CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (II)

1 de febrer de 2010

Hi ha, d'entre tota l'obra hernandiana, un poema d'aquells que el llegeixes una vegada i una altra i sempre arriba a un punt o a un altre, segons el moment, on l'emoció fa de les seves i, o bé et sents estremir tota la pell de dalt a baix, o bé no pots evitar que se t'entelin els ulls fins al punt de no poder continuar amb la lectura.


El poema de Miguel Hernández a què em refereixo és el titulat Antes del odio, un dels darrers que va escriure i que pertany al llibre Cancionero y romancero de ausencias, obra pòstuma que conté els poemes que el poeta d'Oriola va començar a escriure després del duríssim cop que l'any 1938, és a dir, en plena Guerra Civil, li va significar la mort, al cap de pocs mesos d'haver nascut, del seu primer fill. i que va continuar escrivint en el que ell, fet presoner en acabar la guerra, en va dir “turisme a través de les presons”: primer la presó de Sevilla i, posteriorment, les d'Oriola, Palència i Madrid fins que, ja per fi i a la presó irònicament anomenada Reformatori d'Adults d'Alacant, va morir, el març de 1942, víctima d'una tuberculosi.

A Amor antes del odio hi trobem Miguel Hernández enfrontant-se a la duríssima situació de veure's privat dels béns més preuats per ell: el de la llibertat, que pel fet d'haver lluitat per ella era, ara, causa de presó, i el del seu gran amor, Josefina, de la qual s'ha dit que potser hagi estat una de les dones més estimades de la història de la literatura. No obstant això, hi ha també en aquest poema el Miguel Hernández que ens mostra la gran capacitat pel sofriment que li atorgava la força del desig d'aquests dos béns vitals.

Versos, els d'aquest poema del Cancionero y romancero de ausencias que ens fan estremir fins al punt de fer-nos aflorar, malgrat el nostre paper de lectors-espectadors, la impotència davant la injustícia, el gust amargant de la qual, sigui dit de pas, només s'albira a no ser cas d'haver-la hagut de mastegar per poder empassar-se-la.






                      Beso soy, sombra con sombra.
                      Beso, dolor con dolor,
                      por haberme enamorado,
                      corazón sin corazón,
                      de las cosas, del aliento
                      sin sombra de la creación.
                      Sed con agua en la distancia,
                      pero sed alrededor.


                      Corazón en una copa
                      donde me lo bebo yo,
                      y no se lo bebe nadie,
                      nadie sabe su sabor.
                      Odio, vida: ¡cuánto odio
                      sólo por amor!


                      No es posible acariciarte
                      con las manos que me dio
                      el fuego de más deseo,
                      el ansia de más ardor.
                      Varias alas, varios vuelos
                      abaten en ellas hoy
                      hierros que cercan las venas
                      y las muerden con rencor.
                      Por amor, vida, abatido,
                      pájaro sin remisión.
                      Sólo por amor odiado,
                      sólo por amor.


                      Amor, tu bóveda arriba
                      y yo abajo siempre, amor,
                      sin otra luz que estas ansias,
                      sin otra iluminación.
                      Mírame aquí encadenado,
                      escupido, sin calor
                      a los pies de la tiniebla
                      más súbita, más feroz,
                      comiendo pan y cuchillo
                      como buen trabajador
                      y a veces cuchillo sólo,
                      sólo por amor.


                      Todo lo que significa
                      golondrinas, ascensión,
                      claridad, anchura, aire,
                      decidido espacio, sol,
                      horizonte aleteante,
                      sepultado en un rincón.
                      Espesura, mar, desierto,
                      sangre, monte rodador,
                      libertades de mi alma
                      clamorosas de pasión,
                      desfilando por mi cuerpo,
                      donde no se quedan, no,
                      pero donde se despliegan,
                      sólo por amor.


                      Porque dentro de la triste
                      guirnalda del eslabón,
                      del sabor a carcelero
                      constante y a paredón,
                      y a precipicio en acecho,
                      alto, alegre, libre soy.
                      Alto, alegre, libre, libre,
                      sólo por amor.


                      No, no hay cárcel para el hombre.
                      No podrán atarme. no.
                      Este mundo de cadenas
                      me es pequeño y exterior.
                      ¿Quién encierra una sonrisa ?
                      ¿Quién amuralla una voz?
                      A lo lejos tú, más sola
                      que la muerte, la una y yo.
                      A lo lejos tú, sintiendo
                      en tus brazos mi prisión,
                      en tus brazos donde late
                      la libertad de los dos.
                      Libre soy, siénteme libre.
                      Sólo por amor.
                                          Miguel Hernández


He intentat llegir aquest poema en veu alta donant-li el to de serenor, tot i la ràbia continguda, que crec que té, així com el to de serè convenciment d'esperança que es respira al final. Tot plegat, sense estridències i, sobretot, amb un respecte total i com a homentage a aquest gran poeta, el descobriment del qual, a través d'una d'aquelles edicions de l'editorial argentina Losada que passava de mà en mà a la universitat durant la dictadura, va ser per a mi un raig de llum dins d'aquella foscor, i és per això mateix que tan encertats em semblen els enaltits mots que Pablo Neruda va dedicar a Miguel Hernández defininint-lo com un “... arcángel de una gloria terrestre que cayó en la noche armado con la espada de la luz”.

Aquest poema, Antes del odio, n'és una bona prova.

4 comentaris:

paco ha dit...

extraordinaria narración de aquest poema, del poeta universal miguel hernandez, hombre sencillo, obrero de la palabra y la rima, obrero de la vida y del compromiso, obrero de la libertad y la esperanza, obrero asesinado en vida en una celda de la prisión de alicante, y que ahora los descendientes que los que permitieron su asesinato, lo están volviendo a asesinar, péro por mucho que se empeñen, la estela de la obra poética de miguel, siempre iluminará a los hombres libres..........saludos paco

Assur ha dit...

Com celebro, Paco, els emocionats, encesos i precisos mots que em fas arribar..., i com te'ls agraeixo!

A vegades em sembla que parlar d'aquella època tan fosca de la nostra història pot semblar que sigui perquè m'agrada rabejar-m'hi, però també penso, com és el cas de Miguel Hernández, que ja n'hi ha prou de continuar fent injustícia al que fou gran poeta i grandiosa persona, tal i com pretenen els que, com molt bé dius, són descendents dels qui van assassinar a aquell arcàngel terrestre que, com tan encertadament va definir-lo Neruda "cayó en la noche armado con la espada de la luz"!

Miguel Hernández va ser, i continua sent, tot un exemple per a tothom, i espero que la seva espasa de llum resplendeixi amb força per il·luminar no solament apagades memòries, ja que, n'estic ben segur, la commemoració del seu centenari servirà també perquè molts puguin descobrir aquell fosc periode de la nostra història, malgrat els que s'entesten en mantenir-la a les fosques.

Una forta abraçada, Paco!

Su ha dit...

Tu trabajo parece obra del renacimiento...todas las artes juntas, una maravilla, gracias porque me encanta poder conocer todo lo que hacemos los blogger. Bien especial que es tu blog, y yo te felicito por ello

Assur ha dit...

Fue, realmente, Su, un renacimiento, aunque, como ya imaginas, no en el sentido cultural al que tú te refieres. :))

Renació la ilusión y, gracias al "arte" que se da con la informática Anna Maria, salió este nuevo blog al que ya sabes que se te recibirá siempre con los brazos abiertos.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL