EL PRIMER RECORD QUE TINC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

4 de setembre de 2010

Diada d'Estellés

Vaig saber per primera vegada de Vicent Andrés Estellés gràcies a una de les magnífiques entrevistes que Montserrat Roig feia al Segon Canal de TVE (UHF, circuit tancat de Catalunya), en el programa titulat Personatges.

Era a finals dels anys 70 i, per tant, feia poc que havia mort el dictador. Jo devia tenir uns 25 o 26 anys i, com molts, gràcies a programes com aquell vam anar coneixent i familiaritzant-nos amb personatges, que si bé eren dignes d'aquest substantiu de qualitat, molts d'ells no ens eren gaire -i en més d'un cas, gens- coneguts com, tot al contrari, sí que ho eren molts d'altres personatges, al quals aquest mateix substantiu de qualitat els esqueia, però en el sentit més despectiu que pugui tenir aquest terme.

Recordo que aquest personatge, Vicent Andrés Estellés, de qui jo no n'havia sentit a parlar mai, em va sobtar en el moment en què el vaig veure aparèixer a través del blanc i negre de la pantalla, ja que el seu posat d'home senzill semblava que li esqueia més a un administratiu dels qui en aquella època treballaven des de ben jovenents i amb fidelitat fora de dubte a l'empresa on acabarien jubilant-se, que no pas a un periodista, escriptor i poeta, tal i com el va presentar Montserrat Roig.

Des de sempre -encara que jo penso que en vaig ser consicent des que, d'adolescent, vaig sentir cantar en Raimon-, m'ha agradat tant l'accent valencià que, quan sento que algú el parla, l'escolto amatent i amb la mateixa avidesa com quan escolto la deliciosa musicalitat d'una simfonia de Haydn plena de matisos que no vull que se m'escapin, i quan Vicent Andrés Estellés, amb somriure bonhomiós, va començar a parlar, està clar, en valencià, jo, està clar, vaig començar a escoltar-lo amatent i amb avidesa.

Potser puc semblar exagerat, però és així mateix com ho recordo, i recordo, molt vagament, com és lògic, el controlat entusiasme del to de la veu d'aquell home quan va començar a parlar de poesia, i em va sobtar -i de quina manera-, quan Montserrat Roig el va instar a llegir un dels seus poemes, aquest:



M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacsars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

S'ha de tenir en compte que estem parlant de finals dels anys 70, i que la gent de la meva edat havíem hagut de viure una moral que estigmatitzava el sexe tant si era de pensament, com de paraula o d'obra, i com que un dels efectes més immediats de les llibertats va ser el que es va conèixer com el destape, el sexe va passar, ben aviat, de ser pràcticament un tabú a convertir-se en un dels emblemes més preuats de la llibertat tot i l'alt grau de sòrdida grolleria amb què en molts aspectes van “vestir-lo” perquè veiés la llum.

D'aquí, doncs, la meva sorpresa quan vaig sentir que els primer mots d'un poema fossin “M'he masturbat...”, i que aquells mots inicials, a mida que el poema anava avançant, no em provoquessin ni tan sols un contingut somriure maliciós, sinó que, tot al contrari, em despertessin l'interès per conèixer un poeta capaç d'explicar en un poema allò que s'iniciava amb aquells mots... I com que no hi havia -ni era imaginable que algun dia hi hagués- Google..., cap a la llibreria hi falta gent!

Des de l'any 1978 i segons consta sota la discreta signatura que vaig estampar al costat del preu, escrit amb llapis i encara visible, que em va costar (350 ptes.), tinc el primer llibre que de Vicent Andrés Estellés vaig tenir a les mans:

Manual de conformitats. Obra Completa 3
Sèrie La unitat, número 29
Primera edició, 1977
Editorial: Eliseu Climent

En aquest llibre de l'Obra Completa d'Estellés va ser on hi vaig trobar el poema que l'autor havia llegit durant l'entrevista al programa de televisió conduït per Montserrat Roig. El poema pertanyia al llibre que l'autor havia titulat Les acaballes de Catul... Catul... "És clar... -vaig dir-me, lligant caps:- el dels poemes satírics i el dels poemes eròtics dedicats a Lèsbia..."

I allà mateix, a la llibreria, mentre anava fullejant amb deler aquell tercer volum de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés, sentia com se m'enduia, agombolat, el ritme gairebé omnipresent del vers blanc, així com la delicada dringadissa de les rimes internes d'altres poemes dels altres llibres que també conformaven aquell tercer volum de l'Obra Completa.

Ritmes i rimes, però, al servei de la paraula, i no paraules al servei del ritme i de la rima: Acabava de descobrir un gran poeta, al qual, a més a més, recordant el seu parlar en aquella entrevista, he procurat sempre llegir amb el millor accent valencià que he estat capaç d'aconseguir... quan el llegeixo per a mi sol, ja que, en veu alta, aquest accent, amb mi, perdria la natural i àgil vivesa que només té la gent del País Valencià quan parla.

11 comentaris:

Carme ha dit...

Ja veig que som més o menys de la mateixa edat. Jo el primer record de l'Estellés el tinc através de l'Ovidi, però recordo perfectament el programa Personatges de la Montserrat Roig i sé com era d'impactant sentir un poema com aquest en aquella època.

Un pst molt emotiu, m'ha agradat, poema inclòs que sempre fa de bonr ellegir.

Gràcies Assur!

vpamies ha dit...

Saps, Enric? M'agraden especialment les entrades que desvelen vivències úniques, sentiments i moments que només podrem trobar reproduïts en aquest escrit al blog.

Això ajuda a que el retrat que conformem entre tots sigui polièdric i ben divers.

Tard, però l'esperàvem, aquest escrit!

Teresa ha dit...

Jo també vaig conèixer l'Estellés a través de l'Ovidi, recitant "Els Amants", amb aquella veu tant de terra i fang, tant telúrica, tan transbalsadora. I el que em va impactar va ser el vers final "car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".

josep ha dit...

Jo vaig descobrir la poesia de l'Estellés a través de les cançons, però també recordo l'entrevista de la Montserrat Roig de la que parleu.

novesflors ha dit...

Personal i emotiu. M'ha agradat, i crec que és la primera vegada que passe pel teu blog...

Titus ha dit...

Sempre m'ha agradat la proximitat i la sensualitat de la poesia d'Estellés. Jo el vaig conèixer de forma molt menys poètica, a un llibre de text a l'institut. Està bé que hagi passat de ser pràcticament un proscrit a aparèixer als llibres de text, però m'agradaria que ara també aparegueren autors actuals a la tele, i això, al menys a la tele de per ací baix, és impossible.

paco ha dit...

estimat enric, en recordes cuánt el altre dia parlávem sobre Márius, avui en parles del Estellés, tots el lliures pensadors encara ára sense la foscó de la dictadura son perseguits per es descendents del franquisme, el Ovidí de Alcoy, el Raimón de Xátiva, es ván enseñar moltes cosses dels poetes silensiats per el regim, recordo cúant en la mili, fins al any 66 en un racó del cuartel de cavalleria, uns cuants amics entonavem AL VENT, cansó per aquells temps emblemática del Raimón, nosaltres en aquells moments em sentiem en un altre món.....abraçades paco

Francesc ha dit...

M'agrada l'afecte amb què sempre parles del País Valencià. A nosaltres no ens arribaven eixos programes de televisió ni de res que fóra de la nostra cultura. Eren temps de llibertat, però, també, moments en què les forces del franquisme residual i poderós va encetar aquelles campanyes fratricides entre valencians i catalans que tantde mal ens van fer. El pobre Estellés en va patir les conseqüències directes. Jo vaig conèixer la seua obra al seu "Llibre de meravelles" i em va corprendre la seua manera tan valenciana de dir les coses pel seu nom. Has fet un post preciós, Enric. Enhorabona

Josepb. ha dit...

Enric; -Ca l'Assur- Sentir aquets versos tant provocadors en aquesta època, deuría ser espentós, i quines vibracions per a tot el cos tant sexuals haurien de sentir-se, escoltar aquestes paraules escrites,tant provocadores en aquesta època. Sentíes a dir; aixó és pecat, el dimoni està a dins teu... etc, etc...

Assur ha dit...

Carme: Veig que, a més a més de treballar tots dos de tardes, també coincidim en l'edat (dos “xavalets”, vaja!) :))

Bé, em sembla, però, que, afortunadament, coincidim amb bastants coses més, com ara per exemple amb l'estimació i el respecte que ens mereixen els nostres clássics, així com amb la il·lusió de compartir-los i intentar difondre'ls al màxim tal i com es mereixen.

Vaig mirar si al “yutub”, per casualitat hi era, aquesta entrevista de la Montserrat Roig a l'Estellés, però no, no hi era. De totes passades, però, no s'ha perdut, ja que vaig trobar al Google que TVE l'havia transmès pel circuit valencià, i a Vilamarxant, en un acte d'homenatge al poeta, la van passar el dia 3. Potser hi haurà sort i la penjaran aviat. A mi m'agradaria tornar-la a veure.

Una abraçada.


Víctor: celebro que t'agradés el to personal que vaig intentar reflectir a l'escriure el post, però és que hi ha coses que no s'obliden, i una d'elles va ser descobrir Vicent Andrés Estellés mitjançant aquella entrevista, i encara recordo moltes més coses que em va proporcionar aquell descobriment ja que, com que treballo amb persones cegues, em vaig fer un bon fart de llegir en veu alta molts dels seus poemes a alguns companys, i a un, sobretot, que malauradament va morir fa ben poc, que li agradava molt especialment ja que els seus pares eren valencians, i l'emocionava molt sentir que entre el lèxic que utilitzava el poeta hi havia molts mots i expressions que també utilitzaven els seus pares.

Teresa: L'Ovidi, acompanyat d'en Toti Soler, van ser, inseparables i sense cap mena de dubte, els qui van fer descobrir l'Estellés a molta gent, i la interpretació d'”Els amants”, també sense cap mena de dubte, és un dels punts àlgids del seu impagable, i moltes vegades penso que poc reconegut en vida de l'Ovidi, treball.

Josep: Estaria bé, oi, poder tornar a veure aquella entrevista? Jo crec que, si com deia a la Carme, la van passar fa poc al circuit de TVE a València i, a Vilamarxant, el passat dia 2, és molt possible que la pengin al “yutub”.

Novesflors: Gràcies per la visita, i celebro que t'hagi agradat el post. Ja és possible que no haguessis entrat mai al blog, i és que n'hi ha tants, que és del tot impossible seguir-los. Jo he tret el nas pel teu, de blog, i t'he de dir que la impertinència d'aquella senyora també m'ha provocat un somrís.

Titus: Si sabessis la il·lusió que em fa quan algú, com tu ara, em diu que va saber a l'escola d'aquests o d'aquests altres personatges, ignorats o proscrits quan jo hi anava!, perquè una cosa és que un personatge t'interessi més o menys; (avui m'ha agafat pels punts i comes) :)) la qüestió fonamental és que te'n parlin, i aquí és on rau, precisament, la funció del mestre o del professor: que te'n parlin, com és lògic, amb més o menys interès (tots som humans i ens decantem més per unes coses que per unes altres), però el que no es pot fer és el que m'explicava un company de la feina de quan anava a l'escola de cecs, intern, a Madrid, ja que, a Barcelona, l'ONCE no tenia cap escola. Doncs bé, en aquella escola de la capital tenien classe de música, i un dia el professor que els la feia els va malparlar de Txaikovski... perquè aquest compositor era homosexual! Sembla increïble, però qui m'ho va explicar em mereix tota la confiança i no crec que s'ho inventés.
I pel que fa a la televisió, crec que només amb les notícies que van sortint sobre els tancaments de repetidors per ordres judicials resoltes a favor de les denúncies fetes per la Generalitat Valenciana crec que ja està tot dit.

Assur ha dit...

Sí, Paco: la Cançó no va valer només per recuperar de l'oblit a poetes que ens havien estat silenciats, sinó que també va servir perquè ens traguéssim de sobre tota una sèrie de complexes, que alguns avui en dia encara tenen, i comencéssim a tenir consciència del fet de tenir una llengua que no tan sols servia per parlar a casa i amb els veïns i, si molt m'apuraves, per anar a comprar a plaça, sinó que teníem una llengua tan rica, culta i expressiva com qualsevol altra, i també perquè quan els d'aquí dalt cantàvem el “Diguem no” i dèiem “nosaltres no som d'eixe món i no pas “d'aquest món” fóssim conscients que dèiem exactament el mateix.

Francesc: No sé si tu, o potser l'Oreto, o tots dos alhora, us heu fixat que, en les dues vegades que ens hem vist, quan parleu, jo, xerraire de mena, callo tant com puc per escoltar-vos. No hi puc fer més -ni tampoc vull, val a dir-ho-: m'agrada escoltar el vostre accent quan parleu.

Encara que és tan real com la vida mateixa, sobretot tenint en compte la mena de personatges que pul·lulen per les altes esferes del vostre entorn (Rites, Camps, Fonts de Mores i altres perles), a vegades em costa creure que en nom o, millor dit, pel benefici de continuar mantenint el poder, es puguin arribar a dir les barrabassades que surten de les boques d'aquesta gent, utilitzant constantment la mentida per a desacreditar tot allò que els fa nosa i, ja ho sabem de sobres: la cultura els fa pànic, perquè saben perfectament que una societat culta no combrega amb rodes de molí.

¿Sabeu que l'entrevista de la que parlo al post, TVE, que és la cadena a través de la qual es va fer, no l'havia programada mai, fins fa poc, al País Valencià?... És que potser no parlava valencià Vicent Andrés Estelles quan responia a les preguntes de Montserrat Roig?... És que trenta anys de treball, vint dels quals com a redactor en cap, al diari “Las Provincias” no donen prou pedigrí de valencianisme?... És que...? Mireu: És que són una colla de pocavergonyes, vet-ho aquí!

Josepb: Aquí és, precisament, on rau, si així en podem dir, la “gràcia” d'aquests versos, que segons he llegit en algun blog -i ho entenc- hi ha a qui anguniegen, sobretot sentits llegir en veu alta. I és clar que no és aquest el millor poema de l'Estellés -caldria saber quin considera cadascú que és el millor poema d'Estellés, i si es pot parlar del millor poema dins una obra tan vasta (amb “b” alta, nturalment) :))-, però no hi ha cap dubte que res tenia a veure aquell poema amb, posem per cas, les animalades sobre el sexe de què es nodrien les pel·lícules de l'aleshores anomenat cinema de “destape”, i tenint en compte l'època de què parlo, és normal que impactés a molta gent.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL