Quan ve Nadal, la cançó del miracle amb el pessebre de molsa i arboç ens fa pensar en unes ganes molt vives, ens fa pensar en un desig de debò de donar coses al Noi de la Mare, coses que vinguin de dintre del cor...
Aquests versos de Josep Maria de Sagarra, uns dels poquíssims versos que un desmemoriat com jo es sap de memòria, serviran per introduir aquesta felicitació nadalenca en forma de post que l'Anna Maria i jo hem preparat, amb la il·lusió de sempre i malgrat que aquests dies siguin dies tan propis d'anar de corcoll, per a tots els que entreu a casa nostra.
La imatge que l'encapçala és la d'un capitell romànic de l'església de Saint Trophime (Sant Tròfim), d'Arle (Provença), on hi ha representada la Nativitat; la lectura del Cant Final de El Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, així com un vídeo amb el primer moviment de l'Oratori de Nadal, de Johann Sebastian Bach, vídeo, aquest, il·lustrat amb pintures de El Greco, Rubens i Tintoretto, és la forma que hem triat per desitjar-vos a tots un bon Nadal.
EL POEMA DE NADAL
(CANT FINAL)
Va ser una nit que va florir l'estrella, i va néixer l'Infant! Imaginem que fou la nit més bella, més musical, més flamejant!... I fa molt molt temps, molt temps, i algú ensiborna el nostre pit, per atiar l'oblit, per fer-nos infidels, però retorna cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat, prou s'afigura que està damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet, ni ànima dura, és més forta la nit de Nadal! Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! Seríem tros de carn i pensament que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para, pell d'home arrossegada pel corrent! Però Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit, i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit. I ens dóna un punt d'humilitat de cendra per estimar un racó dintre l'espai, i desperta en el cor aquell blau tendre que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures amorosint el baladreig raspós, i diguem: “Glòria a Déu en les altures”, amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l'any la mesquinesa ens fibla, i l'orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit, fem el possible per ser homes de bona voluntat!
Per celebrar l'èxit d'assistència massiva a la manifestació d'ahir, m'ha semblat adient fer-ho amb uns versos de Josep Maria de Sagarra, concretament els de les darreres estrofes del Cant Sisè de El Comte Arnau.
En aquests versos, el poeta ens presenta un comte Arnau moribund que s'adona, quan ja és a les portes de la mort que, malgrat haver estat amo i senyor d'unes terres que creia conèixer pam a pam, mai s'havia aturat a contemplar-ne la bellesa que li oferia el corrent d'un senzill rierol o l'incipient brotar d'un pi novell...
Em fa com l'efecte que nosaltres estàvem tranquil·lets perquè també ens pensàvem que ho teníem tot, com a mínim, bastant ben apamat... Sí, d'acord: érem -i continuem sent- conscients que hi ha una terrible crisi econòmica i, conseqüentment, un alarmant atur, i que ens indignem sobremanera quan ens assabantem d'un nou cas de corrupció, i que si la immigració, i que si...
... Però tenim un País on hi viu gent que no s'adona -o no vol adonar-se- del bé cultural que li han llegat les generacions passades que el van habitar, un llegat cultural on hi figura, en un dels preferentíssims primers llocs, una llengua que ens és PRÒPIA, una llengua que, no obstant haver estat sistemàticament prohibida d'usar de forma oficial des d'aquell fatídic Decreto de Nueva Planta, la gent ha servat, fins i tot m'atreviria a afirmar que de forma instintiva, generació rere generació, però una llengua que encara ara i avui cal defensar amb ungles i dents perquè sabem que a cada petita revifalla que ha anat fent, hi ha hagut qui s'ha entestat en vexar-la i a posar-li tota mena d'entrebancs en nom d'uns cínics postulats “universalistes”.
El comte Arnau, moribund, s'adona, ja tard, de no haver estimat ni respectat la terra per on havia fet i desfet a la mida del seu gust... Ahir, milers i milers de ciutadans de totes les edats i condicions socials van sortir al carrer per fer saber que ells encara són ben vius, i que estimen, senten, respecten -i exigeixen el respecte que es mereix- la terra i tot el llegat cultural que han rebut, una terra on alguns es creuen tenir encara el pretensiós dret de poder fer i de desfer a la mida del seu gust.
No seria jo mateix si no m'enrotllés una mica més i no fugís, a la vegada, d'estudi afegint que les dues darreres estrofes d'aquest fragment res tenen a veure en relació amb la temàtica del post, ja que en els setze versos que les conformen es descriu la mort del comte Arnau, però no m'he pogut estar de transcriure-les i, per tant, també de llegir-les en veu alta perquè qui no les conegui pugui copsar la força realista del moment descrit amb el to poètic amb què Josep Maria de Sagarra era capaç de bastir els seus poemes.
He sentit a dir moltes vegades que Sagarra fou, més que no pas un poeta, un gran versaire... Doncs, per mi, que visquin els grans versaires capaços d'escriure versos com aquests setze amb què s'acaba el Cant Sisè de El Comte Arnau!
Després del gran desvari s'asserena,
i sembla com que el pit se li ha refet,
i les paraules lentament destrena
sense bellugar-se, amb el respirar quiet.
—Obriu-me el finestral, que fa un bon dia,
deixeu que em toqui una miqueta el sol,
veig l'aglevat, i veig la rodalia
i algun ocell menut que trenca el vol.
Del llit estant, veig la riera gerda
i aquell matoll que brota, i el camí
amb tot el fistonet de mata verda,
veig allò tan callat que es mou per mi.
Ara penso unes coses que en ma vida
estic segur que jo no he pensat mai,
tot això d'ací baix sento que em crida,
ara que em moro no li ve d'un ai.
Jo he anat sempre, pel mig o per les vores,
damunt dels lliris o damunt dels fems,
el meu cavall m'ha pres totes les hores
i per mirar-me el món no he tingut temps.
No he judicat si aquesta alzina és bella,
o bé si el faig tenia un verd més clar;
mai m'he aturat a contemplar una estrella
ni he tingut una flor dins de la mà.
Però ara que el repòs, si us plau per força,
em té aturat i em té lligat al llit,
i el vímet del voler me'l sento tòrcer,
s'endolceix el vinagre del despit.
I l'ull que a penes veu, s'obre i s'atura
amb un desig terrible de mirar
tot el color, la gràcia i la figura
d'aquest país que em fan abandonar.
I això que esguardo airosament m'estreva,
ara que em priven d'arriscar-hi el peu,
i me n'adono que la terra meva
és tan ben feta de pertot arreu!
No em dolen els punyals ni els trets de fona,
ni la sang ni els deliris ni el basqueig,
em dol no haver sabut passar una estona
reposant amb la pau d'això que veig.
Si m'ha atret una dona vora un marge,
no he anat amb perles ni ramets de flors,
no he mirat si era fai o si era sarja,
he anat sense pensar, de dret al cos.
I mai m'he dit: que és clara aquesta estona,
el marge verd, la gleva de rovell,
i la pinta i els dits d'una minyona
que es pentina la mata del cabell.
I més endins un terrassà amb l'arada,
i allà un pinet que encara és un reboll,
i al cel una oreneta espitregada,
i tot plegat sentida de fonoll.
Si hagués pensat així, si aquestes coses
s'haguessin fos a dintre del meu greix,
m'hauria dit: Ets boig com les aloses
i m'hauria rigut de mi mateix.
I ara el meu desmenjar em sembla mentida,
i avui que fa aquest cel i fa tan bo,
comprenc que no he tret suc d'aquesta vida
perquè no he sabut veure tot això.
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tresqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!...
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!...
I aquí va parar en sec, i es desmaiava,
que havia fet, parlant, un gran esforç;
pels dintres de la cambra s'olorava
un gemec de cançó d'enterramorts.
I va entrar tot de ple dins l'agonia,
el cor s'anà aturant poc a poquet,
la llengua s'encallava i no es movia,
el rostre groc i tremolant de fred.
I després es sentí aquella ranera,
i aquell esparpillar-se de l'ull tort...
tot allò que s'espera i no s'espera,
i el riure sense llavis de la mort...
Ran de finestra un roquerol xisclava,
quan varen cloure els ull al comte Arnau,
i el cel era d'un blau que esgarrifava,
d'un blau que feia angúnia de tan blau. Josep. M. de Sagarra
A l'escola on vaig fer els estudis primaris (parlo d'uns cinquanta anys enrere), un gran mestre -i millor persona-, el Sr. Ramon Vall, em va fer descobrir el poeta Josep Maria de Sagarra a través del que popularment es coneixia com a dècimes.
Pessebre (2009) al claustre de la Catedral de Barcelona
Se'n deia dècimes als petits poemes de temes nadalencs que ens feien aprendre als menuts quan s'acostaven aquestes festes perquè nosaltres, a casa, enfilats dalt d'una cadira, les recitéssim en el dinar de Nadal a l'hora dels torrons. Moltes d'aquelles dècimes eren fragments d'El poema de Nadal, un poema dividit en quatre cants i un cant final, que Josep Maria de Sagarra va escriure l'any 1930.
Fa molts i molts anys, per tant, que cada vegada que rellegeixo aquest poema, i ho acostumo a fer durant aquestes dades des de fa, també, molts anys, cada vegada, doncs, que em trobo amb algun dels fragments que havia après a l'escola a través de les dècimes, em torna immediatament a la memòria el so sec que, quan manava callar la classe, en treia el mestre tot picant amb el regle de fusta sobre la taula on s'asseia..., el color verd clar amb què estaven pintades les parets de les classes..., el gust de pa amb xocolata que m'enduia per berenar..., l'olor de la tinta amb què escrivíem havent de sucar el plomí (en dèiem “la plumilla”) al tinter...
A l'escola on van anar els meus dos fills no els van ensenyar a “dir la dècima”, però jo sí que els en vaig ensenyar mentre van ser petits, perquè em semblava que un Nadal amb canalla a casa però sense dècima a l'hora dels torrons, no era un Nadal, i pels meus dos fills també jo vaig fer servir fragments d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, fragments que els menuts recitaven davant les cares embadalides de tota la família reunida a la taula..
Doncs avui seré jo qui per felicitar-vos el Nadal us digui una dècima, un pèl més llarga, val a dir-ho, que les que s'ensenyava a recitar als nens, però també serà d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, concretament tot el tot el Cant IV, i em permetreu que dediqui aquesta lectura a una persona a qui m'estimo molíssim. Em refereixo a en Joaquim, àlies Ximo, autor del magnífic blog In fernem Land, per tal de mostrar-li tot el meu suport (que no pas, com molt bé sap, el meu recolzament) en aquests moments tan durs pels que està passant.
A tothom, de part de l'Anna Maria i meva, MOLT BONES FESTES!
EL POEMA DE NADAL
(CANT IV)
El camí ens ha portat a Betlem!
Xiscla l'alegria nova!
Com hem vingut? No ho sabem!
Tampoc sabem si ho mereixem,
però som al davant de la cova!
Hem seguit els pastors dins la nit crua?
Tenim l’ull esgarrinxat
per l’estrella? Tenim l’ànima nua
de tota veritat?...
Ai, no és pas hora de confessió
que escorcolli la sang impia!
És l’hora del xisclet de l’alegria,
o, si voleu, és l’hora del perdó,
de l’oblit de la carn i la cançó
dintre la llum de l’establia;
perquè som criatures mortals,
i si hem caigut tres cops al dia,
i si hem jurat en fals,
ecara ens queda al fons del fons
l'entendriment per a aquesta hora;
no estan cremats tots els racons!
Encara hi ha un nervi que riu
i el llavi esquerp es fa més viu
mentre el rampell del mal recula
i en mig la palla flamejant
l'alè del bou i de la mula
humitegen la pell de l'Infant!
El llavi esquerp, i el crit i el plor
no han oblidat nostra cançó,
que tot ho aviva i tot ho aclara,
i es va sentint el tendre so
de fa mil anys, de sempre i d'ara...
aquest so tan tan humil, tan de debò:
“Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo!...”
És l'alegria, la gran alegria
de veure que encara tenim per consol,
la galta freda del Noi que somnia
i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
És l'alegria de veure com passa
l trista sentència del full consumit;
de veure que no es desglaça
el que és només eixarreït;
i tot allò que ho engoleix la barcassa
que mena l'oblit!
De veure que aquesta llampant caravana
on ploren i riuen cent mil vanitats,
de tant que demana,
no troba paraula pels llavis pintats!
De veure que hem anat adelerats
i que amb les ungles hem tocat l'arrel
de tots el pecats daurats
i el baf de les roses vives,
i només havem sentit
una mica més de fel
al voltant de les genives
i en el fons del fons del pit!
És l'alegria, la gran alegria
de poder escanyar amb les mans
l'horrible sornegueria
de tots els respectes humans!
De sentir aquest xiscle nou
de llengua de criatures,
de ser igual que la mula i el bou,
de ser de fang com les figures
que no es mouen ni se'n van,
ni els importa res de fora,
perquè tenen al davant
las pell nua d'un infant
que plora!
L'alegria de pensar serenament
que de tot el bagatge de la vida,
de tot l'orgull passat i present
no hi ha res que ens crida;
no hi ha res que ens apagui la set,
ni ens ompli la mirada,
no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
de l'ànima descarnada,
i només aquesta mica
de cançó, aquesta musica
d'una Verge i un Infant
i un Fuster que la contempla,
té la força enlluernant
que no té tot l'or del temple;
té un sentit tebi i pregon,
que no te cap veu inflada,
ni cap ciència del món
ni cap mirtra encarcarada!
I aquesta cançó només,
estranya, anònima, lliure,
s'enganxa al llavi, després
de tant dubtar i tant somriure;
i ens dóna un deliri foll,
i sentim el cor com salta,
i ens fa doblegar el genoll,
i ens humiteja la galta.
I sense saber per què
aquest plor viu i serè
tot l'esperit ens amara
i anem reprenent el to
de fa mil anys, de sempre i d'ara:
“Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo!..."
En quin llavi de dona seria,
en quin lloc de muntanya o del pla
aquesta tonada floria?
Quina fou la primera que es trobà
amb la blanca melodia
com una oreneta caçada amb la mà,
sense esquerperia?
Quina dona del meu país,
amb aire amorós i enyoradís,
vestida de sarja i esclop,
però amb una veu molt clara
va cantar per primer cop
la cançó del Noi de la Mare?
Jo em penso que era de feixes foranes,
d’aquelles que van dur 1 arada al puny,
avesada a sentir les campanes
una mica de Iluny;
avesada a sentir el cop que pega
la destral que esmussa el fil;
i el cucut llaminer, que gemega
la segona quinzena d’abril.
Una planta de bona figura,
i una cabellera sense desgavell;
i a la pell de la galta la pintura
del préssec novell.
Tres passades de verd de fageda
li mantenien un to d’aigua als ulls.
Per les coses dels altres muda i freda,
gens envejosa dels graners curulls!
I aquesta dona del meu país,
sense cap esverament,
va trencar el seu viure gris
amb les estrelles d’un infantament...
I es va lliurar del pes
i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
com les ovelles que no saben res
d’aquell misteri tan estrany que els passa.
I estava tan contenta del fill seu,
que per fer-lo somriure crida i malda,
i com si contemplés el fill de Déu
se'l mirava adormit a la falda.
I mentre que sospira, violenta,
per la finestra, guarnida de gel,
va entrar una mena d’alosa lluenta
que deuria venir del fons del cel.
I la dona guaità com fugia
la visió estranya, de pressa i corrents,
i va sentir una gran rampell d’alegria
que li cremà la blancor de les dents.
I es va sentir la llengua baladrera
de flautes, de ferrets i cascavells,
com si tingués al pit una pomera
amb totes les branques guarnides d'ocells.
I del desig de muica fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots,
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou! Josep Maria de Sagarra
Avui, dia de Santa Llúcia, el dia en què la tradició mana fer el pessebre i engalanar les cases amb motius nadalencs, inaugurem el blog ben engalanat amb els motius nadalencs que el blog lluirà fins passat Reis.
A tot això s'hi ha d'afegir una molt especial il·lusió, ja que ho hem volgut fer coincidir amb el mateix dia en què es publicaria aquest post, el qual, i d'una manera molt i molt especial i per un motiu que ell ja sap, està dedicat a una gran "Enciclopèdia" de la música que, en lloc de ser de paper, està feta de espècie humana..., i de la de primera qualitat. Els blocaires aficionats a l'òpera saben molt bé que aquesta persona no pot ser una altra que en Colbran.
Amic Colbran: Quan vaig llegir l'article sobre el qual versa aquest post, immediatament vaig pensar que era un article que et resultaria interessant, ja que és la visió que, d'una de les millors veus líricas catalanes de tota la història, en té una de les plomes més exquisides de les nostres lletres, i està escrit en la mateixa època en què aquella cantant barcelonina triomfava a tots els grans teatres d'òpera del món.
Es tracta de Conchita Supervía i de Josep Maria de Sagarra, i perquè no quedi tot només en la lletra, t'he fet el “yutub” que hi ha aquí sota, on Conchita Supervia canta, segons la preciosa versió musical que en va fer Eduard Toldrà, el poema de Josep Maria de Sagarra titulat Romanç de Santa Llúcia, un poema datat el desembre de 1915 i publicat dins el llibre Cançons d'abril i de novembre.
Les fotografies són de l'Anna Maria. Va ser ella qui va tenir la idea d'anar a l'església de Betlem, a la Rambla de Barcelona, a fotografiar la fantàstica Exposició de pessebres que hi fan cada any durant aquestes dades.
Desitgem que tot plegat t'agradi, Colbran!
* * *
En un interessantíssim recull dels articles que entre els anys 1929 i 1935 va escriure per a la revista quinzenal Mirador el polifacètic escriptor barceloní Josep Maria de Sagarra, un recull que l'Editorial Vergara va publicar en dos volums amb el títol de L'aperitiu -el mateix títol de la secció que Sagarra duia a Mirador- hi ha un article publicat el 26 de febrer de 1931, un article dedicat a la mezzosoprano catalana Concepció Supervia i Pascual (Barcelona 1895 – Londres 1936), coneguda artísticament amb el nom de Conchita Supervía.
Sagarra iniciava aquell article fent una mena de panegíric del nom artístic de la cantant amb tot allò que aquest nom li suggereix “... perquè Conchita -escriu- és de les poques paraules que tenen un gust i un picant especial. Conchita fa pensar en un port ultramarí de l'any 1824, amb negres lluents com una capsa de llumins, i amb ex-presidiaris espanyols que es dedicaven a ensinistrar gossos i a ensenyar a cantar l'Himne de Riego a unes cotorres apoplèctiques pintades amb l'anilinamés fabulosa i més permanent. Conchita fa pensar en un segle XIX aventurer i sensual, pintat de sucre, de palmeres, d'insurrectes i de cotilles de senyora”.
Crida l'atenció que en aquest article Sagarra utilitzi el terme vedette per referir-se a la cantant: “... És per això -escriu Sagarra- que Conchita Supervía, vedette internacional...”, i crida l'atenció perquè el mot vedette el tenim del tot associat amb la primera actriu, i amb poca roba, d'una revista musical i no pas amb una cantant que, com és en el cas de la Supervía, en termes operístics anomenaríem més aviat com una prima donna.
Però és que el terme vedette, tal i com encara l'escrivia Sagarra, és un terme francès que el català va adoptar posteriorment amb la grafia vedet, i així és com el defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: “Artista principal d’un espectacle de teatre, de cinema, de varietats, de circ, etc.”. Un mot, aquest de vedet, que ve, com ja s'ha dit, del francès vedette i que, curiosament, té l'origen en el llenguatge militar, ja que la vedette ve a ser el que en català en diríem l'avançada (la avanzadilla, en castellà) d'una tropa o d'un exèrcit per controlar els moviments de l'enemic.
Però, en fi, continuem amb Sagarra i la Supervía:
Com si li costés deixar d'esplaiar-se amb tot el que li suggereix el nom de Conchita, Sagarra comença a fer una descripció física de la cantant:
“Però Conchita Supervía, de Conchita, en té el nas menut i la boca pintada en forma de cor d'una jugada de pòquer. Dic això perquè els asos, quan es juga al pòquer, fan un efecte més viu i més tremolós que en qualsevol altre joc de cartes. [...] El color de les galtes és el mateix color de les galtes que pintava Fragonard”, i afegeix Sagarra que hi ha poques dones que sàpiguen trobar el punt just d'aquest color, pel que arriba a la conclusió que les que acosegueixen trobar aquest punt just “... més que a la crema i a les pólvores és degut a una mena d'irradiació especial que els ve dels nervis.”
Sagarra admet ser un llec en matèria musical: “Estimo de la música allò que em cau a l'orella, i gràcies”, i confessa que el que li agrada més de la Supervía és “quan diu cançons catalanes i sobretot quan canta coses del port de Nàpols o del port d'Almeria, coses que tenen una alegria esqueixada o una tristesa fisiològica”, i li arriba tant a l'ànima quan la Supervía canta el Polo, de Manuel de Falla, que assegura que “El qui no ha sentit aquesta cançó dels llavis de Conchita Supervía no es pot fer càrrec del partit que es pot treure d'una melodia que segurament deu ésser anònima com totes les bones melodies, fins a produir la sensació clínica, inconfessable, però rutilant, d'aquesta cosa tan vulgar que en diuen la tristesa sexual.”
I ja, per acabar, només diré que si voleu comprovar que el que va escriure Sagarra sobre la Supervía no eren educats afalacs, aquí teniu el Polo, de Manuel de Falla, cantat per Concepció Supervia i Pascual, coneguda arreu del món amb el nom de Conchita Supervía.
Tots aquells que ho desitgeu teniu a la vostra disposició, escanejat i tot sencer, l'article en què s'ha basat aquest post, article que amb molt de gust es farà arriba als qui ho demanin a través del correu.
Una de les coses amb què em vaig comprometre amb mi mateix quan vaig acabar de decidir-me a tornar a la blogoesfera va ser amb la d’intentar que els posts que escriuria en el nou blog fossin el més concisos possible, cosa bastant difícil per a mi, que tinc una gran facilitat, quan escric, de saltar des d’una flor fins dalt de tot d’un avet i, un cop allà i encara a mig instal•lar-m’hi, baixar en picat per anar a xerrar amb un caragol que passava xino-xano cap a un hortet proper.
Amb aquest esperit de concisió per bandera, doncs, intentaré ser concís al màxim i diré que aquest post és el que farà de pròleg a tota una sèrie de divuitposts més que tinc previst anar publicant amb el títol de Els fruits saborosos.
He de dir que en aquest primer "post-presentació" -o "post-pròleg", com es vulgui-, la sort m’ha donat un cop de mà per no haver-me d’allargar gaire, ja que amb la ceba –per no parlar d’obsessió- de ser concís, i quan ja començava a desesperar-me per no saber per on podia aprimar més el text introductori que anava escrivint per parlar de la importància d’Els fruits saborosos i, evidentment, del seu autor, vet aquí que fa uns dies, tot rellegint un recull en forma de llibre dels articles que Josep Maria de Sagarra havia escrit entre 1929 i 1935 per a la revista Mirador, concretament a la secció que ell va batejar com L’aperitiu, vaig trobar un article dedicat a la figura de Carles Riba, un article en el qual Sagarra feia esment d’una manera tan clara com concisa de la vital importància que té per a les lletres catalanes la figura de Josep Carner.
Claretat i concisió, la de Sagarra, que jo, per molt bona voluntat que hi posi, no crec que aconsegueixi mai en els meus escrits, i és per això que us convido a llegir aquest fragment de l’article esmentat, un article que es va publicar el dia 21de maig de 1931:
“[Carner ...] havia estat el gran estassabarders –que dirien a l’Empordà- de tota la carrincloneria, de tota la imbecilitat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s’estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d’un coll net i d’una camisa neta, per a poder-se presentar entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi.
”Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d’una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d’un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d’importància.”
Clar i català!: I és que, malgrat que va ser després d’un llarguíssim i, sobretot no ho oblidéssim pas, obligat silenci, amb l’aparició o, millor dit, amb la irrupció de Josep Carner en una literatura que pel fet de començar a reviscolar no se li podien permetre concessions que mai els haurien estat permeses a les literatures que havien anat fent des de sempre el seu camí sense cap mena d’entrebanc forani, hi ha, en aquesta literatura reviscolant, que no és cap altra que la catalana, un abans i un després de Josep Carner, i si bé hi ha qui creu que el seu pes com a poeta ha estat sobrevalorat, ningú ni tan sols mig gosaria a discutir-lo com el gran creador d’una llengua literària lliure del tot de caduques cotilles, una llengua literària -la catalana- desempellegada d’ampuloses impostacions també del tot inapropiades per a una llengua que volia tenir -i gràcies a Josep Carner ho aconseguiria-, un pes prou qualitatiu dins la literatura moderna.
Josep Carner
I si bé els divuit fruits que conformen Els fruits saborosos van ser un pretext del poeta per a la reflexió del pas del temps, per a mi i com a homentage a Carner seran un pretext perquè, a mida que -anuncio-, els vagi trancrivint i fent un petit comentari de cadascun d’ells, serveixin d’il•lustració per a cada una de les divuit receptes que aniré penjant en divuit posts, en cadascuna de les quals l’ingredient principal serà cadascun dels divuit fruits que va triar Carner per confegir Els fruits saborosos.
Amb un programa de gravació que encara dominem ben poc, estem treballant i fent proves pel que és un il·lusionat projecte d’aquest blog, i per fer una prova m’ha vingut de gust gravar per avui, dia 2 de novembre -diada dels difunts- aquest preciós poema de Josep Maria de Sagarra: El cementiri dels mariners, del llibre Àncores i estrelles.
EL CEMENTIRI DELS MARINERS
Quan la passada del vent afina
la tarda tèbia del mes d'agost,
penges com una morta gavina
dalt de la pedra grisa del rost.
Des de les blanques parets estretes
veus una mica de mar només;
i encara et poses tot de puntetes,
blanc cementiri dels mariners.
Ningú, que els vespres a tu s'atansa
per la drecera magra dels horts,
dirà quan et vegi l'esquena mansa
que ets el pacífic hostal dels morts.
No et dignifiquen l'antiga esquerda
de les costelles màgics xiprers;
només et volta la vinya verda,
blanc cementiri dels mariners.
És una vinya plana com totes,
ni tu l'esveres, ni pensa en tu;
dels ceps li pengen les fràgils gotes
tornassolades del vi madur.
Aquelles bèsties, que sol haver-hi
en la pelada pau dels costers
s'et fan amigues sense misteri,
blanc cementiri dels mariners.
Tant a les clares, com a les fosques,
res de basardes, res de perills:
tots els migdies zumzeig de mosques,
tots els capvespres desmai de grills.
I a trenc d'albada, lleu transparència:
còbits que piulen pels olivers.
I sempre un clima d'indiferència,
blanc cementiri dels mariners.
Dins la badia, les fustes fartes
de sal i pesca, mullen el llom;
els homes passen del joc de cartes
a l'opalina gràcia del rom.
Les dones seuen a les cadires
amb aquells aires manifassers...
I ningú pensa que tu respires,
blanc cementiri dels mariners.
I ve que un dia, la veu rossola
d'una campana llagrimejant;
i gent negrenca, s'acorriola
seguint la vinya del teu voltant.
La caixa llisa puja la costa;
tu, ni la mires; ja saps qui és.
Sens reverència reps el teu hoste,
blanc cementiri dels mariners.
I els qui te'l duen, mentre la pala
remou la terra, nets de corcó,
pensen quina hora i en quina cala
i amb qui els pertoca calar l'artó.
Els crida el tràngol i la mullena;
cara-impassibles baixen després,
al teu silenci girats d'esquena,
blanc cementiri dels mariners.
Si el mar és fúria, bot i deliri.
i és embranzida i és cos a cos,
¿qui se'n recorda del cementiri,
del gris de nacre del seu repòs?
Tu ho saps comprendre; per'xò no goses
guarnir-te d'arbres ni de cloquers.
Tu saps comprendre totes les coses,
blanc cementiri dels mariners!
Ells fan la ruta de la pobresa,
tu fas el somni de l'infinit.
Si ells es resignen a anar a l'encesa,
també et resignes a llur oblit.
Perquè et resignes, perquè t'adones
del que és el sempre i és el mai més,
jo et vinc a veure moltes estones,
blanc cementiri dels mariners.
Jo et vinc a veure per la drecera,
seguint les vinyes, deixant el port;
i em vivifiques amb la manera
clara i tranquil·la de dir la mort.
La mort com una gran companyia
neta de tèrbols crits baladrers...
La mort, com feina de cada dia,
mig de tristesa, mig d'alegria...,
blanc cementiri dels mariners!
Josep M. de Sagarra.
