosa, que ven amb ella a la parada, va dir a la senyora a qui estava despatxant si volia aquells popets, que els hi deixaria a bon preu, però la senyora li va dir que als de casa seva no els agradaven, els popets, però que de tota manera ja en tenia prou amb tot el que s'havia quedat perquè cada dia s'esgarrifava més amb el que es gastava a plaça, i que si naps i que si cols...

Bufff! "Falsa alarma!", vaig pensar, respirant tranquil, però calleu, calleu perquè, aleshores, és la Rosa la que va i diu a l'altra senyora a qui ella despatxava:

-I a vostè, senyora “fulaneta”, no li agraden els popets?...

Es va fer un silenci que segurament no va durar més de dos o tres segons, però creieu-me que em va semblar que durava quatre o cinc dècades.

La senyora es va mirar els popets; la Rosa els va donar un lleu copet de puny perquè, veient com amb aquell lleu contacte s'encongien, la senyora comprovés que eren frescos-frescos; la senyora va preguntar si els podia fer com si fos sípia; la Rosa li va dir que pràcticament sí, que amb quatre patatetes, i que si tomba i que si gira fins que, al final, la senyora, amb cert aire despectiu, com si aquells popets no fessin per ella, va deixar anar, displicent:

-Bah!... No, no.. Deixa-ho córrer!

I jo, mentrestant, la cara impassible i dret com un pal, eh?, i creieu-me que em va costar déu i ajut per no tornar al meu posat natural i abraçar ben fort a aquella dona malgrat el menyspreu amb què va tractar aquells popets que gairebé segur anirien a parar al meu cistell o, millor dit, al meu carret, perquè per anar a plaça, tot i que la tinc just davant de casa, fa temps que tant si tinc previst de comprar molt o poc, sempre, però és que sempre agafo el carret.

M'havia quedat tot sol comprant a la parada, i com que ja havia patit no ho sabeu bé prou, em va venir de gust gaudir una estoneta amb el risc. Així és que, en lloc de demanar directament aquells deu popets, vaig dir a la Rosa que em fes aquell parell de llenguados a filets, tot i que haig de confessar que, mentrestant, de reüll, anava comprovant que ningú més s'acostava per aturar-se a aquella parada, i després que la peixatera em preguntés si volia les espines del llenguado i de jo contestar-li que sí, perquè les congelaria per quan fes fumet, la dona em pregunta:

-Què més farem, avui, senyor Assur?...

Estic cansat de dir-li que no em digui senyor, que amb Assur ja n'hi ha prou, però la dona és de l'antiga escola i no hi ha manera!... Però, en fi, això ja és un altre assumpte, la qüestió és que, sense esperar resposta, la bona dona em torna a preguntar:

-No voldrà pas aquests popets, avui?”

Ara era la meva: Com que ja m'havia reprimit a fer un bot d'alegria com si fos una criatura a qui li han regalat el joc de Nintendo que tant esperava, i un "sí", així, sense més, em semblava més aviat propi d'aquells que van a comprar a plaça fa quatre dies i els convencen de seguida perquè es quedin el primer que els ofereixen, però com que tampoc era qüestió de fer-me el desmenjat i fer un lleig a aquelles preciositats, tal i com, instants abans, havia fet aquella malcarada als que, ara sí que ho podia dir, ja (!) eren els meus popets, vaig resoldre contestar, amb aplom:

-No ho sé... Quants n'hi ha?...

Ha!, com si jo no sabés de sobres i de contrasobres que n'hi havia deu de justos: Els havia comptat tan bon punt havia arribat a la parada, i un parell més de vegades, de reüll, mentre havia fet veure que aquella guerra no anava amb mi!

-... vuit, nou, i deu. Deu n'hi ha -va respondre'm la Rosa, i va afegir:- Què li sembla, senyor Assur, els hi poso tots deu?... Ja els hi netejaré i els hi faré a bon preu si se me'ls queda tots.

Ni en Jon Bayne hauria fet tan ben fet el paper de dur que vaig fer jo quan vaig contestar-li...

-Doncs sí; posi-me'ls, que d'una manera o altra els faré per demà dinar.

... mentre per dins meus cantava: “Oe, oe, oe, oe!!!!” com si fos un seguidor del Barça quan l'equip marca el tercer gol al Madrid.

Òndiaaaaaaa!!! Però on sóc, jo, ara???... Havia de posar la recepta dels popets que vaig fer diumenge passat no, l'altre, seguint la recepta que havia vist al llibre Àpats de fonda, i encara sóc a plaça!!!... I és clar que després hi ha gent que em diu que faig els posts massa llargs i s'esperen a llegir-los els caps de setmana... On vas a parar!

Va, vinga, aniré per feina! Copiaré la recepta tal i com ve redactada al llibre, que ja ho explica prou bé l'autor, perquè si ara començo a explicar-la jo, segur que per entremig perdo el fil i capaç seria d'embrancar-me a parlar dels pocavergonyes d'en Millet i d'en Montull o, què sé jo!..., de la Processó del Silenci que es fa aquí, a Badalona, quan és Dijous Sant.

Així, doncs, va! Aquí sota la transcric, i perdoneu:

Ai, no!, un momentet de res, per favor, que em descuidava de dir que, tal i com explicava a l'altra recepta de popets de què parlava més amunt (us deixo una altra vegada, aquí, el linck per estalviar-vos la feina d'haver d'anar fins on he deixat l'altre, que prou estona fa que us dono la tabarra), quan els popets, la sípia o els calamars els faig guisats, sempre els estofo una mica abans de tirar-los a la cassola, i el suquet que deixen anar el faig servir com si fos aigua.

I ara sí. Aquí teniu la recepta:


Ingredients per a 6 persones


1 kg de popets
6 cebes de Figueres
4 alls
1 fulla de llor
1 got de vi blanc sec
1 picada (ametlles, avellanes, pinyons,
       pebre negre, 2 grans d'all)
anís dolç (una cullerada de les de cafè)
pebre negre
oli d'oliva
sal

Preparació:

Netegeu els popets i, una vegada nets, poseu-los a escórrer.

Peleu i talleu les cebes a la juliana i poseu-les a coure a poc foc en una paella a la qual haureu posat oli d'oliva abundant, afegiu-hi un polsim de sal. La ceba ha de quedar transparent i tova, sense que quedi daurada. Una vegada sigui cuita, retireu-la del foc i reserveu-la.

Tot seguit, i a la mateixa paella, poseu-hi a coure els popets a foc moderat durant 10 minuts, saleu-los, afegiu-hi la fulla de llor i, de tant en tant, feu-hi una remenadeta amb una cullera de fusta; passat aquest temps, poseu-hi el vi i deixeu que redueixi un xic.

Mentrestant, podeu fer una picada amb les ametlles, avellanes, pinyons, els alls, un polsim de pebre, un rajolí d'oli i l'anís dolç. Per acabar d'escurar bé la picada, poseu un rajolí d'aigua al morter i poseu-lo a la paella.

Quan el vi hagi reduït, poseu-hi la ceba i la picada, deixant que cogui tot plegat a poc foc durant 10 minuts, d'aquesta manera es mesclaran els sabors.

Serviu-ho ben calent.

Jaume Carles Font
Àpats de fonda
(165 receptes per menjar com a les fondes)
Col·lecció El cullerot, núm. 41
Cossetània Edicions
Valls

10 comentaris:

BuenasMigas. ha dit...

De nou una molt bona recomanació. Molt ben explicat, Enric, que bons els popets, amb la seva picada i bon sofregit, mmmmm ...... i amb aquest toc d'anís (bona, aquesta) Això s'ha de provar.

Una abraçada.

josep ha dit...

Uns popets de pel·licula, amb l'afegitó de l'anís que li deu donar el toc diferenciador.
Per cert, genial la narració de la compra al mercat, i molt bo que la peixatera et digui Sr.Assur.
Una abraçada

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Em fa venir gana i quasi no tinc res a la nevera...

kalamar ha dit...

Assur, quin riure amb la cua del mercat. Com jo sóc d'anar també als "puestos" en lloc de comprar productes Hacendaño o peix al Mercadona, em demanaré popets (pobrets, tan petits i tan monos, no són il·legals?) o potser kalamars per fer aquest suculent plat. Crec que els acompanyaré amb Semiramide, a veure si em faig més belcantista...

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Que hagués pasat si la senyora de darrera teu, hagués dit... hi ha me'ls quedo jo, mentre tu estaves pensant -fent l'estret- si te'ls quedaves o no, aquells popets?
Un molt bon llibre aquest del senyó Carles Font; Àpats de Fonda, totes les receptes -com molt bé dius- estàn explicades a "peu de rei" i els àpats que hi ha són per menjar com un rei.
Que vagi de gust "Senyó Assur" i l'Anna Maria també.

José Luis ha dit...

Assur! Sempre ens fas riure, però avui t'has passat. Ni Hitchcok, quan decideixes jugar-te-la una mica mes deixant els pops per el final! De traca. Estàs guanyant-te el cel (encara que sigui a la terra)

Ja provaré la recepta, que això del anís m'ha agradat, però ara estic enfeinat, que potser si que tindreu un germanet petit... Però si jo et faig cas, fes-me’l tu a mi: Escriu un llibre amb aquestes histories.

Assumpta ha dit...

Ooooooooooh!!! ooooooooooh!! Quin aspecte!!

La meva mare també en feia... al meu pare li encantaven, però no hi posava anís... tot i així, què bons li quedaven!! :-))

I molt bona l'escena a la peixateria... amb la peixatera dient-te "Senyor Assur" hahaha :-DDDD i tu dissimulant perquè ningú veiés el teu interès pels deu popets!!

bego ha dit...

SR ASSUR, no he parat de riure desde la primera a l`ultima paraula del seu relat a plaça,vostè es lo que anomanem un " un comprador de risc".M`agrada molt aquesta recepte, trovo que no es gens complicada molt recomanable per la nostra clientela a plaça.
Fins disabte que be...(la filla de la peixatera Rosa)

Mercè Piqueras ha dit...

Com que sembla que amb la peixatera i la filla hi ha confiança, el que podies haver fet en veure que només quedaven aquells popets era dir-li, tot picant-li l'ullet: "Quan he vingut abans, m'he oblidat d'agafar popets" o "T'has recordat de guardar-me els popets que et vaig encarregar?" Segur que hauria captat el que volies dir.

Però aleshores avui jo no hauria començat el dia rient com ho he fet en llegir el teu relat.

Assur ha dit...

Anna: Jo encara recordo que quan vaig començar a cuinar em semblava que si n'hi posaves més (del que fos) seria més bo, i no és així sempre, ja que, amb un toquet, moltes vegades s'obtenen molts millors resultats que no pas amb tot un cullerot sencer. Una abraçada.

Josep: És tot un plaer escriure les meves bajanades veient que després són tan ben rebudes per lectors com tu i la Glòria. Moltes gràcies, Josep!

Mariàngela: Suposo que, després de tants de dies, ja deus haver matat i re-matat la gana. A més a més, amb aquella llata que vas preparar... Mmmmm! :)

Kalamar: Jo també sóc molt de plaça, sobretoT pel que fa al peix, ja que als súpers es nota molt que fins que no l'acaben no en reposen de nou. I pel que fa a aquest plat, però amb calamars?... Doncs crec que amb calamarsons també ha de sortir bo, però molt més car que amb els popets. I pel que fa a “Semiramide” i tal com et pots imaginar, l'Assur la fa lligar amb tota mena de menges exquisides. :)

Joepb: No, no; em vaig fer el dur perquè no hi tenia ningú al darrere i prou que vigilava, a cua d'ull, que no s'acostés ALGÚ perquè, aleshores, li dic immediatament a la Rosa que deixi els llenguados i em pesi els popets (sense comptar, que ja els tenia ben comptats jo!)

José Luis: El germà (que no germanet petit) ja ha nascut, cosa de la qual em vaig alegrar moltíssim, i això del llibre..., home, no estaria malament, però la feina ja és meva per portar el blog i seguir com bonament puc els que m'agraden, que només em faltaria embrancar-me amb una altra cosa. No ho sé, potser quan em jubili... ;)

Assumpta: La teva mare en feia; al teu pare li agradaven; que bons que estaven! Tot en passat... Vinga, dona: Anima't i, quan en trobis a plaça, fes-ne i en fas un post amb una fotografia on hi surtin les mans d'en Josep Lluís amb la forquilla i el ganivet a punt. ;) L'enhorabona (m'ho ha dit l'Anna Maria) pel premi. Ja passaré per casa teva i et felicitaré com cal.

Bego: Hahahahahahaha!!! Celebro haver-te fet riure. Ja ho veus, oi, com sota aquell posat seriós que tinc no hi ha, com us pensàveu, cap professor universitari i sí, en canvi, un pallasot?... De tota manera, a un bar que anava quan treballava al Poblenou es pensaven que jo era capellà..., i quan parlaven de mi entre ells em coneixien com “el mossèn”. ;)

Mercè: Tens raó amb el que dius d'aquest codi “còmplice” (aquí sí, oi, que hi escau el mot?) entre venedor i client, però també la tens, la raó, al final, ja que d'això es tractava: de fer arrancar un somriure.

MOLTES GRÀCIES A TOTS!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL