LA PÍTIMA (I NO PAS LA SARDANA) DE LES MONGES

28 d’abril del 2010

Sé de molta gent que visita amb més o menys assiduïtat aquest blog i que diu que no li agrada, o bé que no hi entén gaire, ni de la música que anomenem clàssica, ni d'ópera, i és per això que de tant en tant aniré posant fragments que, penso, poden resultar agradables d'escoltar i de veure interpretar per intentar fer així una mica de proselitisme i, mira, si a algú li entra el cuquet n'estaré molt content, més que per mi, per ell, ja que és un món on sempre s'hi pot trobar, segons l'estat d'ànim, una bona i adequada companyia.

Le comte Ory
Hi ha el tòpic que la gran majoria de les òperes són uns drames on, al final, sempre acaba dinyant-la algú, però això de òpera = drama no deixa de ser un tòpic, i el post d'avui en vol ser una petita demostració:

Al món de l'òpera, per exemple, hi ha moltíssimes referències al vi, i no solament com a element per brindar, tal i com passa en l'arxiconegudíssim Libiamo...de l'òpera La Traviata, de Giuseppe Verdi, sinó també pels seus efectes etílics en el cas d'una ingestió desmesurada, i aquest és, precisament, el cas d'un divertit quadre de l'òpera Le comte Ory, de Gioacchino Rossini, un compositor a qui venero i del qual, imperdonablement, encara no se n'havia parlat en aquest blog.

El comte Ory és un desenfrenat jove que, assabentat que un altre comte -el de Formoutiers-, és amb els seus homes a lluitar a les Croades de Terra Santa i que, per tant, la seva esposa -la comtessa Adele- i les dones dels soldats que han anat a guerrejar amb Formoutiers viuen soles al castell, intenta conquistar la comtessa, i és, després d'haver estat descobert una primera vegada en què s'havia fet passar per un ermità, que, al segon acte de l'òpera, Ory s'empesca que ell i els seus companys es disfressin d'un grup de monges pelegrines per poder entrar, mitjançant aquesta estratagema, al castell.

Aprofitant una nit de trons i llamps, la comtessa Adele s'apiada de les “monges” que, xopes i amarades, han trucat a les portes del castell per demanar-hi aixopluc. Un cop a dins, les dones del castell, piatoses, les instal·len en una gran cambra i els ofereixen, abans d'anar-se'n a dormir, un senzill sopar.

Sols ja a la cambra, ben aviat un dels homes del comte Ory descobreix la bodega on hi ha vi en abundància i, està clar, comencen a alçar el colze a base de bé i a brindar que si ara per això i després per allò altre... fins que, com és del tot lògic, acaben tots ben pets!

En un moment de la bacanal, però, entra a la cambra per desitjar bona nit a les “monges pelegrines” la dama de companyia de la comtessa, la qual i malgrat que “elles” intenten dissimular, acaba descobrint l'engany.

M'agradaria destacar d'aquesta escena, gravada en directe d'una representació que se'n va fer l'any 1997 al prestigiós Festival d'Òpera de Glyndebourne, la vis còmica que, a part dels protagonistes, han de mostrar també els homes que formen part del cor, i és que en qualsevol òpera és molt important la implicació en els moviments escènics per part dels cors.



Res a veure, posem per cas, amb el tràgic final de l'òpera Lucia di Lammermoor, on un desesperat Edgardo s'enfonsa -tota sencera!- una daga al pit... Encara que també és cert, però, i ja que ha sortit el tema crec que val la pena parlar-ne, que aquest tràgic final té una explicació, i aquesta explicació no és cap altra que la que fa referència que, cinc minuts abans, i després que la noia patís un atac de bogeriaEdgardo havia vist com exhalava el darrer sospir la seva estimada Lucia, la qual, al seu torn, tampoc no feia ni cinc minuts que, abans, havia endinyat una punyalada mortal a l'home amb qui, obligada pel seu germà, s'havia tot just acabat de casar.

Però això ja és tota una altra història.

14 comentaris:

ELS PEIXOS ha dit...

Molt bé Enric ...tu penses amb tothom !!!
Aixi podrem visitar-te sense problemes , oi??
Moltes gracies per ensenyar-nos tantes coses.

Assur ha dit...

Que ràpida, Dolors!..., però si tot just acabo de publicar-lo, aquest "post"!!! :))

Ja em diràs si has trobat que és un video divertit, eh?... I ara vaig a continuar treballant, que l'he publicat a la feina perquè a casa vaig de bòlit. No diguis res al meu "jefe", eh? :))

josep ha dit...

Enric,
Fa anys, jo també era dels que pensava que l'òpera era avorrida. Evidentment no n'havia vist cap de sencera i totes les referències que tenia era d'uns drames cantants per uns senyors i senyores, la majoria dels quals amb uns quants "quilets" de més.
Tot va ser posar-mi i veure coses tan divertides com Les noces de Figaro, El barber de Sevilla, la Filla del regiment o aquest Comte d'Ory entre d'altres, per adonar-me que l'òpera podia ser tan divertida com una altra cosa i a més amb una música meravellosa.
Gràcies per aquesta entrada tan didàctica i entenedora. Una abraçada

Francesc ha dit...

Moltes gràcies pel detall i per fer teu el precepte bíblic d'ensenyar a qui no sap. Quant que he rigut amb aquest fragment d'òpera!!! Quines monges!!! Divertidíssim!!!
A mi l'òpera m'agrada i no m'hi avorresc gens. Per sort tenim també el bloc del Josep (Hola, xicot!) que, entre cafè i cafè nocturn, ens instrueix.
Salutacions i una besada carinyosa meua i d'Oreto per a l'Anna Maria

Titus ha dit...

A la divertidíssima òpera de Prokofiev "Esposalles al convent" també hi ha una escena pareguda, en aquest cas amb monjos més preocupats per beure i menjar que no pas per l'ora et labora.

http://www.youtube.com/watch?v=yLlmXRKCSWA

paco ha dit...

hola enric, recogiendo parte de lo escrito por mis antecesores, dolors,josep y fransec, és cierto que la ópera a mucha gente le parece pesada y aburrida, quizá es debido a que "rebot y pronte" han querido escuchar o ver una ópera, y claro está no lo han entendido, yó siempre he dicho que para entender las cosas hay que saber escuchar al maestro que las explica, y también he finalizado diciendo que para que te lleguen adentro las cosas, viene a ser cómo cuando en primavera llueve muy suavemente y las gotas de lluvia te ván calando en la piél y ésas gotas de agua convertida en música, és cuando se cala nó solamente en los huesos si nó también en el alma, de ahí sale el puro lirismo tanto de la mísica cómo del bel canto........gracias enric....saludos paco

Assumpta ha dit...

És boníssim aquest fragment!! La veritat és que hi ha algun moment en que sembla que vagin "trompes" de veritat jajaja oi que sí? :-)

A mi m'agrada molt l'òpera però no hi he entenc gens. Fins i tot n'he vist alguna aquí, al Teatre Fortuny de Reus (de les "súper-conegudes" com Aída, per exemple) però no em preguntis res perquè ja dic que no hi entenc. Jo no sé música. Només sé que al meu pare li agradava molt, tenia discs a casa i els diumenges els posava i, davant del tocadiscos feia com si dirigís una gran orquestra ;-)) jo em coneixia algunes peces i m'agradava... i prou... la conegudíssima Obertura de Guillermo Tell m'encantava i fins i tot jo posava el disc per sentir-la... o algunes parts de la Traviata ;-))

En fi, que pots parlar d’Òpera sempre que vulguis que jo et llegiré i aprendré ;-))

Gemma ha dit...

EI!!!!!!! Que la Sardana de les Monges la cantavem a la coral!!!!! I m'encantava, je je je...

I anant al tema, com sempre, un post super interessant! Instructiu pels poc amants de l'opera...
Pero no has comentat un petit detall: els preus de les entrades a l'opera!! No trobes que son carissimes i per aixo hi va menys gent que a altres espectacles?

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; El comte de Ory, de Rossini, molt divertit¡¡ :-D
Em recorda aquella cançó de La Trinca; El canonge de la Seu, que tè una neboda i l'enamorat vol entrar a casa del canonge i també es vesteix de senyora amb una nit de trons i llamps, dient que està prenyada... l'embaràs "s'encomana" al posar-se al llit amb la neboda.
Estava llegint l'estrena d'aquesta òpera, i a Catalunya va ser estranada el Teatre de la Santa Creu -Teatre Principal- 1830 val la pena llegir
l'história d'aquest teatre. Deixo l'enllaç:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Teatre_de_la_Santa_Creu
Com sempre, ha estat molt benvinguda, aquest "post"

Titus ha dit...

Contestant el que diu Gemma, les entrades d'òpera són més barates que les de futbol i comparativament, més que les d'espectacles com ara concerts de rock o similar. Al Palau de les Arts, a València, es pot entrar per un mínim de 15 euros, supose que al liceu serà paregut i això no em pareix gens car. Les butaques de platea són més cares, clar, però per 35 euros ja es pot tindre una butaca al quart pis amb bona visibilitat.

Margarida ha dit...

Més car em sembla anar al cinema, que total la pel·lícula està enllaunada,i anar a l'òpera (com anar al teatre) és viure un moment únic. Un munt de gent treballant per tu i esforçant-se perquè l'obra quedi bé. A vegades crec que això no té preu! Però és clar, no hi pots anar cada setmana...
Una abraçada

Assur ha dit...

Josep: Potser sigui el fet que tant tu com jo vam estar durant molt de temps reticents a deixar-nos transportar a aquest món de l'òpera el que faci que, ara que hi hem entrat i hi hem gaudit en escreix, ens il·lusioni fer-lo conèixer cercant la cara en un principi més atractiva per posar-la a l'abast de tothom. N'hem parlat moltes vegades que difícilment es podrà incitar a la gent que desconeix aquest món a entrar-hi amb muntatges estrafolaris o amb una programació massa elitista. No pots arribar a imaginar-te la il·lusió que em va fer quan l'Assumpta, havent llegit aquest post, va posar al seu blog (El blog de l'Assumpta) un video amb l'obertura de Guillem Tell, i la quantitat de lectors que li van agrair dient-li que coneixien aquella obertura i que era una música que els hi agradava molt tot i que no en sabien ni el títol ni l'autor. Em sembla que d'això es tracta, oi?

Francesc: Creu-me que et dic ben de debò que val molt la pena la mica d'esforç que significa preparar un post com aquest per copsar reaccions com la teva, i és que òpera no és sempre igual a avorriment. A mi hi ha òperes que m'avorreixen sobiranament, però també m'agrada la literatura i hi ha llibres que em cauen de les mans a la primera pàgina, i quantes pel·lícules no són autèntics bunyols?, i... I així podríem anar dient.

Titus: Desconeixia aquesta obra de Prokofiev, com tantes i tantes coses desconec..., encara que també és veritat que per això ja us tinc a vosaltres (Ximos... Ui, perdó: Joaquims, maacs, Meis, Atticus...).Moltes gràcies per l'enllaç! I escolta una cosa: Com us ho feu per estar tan al dia de tot el que es penja al “yutub”? :))

Paco: D'això es tracta: d'explicar intentant no avorrir ni, sobretot, voler imposar. Jo puc entendre perfectament que l'òpera no agradi, el que ja no hi estic tan d'acord és que hi hagi qui digui que no li agrada no ja l'òpera, sinó qualsevol altre tipus de música sense haver fet el mínim esforç en voler-la escoltar. A mi no em fa cap vergonya dir que el jazz és una música que no entenc, però em passava el mateix amb el flamenc i ara en sóc un entusiasta... Per què?... Doncs perquè mai em vaig tancar en banda, i un dia vaig escoltar Miguel Poveda cantant una malagueña... Se'm va obrir tot un món nou!... Ah!, i hauries de veure la cara d'estranyesa que fan alguns quan, per tan catalanet com tothom em té, dic que m'agrada el flamenc. :))

Assumpta: Això d'entendre-hi o no, pel que fa a l'òpera, és molt relatiu. Jo tampoc sé de música i no em considero, ni molt menys, cap entès. M'agrada (uns compositors i unes òperes més que altres, està clar) i prou. El que té de bo l'òpera és que té moltes lectures segons els graus de coneixement que se'n tingui, i et ben asseguro que la gran majoria de la gent que hi va perquè, simplement, li agrada el que vol és deixar-se emportar per la màgia d'un espectacle on poder gaudir amb la música i, sobretot, amb la veu humana,. Ja veuràs com anirem posant fragments que resultaran interessants!

Assur ha dit...

Gemma: No, aquestes no són precisament les monges de Sant Rafael! :))

Celebro que t'hagi semblat interessant el post i, sobre el que comentes dels preus, afegiré als comentaris d'en Titus i de la Margarida que, a part dels cantants, l'orquestra i els cors professionals, la producció per a un bon muntatge d'una òpera requereix grans inversions. Vam anar un dia un grup de blocaires a fer una visita al Liceu, i creu-me que allà dins hi ha tot un món d'electricistes, mecànics, paletes, fusters, perruquers (em vaig quedar d'una peça, per exemple, quan vaig saber la feinada d'hores i hores que significa fer una sola perruca). No et vull dir amb això que no sigui car, però -parlo del Liceu- hi ha a l'abast de moltes butxaques seients amb bona visibilitat i magnífica audició. Afortunadament, també, cada vegada l'òpera ja no és tan vista des de fora com un espectacle elitista, el que també fa que hi accedeixi cada cop més gent i que les representacions durin més i, per tant, es puguin amortitzar més.

Gràcies per l'enllaç, Josepb! Aquest teatre, actualment Principal, va ser durant molts anys un dels bastions musicals de Barcelona, i en plena rivalitat amb el Liceu, no deixa de ser curiós que al Principal s'hi estrenessin i programessin obres de Rossini i, al Liceu, de Verdi. :)

Gràcies, Titus i Margarida, per la vostra col·laboració a l'hora de donar raons de pes sobre el tòpic dels elevats que encara pateix l'espectacle de l'òpera. Afortunadament, ja queda lluny l'espectacle d'anar a veure a la Rambla les fastuoses entrades del públic al Liceu mentre els aficionats havien d'entrar pel carrer de Sant Pau i pujar corrents les escales per agafar bons llocs al cinquè pis.

De tota manera, això de car o barat sempre és molt relatiu depenent dels gustos de cadascú. Hi ha qui pot trobar car un llibre perquè val 20 euros i que, en canvi, se'n gasti 100 (o més) per anar a veure una cursa de cotxes. Si se'ls gasta de gust cadascú d'ells, són diners ben gastats, oi?

Moltíssimes gràcies a tots pels vostres comentaris, demanar-vos un cop més disculpes per haver trigat a contestar-vos, però ja sabeu que no estem passant una bona temporada.

Anònim ha dit...

Amiable fill someone in on and this enter helped me alot in my college assignement. Thank you as your information.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL