ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"

2009-11-25T02:37:00.019+01:00

Els codonys tardorals és el poema que duu el número XVI dels divuit que conformen el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner, i el fet que hagi estat precisament aquest el triat perquè sigui el primer de tota la sèrie és, simplement, perquè ara és època de codonys i, per tant, l'època de fer codonyat.

Però anem a pams: En primer lloc i tal i com ja es va anticipar en el "post-pròleg", en cada un dels divuit posts dedicats a aquest llibre de Josep Carner es parlarà una mica de cadascun dels divuit poemes, i m'agradaria, a cada lectura que de cadascun d'ells en faci, saber expressar-ne no solament el ritme que li donen les diferents rimes -en el cas d'aquests Codonys tardorals, les de les quatre quartetes de què està format el poema-, sinó també saber-ne expressar la musicalitat interna assolida amb l'exquisida i minuciosa tria de tots i cadascun dels mots que, com si fossin conscients de saber-se protagonistes d'un poema, semblen bressolar-se, desinhibits, per la brisa de la lluminosa mediterrània.

Escolteu, si us ve de gust, doncs, aquest poema que també trobareu transcrit sota el reproductor:

                                     Els codonys tardorals

                    Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
                    té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
                    i corre, embriagada de tanta jovenesa,
                    i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

                    Però ja saps com elles es tornen malgirbades
                    per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
                    i amb cara tediosa caminen desmarxades
                    i són codonys, diries, el fruit més boterut.

                    I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
                    nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
                    i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
                    saturns a la memòria del goig mal escampat.

                    Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
                    dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
                    i si l’amorosim al caliu de la llar
                    i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
                                                                         Josep Carner

En el diàleg que dins el poema mantenen dos amics queda ben palesa la utilització que Carner fa d'un fruit propi de la tardor, com ho és el codony, per relacionar-lo amb l'etapa tardoral de la vida humana, i ho fa amb la intenció de convidar-nos a reflexionar sobre el pas del temps, un recorregut, aquest, que repercutirà físicament tant en l'home (“nosaltres rondinem, esgarriant les passes”) com en la dona (“amb cara tediosa caminen desmarxades”), però si bé, en un princip, l'home esdevindrà taciturn i li costarà acceptar de bon grat l'inexorable pas del temps, serà gràcies a l'aixopluc que dins la llar hi trobarà en la companyia de la dona, la qual, com el codony (“que es fa vell en la branca”), haurà madurat dins la llar, que acabaran tots dos gaudint de la vellesa fent-se companyia l'un a l'altra.

Si us plau, per favor, atenció, un moment, ei, ei, ei!!!... Que ningú s'esvaloti, ara, pel que s'acaba de dir: Tal i com s'anirà veient poema a poema, Carner descriu a Els fruits saborosos situacions del tot quotidianes..., però situacions protagonitzades per una societat acomodada, la societat burgesa de finals del segle XIX i de princips del XX (la primera edició d'Els fruits saborosos data de 1906, quan Josep Carner, nascut el 1884, tenia 22 anys), una societat burgesa idealitzada pel poeta segons els cànons a què aspirava l'ideari noucentista: una societat liberal i culta, però, com és lògic, una societat que duia arrossegant un feixuc llast de conceptes heretats, el quals, a ulls d'ara, ens semblen del tot desfasats i, almenys pel que fa a la lletra, superats.

No sabria acabar aquest comentari sense fer esment de la preciosa i sonora metàfora del darrer vers de la primera quarteta, on l'autor compara la lleugeresa de moviments de la joveníssima Ligea amb "el tany que es gronxa en l’aire del matí".

* * *

I ara deixem ja la lírica i anem a parlar dels codonys des d'un punt de vist molt més terrenal, tot i que us puc ben assegurar que en aquest codonyat que veieu aquí baix hi cantaven els àngels, i dic "hi cantaven" perquè dels dos quilos que en van sortir ja no en queda més que el record.

Per confegir-lo necessitem:

      ► 2 quilos de codonys.
      ► 750 grams (aprox.) de sucre.
  Opcional:
      ► 1/2 branqueta de canyella.
      ► 1/2 pela de llimona.

Posem a escalfar aigua en una olla on ens hi càpiguen els codonys sencers, que tirarem quan l'aigua comenci a bullir. Al cap d'uns 25 minuts, traiem els codonys de l'aigua i, quan siguin freds, els pelem i els tallem a trossos. Els pesem i els hi afegim el mateix pes de sucre.

Passem la barreja de codonys i de sucre pel pímer i la posem dins una cassola on hi afegirem la branqueta de canyella i la pela de llimona, si és que decidim posar-n'hi. A foc mitjà, i amb una mica (de 20 a 25 minuts) de paciència ho anirem remenant tot sovint perquè no se'ns enganxi.

Quan tingui la textura desitjada, posarem el codonyat dins un o varis motlles i deixarem que es refredi del tot abans de desmotllar-lo. Els motlles ideals són els de silicona, i el codonyat, a la nevera i ben tapat, es conserva molt de temps (diuen que sis o set mesos), tot i que a casa, dels dos quilos de codonyat que em van sortir amb aquestes proporcions ja no en queda ni una engruna, pel que tinc previst fer-ne un parell de quilos més aquest cap de setmana.

Sé que sona a tòpic, però no té res a veure el codonyat fet a casa amb el que normalment es compra al mercat.

Ca l'Assur

ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"