ROGIER VAN DER WEYDEN. EL DAVALLAMENT DE LA CREU

31 d’octubre de 2010

A tothom a qui li agrada la pintura té, per una qüestió tan senzilla com ho és allò que en diem el gust personal, més d'un corrent pictòric, o un o varis pintors que, en el cas que hagués de decidir d'entre tots els que han anat sorgint al llarg de la història quins són els dos o tres que més li agraden sabrien sortir-se'n més o menys airosos del pas. Ara bé, quan es tracta de dir quin o, per fer-ho més “senzill”, quines són, d'entre les que coneix, les dues o tres obres pictòriques en concret que més li agraden, la resposta ja els resultaria bastant més complicada, i molt més complicada encara seria si tenim en compte que gairebé ningú pot ser just del tot perquè són moltes les obres que molts mai hem tingut l'oportunitat de veure'n l'original.


(TOTES LES IMATGES D'AQUEST POST SÓN AMPLIABLES)

Fa molts anys, a Barcelona, quan la ja desapareguda Estació de Rodalies de la RENFE encara era un annex de l'Estació de França i l'entrada principal era just al davant del Pla de Palau, em va cridar l'atenció veure, al quiosc que hi havia gairebé a la sortida, la portada d'una revista, Blanco y Negro, en la qual hi havia unes fotografies a tot color d'uns rostres emmarcats pel dolor que em van impressionar, tant!, que, malgrat l'elevat preu de la revista, atenent, és clar, a la meva migrada economia en aquella època i edat (i no és que vulgui dir amb això que ara em surtin els calés de les butxaques) no em vaig poder estar de comprar-me-la.

A la mateixa parada del tramvia que aleshores em duia a la vora d'on treballava, vaig obrir la revista per la pàgina on hi havia l'article, el títol del qual ja venia anunciat a la portada: El descendimiento de la Cruz, de Rogier Van der Weyden, una de las joyas del Museo del Prado.


Així va ser com vaig saber de l'existència d'aquesta meravella, una pintura davant la qual sempre que he anat a Madrid i he pogut fer alguna escapada al Museu del Prado, m'he estat llargues estones contemplant-la.

Es tracta d'una pintura a l'oli sobre un panell de fusta de 2,20 x 2,64 m., realitzada entre els anys 1435 i 1438 per exprés encàrrec del Gremi de Ballesters de Lovaina, un gremi, aquest, que per no poder fer front a la despesa que els significava encarregar, segons el gust de l'època, un retaule esculpit amb fusta policromada que representés el davallament de Jesús de la creu, van encarregar a Rogier van der Weyden (1399/1400 - 1464) la realització d'una taula amb el mateix tema per a la capella que el citat gremi tenia dedicada a Nostra Senyora de Fora Murs, a Lovaina.

Constància d'haver estat aquest Gremi de Ballesters qui va encarregar i, per tant, fer-se càrrec de les despeses d'aquest Davallament, en queda en les dues petites ballestes que figuren en els dos entrellaçats ornamentals pintats als dos extrems superiors de la part més ampla de la taula,


així com en la forma amb què l'autor va optar per a representar el cos sense vida de Jesús, que recorda la forma d'una ballesta destesada apuntant cap al cel després d'haver disparat la sageta, que bé podria representar l'alliberament de l'ànima i, a la vegada, la materialitat del cos humà que resta a la terra.

Exactament amb la mateixa postura que Jesús, van der Weyden va pintar la de Maria, víctima d'un desmai, per significar, a la vegada, l'extrem dolor que la mare compartia amb el del seu fill.


Les figures de Sant Joan i de Maria Magdalena, inclinades a cada extrem de la taula, fan una mena de parèntesis que engloba tot el conjunt de l'obra, de la que cal destacar, només a primera vista, la tècnica del pintor flamenc per aconseguir encaixar deu figures de mida gairebé natural en un espai tan reduït (2,20 x 2,64 m.) sense que l'espectador tingui la sensació d'amuntegament i, a la vegada, degut a l'efecte òptic aconseguit gràcies al tractament dels volums d'aquestes figures, li sembli estar contemplant el relleu d'una escultura.

El Davallament, de van der Weyden, és una d'aquelles obres que, per bones que siguin les reproduccions fotogràfiques, aquestes no fan justícia als efectes òptics que només poden copsar-se quan es pot contemplar davant per davant.

Així, per exemple, ha quedat destacat abans en negreta que els entrellaçats ornamentals situats als extrems de la taula estan pintats. És a dir, no són de fusta, com tampoc ho és la resta del marc, i per tal d'aconseguir una il·lusió òptica encara més convincent, l'autor, utilitzant el que més endavant es coneixerà com a tècnica trompe-l'oeil (trampa a l'ull traduït literalment en català;  trampantojo, en castellà) fa que el noi enfilat a la creu d'on ha desclavat Jesús “tregui” la mà on duu els claus pel “darrere” d'un d'aquests entrellaçats pintats.


Gràcies a la utilització de la tècnica pictòrica denominada a l'oli, que el també pintor flamenc Jan van Eick (1390-1441) havia desenvolupat (i no pas inventat com s'ha vingut afirmant durant molt de temps), van der Weyden aconsegueix representar amb un gran realisme tota mena de detalls, com per exemple les vetes de la fusta de l'escala, o les lletres metàli·liques gravades al cinturó de Maria Magdalena, o les pedres ornamentals del vestit de Nicodem




La tècnica de pintura a l'oli permet utilitzar pinzells d'un sol pèl i, amb ells, reproduir el detalls més mínims, com les puntes de la rossa cabellera de Maria Salomé o el curosíssim tractament de la barba de Nicodem,



la cara sense afaitar de Jesús,


les celles i les pestanyes,


i fins i tot el naixement del pèl púbic.


Impressiona observar el minuciós treball amb què està reproduïda la textura dels brocats de la túnica que duu posada Josep d'Arimatea,


del coll de visó,


i el contrast entre aquests brocats i la sedosa textura de la roba de Maria Magdalena,


Sempre m'ha fet gràcia pensar, doncs, que a causa dels insuficients recursos d'aquell gremi de ballesters per poder encarregar per a l'altar de la seva capella un grup escultòric de fusta policromada, van der Weyden va realitzar una de les obres més impressionants de tota la història de la pintura.

No obstant això, també s'ha de tenir en compte que el valor crematístic d'una pintura es mesurava, sobretot, per la quantitat de lapislàtzuli utilitzat, un mineral, aquest, que s'importava d'Afganistan i amb la pols del qual (la latzurita), s'obtenia un pigment de color blau que en el Renaixament tenia el mateix valor que l'or.

Observant l'ampul·lós vestit de Maria, a la qual sempre se la representa vestida de blau com a símbol de puresa,


així com en l'or del fons de la taula, típic en tota la pintura gòtica, i del magnífic brocat de la túnica de Josep d'Arimatea, podem deduir l'altíssim preu que va costar aquesta obra. A més a més i segons consta a la fitxa del museu del Prado, el lapislàtzuli emprat per pintar el vestit de la Mare de Déu està considerat dels més purs de tot el Renaixement.

Observem, a la següent il·lustració, a més a més dels imaginaris parèntesis dels que es parlava abans, formats per les figures de Sant Joan i de Maria Magdalena, que una també imaginària diagonal va des de l'esguard de Josep d'Arimatea fins a la calavera que hi ha als peus de Sant Joan, passant per les mans de Jesús i de Maria.


La calavera representa el Gólgota o Calvari, el lloc on fou cricificat Jesucrist i on, segons la tradició jueva, fou enterrat Adam. Simbolitza, a partir de la mort i posterior resurrecció de Crist, la redempció del pecat original, i  amb la natura que floreix al seu voltant hi ha simbolitzada la resurecció dels morts.


Bé... Hem parlat de sensacions, de tècniques, d'il·lusions òptiques, de símbols..., i fins i tot de preus!, però malgrat la importància que sens dubte tenen tots els aspectes citats a l'hora de valorar aquesta pintura, retorno als meus 16 o 17 anys quan, un migdia, al passar pel davant del quiosc de l'estació del tren que agafava per anar a treballar, un poderós i invisible imant em va atraure cap a la portada de la revista Blanco y Negro on hi havia reproduïdes algunes imatges de les diferents expressions del dolor d'uns rostres, els rostres que resultaren ser els dels qui eren presents quan despenjaren d'una creu els cos sense vida d'un home jove que acabava de morir d'una forma tan cruenta com ho és la crucifixió, una mort provocada, sigui dit de pas, que no era tal i com tradicionalment es reflecteix en les obres d'art on tantes vegades ha estat reproduïda, ja que els condemnats eren estacats pels canells i no per les mans perquè quedessin clavats a la fusta horitzontal d'una creu, de manera que, quan alçaven la creu del terra, els reus quedaven penjats només pels canells, sobre els quals requeia tot el pes mort del cos, el que els provocava, a part d'un inimaginable dolor, una lenta agonia fins que morien d'ofec.

Haver hagut de presenciar veure morir amb un patiment tan cruel un ésser estimat, és el que van der Weyden va saber plasmar en els rostres adolorits dels qui ho van presenciar.

Tot el que fins ara s'ha anat explicant, a grans trets, sobre els valors artístics que sense cap mena de dubte hi ha -i a gavadals!- en aquesta taula, queden en un digníssim segon pla just en el moment en que l'ull de l'espectador es dirigeix als rostres dels personatges, perquè en aquests rostres hi ha la manifestació o, millor dit, les diferents manifestacions íntimes del dolor de cadascun (fixem-nos que cap d'ells dirigeix l'esguard en direcció al cos de Jesús ni a cap altre de les figures), i és la plasmació d'aquest dolor el que atrau i captiva d'aquesta obra, i aquí és, precisament, on rau el que fa d'aquest Davallament una de les grans joies de tota la història de la pintura.

Tant li fa la qualitat així com la quantitat de latzurita que es va necessitar per pintar el vestit de Maria, quan copsem l'esfereïdora pal·lidesa del seu rostre que, a causa d'un desmai, ha perdut tot el control dels muscles de la cara:


Què hi fa de la perfecció amb què han estat pintats els plecs de la toca blanca que duu al cap Maria de Cleofàs o de la sedosa textura aconseguida en la vestimenta de Maria Magdalena, la qual és l'única dona de les quatre que, per simbolitzar el seu passat, duu un vestit escotat, si ambdues dones són la viva imatge del desconsol!



Quanta tendresa i compassió hi ha reflectit en el dolcíssim rostre de Maria Salomé!


El que seria un tendre petarrell en la cara d'un infant, esdevé un colpidor gest en l'inútil conteniment del plor de Josep d'Arimatea. Qui s'hi fixa, ara, en si la vestimenta que duu pertany o no a l'època en què van succeir els fets?...


Igual que el servent que sosté el recipient on hi duu el perfum per rentar el cos de Crist i el jove encarregat de desclavar-lo,



Nicodem, de qui s'ha fet abans referència pel minuciós tractament amb què està pintada la seva llarga barba, no té cap llàgrima als ulls, però impacta la sobrietat del reflexiu gest del noble i savi membre del Sanedrí a qui Jesús va profetitzar-li que seria crucificat (“Alçat com Moisès va alçar la serp al desert”):


I ja, per fi, d'impressionant m'atreveixo a qualificar el semblant amb que està representat Sant Joan, el qual, tot i que està evitant que la Mare de Déu caigui a terra desmaiada, sembla com si fos aliè a tot el que l'envolta, i la suavitat de les seves faccions contrasten amb l'enteresa que li dóna el gest reflexiu i contingut. Tota la humanitat d'aquell apòstol predilecte de Jesús està concentrada en la transparent llàgrima que tot just li neix de l'ull envermellit, lluent i xop, propera a començar el mateix curs, galtes avall, de les altres ja vessades llàgrimes.



És com un punt màgic d'aquesta taula, que impacta, atrau, captiva i..., sí; finalment ho diré: M'emociona fins al punt de fer-me plorar cada vegada que he tingut l'oportunitat de contemplar aquesta taula  al Museu del Prado.

Sense cap mena de dubte, doncs, quan em pregunten quina és la pintura que més m'agrada sempre responc que El davallament de la creu, de Rogier van der Weyden.

I com que estic seguríssim que aquest post li agradarà d'una manera molt especial, em fa molta il·lusió dedicar-lo a la Maria Assumpta, la incansable blogaire a qui li van atorgar el Segon Premi Cat 2010 en la catergoria de Miscel·lània pel seu blog (El blog de l'Assumpta).

20 comentaris:

José Luis ha dit...

Has aconseguit emocionar-me fent-me veure aquesta meravella com cal veure-la (que com la musica sacra, tampoc cal ser creient per gaudir-ne) Fa anys que no entro a El Prado però m’has donat un argument de pes per tornar-hi aviat.

La pintura em sembla un art encara més difícil que la música. Potser perquè soc un negat, però no entenc com s’ho poden fer. El meu favorit (dels pocs que he vist, com molt bé dius) potser seria el retrat del papa Inocencio de Velazquez.

Moltes gracies, Assur. Esperarem expectants el proper.

pilar ha dit...

hola Enrric, ¡quina maravella de post¡ gràcies.

una molt forte abraçada

paco ha dit...

enric, com molt bé díu jose luis has conseguit emocionar-me, has fet un post reialment maravellós, soc persona que em agrada molt la poesia y encara més la música y el cant, ara bé la pintura no la entenc, peró axó si me encanta admirarla, auré visitat Madrid moltes vegades y sempre que he tingut hores lliures he visitat el museú del Prado, alli he passat hores admirant una bellessa in-nenarrable estava en un altre món....molt grat Enric per aquest post....abraádes paco

Titus ha dit...

Assur, és impressionant la capacitat que tens per fer que veiem l'obra des dels teus ulls i així poder apreciar detalls que d'una altra forma passariem per alt. Gràcies per compartir la teua mirada.

kalamar ha dit...

Gràcies, Assur, quina meravella de post! Aquesta pintura és extraordinària, no només per ser l'autor un prodigi de la tècnica, sinó per ser tan moderna, humanista i expressiva. Quins plecs, quin moviment, quin control tan bonic dels colors, que hi són tots. Quines ganes de veure-la en directe. I mirar-la i descobrir tots els detalls. Cada vegada més, prefereixo l'escola Flamenca al Quattrocento italiano.

Joaquim ha dit...

RECLINATORI.
Trobo que per estar una mica tip de tot plegat, estàs en plena forma.
A la vida és necessari que t'ajudin a percebre les coses que un mateix, tot i mirant amb deteniment, no ets capaç de copsar.
Això, diguis el que diguis, tan sols estar a l'abast dels mestres.
Un privilegi noi, que aprofito fins el darrer punt i coma.

Josepb. ha dit...

Enric; -Ca l'Assur- El tens al sotano/estudi de casa teva aquest quadre? doncs per que si és així, no l'he vist mai i si el tens, està molt ben amagat... la manera que has fet l'estudi d'aquest quadre, tant i tant ben fet i col.locat, dóna una emoció que quant vagui un altre cop al Museo del Prado, estaré mirant tots aquets detalls encara amb més detall.
Jo, per la meva part, un dels quadres del Prado que em va agrada molt és; La Virgen del Rosario de Murillo.

Assumpta ha dit...

He començat a escriure aquest comentari i vaig esborrant i tornant a començar perquè no sé què posar primer... si felicitar-te per la preciositat de post que has fet o dir-te quina il•lusió m’ha fet trobar que me’l dedicaves!! ;-))

Tens un blog on, des del primer dia que hi vaig posar la tecla, m’he sentit a gust... Aquí aprenc però no em sento mai fora de lloc... Tens una manera de fer els posts que m’encanta... Parles de coses que a tu t’agraden i les comparteixes, les ofereixes a qui entra aquí... i ens les vas desgranant poc a poc, mostrant detall a detall... ja siguin articles musicals, de pintura o expliquis el teu darrer descobriment culinari... com el bon mestre que estima allò que ensenya i vol que els demés aprenguin també a estimar-ho.

Ens mostres aquesta magnífica obra i aconsegueixes que ens fixem en cada personatge, en les expressions, els colors, les robes, la forma en que estan situats i ens vas explicant cada detall d’una manera impressionant. Et felicito.

Ara bé, entrar, i veure que, pensant en la temàtica del quadre i sabent que –tot i que no hi entenc gens- també m’agrada la pintura, has tingut el pensament de dedicar-me’l a mi, això és un regal inesperat, i que em fa una il•lusió enorme... és un detall (bé... “detall” és paraula que aquí trobo que es queda petita) és... no sé... és “quelcom” que m’ha emocionat ;-)))

Ah! Ara aquest post és una mica meu, eh? hehehe... vull dir que si me l’has dedicat, ara jo en presumiré... ;-)

Moltes, moltes gràcies!!!

Margarida ha dit...

Enric, quina lliçó magistral que ens acabes de fer!
Realment he quedat impressionada per la quantitat de detalls que ens has fet veure, i que potser ens haurien passat desapercebuts.
Totes les èpoques tenen pintures que formaran part del grup selecte, però les del Renaixement aconsegueixen colpir-me més, pels seus colors i els seus detalls. I sense ser carregoses, com aquesta pintura que ens has ensenyat avui.

Una abraçada

Mercè Piqueras ha dit...

Assur, quan vaig a Madrid, sempre que puc, encara quew només sigui una estona, també vaig al Prado, a veure el meu quadre predilecte: "El jardí de les delícies".

La propera vegada que hi vagi buscaré aquest descendiment de la creu. No crec que estigui gaire lluny del "meu" Bosco, perquè els pintors flamencs estan d'aquella època estan propers. Després de llegir la teva acurada anàlisi, estic segura que el veuré amb uns altres ulls. Gràcies.

bego ha dit...

SINCERAMENT,APRENC MOLT AMB ELS SEUS POST,ESTIC(I NO ES MENTIRA),ESPERAN LLEGIR EL SEGUENT AMB IMPACIENCIA.
M`AGRADA MOLT LA PINTURA,PERO RECONEC QUE SOC BASTAN IGNORANT AMB AQUEST SENTIT; AQUESTA PINTURA ES D`UNA QUALITAT EXTRAORDINARIA,CRIDA L`ATENCIÓ LA CORPORÏETAT DELS PERSONATGES REPRESENTATS,QUE JUNTAMENT AMB LES VESTIMENTES, SEMBLAM RELLEUS, MES QUE SI FOS UNA OBRA PINTADA.
EN EL CONJUNT RESALTA LA FIGURA DE CRIST MORT,EL PATETISME DEL CONJUNT ES EVIDENT,I ACONSEGUEIX CONMOCIONAR-NOS .
ASSUR,GRACIES PER FER-NOS FIXAR AMB ELS PETITS DETALLS,AMB LA CORRESPONENT EXPLICACIÓ.
NOVAMENT,FELICITATS I GRACIES!

josep ha dit...

Enric,
Abans de tot dir que m'ha encantat aquesta entrada. Es extraodinaria la teva capacitat per fer-nos veure (al menys a mi) la gran quantitat de detalls i les angoixades expressions dels personatges. Jo no tinc un quadre preferit, més aviat m'agraden certs pintors com els impressionistes. Haig de reconèixer que si tingués un guia com tu, pararia molta més atenció de la que "gasto" habitualment quan contemplo un quadre en un museu. Gràcies per aquesta explicació que ens acosta molt més a l'extraordinària obra de Van der Weyden.
Una abraçada

Josep Lluís ha dit...

És realment un quadre preciós! Gràcies per presentar-nos-el i enhorabona pels teus comentaris i les teves descripcions. Una vertadera lliçó magistral! Salutacions.

Anònim ha dit...

Estimat Enric:

Te había hecho un comentario larguísimo, de esos míos, pero al ordenar ayer la publicación...se evaporó. A ver si hoy tengo más suerte.

Has diseccionado el cuadro de tal manera que he quedado hipnotizado por la plástica del mismo y por tus acertadísimos comentarios. Y ya ves, yo soy un dilettante de la pintura que suele pasar de largo ante las obras de temática religiosa, cuando visito un museo. Pero eres tan efusivo al exponer tu amor por esta obra que transmites interés por ella a quien te lee. Enhorabuena por este post tan rico en descripciones y matices.

Yo sí tengo un cuadro favorito, Joaquim ya lo sabe de toda la vida, y es "Inocencio XI", de Velázquez. La mirada de ese Papa me sigue por todas partes. Coincido pues con José Luis, probablemente porque somos del signo de Acuario y nacimos con un día de diferencia, si bien yo 12 años antes.

Sin embargo, por el global de sus obras, mis pintores favoritos son Renoir, Rembrandt y Casas.

Debo añadir que "El entierro del Conde Orgaz" de El Greco es otro de mis lienzos favoritos, sobretodo después de haberlo apreciado en persona en Toledo.

Un abrazo.

COLBRAN

Assur ha dit...

José Luis: Efectivament, ho hem dit moltes vegades que no cal ser creient per gaudir de qualsevol de les arts quan aquestes fan referència a temes religiosos. No creure que hi haurà un judici final no significa que no puguin meravellar els frescos de Miquel Àngel a la Sixtina. De tota manera també considero que és una llàstima que molts joves no coneguin la història sagrada, per exemple, ja que no deixa de formar part de la nostra tradició judeo-cristiana, però això ja són figues d'un altre paner.
Veig que coincideixes amb en Colbran pel que fa als teus quadres preferits.

Pilar: Celebro que t'hagi agradat el post i t'agraeixo l'entusiasme amb què em vas parlar d'ell per telèfon. T'envio una abraçada carregada d'ànims.

Paco: Moltes gràcies! Una persona sensible com tu a la força ha de rendir-se davant la pintura, una de les arts que ens fa emocionar més, i per a mi aquest quadre té una força que em captiva.

Titus: Les teves paraules, venint com vénen d'un mestre, m'omplen de goig. Moltes gràcies!

Kalamar: Efectivament, és una joia aquesta pintura, i veure-la en directe té el seu què, ja que si bé en fotografia s'hi poden copsar els detalls, en canvi, la unitat sencera, si o és en directe no fa el mateix efecte. A mi també, malgrat -o potser gràcies- a l'hieratisme que en general la caracteritza, la pintura flamenca em captiva per la sobrietat i la minuciositat amb què està treballada, tot i que la figura de Bosch és un punt i a part, ja que es nota molt que ell feia el que li agradava.

No, Joaquim: No estic, ni molt menys, tip de tot plegat. El que em passa, i no és la primera vegada, és que em veig saturat davant tanta informació com m'arriba a diari a través dels blogs i això fa que em sigui impossible pair-ho tot tal i com a mi m'agradaria, i una mica de relax de tant en tant no va gens malament, i com que veig que és inútil que et digui una vegada i una altra que de mestre no en tinc res (i saps que no és falsa modèstia), doncs et dibuixaré un somriure per agrair-te l'entusiasme.

Assur ha dit...

Josepb.: De bona gana ja la tindria, ja, a casa, aquesta taula. Un dia li vaig dir a l'Anna Maria que si pogués robaria “La lamentació davant Crist mort”, de Mantegna, i em va mirar d'aquella manera que em mira per preguntar-me, incrédula: “I el penjaries al menjador?...” “Oh, i tant! -li vaig respondre- Et puc ben assegurar que faria més goig que tot el que hi tenim penjat”, i em va fer una cara com volent dir: “Que n'estàs, de malament!”

Assumpta: Des que vaig començar a treballar aquest post, ja pots tenir la seguretat que sabia que, si n'estava content del resultat, te'l dedicaria, perquè estava convençut que en gaudiries moltíssim, pel que pots perfectament considerar-lo com a teu. M'ha fet molta il·lusió que t'il·lusionés tant, de debò! Una abraçada!

Margarida: De debò que em feu posar vermell quan em dieu tot el que em dieu, i insisteixo que no és falsa modèstia. De tota manera, em fa moltíssima il·lusió que aquest post hagi agradat tant, i és que el que sobretot pretenia amb ell era fer veure que no es tracta d'un davallament més dels molts que hi ha pintats (Rubens, Caravaggio, Rembrandt...), però en cap d'ells hi ha reflectit el dolor d'una forma tan corprenedora com va saber plasmar van der Weyden.

Mercè: Si encara és al mateix lloc (fa molts anys que no he tornat a Madrid), entra al museu per la porta de Goya, ja que de seguida el trobaràs. És a una saleta tot sol i, si tens la sort que no passin gaires grups organitzats de “guiris”, fa de molt bon contemplar durant estona i estona. Diga'm-ho, eh?, si hi vas. Una abraçada.

Bego: És tot un plaer llegir tot el que em dius respecte a la teva sensibilitat envers la pintura, la qual, com totes les Arts, és per gaudir-ne tant si s'hi entèn com si no s'hi entèn. Deixa't estar, doncs, de absurds complexes, i digues sempre el que penses. A mi, per exemple, m'agrada molt la pintura academicista, i segons a qui li dic sembla que em miri per sobre de les espatlles, i creu-me que jo em quedo tan a gust com abans.

Josep: Quan era jovenet i fins que vaig tornar de “la mili”, tenia l'habitació tota ella “empaperada” de fotografies de quadres que retallava de revistes i de diaris. Era el meu “museu” particular, i jo n'era el “director” i el “guia” a qui seguien els “visitants” perquè els expliqués amb tota mena de detalls els quadres del “valuós fons”... Pel que sembla, alguna cosa m'ha quedat d'aquella època. :))

Josep Lluis: Moltes gràcies! Fa molta il·lusió quan fas alguna cosa que et sembla que pot agradar i que hi hagi respostes com la teva. Una abraçada.

Colbran: Com sempre et dic, un comentari teu és un gran plaer, i encara ho és més per tot el que tan amablement em dius. Quan ens hem vist, no hem parlat mai de pintura i de ben segur que, com a bons rossinians, també ens entendríem. Coincideixo plenament amb tu i amb en José Luis pel que fa al retrat d'Innocenci X de Velázquez. És impressionant com va captar la psicologia d'aquell Papa fins al punt que, quan el va veure, va exclamar el cèlebre “Troppo vero!”

Moltíssimes gràcies a tots pels vostres entusiàstics comentaris!

Anònim ha dit...

estic emocionat que hages sentit el dolor tal com jo el vaig sentir. no hi ha un altre quadre que hagi vist que plasmi tan bé aquest sentiment que t'obre el pit en canal. i per partida doble

Assur ha dit...

Moltíssimes gràcies pel teu emocionat comentari, Anònim (m'agradaria saber el teu nom), el text del qual compartim de ple i no et càpiga dubte que m'ha arribat al cor.

Anònim ha dit...

Molt bé! M'ha agradat molt llegir la teva entrada. Conèixer és la clau per apreciar les coses i acabar estimant-les. Desconeixia molts dels aspectes que has comentat sobre aquesta obra. Tot d'una que vagi a Madrid procuraré visitar el Prado i per descomptat aquesta meravellosa obra.

Joan

Assur ha dit...

Joan: Moltes gràcies pel comentari!

Celebro que t'hagi agradat l'entrada, i pots tenir la seguretat que, si vas al Prado a veure-la, t'emocionarà tal i com només emocionen les grans obres d'Art.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL