ELS FRUITS SABOROSOS: CREMA DE LLIMONA, A PROPÒSIT DE "LES LLIMONES CASOLANES"

24 de gener del 2010

El que només podria ser, i en definitiva no deixa de ser, una tòpica escena de la quotidianitat esdevé Poesia (així, en majúscula i destacat amb negreta), amb totes les connotacions que implica la paraula, a Les llimones casolanes, el poema XV del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner.

Llimoner
Llimona casolana (del llimoner de l'Anna Maria)



                   LES LLIMONES CASOLANES

          Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
          damunt el voleiar dels braços i el vestit.
          El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
          i ja a la cantonada és Licas, el marit.

          Liceni trenca un vidre. Naïs s'esmuny, plorosa.
          Llavores, arrambant-se al mur i amb passes lleus,
          amb una revolada cruel i una amorosa
          ha restablert Metimna la pau, que amen el déus.

          Cansada, pren la copa de bella transparència
          on juguen aires, núvols, solcant un blau camí,
          i riu, sabent que a l'aigua mesurarà amb ciència
          el raig de la llimona, la mel de romaní.

          I beu, dant a l'entorn les últimes mirades.
          La llum en el cristall, esparvilladament,
          damunt sa cara es mou i l'omple de besades
          i li fa cloure els ulls, repòs de tant d'esment.

                                                               Josep Carner






Dividit en dues i ben definides parts (just meitat i meitat del poema), Carner hi reflecteix, de manera esplèndida i en clar contrast, dinamisme i calma.

El dinamisme s'hi fa ben palès i de forma ben immediata ja des del primer mot amb què se'ns presenta Metimna, la protagonista: atrafegada. Un dinamisme que l'autor accentua tot seguit amb les imatges de la cara encesa i del voleiar de braços i del vestit de la dona, així com de l'entorn, creat per ella mateixa, per on Metimna es mou en aquella hora del tragí propi d'una casa al migdia: El dinar que es cou, la roba ja estesa, i tot a punt per quan arribi Licas, el marit. (Recordem que la primera edició de Els fruits saborosos data de 1906 i que, per tant, veiem reflectida una societat burgesa idealitzada segons l'ideari noucentista).

No calen presentacions per fer-nos adonar de seguida que Liceni i Naïs són els dos fills (la parelleta) del matrimoni (en aquella època era inamiginable viure “en pecat”), i que el nen, més entremaliat i bellugadís, tal i com pertoca per “raons” de sexe, que la seva germaneta, lliure del control de la mare trenca, molt probablement amb un cop de pilota, un vidre.

Serà aquest petit estrall casolà, amb l'immediat afegit dels plors de la nena, la pedra de toc perquè la mare, "amb una revolada cruel i una amorosa", agafi les regnes per restablir l'ordre a la llar, aquella pau que, segons el poeta, amen els déus.

I arribem així a la segona part del poema, la de la calma: Metimna, cansada pel tràfec que ha dut durant tot el matí, s'asseu i es disposa a fer-se una llimonada tot contemplant, mentre se la prepara, els efectes que, com un joc de fugisseres coloracions, hi fa la llum a la transparència de la copa, on l'aigua dissoldrà l'aspror del suc de la llimona amb la dolçor de la mel i, ja conscient d'haver aconseguit retornar la tranquil·litat a la llar, mig acluca els ulls per reposar.

No puc evitar, malgrat que no es tracta exactament de la mateixa temàtica, que l'aire que "es respira” al quadre de Ramon Casas titulat Interior a l'aire lliure em faci pensar en el que també “es respira” en el poema de Josep Carner.

Ramon Casas. Interior a l'aire lliure
Ramon Casas. Interior a l'aire lliure

Només rau en el poder creatiu dels veritables artistes, com en aquests dos casos ho demostren Carner i Casas, perquè l'acte més insignificadament quotidià que poguem imaginar-nos esdevingui una obra d'art.

* * *

I ara anem cap a la part, si es vol dir així, més material d'aquest post: Anem cap a la recepta, la recepta d'unes postres excepcionals: senzilles, econòmiques i que, a més a més, compleixen a la perfecció el paper de les postres: ser el punt i final de qualsevol àpat per opípar, sobretot en el sentit que té aquest mot pel que fa a la quantitat, que hagi estat, ja que com que aquesta crema no duu llet, és molt lleugera i refrescant.

La recepta la vaig treure del llibre de la Carme Ruscalleda Cuinar per ser feliç.

Ingredients (8 persones):



     ► 4 llimones
     ► 4 ous sencers.
     ► 300 gs. de sucre
     ► 50 gs. de Maizena
     ► 1 litre d'aigua mineral


Llimones

Poseu l'aigua al foc fins que arrenqui el bull.

Mentrestant, barregeu en un recipient prou gros i que pugui anar al foc els tres ous amb el sucre i la Maizena, i afegiu-hi, tot seguit, la pell ratllada i el suc de les tres llimones.

Aboqueu-hi l'aigua bullint, poseu el recipient al foc i remeneu-ho tot fins que bulli.

Coleu-ho mentre ho distribuiu en platets, o en cassoletes de les de la crema o, com a la fotografia, en copes.

Crema de llimona
Crema de llimona

Deixeu que es refredi a la nevera.

Una recepta molt semblant la vaig treure ja fa temps del llibre La cuina moderna a Catalunya, (Ed. Espasa-Calpe, 1985) una magnífica edició bilingüe (català-castellà) feta a partir d'un recull de plats dels considerats els millors restaurants distribuïts, en aquella època, per tot el Principat (Reno, Hispània, Eldorado petit, Boix, i Gatell), recull elaborat pel matrimoni format per la Tin i en Nèstor Luján. La recepta era, concretament, del restaurant Hispània, d'Arenys de Mar, regentat per les germanes Paquita i Lolita Reixach, ubicat molt apropet, per tant, de Sant Pol de Mar, on la Carme Ruscalleda, la primera chef del món -és important recordar-ho- amb 5 estrelles Michelin, hi té el restaurant Sant Pau.

Els ingredients que s'utilitzen per a 6 persones en aquesta altra recepeta són els següents:



     ► 4 ous sencers
     ► 1/2 litre d'aigua
     ► 150 gs. de sucre
     ► Pell d'una llimona
     ► 1 cullerada de midó
          de patata

     ► 1/2 got de suc
          de llimona



La manera de fer aquesta crema és exactament la mateixa.

GALTES DE PORC AL FORN

17 de gener del 2010

Quan vaig decidir, per fi, obrir aquest blog, una de les coses que em vaig plantejar va ser que potser “reutilitzaria” algun dels posts signats per mi a la Samfaina, i avui em decideixo fer-ho per primera vegada amb un post de cuina per presentar aquí, a Ca l'Assur, un dels plats que més a gust faig i que més m'agraden: les galtes de porc al forn.

Galtes de porc al forn

Ingredients per a 4 persones:




     ► 4 galtes de porc
          (feu que us les marquin,

          ja que es couran molt millor).
     ► 2 cebes de figueres.
     ► 5 grans d’all sense pelar.
     ► 3 tomàquets de la branca.
     ► 2 patates mitjanes
          (1/2 quilo, si fa o no fa).

     ► 1 got de vi blanc sec.
     ► 1 cullerot de brou (o d’aigua
          calenta amb un “cubito”,
          d’aquells petitons, Maggi diluït).

     ► 1 fulla de llorer.
     ► 1 branqueta de farigola.
     ► Oli d'oliva, sal i pebre negre.



Elaboració:

Escalfeu el forn a 180º.

En una cassola que pugui anar al forn, tireu-hi un raig d’oli d’oliva, poseu-hi les galtes salpebrades i introduïu la cassola, tapada, al forn, que abaixareu a 160º.

Mentre aneu controlant que les galtes es vagin coent uniformement per les dues bandes, peleu i talleu les cebes ben primes, saleu-les i poseu-les a la cassola quan vegeu que les galtes es comencin a enrossir.

Deixeu que la ceba es vagi fent i, mentrestant, ratlleu els tomàquets als que haureu tret les llavors.

Quan la ceba comenci a agafar aquell color transparent i brillant, afegiu a la cassola els grans d'all sense pelar, el got de vi blanc sec, el llorer i la farigola, i, al cap d'uns 10 minuts, afegiu-hi els tomàquets ratllats i deixeu que tot plegat es vagi rostint.

Mentrestant, peleu i talleu les patates a quadradets, fregiu-les en una paella, però traieu-les tot just comencin a enrossir-se.

Escorreu les patates de l’oli, saleu-les i, quan vegeu que el rostit ja és gairebé a punt, afegiu el cullerot de brou i les patates a la cassola procurant que aquestes s'impregnin bé del suquet del rostit.

Deixeu que cogui tot plegat, sempre amb la cassola ben tapada, un quart d'hora més, i ja m'ho direu: Ni caldrà que poseu ganivets a taula, de tan tendres que us hauran quedat unes senzilles però, alhora, gustosíssimes galtes de porc cuites al forn.

Galtes de porc al forn

La recepta és, i no em cansaré mai de dir-ho, d'un dels millors llibres de cuina que tinc: Àpats de fonda, de Jaume Carles Font, publicat a la col·lecció El cullerot, de l'editorial Cossetània, de Valls:

Àpats de fonda de Jaume Carles Font
Amb aquesta recepta, Àpats de fonda inaugura etiqueta al blog, ja que és un llibre del que en penso publicar més receptes perquè, n'estic ben segur, val molt  i molt la pena.

BICENTENARI FRÉDÉRIC CHOPIN (I)

15 de gener del 2010

Durant aquest 2010, es commemorarà el bicentenari del naixement del compositor polonès Frédéric Chopin (Żelazowa Wola, 1810París, 1849) un dels més grans músics del Romanticisme.

Frédéric Chopin

Chopin és un d'aquells noms que de seguida s'associa a nom de músic, encara que, malauradament, aquesta associació que en un principi podria semblar causada per la “popularitat” del gran pianista i compositor polonès, no arriba gaire més enllà, i de Chopin bé es podria dir que és un dels músics coneguts més desconeguts.

Benvinguda sigui, doncs, aquesta efemèride, i tant de bo que la commemoració del bicentenari del naixement del gran músic que fou Frédéric Chopin serveixi per fer-lo conèixer no només de nom.

Per il·lustrar aquest post-presentació, he fet aquesta petita -mínima!- selecció d'algunes de les seves peces més conegudes per si us ve de gust escoltar-les.




Aquesta selecció també podeu baixar-vos-la i gravar-la per poder gaudir-la quan vulgueu.

CANELONS CASOLANS

10 de gener del 2010

Malgrat ser més que evident que es tracta d'un plat de la cuina italiana (documentació -ja del segle XVI!-, així ho confirma), ningú pot negar que els canelons estan tan lligats a la nostra cuina que fins i tot hi ha a qui li sona estrany quan a casa nostra sent que hi ha qui en diu canelons a la catalana al que "tota la vida" s'ha conegut amb el nom de canelons.

Primers envoltoris dels canelons El Pavo
Primers envoltoris dels canelons El Pavo

El motiu que a l'anterior paràgraf hagi posat entre cometes el tota la vida és perquè, segons explica el periodista, historiador, novel·lista i gastrònom Nèstor Luján, és a mitjans del segle XIX que comencen a proliferar a Barcelona restaurants regentats per cuiners italians que s'hi van establir, restaurants que ofereixen a les seves cartes canelons, considerats aleshores com un plat de complicada elaboració ja que les plaques s'havien de fer a mà, o bé, com va succeir més endavant, importar-les de França fins que, el 1911Ramon Flo i Valls, fabricant de pasta, establert des de l'any 1898 al carrer de Borrell, de Barcelona, va començar a produir de forma industrial (Canelons El Pavo).

En el meu record, un plat, els canelons, que durant molts anys va ser d'obligatorietat a qualsevol dels grans àpats de la Festa Major quan aquest esdeveniment durava TRES dies, i no solament a Badalona, que és des d'on jo, de menut, encara ho vaig viure, sinó també a pràcticament totes les poblacions del país; un plat, els canelons, que no podia fallar a les fondes, o als restaurants on es celebraven els banquets nupcials, i un plat, el canelons, també omnipresent a les grans celebracions familiars, com ara les onomàstiques, en una època en què la celebració del sant de qualsevol membre de la casa era, amb diferència, molt més sonada que no pas la de l'aniversari.

Cada terra fa sa guerra, com molt bé diu l'adagi, i els canelons, com passa amb tants i tants plats dels que es fan a gairebé totes les cases, tot i ser fruit d'una mateixa, o molt semblant, preparació, a cada casa tenen un gust especial, aquell gust que ens ofereix un ingredient bàsic però, a la vegada, intangible: el record.

Així, doncs, explicaré tot seguit tal i com faig jo els canelons, la qual cosa no vol pas dir que sigui aquesta la recepta dels canelons.

Abans de començar, però, m'agradaria fer uns quants comentaris:

Els canelons que preparo són fets amb tres tipus de carn i en la mateixa proporció: vedella, porc i indiota (pava), i la quantitat que en necessito de cada tipus la calculo multiplicant per 10 el nombre de canelons que vull que em surtin. Com que sempre que faig canelons ja en faig 50, calculo: 10 x 50 = 500; 500 grams, doncs, de cada tipus de carn.

La carn de vedella que s'utilitza no és sempre la mateixa. L'ideal és dir a la carniceria que la vols per fer canelons i ells te la donaran de la part que tinguin més melosa. La que aquesta vegada em van despatxar (vegeu la fotografia d'aquí sota) em va dir el carnicer que era d'un tall que hi ha a la part de darrere de la culata:

carn de vedella

La carn de porc que es fa servir és la carn magra o del coll:

carn de porc

I de la mateixa manera que jo faig servir pit d'indiota com el que es veu a la fotografia d'aqui sota, pot utilitzar-se pollastre:

carn d'indiota

Ingredients (per a 50 canelons):



        ► 500 grams de carn de vedella
              tallada a daus.
        ► 500 grams de carn magra de porc
              tallada a daus.
        ► 500 grams de pit d'indiota
              tallada a daus.
        ► 3 ó 4 cebes grosses.
        ► 1 cabeça d'alls sencera.
        ► 1 branqueta de canyella.
        ► 150 grams. d'un bon foie-gras.
        ► 1 ó 2 dues tòfones
              (segons la mida i els gustos)
             en conserva.
        ► Oli, sal, pebre negre i llard
              (opcional).



Elaboració:

En una cassola que ens hi càpiga bé tota la carn, hi posem oli (no massa) i, si es vol, una mica de llard; la carn salpebrada, les cebes tallades a octaus , la canyella i la cabeça d'alls sencera:

preparat per rostir

Amb el foc bastant alegre i procurant que no se'ns cremi, rostirem la carn. Es fa difícil calcular el temps que trigarà, però ho podem saber quan veiem la ceba pràcticament desfeta i comprovant amb un tall, fet amb les tisores mateix, que la carn està ben feta per dins.

Mentre deixem que el rostit es refredi una mica, bullim les plaques dels canelons seguint les instruccions del fabricant i, un cop al punt, les estenem sobre el marbre de la cuina.

Amb la reixeta més fina de la màquina de picar carn, picarem la carn rostida i la ceba, intercalant-hi trossets del foie-gras, i hi afegirem al final la tòfona tallada molt menuda.

Distribuïrem aquesta farsa sobre les plaques dels canalons i ja, per fi, els enrotllarem.

farciment repartit a les plaques

Depenent del nombre de canelons que es vulguin servir i de si agrada més o menys espessa, es fa més o menys beixamel, amb la qual tot just es cobreix una plàtera que pugui anar al forn. A sobre s'hi posen els canelons i s'acaben de cobrir aquests amb la resta de la beixamel.

Escamparem formatge ratllat i trossets de mantega per sobre i els posarem a gratinar.

Canelons ja gratinats

No cal dir que els canelons que no hàgim fet servir els podem congelar, i així, per a una altra ocasió només ens caldrà fer la beixamel.

Tornant al començament, crec que és molt i molt interessant el pròleg de Néstor Luján a 100 recetas de canelones, un llibret que, amb la col·laboració de la marca de pastes El Pavo, el diari La Vanguardia va regalar als lectors, pròleg d'on he tret, molt resumida, la mica d'informació inicial.

100 receptes de canelons

Si algú està interessat en llegir aquest pròleg, només ha de fer que demanar-m'ho i amb molt de gust li enviaré el text escanejat.

CENTENARI DE MIGUEL HERNÁNDEZ (I)

2 de gener del 2010

Enguany es commemorarà el centenari del naixement d'una de les figures poètiques en llengua castellana més importants del passat segle XX i, no obstant això, silenciada, arraconada i, quan no, vista, fins i tot encara avui, com una nosa: Miguel Hernández.

Miguel Hernández

Com a senzill però sentit homenatge, tenia previst que el primer post del 2010 en fos un de dedicat a ell amb la lectura d'un poema d'un Hernández encara jove i ple d'il·lusions...

(Em permeto fer aquest petit parèntesi per dir que acabo d'adonar-me que he escrit “encara jove” referint-me a algú que va morir quan havia acabat de complir 31 anys!)

... Anava dient, doncs, que em feia il·lusió llegir en veu alta un poema, que m'estimo d'una manera molt especial, de Miguel Hernández, però, com ja sabeu alguns, he deixat de fumar i això m'està provocant notoris canvis a la veu. He fet vàries proves a diferents hores, però no hi ha hagut res a fer. És un poema bastant llarg i, mentre el llegeixo, tant em pot passar que em quedi sense veu, sobretot al final d'una frase, com que em surtin uns “galls” com els que em sortien quan, d'adolescent, vaig fer el canvi de veu, uns “galls” que si bé aleshores em feien avergonyir, trobo que ara fins i tot em fa il·lusió fer, ja que em sembla que retorno als meus joves tretze o catorze anys.

En fi, bromes a part, queda pendent la lectura del poema, però no el petit homenatge al gran poeta. Així és que he pensat que serien idònies les bellísimament esgarrifoses Nanas de la cebolla interpretades, en la versió musical que en va fer Alberto Cortez, per un jove Joan Manuel Serrat en un concert celebrat l'any 1974 al Casino de l'Aliança del Poblenou, de Barcelona.

El setembre de 1939, just acabada la guerra civil espanyola, Miguel Hernández estava reclòs a la presó de Torrijos, on li va arribar la notícia que les penúries per les que estava passant la seva dona (Josefina Manresa) eren tan grans que només podia alimentar-se de pa i cebes... Josefina havia de donar de mamar al seu fillet, de vuit mesos, Manuel Miguel.

Manuel Miguel Hernández Manresa
Fotografia de Manuel Miguel Hernández Manresa

Al cap d'uns dies, el poeta enviava a Josefina les dotze estrofes del que serien conegudes com les Nanas de la cebolla (Hernández no va arribar a posar-li títol) acompanyades d'una carta on li deia:

Estos días me los he pasado cavilando sobre tu situación, cada día más difícil. El olor de la cebolla que comes me llega hasta aquí, y mi niño se sentirá indignado de mamar y sacar zumo de cebolla en vez de leche. Para que lo consueles, te mando esas coplillas que le he hecho, ya que aquí no hay para mí otro quehacer que escribiros a vosotros o desesperarme...

No cal dir res mes.




M'agradaria afegir un parell de detalls que crec interessants.

El primer és que en aquesta versió musical, que data del 1972, es de suposar que es va emprar la primera edició, publicada l'any 1946 per la revista Halcón, de Valladolid, i no va ser fins l'any 1977 que l'editorial Zero, de Bilbao, va publicar l'Obra poética completa amb tota una sèrie de correccions. Una d'elles, i prou important, és que on hi diu, tal i com Serrat canta, “Ríete, niño, / que te traigo la luna / cuando es preciso.” ha de dir: “Ríete, niño, / que te tragas la luna / cuando es preciso.

I el segon detall que m'agradaria afegir és que en aquesta mateixa versió musical hi manquen dues estrofes del poema original, i són les dues que a continuació s'han transcrit:




    Alondra de mi casa,
    ríete mucho.
    Es tu risa en tus ojos
    la luz del mundo.
    Ríete tanto
    que en el alma al oírte
    bata el espacio.

    La carne aleteante,
    súbito el párpado,
    el niño como nunca
    coloreado.
    ¡Cuánto jilguero
    se remonta, aletea,
    desde tu cuerpo!

Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

 
INICI FINAL