CECILIA BARTOLI: RECITAL 2009 AL PALAU DE LA MUSICA CATALANA

12 de desembre del 2009

Vull aclarir, abans de començar, que el que he escrit per a aquest post no és cap crònica del recital que va oferir ahir al vespre, 10 de desembre del 2009, al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, aquest gavadal de passió, d'amor per la música i de talent que es diu Cecilia Bartoli.

Programa de mà del Recital 2009 de Cecília Bartoli al Palau de la Música Catalana
Programa de mà

Magníficament acompanyada per Il Giardino Armónico, formació musical que, segons llegeixo que hi diu al programa de mà, va ser fundada a Milà el 1985, però amb músics provinents de les institucions musicals europees més prestigioses en l'àmbit de la interpretació històrica, dirigits per Giovanni Antonini, el qual en va ser el fundador i és, a més a més i com ho va demostrar en la interpretació de l'Allegro assai del Concert en Fa major per a flauta de bec, cordes i baix continu, de Giuseppe Sammartini, un magnífic solista de flauta de bec.

Feta aquesta llarga presentació de tots els elements que dalt de l'escenari van fer gaudir un Palau, ple com un ou d'un públic clarament disposat a entregar-se tot just aparegués en escena la figura de la cantant romana, tinc la necessitat d'intentar descriure uns instants màgics que em va semblar que vivia en aquest recital.

A mida que havia anat transcorrent la segona part del concert, a la sala hi feia més i més calor, un fet, aquest, que, a part de viure'l en pròpia pell -encertadíssima, en aquest cas, la frase feta-, se'm va fer ben visible des del lloc que jo ocupava -una de les butaques laterals del primer pis-, un lloc que si bé no era massa bo per veure bé l'escenari, sí que ho era, en canvi, per admirar la panoràmica que, mirant cap a l'altra banda, m'oferia l'enfilall ascendent de seients, tots ocupats, del segon pis on, mentre a l'escenari els músics maldaven per afinar els instruments abans de començar a interpretar una de les darreres peces, la gent va aprofitar-ho per ventar-se sense contenció.

Així, doncs, i sense que hagués estat previst, es va originar en un tres i no res una mena de mosaic... Sí, sí; una mena de mosaic com..., com... ¿sabeu com aquells que formen els espectadors als camps de futbol quan hi ha un partit dels que omplen de gom a gom l'estadi?... Doncs com aquells mosaics era, encara que, no cal dir-ho, de dimensions molt més reduïdes, però, això sí, amb una particularitat que el feia diferent: Era un mosaic animat, ja que els centenars de programes de mà, que havien estat dissenyats amb un absolut predomini del color blanc, semblaven, convertits en improvisats ventalls, talment blanques papallones de vol fràgil i inquiet pul·lulant, animades, per entremig dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven l'estesa de butaques del segon pis. Va ser... preciós, preciós! De debò ho dic.

Aquell màgic instant va acabar-se, com és lògic, just en el moment en què els músics, que ja havien acabat d'afinar els instruments, es mostraven de bell nou atents a la batuta del director i disposats a poder continuar el concert.

Però tal i com, malauradament, és força habitual a les sales de concert, sempre hi ha unes persones que es veu que són més fogoses que les altres (afortunadament les altres són la gran majoria) i es veu que per això aquestes persones -em refereixo a les més fogoses- tenen la imperiosa necessitat d'anar ventant-se sense tenir en compte que tant el moviment continu, com el sorollet rítmic i constant que fa el paper, així com l'efecte que, en forma de ventet més o menys intens (per no dir emprenyador), provoca el programa de mà quan esdevé un improvisat ventall, poden molestar les persones que seuen al seu voltant.

Doncs bé, ahir, en ben acabat aquell màgic instant i tan bon punt els músics iniciaven una altra de les peces programades, a mi, des del mateix “privilegiat” lloc on tan sols uns moments abans m'havia semblat veure-hi un deliciós pul·lular de centenars i centenars de blanques papallones, ara em semblava veure-hi, malgrat ser també blanques, desenes... de mosques colloneres!: Vet aquí la imatge que em van provocar aquelles desenes de persones que, pertanyents sense cap mena de dubte al grup dels més fogosos, continuaven ventant-se amb els seus improvisats ventalls-programes de mà.

* * *

Un cop finalitzat el programa que podríem anomenar “oficial”, la Bartoli, després d'haver sortit a saludar diverses vegades, va fer el gest que tots esperàvem perquè ens obsequiés amb una propina: Va xiuxiuejar alguna cosa a Giovanni Antonini, el director, i, sense anunciar quina seria la peça musical que ens oferiria, es va concentrar...

... Els músics van començar a tocar els primers acords d'una peça que el públic -jo inclòs, que ja és dir- va reconèixer immediatament. Eren els primers acords de l'ària Lascia la spina, cogli la rosa!, de G. F. Händel!, ària que, després d'una reprimida i ofegada manifestació de complaença, brevíssima, va provocar que tot el Palau emmudís.

Us dic de debò que mentre escric això no puc evitar notar com se m'humitegen els ulls i com una lleu esgarrifança em recorre, serpentjant, tota la pell del cos...

Fora de l'escenari, res es bellugava, res es sentia... Gairebé gosaria dir que fins i tot els instruments que acompanyaven la cantant no gosaven fer-se sentir... Una parella que hi tenia a dues files més endavant es van donar la mà i, sense mirar-se, se les van estrènyer amb força... Un dels dos nois joves que hi havia just al meu davant va acostar els llavis a la galta del seu company i l'hi va besar amb tendresa... Vaig dirigir, a poc a poc per no fer soroll, els ulls cap a l'enfilall ascendent de seients totalment ocupats del segon pis, i només hi vaig divisar la plàcida quietud dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven la totalitat de l'estesa de butaques.

La deliciosa visió del mosaic de les imaginàries papallones blanques m'havia provocat un plàcid somriure. El record de la imaginària visió de la veu de Cecilia Bartoli surant, ingràvida, dins d'aquell immens silenci no crec que se m'oblidi mai.

Quin concert!

5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Quina enveja! Les teves paraules ho descriuen perfectament, i les comparacions que fas són molt bones.

Assur ha dit...

Moltíssimes gràcies, Helena!, i no saps com aprecio el que em dius.

Sí: va ser un concert d'aquells per recordar tota la vida. Aquell clima que es va formar dijous al Palau només són capaços de crear-los artistes de la mida professional i humana que és Cecilia Bartoli.

Titus ha dit...

Quina enveja i a la vegada com m'alegre de que pugueres gaudir d'aquest concert i de que ens ho contes de forma tan poètica. Jo sóc molt bartolià i molt barrocòfil, ja et pots imaginar com m'hauria agradat anar-hi.

josep ha dit...

Enric,
Va ser un concert que no podrem esborrar de la memòria per molt temps que passi. Has fet una descripció perfecte dels efectes secundaris de la temperatura ambiental que hi havia al Palau. Tot i això, crec que la temperatura musical era encara més alta.
Una abraçada

Assur ha dit...

De ben segur, amic Titus, que huries gaudit moltíssim, com vam gaudir TOTS els assistents, en aquest concert, i és que la Bartoli és com un terrabastall, però un terrabastall de passió per la música i per la seva feina que és la de fer-nos-la arribar. La Bartoli estima tant la feina que fa que, n'estic més que convençut, no hi ha una altra cosa que la faci més feliç que poder mostrar-ho arreu on va.

No t'has fixat, per exemple, que quan l'aplaudeixen i la “bravegen” sembla que se'n sorprengui?

Jo, en directe, l'he vist tres vegades, i aquesta darrere ha estat la que més m'ha agradat. Se me'n va endur tan bon punt va sortir vestida d'Scaramouche (però sense espasa).



Naturalment, Josep, que tot el que va anar succeint fora de l'escenari va ser la conseqüència natural del que s'hi coïa a dins, però vaig gaudir tant del concert com de l'ambient que gràcies a ella es va anar congriant, i és per això que aquell silenci tan dens del que parlo per a mi serà tan inoblidable com el concert. I és que, Josep: M'ho vaig passar taaaaaaan bé!!!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL