LLAMÀNTOL A L'AMERICANA

28 de desembre de 2009

Des de fa una bona pila d'anys, a casa es va establir una tradició: A la Nit de Nadal es menja llamàntol.

Llamàntol a l'americana

No recordo quin va ser en concret l'any en què es va instaurar aquesta apetitosa tradició a casa, però sí que recordo que va ser perquè jo havia cobrat una feina extra que vaig fer i vaig pensar que als menuts de casa, que es delien per totes les "bèsties marines amb closca" (gambes, llagostins, escamarlans...) els faria gràcia menjar-ne, com així va ser, fins al punt que encara és ara que ja donen per fet que a la vigília de Nadal vindran a sopar el llamàntol.

Jo no n'havia fet mai abans, de llamàntol, i com que volia anar segur vaig demanar auxili a un llibre que sabia que no em fallaria: Cuinar és senzill, de la Montserrat Seguí, on hi vaig trobar la recepta de Llagosta a l'americana, la qual em va semblar perfecta -com així va ser- per fer-la amb llamàntol.

Hi ha vàries teories sobre quin és l'origen d'aquest plat. Una d'elles, que es va estendre per tot arreu com una taca, és que aquest plat va néixer a les costes bretones i que, per culpa d'un error tipogràfic, la que havia de ser coneguda com a llagosta “a l'armoricana” va passar a dir-se llagosta “a l'americana”...

La probabilitat que fos certa aquesta teoria és del tot nul·la, ja que els ingredients que no poden fallar en aquesta recepta són els alls, el tomàquet i l'oli d'oliva, ingredients tot ells tan arrelats a la cuina mediterrània com ho són, de desarrelats, a la cuina bretona.

Es diu, també, que qui va donar el nom  aquest plat va ser Pierre Friasse, un cuiner que havia estat durant molts anys treballant a Xicago fins que va decidir obrir un restaurant a París. Sembla ser que un dia que es va trobar amb el compromís de haver de fer a corre-cuita un sopar per a uns amics, el bon l'home va “empescar-se” aquest senzillíssim i alhora suculent guisat de llagosta que, degut a l'èxit que va tenir entre els seus amics-comensals aquella nit, va passar, a partir d'aleshores, a la llista de plats de la carta d'aquell reputat restaurant, un restaurant que, en record als anys passats a Xicago, Pierre Friasse havia batejat amb el nom de Peter's, i va ser també a causa del record de la seva llarga estada als Estats Units que va batejar aquest guisat amb el títol de Llagosta a l'americana.

Francesc Lleal, capità retirat de la marina mercant, historiador i catedràtic de Nàutica de la Universitat Politècnica de Barcelona, en la col·laboració que aporta al treball titulat Les embarcacions de treball en la costa catalana en declinar la vela, apunta la importància que tenien entre la marineria els cuiners (cusiners, tal com eren coneguts en l'argot mariner) a l'hora d'enrolar la tripulació dels velers de transports a través de les rutes atlàntiques. Tant era així que Lleal afirma que una tripulació ben alimentada era un equipatge satisfet que no ocasionava maldecaps.

Doncs bé, com és natural, hi va haver, entre els cusiners d'aquelles embarcacions de vela, alguns que van obtenir un gran renom, tal com va ser el cas de Josep Pujol i Pellicer, conegut amb el sobrenom de el Galet, el qual va donar a conèixer en un banquet ofert al cònsul americà en el port de l'Havana aquest guisat de llagosta i que des d'aquell memorable àpat s'internacionalitzà amb el nom de Llagosta a l'americana.

Així, doncs, en realitat aquest plat hauria de dir-se Llagosta a la catalana, ja que, sigui quina sigui la veritable d'aquestes dues teories, el Galet era fill del Maresme, i Pierre Friasse, fill del Rosselló, i ambdòs cuiners no van fer altra cosa que preparar la llagosta tal com s'havia preparat des de sempre a les costes de casa nostra.

Plat de llamàntol

Ingredients (per a 4 persones):



    ► 2 llamàntols.
    ► 2 cebes picades fines.
    ► 2 grans d'all tallats
         a làmines.
    ► 1 got (dels d'aigua) de vi
         blanc sec.
    ► 1/2 got (dels de vi)
         de brandi.
    ► 1 cullerada de tomàquet
         concentrat.
    ► 2 cullerots de fumet de peix.
    ► oli, sal, pebre picant, estragó.



Encendre el forn a 180º.

Escalfar la meitat del vi blanc en un potet i, fora del foc, tirar-hi una mica d'estragó. Mantenir-ho tapat perquè l'estragó infusioni.

Fer a trossos els llamàntol (hi ha qui el fa partit, de llarg a llarg, per la meitat) i recollir i reservar la salseta que deixen anar.

Escalfar unes quantes cullerades d'oli d'oliva en una cassola i quan sigui ben calent tirar-hi els trossos de llamàntol, que anirem traient a mida que veiem que la closca es torna d'un color vermell intens. Un cop al punt, posarem tots els trossos a la cassola, els ruixarem amb el brandi i, sobretot amb molta cura, l'encendrem. Quan l'alcohol del brandi s'hagi consumit, retirar de la cassola els talls del llamàntol i reservar-los.

Amb el foc ben baix i en el mateix oli sofregir-hi, a poc a poc, la ceba ben picada i les làmines d'all.

Quan la ceba estigui transparent, abocar-hi l'altra meitat del got de vi blanc, barrejar-ho bé a fi i a efecte que la ceba s'impregni del gust del vi blanc sec, afegir-hi la cullerada de tomàquet concentrat, remenar-ho ben remenat i, ja per fi i després de salpebrar-ho, tornar a posar els trossos de llamàntol dins la cassola.

Abocar-hi el fumet de peix, tapar la cassola i posar-la dins el forn.

Colar el vi on s'hi infusionava l'estragó, i barrejar-lo amb la salseta que havien deixat anar els llamàntols al moment de tallar.los. Abocar aquesta barreja dins la cassola que tenim, tapada, al forn, i acabar de coure. En total, la cassola s'hi ha d'estar uns vint minuts, al forn.

Potser m'he entretingut molt amb les explicacions, però tingueu la seguretat que és un plat d'aquells de quedar molt bé, gens laboriós, fet amb ingredients gens aliens a la nostra cuina i que resulta, i no exagero, suculent.

Si el feu, us recomano que compreu llamàntol del país i no de l'anomenat canadenc, que és molt més barat però no és ni tan molsut ni tan saborós.

EL POEMA DE NADAL (CANT IV), J. M. DE SAGARRA, EN VEU ALTA

22 de desembre de 2009

A l'escola on vaig fer els estudis primaris (parlo d'uns cinquanta anys enrere), un gran mestre -i millor persona-, el Sr. Ramon Vall, em va fer descobrir el poeta Josep Maria de Sagarra a través del que popularment es coneixia com a dècimes.

Pessebre (any 2009) al claustre de la Catedral de Barcelona
Pessebre (2009) al claustre de la Catedral de Barcelona

Se'n deia dècimes als petits poemes de temes nadalencs que ens feien aprendre als menuts quan s'acostaven aquestes festes perquè nosaltres, a casa, enfilats dalt d'una cadira, les recitéssim en el dinar de Nadal a l'hora dels torrons. Moltes d'aquelles dècimes eren fragments d'El poema de Nadal, un poema dividit en quatre cants i un cant final, que Josep Maria de Sagarra va escriure l'any 1930.

Fa molts i molts anys, per tant, que cada vegada que rellegeixo aquest poema, i ho acostumo a fer durant aquestes dades des de fa, també, molts anys, cada vegada, doncs, que em trobo amb algun dels fragments que havia après a l'escola a través de les dècimes, em torna immediatament a la memòria el so sec que, quan manava callar la classe, en treia el mestre tot picant amb el regle de fusta sobre la taula on s'asseia..., el color verd clar amb què estaven pintades les parets de les classes..., el gust de pa amb xocolata que m'enduia per berenar..., l'olor de la tinta amb què escrivíem havent de sucar el plomí (en dèiem “la plumilla”) al tinter...

A l'escola on van anar els meus dos fills no els van ensenyar a “dir la dècima”, però jo sí que els en vaig ensenyar mentre van ser petits, perquè em semblava que un Nadal amb canalla a casa però sense dècima a l'hora dels torrons, no era un Nadal, i pels meus dos fills també jo vaig fer servir fragments d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, fragments que els menuts recitaven davant les cares embadalides de tota la família reunida a la taula..

Doncs avui seré jo qui per felicitar-vos el Nadal us digui una dècima, un pèl més llarga, val a dir-ho, que les que s'ensenyava a recitar als nens, però també serà d'El poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, concretament tot el tot el Cant IV, i em permetreu que dediqui aquesta lectura a una persona a qui m'estimo molíssim. Em refereixo a en Joaquim, àlies Ximo, autor del magnífic blog In fernem Land, per tal de mostrar-li tot el meu suport (que no pas, com molt bé sap, el meu recolzament) en aquests moments tan durs pels que està passant.

A tothom, de part de l'Anna Maria i meva, MOLT BONES FESTES!






           EL POEMA DE NADAL
                   (CANT IV)

   El camí ens ha portat a Betlem!
   Xiscla l'alegria nova!
   Com hem vingut? No ho sabem!
   Tampoc sabem si ho mereixem,
   però som al davant de la cova!
   Hem seguit els pastors dins la nit crua?
   Tenim l’ull esgarrinxat
   per l’estrella? Tenim l’ànima nua
   de tota veritat?...
   Ai, no és pas hora de confessió
   que escorcolli la sang impia!
   És l’hora del xisclet de l’alegria,
   o, si voleu, és l’hora del perdó,
   de l’oblit de la carn i la cançó
   dintre la llum de l’establia;
   perquè som criatures mortals,
   i si hem caigut tres cops al dia,
   i si hem jurat en fals,
   ecara ens queda al fons del fons
   l'entendriment per a aquesta hora;
   no estan cremats tots els racons!
   Encara hi ha un nervi que riu
   i el llavi esquerp es fa més viu
   mentre el rampell del mal recula
   i en mig la palla flamejant
   l'alè del bou i de la mula
   humitegen la pell de l'Infant!
   El llavi esquerp, i el crit i el plor
   no han oblidat nostra cançó,
   que tot ho aviva i tot ho aclara,
   i es va sentint el tendre so
   de fa mil anys, de sempre i d'ara...
   aquest so tan tan humil, tan de debò:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!...
   És l'alegria, la gran alegria
   de veure que encara tenim per consol,
   la galta freda del Noi que somnia
   i el ritme d'aquesta cançó de bressol!
   És l'alegria de veure com passa
   l trista sentència del full consumit;
   de veure que no es desglaça
   el que és només eixarreït;
   i tot allò que ho engoleix la barcassa
   que mena l'oblit!
   De veure que aquesta llampant caravana
   on ploren i riuen cent mil vanitats,
   de tant que demana,
   no troba paraula pels llavis pintats!
   De veure que hem anat adelerats
   i que amb les ungles hem tocat l'arrel
   de tots el pecats daurats
   i el baf de les roses vives,
   i només havem sentit
   una mica més de fel
   al voltant de les genives
   i en el fons del fons del pit!

   És l'alegria, la gran alegria
   de poder escanyar amb les mans
   l'horrible sornegueria
   de tots els respectes humans!
   De sentir aquest xiscle nou
   de llengua de criatures,
   de ser igual que la mula i el bou,
   de ser de fang com les figures
   que no es mouen ni se'n van,
   ni els importa res de fora,
   perquè tenen al davant
   las pell nua d'un infant
   que plora!

   L'alegria de pensar serenament
   que de tot el bagatge de la vida,
   de tot l'orgull passat i present
   no hi ha res que ens crida;
   no hi ha res que ens apagui la set,
   ni ens ompli la mirada,
   no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred
   de l'ànima descarnada,
   i només aquesta mica
   de cançó, aquesta musica
   d'una Verge i un Infant
   i un Fuster que la contempla,
   té la força enlluernant
   que no té tot l'or del temple;
   té un sentit tebi i pregon,
   que no te cap veu inflada,
   ni cap ciència del món
   ni cap mirtra encarcarada!

   I aquesta cançó només,
   estranya, anònima, lliure,
   s'enganxa al llavi, després
   de tant dubtar i tant somriure;
   i ens dóna un deliri foll,
   i sentim el cor com salta,
   i ens fa doblegar el genoll,
   i ens humiteja la galta.
   I sense saber per què
   aquest plor viu i serè
   tot l'esperit ens amara
   i anem reprenent el to
   de fa mil anys, de sempre i d'ara:
   “Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo!..."

   En quin llavi de dona seria,
   en quin lloc de muntanya o del pla
   aquesta tonada floria?
   Quina fou la primera que es trobà
   amb la blanca melodia
   com una oreneta caçada amb la mà,
   sense esquerperia?
   Quina dona del meu país,
   amb aire amorós i enyoradís,
   vestida de sarja i esclop,
   però amb una veu molt clara
   va cantar per primer cop
   la cançó del Noi de la Mare?
   Jo em penso que era de feixes foranes,
   d’aquelles que van dur 1 arada al puny,
   avesada a sentir les campanes
   una mica de Iluny;
   avesada a sentir el cop que pega
   la destral que esmussa el fil;
   i el cucut llaminer, que gemega
   la segona quinzena d’abril.
   Una planta de bona figura,
   i una cabellera sense desgavell;
   i a la pell de la galta la pintura
   del préssec novell.
   Tres passades de verd de fageda
   li mantenien un to d’aigua als ulls.
   Per les coses dels altres muda i freda,
   gens envejosa dels graners curulls!
   I aquesta dona del meu país,
   sense cap esverament,
   va trencar el seu viure gris
   amb les estrelles d’un infantament...
   I es va lliurar del pes
   i va tenir el seu fill, sens cridar massa,
   com les ovelles que no saben res
   d’aquell misteri tan estrany que els passa.
   I estava tan contenta del fill seu,
   que per fer-lo somriure crida i malda,
   i com si contemplés el fill de Déu
   se'l mirava adormit a la falda.
   I mentre que sospira, violenta,
   per la finestra, guarnida de gel,
   va entrar una mena d’alosa lluenta
   que deuria venir del fons del cel.
   I la dona guaità com fugia
   la visió estranya, de pressa i corrents,
   i va sentir una gran rampell d’alegria
   que li cremà la blancor de les dents.
   I es va sentir la llengua baladrera
   de flautes, de ferrets i cascavells,
   com si tingués al pit una pomera
   amb totes les branques guarnides d'ocells.
   I del desig de muica fent tria,
   perquè té ganes de dir la millor,
   tot bolcant a l'infant que dormia,
   li deuria sortir aquesta cançó:
   "Què li darem an el Noi de la Mare,
   què li darem que li sàpiga bo?..."
   I mentre deia les dolces paraules,
   la cançó anava escampant-se pel món.
   La van aprendre les fulles de menta,
   i va enganxar-se al bec dels falciots,
   al campanar les campanes movien
   poc a poquet, el batall tremolós:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?"
   Els grills somiquen damunt del rostoll,
   i les aranyes, quan filen, la canten,
   i les abelles brunzint sota el sol.
   Totes les dones amb fills a la falda,
   totes les dones la saben de cor!
   Va caminant i baixant la muntanya,
   la cançó arriba a la platja i al moll:
   "Què li darem an el Noi de la Mare?... "
   canta la vela, que empeny el xaloc,
   i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
   i el fum de pipa que engega el patró.
   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   fa que tremoli l'esquena dels llops.
   Fins els qui cremen i roben i maten,
   si de menuts l'han sentida algun cop,
   la volen dir i se'ls encalla la llengua,
   la volen dir i els escanya la por!

   Quan ve Nadal, la cançó del miracle
   amb el pessebre de molsa i arboç,
   ens fa pensar en unes ganes molt vives,
   ens fa pensar en un desig de debò,
   de donar coses al Noi de la Mare,
   coses que vinguin de dintre del cor,
   perquè si és llum i misteri que espanta,
   perquè si aguanta la bola del món,
   té la carn nua ajaguda a la palla
   i té les galtes mullades de plor,
   i vol sentir-nos molt més a la vora,
   ben acostats al voltant dels pastors,
   i vol sentir a la pell les nostres ànimes
   com l'alè de la mula i el bou!
                        Josep Maria de Sagarra

ROVELLONS AMB BOTIFARRA ESPARRACADA

16 de desembre de 2009

Hi ha plats que, malgrat que són senzills de fer, som incapaços de tenir-los qualificats en el grup dels que d'una manera un pèl pejorativa s'anomenen “plats per sortir del pas”. Un d'ells, per a mi, és el d'aquest plat de rovellons amb botifarra esparracada:

Rovellons amb botifarra esparracada

És tan senzill de fer, que porto estona i estona rumiant com enrotllar-me una mica, ja que és una recepta que s'explica en un tres i no res, i l'única cosa que ara se m'acut dir és que aquest plat es pot fer amb qualsevol classe de bolet, malgrat que un dia el vaig fer amb xampinyons i no ens hi van agradar gaire, la veritat.

Dit això, comencem:

Ingredients (4 persones):



    ► ¾ de quilo de rovellons
    ► 2 botifarres del perol,
         grosses

    ► 2 cebes grosses
    ► 4 grans d'all
    ► 100 gs. de panses de corint
    ► 1/2 got d'aigua de vi ranci
    ► oli i sal.


Posem les panses a remullar dins el vi ranci.

Netegem els rovellons (o els bolets que hàgim triat, o trobat), i els tallem a trossos regulars.

Traiem la pell de la botifarra i la fem a trossos (no massa grans, però tampoc massa petits).

Escalfem oli en una cassola i hi tirem els trossos de botifarra amb els grans d'all tallats en tres làmines.

Sense deixar que es faci massa la botifarra, tirem a la cassola la ceba tallada a la juliana (no massa prima i salada), i ho deixem coure amb el foc no massa alt i remenant-ho sovint.

Quan la ceba comenci a fer-se transparent, hi afegim els bolets i continuem la cocció amb el foc no massa alt i remenant tot sovint.

Quan vegem que els bolets ja són cuits, tirem a la cassola les panses i el vi ranci i apugem el foc fins que s'hagi evaporat l'alcohol del vi.

Unes quantes remenadetes més i ja estarà.

Plat contundent que ens pot servir de plat únic si calculem una botifarra per persona i uns quants bolets més. Ara que els rovellons ja van de baixa, pot ser una manera perfecta per acomiadar-nos d'ells fins l'any que ve.

CONCHITA SUPERVÍA CANTA JOSEP M. DE SAGARRA

13 de desembre de 2009

Avui, dia de Santa Llúcia, el dia en què la tradició mana fer el pessebre i engalanar les cases amb motius nadalencs, inaugurem el blog ben engalanat amb els motius nadalencs que el blog lluirà fins passat Reis.


A tot això s'hi ha d'afegir una molt especial il·lusió, ja que ho hem volgut fer coincidir amb el mateix dia en què es publicaria aquest post, el qual, i d'una manera molt i molt especial i per un motiu que ell ja sap, està dedicat a una gran "Enciclopèdia" de la música que, en lloc de ser de paper, està feta de espècie humana..., i de la de primera qualitat. Els blocaires aficionats a l'òpera saben molt bé que aquesta persona no pot ser una altra que en Colbran.

Amic Colbran: Quan vaig llegir l'article sobre el qual versa aquest post, immediatament vaig pensar que era un article que et resultaria interessant, ja que és la visió que, d'una de les millors veus líricas catalanes de tota la història, en té una de les plomes més exquisides de les nostres lletres, i està escrit en la mateixa època en què aquella cantant barcelonina triomfava a tots els grans teatres d'òpera del món.

Es tracta de Conchita Supervía i de Josep Maria de Sagarra, i perquè no quedi tot només en la lletra, t'he fet el “yutub” que hi ha aquí sota, on Conchita Supervia canta, segons la preciosa versió musical que en va fer Eduard Toldrà, el poema de Josep Maria de Sagarra titulat Romanç de Santa Llúcia, un poema datat el desembre de 1915 i publicat dins el llibre Cançons d'abril i de novembre.

Les fotografies són de l'Anna Maria. Va ser ella qui va tenir la idea d'anar a l'església de Betlem, a la Rambla de Barcelona, a fotografiar la fantàstica Exposició de pessebres que hi fan cada any durant aquestes dades.

Desitgem que tot plegat t'agradi, Colbran!




* * *
En un interessantíssim recull dels articles que entre els anys 1929 i 1935 va escriure per a la revista quinzenal Mirador el polifacètic escriptor barceloní Josep Maria de Sagarra, un recull que l'Editorial Vergara va publicar en dos volums amb el títol de L'aperitiu -el mateix títol de la secció que Sagarra duia a Mirador- hi ha un article publicat el 26 de febrer de 1931, un article dedicat a la mezzosoprano catalana Concepció Supervia i Pascual (Barcelona 1895 – Londres 1936), coneguda artísticament amb el nom de Conchita Supervía.

Sagarra iniciava aquell article fent una mena de panegíric del nom artístic de la cantant amb tot allò que aquest nom li suggereix ... perquè Conchita -escriu- és de les poques paraules que tenen un gust i un picant especial. Conchita fa pensar en un port ultramarí de l'any 1824, amb negres lluents com una capsa de llumins, i amb ex-presidiaris espanyols que es dedicaven a ensinistrar gossos i a ensenyar a cantar l'Himne de Riego a unes cotorres apoplèctiques pintades amb l'anilina més fabulosa i més permanent. Conchita fa pensar en un segle XIX aventurer i sensual, pintat de sucre, de palmeres, d'insurrectes i de cotilles de senyora”.

Crida l'atenció que en aquest article Sagarra utilitzi el terme vedette per referir-se a la cantant: “... És per això -escriu Sagarra- que Conchita Supervía, vedette internacional...”, i crida l'atenció perquè el mot vedette el tenim del tot associat amb la primera actriu, i amb poca roba, d'una revista musical i no pas amb una cantant que, com és en el cas de la Supervía, en termes operístics anomenaríem més aviat com una prima donna.

Però és que el terme vedette, tal i com encara l'escrivia Sagarra, és un terme francès que el català va adoptar posteriorment amb la grafia vedet, i així és com el defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: Artista principal d’un espectacle de teatre, de cinema, de varietats, de circ, etc.”. Un mot, aquest de vedet, que ve, com ja s'ha dit, del francès vedette i que, curiosament, té l'origen en el llenguatge militar, ja que la vedette ve a ser el que en català en diríem l'avançada (la avanzadilla, en castellà) d'una tropa o d'un exèrcit per controlar els moviments de l'enemic.

Però, en fi, continuem amb Sagarra i la Supervía:

Com si li costés deixar d'esplaiar-se amb tot el que li suggereix el nom de Conchita, Sagarra comença a fer una descripció física de la cantant:

Però Conchita Supervía, de Conchita, en té el nas menut i la boca pintada en forma de cor d'una jugada de pòquer. Dic això perquè els asos, quan es juga al pòquer, fan un efecte més viu i més tremolós que en qualsevol altre joc de cartes. [...] El color de les galtes és el mateix color de les galtes que pintava Fragonard”, i afegeix Sagarra que hi ha poques dones que sàpiguen trobar el punt just d'aquest color, pel que arriba a la conclusió que les que acosegueixen trobar aquest punt just “... més que a la crema i a les pólvores és degut a una mena d'irradiació especial que els ve dels nervis.

Conchita Supervía

Sagarra admet ser un llec en matèria musical: “Estimo de la música allò que em cau a l'orella, i gràcies”, i confessa que el que li agrada més de la Supervía és “quan diu cançons catalanes i sobretot quan canta coses del port de Nàpols o del port d'Almeria, coses que tenen una alegria esqueixada o una tristesa fisiològica”, i li arriba tant a l'ànima quan la Supervía canta el Polo, de Manuel de Falla, que assegura que “El qui no ha sentit aquesta cançó dels llavis de Conchita Supervía no es pot fer càrrec del partit que es pot treure d'una melodia que segurament deu ésser anònima com totes les bones melodies, fins a produir la sensació clínica, inconfessable, però rutilant, d'aquesta cosa tan vulgar que en diuen la tristesa sexual.”

I ja, per acabar, només diré que si voleu comprovar que el que va escriure Sagarra sobre la Supervía no eren educats afalacs, aquí teniu el  Polo, de Manuel de Falla, cantat per Concepció Supervia i Pascual, coneguda arreu del món amb el nom de Conchita Supervía.




Tots aquells que ho desitgeu teniu a la vostra disposició, escanejat i tot sencer, l'article en què s'ha basat aquest post, article que amb molt de gust es farà arriba als qui ho demanin a través del correu.

CECILIA BARTOLI: RECITAL 2009 AL PALAU DE LA MUSICA CATALANA

12 de desembre de 2009

Vull aclarir, abans de començar, que el que he escrit per a aquest post no és cap crònica del recital que va oferir ahir al vespre, 10 de desembre del 2009, al Palau de la Música Catalana, de Barcelona, aquest gavadal de passió, d'amor per la música i de talent que es diu Cecilia Bartoli.

Programa de mà del Recital 2009 de Cecília Bartoli al Palau de la Música Catalana
Programa de mà

Magníficament acompanyada per Il Giardino Armónico, formació musical que, segons llegeixo que hi diu al programa de mà, va ser fundada a Milà el 1985, però amb músics provinents de les institucions musicals europees més prestigioses en l'àmbit de la interpretació històrica, dirigits per Giovanni Antonini, el qual en va ser el fundador i és, a més a més i com ho va demostrar en la interpretació de l'Allegro assai del Concert en Fa major per a flauta de bec, cordes i baix continu, de Giuseppe Sammartini, un magnífic solista de flauta de bec.

Feta aquesta llarga presentació de tots els elements que dalt de l'escenari van fer gaudir un Palau, ple com un ou d'un públic clarament disposat a entregar-se tot just aparegués en escena la figura de la cantant romana, tinc la necessitat d'intentar descriure uns instants màgics que em va semblar que vivia en aquest recital.

A mida que havia anat transcorrent la segona part del concert, a la sala hi feia més i més calor, un fet, aquest, que, a part de viure'l en pròpia pell -encertadíssima, en aquest cas, la frase feta-, se'm va fer ben visible des del lloc que jo ocupava -una de les butaques laterals del primer pis-, un lloc que si bé no era massa bo per veure bé l'escenari, sí que ho era, en canvi, per admirar la panoràmica que, mirant cap a l'altra banda, m'oferia l'enfilall ascendent de seients, tots ocupats, del segon pis on, mentre a l'escenari els músics maldaven per afinar els instruments abans de començar a interpretar una de les darreres peces, la gent va aprofitar-ho per ventar-se sense contenció.

Així, doncs, i sense que hagués estat previst, es va originar en un tres i no res una mena de mosaic... Sí, sí; una mena de mosaic com..., com... ¿sabeu com aquells que formen els espectadors als camps de futbol quan hi ha un partit dels que omplen de gom a gom l'estadi?... Doncs com aquells mosaics era, encara que, no cal dir-ho, de dimensions molt més reduïdes, però, això sí, amb una particularitat que el feia diferent: Era un mosaic animat, ja que els centenars de programes de mà, que havien estat dissenyats amb un absolut predomini del color blanc, semblaven, convertits en improvisats ventalls, talment blanques papallones de vol fràgil i inquiet pul·lulant, animades, per entremig dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven l'estesa de butaques del segon pis. Va ser... preciós, preciós! De debò ho dic.

Aquell màgic instant va acabar-se, com és lògic, just en el moment en què els músics, que ja havien acabat d'afinar els instruments, es mostraven de bell nou atents a la batuta del director i disposats a poder continuar el concert.

Però tal i com, malauradament, és força habitual a les sales de concert, sempre hi ha unes persones que es veu que són més fogoses que les altres (afortunadament les altres són la gran majoria) i es veu que per això aquestes persones -em refereixo a les més fogoses- tenen la imperiosa necessitat d'anar ventant-se sense tenir en compte que tant el moviment continu, com el sorollet rítmic i constant que fa el paper, així com l'efecte que, en forma de ventet més o menys intens (per no dir emprenyador), provoca el programa de mà quan esdevé un improvisat ventall, poden molestar les persones que seuen al seu voltant.

Doncs bé, ahir, en ben acabat aquell màgic instant i tan bon punt els músics iniciaven una altra de les peces programades, a mi, des del mateix “privilegiat” lloc on tan sols uns moments abans m'havia semblat veure-hi un deliciós pul·lular de centenars i centenars de blanques papallones, ara em semblava veure-hi, malgrat ser també blanques, desenes... de mosques colloneres!: Vet aquí la imatge que em van provocar aquelles desenes de persones que, pertanyents sense cap mena de dubte al grup dels més fogosos, continuaven ventant-se amb els seus improvisats ventalls-programes de mà.

* * *

Un cop finalitzat el programa que podríem anomenar “oficial”, la Bartoli, després d'haver sortit a saludar diverses vegades, va fer el gest que tots esperàvem perquè ens obsequiés amb una propina: Va xiuxiuejar alguna cosa a Giovanni Antonini, el director, i, sense anunciar quina seria la peça musical que ens oferiria, es va concentrar...

... Els músics van començar a tocar els primers acords d'una peça que el públic -jo inclòs, que ja és dir- va reconèixer immediatament. Eren els primers acords de l'ària Lascia la spina, cogli la rosa!, de G. F. Händel!, ària que, després d'una reprimida i ofegada manifestació de complaença, brevíssima, va provocar que tot el Palau emmudís.

Us dic de debò que mentre escric això no puc evitar notar com se m'humitegen els ulls i com una lleu esgarrifança em recorre, serpentjant, tota la pell del cos...

Fora de l'escenari, res es bellugava, res es sentia... Gairebé gosaria dir que fins i tot els instruments que acompanyaven la cantant no gosaven fer-se sentir... Una parella que hi tenia a dues files més endavant es van donar la mà i, sense mirar-se, se les van estrènyer amb força... Un dels dos nois joves que hi havia just al meu davant va acostar els llavis a la galta del seu company i l'hi va besar amb tendresa... Vaig dirigir, a poc a poc per no fer soroll, els ulls cap a l'enfilall ascendent de seients totalment ocupats del segon pis, i només hi vaig divisar la plàcida quietud dels càlids i discrets colors propis de la roba d'hivern que duien els espectadors que ocupaven la totalitat de l'estesa de butaques.

La deliciosa visió del mosaic de les imaginàries papallones blanques m'havia provocat un plàcid somriure. El record de la imaginària visió de la veu de Cecilia Bartoli surant, ingràvida, dins d'aquell immens silenci no crec que se m'oblidi mai.

Quin concert!

LLOBARRO AL FORN AMB PATATES, PORRO I TOMÀQUET

9 de desembre de 2009

L'altre dia vaig veure a plaça uns llobarros que feia mal al ulls de mirar-los, de tant com resplendien les escates que els hi cobrien la platejada pell i, està clar, me'n vaig enamorar.

llobarro al forn amb patates

Feia temps que volia provar una recepta de llobarro fet al forn amb patates que havia vist al llibre Cuinar per ser feliç, de la Carme Ruscalleda, més que res perquè m'havia deixat encuriosit que la genial cuinera hi digués que era, aquesta, una preparació que servia per desmentir allò que sempre es diu quan es fa qualsevol peix al forn amb patates: que les patates són més bones que no pas el peix.

Dono fe que és cert: En aquesta recepta tots dos ingredients -el llobarro i les patates- al tenir diferents coccions, conserven, cadascun d'ells, el seu sabor i, a la vegada, s'enriqueixen tots dos en un civilitzat maridatge on cap d'ells vol tenir més presència que l'altre.

Ingredients per a 4 persones (transcric les mateixes quantitats que hi diu al llibre):



   ► 1 peça de llobarro d'uns 2 quilos
        (escatat i tallat a filets).
   ► 600 gr. de patates. (pelades i tallades
        a rodanxes de mig centímetre
        de gruix).

   ► 2 porros (la part blanca tallada
        a la juliana).

   ► 250 ml. d'aigua mineral.
   ► 4 tomàquets madurs (ratllats sense
        llavors).

   ► 2 grans d'all i julivert.
   ► 100 ml. d'oli d'oliva verge.
   ► 100 ml. de vermut blanc sec.
   ► Sal i pebre.



Encendre el forn i fer que arribi als 200º.

En una plàtera que pugui anar al forn, escampar-hi la juliana de porros i distribuir-hi al damunt les rodanxes de patates.

Salpebrar-ho i amanir-ho amb la meitat de l'oli i tota l'aigua.

Tapar la plàtera hermèticament amb paper d'alumini i posar-la al forn ja calent (això sí que és molt important) durant 15 minuts.

Barrejar el tomàquet ratllat amb l'all i el julivert picats.

Passats aquests primers 15 minuts, traurem, fora del forn, el paper d'alumini amb què havíem tapat la plàtera i, després de comprovar que les patates estiguin ja mig cuites, hi posarem a sobre els filets de llobarro que haurem salat al darrer moment. La pell ha de quedar a sobre.

Escampar sobre els talls de peix la barreja de tomàquet, oli, alls i julivert, i tornar-ho a enfornar 7 minuts més, passats els quals ho ruixarem amb el vermut i ho tornarem al forn 3 minuts més.

El resultat és, pel meu gust, extraordinari, tant és així que al cap d'un parell de dies el vaig tornar a fer de tant que ens va agradar, pel que passarà a ser un d'aquells plats de "repertori".

JOSEP DE RIBERA: EL PEU VAR (EL PATIZAMBO)

4 de desembre de 2009

Hi ha, al Museu del Louvre, a París, un quadre que m'emociona moltíssim. Es tracta d'una pintura a l'oli, d'una mida no massa gran (164 x 92 cm.), i que és obra del xativí Josep de Ribera, una pintura que quan va entrar a formar part del fons del citat museu va fer-ho amb el nom de El nan, però que va anar popularitzant-se amb el nom de Le pie-bod (El peu var), conegut també en castellà amb el nom de El pie varo i, més popularment, amb el de El patizambo.

Josep de Ribera: El peu var
Josep de Ribera: El peu var.

Pintat l'any 1642 a Nàpols, aquest quadre és si fa o no fa de la mateixa època en què, a Madrid, Diego Velázquez hi va pintar la sèrie de bufons de la cort de Felip IV i, com els quadres que, basats en escenes protagonitzades per petits brivalls que pul·lulaven entremig de la misèria dels carrers de Sevilla, pintaria, uns quants anys més tard, Bartolomé Esteban Murillo, té en comú amb ells que tots tres artistes defugen, per dir-ho d'alguna manera, de les temàtiques imperants en aquella época mostrant-nos la realitat que els envoltava, una realitat que ben poc tenia a veure ni amb les dèries ni amb les creences de les classes poderoses que eren, al cap i a la fi, els qui els pagaven i, per tant, els qui decidien què i com volien que es pintés.

És per això que hem de tenir ben clar que estem parlant de la segona meitat del segle XVII, i que, per tant, no ens hem d'enganyar i ni tan sols podem pensar en la probabilitat que aquests tres grans pintors tinguessin el que avui en dia en diríem una "consciència de classe" fins al grau, com a vegades s'ha fet, de posar l'etiqueta de denúncia a aquestes obres que avui es comenten en aquest post.

Això no obstant, és admirable el gran respecte amb què Velázquez va pintar la figura deforme de Sebastián de Morra, un bufó de la cort de Felip IV, provocant que, al contemplar el magnífic quadre que penja a les parets del Prado, l'espectador hi copsi immediatament la profunditat que, des de la serenor, desprenen el seriós rictus i l'incisiu esguard amb què aquell nan, esdevingut bufó a causa del seu físic deforme i, per tant, objecte de riota a la cort de Felip IV, ens mira...

Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra
Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra.

Esperonat per un gran amic seu, Nicolás Omazur, un ric comerciant flamenc i col·leccionista d'art instal·lat a Sevilla, Murillo va pintar una sèrie de quadres, els protagonstes dels quals eren marrecs sevillans que malvivien en la indigència, uns quadres realitzats amb una tècnica impecable i que malgrat l'ensucrament d'algunes de les escenes, contrasten amb tota la rastellera de sants, santets i maresdedéus que conformen el gran gruix de l'obra del pintor sevillà.

Fent referència als excesos de maquillatge en la història de la pintura per evitar representar la veritable cara de la realitat, el biòleg i humanista Martí Domínguez apunta, en un dels seus articles a la revista valenciana El Temps, que quan Murillo aconsegueix desempallegar-se de totes les Immaculades Concepcions és quan, per exemple, dins l'atmosfera de moviment i de riallades creada en el quadre Nois menjant panada, el pintor sevillà hi retrata [...] el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l'empanada o, senzillament, una propina [...] un gos autèntic. Un gos famolenc.

Guaiteu aquí sota l'escena del quadre de què parla Martí Domínguez, i una altra escena de molt semblant al quadre titulat Nens jugant a daus, obra, també, de Murillo:

Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada
Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada.

Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus
Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus.

I tornant, ja per acabar, al quadre de què parlàvem al començament, voldria dir que, per anunciar un dentifrici -o un xampú per als cabells, o una línea de cremes per a qualsevol tipus de pell, o les últimes tendències de la roba de vestir...- cap dels esculturals models protagonistes de qualsevol estudiada campanya no ha superat mai la gràcia, la simpatia, i l'espontaneïtat innata, gens estudiada, amb què el protagonista d'aquest quadre, que ni s'ha pentinat i ni s'ha rentat la cara, somriu...

Josep de Ribera: El peu var (detall)
Josep de Ribera: El peu var (detall).

Ni tampoc crec que cap d'aquests esculturals models puguin, a les millors passarel·les, lluir les últimes tendències de la moda del vestir amb tanta desimboltura com ho fa el protagonista d'aquest quadre, que s'havia vestit amb el primer -i probablement l'únic- que va trobar a casa -si és que en tenia- per sortir al carrer...

I és que quan es contempla, dins els rics daurats de les nobles fustes que formen els elegants marcs, la figura del protagonista d'aquest quadre, es percep un esclat de vitalitat, tan esplendent, que fins i tot diries que enfosqueix la radiant llum del suposat paisatge que li fa de fons.


P.S. Malgrat que no el conec personalment, sinó que a través de les seves aquarel·les, dibuixos i apunts, així com a les sempre amenes explicacions amb què acompanya les seves obres, vull dedicar aquest post a Joshemari Larrañaga com a mostra de suport pels moments tan durs que aquests dies li toca passar.

ELS FRUITS SABOROSOS: CODONYAT, A PROPÒSIT DE "ELS CODONYS TARDORALS"

25 de novembre de 2009

Els codonys tardorals és el poema que duu el número XVI dels divuit que conformen el llibre de poemes Els fruits saborosos, de Josep Carner, i el fet que hagi estat precisament aquest el triat perquè sigui el primer de tota la sèrie és, simplement, perquè ara és època de codonys i, per tant, l'època de fer codonyat.

Codonys

Però anem a pams: En primer lloc i tal i com ja es va anticipar en el "post-pròleg", en cada un dels divuit posts dedicats a aquest llibre de Josep Carner es parlarà una mica de cadascun dels divuit poemes, i m'agradaria, a cada lectura que de cadascun d'ells en faci, saber expressar-ne no solament el ritme que li donen les diferents rimes -en el cas d'aquests Codonys tardorals, les de les quatre quartetes de què està format el poema-, sinó també saber-ne expressar la musicalitat interna assolida amb l'exquisida i minuciosa tria de tots i cadascun dels mots que, com si fossin conscients de saber-se protagonistes d'un poema, semblen bressolar-se, desinhibits, per la brisa de la lluminosa mediterrània.

Escolteu, si us ve de gust, doncs, aquest poema que també trobareu transcrit sota el reproductor:




                                     Els codonys tardorals

                    Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa,
                    té una blancor molt gerda en tot el cos diví,
                    i corre, embriagada de tanta jovenesa,
                    i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.


                    Però ja saps com elles es tornen malgirbades
                    per fills i feines, o perquè no n’han tingut,
                    i amb cara tediosa caminen desmarxades
                    i són codonys, diries, el fruit més boterut.


                    I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat,
                    nosaltres rondinem, esgarriant les passes,
                    i flagel·lem el dia amb folles amenaces,
                    saturns a la memòria del goig mal escampat.


                    Llavores, el codony, que es féu vell en la branca,
                    dins el calaix perfuma la nostra roba blanca,
                    i si l’amorosim al caliu de la llar
                    i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar.
                                                                         Josep Carner


En el diàleg que dins el poema mantenen dos amics queda ben palesa la utilització que Carner fa d'un fruit propi de la tardor, com ho és el codony, per relacionar-lo amb l'etapa tardoral de la vida humana, i ho fa amb la intenció de convidar-nos a reflexionar sobre el pas del temps, un recorregut, aquest, que repercutirà físicament tant en l'home (“nosaltres rondinem, esgarriant les passes”) com en la dona (“amb cara tediosa caminen desmarxades”), però si bé, en un princip, l'home esdevindrà taciturn i li costarà acceptar de bon grat l'inexorable pas del temps, serà gràcies a l'aixopluc que dins la llar hi trobarà en la companyia de la dona, la qual, com el codony (“que es fa vell en la branca”), haurà madurat dins la llar, que acabaran tots dos gaudint de la vellesa fent-se companyia l'un a l'altra.

Si us plau, per favor, atenció, un moment, ei, ei, ei!!!... Que ningú s'esvaloti, ara, pel que s'acaba de dir: Tal i com s'anirà veient poema a poema, Carner descriu a Els fruits saborosos situacions del tot quotidianes..., però situacions protagonitzades per una societat acomodada, la societat burgesa de finals del segle XIX i de princips del XX (la primera edició d'Els fruits saborosos data de 1906, quan Josep Carner, nascut el 1884, tenia 22 anys), una societat burgesa idealitzada pel poeta segons els cànons a què aspirava l'ideari noucentista: una societat liberal i culta, però, com és lògic, una societat que duia arrossegant un feixuc llast de conceptes heretats, el quals, a ulls d'ara, ens semblen del tot desfasats i, almenys pel que fa a la lletra, superats.

No sabria acabar aquest comentari sense fer esment de la preciosa i sonora metàfora del darrer vers de la primera quarteta, on l'autor compara la lleugeresa de moviments de la joveníssima Ligea amb "el tany que es gronxa en l’aire del matí".

* * *
I ara deixem ja la lírica i anem a parlar dels codonys des d'un punt de vist molt més terrenal, tot i que us puc ben assegurar que en aquest codonyat que veieu aquí baix hi cantaven els àngels, i dic "hi cantaven" perquè dels dos quilos que en van sortir ja no en queda més que el record.

Codonyat


Per confegir-lo necessitem:



      ► 2 quilos de codonys.
      ► 750 grams (aprox.) de sucre.
  Opcional:
      ► 1/2 branqueta de canyella.
      ► 1/2 pela de llimona.


Posem a escalfar aigua en una olla on ens hi càpiguen els codonys sencers, que tirarem quan l'aigua comenci a bullir. Al cap d'uns 25 minuts, traiem els codonys de l'aigua i, quan siguin freds, els pelem i els tallem a trossos. Els pesem i els hi afegim el mateix pes de sucre.

Passem la barreja de codonys i de sucre pel pímer i la posem dins una cassola on hi afegirem la branqueta de canyella i la pela de llimona, si és que decidim posar-n'hi. A foc mitjà, i amb una mica (de 20 a 25 minuts) de paciència ho anirem remenant tot sovint perquè no se'ns enganxi.

Quan tingui la textura desitjada, posarem el codonyat dins un o varis motlles i deixarem que es refredi del tot abans de desmotllar-lo. Els motlles ideals són els de silicona, i el codonyat, a la nevera i ben tapat, es conserva molt de temps (diuen que sis o set mesos), tot i que a casa, dels dos quilos de codonyat que em van sortir amb aquestes proporcions ja no en queda ni una engruna, pel que tinc previst fer-ne un parell de quilos més aquest cap de setmana.

Formatge i codonyat

Sé que sona a tòpic, però no té res a veure el codonyat fet a casa amb el que normalment es compra al mercat.

LEÓN FELIPE, 20-N

20 de novembre de 2009

La veritat és que, ni que sigui per encapçalar amb quatre mots que podríem anomenar de cortesia aquest post, fa mitja vergonya escriure el que sigui per precedir el contundent poema de León Felipe Ya no hay locos, un poema que us proposo rellegir al qui ja el coneixíeu i, als qui no, llegir-lo per primera vegada i, a tots, escoltar-lo si us ve de gust...

I és que avui és dia 20 de novembre, una data que els que estimem la llibertat d'una manera molt especial perquè vam viure molts anys sense ella no oblidarem mai.

León Felipe
León Felipe



PERO YA NO HAY LOCOS

Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos.
Se murió aquel manchego, aquel estrafalario fantasma
     del desierto y...
ni en España hay locos.
Todo el mundo está cuerdo, terrible, monstruosamente cuerdo.
Oíd... esto,
historiadores... filósofos... loqueros...
Franco... el sapo iscariote y ladrón en la silla del juez
repartiendo castigos y premios,
en nombre de Cristo, con la efigie de Cristo prendida del pecho,
y el hombre aquí, de pie, firme, erguido, sereno,
con el pulso normal, con la lengua en silencio,
los ojos en sus cuencas y en su lugar los huesos...
El sapo iscariote y ladrón repartiendo castigos y premios...
y yo, callado, aquí, callado, impasible, cuerdo...
¡cuerdo!, sin que se me quiebre el mecanismo del cerebro.
¿Cuándo se pierde el juicio? (yo pregunto, loqueros).
¿Cuándo enloquece el hombre?
¿Cuándo, cuándo es cuando se enuncian los conceptos
absurdos y blasfemos
y se hacen unos gestos sin sentido, monstruosos y obscenos?
¿Cuándo es cuando se dice por ejemplo:
No es verdad. Dios no ha puesto
al hombre aquí, en la Tierra, bajo la luz y la ley del universo;
el hombre es un insecto
que vive en las partes pestilentes y rojas del mono y del camello?
¿Cuándo si no es ahora (yo pregunto, loqueros),
cuándo es cuando se paran los ojos y se quedan abiertos,
inmensamente abiertos,
sin que puedan cerrarlos ni la llama ni el viento?
¿Cuándo es cuando se cambian las funciones del alma
y los resortes del cuerpo
y en vez de llanto no hay más que risa y baba en nuestro gesto?
Si no es ahora, ahora que la justicia vale menos, infinitamente menos
que el orín de los perros;
si no es ahora, ahora que la justicia tiene menos, infinitamente menos
categoría que el estiércol;
si no es ahora... ¿cuándo se pierde el juicio?
Respondedme loqueros,
¿cuándo se quiebra y salta roto en mil pedazos
el mecanismo del cerebro?

Ya no hay locos, amigos, ya no hay locos. Se murió aquel manchego,
aquel estrafalario fantasma del desierto
y ... ¡Ni en España hay locos! ¡Todo el mundo está cuerdo,
terrible, monstruosamente cuerdo! ...
¡Qué bien marcha el reloj! ¡Qué bien marcha el cerebro!
Este reloj ..., este cerebro, tic-tac, tic-tac, tic-tac, es un reloj
     perfecto...
perfecto, ¡perfecto!

                                                                                        León Felipe





Hi haurà més posts dedicats a León Felipe, segur!

ELS FRUITS SABOROSOS (PRESENTACIÓ)

18 de novembre de 2009

Una de les coses amb què em vaig comprometre amb mi mateix quan vaig acabar de decidir-me a tornar a la blogoesfera va ser amb la d’intentar que els posts que escriuria en el nou blog fossin el més concisos possible, cosa bastant difícil per a mi, que tinc una gran facilitat, quan escric, de saltar des d’una flor fins dalt de tot d’un avet i, un cop allà i encara a mig instal•lar-m’hi, baixar en picat per anar a xerrar amb un caragol que passava xino-xano cap a un hortet proper.

Amb aquest esperit de concisió per bandera, doncs, intentaré ser concís al màxim i diré que aquest post és el que farà de pròleg a tota una sèrie de divuit posts més que tinc previst anar publicant amb el títol de Els fruits saborosos.

Els fruits saborosos de Josep Carner

He de dir que en aquest primer "post-presentació" -o "post-pròleg", com es vulgui-, la sort m’ha donat un cop de mà per no haver-me d’allargar gaire, ja que amb la ceba –per no parlar d’obsessió- de ser concís, i quan ja començava a desesperar-me per no saber per on podia aprimar més el text introductori que anava escrivint per parlar de la importància d’Els fruits saborosos i, evidentment, del seu autor, vet aquí que fa uns dies, tot rellegint un recull en forma de llibre dels articles que Josep Maria de Sagarra havia escrit entre 1929 i 1935 per a la revista Mirador, concretament a la secció que ell va batejar com L’aperitiu, vaig trobar un article dedicat a la figura de Carles Riba, un article en el qual Sagarra feia esment d’una manera tan clara com concisa de la vital importància que té per a les lletres catalanes la figura de Josep Carner.

Claretat i concisió, la de Sagarra, que jo, per molt bona voluntat que hi posi, no crec que aconsegueixi mai en els meus escrits, i és per això que us convido a llegir aquest fragment de l’article esmentat, un article que es va publicar el dia 21de maig de 1931:

[Carner ...] havia estat el gran estassabarders –que dirien a l’Empordà- de tota la carrincloneria, de tota la imbecilitat indocumentada en forma de prosa i de poesia que s’estilava a Catalunya. Carner va dotar la literatura catalana d’un coll net i d’una camisa neta, per a poder-se presentar entre gent civil; li va ensenyar una manera de saludar les senyores, de menjar els espàrrecs, d'anar a missa i de pagar un taxi.

Després de Carner, els escriptors que volguessin tenir una mica de cara i ulls no es podien permetre certes modalitats rupestres ni certes ganyotes de seminari. Carner era un home de punch i al mateix temps de gràcia i de barrila. Tota la seva obra anava fluint d’una manera despreocupada, amb aquella tombarella genial d’un saltimbanqui que fa equilibris sense donar-los gota d’importància.”


Clar i català!: I és que, malgrat que va ser després d’un llarguíssim i, sobretot no ho oblidéssim pas, obligat silenci, amb l’aparició o, millor dit, amb la irrupció de Josep Carner en una literatura que pel fet de començar a reviscolar no se li podien permetre concessions que mai els haurien estat permeses a les literatures que havien anat fent des de sempre el seu camí sense cap mena d’entrebanc forani, hi ha, en aquesta literatura reviscolant, que no és cap altra que la catalana, un abans i un després de Josep Carner, i si bé hi ha qui creu que el seu pes com a poeta ha estat sobrevalorat, ningú ni tan sols mig gosaria a discutir-lo com el gran creador d’una llengua literària lliure del tot de caduques cotilles, una llengua literària -la catalana- desempellegada d’ampuloses impostacions també del tot inapropiades per a una llengua que volia tenir -i gràcies a Josep Carner ho aconseguiria-, un pes prou qualitatiu dins la literatura moderna.

Josep Carner
Josep Carner


I si bé els divuit fruits que conformen Els fruits saborosos van ser un pretext del poeta per a la reflexió del pas del temps, per a mi i com a homentage a Carner seran un pretext perquè, a mida que -anuncio-, els vagi trancrivint i fent un petit comentari de cadascun d’ells, serveixin d’il•lustració per a cada una de les divuit receptes que aniré penjant en divuit posts, en cadascuna de les quals l’ingredient principal serà cadascun dels divuit fruits que va triar Carner per confegir Els fruits saborosos.

Bufa!... Sort que havia de ser concís, oi?...

POPETS ESTOFATS AL SO DE "LA CREACIÓ", DE F. J. HAYDN

9 de novembre de 2009

Ahir, diumenge, quan eren gairebé les 11 del matí, vaig rebre des de Barcelona un sms d’en Joaquim, del blog In fernem Land. Sabent com sap aquest bon amic com m’arriba a agradar la música de Franz Joseph Haydn (1739-1809), em preguntava, poc abans d’entrar ell a l’Auditori, si jo també hi havia anat, ja que hi havia programada la interpretació de l'oratori La Creació, potser la fita més colossal de l’extensíssima obra del genial compositor austríac de qui enguany es commemora el bicentenari de la seva mort.

Vaig contestar, també per sms, a en Joaquim que no; que no hi havia anat, però que just en el moment en què havia rebut el seu missatge, jo havia anat a buscar la ràdio per poder escoltar la retransmissió en directe d’aquell concert a través de Catalunya Música. El que ja no li vaig dir, però, és que jo tenia previst escoltar aquell concert... tot preparant el segon plat del dinar de diumenge: uns popets estofats!

Popets a la cassola
Popets acabats d'estofar al so de La Creació

Ahir mateix, al vespre, ja vaig veure que a In fernem Land, el bon amic –i pencaire incansable- Joaquim ja hi havia penjat, com ens té acostumats, una detallada crònica –per res del món no em perdonaria que en digués “crítica”- de com va viure i sentir aquell magnífic concert, mentre que jo, en canvi, us explicaré com vaig anar fent, acompanyat de la magistral música de Haydn, aquells popets:

Ingredients:



     ► 2 o 3 popets per persona.
     ► Oli d’oliva.
     ► Patates.
     ► Cebes de Figueres.
     ► Alls.
     ► Vi blanc sec.
     ► Una mica de fumet de peix.
     ► Una picada feta amb ametlles
           i avellanes torrades,
           i un trosset de bastó de pa.


Tal i com faig sempre que he de preparar algun guisat ja bé sigui de sípia, de calamar o, com en el cas d’ahir, de popets, el primer que vaig fer després de netejar els popets va ser posar-los dins d’un cassò o d'una cassoleta (no hi han de cabre massa folgats) amb un rajolinet de res d’aigua i d’oli (el just perquè no s’enganxin) i, tapats i a foc molt lent, anar controlant-los de tant en tant perquè no bullin. Així es van anar estofant durant uns vint o vint-i-cinc minuts.

Mentre s’estofaven els popets (érem tres a dinar i n’havia comprat deu peces), vaig començar a sofregir, dins d'una cassola i molt a poquet a poquet, un parell de cebes, tallades a la juliana, junt amb un parell de grans d’all sencers i una mica esclafats amb la fulla plana del ganivet.

A mitja cocció vaig salar el sofregit i, quan vaig veure que la ceba ja estava transparent, vaig apujar al màxim el foc i tirar dins de la cassola un bon raig de vi blanc sec (un xerès amontillat és perfecte).

Quan em va semblar que l’alcohol del vi ja s’havia evaporat, vaig tirar a dins de la cassola un parell de patates, que havia pelat i esqueixat (no pas tallat a daus uniformes) i els popets amb el suquet que havien anat fent mentre s'havien mig cuit a l’olleta que vaig fer servir.

Vaig fer una bona remenada de tot plegat perquè patates i popets s’impregnessin del sabor del sofregit i ho vaig cobrir tot amb una miqueta de fumet calent. (Si no n’hagués tingut, de fumet, hauria fet servir aigua.)

Mentre la cassola, amb el foc just, anava fent xup-xup, vaig picar al morter cinc o sis avellanes torrades i el mateix nombre d’ametlles, també torrades, amb un parell de “grissines”, picada que vaig tirar a la cassola quan faltaven uns deu minuts dels, si fa o no fa, vint-i-cinc amb què les patates van estar fetes. A casa ens agrada que, fins i tot i encara que no facin tant de goig quan les serveixes a taula, les patates estiguin un mica de res desfetes.

La Dolors, del magnífic blog El millor peix, després d’unes breus però interessants i il·lustratives explicacions sobre què hem de tenir en compte a l’hora de comprar popets, va presentar, fa un parell de mesos, un guisat de popets molt semblant al que jo us he presentat avui. Crec que val la pena que, si en voleu fer, us llegiu aquest post que trobareu clicant AQUÍ.

A l’hora de dinar (a casa som molt tocatardans i els diumenges dinem que són sempre quarts de 4), jo encara tenia al cap el magnífic concert de Haydn que havia estat escoltant mentre preparava aquests popets, i és per això que, quan ens els menjàvem, pensava que seria molt adient fer-ho tot escoltant el final -espatarrant!!!- de La Creació, on el chor canta:

      Que totes les veus cantin al Senyor!
      I que exalcin la seva obra!
      Que ressoni un grandiós cant de lloança
      per glorificar el seu nom!
      Que la gloria del Senyor sigui eterna!
      Amén! Amén!

Sí; ja sé que no es pot comparar la creació de l’univers amb la d’un estofat de popets, però..., què voleu que us digui?: Cada u crea el que bonament pot, oi?, i la veritat és que aquells popets tan tendres i aquelles patatetes, aixafades amb el suquet... Buf!!!

Plat de popets estofats
Els popets emplatats

Us deixo, perquè els que no la coneixeu vegeu que no sóc gens exagerat quan dic que és espetarrant, una gravació del final de La Creació, de F. J. Haydn, i que, si voleu, podeu baixar-vos-la.




De tota manera, però, si aneu al blog In fernem Land clicant AQUÍ hi trobareu, amb un link per poder-vos-la baixar, la gravació sencera d'aquest meravellós oratori que l'Orquestra Ciutat de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Víctor Pablo Pérez, va interpretar ahir, diumenge, mentre jo anava preparant els popets que us he presentat en aquest post.

Sagarra: "El cementiri dels mariners"

2 de novembre de 2009

Cementiri de Llofriu

Amb un programa de gravació que encara dominem ben poc, estem treballant i fent proves pel que és un il·lusionat  projecte d’aquest blog, i per fer una prova m’ha vingut de gust gravar per avui, dia 2 de novembre -diada dels difunts- aquest preciós poema de Josep Maria de Sagarra: El cementiri dels mariners, del llibre Àncores i estrelles.



           EL CEMENTIRI DELS MARINERS

            Quan la passada del vent afina
            la tarda tèbia del mes d'agost,
            penges com una morta gavina
            dalt de la pedra grisa del rost.

            Des de les blanques parets estretes
            veus una mica de mar només;
            i encara et poses tot de puntetes,
            blanc cementiri dels mariners.

            Ningú, que els vespres a tu s'atansa
            per la drecera magra dels horts,
            dirà quan et vegi l'esquena mansa
            que ets el pacífic hostal dels morts.

            No et dignifiquen l'antiga esquerda
            de les costelles màgics xiprers;
            només et volta la vinya verda,
            blanc cementiri dels mariners.

            És una vinya plana com totes,
            ni tu l'esveres, ni pensa en tu;
            dels ceps li pengen les fràgils gotes
            tornassolades del vi madur.

            Aquelles bèsties, que sol haver-hi
            en la pelada pau dels costers
            s'et fan amigues sense misteri,
            blanc cementiri dels mariners.

            Tant a les clares, com a les fosques,
            res de basardes, res de perills:
            tots els migdies zumzeig de mosques,
            tots els capvespres desmai de grills.

            I a trenc d'albada, lleu transparència:
            còbits que piulen pels olivers.
            I sempre un clima d'indiferència,
            blanc cementiri dels mariners.

            Dins la badia, les fustes fartes
            de sal i pesca, mullen el llom;
            els homes passen del joc de cartes
            a l'opalina gràcia del rom.

            Les dones seuen a les cadires
            amb aquells aires manifassers...
            I ningú pensa que tu respires,
            blanc cementiri dels mariners.

            I ve que un dia, la veu rossola
            d'una campana llagrimejant;
            i gent negrenca, s'acorriola
            seguint la vinya del teu voltant.

            La caixa llisa puja la costa;
            tu, ni la mires; ja saps qui és.
            Sens reverència reps el teu hoste,
            blanc cementiri dels mariners.

            I els qui te'l duen, mentre la pala
            remou la terra, nets de corcó,
            pensen quina hora i en quina cala
            i amb qui els pertoca calar l'artó.

            Els crida el tràngol i la mullena;
            cara-impassibles baixen després,
            al teu silenci girats d'esquena,
            blanc cementiri dels mariners.

            Si el mar és fúria, bot i deliri.
            i és embranzida i és cos a cos,
            ¿qui se'n recorda del cementiri,
            del gris de nacre del seu repòs?

            Tu ho saps comprendre; per'xò no goses
            guarnir-te d'arbres ni de cloquers.
            Tu saps comprendre totes les coses,
            blanc cementiri dels mariners!

            Ells fan la ruta de la pobresa,
            tu fas el somni de l'infinit.
            Si ells es resignen a anar a l'encesa,
            també et resignes a llur oblit.

            Perquè et resignes, perquè t'adones
            del que és el sempre i és el mai més,
            jo et vinc a veure moltes estones,
            blanc cementiri dels mariners.

            Jo et vinc a veure per la drecera,
            seguint les vinyes, deixant el port;
            i em vivifiques amb la manera
            clara i tranquil·la de dir la mort.

            La mort com una gran companyia
            neta de tèrbols crits baladrers...
            La mort, com feina de cada dia,
            mig de tristesa, mig d'alegria...,
            blanc cementiri dels mariners!
                                            Josep M. de Sagarra.




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

 
INICI FINAL