EL RAI DE LA MEDUSA (LE RADEAU DE LA MÉDUSE)

13 d’abril de 2012


Fa uns dies, vaig llegir que tornava a ser notícia un fet succeït durant el conflicte que de fa un any va provocar l'enderrocament de Muammar al-Gaddafi a Líbia i que em va horroritzar. La notícia actual és que una parlamentària holandesa de l'Assemblea d'Europa ha presentat un informe on afirma tenir les suficients dades per acusar l'OTAN de la mort de 61 persones civils de les 72 (50 homes, 20 dones i 2 nens) que, fugint del conflicte, van embarcar-se en una llanxa de goma de 7 metres d'eslora i van estar-se 16 dies a la deriva en alta mar fins que van tornar a albirar terra..., altre cop de la costa libanesa!

Segons el citat informe, la llanxa va ser localitzada i, des d'un helicòpter, se'ls va proveir d'aigua i de galetes; uns quants vaixells pesquers van passar prop d'ells sense ajudar-los, i dues fragates, una d'espanyola i una altra d'italiana, ambdues a les ordres de l'OTAN i situades, respectivament, a 11 i a 35 milles de la llanxa, no van actuar malgrat que durant 10 dies el servei de rescat italià va anar emetent missatges d'alerta sobre la posició de la llanxa.

Si es confirma tot el que diu aquest informe, que la senadora holandesa ha elaborat basant-se en les declaracions d'uns quants dels supervivents -un d'ells, per cert, detingut a Holanda, justament quan la senadora va presentar l'informe a l'Assemblea d'Europa i esperant la deportació ordenada pel govern holandès-, ens trobarem de bell nou davant una terrible injustícia: abandonar, en alta mar, gent a la deriva, una prova més de fins a quin punt pot arribar la crueltat dels qui tenen el poder per evitar un tan llarg i duríssim patiment, quan no la mort.

Aquest terrible fet m'ha transportat a la també terrible història a què fa referència un magnífic i impressionant llenç, obra del pintor francès Théodore Géricault: El rai de la Medusa (Le radeau de la Méduse), una imponent pintura (491 cm x 716 m), que pot admirar-se al museu del Louvre, en una sala que, tal i com es pot veure en aquest enllaç, comparteix amb les altres grans obres del mateix pintor, malauradament mort molt jove (als 33 anys), així com també amb les més significatives teles del seu bon amic i gran admirador Eugène Delacroix, entre les quals destaca  La llibertat guiant el poble, una de les icones del museu parisenc.

* * *

El 17 de juny de 1816 va sortir del port francès de Rochefort la fragata Medusa, la qual, amb tres embarcacions més, formava part d'un flota enviada pel rei francès Lluís XVIII al port de Saint-Louis, al Senegal, per restaurar-hi la sobirania colonial francesa, en mans aleshores dels britànics però que aquests van retornar França com a conseqüència del que es va pactar al Tractat de Pau de París signat el 1815.

A bord de la fragata Medusa, a part de la marineria, personal de tropa i de colons, hi viatjava el futur governador de la colònia amb la seva família, alguns membres de l'aristocràcia francesa, així com negociants interessats en l'explotació de la riquesa de la recuperada colònia, en la qual la tristament famosa illa de Gorée s'havia convertit en el més important centre del començ d'esclaus.

Amb la denominada Restauració, la pujada al tro de Lluís XVIII, germà del guillotinat Lluís XVI,  va significar una amnistia per a molts dels comandaments pertanyents a la noblesa de l'exèrcit d'abans de la Revolució Francesa.

Un d'aquests militars nobles va ser Hugues Duroy de Chaumareys, al qual i per motius més polítics que no pas eficaços se li va encomanar el comandament de la fragata Medusa malgrat la poca experiència que havia adquirit en la curta carrera que havia pogut desenvolupar com a navegant ja que, a l'edat de 27 anys i a causa de la Revolució Francesa, s'havia hagut d'exiliar a Londres, on hi va romandre durant vint-i-cinc anys sense comandar cap nau durant les més de dues dècades en què va viure exiliat.

Duroy de Chaumareys, que per infantil vanitat volia ser el primer en arribar al port de destinació, va separar-se, just passat el tròpic, de la resta de la flota i començà a navegar prop de la costa per aprofitar-se dels alisis i poder, a més a més, demostrar la seva perícia i valentia com a navegant, no atenent, però, als prudents consells dels seus oficials subordinats que l'adevertiren del gran perill que suposava embarrancar en algun dels imprevistos i immensos bancals de sorra del denominat Banc d'Arguin, davant les costes de Mauritània, tal i com, per desgràcia, va succeir el fatídic dia 2 de juliol de 1816 a les 3 de la tarda.

Infructuosos van ser tots els esforços per poder desembarrancar la fragata, i als decepcionants intents amb què tota la tripulació va intentar-ho durant un parell de dies s'hi va afegir una forta tempesta, que convertí la fragata en un escull on les ones hi petaren sense pietat fins que van acabar rebentant el buc del vaixell.

No quedava cap altra alternativa, doncs, que abandonar la nau, però com que amb els únicament sis bots de què es disposava no hi havia prou capacitat per a tota la tripulació, i menys encara tenint en compte que tant en els bots on hi van embarcar el capità, la majoria d'oficials i els més distingits passatgers, així com en el bot ocupat pel governador i la seva família, hi van carregar tots els fòtils personals que hi pogueren encabir, es va optar construir, amb els pals de les veles i les planxes, una mena de jangada brasilera, que, amb les presses, acabà sent un improvisat rai que aniria amarrat als bots salvavides, els quals, navegant en línia, l'arrossegarien.

 La fragata Medusa embarrancada (il·lustració del llibre de Claude Farrère Histoire de la marine française)

En aquell improvisat rai, que la tropa va batejar amb el satíric malnom de la machine, hi van embarcar 152 membres de la tripulació, gairebé tots mariners i soldats de tropa, pel que arrossegar aquella pesada baluerna obligava a un terrible esforç per part dels mariners que havien de remar els bots.

Accidentalment, l'amarratge que unia els dos primers bots amb el tercer es va trencar (en el primer hi anava el capità de la fragata) i, en lloc d'aturar-se per tornar-se a amarrar amb el tercer, el capità va manar als mariners que seguissin remant.

Atònita, la resta de la tripulació d'aquella improvisada flota d'emergència va veure com les dues primeres embarcacions, alleugerides, feien cas omís als crits que els hi proferien perquè tornessin enrere i, veient la impossibilitat que la resta de bots pogués continuar arrossegant el pesant rai, es va manar tallar el darrer amarratge deixant, així, el rai a la deriva amb la lògica desesperació dels qui s'hi havien embarcat mentre veien com un fort corrent marí els engolia dins la immensitat de l'oceà, amb l'afegit que, amb l'excés de pes, a part d'una plataforma lleugerament elevada al centre del rai, a la resta de la improvisada embarcació l'aigua els arribava gairebé fins als genolls i, als que anaven als extrems, fins a la cintura.

A causa dels pocs aliments i d'aigua potable que s'hi van embarcar (curiosament, s'hi van embarcar més bótes de vi que no d'aigua) i que amb la terrible confusió que dalt del rai hi regnava no es van racionar adequadament, les escasses provisions es van acabar al primer dia..., excepte el vi, que consumit com a únic "aliment" agreujaria, ja des d'un bon principi, les terribles vicissituds per les que haurien de passar aquells cent cinquanta-dos tripulants a la deriva durant dotze dies.

Dotze horripilants dies, dotze dies en els quals es succeïren rebel·lions, despietats llençaments a l'aigua dels més febles, al·lucinacions, miratges, atacs de bogeria, suïcidis voluntaris i induïts... I fam..., i set..., fins a límits tals, que els supervivents, que cada dia que passava disminuïen en nombre, van  veure's abocats a practicar el canibalisme i a utilitzar l'orina refredada per intentar calmar-les.

Dotze dies amb les seves respectives nits; dies que tant podien ser dominats per xafogoses calmes presidides amb el més absolut dels silencis per un sol indifrent i ufanós de la seva inclemència, com dominats per les ventades i els corrents marins que, aliens al drama que es vivia sobre aquells malmesos taulons, es barallaven, animats per l'aigua de la pluja, en absurds combats per demostrar-se quin d'ells tenia aquell dia més força per allunyar-los, o per apropar-los... d'enlloc.

No va ser fins al matí del dia que ja feia tretze que l'Argus, un bergantí de la mateixa flota que havia salpat del port de Rochefort amb la Medusa i que després d'haver arribat sense novetat al de Saint Louis havia tornat a salpar, però no pas per intentar rescatar els nàufrags, sinó per intentar recuperar el que havia quedat de valor a la fragata embarrancada al Banc d'Arguin, va divisar el rai, on dels cent cinquanta-dos membres de l'expedició que s'hi havien embarcat, només n'havien sobreviscut quinze, cinc dels quals moririen abans que l'Argus els pogués retornar a terra ferma.

Repugnància?..., ignomínia?..., vilesa?... ¿Com trobar el mot més escaient, més precís, per definir el que els ciutadans francesos van sentir aquell 13 de setembre de 1816 quan van llegir que el diari de tendència anti-borbònica Le Journal des débats havia fet públics els terribles fets ocorreguts durant aquells dotze dies?, uns fets que les fortes pressions de la censura del govern de Lluís XVIII per tal d'evitar-ne el coneixement no van bastar, no solament perquè l'opinió pública francesa acabés assabentant-se'n, sinó també perquè Duroy de Chaumareys, el capità de la fragata Medusa i principal responsable d'aquell monstruós episodi, fos jutjat per un tribunal militar i condemnat, tal i com va quedar escrit a la sentència, per incompetent i per covard, a la degradació, privant-lo, a la vegada, de totes les condecoracions i honors que li havien estat concedits, i a la pena de mort, commutada, pels seus actes a favor de la monarquia durant la Revolució, per 3 anys de presó, acomplerts els quals, Duroy de Chaumereys va retirar-se al castell de la seva mare, on hi va morir, vint-i-cinc anys després, vilipendiat per tothom, carregat de deutes, amargat i, diuen que, tan penedit que va dormir la resta dels anys que va viure sobre un llit de sarments.

* * *

En El rai de la Medusa, Géricault hi narra el moment històric en què un dels tripulants de la ja, més que malmesa, paròdia d'embarcació en què s'havia convertit el rai, divisa l'Argus, però no és, ni molt menys, aquesta lectura històrica l'única que admet el quadre, ja que Géricault, a través de tres dels supervivents del rai (el mestre fuster Lavilette, l'enginyer i geògraf Alexandre Corréard, i l'oficial metge de la Medusa, Henri Savingny), va ben documentar-se de tot el que va passar durant aquells inacabables dotze dies, i així és com va saber, amb el testimoniatge dels tres nàufrags, de la por, del dolor, de la impotència, de la desesperació, de l'abatiment, de la crueltat..., però també de l'esforç, de l'esperança, de la il·lusió, de l'aferrament a la vida..., en definitiva: de sentiments portats fins a límits extrems, impensables quan no es viuen en pròpia pell, uns sentiments que un artista embegut de l'esperit romàntic com ho és Géricault plasmarà en un imponent llenç de gairebé 5 metres d'alçada per més de 7 metres de llargada (491 cm. x 716 cm.).


Abans, però, de decidir-se per aquest tema per a la realització definitiva del quadre, tot i que des d'un bon principi Géricault té la ferma decisió de plasmar i denunciar-hi els tràgics fets ocorreguts, treballa nombrosos esbossos.

En els tres que veurem tot seguit (TOTES les imatges de l'apunt són ampliables.), Géricault hi reflecteix la rebel·lió que va tenir lloc el segon dia, quan ja s'havien acabat les escassíssimes provisions, i hi podem observar que a tots tres esbossos hi figuren, destacades, unes bótes:





Com que l'aigua s'havia ja acabat el dia abans, fóra absurd pensar, amb la manca d'espai i l'excés de pes, que les bótes que la contenien s'haguessin guardat a bord, pel que es de suposar que són les bótes que contenien el vi, els efectes etílics de la ingestió abusiva del qual per part de la tropa, a qui havien obligat a deixar les armes quan van embarcar en el rai, van ser la causa que es rebel·lessin contra els oficials, que, aquests sí, armats, van poder sufocar-la..., però a un preu molt alt: el de 65 tripulants morts.

També el canibalisme a què es van veure obligats a practicar els tripulants del rai va ser estudiat per Géricault, tal i com podem comprovar en aquest altre esbós:


Per tal de poder treballar amb les grans dimensions que tenia previstes pel quadre final, Géricault havia llogat a París un estudi molt a prop del qual hi havia l'hospital de Beaujon, on, amb la complicitat d'un metge amic seu que hi treballava, el pintor hi va anar tot sovint per prendre apunts de les expressions dels rostres dels agonitzants i dels cadàvers...

 
... i també per emportar-se clandestinament fragments de cossos dels morts. Vegem, en aquest oli sobre llenç, l'estudi d'un braç i de dos peus desmembrats...


... i, en aquest altre, el dibuix de l'anatomia de dos peus:



Quatre esbossos més, els segon i el darrer amb clares referències, també, al canibalisme, ens mostren el que podríem denominar l'epíleg del naufragi, el “final feliç” dels quinze supervivents:





I quin millor imaginari The end cinematogràfic que aquest darrer esbós, el dibuix del rai, ja buit i abandonat en alta mar?:

 
Així, doncs, Géricault, mitjançant els esbossos com els que hem anat veient (n'hi ha un total de 49 de catalogats, d'esbossos d'aquest quadre), va anar reconstruint la tràgica història dels ocupants del rai com una mena de relat fins que, per fi, va decidir que seria el moment en què alguns dels tripulants van albirar per primer cop, a la llunyania, un veler, el que plasmaria en el quadre definitiu: un imponent llenç on el que és una gairebé imperceptible imatge (vegeu-ho, ampliant la imatge, en aquest detall),


esdevé el símbol de l'esperança, de la il·lusió recobrada, que es manifesta en els personatges que en celebren la visió, però sense que el pintor obviï, mitjançant els cossos dels cadàvers estesos a bord, els estralls de la mort, ni tampoc el dolor, el desconsol, representats en la figura de l'home cobert amb una túnica vermella -color que contrasta amb els grisos i els beixos terrosos que dominen la resta de l'obra-, un home que, en contacte amb el cos sense vida d'un noi jove -el seu fill, potser?- se'ns mostra pensarós i amb l'esguard fit, perdut en el no-res, aliè del tot a l'alegria, a l'emoció, a l'esperança renascuda que manifesten els altres nàufrags que resten amb vida.


Potser diré un disbarat, però aquestes dues figures, no us recorden La Pietà, de Miquel Àngel?

Si ens hem fixat bé en els esbossos que hem anat veient -els que fan referència al final d'aquesta truculenta història-, l'Argus, més o menys allunyat del rai, hi apareix sempre ben definit i, en canvi, en les imponents dimensions del quadre definitiu, el bergantí salvador no és més que una gairebé imperceptible imatge que amb prou feines mig s'albira en el llunyà horitzó.

Quanta força, quin poder arriba a tenir una minúscula imatge gairebé imperceptible quan els espectadors la descobrim dins la magnitud de les mides del quadre!


A primer cop d'ull, doncs, veiem que, al final, Géricault va evitar qualsevol escena de violència o escabrosa en el tema que va acabar reflectint en el quadre definitiu. No hi ha, per tant, cap escena de canibalisme..., però fixem-nos que al cadàver del primer pla situat a l'extrem esquerra només se li veu el cap i el tors...


... i, al cadàver situat a l'extrem de la dreta només se li veuen les cames i el tors.


¿Una al·legoria, potser, del canibalisme practicat a bord del rai?...

Però si continuem buscant, potser -remarco potser-, hi trobarem més símbols. Observem aquest detall, en el qual podem veure que hi ha pintades dues bótes de fusta:


Ja s'ha explicat abans que al rai s'hi van embarcar més bótes de vi que no d'aigua potable, i que l'aigua es va acabar el primer dia, pel que podem imaginar-nos les negatives conseqüències que tindria, a part de la rebel·lió també ja comentada del segon dia i que va provocar una seixantena de morts, la posterior ingestió de vi en unes circumstàncies vorejant tots els límits de la resistència tan física com psíquica. ¿No contindran, doncs, ambdues bótes la, per al espectador, invisible presència de la brutalitat, de la irracionalitat, de la tensió viscuda segon a segon..., totes les terribles visicituds per les que aquells nàufrags van haver de passar i que els efectes etílics van agreujar durant aquells dotze inacabables dies?

Però fixem-nos, fixem-nos bé: Si ampliem la zona inferior, veurem que Géricault és més explícit encara, ja que, malgrat que la imatge és un pèl borrosa, hi veiem...

Efectivament: una destral!, una destral que de ben segur cap dels tripulants recollirà abans d'embarcar al bot que els vindrà a rescatar, una destral que sense cap mena de dubte restarà, oblidada, a la coberta de les restes d'aquell rai a mercè de vents i de corrents marins fins que, empesa per alguna forta onada de tempesta, la destral acabi essent engolida dins la profunditat de l'oceà, on ja no pugui fer servei a ningú mai més.



(Em permeto fer aquí un parèntesi per dir que si les imatges no són massa bones és perquè el pintor va fer servir betum per donar brillantor a les zones enfosquides, però el betum és un material que, amb el temps, continua actiu i enfosquint irremissiblement la tela, pel que arribarà un dia en què aquest quadre serà completament fosc.

Es per aquesta raó que l'any 1868, preveient-ho, el Louvre ja va encarregar una còpia exacta del quadre a Pierre-Désiré Guillamet i a Eugène Ronjat, còpia que es conserva al Museu Picardie, d'Amiens.)

Fortament impressionat amb l'obra de Caravaggio i amb la de Miquel Àngel, molts dels treballs dels quals va conèixer durant l'estada que havia fet uns anys abans a Roma i a Florència, és claríssima la influència que rep Géricault del primer pel que fa a la tècnica del clarobscur i, del segon, del tractament de l'anatomia, tal i com podem comprovar en aquest magnífic esbós d'un tors,


i en aquests altres, en els que Géricault també estudia les expressions dels rostres:




Per aportar al quadre més autenticitat històrica, Géricault va fer-se fer una maqueta del rai pel mestre fuster Lavilette, un dels quinze supervivents i l'encarregat de dirigir-ne la construcció, el qual, segons alguns autors, és un dels personatges retratats en el quadre definitiu. Concretament, el que hi ha assegut al centre i que duu una cinta blava al cap:


El que sí és segur, però, és que tant el geògraf Alexandre Corréard com el metge Henri Savingny, els altres dos supervivents que van servir de testimonis a Géricault, van ser retratats per aquest en el quadre definitiu:

Al costat del pal de la vela i amb el braç estès, Corréard sembla que estigui dient a Savingny que sí, que sí; que aquest cop no és cap al·lucinació ni cap miratge com els molts que han tingut, mentre li assenyala, amb la mà oberta, el llunyà punt de l'horitzó on s'hi divisa el que resultaria ser l'Argus, el bergantí que, després d'haver-los divisat al matí i d'haver passat de llarg, ara sí, ara havia tornat i navegava rumb cap a ells per rescatar-los. Vegeu-ne el detall:


A part d'aquests tres personatges supervivents del rai, Géricault va fer servir com a models alguns amics seus, entre d'ells el seu bon amic i gran admirador Eugène Delacroix, que va fer-li de model pel cadàver que està, situat a primer pla, estès de boca terrosa:


Géricault, que havia estat treballant de forma frenètica durant gairebé nou mesos per a la realització d'aquesta pintura (fins i tot es va rapar completament el cap per no haver-se ni de pentinar), la va tenir enllestida per presentar-la al Saló del Louvre de 1819, on no solament no va passar desapercebuda, sinó que, tot al contrari, va ser motiu de molta polèmica, ja que, a part dels elogis i de les crítiques referides a l'obra en si, a ningú se li escapava que, malgrat que el títol El rai de la Medusa va ser censurat i al Saló constava amb el de Escena de naufragi, en aquest quadre, a més a més de la clara denúncia d'uns terribles fets, hi havia una virulenta crítica contra la recent proclamada Restauració borbònica a França com a conseqüència de la caiguda, el 1814, de l'Imperi Napoleònic.

Malgrat haver-li estat atorgada una de les medalles d'or del Saló, el quadre, contra el que era el costum fer amb les obres premiades, no va ser adquirit per l'Estat francès, tot i que de la gran qualitat de l'obra no en va dubtar ni el mateix Lluís XVIII, el qual, després de contemplar-la amb molta atenció, va dir a l'autor: “Vet aquí un naufragi, senyor Géricault, que no farà naufragar l'artista que l'ha pintat”.

Un grup de nobles va reunir els diners suficients per poder comprar el quadre amb la intenció de tallar-lo a trossos i subhastar-los, però Géricault, preveient que no duien bones intencions, no va voler vendre'ls-hi, i durant els dos anys següents (1820 i 1821) el pintor va viatjar amb el quadre a Londres i a Dublín, on va mostrar-lo en una exposició comercial que es va organitzar a ambdues ciutats amb molt d'èxit tant de públic com de crítiques, però s'ha de convenir que el nombrós públic assistent a aquelles exposicions van valorar El rai de la Medusa més com una història d'horror que no pas com una obra de denúncia i d'exaltació dels sentiments humans.

Després d'aquelles exposicions, el quadre va estar dipositat en un magatzem fins que, poc abans de morir Géricault, el seu gran amic Pierre-Joseph Dedreux n'hi va pagar 6.000 francs per ser-ne el propietari, evitar, així, especulacions i que el quadre no sortís mai de França, cosa que va aconseguir, ja que, aprofitant que un milionari nord-americà li havia fet una oferta de 30.000 francs, Dedreux va vendre el quadre a l'Estat francès, que n'hi havia ofert 5.000, pel mateix preu que ell en va pagar a Géricault (6.000 francs) i amb una condició afegida: que El rai de la Medusa formés part de la col·lecció del Louvre.

Antimonàrquic i d'abrandades idees liberals, Géricault va anar més lluny de voler denunciar amb aquest quadre “només” l'abús d'autoritat i el menyspreu al poble perpetrats per comandaments de l'Antic Règim tornat a restaurar: En El rai de la Medusa, en aquella diminuta silueta de l'Argus que hem d'esforçar-nos per veure dins la immensitat del quadre, hi ha el símbol de l'esperança de salvació, però no solament per als nàufrags que van poder sobreviure, sinó per a tot un poble.

6 comentaris:

Titus ha dit...

Aquest és un quadre que sempre m'ha impressionat (i a quí no?), però, tot i que ja havia sentit alguna cosa de la història de la Medusa, no coneixia tot l'horror que hi havia al darrere, tant que fins i tot dos segles després continua sent indignant. Però més indignant és pensar que encara hi han naufrags que esperen ser rescatats i capitans que es neguen a fer-ho. Com es pot ser tan inhumà?
Moltes gràcies per donar a conèixer tants detalls d'aquesta obra mestra i per fer-ho tan bé.

Joaquim ha dit...

Aquest matí quan he rebut l’avís d'un nou apunt a Ca l'Assur me'n he alegrat doblement.
Primer en veure que havies tornat a publicar, cosa que sempre és un goig, i en segon lloc en llegir-lo, ja que com era de preveure, l’extraordinària narrativa del dramàtic relat i la manera com ho descrius, el fa alhora que interessant un al•legat contra el pitjor de la condició humana. Que tot plegat ho acompanyis amb detall precís, gràcies al dramàtic quadre de Géricault i els seus corresponents apunts, acaba per arrodonir un altre apunt esplèndid.
Hauré de tornar a llegir-lo en deteniment. La condició humana no té límits, sobretot quan es tracta de mostrar els aspectes més vils. Malauradament quan és al contrari i ens surt el millor del que som capaços, acostumem a no donar-li la importància que es mereix.

kalamar ha dit...

M'he deixat el teu apunt per aquesta tarda per assaborir-lo lentament. Quina història tan dramàtica i quina pintura tan extraordinària. Fa de mal dir però el rai de Gericault no es pot comparar als naufragis una mica mediocres que vam veure de l'amic Delacroix. Ens has fet observar amb cura els detalls i els nombrosos esbossos, que he gaudit moltíssim.
Felicitats, Assur!

José Luis ha dit...

Interesantíssim, un luxe dels que em fa seguir rebutjant la paraula "apunt". Un bon gust i una feinada que qualsevol que arribi aquí t’agrairà.

Assur ha dit...

El més trist de tot plegat, amic Titus, és que de drames actuals comparables amb els de la “Medusa” són notícies als mitjans de comunicació que formen part de la quotidianitat i, per tant, de la indiferència més absolutes, i el que encara és pitjor: el drama per a molts dels anònims protagonistes continua en terra ferma. Només has de veure el que està succeint, per exemple, al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca de Barcelona, on li neguen l'entrada al Síndic de Greuges de Catalunya, o en el de Sapadors, de València. En fi...

No saps com em satisfà que hagis trobat interessant l'apunt, i celebro de tot cor que t'hagi agradat. Moltes gràcies!


Benvolgut amic Joaquim: És un plaer, i dels grossos, llegir tot el que em dius referent a aquest apunt que, com tots els altres, saps que intento treballar no només amb cura, sinó també amb tot el sentiment que em va fer decidir treballar-lo, així com també que provoqui reflexions com la que fas al final del teu comentari. És una gran satisfacció saber que a Ca l'Assur hi entren persones amb la sensibilitat i la qualitat humana com la que tu desprens.

Benvolguda kalamar: Malgrat que la pronuncia del teu nom (kalamà) rimi amb el cognom de Delacroix (Delacruà), vinc observant que aquest pintor francès no és allò que se'n diu sant de la teva devoció, oi? :))

A part la petita broma, moltíssimes gràcies per la felicitació, que venint d'algú bona coneixedora del món de les Arts com ho ets tu, és un motiu de gran satisfacció.


José Luis: Vull agrair-te, també des d'aquí, l'enllaç a aquest apunt des del teu blog, una prova més de la sinceritat que sempre destil·len els teus mots, que no per amables deixen de ser francs.

I pel que fa a denominar “apunt” a segons quines entrades, cert és que potser no reflecteixi bé el que en realitat són, però com que també és ben cert que l'hàbit no fa el monjo, tant li fa com se l'anomeni, ja que penso que l'important, per a mi, és aprendre amb aquestes entrades i copsar que no només per a mi tenen interès.

Una aBARÇAda!

Anònim ha dit...

Molt bon article!! Sóc estudiant d'història de l'art i m'ha meravellat tota la informació que has dit d'aquest magnífic llenç!

Una pregunta, quina bibliografia has utilitzat?

Moltes gràcies!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL