DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2010: DOS POEMES DE PERE QUART

23 de març del 2010

Aquest darrer diumenge, en un dinar que, a Barcelona, vam fer tota una colla d'amics de la blogosfera gastronòmica catalana, la Txell i en Kike, del blog La cuina vermella, van comentar que just en aquell mateix dia es celebrava el Dia mundial de la poesia, un esdeveniment del qual jo no me n'havia assabentat i que, per tant, em va ben passar per alt.

Cartell del dia mundial de la poesia

Tots els assistents vam estar d'acord dient que va ser una llàstima el fet de no haver-nos-en assabentat abans ja que, a l'animada sobretaula d'aquell dinar, cadascun de nosaltres hauria pogut llegir un poema que hagués dut ja triat de casa i unir-nos, així, a aquesta celebració.

I com que a la conversa de la sobretaula havia sortit el tema de la poesia, els mateixos amics -la Txell i en Kike- van comentar que havien llegit feia poc un poema de Pere Quart, en el qual els semblava veure-hi reflectit l'ideari del seu blog, un poema que, via e-mail, van remetre'm tot just van haver arribat a ca seva i que diu així:


CODICIL D'UN POETA


Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia,
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l'ànima.

No hi ha res a fer; i ja basta.
La resta és literatura.

Molt en la línia concisa i contundent que, junt amb una intel·ligent ironia, el caracteritzen, el poeta sabadellenc ens ofereix en aquest poema un testament que bé podríem titllar de sorprenent, ja que resulta paradoxal que, en el testament que ens deixa, un poeta no ens llegui, com en un principi seria lògic, la seva obra, sinó que precisament aquesta obra el poeta l'entén gairebé com si fossin les escorrialles del seu llegat vital, és a dir, el que li va sortir a més a més, però no pas el més essencial de la seva vida.

L'important, pel poeta, és saber estar a la vida d'una forma sòbria i continguda, sense transcendentalismes ni artificiositats, unes formes, aquestes, que, a l'acte, m'han dut a la memòria aquells versos de Raimon que parlen del silenci propi “de gent sense místics / ni grans capitans." i que "en frases solemnes / no han cregut mai.

Gran lliçó, la de Pere Quart, de maduresa, d'enteniment...

Però no voldria deixar escapar l'oportunitat després d'haver parlat de Pere Quart per, encara que es celebrés el passat diumenge el Dia mundial de la poesia, llegir, per adherir-me a aquesta Diada, un poema seu basat en el que potser sigui el succés més catastròfic provocat per Jahvé i que s'explica a l'Antic Testament de la BíbliaEl diluvi universal:

El gran diluvi
Bonaventura Peeters, el Vell. El gran diluvi

Fa trenta dies que plou a bots i a barrals i, dins l'arca que va manar-li construir, Noè s'atreveix a dirigir-se al Suprem Creador perquè aquest tingui clemència i aturi d'una vegada el desmesurat xàfec, i ho fa en conseqüència del que ja s'ha convertit en un més que insuportable ambient a bord d'aquella arca construïda a corre-cuita, així com amb un llenguatge, respectuós com cal però enraonat, propi d'un ancià patriarca.

El poema pertany al llibre Terra de naufragis, i és un divertit compendi d'ironia basat en la pura lògica de la mentalitat humana davant l'exacervada fúria divina.





Noè mira, poruc, per l'ull de bou.

L'aiguat no amaina.
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.
No es veu ni un bri de verd,
ni un pam de terra.

Senyor, per què no atures aquest xàfec?
Minva el gra i el farratge
i les bèsties es migren a les fosques;
totes -te'n faig l'aposta-
deuen pensar el mateix:
“I mentrestant els peixos se la campen!”
Jo tampoc no m'explico el privilegi.

Ja no donem abast tapant goteres:
i en dos indrets de la bodega
la fusta m'ha traït: traspua
a despit del betum.

Fa trenta dies que plou massa!

Noè cercava el cel per la lluerna
i veia la cortina espessa de la pluja.

La família, ho saps prou, no se'n fa càrrec.
El fills em planten cara, rabiosos,
les nores xafardegen i no sirguen,
els infants, sense sol, s'emmusteeixen.
I la dona, ui la dona!
em fon, de pensament, amb la mirada.

Tanta humitat no em prova:
garratibat de reuma,
què valc, Senyor?
I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:
ja en tinc sis-cents de repicats!

Prou mullader, Jahvè, repensa't!
Que el bastiment, de nyigui-nyogui,
poc mariner, sortí d'una drassana
galdosa, a fe!
I el costellam grinyola, es desajusta.

No m'ennaveguis més, estronca
les deus de la justícia
i engega el sol de la misericòrdia!
Ja fóra hora d'estendre la bugada!

Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;
i per amor de tu suportaré el que calgui.
Només volia dir-te
-i sé per què t'ho dic-
que aquest país no és per a tanta pluja,
o el llot no adoba res:
cria mosquits i lleva febres.
Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.
Som quatre gats malavinguts
i me n'estic veient una muntanya...

Vingué aleshores un colom tot blanc,
però ensutzat de colomassa,
i s'aturà a l'espatlla dreta
del vell senyor almirall,
el qual, amb la mà plana,
oferí quatre veces a l'ocell amansit.

En aquell temps ningú no s'estranyava
de res.
Vegeu la Bíblia.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta Pere Quart!

Anònim ha dit...

Perdò! Em dic Joan Antoni.

Assur ha dit...

Joan Antoni: Celebro haver-te ensepegat el gust.

Joaquim ha dit...

Amic Assur, abusant de la confiança, em deixes posar un altre poema de Pere Quart que m'agrada molt?
Si, oi? Doncs apa. Aviso: és llarg, bé, més ben dit, ocupa molt espai, però el trobo una delícia i em sembla que és molt "assurià"

Tirallonga de monosíl·labs

Déu

I tu, què vols?

Jo

Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.

I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.


Del llibre Circumstàncies, 1968.

Margarida ha dit...

A mi la història de Noè, com totes les de l'Antic Testament, m'encanten!

I si m'ho permets, aprofitant que diumenge passat va ser el dia mundial de la poesia, et posaré un tros d'un poema d'un autor desconegut.

NO EM PORTIS FLORS

No em portis flors,
que no m’hi trobaràs.

Etèria, la meva ànima volarà
i arreu escamparà els seus petons,
esperant en la llunyania
besar aquells llavis encara estimats
que s’han quedat orfes sense adonar-se’n.

I de núvol en núvol anirà juganera
per conèixer el seu nou sojorn,
obsequi sobtat i no volgut,
explorant tots els racons
a la recerca d’un record joiós.

La cuina vermella ha dit...

Ostres, vaja homenatge a l'estimat i murri Pere Quart que ens hem marcat entre tots. L'aportació d'en Joaquim, fantàstica. Tant a la proposta vermella com a la d'en Joaquim només els hi falten la veu del rapsoda de barba de llop de mar i cor gran com l'oceà.

L'any que ve hem de celebrar aquest dia amb unes bones postres poètiques. Queda apuntat!

Teus, folls i roigs.

Assur ha dit...

Quim: Sí, nen, sí; i tant que ho és, de bo..., i molt! I et dic més: Va ser tot un "crack"! Ves, si no, si no és cert que s'ha de ser un "crack", i dels bons!, tal i com ho va ser ell, per fer que, vers a vers i amb mots tan curts, un rés al cel fos molt més que un prec: fos com un crit, o com un clam o, més ben dit, com si fos un bram dit amb els ulls clucs.

Buff!!! Ara ja parlo “normal”: Gràcies per la teva aportació. Una forta abraçada, bon amic!


Margarida: He mirat d'esbrinar qui era l'autor del poema amb què t'has unit a la celebració del Dia Mundial de la Poesia, i no me n'he sortit. T'agraeixo molt que t'hagis volgut afegir des d'aquí a aquesta diada amb aquest poema que intueixo ple d'amor i, sobretot, d'esperança.

Una abraçada.


Amics vermells. La vostra proposta no quedarà en el racó dels oblits. L'any que ve, més que no pas grossa i fàtua, la muntarem amb el respecte que ens mereix la poesia a tots aquells que ens acostem a ella com a l'amiga íntima amb qui ens agrada poder compartir sentiments.

Petons i abraçades via Conreria.

Francesc ha dit...

Caram, quin "luju" ("luxe!!!", ai, si en Fabra aixecara el cap!!!) de post. Entre el que tu hi havies posat i les aportacions dels comentaris... de 10!!!
Xic, si és que fas uns posts que se superen!!
A mi també se m'ha passat això del dia de la poesia. A més, amb el batibull de feina que duc a "l'insti" no sé com m'ho faré. Salutacions

Assur ha dit...

Òndia, Francesc, quin "sustu" quan he llegit que escrivies "luju"! :))

Moltes gràcies, Francesc, pels teus mots, i és que tinc uns comentaristes que no me'ls mereixo. ;)

I respecte a això del Dia Mundial de la Poesia, l'any vinent n'hem de muntar una de ben sonada, eh?

Abraçades i petons per a tu i per a l'Oreto.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL