L'ODI HA TACAT DE SANG L'ODA

10 de juliol del 2011




M'ha vingut al cap el que un bon dia em va venir, com un flash i com acostuma a ser ben poc freqüent en mi, aquesta ocurrència: “Odi i oda: només una sola lletra diferencia uns mots tan contraposats”.

I és que m'acabo d'assabentar de la terrible notícia de l'assassinat d'un bon home, Facundo Cabral, que encara que sembla ser que no anaven per ell, ell n'ha resultat la víctima. L'odi, un cop més, ha tacat de sang l'oda.

Tinc una mena de màxima que procuro fer servir sempre i que diu: “Només odio el verb odiar”, i és per això que, davant la ràbia i la impotència que sento envers aquest crim, recorro, una vegada més, al final del conte de la Mercè Rodoreda titulat Gallines de Guinea, en el qual, quan el nen protagonista torna a casa, trasbalsat per haver vist per primer cop, i tan aprop!, la crueltat en la despietada mort d'aquelles pobres aus a les mans de la gallinaire que ven a plaça, i la mare, adonant-se de la commoció amb què ha entrat a casa el nen, li pregunta una i una altra vegada que què li ha passat, ell treu forces que ni sap d'on per poder-li contestar: “Estic més trist...!”

A partir d'aquest enllaç trobareu a YouTube tres vídeos que són tot un document: La gravació del concert que el cantautor argentí va oferir, el passat 3 de juliol, al teatre Rubén Darío, de Managua.

Descansi en pau,  Facundo Cabral.

3 comentaris:

Teresa G. ha dit...

Bé, els medis oficials diuen que no anaven per ell, efectivament, pero llavors...com és que és l'unic que ha mort? Tot assassinat és trist, pero més encara el d'algú que cantava la llibertat i la pau.

paco ha dit...

Enric, per les persones de pau, una sola gota de sang derramada es massa, la vida sesgada per les bales asesines, es entre altres cosses el fracás absolut de la ment humana, ni el grán Facundo Cabral, ni consevol altra persona cap anarsen de aquesta manera, una abraçada.....paco

Assur ha dit...

Teresa: Encara que pugui semblar-te trivial la forma amb què ho diré, a vegades el saber popular l'encerta de ple: “De dos que es barallaven, un tercer va rebre”, com també acostuma a encertar-la quan diu que “Sempre paguen justos per pecadors”. En aquest cas, Facundo Cabral va pagar-ho amb el que més s'estimava: la vida.

Una abraçada!


Sí, Paco, sí; com molt bé dius, les vides tallades per les bales assassines són el fracàs més absolut de la ment humana. Ningú mereix que sigui un altre qui decideixi com i quan ha de morir, i per molt que ens consoli allò tan gastat que en aquests casos s'acostuma a dir: “encara que mort, sempre serà amb nosaltres”, la ràbia, la impotència, el dolor..., la tristesa a causa d'aquests terribles fets, no hi ha qui ens la tregui.

Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL