"L'ÀNGEL CAIGUT", DE RICARD TERRÉ

13 de febrer del 2011

El proppassat dia 23 de gener, l'amic Francesc, del blog A la taula i al llit..., ens va fer partícips del que sens dubte ha de ser una magnífica exposició del fotògraf valencià Francesc Jarque -Belchite i una llarga postguerra- una exposició que, d'una manera del tot imprevista, en Francesc i l'Oreto van anar a visitar a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, de la ciutat de València.

Després de llegir al seu blog la curta però, alhora, entusiàstica valoració d'en Francesc i de veure les imatges que d'aquesta exposició hi va penjar, em van venir ganes de saber més coses d'aquest fotògraf valencià, (per cert, i entre parèntesis, persona non grata, segons es defineix ell mateix, a les actuals autoritats valencianes), i em vaig passar una bona estona buscant i contemplant més imatges de la seva obra, com aquesta, de l'any 1978 titulada La festa del Corpus:


I és que, malgrat que sempre que em ve a la memòria l'època dels 50, 60 i principis dels 70 del passat segle XX, que va ser la que em va tocar viure en plena joventut, la recordo com una època grisa i trista, em fascinen els testimoniatges gràfics en blanc i negre captats pels objectius d'allò que en dèiem màquines de retratar en mans, o millor dit: en els ulls, sempre a l'aguait, d'una generació de fotògrafs que van trencar els clixés encotillats i estàtics imperants en aquella època.

Parlo, per exemple, de Francesc Català-Roca:


de Joan Colom:


de Xavier Miserachs:


de Ramon Masats:


de Toni Catany:


de Leopold Pomés:


o d'Oriol Maspons, del qual és la fotografia que figura a la caràtula, en aquells anys trencadora, del primer disc d'en Raimon (1963), una veu, la d'aquest cantant valencià a qui, sigui dit de pas, tant i tant admiro i amb qui, quan aleshores l'escoltava, em semblava que, entaforat dins d'aquella trista grisor, hi albirava una llunyana però diàfana i alliberadora llum.


Però tornem a la fotografia, perquè del que volia parlar és precisament d'una que, en concret, em va impactar molt quan la vaig veure, i no va ser fins molts anys després que es va saber que darrere d'ella hi havia una història, una fotografia que l'autor de la qual, Ricard Terré, (Sant Boi de Llobregat, 1928 - Vigo, 2009), un altre dels grans fotògrafs d'aquella generació, va titular L'àngel caigut:


L'any 1958, Ricard Tarré va captar aquesta instantània a la processó del Corpus de Sant Boi de Llobregat. Som, doncs, en una època caracteritzada per la forta immigració a les grans àrees industrials, com la de Barcelona, de gent procedent, sobretot, del sud d'Espanya.

És indubtable que l'esguard estràbic, que m'atreviria fins i tot a qualificar de despietat, de la nena és com un poderós i invisible imant que ens atrau immediatament la nostra, de mirada, però ja després d'aquest primer impacte, si observem amb més atenció la fotografia ens adonarem que la nena no solament és l'única del grup que, en lloc d'uns delicats gladiols blancs, o d'un estilitzat lliri d'aigua, duu a la mà un senzillíssim, i molt probablement casolà, ramet de mosquitera, sinó que també és l'única de totes les nenes que se'ns mostra de cara. Sembla, talment, com si les altres, de nenes, fossin alienes del tot, tal i com, per altra banda, és del tot lògic, a l'indubtable i silenciós drama amb què ella ha de fer front, dia a dia, al defecte dels seus ulls fins al punt que la imatge que presenta vestida de primera comunió pot arribar a semblar grotesca quan, de grotesca, aquesta bellísima imatge no en té res.

Em produeix una sensació, barreja de tendresa i d'admiració, la decidida força amb què, més que no pas agafar, sembla aferrar el ramet de mosquitera que, amb tota probabilitat, a casa mateix la seva mare li va arranjar amb paper de plata, i és que més que portar un ram a la mà, diries que branda una bandera en la que hi creu fervorosament, i si alguna cosa hagués de titllar de grotesca sobre el més que ostensible esguard estràbic d'aquesta criatura, serien les actituds que, precisament en aquest esguard, s'hi poden veure reflectides de les més o menys dissimulades burles o de les més o menys sinceres compassions que aquella nena ha de suportar en el seu dia a dia.

Una magnífica poesia..., perdó; volia dir una magnífica fotografia la de Ricard Terré, qui va deixar dit que la fotografia "no es fa, sinó que es troba".

Ricard Terré. Al fons, L'Àngel Caigut. (EFE)

Però, tal i com deia abans, aquesta fotografia té una història al darrere, una història que durant molts anys Ricard Terré no va voler fer pública:

A la primera exposició col·lectiva on el fotògraf santboià va participar no havia volgut fer cas de les veus que li havien aconsellat que no inclogués aquesta fotografia, ja que potser provocaria rebuig en segons quins sectors de la societat de l'època, però ell estava ben decidit a exposar-la i així ho va fer.

El dia en què es va inaugurar l'exposició, una de les persones que hi van assistir va voler parlar amb l'autor. Era un metge, el qual, emocionat, va felicitar Ricard Terré per haver sabut captar tota la llum que irradiava entremig d'aquells vaporosos vestits blancs la figura d'aquella nena, i va demanar-li si s'avindria a retratar una neboda seva, una nena amb la síndrome de Dawn, que també havia de fer la comunió, perquè l'home, després d'haver vist aquella fotografia, estava segur que Ricard Terré sabria treure, també a la seva neboda, tota la llum que la il·lusió de la nena irradiaria en un dia com aquell.

Ricard Terré es va comprometre a fer una sessió fotogràfica a la neboda d'aquell metge i a no cobrar-li ni cinc..., si el metge aconseguia que un oftalmòleg operés a la nostra protagonista, ja que era més que evident que la situació econòmica de la família de la nena no els podia permetre una despesa tan costosa.

El metge va estar-hi d'acord. Es van repartir còpies, fetes pel mateix Ricard Terré, de L'àngel caigut a totes les escoles de Sant Boi i la nena va ser localitzada.

Poc després i per motius de feina Ricard Terré va haver de marxar de Sant Boi per instal·lar-se a viure a Vigo, i en un dels viatges de tornada que va fer per visitar la seva família, es va trobar amb la sorpresa que, a casa dels pares, hi havia, també, una altra família que l'estava esperant: Eren el pare i la mare de l'Àngel caigut, una família, efectivament, d'humils immigrants, que li van presentar una nena, la seva filla, a qui, després de quatre operacions, la cirurgia havia aconseguit corregir del tot el manifest estrabisme que la nena havia presentat des de la naixença.

Acabo aquí el post perquè en tot moment he intentat defugir de la sensibleria i, allargant-me, potser hi cauria sense voler, però no em puc estar de dir, per acabar, que, per fortuna, no només és vàlid pels temes escabrosos quan es diu que, a vegades, la realitat supera la ficció.

11 comentaris:

José Luis ha dit...

Emocionat per una pàgina modèlica, per una col•lecció de fotos tan ben tríades, per una lectura tan sensible i lúcida lectura de la imatge protagonista, per una historia tan maca, per un escrit tan verdader i tant bo. Repetiré.

Enhorabona de tot cor.

Joaquim ha dit...

Magnífic apunt Assur.
Imatges que sembla mentida que formessin part de la nostra vida, algunes de la meva infantessa i primera joventut i que vistes ara semblen prehistòriques.
La història és digne d'un culebrot radiofònic de l'època, però és clar, tu li has donat el toc assurià per fer-la esplèndida.

josep ha dit...

Estic totalment d'acord amb el que diu el Joaquim, son imatges de fa anys, però no tants, i semblen prehistòriques. Molt interessant la història que expliques i per descomptat la manera en que ho fas, està molt lluny de sensibleries barates (no en saps d'això!!).
Una abraçada

Assur ha dit...

José Luis: Emocionat m'has deixat tu amb tot el que m'has dit i que tant t'agraeixo, també de tot cor. Ah: Crec que un dia o un altre hauríem d'acabar amb la nostra amistat virtual i posar-li cara i ulls, no et sembla? Una forta abraçada.

Joaquim: Cert, cert que semblen prehistòriques, i és que ha canviat tant i tant la vida des d'aquells tristos i foscos anys!!! Gràcies, també, per les amables paraules referents al text que, t'ho dic de debò, la feina va ser meva per, entusiasta com sóc amb tot el que m'agrada o m'emociona, fer que no em sortís un "culebrot" d'aquells.

Josep: Gràcies, també, per l'amabilitat dels teus mots envers aquest text! Cert és que això, en mans d'una Nieves Herrero, posem per cas, s'hauria convertit en un pastís ensucrat i embafador, i la grandesa del gest es fa més i més gran pel fet que Ricard Terré no va explicar-ho i, pel que sembla, perquè li van insistir molt i molt, fins molts anys després.

pfp ha dit...

precioso entrada Enric, tal y como acostumbras...
una historia que se me hace muy próxima, el del estrabismo y unas gafitas que lograron coregirlo, me acompañaron desde bien niña... mis gafitas fueron novedad, y blanco de "bufa y befa", ahora que lo pienso creo que les "debo" parte de mi caracter, tuve que defenderme a fondo... Pobre angelote la nena de la foto, no me imagino lo que pudo pasar hasta que le corrigieron el grave estrabismo...

Anònim ha dit...

És el primer cop que visito el teu blog i no he pogut triar millor moment. Magnífica conjunció de text i imatge, -impagables exemples d’una època… i sense Photoshop!!-; pèro, sobre tot, excel•lent reflexió d’una societat que era absolutament despiatada acarnissant-se amb els seus “Àngels Caiugts”. Només una dissensió: tan els fets reals com les línies que aquí ho expliquen, no són un culebrot, son perfectes -amb un bon guió- per una bona pel•licula.

L’enhorabona pel teu blog i només dir-te que, amb aquest primer tast, penso degustar tota la carta!

H4E

Assur ha dit...

Pilar: entenc perfectament el que expliques referent a quan eres petita i havies de portar ulleres, i de ben segur que, quan hi penses, encara et ressonen, amb la ràbia continguda, “floretes” de l'estil “cuatro ojos”.

Quan vaig llegir el teu comentari em va venir la reflexió que avui en dia -des de ja fa, afortunadament, molts anys-, que un nen porti ulleres ja no és motiu de burla. El meu fill gran, sense anar més lluny, en va portar durant molts anys, i amb un ull tapat!- pel mateix problema que tu, fins que el van poder operar (dues vegades), i mai va tenir cap mena de complexe per aquest fet, i si no el va tenir va ser perquè els seus companys, tan inconscientment com vulguis, veien amb els mateixos ulls un nen que portava ulleres com un altre que hagués de portar unes crosses per caminar: com un remei.

En aquest aspecte crec que s'ha guanyat molt, tot i que encara queden llasts dels que ens en hauríem de desempallegar, com ara l'obesitat, que sobretot en adolescents és una diana cruel per a qui l'ha de suportar.

Quantes vegades no he sentit, horroritzat, que s'utiltza el terme “gordo” o “gorda” amb menyspreu i com un insult.

Però retornat a la nostra “heroïna”, aquest “angelote”, com tan bé la defineixes, vista amb els ulls d'ara no podem fer una altra cosa que pensar -i disculpa la grolleria-: ¡Ole tus huevos, mi niña!


H4E: Moltísimes gràcies pel teu primer, i tan elogiós, comentari a aquest blog, i espero i desitjo que la resta de la “carta”, tant els “plats” ja cuinats que has descobert gràcies a aquest primer “tast”, com els que, de mica en mica, anirem “servint”, sigui tota ella del teu gust.

Una abraçada.

Q ha dit...

Et felicite pel bloc; fantàstic. Hi he arribat gràcies a l'amic Francesc i les coques de llardons. Sense permís, t'he enllaçat per llegir-ho tot. Aquests posts sobre fotografia i l'eina digital estupendíssima, perfectes: n'he aprés un munt!

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, ara m'adone que no t'havia comentat aquest post teu!! I mira que l'Oreto i jo en vam parlar a bastament!! Algunes de les fotos que publiques les havíem vistes en alguna exposició. La de Joan Colom diu molt, sense dir res, aparentment. Hi ha tota una "mirada". I la de Raimon? Històrica!! Ens va commoure especialment la història que expliques de la xiqueta de la primera comunió... sembla mentida el que pot donar de sí una fotografia a nivell d'humanitat i sentiments. La fotografia capta instants que solen desaparèixer ràpidament i és tot un luxe poder gaudir d'eixes "mirades" fugisseres que queden impressionades en un negatiu i esdevenen, així, records compartits.
Salutacions i disculpa'ns l'oblit.

Assur ha dit...

Queti B: Moltíssimes gràcies pels teus mots. Celebro que et trobis bé en aquesta casa que pots considerar ja com a teva per a tot allò que desitgis i et pugui servir. Acabo de treure el cap al teu blog, i he vist que coincidim amb moltíssimes coses, pel que jo també et seguiré amb interès. (Espero més noves sobre “Les veus del Pamano”, una novel·la -una altra!- que em fa dir que Jaume Cabré és un dels millors narradors amb què compta la literatura catalana actual.)

Assur ha dit...

Francesc: Ja saps de sobres que no hi ha res a perdonar. Des que vaig començar aquest blog vaig tenir molt clar que en cap moment ningú tenia l'obligació d'escriure-hi comentaris. Fa il·lusió rebre'n, està clar, però el més important és copsar que el que un escriu té interès i, sobretot, que agrada. Una abraçada per a tu i l'Oreto!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL