CANELONS CASOLANS

10 de gener del 2010

Malgrat ser més que evident que es tracta d'un plat de la cuina italiana (documentació -ja del segle XVI!-, així ho confirma), ningú pot negar que els canelons estan tan lligats a la nostra cuina que fins i tot hi ha a qui li sona estrany quan a casa nostra sent que hi ha qui en diu canelons a la catalana al que "tota la vida" s'ha conegut amb el nom de canelons.

Primers envoltoris dels canelons El Pavo
Primers envoltoris dels canelons El Pavo

El motiu que a l'anterior paràgraf hagi posat entre cometes el tota la vida és perquè, segons explica el periodista, historiador, novel·lista i gastrònom Nèstor Luján, és a mitjans del segle XIX que comencen a proliferar a Barcelona restaurants regentats per cuiners italians que s'hi van establir, restaurants que ofereixen a les seves cartes canelons, considerats aleshores com un plat de complicada elaboració ja que les plaques s'havien de fer a mà, o bé, com va succeir més endavant, importar-les de França fins que, el 1911Ramon Flo i Valls, fabricant de pasta, establert des de l'any 1898 al carrer de Borrell, de Barcelona, va començar a produir de forma industrial (Canelons El Pavo).

En el meu record, un plat, els canelons, que durant molts anys va ser d'obligatorietat a qualsevol dels grans àpats de la Festa Major quan aquest esdeveniment durava TRES dies, i no solament a Badalona, que és des d'on jo, de menut, encara ho vaig viure, sinó també a pràcticament totes les poblacions del país; un plat, els canelons, que no podia fallar a les fondes, o als restaurants on es celebraven els banquets nupcials, i un plat, el canelons, també omnipresent a les grans celebracions familiars, com ara les onomàstiques, en una època en què la celebració del sant de qualsevol membre de la casa era, amb diferència, molt més sonada que no pas la de l'aniversari.

Cada terra fa sa guerra, com molt bé diu l'adagi, i els canelons, com passa amb tants i tants plats dels que es fan a gairebé totes les cases, tot i ser fruit d'una mateixa, o molt semblant, preparació, a cada casa tenen un gust especial, aquell gust que ens ofereix un ingredient bàsic però, a la vegada, intangible: el record.

Així, doncs, explicaré tot seguit tal i com faig jo els canelons, la qual cosa no vol pas dir que sigui aquesta la recepta dels canelons.

Abans de començar, però, m'agradaria fer uns quants comentaris:

Els canelons que preparo són fets amb tres tipus de carn i en la mateixa proporció: vedella, porc i indiota (pava), i la quantitat que en necessito de cada tipus la calculo multiplicant per 10 el nombre de canelons que vull que em surtin. Com que sempre que faig canelons ja en faig 50, calculo: 10 x 50 = 500; 500 grams, doncs, de cada tipus de carn.

La carn de vedella que s'utilitza no és sempre la mateixa. L'ideal és dir a la carniceria que la vols per fer canelons i ells te la donaran de la part que tinguin més melosa. La que aquesta vegada em van despatxar (vegeu la fotografia d'aquí sota) em va dir el carnicer que era d'un tall que hi ha a la part de darrere de la culata:

carn de vedella

La carn de porc que es fa servir és la carn magra o del coll:

carn de porc

I de la mateixa manera que jo faig servir pit d'indiota com el que es veu a la fotografia d'aqui sota, pot utilitzar-se pollastre:

carn d'indiota

Ingredients (per a 50 canelons):



        ► 500 grams de carn de vedella
              tallada a daus.
        ► 500 grams de carn magra de porc
              tallada a daus.
        ► 500 grams de pit d'indiota
              tallada a daus.
        ► 3 ó 4 cebes grosses.
        ► 1 cabeça d'alls sencera.
        ► 1 branqueta de canyella.
        ► 150 grams. d'un bon foie-gras.
        ► 1 ó 2 dues tòfones
              (segons la mida i els gustos)
             en conserva.
        ► Oli, sal, pebre negre i llard
              (opcional).



Elaboració:

En una cassola que ens hi càpiga bé tota la carn, hi posem oli (no massa) i, si es vol, una mica de llard; la carn salpebrada, les cebes tallades a octaus , la canyella i la cabeça d'alls sencera:

preparat per rostir

Amb el foc bastant alegre i procurant que no se'ns cremi, rostirem la carn. Es fa difícil calcular el temps que trigarà, però ho podem saber quan veiem la ceba pràcticament desfeta i comprovant amb un tall, fet amb les tisores mateix, que la carn està ben feta per dins.

Mentre deixem que el rostit es refredi una mica, bullim les plaques dels canelons seguint les instruccions del fabricant i, un cop al punt, les estenem sobre el marbre de la cuina.

Amb la reixeta més fina de la màquina de picar carn, picarem la carn rostida i la ceba, intercalant-hi trossets del foie-gras, i hi afegirem al final la tòfona tallada molt menuda.

Distribuïrem aquesta farsa sobre les plaques dels canalons i ja, per fi, els enrotllarem.

farciment repartit a les plaques

Depenent del nombre de canelons que es vulguin servir i de si agrada més o menys espessa, es fa més o menys beixamel, amb la qual tot just es cobreix una plàtera que pugui anar al forn. A sobre s'hi posen els canelons i s'acaben de cobrir aquests amb la resta de la beixamel.

Escamparem formatge ratllat i trossets de mantega per sobre i els posarem a gratinar.

Canelons ja gratinats

No cal dir que els canelons que no hàgim fet servir els podem congelar, i així, per a una altra ocasió només ens caldrà fer la beixamel.

Tornant al començament, crec que és molt i molt interessant el pròleg de Néstor Luján a 100 recetas de canelones, un llibret que, amb la col·laboració de la marca de pastes El Pavo, el diari La Vanguardia va regalar als lectors, pròleg d'on he tret, molt resumida, la mica d'informació inicial.

100 receptes de canelons

Si algú està interessat en llegir aquest pròleg, només ha de fer que demanar-m'ho i amb molt de gust li enviaré el text escanejat.

14 comentaris:

paco ha dit...

por éstos lares a los canelones siempre se le han atribuido a catalunya, y tienes razón que cuando se leen libros de cocina especializados se dice que su origen es italano, de todas maneras debemos de dar las gracias a catalunya, por la magnificación de éste plato, en mi casa la especialista en prepararlos es mi hija, y puesto a decir la verdad, los hace muy ricos, quizá es por que su marido es catalán....gracias por tu narración....saludos paco

Francesc ha dit...

Caram, quins canelons més bons!! Les teues fotos són molt didàctiques. Quina cosa més curiosa la percepció que tenim les persones, de vegades, de les coses o els costums "de tota la vida". I és que no ens adonem que les nostres vides són espurnes fugisseres de l'eternitat. És clar, ho mesurem tot a la nostra i no l'encertem, o sí. Conec alguns valencians que, amb això del "tota la vida" hi justifiquen cada bestiesa gastronòmica... Bé, no vull fer-me pesat. M'ha encantat, com sempre, el teu post. Salutacions per a tu i per a la teua dona.

Margarida ha dit...

És veritat que els canelons van lligats al record de grans celebracions familiars. I com sempre havia trobat tan bons els de la meva mare, era incapaç de menjar-ne quan menjava fora de casa.
Jo, com tu, també hi poso 3 tipus diferents de carn, encara que la manera de fer-los és totalment diferent. "Cada maestrillo, su librillo", oi?

Una abraçada.

Cinta F. Agell ha dit...

Hola Assur,
Semblen molt bons els teus canelons!! Quina bona pinta que fan!

Com tu dius a cada casa hi ha una recepta i uns records. Jo ara t’explicaré la meva, els faig com la meva avia i la meva mare, encara que coincidim amb moltes coses, jo faig el rostit, però després faig el que jo considero la “massa”, en una paella poso una mica de mantega i la carn tota trinxada, aleshores poso farina i després llet i vaig remenant molta estona fins que queda tot més compacte i després ja ho poso dins les plaques dels canelons. Es una recepta casolana.

Et felicito per aquests plats tan bons i per les teves idees, que sempre s’en apren.
Feliç any nou.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Quin "exércit" de canalons tant ben arrenglerats, per després "atacar-los" per la part més débil quànt hi ha gana... l'estòmac¡.
Aquesta "guerra", també la tenía la mare, quant s'aixecava per la Festa Major de Badalona -15 d'Agost- i preparava -també- un bon exércit de canalons... ho recordas?. Que viagi de gust Enric¡¡

josep ha dit...

Enric,
Si senyor, els canelons amb el temps han esdevingut un clàssic de la cuina catalana. Nosaltres quan els fem hi posem pit de pollastre en lloc del pit d'indiota. El que desconeixia és la proporció de multiplicar per 10. A més, tot i que tradicionalment els canelons és fan per Sant Esteve, crec que és d'aquells plats que fan festa i per tant son de bon menjar qualsevol dia.
Una abraçada

ELS PEIXOS ha dit...

Caram noi , quins canalons !!!!
i explicats tan bé com tu fas sempre , encara semblen millors!!!!
Que tinguis un Bon any

pfp ha dit...

desde luego Enric, cuando leo tus recetas me entran unas ganas irresistibles de comer, y claro, no tendré por menos que ponerme a estos canelones...

(tengo esos libros del Nestor, son un placer leerlos, sobretodo el de "Veinte siglos de cocina en Barcelona")

un abrazo desde un Madrid blanco y azul, (como tú blog)

MaryLou ha dit...

Els canelons ens encanten a casa meva!! els teus son de 10!!!
Bon any!!!
Petonets

La cuina vermella ha dit...

Acabo de venir de ca la Boston i he aplaudit els seus canalons, ara els teus Enric, que amb aquest pas a pas ja no hi ha ningú que es pugui resistir a cuinar-los!! Trobo genial l'estil del vostre bloc, cada dia m'enamora més. Molts petons bonic.

Gemma ha dit...

És ben cert que a casa canelons és gairebé sinònim de festa grossa, oi?

Enric, es nota que et vas perdre una classe de la Mireia: ens va ensenyar a farcir els canelons amb una màniga pastissera, un truco que va molt bé ;)

Ja veus que aquest curs no et pots perdre cap més classe, eh? Je je je...

Una abraçada!

El cullerot Festuc ha dit...

A casa meva també és sinònim de festa...i ñes que fer canelons és ben entretingut, eh? El resultat per això ben s'ho val...ara mateix me'n menjaria un plat epr sopar...mmmmm!!!Petunets,
Eva.

Assur ha dit...

Paco: No dubto de la qualitat dels canalons que dius que fa la teva filla, ja que si són de la mateixa qualitat dels arrossos que fa el seu pare, bé es podria fer servir aquell encertat adagi que diu: “De pare músic, fill ballador”. Una abraçada!

Francesc: Ja saps que no en tens res, de pesat. Tot al contrari, el que és un pes és aquest mur immens de beneiteria contra el que ens enclastem un cop i un altre. El que sí que m'agradaria significar, però, és que aquest plat és un element integrador més, ja que també va ser -i ho continua sent-, plat de celebracions de moltíssimes famílies d'immigrants.

Efectivament, Margarida, no és un plat, els canalons, per menjar fora de casa, sobretot quan, tal i com succeeix a moltes famílies, estan tan lligats a la nostra, de casa. Una abraçada.

Que curiós, Cinta, aquesta manera de preparar la farsa. És com si hi anessis integrant beixamel, oi?... T'agraeixo molt el comentari i la felicitació.

I està clar, Josep, que recordo tot el que dius! I com m'agradava donar voltes a la manivela de la màquina de picar carn collada a la taula del badiu, i l'estesa de les plaques sobre els eixugamans de quadres... Com oblidar-ho?

Josep (noctàmbul): A casa he procurat que els canelons continuïn sent sinònim de festa -de fet, a la companya del meu fill gran, que és txeca, des que els va provar per primer cop li van encantar-, però el dia que no fallen mai és el de Reis, ja que a casa sempre hi ha aquest dia molt de tràngol i és molt pràctic tenir-los fets i congelats d'uns quants dies abans.

Gràcies, Dolors! Ja ho veus, encara que m'agradi molt més el peix que no pas la carn, als canelons farcits de carn (els de tota la vida) també el hi tinc molt d'apreci.

Pilar: Estic segur que si un dia de festa (per celebrar el seu sant o el seu aniversari, per exemple) li fas al teu marit uns canelons “comme il faût”, mentre se'ls menja no podrà evitar que li caigui una llagrimeta -no tan grossa, està clar, com quan guanya el Barça o quan escolta Bbagner-, però una llagrimeta segur que cau, i és que m'imagino que no vivint a Catalunya i menjar uns canelons fets a casa ha de ser... Buf!... Fins i tot a mi, només d'imaginar-m'ho se'm posa la pell de gallina... Fes-n'hi, fes-n'hi, i ja veuràs! ;)

Moltíssimes gràcies, MaryLou! La cuina, quan es fa amb els cinc sentits, sempre és un deu! Una abraçada.

Ai, parelleta! Em sento sempre tan afalagat amb els vostres comentaris, i si me'n sento, d'afalagat, és perquè sé que no en sou gens d'afalagadors! Una forta abraçada, amics!

Sí, “Senyu”, ja ho vaig llegir a les cròniques que a la classe la Mireia utilitzava la màniga per escampar el farciment dels canelons, però manasses com sóc (i no exagero, gens, eh?) :) em sembla que jo no me'n sortiria.

Montearriba: Sí que és cert que són entretinguts. De fet, per fer aquests cinquanta que explico vaig estar "tota una santa tarda", però tens l'avantatge de tenir preparat un bon àpat per un parell de vegades. Una abraçada!

Áurea ha dit...

Hola ara m´hi posso Que demá es Snt. Esteve espero que m´en sortiré,... Gracies per la forma de explicar - nos . Bon Nadal 2016.!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL