TRADUCCIONS (I)

18 de febrer de 2010

Traduttore... ¿traditore?

Retrat de William Shakespeare

És un tema, el de les traduccions, que sempre m'ha despertat un gran interès, ja que si bé tinc la sort de poder parlar, escriure i llegir no només en una, sinó en dues llengües (català i castellà) literàriament molt riques, per a la resta de les llengües sóc un analfabet, pel que, com a un gran nombre -per no dir la majoria- d'aficionats a la lectura, ha estat, gràcies a les traduccions, que he tingut a l'abast obres literàries originalment escrites en llengües més o menys properes a la nostra.

Traduir no només vol dir traspassar tot un seguit de mots d'una llengua a una altra, i si bé hi ha traduccions que fan malbé fins i tot la mateixa llengua a la qual es tradueix, també és cert que hi ha traduccions magnífiques fins al punt de fer oblidar al lector que està llegint un text traduït.

Traduir d'una llengua a una altra és un art que requereix un gran coneixement d'ambdues llengües, i si bé per sortir del pas a l'hora de llegir un text sense cap pretensió literària tenim la magnífica eina del traductor automàtic de Google, una cosa ben diferent és traduir, posem per cas, un sonet de Shakespeare, i no parlem ja de traduir-lo, a més a més, intentant que a la llengua a la qual volem traduir-lo hi hagi el ritme i les rimes construïdes de manera que, com dèiem més amunt, fins i tot ens faci oblidar als lectors que estem llegint un poema traduït.

Gerard Vergés va publicar, el 1993, Tots els sonets de Shakespeare (Editorial Columna), una traducció que li va valer, el 1994, el sempre prestigiós Premi de traducció de la Crítica Serra d'Or. Segons es llegeix a la contracuberta del llibre, Pablo Neruda va definir aquests sonets com a: “tallats en l'òpal de les llàgrimes, en el robí de l'amor, en la maragda de la gelosia i en l'ametista del dol”.

Aquesta tan “nerudiana” definició dels sonets shakesperians em sembla tot un encert, i si ho puc dir és gràcies al fet que els he pogut llegir en la meva llengua, i gràcies al fet que algú, com en aquest cas Gerard Vergés, s'hagués estat trencat les banyes durant dos anys per traduir-los.

Hi ha, en la llengua catalana, una gran tradició que ve de molt lluny pel que fa a les traduccions de grans obres literàries en aquesta nostra llengua, com és el cas del vigatà Andreu Febrer el qual, a principis del segle XV, va ser el primer en traduir en vers una de les obres considerades unànimement universals: La Divina Comèdia, del toscà Dante Alighieri.

I com que d'aquest tema de la traducció m'agradaria anar-ne parlant detingudament, voldria dedicar-li uns quants posts. Així, doncs, a manera de tast introductori deixo transcrit (original i traducció) un dels cent-cinquanta-quatre sonets de Shakespeare traduïts per Gerard Vergés, un sonet que a mi m'agrada d'una manera molt especial: el CXXIX (cap dels sonets de Shakespeare té títol) i, com sempre que tracto de poesia al blog, us el deixo també llegit, tan bé com he sigut capaç, per mi al final.


                        SONNET CXXIX

      The expense of spirit in a waste of shame
      Is lust in action; and till action, lust
      Is perjured, murderous, bloody, full of blame,
      Savage, extreme, rude, cruel, not to trust;
      Enjoy'd no sooner but despised straight;
      Past reason hunted; and no sooner had,
      Past reason hated, as a swallowed bait,
      On purpose laid to make the taker mad:
      Mad in pursuit, and in possession so;
      Had, having, and in quest to have, extreme;
      A bliss in proof, and proved, a very woe;
      Before, a joy proposed; behind, a dream.

      All this the world well knows; yet none knows well
      To shun the heaven that leads men to this hell.

                                                William Shakespeare




                        SONET CXXIX

      L'ànima es consumeix, desvergonyida,
      en la lubricitat no dissipada,
      lubricitat sagnant, falsa, homicida
      i salvatge i cruel i malfiada.
      Bandejada al moment que el goig s'obté,
      és perseguida amb el més cec furor,
      i fa el paper de l'ham, escat perquè
      qui el mossegui naufagui en la bojor.
      Boig qui l'anhela i qui la té a l'abast;
      record, desig i gust fills de la fúria,
      plaer en tastar-la, i plor després del tast,
      goig convertit en somni és la luxúria.

      La gent ho sap, però no té govern
      per evitar aquest cel que ens duu a l'infern.

                                       William Shakespeare
                              (traducció: Gerard Vergès)

14 comentaris:

Francesc ha dit...

M'ha agradat molt aquest post teu sobre la traducció. Com tu bé dius, traduir és tot un art. Puc subscriure fil per randa tot el que hi expliques. A mi, de vegades, m'ha tocat traduir alguna coseta en pla casolà del castellà a català (articles barrocs per a llibrets de falla) i me les he vistes grosses per tal d'aconseguir fer-ne una traducció més o menys "potable" i amb sentit. També m'ha agradat molt la teua versió del sonet "de viva veu". Salutacions

paco ha dit...

cómo tú muy bién explicas, nó todas las traducciones que se han hecho y se hacen, contienen el verdadero sentido qué, el autor ha querido expresar a través de su narración literaria........saludos paco

pilar ha dit...

si, que importante es la buena traducción, con conocimiento, con razonamiento, con poesía... en eso creo que las editoriales cada vez son más exigentes, gracias a que los lectores también lo somos...

y ya ni te cuento Enric, lo necesaria que es una buena traducción cuando se trata de hacer una receta de cocina, por ejemplo una coque de llardons... que misterio las palabras, ¿cómo iba a saber yo que llardons siginifica chicharrones si no es gracias a un buen traductor?

petons

Titus ha dit...

No em solen agradar les traduccions que busquen reproduir la rima i la mètrica ja que normalment es perd part del contingut buscant l'efecte sonor. Normalment m'agrada més llegir la traducció per saber el que diu i el poema original en la seva llengua, encara que siga una llengua desconeguda per mi, per tal de fer-me una idea de la sonoritat. Jo vaig tindre un professor a la universitat que va ser premi nacional de traducció i opinava tot el contrari que jo. Ara bé, he de reconèixer que la traducció del sonet de Shakespeare que ens has penjat, apart de conservar la rima, és molt fidel a l'original, tot un mèrit del traductor.

surfzone ha dit...

Clap-clap-clap!
Aplaudiments per a un bon apunt, i aquests aplaudiments vénen de part d'un traductor professional :-)

rafael pujals ha dit...

Felicitats pel tema de les traduccions. La meva filla gran és traductora i intèrpret i, com és lògic, hem tingut converses força sucoses sobre el tema. Algunes de les anècdotes que m'ha explicat superen de lluny alguns dels més reixits acudits de l'absurd. S'ha de ser un gran poeta per a traduïr a poetes.
Una abraçada.

Joaquim ha dit...

Jo penso que traductor deu ser una de les feines més difícils que hi ha.

Deu ser tan fàcil deixar-se anar, posant, ni que sigui una miqueta de la "inspiració" literària aliena, potser fins i tot per intentar millorar alguna cosa que no t'acaba d'agradar del original, que acabes "traint" potser allò que l'autor original hagués volgut dir exactament.

M'estimo més no pensar-hi i gaudir-ne, creient que allò que m'ofereix el bon traductor, és del autor original en la seva integritat, tot i que sé que no és cert.

No sé si haig d'estar d'acord amb Titus o el seu professor universitari, deixeu-m'ho pensar una mica.

Aprofito, mentre em repenso quina és la traducció millor, per dir-te que m'acabo d'adonar, després de tant temps visitant Ca l'Assur, que el blau de fons fa aigües. Diguem despistat, però sempre m'absorbeix tant el que escrius que no m'havia fixat mai i si ho havia fet, no ho recordava. Avui, potser perquè he netejat la pantalla, tot anant post avall, me'n he adonat que et quedes, com si el post fos un espigó o el pont del petroli, amb el mar badaloní (quasi irreal, ja que aquesta nitidesa marina deu fer anys i panys que no es veu) a totes dues bandes.
Fantàstic!, ves amb quina ximpleria m'he fixat.

Keselarte ha dit...

Alguien ha dicho que la traducción de Gerard Vergés del soneto 29 de Shakespeare es "molt fidel a l'original". Otro comentarista, que "s'ha de ser un gran poeta per a traduïr (sic) a poetes." Estoy de acuerdo con el segundo. Para desmentir al primero, cito simplemente el primer cuarteto de ese soneto en versión de Joan Triadú (1958; cito de la cuarta edición, ed. Proa, Barcelona, 1993):

"Un erm de greu afront consumeix l'esperit
en l'activa luxúria, i fins que és esbravada
és perjura, mortal, sagnant, nom pervertit,
salvatge, rude, ardent, cruel i gens fiada."

Y aun no siendo catalán, dudando como dudo tantas veces de conocer bien su sonido, ¿no les parece a ustedes que suena mejor que el de Vergés? Digo yo.
(con qué gusto me sumo a los que aplauden al autor del blog por tratar el tema de la traducción).

Titus ha dit...

Keselarte, si lliges la meua frase sencera, diu: "apart de conservar la rima, és molt fidel a l'original". Per tant, la fidelitat a la que faig menció cal buscar-la en el contingut, no pas en la sonoritat.

Keselarte ha dit...

Ahí es donde yo la busqué también, compañero, sin encontarla. ¿No queda claro que, precisamente por eso, cito un fragmento de la versión mucho más fiel de Triadú?
(espero que el Sr. Pujals se anime a contar algunas de esas anécdotas que "superen de lluny alguns dels més reixits acudits de l'absurd.")

josep ha dit...

Jo també penso que la traducció, especialment la poesia és tot un art, ja que no tan sols es tracta de traslladar el significat del que es diu sinó també el sentit amb que es diu. Fer-ho rimar ja son paraules majors, per tant el sonet que has recitat em sembla una autèntica joia, ja que ho assoleix tot.

Albert B. i R. ha dit...

Hi ha qui tendeix a menystenir la traducció perquè diuen que es perd el "sentit original" de l'obra. Ara bé, és del tto cert que gràcies a les traduccions ens han arribat obres magnífiques que d'una altra forma no haguéssim pogut gaudir.

Assur ha dit...

Francesc: Ho és molt, de difícil, traduir, i la mateixa experiència que expliques l'he viscut jo moltes vegades a la feina, on m'ha tocat traduir notes i informes quan, segons a qui van dirigides, els fa vergonya no haver-les escrit en català, però quan més problemes vaig tenir va ser quan vaig voler traduir-me un llibre del català al castellà, ja que els que m'havien traduït no m'havien agradat... Mai més, t'ho asseguro! :)

Gràcies, com sempre, Paco, per la teva visita. Mës endavant aniré traient més “posts” sobre aquest tema que celebro que també t'hagi interessat.

Pilar: seria llarg d'explicar, però no estic d'acord amb el que dius que cada vegada es tradueix millor, ja que les editorials cada vegada més escatimen feina de correcció i de traducció. Editen uns llibres amb unes cobertes molt ben dissenyades, però salvant editorials tipus Anagrama i Quaderns Crema (per posar-te dos exemples d'editorials que publiquen en català i en castellà), la gran majoria funcionen a “tant la pàgina”. Com ric encara, quan recordo l'anècdota dels llardons!!! Una abraçada, guapíssima!

Titus i Keselarte: Moltíssimes gràcies per les vostres aportacions, ja que veig que vosaltres domineu la llengua de Shakespeare i teniu, per tant, molts més fonaments que no pas jo És, realment, un dilema, tot això de les traduccions, i molt més quan es refereix al dificilíssim art de traduir poesia..., i bona poesia! És cert que hi ha traduccions de poesia -crec que seria més adient, de tota manera, dir-ne versions- que traeixen l'original per intentar fer-les rimar a la llengua traduïda, i a mi m'ha passat alguna vegada haver-ne llegit alguna que m'ha agradat molt, i després llegir que traïa de mala manera l'original, però és el que deia: els que no coneixem la llengua de l'original correm sempre aquest risc.

Em permeto posar una altra versió de la primera estrofa d'aquest sonet, en aquest cas la de Salvador Oliva, tot un especialista en Shakespeare:

Desgast de l'esperit, despesa vergonyosa
és l'acte de luxúria; i mentre espera l'acte,
la luxúria és perjura, culpable sangonosa,
excessiva i cruel, i no s'hi pot fer pacte.

Surfzone: El tema és apassionant, i celebro, i t'agraeixo, que, com a professional que ets, t'hagi agradat que l'iniciï. No cal que et digui que sempre valoraré molt qualsevol aportació que ens vulguis fer des de la teva perspectiva.

Assur ha dit...

Rafael: Admiro moltíssim la gent que és capaç, com dius que és la feina que fa la teva filla, de fer d'intèrpret. Jo, a vegades, he fet la prova de fer-ne mentre sento algú que parla per la ràdio o per la televisió, i si bé ho faig del castellà al català, o a l'inrevés, al cap de pocs minuts ja m'he perdut. De ben segur que d'anècdotes divertides en deu tenir un munt i de molt interessants.

Joaquim: Tu també ets dels que té la sort (perquè t'ho has pencat, està clar, ja que això no baixa del cel) de conèixer més idiomes a part del català i del castellà, i per tant, també tens olta més base per jutjar una bona o mala traducció. Ja em diràs quina és la teva preferida, i pel que fa al moviment de l'aigua del fons, és, naturalment, obra de l'Anna Maria, que encara que es posi vermella quan li diuen, sempre li fa molta il·lusió que a algú li agradi el que fa. Veus com badar també té compensacions? Una abraçada de part nostra!

Josep: Jo també sento el mateix que tu: admiro l'artista que és capaç de traslladar un poema d'una llengua a una altra i fer que el lector ni s'adoni que està llegint una traducció. Celebro moltíssim que t'hagi agradat la meva lectura!

Em sembla, Albert B. I R., que resumeixes prou bé l'”esperit” que tenia aquest “post”, ja que jo sóc el primer en agrair l'esforç d'un traductor a l'hora de tenir a l'abast una obra escrita en una llengua que no conec, i vaig ser-ne conscient quan, de jovenet, em vaig llegir en francès “Le petit prince”... Sort que després vaig llegir la traducció d'en Joan Xancó: Tot un luxe!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL