ELS FRUITS SABOROSOS: CREMA DE LLIMONA, A PROPÒSIT DE "LES LLIMONES CASOLANES"

24 gener de 2010

El que només podria ser, i en definitiva no deixa de ser, una tòpica escena de la quotidianitat esdevé Poesia (així, en majúscula i destacat amb negreta), amb totes les connotacions que implica la paraula, a Les llimones casolanes, el poema XV del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner.

Llimoner
Llimona casolana (del llimoner de l'Anna Maria)



                   LES LLIMONES CASOLANES

          Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
          damunt el voleiar dels braços i el vestit.
          El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
          i ja a la cantonada és Licas, el marit.

          Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
          Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
          amb una revolada cruel i una amorosa
          ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

          Cansada, pren la copa de bella transparència
          on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
          i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
          el raig de la llimona, la mel de romaní.

          I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
          La llum en el cristall, esparvilladament,
          damunt sa cara es mou i l'omple de besades
          i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

                                                               Josep Carner







Dividit en dues i ben definides parts (just meitat i meitat del poema), Carner hi reflecteix, de manera esplèndida i en clar contrast, dinamisme i calma.

El dinamisme s'hi fa ben palès i de forma ben immediata ja des del primer mot amb què se'ns presenta Metimna, la protagonista: atrafegada. Un dinamisme que l'autor accentua tot seguit amb les imatges de la cara encesa i del voleiar de braços i del vestit de la dona, així com de l'entorn, creat per ella mateixa, per on Metimna es mou en aquella hora del tragí propi d'una casa al migdia: El dinar que es cou, la roba ja estesa, i tot a punt per quan arribi Licas, el marit. (Recordem que la primera edició de Els fruits saborosos data de 1906 i que, per tant, veiem reflectida una societat burgesa idealitzada segons l'ideari noucentista).

No calen presentacions per fer-nos adonar de seguida que Liceni i Naïs són els dos fills (la parelleta) del matrimoni (en aquella època era inamiginable viure “en pecat”), i que el nen, més entremaliat i bellugadís, tal i com pertoca per “raons” de sexe, que la seva germaneta, lliure del control de la mare trenca, molt probablement amb un cop de pilota, un vidre.

Serà aquest petit estrall casolà, amb l'immediat afegit dels plors de la nena, la pedra de toc perquè la mare, "amb una revolada cruel i una amorosa", agafi les regnes per restablir l'ordre a la llar, aquella pau que, segons el poeta, amen els déus.

I arribem així a la segona part del poema, la de la calma: Metimna, cansada pel tràfec que ha dut durant tot el matí, s'asseu i es disposa a fer-se una llimonada tot contemplant, mentre se la prepara, els efectes que, com un joc de fugisseres coloracions, hi fa la llum a la transparència de la copa, on l'aigua dissoldrà l'aspror del suc de la llimona amb la dolçor de la mel i, ja conscient d'haver aconseguit retornar la tranquil·litat a la llar, mig acluca els ulls per reposar.

No puc evitar, malgrat que no es tracta exactament de la mateixa temàtica, que l'aire que "es respira” al quadre de Ramon Casas titulat Interior a l'aire lliure em faci pensar en el que també “es respira” en el poema de Josep Carner.

Ramon Casas. Interior a l'aire lliure
Ramon Casas. Interior a l'aire lliure

Només rau en el poder creatiu dels veritables artistes, com en aquests dos casos ho demostren Carner i Casas, perquè l'acte més insignificadament quotidià que poguem imaginar-nos esdevingui una obra d'art.

* * *

I ara anem cap a la part, si es vol dir així, més material d'aquest post: Anem cap a la recepta, la recepta d'unes postres excepcionals: senzilles, econòmiques i que, a més a més, compleixen a la perfecció el paper de les postres: ser el punt i final de qualsevol àpat per opípar, sobretot en el sentit que té aquest mot pel que fa a la quantitat, que hagi estat, ja que com que aquesta crema no duu llet, és molt lleugera i refrescant.

La recepta la vaig treure del llibre de la Carme Ruscalleda Cuinar per ser feliç.

Ingredients (8 persones):



     ► 4 llimones
     ► 4 ous sencers.
     ► 300 gs. de sucre
     ► 50 gs. de Maizena
     ► 1 litre d'aigua mineral


Llimones

Poseu l'aigua al foc fins que arrenqui el bull.

Mentrestant, barregeu en un recipient prou gros i que pugui anar al foc els tres ous amb el sucre i la Maizena, i afegiu-hi, tot seguit, la pell ratllada i el suc de les tres llimones.

Aboqueu-hi l'aigua bullint, poseu el recipient al foc i remeneu-ho tot fins que bulli.

Coleu-ho mentre ho distribuiu en platets, o en cassoletes de les de la crema o, com a la fotografia, en copes.

Crema de llimona
Crema de llimona

Deixeu que es refredi a la nevera.

Una recepta molt semblant la vaig treure ja fa temps del llibre La cuina moderna a Catalunya, (Ed. Espasa-Calpe, 1985) una magnífica edició bilingüe (català-castellà) feta a partir d'un recull de plats dels considerats els millors restaurants distribuïts, en aquella època, per tot el Principat (Reno, Hispània, Eldorado petit, Boix, i Gatell), recull elaborat pel matrimoni format per la Tin i en Nèstor Luján. La recepta era, concretament, del restaurant Hispània, d'Arenys de Mar, regentat per les germanes Paquita i Lolita Reixach, ubicat molt apropet, per tant, de Sant Pol de Mar, on la Carme Ruscalleda, la primera chef del món -és important recordar-ho- amb 5 estrelles Michelin, hi té el restaurant Sant Pau.

Els ingredients que s'utilitzen per a 6 persones en aquesta altra recepeta són els següents:



     ► 4 ous sencers
     ► 1/2 litre d'aigua
     ► 150 gs. de sucre
     ► Pell d'una llimona
     ► 1 cullerada de midó
          de patata

     ► 1/2 got de suc
          de llimona



La manera de fer aquesta crema és exactament la mateixa.

12 comentaris:

Francesc ha dit...

Aquesta recepta segur que la faig!!! Els meus sogres tenen un llimoner al camp que fa uns llimons grossos, amb molt de suc i gens amargs que estan boníssims!!! Segur que les farem, aquestes postres.
Per cert, aquest quadre amb què ens il·lustres el teu post va ser un dels que més em va agradar quan vaig visitar el museu a Barcelona i, fins i tot, en vaig fer una foto. Sense flaix, és clar!!! Salutacions

Oreto ha dit...

M'ha encantat l'anàlisi del poema. Gràcies!

Gemma ha dit...

Enric, t'ha quedat una copa preciosa, quin color i quina textura! Has fet honor al poema de Carner. Felicitats!
Les cremes de llimona m'encanten, àcides, lleugeres, fàcils de fer, barates i un bon final per a un àpat copiós... ho tenen tot!

Francesc ha dit...

Acabe de dir-li a l'Oreto que no te n'havia dit res del poema. I ella m'ha dit, amb un aire displicent de "senyora professora": "Als cuiners, sempre vos passa igual, aneu al plat i vos deixeu l'important". Bé, té raó Oreto. La teua anàlisi del poema és molt bona i llegidora. I beg your pardon... o el que és el mateix: "Vosté perdone, que al cap li pegava". Salutacions.

ELS PEIXOS ha dit...

Com sempre Enric ...fas uns Post ...que em deixa'n amb la boca oberta..
Aquesta crema de llimona , no li feta mai ..però jo no tinc cap llimoner a casa.
Un dia en faré una..

Josepb. ha dit...

Enric; Que agradable tornar a sentir un altre cop la teva veu... Una bona poesía, una bona companyía, un bon quadre de Cases, un llimoner i una recepta ben facileta per acompanyar un final d'un bon dinar¡¡
Que vaigi de gust Enric i Anna María¡¡.

Margarida ha dit...

Estàs fet tot un professor de literatura per com comentes el poema!
El quadre del Casas és ben bonic, sempre que el miro em tramet aquella pau i tranquil·litat que sembla que respira la parella.
La crema és ben bona, i ho sé perquè jo faig també una recepta semblant a la teva, sense llet i ens agrada molt.

Una abraçada i que tinguis una bona setmana!

El cullerot Festuc ha dit...

Precisament diumenge passat la meva mare ens en va fer de postres!!!!
Li passaré aquesta recepta teva!
Petunets, Eva.

Glòria ha dit...

Una bona descripció del poema il·lustrada per un quadre d'un dels mesu pintors favorits. Aquestes llimones tan boniques fan agafar ganes de fer la crema que ens expliques!

Mercè ha dit...

Enric, aquesta crema de la Ruscalleda, des que la vaig fer ha passat al menú de postres habituals a casa. És de-li-cio-sa!! I presentat en copes com has fet tu, genial!
Petons!

rafael pujals ha dit...

Hola felicitats, el vostre bloc és un oasi de calma, de pau. No sé si he disfrutat més llegint el poema o el comentari.
Una abraçada.

Assur ha dit...

Francesc i Oreto: Com hem rigut amb l'Anna Maria imaginant la vostra “topada” per culpa d'on havia d'anar dirigit el comentari: si al poema o a la recepta, i celebro que la sang no arribés al riu. Segur que tu, Francesc, faràs aquesta recepta amb les llimones de l'hort del teu sogre i quan sentireu al paladar el fresquíssim sabor que s'aconsegueix, -ep! sense empalagar, però, eh?- pensareu en el poema de Carner, i aneu a saber si no us n'empescareu algun vosaltres per descriure el moment.

Gemma: Tot el mèrit de la presentació i de la fotografia és de l'Anna Maria, ja que a mi ja m'anava bé servir la crema en una cassoleta de les de fang, però he de reconèixer que amb aquesta presentació fins i tot em va semblar més bona.

Dolors: Doncs tanca la boca, dona!, i creu-me que no n'hi ha per tant. Tot és qüestió de passió: m'agrada la cuina i m'agrada Carner, pel que la combinació és perfecte. Una abraçada!

Mil gràcies pels teus mots, Josepb! És un plaer notar que els posts que amb tanta il·lusió preparo arriben on i com m'agrada que arribin.

Margarida: El mal que deu tenir ser professor de literatura és que has d'intentar parlar amb la mateixa neutralitat d'una època, d'un moviment o d'un autor, i a mi hi ha èpoques que m'agraden més que les altres, moviments que m'interessen més que no pas altres, i autors que uns m'entusiasmen i altres no gens. Al blog, en canvi, puc parlar, i de fet només parlo, del que m'agrada, i com que en el cas d'aquests fruits tan saborosos de Carner ho acompanyo amb receptes de cuina, a més a més en gaudeixo. Sí; aquestes cremes són uns finals d'àpat perfectes.

Eva: Oi que sí, que són bones aquestes cremes? Jo les trobo excel·lents, i de ben segur que la que us va fer la teva mare també ho era, d'excel·lent. Desitjo que en Jan es vagi fent gran. Un petó.

Glòria: Tot (poema, pintura, llimones, crema...) és tan mediterrani que, i espero que em disculpis la fanfarronada, m'imaginava que molt probablement tot plegat seria del teu gust.

Mercè: Sí, a vegades, un petit canvi a la presentació, com aquest que em va suggerir l'Anna Maria de dur a la taula aquesta crema en copes i no en cassoletes com sempre feia, sembla que els plats, per senzills que siguin, es tornin més apetitosos. No m'estranya que a casa teva també sigui un clàssic.

Gràcies pels teus mots, Rafael!, però una gran culpa de la calma i de la pau que celebro que hi trobis en aquest blog és degut, i no ho dubtis, a l'aquarel·la que l'encapçala.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL