BERNINI (I): EL DAVID

10 de juliol de 2011


(TOTES LES IMATGES SÓN AMPLIABLES)

Si bé la figura del jove pastor jueu David esculpida per Gian Lorenzo Bernini serà la protagonista d'aquest apunt, és gairebé impossible parlar del personatge bíblic que ha inspirat tants i tants artistes sense citar l'excels David cisellat per Miquel Àngel, sense cap mena de dubte un dels cims més alts de la Història de l’Art de tots els temps i, com és lògic, la joia més preuada que s’exhibeix, a Florència, a la Galeria de l’Acadèmia. Els més de quatre metres que fa d’alçada aquesta imponent escultura que el geni renaixentista va extreure d’una sola peça de marbre blanc de Carrara permeten afegir, a l'adjectivació de perfecta, la de colossal.

Michelangelo Buenarroti. David
Galleria dell'Arte (Florència).

El posat segur, que res té a veure amb l’altivesa; l'esguard amatent, penetrant,


així com la controlada tensió de tot el cos, reflectida en la tensió dels músculs i en les inflades venes dels braços i de les mans,


atorguen a aquesta figura l'aire de confiança del lluitador que creu en si mateix, uns trets, tots plegats, que van fer d'aquest David el símbol de la República de Florència del segle XVI.

Ambdues figures tenen una marcadíssima influència dels models clàssics grecs, i és important destacar que totes dues són obres de joventut, ja que tant Miquel Àngel com Bernini van escolpir el seus respectius "Davids" als vint-i-pocs anys, però la diferència entre els d’ambdós no solament rau en la mida (el cos del jove pastor jueu de Bernini és de tamany real i, com s'ha apuntat abans, el de Miquel Àngel fa més de quatre metres), sinó també en el concepte que d'escultura tenien els dos grans artistes.

Gian Lorenzo Bernini. David. Galleria Borghese (Roma)
Fotografia de Irene Spadacini

Cent-vint anys havien transcorregut entre la realització de l'una i de l'altra figura, i la de Bernini ja pertany a l'estil que va acabar coneixent-se amb el nom de barroc, un terme que curiosament va néixer com un despectiu, ja que sembla que el mot barroc podria provenir del portuguès barroco (“perla grossa i deforme”) o bé, segons una altra teoria, del mot barocco, terme amb què els escolàstics denominaven els sil·logismes complicats i artificiosos però que no duen a cap conclusió efectiva.

El barroc, en el cas de l'escultura, defugia de la verticalitat i de la serenor pròpies del Renaixement, alliberant la pedra tallada de l'estatisme del bloc tot projectant cap enfora les extremitats de les figures, contornejades en ziga-zaga per dotar-les de moviment.

"Un home quiet, immòbil, mai és el més semblant a si mateix com quan es mou", deixà escrit Bernini, que ja en aquesta magnífica obra de joventut (tenia 25 anys quan la va acabar) aconsegueix impregnar de dinamisme, d'acció un bloc de pedra tallada.

Ja no es tracta de la figura que l'espectador només contempla per si mateixa, sinó que, com tan encertadament apunta l'eminent historiador d'art Rudolf Wittkower, aquesta figura no tindria sentit si l'espectador no imaginés la, encara que inexistent, presència del gegant Goliat enfront de David, és a dir, fora de l'escultura.

Tot el pes de la figura de David es recolza en el gruix del volum amb què l'artista va donar forma a l’armadura que el rei Saül va oferir-li perquè es pogués enfrontar al gegantí Goliat, armadura que el noi va rebutjar ja que, a l'emprovar-se-la, li venia tan baldera que es veu que allà dins el pobre xicot ni s'hi figurava.

Vegem, aquí sota, un detall dels peus, on es pot observar l'armadura, així com, en el primer pla, hi podem veure una lira, l'instrument amb què David apaivagava els nervis del sempre malhumorat i envejós rei Saül, i amb la que, un cop ja coronat rei d'Israel, compondria els Salms:


Amb un minuciós realisme, Bernini va aconseguir el que avui en dia anomenaríem un flash, és a dir, captar just l’instant en què tots i cadascun dels membres del cos de David són a punt per a un sol objectiu: el de llançar, mitjançat una fona i en el moment just i al lloc precís, un roc contra el cap del gegant Goliat, expressió de tot el cos, i aquí és on, per a mi, rau precisament tota la força que desprèn aquesta escultura, condensada en el front arrufat del noi que, amb el rictus de la boca decidit, es mossega, amb ràbia continguda, el llavi inferior,


i com que això és, i no pretén més que ser, un blog, crec que em puc permetre la llibertat d'expressar-me amb un llenguatge del tot casolà i dir que el rostre del David de Bernini denota clarament la mala bava que devia sentir just en aquell instant aquell xicot que es jugava la llibertat del seu poble amenaçat pels filisteus, ja que quan me'l miro em fa tot l'efecte que està pensant: "O tu o jo, nano!; però pots ben creure'm que si t'engalto aquest roc enmig de la clepsa ja has begut oli."

Vegem aqui sota un detall del perfil esquerre del rostre, agafat des de l'esquena, en el qual podem comprovar la força que arriba a despendre la concentració de l’esguard de David fixa't en un sol punt: el cap de Goliat.


I ja, per fi, a les dues imatges següents hi veiem amb detall les cames dreta i esquerra de David, dues imatges on podrem observar, gràcies a l'acurada reproducció del tensament de músculs i de tendons, de l'entumiment de les venes, així com de la fortalesa dels ossos que s'hi remarquen, com Bernini va saber transferir a la pedra la juvenil agilitat amb què talment sembla moure's tota la figura del jove David.



Crec que tota obra d'art s'ha de gaudir per ella mateixa deixant a banda les comparacions amb d'altres de similars, però no hi puc fer més: aquest David, de Bernini, que s'exhibeix a la Galleria Borghese, de Roma, és, pel meu gust, EL DAVID.

8 comentaris:

josep ha dit...

Joaquim,
Estic totalment d'acord amb tu. Com a David, prefereixo mil vegades el de Bernini, amb el moviment, la contracció dels llavis, l'arrufada de celles i el tensat dels músculs, es la perfecció de l'escena del llançament amb la fona. Michelangelo pel contrari sembla que es va concentrar molt més en el cos humà (una meravella de detalls) que en el fet de la lluita. A banda d'això, vull dir que el barroc (amb l'excepció de determinades escultures) es un corrent que no m'agrada, no tan sols pel "recarregament visual abusiu" sinó perquè per tal de seguir "la nova moda", els autors i "mecenes" es van carregar moltes coses dels "desfasats" gòtic i romànic.
Una abraçada

Joaquim ha dit...

En Josep t'anomena Joaquim, però jo no he dit res encara.
Tots dos Davids estan per sucar-hi pa, però si me'n fas triar un, potser si que el de Bernini és menys fleuming i té un moviment, una força i una original mala llet que el fa absolutament genial. L'altre sempre ens l'han presentat com el estàndard de les mides perfectes i és obvi que amb aquelles manases, el David buonarrotià tindria problemes per escriure en un teclat d'ordinador, oi?
El de Bernini ho tindria clar, agafaria l'ordinador i li fotria un cop de roc al bell mig de la pantalla.
Aquesta mossegada del llavi inferior fa por i les arrugues al front el fan una mica Hulk, no et sembla?.

En l'escultura és on m'agrada més el barroc, a part de la música, és clar i en Bernini era el millor. El dia que parlis de Santa Teresa, hi tornaré a posar cullerada.

Assur ha dit...

Benvolguts “Tots dos”:

Com que tots dos dieu que el barroc, salvant honroses i “reclinatoriables” excepcions, no us acaba de fer el pes, m'enrotllaré una mica i començaré dient, pel que comenta en Josep sobre les barrabassades que en nom de la nova moda es van fer, que a totes les èpoques se n'han fet, de barrabassades i, doncs, pel que a la de l'esclat del barroc no podia ser una excepció, però, en fi, com diu l'adagi, "Déu ens en guardi, d'un ja està fet"

Sí que és cert que el barroc resulta, a vegades, ampulós i fins i tot pot arribar a resultar carregant, però hem de tenir en compte -sempre em repeteixo en aquest sentit, però és així- l'època en què es desenvolupen els corrents artístics, i en la del barroc era sobretot l'església catòlica, amb claríssimes influències en els poders polítics de molts estats, qui, amenaçada pels brots reformistes, donava feina als artistes no solament per manifestar el seu, de poder, sinó també perquè els servissin de "marketing" per als innocents i poc il·lustrats fidels.

¿Ens podem imaginar l'efecte que produiria a un forner, a un a un paleta, a una bugadera... d'aquella època trobar-se davant per davant, posem per cas i ja que parlem de Bernini, amb l'"Èxtasi de Santa Teresa"?... Res a veure a com si entressin dins una església on només hi ha dues fustes en forma de creu!...

... o l'efecte que, després de setmanes i setmanes -i fins i tot de mesos- de viatge pelegrinant cap a Santiago, els faria als pelegrins trobar-se, per fi, a la plaça de l'Obradoiro i veure la imponent façana de la Catedral, la “casa” on els esperava l'apòstol per rebre les seves abraçades?...

L'estil denominat barroc, que fins a finals del segle XIX no es va valorar com es mereixia (l'Eugeni d'Ors va ser un dels intel·lectuals reivindicadors d'aquest estil), va donar ales, no obstant i malgrat el sovint “encotillament” amb la temàtica religiosa, als creadors perquè deixessin volar la imaginació i trenquessin molts dels motlles que també “encotillaven” als creadors renaixentistes i als flamencs.

Si bé és magnífica la cúpula que Miquel Àngel va construir per a Sant Pere del Vaticà, no menys magnífica és la la trencadora configuració de la plaça que, en forma de braços oberts, “escenifica” la màxima autoritat de l'església -la forma de la cúpula esdevé la tiara papal- rebent als creients. És a dir: no és la simetria per la simetria, sinó que és la simetria al servei de l'efecte.

Un altre exemple, i ja acabo, perdoneu: Velázquez potser sigui tècnicament i formal, el millor pintor barroc. Al quadre “Les filadores”, del Museu del Prado, a part del cèlebre moviment que s'hi veu a la roda de filar de l'Atenea disfressada de vella, o l'efecte de tenir sis dits d'Aracne de tan ràpida que va descabdellant, o a la pols suspesa de l'aire en moviment, hi veiem, separades per dos graons, dues estances dins de la mateixa estança gràcies a la diferent il·luminació que el genial sevillà els va donar i a l'efecte de la noia que, entre ombres, es veu al mig.

Aquestes recerques tècniques per poder lograr els efectes són, crec, la gran aportació del barroc a la història de l'art.

Després tornaria el classicisme i no seria que aquest pràcticament s'abandonaria fins l'aparició de l'impressionisme, però... pel que fa a la captació de la llum, ¿no es va avançar Velázquez als impressionistes quan va pintar els jardins de la vil·la dels Mèdici durant una de les seves estades a Roma?...

P.S. Nen: Co m'has fet riure imaginant-me el David berninià fotent-li un roc al bell mig de la pantalla!

Una abraçada a tots dos i gràcies pels vostres comentaris.

José Luis ha dit...

El tercer en concòrdia diu que son literalment incomparables, però que el de Bernini es més de carn i os que de marbre. Si l'apunt era bo, amb els comentaris i resposta ha quedat de por. I visca el barroc, que no el churrigueresco

Assur ha dit...

Gràcies, José Luis! Hi estem d'acord, tot i que val a dir que els Churriguera no són, tampoc, els culpables del tot dels excessos.

Per cert, sabies que els Churriguera en realitat es deien Xurriguera però que es van castellanitzar el cognom quan el pare dels que serien els famosos arquitectes, Josep Xurriguera, provinent d'una saga barcelonina de grans ebenistes i talladors, va trasllardar-se a Madrid?

kalamar ha dit...

Quarta en discòrdia, tampoc els compararia, són conceptualment molt diferents. Tots dos, MA i BNN, beuen de la gran Grècia clàssica i el moviment, els tendons en tensió i l'exageració ja els tenim al Laocoonte. Com a arquitectes van ser genials i molt escenogràfics, i com a escultors, també.
A la primera foto, el bellíssim rostre del David que has posat, Assur, em recorda a Ben-hur-Ch Heston remant a les galeres..

José Luis ha dit...

Em sona haver sentit aixó del canvi de la X. Ara nomes cal esbrinar d’on vé aquest curios cognom.

Kalamar: Si! Em recordava algú i ara ja sé qui era!

Assur ha dit...

Kalamar: Quarta, sí, però com bé diu en José Luis, en concòrdia i no pas en discòrdia, ja que tots estem d'acord en les notables diferències entre ambdós “Davids”, i és que hi ha més de cent anys de diferència entre les dues obres, malgrat que, això sí, tots dos escultors, com tants i tants d'altres anteriors i posteriors, efectivament, han begut de l'hel·lenisme.

Pel que fa al de Bernini, però, m'agradaria afegir que si bé, tal i com es va apuntar a l'apunt dedicat al grup d'Apol·lo i Dafne, és indubtable la influència del “Gladiador Borghese”, també ho és, segons apunta Rudolf Wittkower, la del ”Polifem enfurit” que es pot veure aquí dels frescos del sostre del Palau Farnese, obra d'Annibale Carracci, a qui Bernini admirava sobremanera.

Ara que ho dius, sí que hi té una retirada, sí, el rostre d'aquest David amb el d'en Charlon Heston a “Ben-Hur”. :))

José Luis: Trobaràs informació sobre el llinatge "Xurriguera", "Xuriguera" i "Xoriguera" al "Diccionari català-valencià-balear" que hi ha "online".

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL