GASPATXO DE SÍNDRIA

25 de juliol de 2010

De la mateixa manera que quan ens fa una calor tan sufocant com la que ens està fent aquests darrers dies ens abelleix menjar coses fresques, als que ens posem a la cuina ens abelleixen, a la vegada, preparacions curtes en les quals, si pot ser, no hi intervinguin els fogons.

La proposta d'aquest gaspatxo de síndria és un magnífic entrant, que farà contents tant als qui s'encarreguen de la cuina a casa, com als comensals, ja que l'elaboració és molt ràpida i el resultat molt agraït.

síndria

síndria

Necessitem (per a quatre gots de la mida dels d'aigua):



Uns tres quarts de quilo de polpa de síndria
     (sense llavors).

Tres tomàquets grossos ben madurs.
Un granet d'all (opcional).
Un raig d'un bon vinagre de vi blanc.
Un raig d'un bon oli d'oliva.
Sal, pebre.
Un toquet de salsa Perrins.
Un toquet de salsa Tabasko.
Api.

Passarem pel braç elèctric la polpa de la síndria, els tomàquets, ben nets però sense pelar i tallats a quarts, i el gra d'all. Hi afegirem el vinagre, l'oli i ho salpebrerem al gust.

Passarem tot aquest triturat pel colador xinès i ho deixarem a la nevera fins al moment de servir-ho.

Es pot preparar, si els ingredients, com és lògic, els teníem frescos de la nevera, amb molt poca antelació.

Ho servirem, individualment, dins d'un got de vidre o, per fer-ho una mica més vistós, dins d'un altre tipus de recipient de vidre com el de la fotografia, i just abans de portar-ho a taula, hi afegirem, a cada recipient, un toquet de salsa Perrins, un altre de salsa Tabasco (per a mi, aquests dos toquets són la gràcia del resultat final), i una branqueta d'api.

gaspatxo de síndria

Aquesta recepta, des que la vaig veure en aquest vídeo de TV3, l'he fet moltes vegades, i l'alterno amb una altra de molt semblant que van publicar primer la Xaro al seu antic blog Cuinetes i, poc després, la Glòria al Cafè de nit.

Una recomanació, però: Molta atenció amb la salsa Tabasco, que dissabte se'm va escapar una mica la mà en un dels gots, i va resultar bastant, per no dir massa, picant.

14 comentaris:

paco ha dit...

estimat enric, molt bó aquesta combinació refrescant del meló de argel, meló de argel es dia per aqui en la antigüetat, a la sindria, com soc el primer, trobe que el provaré.....un abrás paco

pilar ha dit...

querido Enric, esperaré a que suba la temperatura en este pueblo de montaña (Ezcaray, Rioja)en el que la semana pasada tuvimos un día con una mínima de 5º y max de 13º, como ves para sopitas caliente¡¡¡

Margarida ha dit...

Ara estan molt de moda els gaspatxos fets amb fruites, però jo sòc més de menjar-me les hortalisses o les fruites senceres. El gaspatxo de tota la vida no m'agrada, de fet encara recordo la primera vegada que el vaig tastar! A cada glop, mig vas d'aigua, i els pèls de punta! Al Pere li agrada molt, però és l'únic de casa que en menja. A vegades li dic de provar aquests gaspatxos fets amb fruita (maduixa, cirera, síndria...), però em diu que no li vénen de gust.
La síndria (meló d'Argel, com diu el Paco de més amunt, o meló roig, com diu la meva mare), m'agrada menjar-me-la a mossos. No fa gaire la vaig posar triturada en una macedònia i a casa em van dir que amb suc de taronja era més bona.
Ja veus, som uns clàssics! Si tothom fos com nosaltres, el món no hauria evolucionat i encara estaríem a l'Edat de pedra, ja,ja...

MaryLou ha dit...

Aquest el provaré segur!!! Amb el teu toc ha de ser boníssim!!! La meva avia deia e la síndria "melón de agua".
Petonets

Mercè Piqueras ha dit...

Assur, els dos enllaços que has posat a blocs de cuina em donen error!

Per cert, en el poble del meu pare --a la Manxa-- a les síndries en deien com l'àvia de MaryLou: "melón de agua".

Assur ha dit...

Paco: Sí; ja sabia que vosaltres en dieu meló d'Alger, i sempre recordo que me'n vaig assabentar quan vaig comprar als meus fills, quan eren petits, un conte escrit en la variant valenciana per familiaritzar-los amb les diferents parles de la nostra llengua, ja que, a part de l'enriquiment a nivell lingüístic que per a ells suposava, era una manera, també, d'inculcar-los el respecte que mereixen, i ells havien de tenir, per a totes les parles de la nostra llengua.

Per altra banda, fer aquest gaspatxo, per a tu, mestre arrossaire, serà com bufar i fer ampolles, eh?

Una abraçada!


Pilar: Suposo que ja deus saber de les sufocants temperatures que tenim per aquí aquests dies. Avui, al contrari d'ahir, no corre ni un bri d'aire, pel que ja et pots imaginar amb quin gust diumenge passat hauria fet una sopeta, per exemple, de ceba en lloc d'aquest gaspatxo, però si quan tornis a casa la calor encara “apreta”, fes la prova i ja veuràs com repetiràs. A mi, malgrat la il·lusió que em fa als ulls, no m'agrada gaire la fruita, però m'agrada molt guisada o, en aquest cas, combinada amb altres elements, i una de les coses que més m'agrada mentre faig aquest gaspatxo, és flairar l'olor tan fresca que desprèn la síndria, i és que, noia!, per fer passar aquesta calor (que jo no la suporto) tot s'hi val. :)


Margarida: Ai!, l'etern problema de totes les famílies a l'hora de menjar: que si aquest li agrada això i a aquella li agrada allò... El més fumut del cas, però, és que els que fem la cuina moltes vegades, per no fer cinquanta coses diferents, acabem menjant el que els agrada als altres.

Perdona que et contradigui pel que dius al final del comentari referint-te a l'”evolució” de la cuina a casa teva, ja que només s'ha d'entrar al teu blog per comprovar que aquelles delícies que prepares res, però és que res tenen a veure amb l'Home de Cromanyó. :))

Pregunta lingüistica: He mirat a l'Alcover – Moll i no he sabut veure on, de la síndria, en diuen “meló roig”. Em pots dir d'on és la teva mare?


MaryLou: Estic segur que no et defraudarà gens si el proves, aquest gaspatxo, i, efectivament, aquest toc de les dues salses li confereix tota la gràcia, però sobretot vigila amb la de Tabasko.

És molt curiós a la quantitat de llocs que de la síndria en diuen meló amb diversos afegits. Tinc un amic italià, que és de Nàpols però que viu a Sicília, i em va dir que allà també en diuen melone d'aqua (no sé si ho he escrit bé).

Una abraçada.


Mercè: L'Anna Maria, molt més diligent que no pas jo, tan bon punt va llegir el teu comentari ja va arranjar els enllaços. No sé què vaig fer, i creu-me que sempre els comprovo tots, però aquesta vegada es veu que no ho vaig fer.

Ja que anomenes el teu pare i La Manxa, suposo que sabràs del gaspatxo manxec, que, per cert, res té a veure amb el refrescant gaspatxo que ens ha vingut d'Andalusia. L'has provat alguna vegada?... Jo tinc un company a la feina que va viure uns anys a Elda, i sempre explica que anava a dinar a una casa de menjars on la cuinera era manxega i que els preparava deliciosos.

El cullerot Festuc ha dit...

Saps que no l'he probat mai???? El tinc pendent juntament amb el de cireres!!! S'ha de posar remei ben aviat!! M'ha agardat molt el toc de la salsa perrins i tabasco!
Petunets,
Eva.

Assumpta ha dit...

Només diré una cosa:

Ostressss ha de ser boníssim!! ;-)))

Glòria ha dit...

I tant que va bé no haver de cuinar massa, amb la calor que fa!. I les coses fresquetes venen molt de gust. Ufffff!, quina por em fan les salses picants, mira que si em passo i encara m'agafa més calor... Hauré d'anar amb compte!

Assur ha dit...

Cara al vientooooooooo!

Que content que estic que tornis a la, diem-ne, “normalitat”!!!

Jo, el de cireres, també el tinc pendent, però t'he de confessar que fa una mandra enorme treure'ls-hi els pinyols!, i aquesta es fa en un tres i no res, i la síndria es tan refrescant!...

Per cert i parlant de síndries: La meva mare sempre explicava que quan es va quedar embarassada de mi només tenia desig de menjar síndria i quan vaig néixer -el meu germà, si ho llegeix, ho corroborarà- vaig pesar 6 quilos i mig!, i com que la meva mare venia a plaça i la coneixia molta gent, es veu que mig Badalona em va venir a veure. Sempre he pensat que és una llàstima que per una vegada a la vida que he causat admiració a la gent, jo no en vaig ser conscient. :))

Un petó per a en Jan!


Assumpta: Ostres!!! Saps que no et conec dient tan poques coses?... Que és la calor, potser?... Suposo que no desertaràs de la colla dels que ens enrotllem, oi? :))

Doncs mira, jo també seré breu i concís...

No et pensis, que ja em costarà ja, perquè això no va amb mi, però per una vegada, ni que sigui una sola vegada ho intentaré. Preparada?... Allà va:

Sí; és boníssim!

Què t'ha semblat, eh?... Oi que no semblo jo? :))


Glòria: Sí; s'ha d'anar amb molt de compte amb el Tabasco -t'ho dic per experiència-, però el toquet d'aquesta salsa amb la Perrins li dóna un sabor molt i molt especial, però si et fa por, posa-li només la Perrins i poca gent endevinarà el perquè d'aquell gustet tan especial.

La cuina vermella ha dit...

Aquestes salsetes que hi has incorporat en forma de sublim toc, fa que hàgiu creat un gaspatxo del tot glamourós. Les fotos són genials, aquest bloc vostre és una delícia.
Se us estima moltíssim!

Anònim ha dit...

Demá el faig. Ja et dirè com m´ha sortit.

Tinc una sorpresa per a tu per quan ens veiem.

COLBRAN

Anònim ha dit...

Doncs m´ha sortit molt bo. Dos gotas de Tabasco per persona crec que es la mida ideal. De la salsa Perrins es pot fer de mès o de menys, segons el gust del cuiner.

COLBRAN

Assur ha dit...

Parella vermella: Vosaltres sí que sou una delícia, i no us cal cap toc especial de glamour, perquè tot en vosaltres ho és, de glamour, el glamour que només tenen els amics autèntics com vosaltres.

Tant l'Anna Maria com jo us agraïm els mots que dediqueu al blog, però el que ens fa més contents és saber-nos estimats per vosaltres.

Una abraçada!

Colbran: No et pots a arribar a imaginar la il·lusió que m'han fet els dos comentaris que has enviat, i no cal dir, també, que hagis fet la recepta i que t'hagi agradat.

Pel que fa a les dues salses, estic completament d'acord amb el que dius de la Perrins. A mi, particularment, el gust que té m'agrada moltíssim i me'n poso una mica més que a els altres, però l'altre dia que se'm va escapar la mà amb la de Tabasco, l'Anna Maria, a qui sempre li dic que deu tenir entre els seus avantpassats algun descendent d'en Quetzalcoaltl, la va trobar més bona que mai. No vulgus saber com aguanta -i li agrada- el picant!

Un dia -feia molt poc que sortíem- vam anar a la Barceloneta amb uns amics de la Facultat i, com que sempre em deia que el picant li agradava molt, vam demanar, fent l'ullet al cambrer, una bomba "especial", d'aquelles que preparaven, tan picants, que era impossible que ningú se les mengés...

Havies d'haver vist la cara del cambrer, que s'esperava per riure amb nosaltres, quan va veure que se l'acabava tan tranquil·la!... I el bo del cas és que ella no entenia perquè ens la miràvem amb aquella cara d'estupefactes! :))

Una abraçada, Fede!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL