LES MANS

11 de gener de 2011


Fa un parell o tres de mesos que vaig llegir (em sembla que va ser a El Periódico), una interessant entrevista que li van fer a una model publicitària , la qual deia haver fet ja més de mil espots, però no pas perquè la seva imatge encaixés dins un perfil més o menys determinat, sinó perquè aquella noia (em sap greu no recordar com es deia) tenia unes mans perfectes per a les necessitats de comunicació que aquestes poden arribar a tenir i que tan ben estudiades tenen en el món de la publicitat.


Per posar un exemple, la model explicava en aquella entrevista que a la celebrada campanya del iogurt Danone (la dels “Cossos Danone”) i on hi sortia la Cindy Crawford, en un moment determinat, l'espectacular estrella nord-americana obria la nevera per agafar-ne un iogurt... Doncs bé, les mans que, mitjançant un primer pla, l'espectador veia que agafaven aquell iogurt no eren les de l'estrella nord-americana, sinó les d'ella, ja que publicitàriament és molt important la manera amb què l'espectador, d'una forma totalment inconscient, veu com es tracta, amb les mans, un producte.


La noia continuava explicant que agraïa al fat haver-li atorgat unes mans tan perfectes i, alhora, tan expressives fins al punt de pensar que una bona manera de demostrar aquest agraïment seria la d'aprendre el llenguatge de les mans que utilitzen els sordmuts. El va estudiar i, quan en va tenir un bon domini, va anar a una parròquia de Barcelona on cada diumenge es celebra una missa per a fidels amb aquesta discapacitat per a oferir-se com a voluntària per, des de fa deu anys i fins avui, llegir-hi les lectures.

Em va emocionar molt que els sordmuts li diguessin que, amb els moviments de les mans a l'hora de confegir els signes amb què ella s'hi comunica, els semblava que aquests signes els hi arribaven dansant. Em va semblar, simplement, meravellós saber que de la mateixa manera que els que no tenim aquesta discapacitat discernim diferents matisos en les veus -i no parlem ja dels cecs, que pràcticament totes les “imatges”que els arriben de les persones són a través de la veu- la forma amb què s'expressen els signes dels sordmuts poden també provocar que els receptors hi copsin diferents matisos com per exemple que, en el cas d'aquesta model publicitària, la informació que els transmet els sembla que els hi arriba dansant.

És indubtable que les mans han tingut un paper fonamental en l'evolució de l'home, ja que és gràcies a elles que aquest va poder polir les pedres per a utilitzar-les com a instrument de caça per a la seva subsistència, gràcies a elles es va poder crear la paraula escrita, i és gràcies a elles que els cirurgians poden utilitzar el bisturí o podem gaudir del so, posem per cas, d'un piano.


La paraula és utilitzada en nombroses locucions per determinar actituds, comportaments, situacions... Diem, per exemple, que els malgastadors tenen la mà foradada; quan necessitem ajut demanem que ens donin un cop de mà; tenir les mans brutes o les mans netes no sempre té a veure amb la higiene..., i així podríem estar-nos una bona estona pensant expressions on hi intervé la paraula , però ho deixarem aquí mateix perquè no era d'això del que, des d'un bon principi, volia parlar en aquest post.

No; tot plegat ha anat sorgint perquè volia parlar d'unes mans, unes mans que, malgrat ser en realitat les veritables protagonistes d'aquest post, m'ha fet gràcia que hi passessin un pèl desapercebudes. Em refereixo a les mans que figuren a les imatges amb què s'ha il·lustrat el post.

No sé si a mida que l'heu anat llegint també heu anat ampliant aquestes imatges. Si no ho heu fet, us suggereixo que ho feu ara: amplieu-les i observeu-les amb molta atenció..., perquè s'ha de ser un gran observador si a primer cop d'ull s'endevina que no són pas els retrats d'unes mans... Bé, en realitat sí que ho són, els retrats d'unes mans, però són uns retrats pintats a l'oli pel pintor hiperrealista basc Javier Arizabalo, del qual, si us ve de gust, podeu veure en aquesta pàgina més imatges de la seva obra i, veient-les, bé podrem dir que a l'hora de pintar mans, Javier Arizabalo hi té la mà trencada.

10 comentaris:

kalamar ha dit...

el post molt interessant, les mans, de les primeres coses que ens fixem d'una persona. Uns instruments perfectes, flexibles i sensibles.
I sí, que aquest pintor té molt bona tècnica, però sempre he trobat l'hiperrealisme absurd: perquè aquesta feinada si amb una foto el resultat és el mateix?

Carme ha dit...

Espectacular, l'hiperrealisme! Potser que kalamar tingui raó, ja que li fala una mica de màgia, però jo no puc evitar d'admirar la tècnica, el domini i la paciència.

I el text m'ha semblat molt suggeridor i interessant. Mans que danses en parlar... m'ha encantat.

Imma ha dit...

sempre m'ha semblat com un miracle les pintures hiperrealistes, molt interessant el que expliques. Crec com tu que les mans diuen molt de les persones sense necesitat d'obrir boca.

josep estruel ha dit...

HOLA.!
És una entrada estupenda, molt ben trenada. D'aquest pintor he vist diverses vegades les seves obres, i en un parell d'ocasions he posat un post. T'he copiat el teu post i ho he posat en el meu blog, amb el teu nom. Si no ho veus correcte, si us plau m'ho dius, que ho retiraré de seguida. També he posat un enllaç. amb el meu bloc.
Moltes gràcies.
Una salutació.

Francesc ha dit...

M'ha semblat un post molt curiós. No m'havia parat mai a pensar en tot això que expliques. I veges si ens fan falta!!! M'ha entendrit molt el que explicaves dels cecs, sabent com sé la gran feina que fas sempre en el teu treball. Quant a "les fotos", m'he quedat de pedra quan has dit que eren pintures hiperrealistes!!!!! Salutacions

Assumpta ha dit...

Absolutament impressionant... segur que no són fotos? segur?

Em sembla tan impossible pintar i dibuixar (he anat a l'enllaç, clar) així!!... Mare meva!!

Tot i així, tot i veure el mèrit excepcional que té, la tècnica, la paciència, el treball... també penso que amb una foto es va més ràpid hehehe... vull dir que són perfectes, magnífiques... però...

Josepb. ha dit...

Enric; Quànt l’home va trepitjar la lluna, Terenci Moix, va dir: la lluna hi ha no tindrà el mateix “encant” per a mí...
M’ha passat el mateix a mí, quant estava llegint el teu “post” hi he llegit LES MANS i quant he arribat el final i deies que eren Mans pintades l’encant “ –contrari al Terenci- m’ha vingut el final "l'encant", despres de llegir-ho totplegat i veure que eren pintures hiperrealistes del pintor Javier Arizabalo.
La paraula mà si poden fer moltes frases –com molt bé dius- però també si afegim; “ma”r, “ma”re, “Ma”ria, “Ma”rta o també “ma”rta, “Ma”rina” –un dels meus noms preferits- “ma”rinada...
Si posem la mà al revés: “Am”ic, “Am”abilitat, “Am”or, “Am”istat...
La veritat has tingut molta “ma”nya i “m’a”gradat molt aquest post de les mans. “Ma”gnífic Enric¡¡.

José Luis ha dit...

Seguint al Josepb, Assur, ets un mag i un malabarista, i ens has portat a l’hort amb un post que comença per aquí i acaba per allà, amb un cop d’efecte a la alçada de Testigo de cargo. Estic rodejat d’artistes, que jo faig mans i mànigues i ni de lluny

A mí sí que m’agrada l'hiperrealisme, o al menys el López (“el” :-) . kalamar te la seva rao, però també s’ha de valorar que ara veiem la foto de un quadre que sembla una foto, que no es el mateix que veure el quadre.

pilar ha dit...

el hiperrealismo es una tendencia "radical" de la pintura realista, el hecho de que un pintor utilice esta técnica para expresarse no solo determina el dominio de la pintura y de la técnica sino sobre todo determina conceptualemente su obra.
El arte Pop fue el precursor inmediato del hiperrealismo,la iconografía de lo cotidiano, la fidelidad de lo representado,la distancia,y el enfoque producen las mismas imágenes neutras y estáticas que dan aspecto de "irrealidad", siendo generalmente el modelo, fotografías que el artista proyecta en el lienzo.

curiosamente querido Enric a mí me emocionan y me parecen mucho más reales las inumerables manos que pintó El Greco, a pesar de su manierismo y la distorsión anatómica de sus modelos...

perdona la perorata pero el tema es muy interesante y me he enganchado...

un abrazo

Assur ha dit...

M'agradaria significar que jo tampoc en sóc un “fan” incondicional, de l'hiperrealisme, però no puc evitar treure'm el barret davant l'increïble talent tècnic que demostren els seus autors a l'hora de reflectir en una tela qualsevol objecte, paisatge o figura, com és el cas d'aquest pintor basc i la seva esplèndida col·lecció de mans, amb tanta perfecció i, alhora, em permeto tirar cap a casa, i recomanar-vos l'exposició d'una retrospectiva dels germans bessons badalonins Pere i Josep Santilari, la qual s'inaugurarà demà, al Museu Municipal de Badalona, i que es podrà veure fins al mes de març. Amb aquest linck podeu anar a la pàgina web que tenen.

Antonio López, el genial hiperrealista manxec, després de veure una exposició dels germans Santilari, va dir en una conferència que, a l'hora de plasmar la llum, els Santilari superaven el mateix Zurbarán (!)

Per una altra banda, també m'agradarà dir-vos que un bon amic em va telefonar a propòsit d'aquest post per dir-me que, efectivament, l'entrevista a la jove model de què en parlava havia sortit a “El Periódico”, i que ell també l'havia llegida, la recordava molt especialment i fins i tot em va donar el link (aquí el teniu) que va trobar. És molt curta però us la recomano perquè és molt interessant. Gràcies, Pere!

Com molts de vosaltres ja sabeu, treballo a l'ONCE, i a la Fundació que aquesta té hi ha una gran presència de sordmuts, així com també hi ha cecs i sordmuts, el llenguatge dels quals és també a través de les mans però en contacte físic entre els interlocutors. No cal dir que és amb els dits de les mans que els cecs tenen accés al món de la cultura per ells mateixos gràcies al sistema tàctil de lectura i escriptura ideat pel francès Louis Braille. Tot això em fa pensar que potser no és casual que el terme “humà” en totes les llengües llatines acabi, precisament, amb les mateixes lletres amb què en totes aquestes llegües es diu la paraula “mà”.

Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris i, com sempre, us demano perdó per haver trigat tant a contestar.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL