EL POEMA DE NADAL (CANT IV), J. M. DE SAGARRA, EN VEU ALTA

22 de desembre de 2009

A l'escola on vaig fer els estudis primaris (parlo d'uns cinquanta anys enrere), un gran mestre -i millor persona-, el Sr. Ramon Vall, em va fer descobrir el poeta Josep Maria de Sagarra a través del que popularment es coneixia com a dècimes.

Pessebre (any 2009) al claustre de la Catedral de Barcelona
Pessebre (2009) al claustre de la Catedral de Barcelona

Se'n deia dècimes als petits poemes de temes nadalencs que ens feien aprendre als menuts quan s'acostaven aquestes festes perquè nosaltres, a casa, enfilats dalt d'una cadira, les recitéssim en el dinar de Nadal a l'hora dels torrons. Moltes d'aquelles dècimes eren fragments d'El poema de Nadal, un poema dividit en quatre cants i un cant final, que Josep Maria de Sagarra va escriure l'any 1930.

Fa molts i molts anys, per tant, que cada vegada que rellegeixo aquest poema, i ho acostumo a fer durant aquestes dades des de fa, també, molts anys, cada vegada, doncs, que em trobo amb algun dels fragments que havia après a l'escola a través de les dècimes, em torna immediatament a la memòria el so sec que, quan manava callar la classe, en treia el mestre tot picant amb el regle de fusta sobre la taula on s'asseia..., el color verd clar amb què estaven pintades les parets de les classes..., el gust de pa amb xocolata que m'enduia per berenar..., l'olor de la tinta amb què escrivíem havent de sucar el plomí (en dèiem “la plumilla”) al tinter...

A l'escola on van anar els meus dos fills no els van ensenyar a “dir la dècima”, però jo sí que els en vaig ensenyar mentre van ser petits, perquè em semblava que un Nadal amb canalla a casa però sense dècima a l'hora dels torrons, no era un Nadal, i pels meus dos fills també jo vaig fer servir fragments d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, fragments que els menuts recitaven davant les cares embadalides de tota la família reunida a la taula..

Doncs avui seré jo qui per felicitar-vos el Nadal us digui una dècima, un pèl més llarga, val a dir-ho, que les que s'ensenyava a recitar als nens, però també serà d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, concretament tot el tot el Cant IV, i em permetreu que dediqui aquesta lectura a una persona a qui m'estimo molíssim. Em refereixo a en Joaquim, àlies Ximo, autor del magnífic blog In fernem Land, per tal de mostrar-li tot el meu suport (que no pas, com molt bé sap, el meu recolzament) en aquests moments tan durs pels que està passant.

A tothom, de part de l'Anna Maria i meva, MOLT BONES FESTES!






           EL POEMA DE NADAL
                   (CANT IV)

   El camí ens ha portat a Betlem!
   Xiscla l'alegria nova!
   Com hem vingut? No ho sabem!
   Tampoc sabem si ho mereixem,
   però som al davant de la cova!
   Hem seguit els pastors dins la nit crua?
   Tenim l’ull esgarrinxat
   per l’estrella? Tenim l’ànima nua
   de tota veritat?...
   Ai, no és pas hora de confessió
   que escorcolli la sang impia!
   És l’hora del xisclet de l’alegria,
   o, si voleu, és l’hora del perdó,
   de l’oblit de la carn i la cançó
   dintre la llum de l’establia;
   perquè som criatures mortals,
   i si hem caigut tres cops al dia,
   i si hem jurat en fals,
   ecara ens queda al fons del fons
   l'entendriment per a aquesta hora;
   no estan cremats tots els racons!
   Encara hi ha un nervi que riu
   i el llavi esquerp es fa més viu
   mentre el rampell del mal recula
   i en mig la palla flamejant
   l'alè del bou i de la mula
   humitegen la pell de l'Infant!
   El llavi esquerp, i el crit i el plor
   no han oblidat nostra cançó,
   que tot ho aviva i tot ho aclara,
   i es va sentint el tendre so
   de fa mil anys, de sempre i d'ara...
   aquest so tan tan humil, tan de debò:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!...
   És l'alegria, la gran alegria
   de veure que encara tenim per consol,
   la galta freda del Noi que somnia
   i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
   És l'alegria de veure com passa
   l trista sentència del full consumit;
   de veure que no es desglaça
   el que és només eixarreït;
   i tot allò que ho engoleix la barcassa
   que mena l'oblit!
   De veure que aquesta llampant caravana
   on ploren i riuen cent mil vanitats,
   de tant que demana,
   no troba paraula pels llavis pintats!
   De veure que hem anat adelerats
   i que amb les ungles hem tocat l'arrel
   de tots el pecats daurats
   i el baf de les roses vives,
   i només havem sentit
   una mica més de fel
   al voltant de les genives
   i en el fons del fons del pit!

   És l'alegria, la gran alegria
   de poder escanyar amb les mans
   l'horrible sornegueria
   de tots els respectes humans!
   De sentir aquest xiscle nou
   de llengua de criatures,
   de ser igual que la mula i el bou,
   de ser de fang com les figures
   que no es mouen ni se'n van,
   ni els importa res de fora,
   perquè tenen al davant
   las pell nua d'un infant
   que plora!

   L'alegria de pensar serenament
   que de tot el bagatge de la vida,
   de tot l'orgull passat i present
   no hi ha res que ens crida;
   no hi ha res que ens apagui la set,
   ni ens ompli la mirada,
   no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
   de l'ànima descarnada,
   i només aquesta mica
   de cançó, aquesta musica
   d'una Verge i un Infant
   i un Fuster que la contempla,
   té la força enlluernant
   que no té tot l'or del temple;
   té un sentit tebi i pregon,
   que no te cap veu inflada,
   ni cap ciència del món
   ni cap mirtra encarcarada!

   I aquesta cançó només,
   estranya, anònima, lliure,
   s'enganxa al llavi, després
   de tant dubtar i tant somriure;
   i ens dóna un deliri foll,
   i sentim el cor com salta,
   i ens fa doblegar el genoll,
   i ens humiteja la galta.
   I sense saber per què
   aquest plor viu i serè
   tot l'esperit ens amara
   i anem reprenent el to
   de fa mil anys, de sempre i d'ara:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!..."

   En quin llavi de dona seria,
   en quin lloc de muntanya o del pla
   aquesta tonada floria?
   Quina fou la primera que es trobà
   amb la blanca melodia
   com una oreneta caçada amb la mà,
   sense esquerperia?
   Quina dona del meu país,
   amb aire amorós i enyoradís,
   vestida de sarja i esclop,
   però amb una veu molt clara
   va cantar per primer cop
   la cançó del Noi de la Mare?
   Jo em penso que era de feixes foranes,
   d’aquelles que van dur 1 arada al puny,
   avesada a sentir les campanes
   una mica de Iluny;
   avesada a sentir el cop que pega
   la destral que esmussa el fil;
   i el cucut llaminer, que gemega
   la segona quinzena d’abril.
   Una planta de bona figura,
   i una cabellera sense desgavell;
   i a la pell de la galta la pintura
   del préssec novell.
   Tres passades de verd de fageda
   li mantenien un to d’aigua als ulls.
   Per les coses dels altres muda i freda,
   gens envejosa dels graners curulls!
   I aquesta dona del meu país,
   sense cap esverament,
   va trencar el seu viure gris
   amb les estrelles d’un infantament...
   I es va lliurar del pes
   i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
   com les ovelles que no saben res
   d’aquell misteri tan estrany que els passa.
   I estava tan contenta del fill seu,
   que per fer-lo somriure crida i malda,
   i com si contemplés el fill de Déu
   se'l mirava adormit a la falda.
   I mentre que sospira, violenta,
   per la finestra, guarnida de gel,
   va entrar una mena d’alosa lluenta
   que deuria venir del fons del cel.
   I la dona guaità com fugia
   la visió estranya, de pressa i corrents,
   i va sentir una gran rampell d’alegria
   que li cremà la blancor de les dents.
   I es va sentir la llengua baladrera
   de flautes, de ferrets i cascavells,
   com si tingués al pit una pomera
   amb totes les branques guarnides d'ocells.
   I del desig de muica fent tria,
   perquè té ganes de dir la millor,
   tot bolcant a l'infant que dormia,
   li deuria sortir aquesta cançó:
   "Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo?..."
   I mentre deia les dolces paraules,
   la cançó anava escampant-se pel món.
   La van aprendre les fulles de menta,
   i va enganxar-se al bec dels falciots,
   al campanar les campanes movien
   poc a poquet, el batall tremolós:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?"
   Els grills somiquen damunt del rostoll,
   i les aranyes, quan filen, la canten,
   i les abelles brunzint sota el sol.
   Totes les dones amb fills a la falda,
   totes les dones la saben de cor!
   Va caminant i baixant la muntanya,
   la cançó arriba a la platja i al moll:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?... "
   canta la vela, que empeny el xaloc,
   i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
   i el fum de pipa que engega el patró.
   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   fa que tremoli l'esquena dels llops.
   Fins els qui cremen i roben i maten,
   si de menuts l'han sentida algun cop,
   la volen dir i se'ls encalla la llengua,
   la volen dir i els escanya la por!

   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   amb el pessebre de molsa i arboç,
   ens fa pensar en unes ganes molt vives,
   ens fa pensar en un desig de debò,
   de donar coses al Noi de la Mare,
   coses que vinguin de dintre del cor,
   perquè si és llum i misteri que espanta,
   perquè si aguanta la bola del món,
   té la carn nua ajaguda a la palla
   i té les galtes mullades de plor,
   i vol sentir-nos molt més a la vora,
   ben acostats al voltant dels pastors,
   i vol sentir a la pell les nostres ànimes
   com l'alè de la mula i el bou!
                        Josep Maria de Sagarra

18 comentaris:

Francesc ha dit...

Estimat Enric, gràcies pels teus posts, sempre plens de saviesa i bonhomia. Et desitge que passes un molt BON NADAL en companyia de la teua dona i la resta de la família. Salutacions

Assur ha dit...

Moltíssimes gràcies, Francesc!, i nosaltres també us desitgem a l'Oreto, a tu i a tots els vostres molt bones festes.

josep ha dit...

Estimat Enric,
Un regal de Nadal extraordinari. Gràcies per fer-nos partíceps d'aquesta meravellosa poesía de Josep Maria de Sagarra. Us desitgem tant a l'Anna Maria com a tu, que passeu unes molt bones festes i que l'any 2010, ens porti tot el bo que ha quedat pendent d'aquest 2009.
Una abraçada

Assur ha dit...

T'agraeixo molt els teus mots, Josep, i et dono també les gràcies pels teus bons desitjos per a l'Anna Maria i per a mi. De debò et diem que ja ens conformem que l'any que ve ens vagi igual de bé que aquest que ja s'acaba.

Molt bones festes per a tu i als teus!

Titus ha dit...

Et vas enfilar damunt de la cadira per gravar aquesta dècima, com mana la tradició?

Molt bones festes per tu, Per l'Anna Maria i per tota la familia.

Joaquim ha dit...

Si el poema de Nadal de Sagarra ja m'emociona llegint-lo, escoltar-lo i dedicat, és tot un calfred que es passeja espinada amunt, espinada avall, mentre una netejada improvisada i incontrolada de lentilles que no sé pas com aturar, em posa en un compromís al mig de l'oficina.

Saps, sabeu, que l'estima és mútua i profunda i que aquestes coses no es fan als amics. Què no veus que estic fet una bleda assolellada?

Moltes gràcies Enric, Anna Maria i família, amb vosaltres sempre és una mica més fàcil tot plegat.

Jo me'n havia fet un tip de pujar dalt de la cadira per dir les dècimes, sempre a l'hora del torrons, en el menjador atapeït d'éssers estimats que ara ja no hi són, a casa els avis Pepitu i Hermínia.

Aquest era un moment molt emotiu, amb els més grans enrajolats i desinhibits de tan menjar i veure i la canalla nerviosa i també una mica marejada per les primeres ingestes etíliques, ens disposàvem a ser els protagonistes dels nostres primers cinc minuts de glòria i a rebre la propina que amb una mica de sort ens queia tot seguit.
Després del ritual de les dècimes, l'avi Pepitu desapareixia per uns moments, i tornava tot seguit disfressat amb alguna cosa que havia anat a buscar en un armari oblidat i provocava les rialles generalitzades.

Les dècimes...quins records!

Bones Festes a tothom.

Sou la repera (havia posat la conya però no em semblava correcte)

Anònim ha dit...

Enric.
Felicitats pel nou Blog. I també per fer de rapsode en el poema de Josep Maria de Sagarra. Una bona i original manera de felicitar ... I quina veu!. I com cantes!. Com sempre, fantàstic!!!. El teu admirador. "Carlangas".
Bon any per tu, l'Anna Maria i tots els teus.

Moments d'Òpera ha dit...

Adoro aquest poema, és preciós!!

Josepb. ha dit...

Enric; el senyó Vall, el senyó Nolis i la "senyoreta" Tresina, com que jo anava a parvuls, ens ensenyaven a dir; Als meus pares i els meus avis bones festes de Nadal... a mí la iaia em donava un duro (5 pessetes) i a tú? Ah perdó...les cinc pessetes no arrivaben als cinc cèntims d'euro... peró la il.lusió que ens feia, oi Enric?
Sobre el poema, no sé que dir... com ja et vaig dir l'altre vegada, per qué estàn bonic J. M. de Segarra?

manel ha dit...

moltes gràcies, enric, per aquesta dècima que ens regales. que tingueu tots unes festes com les heu imaginat.

BuenasMigas. ha dit...

El poema és preciós, Enric!

Et desitjo molta felicitat de tot cor. Bon Nadal y Bones Festes!!!!

pilar ha dit...

Enric , te deseo unas felices fiestas para tí y tu familia, también la blogera claro a la que aprovecho también desde aquí para mandar un fuerte abrazo, y me meto a la cocina pitantdo que se me han hecho las mil y ni la mesa he puesto todavía.

besos navideños

Oreto ha dit...

Bon Nadal, Enric i família! Una abraçada afectuosa.

Assur ha dit...

Llàstima no haver-hi atinat, Titus, a enfilar-me damunt d'una cadira per dir aquesta dècima!, ja que hauria estat fidel al que recomana Sagarra en el Cant Final d'aquest deliciós “Poema de Nadal” quan escriu: “Procurem ser una mica criatures / amorosint el baladreig raspós / i diem `Glòria a Déu en les altures´ / amb aquell to que ho deien els pastors ...”

UnA AbrAçAdA! (Has vist quantes “A”?) ;)


Ai, Joaquim, Joaquim!... Ja saps prou bé que sé molt bé de què va això de ser una “bleda assolellada”, pel que entenc perfectament tot el que dius. Saps també prou bé que poques coses més ens podem dir referent a aquest “post”, que si bé ha servit perquè que ens fluïssin entranyables records, també ha fet fer-nos veure que dels records no se'n viu, sinó que se'n gaudeix quan cal. Petons a la teva Puig.

De debò et dic, Carles, que ets únic! No saps el goig que tinc pel fet de comptar amb un “fan” de la teva alçada, i no només física -que déu-n'hi-do!-, sinó també, i sobretot, humana. El millor per a tu i als teus aquest 2010 a punt de començar.

Moltes gràcies per la teva visita, Albert!, i celebro que compartim gustos com aquest.

Josepb: Escola, dècimes recitades en veu alta i enfilats sobre una cadira, un “duro” per sentir-te la persona més afortunada de la terra..., i tot amanit amb la lletra de Sagarra. Una delícia rebre comentaris com el teu. Gràcies!

Moltíssimes gràcies, Manel, i vull que sàpigues que ahir (dia 25), mentre dinàvem, vaig pensar en la il·lusió que et faria celebrar el primer Nadal a la teva nova llar. Una forta abraçada!

Sí, Anna: Estem completament d'acord que el poema és preciós, però encara el fa més preciós el fet de saber que l'hem compartit junts. El millor per a tu i als teus, també, Anna!

Que bo, Pilar! El teu comentari ha mostrat l'altra cara del Nadal, la menys poètica però bàsica: la de la feinada a la cuina, un plaer que tots dos també compartim. La “bloguera” i jo us desitgem també el millor per a vosaltres.

No cal, Oreto, que et faci saber un cop més com en sou, d'apreciats tu i en Francesc en aquesta casa..., però mira, com qui no ho vol, ja t'ho he fet saber un altre cop. :)

Moltes gràcies a tots pels vostres cometaris.

La cuina vermella ha dit...

Estimat amic, emocionats estem, el nostre cor s'ha omplert de joia. Us desitgem molta llum en aquest nou any que estem a punt d'encetar.
Us estimem.

Assur ha dit...

Com celebro el que em dieu!

Moltíssimes gràcies, parella, pels vostres desitjos que, com molt bé sabeu, son mútuus per part nostra. Una abraçada.

joshemari ha dit...

Querido Enric, muchas gracias por tu visita a nuestra colla dels dimecres el pasado miércoles. Por fin tuve el gusto de conocerte en persona.
Te deseo un buen año 2010!!
Un abrazo, Joshemari

Assur ha dit...

MOLTÍIIIISIMES GRÀCIES, JOSHEMARI! Llàstima no haver arribat abans i us hagués conegut a tots de cop al Zúrich, però prometo venir un altre dia amb la màquina de retratar, i també que en aquest blog em faré ressò de l'exposició que teniu previst muntar el proper mes de gener.

Una abraçada!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL