tag:blogger.com,1999:blog-64319148320093702222024-03-05T06:54:07.563+01:00Ca l'AssurMúsica clàssica; òpera; literatura en general i lectures de poemes; art (escultura, pintura...); receptes de cuina casolana.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.comBlogger35125tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-87149153166928828542012-05-01T18:15:00.000+02:002012-05-01T18:15:10.597+02:00ELS FRUITS SABOROSOS: PASTÍS DE POMA AMB AMETLLA, A PROPÒSIT DE LA POMA ESCOLLIDA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNUkSMUzn5KkM22mjrk1qibZPb-HNOdnS397SqKTcPb3R_7RueKml7xkyxFTf5fyO0yMsXD_9tsnkSShelWrMXstaQR_nhGv_5XWTKrnXQ3cqsL76YM9S4IojdPFz9BbHC081DkHPztTo/s1600/Cistella+amb+pomes.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="252" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjNUkSMUzn5KkM22mjrk1qibZPb-HNOdnS397SqKTcPb3R_7RueKml7xkyxFTf5fyO0yMsXD_9tsnkSShelWrMXstaQR_nhGv_5XWTKrnXQ3cqsL76YM9S4IojdPFz9BbHC081DkHPztTo/s320/Cistella+amb+pomes.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><b>Paul Cézanne. <i>Cistella amb pomes</i></b></span></div>
<br />
Vet aquí un dels poemes del llibre <i><b>Els fruits saborosos</b></i>, de <b>Josep Carner</b>, que més m'emocionen, un d'aquells poemes que si bé basta només amb una primera lectura per copsar-ne tota la bellesa, gairebé exigeix una immediata re-lectura per gaudir amb més intentsitat de la tendresa que tot ell destil·la.<br />
<br />
Es tracta de <i><b>La poma escollida</b></i>, un bellíssim poema del qual en són protagonistes <b>Alidé</b> i <b>Lamon</b>, una parella d'ancians que reflexionen sobre el paper que els pertoca fer a la vida a l'avançada edat a què han arribat, amb els molts inconvenients que comporta el fet de fer-se gran i d'haver-se de sentir gairebé, o no tan gairebé, arraconats, com una nosa, però...<br />
<br />
... Però res! No diré res més, de moment. Si us plau: llegiu-lo..., i rellegiu-lo:<br />
<br />
<div>
<br />
<br />
<center>
<table cellpadding="40" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#cccccc," style="-moz-box-shadow: 0px 5px 8px #cccccc; -webkit-box-shadow: 0px 5px 8px #cccccc; background: url(http://2.bp.blogspot.com/-4f4IuiQN9Dc/T5sfIuxWYYI/AAAAAAAAC20/-60kAzkaeNA/s1600/pomes00.jpg); text-align: left; width: 450px;">
<tbody>
<tr> <td><b>Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,<br />
i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.<br />
Ara que són al llit, els besa el solellet.<br />
Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.<br />
<br />
-Oh petita Alidé, com és que plores tant?<br />
-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada<br />
i sempre sec, i envejo les nores treballant,<br />
i quan els néts em vénen em troben tan gelada.<br />
<br />
I no et sabria péixer com en el temps florit<br />
ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,<br />
i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen<br />
i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.<br />
<br />
Lamon fa un gran sospir i li diu:<br />
-Oh ma vida, mos peus són balbs<br />
i sento que se me'n va la llum,<br />
i et tinc a vora meu com la poma escollida<br />
que es torna groga i vella i encara fa perfum.<br />
<br />
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:<br />
el fred ens fa temença, la negra nit horror,<br />
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.<br />
Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? </b><br />
<div style="margin-left: -30px; text-align: right;">
<b>Josep Carner
</b></div>
</td> </tr>
</tbody></table>
</center>
</div>
<br />
Una curiositat d'aquest poema és que és l'únic del llibre <i><b>Els fruits saborosos</b></i> en el que un personatge masculí hi té un protagonisme tan rellevant, però hi ha, també, uns detalls tècnics que corroboren la gran mestria de <b>Carner</b> i que m'agradaria comentar, sense ni tan sols pretendre que aquest apunt esdevingui un minuciós anàlisi del poema, anàlisi que, sigui dit de pas, no tinc, ni molt menys, els suficients coneixements per poder fer.<br />
<br />
Es tracta, per exemple, d'observar al primer i al segon quartet la utilització de la figura retòrica anomenada <b>polisíndeton</b>, la qual consisteix en la sovint repetició d'una mateixa conjunció (en aquest cas la “<b>i</b>”) quan <b>Alidé</b> explica a <b>Lamon</b> les raons que li provoquen el plor:<br />
<br />
"[...] <i><b><u>i</u></b> sempre sec, <u><b>i</b></u> envejo les nores treballant, / <b><u>i</u></b> quan els néts em vénen em troben tan gelada. // <b><u>I</u></b> no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, / <b><u>i</u></b> tu vols que t'abrigui <b><u>i</u></b> els braços em tremolen / <b><u>i</u></b> em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.</i>"<br />
<br />
Amb aquest recurs, l'autor no solament aconsegueix traspassar-nos les frustracions que per culpa de l'avançada edat la dona pateix en el dia a dia que li toca viure, sinó que gràcies a aquesta repetició de la conjunció “<b>i</b>” amb què <b>Carner</b> enllaça les oracions d'una forma tan seguida ens mostra també la clara i plena consciència, la maduració interna que s'ha anat fent <b>Alidé</b> d'una més que evident i, alhora, crua realitat.<br />
<br />
Els tres quartets que conformen les tres primeres estrofes són fets amb versos de <b>dotze síl·labes</b>, és a dir, amb els anomenats <b>versos alexandrins</b> (en <b>castellà</b> els alexandrins en tenen <b>catorze</b>, de síl·labes), uns versos, els alexandrins, que es caracteritzen pel ritme intern que tenen, ja que la sisena síl·laba de cada un d'ells sempre és <b>tònica</b>, o el que és el mateix: la sisena síl·laba ha de ser o bé un mot monosíl·lab o bé la síl·laba d'una paraula on hi recau l'accent, i si a aquest ritme intern s'hi afegeix la musicalitat de la rima final dels versos, tot plegat conflueix en una deliciosa sonoritat.<br />
<br />
Arriba un moment, però, concretament en la <b>quarta estrofa</b>, que en lloc de <b>quatre</b> versos en té <b>cinc</b>, en què tant el nombre de síl·labes, com el ritme i la rima es trenquen en els tres primers versos, just després que <b>Alidé</b> ha acabat de confessar a <b>Lamon</b> les angoixes que li provoquen aquell desassossec que l'ha dut fins al plor, una fòrmula, la d'aquest trencament, que serveix a l'autor per emfasitzar el breu silenci que es produeix en aquell moment (“<i><b>Lamon fa un gran sospir...</b></i>”) així com també li serveix per remarcar els primers mots amb què <b>Lamon</b>, per referir-se al seu també més que evident deteriorament físic, respon a <b>Alidé</b>: “<i><b>-Oh ma vida, mos peus són balbs / i sento que se me'n va la llum</b></i>”.<br />
<br />
A partir d'aquestes tres versos i amb el darrer mot (<b>llum</b>) d'aquesta quarta estrofa, <b>Carner</b> recobra la rima i el ritme dels alexandrins per tornar a dotar de musicalitat els tendres mots finals amb què <b>Lamon</b> parla a <b>Alidé</b> per expressar-li el que només un amor com el d'ells, que a base d'anys i anys han anat madurant, pot aconseguir: Que, com de la poma quan madura, s'apreciï més la invisible flaire d'aquest fruit que no pas la bencossada aparença.<br />
<br />
Aquest trencament i la posterior utilització de la rima i del ritme mitjançant els versos alexandrins per cloure el poema el trobo, i que se'm perdoni la passió, simplement... GENIAL!<br />
<br />
I aquí teniu, per si us ve de gust escoltar-la, la lectura gravada del poema amb un bellíssim coixí musical que, una vegada més, m'ha suggerit, i una vegada més de tot cor li ho agraeixo, el bon amic <b>Joaquim</b>, del blog <b><a href="http://ximo.wordpress.com/">In Fernem Land</a></b>, Es tracta del <i><b>Nocturn número 2</b></i> de l'<b>Opus 27,</b> de <b>Fréderic Chopin</b>.<br />
<br />
<br />
<br />
<center><object data="https://sites.google.com/site/assurbaye/dewplayer-rect.swf" height="25" id="dewplayer" name="dewplayer" type="application/x-shockwave-flash" width="240"> <param name="wmode" value="transparent" />
<param name="movie" value="https://sites.google.com/site/assurbaye/dewplayer-rect.swf" />
<param name="flashvars" value="mp3=http://dl.dropbox.com/u/8955473/Poma%20escollida.mp3&showtime=1" />
</object> <a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/Poma%20escollida.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="margin-left: 20px; margin-top: -20px; padding: 0px;" /></a></center>
<br />
<div style="text-align: center;">
<b>* * *</b></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHYah9zHVHTaia61hqHgBRoAXDRRS1jv5-Bl3aYvRdt9xsfzi6irce9y3T5lFd2Vuyac5CcVlJe7qeUPMt3UgDgzPkESkd9DpYb5m__p_ACSAzcIIfo-HcVmsFuc9Q-gju-zrtmgxarCI/s1600/pastis-de-poma.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="267" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHYah9zHVHTaia61hqHgBRoAXDRRS1jv5-Bl3aYvRdt9xsfzi6irce9y3T5lFd2Vuyac5CcVlJe7qeUPMt3UgDgzPkESkd9DpYb5m__p_ACSAzcIIfo-HcVmsFuc9Q-gju-zrtmgxarCI/s320/pastis-de-poma.jpg" width="320" /></a></div>
I ara passem a la recepta: Un exquisit pastís de poma, la massa del qual està feta amb ametlla mòlta i farina. És de senzillíssima i ràpida elaboració, i la vaig trobar a <a href="http://bocadosdecielo.blogspot.com.es/2012/02/tarta-de-manzana-y-almendra.html"><i><b style="color: red;">Bocados de cielo</b></i></a>, un magnífic <i><b>blog</b></i> on hi ha etiquetades, fins al dia d'avui, dinou receptes, tant de plats dolços com salats, en les que hi intervé la <b>poma</b>. Les fotografies de tots els plats d'aquest <i><b>blog</b></i> són molt cuidades i les explicacions per elaborar-les, molt detallades. Un <b><i>blog</i></b>, en definitiva, del que els aficionats a la cuina en podeu treure molt bon profit.
<br />
<div>
<br />
<br />
<center><table cellpadding="40" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#cccccc," style="-moz-box-shadow: 0px 4px 8px #cccccc; -webkit-box-shadow: 0px 4px 8px #cccccc; background: url(http://3.bp.blogspot.com/-G0lXLBZuVo8/T5syFihrTZI/AAAAAAAAC3k/thrG1Ybbgmw/s1600/quadres0500.jpg); text-align: left; width: 350px;">
<tbody>
<tr> <td><b>
Ingredients:<br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> 3 pomes grosses.<br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> 100 gr. d'ametlles mòltes. <br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> 3 ous.<br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> 120 gr. de sucre.<br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> 50 gr. de farina.<br />
<span style="color: #3d85c6;">►</span> Un grapadet d'ametlles filetejades.
</b>
</td> </tr>
</tbody></table>
</center>
</div>
<br />
Enceneu el forn a 180º<br />
<br />
Unteu amb mantega un motlle circular d'uns 20 centímetres de diàmetre (millor si és desmuntable).<br />
<br />
Barregeu ben barrejades la farina i les ametlles mòltes.<br />
<br />
Peleu 2 pomes, ratlleu-les i incorporeu-les a la barreja d'amentlla mòlta i farina. <br />
<br />
Amb el batedor de varetes, bateu els ous amb el sucre fins que vegeu que la mescla blanquegi.<br />
<br />
Ara es tractrà d'unir les dues barreges, i ho farem, <b>sense batre</b> i mitjançant una llengua pastissera (o una espàtula, o una cullera metàl·lica, grossa, de les de servir), amb suaus moviments de dalt a baix fins que vegem que ambdues barreges han quedat ben incorporades.<br />
<br />
Aboqueu la massa resultant al motlle.<br />
<br />
Peleu la poma que us queda, talleu-la a quarts, traieu-ne el cor i, de cada quart, feu-ne mitjes llunes de, si fa o no fa, 1 centímetre de gruix, amb les quals anireu formant un cercle sobre la massa. Finalment, al buit que us haurà quedat al centre hi posareu les ametlles filetejades (o laminades).<br />
<br />
Enforneu-lo durant uns 30 o 35 minuts.<br />
<br />
Per abrillantar-lo i que així faci més goig, pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o bé amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-91519579972410995992012-02-07T03:49:00.000+01:002012-02-07T03:49:03.892+01:00ELS DICKENS DE CARNER<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjltrc_1Uj6qn5iDC6AoQKMkaNFXlgkcaWJ53pZrTcKQz5uYHBC6XnT4RnbwmvFhnrELWAvPajPYcYHNQLoWoOYDg2aXWIHy65SCr64noe1Y6wtu2wrIf7DpAhovFm0HEPrDZWiJgxUQYA/s1600/Dickens.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjltrc_1Uj6qn5iDC6AoQKMkaNFXlgkcaWJ53pZrTcKQz5uYHBC6XnT4RnbwmvFhnrELWAvPajPYcYHNQLoWoOYDg2aXWIHy65SCr64noe1Y6wtu2wrIf7DpAhovFm0HEPrDZWiJgxUQYA/s320/Dickens.jpg" width="258" /></a></div>
He de confessar tot just començar que és la vegada que participo a la xarxa en un homenatge a un escriptor amb menys coneixement sobre la seva obra, ja que si bé, com molta gent de la meva generació, vaig conèixer, de jovenet, <b>Charles Dickens</b> a través de la <b>Colección Historias</b>, de l'editorial <b>Bruguera</b>, una col·lecció de grans novel·les adaptades al públic d'a partir de 9 o 10 anys d'edat, nascuda, segons les dades que acabo de consultar, l'any <b>1951</b>, justament l'any en què vaig néixer, no va ser fins fa pocs anys que vaig llegir per primera vegada la versió completa d'una novel·la d'aquest clàssic de la literatura anglesa.<br />
<br />
De la col·lecció i de l'autor esmentats vaig llegir, que ara recordi, <i><b>Oliver Twist</b></i> i <b><i>Cuento de Navidad</i></b> , dues novel·les de les quals recordo que sobretot <i><b>Oliver Twist</b></i> em va fer patir molt -ja de nen era molt bleda assolellada i, a sobre, m'implicava molt a fons en els arguments-, i de <b>Dickens</b> ja no en vaig voler saber res més, tot al contrari del que em va succeir amb un altre autor a qui també vaig conèixer gràcies a la mateixa col·lecció de Bruguera: <b>Mark Twain</b>, un nom que jo, en aquella curta edat, pronunciava “<i><b>Marc Tavaín</b></i>”, i que es va convertir en el meu primer autor predilecte, tant és així que, ja de gran, vaig tenir interès en llegir les versions completes dels seus magnífics <i><b>Tom Sawyer</b></i> i <i><b>Huckleberry Finn</b></i>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://3.bp.blogspot.com/-tKKf7zPIzwM/TzB43owC3AI/AAAAAAAACVU/TyeTXSauBbU/s1600/Col.%2Bhistorias.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="238" src="http://3.bp.blogspot.com/-tKKf7zPIzwM/TzB43owC3AI/AAAAAAAACVU/TyeTXSauBbU/s320/Col.%2Bhistorias.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
No fa pas massa anys, però, aconsellat per un bon amic valencià, malauradament mort de forma prematura, així com per una entusiasta lectora de literatura anglesa, vaig decidir llegir la primera novel·la de <b>Dickens</b>: <i><b>La història de dues ciutats</b></i>, traduïda per <b>Jordi Arbonès</b> i editada per <b>Edhasa</b>.<br />
<br />
Al tractar-se, la de <b>Jordi Arbonès</b>, del que em va semblar una magnífica traducció, vaig llegir-me amb força plaer aquella història, i és que les traduccions em fan més por que una fragata de moros o, per ser més políticament correcte, diré que em fan més por que una pedregada, ja que són moltes les traduccions que acostumen a ser fetes a tant per pàgina, i són moltes, doncs, les que han fet que em caiguessin moltes novel·les de les mans al pensar que era del tot impossible que autors d'anomenada escriguessin d'una manera tan poc pulcre tal i com, malauradament, massa sovint es reflecteix en les traduccions de les que sempre he de tirar de veta per culpa del meu analfabetisme en totes aquelles llengües que no siguin el català o el castellà.<br />
<br />
Animat per la lectura de <i><b>La història de dues ciutats</b></i>, vaig començar a llegir, al cap d'un temps, el <i><b>David Copperfield</b></i> en la traducció de <b>Josep Carner</b> que va publicar <b>Proa</b>, i si bé vaig notar de seguida una clara diferència en el tractament del llenguatge entre ambdues traduccions, vaig immergir-me amb total placidesa en aquesta darrera, conscient, però, que seria una lectura que hauria de fer més pausadament..., i amb el diccionari ben a mà, però com que sóc dels que no poden llegir a qualsevol lloc, i menys “llibres totxo” com ho és el <i><b>David Copperfield</b></i> (<b>780 pàgines</b>), sinó que m'agrada fer-ho en la tranquil·litat i en la comoditat que sempre hi trobo assegut a la taula de despatx del que en vaig fer el meu estudi, no tinc cap problema per tenir a mà un bon diccionari, i ara encara menys gràcies a la comoditat de poder tenir accés a tots els diccionaris a través d'Internet sense ni tan sols haver-me d'aixecar de la cadira, ja que m'agrada saber de paraules i d'expressions que si bé, ja sigui pel desús o bé pel desconeixement, són poc habituals en la parla i en l'escriptura actual, no deixen de ser patrimoni de la riquesa lingüística de la nostra llengua.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuz1N30u1cz_3co5CLi9HAgHTZdXILdSCpzBbtB3yG6D7DlhJ7T7LGaQwAWwgi_z7XZcxMewj-W6E4GnXhxc4xOf8XuVoGxEaeTaZJTi7l8qEASwhfT_E1jqWWcp6Wl4cwVOVt4R56Goo/s1600/Carner.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjuz1N30u1cz_3co5CLi9HAgHTZdXILdSCpzBbtB3yG6D7DlhJ7T7LGaQwAWwgi_z7XZcxMewj-W6E4GnXhxc4xOf8XuVoGxEaeTaZJTi7l8qEASwhfT_E1jqWWcp6Wl4cwVOVt4R56Goo/s200/Carner.jpg" width="148" /></a></div>
Em va fer gràcia, per exemple, que, tot just començar, el protagonista d'aquesta novel·la parlés de quan era <b>un infant de bandola</b>, i com que desconeixia el mot <b>bandola</b>, vaig consultar en el diccionari de l'<b>IEC</b>, on en una de les tres accepcions d'aquest mot que recull el citat diccionari el defineix com a <b>bolquer</b>. Vaig voler també consultar-ho a l'<b>Alcover-Moll</b>, i hi vaig trobar aquesta definició, molt més ben especificada: "<i><b>Vesta llarga de llana que és la que va damunt de tot de la roba dels infants de pit</b></i>", així com també que, per etimologia, la paraula <b>bandola</b> ve de <b>banda</b>, <b>faixa</b>.<br />
<br />
(Espero que se'm perdoni la “<i><b>badalonada</b></i>” d'aquest petit parèntesis, però com que trobo que hi ve, ni que sigui una mica, a tomb no em puc estar de dir-vos que, dels <b>bolquers</b>, a Badalona en diem <i><b>titins</b></i>, i tan arrelada tinc aquesta paraula -que no en tinc ni idea d'on va sorgir- que, quan vaig començar a sentir a dir <b>bolquers</b> referint-se als <i><b>titins</b></i> "de sempre", em feia tot l'efecte d'estar sentint un cultisme.)<br />
<br />
Retornant al tractament del llenguatge de les traduccions de <b>Charles Dickens</b> de la mà de <b>Josep Carner</b>, és important no obviar que <b>Carner</b>, que l'any <b>1918</b> ja havia traduït del mateix autor <i><b>Una cançó nadalenca</b></i> i <b><i>Novel·la de vacances</i></b>, va traduir, en plena maduresa literària, tres emblemàtiques novel·les de l'escriptor anglès: <i><b>Pickwick: documents pòstums del Club d'aquest nom</b></i>; <b><i>Les grans esperances de Pip</i></b>, y <i><b>David Copperfield</b></i>, entre els anys <b>1928</b> i <b>1931</b>, és a dir, abans que <b>Pompeu Fabra</b> publiqués el <i><b>Diccionari general de la llengua catalana</b></i>, la primera edició del qual va sortir l'any <b>1932</b>.<br />
<br />
No és d'estranyar, doncs, que <b>Carner</b>, en una carta dirigida al seu bon amic <b>Jaume Bofill i Mates</b> (<b>Guerau de Liost</b>), pregui al poeta olotí que consulti amb <b>Fabra</b> com resoldre alguns dubtes que encara té, per exemple, amb mots com <i><b>carretilla</b></i>, <i><b>bussó</b></i>, <b><i>lentes</i></b> (els penjats damunt el nas)..., o amb un equivalent català del joc de cartes anglès anomenat <i><b>all fours</b></i> o <b><i>seven up</i></b>.<br />
<br />
És a dir, que estem parlant d'unes traduccions fetes en un període en el qual, si bé les normes ortogràfiques i gramaticals proposades per Pompeu Fabra ja estaven ben fixades després de la publicació, l'any<b>1913</b>, de les <i><b>Normes ortogràfiques</b></i>, així com la del <b><i>Diccionari ortogràfic</i></b>, publicat el <b>1917</b>, normes que, malgrat alguns problemes, acabarien acceptant-se majoritàriament a <b>Castelló</b> l'any <b>1932</b>, és evident, encara per part de <b>Carner</b>, la influència del <b>Noucentisme</b> literari i el fet que, després de segles víctima de prohibicions -i no és victimisme, sinó una realitat que, per acabar-ho d'adobar, s'allargaria pocs anys més tard a causa de les nefastes conseqüències del franquisme-, la llengua catalana començava a consolidar-se com a tal gràcies a l'impuls d'<b>Enric Prat de la Riba</b> en la creació de l'<b>Institut d'Estudis Catalans</b>, del que en formaven part, dins la <b>Secció Filològica</b>, figures com la de <b>Pompeu Fabra,</b> <b>Antoni Maria Alcover</b>, <b>Eugeni d'Ors</b> i el mateix <b>Josep Carner</b>, entre d'altres.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhAFXcafF-boOaxZ4u0d9-tyOHeVDS5QAvHq19NiPtWeVd20iQq04OstpQOkMDo_zvh3uCYPvWwK70jUOCPiVkfji_5NXJBW8y0-JchNicoXMmcGhyphenhyphenvfqkjaYKlgxDXjvN1BKTr9wfXepo/s1600/iec.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="206" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhAFXcafF-boOaxZ4u0d9-tyOHeVDS5QAvHq19NiPtWeVd20iQq04OstpQOkMDo_zvh3uCYPvWwK70jUOCPiVkfji_5NXJBW8y0-JchNicoXMmcGhyphenhyphenvfqkjaYKlgxDXjvN1BKTr9wfXepo/s320/iec.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<b><span style="font-size: x-small;">Pati de la seu de l'Institut d'Estudis Catalans (Barcelona)</span></b></div>
<br />
Així, doncs, amb la ferma convicció de voler consolidar el català com a llengua literària, <b>Josep Carner</b> aspira a dotar, amb les traduccions d'aquestes tres emblemàtiques novel·les, d'un clàssic al català com ja ho era en aquell temps el seu admirat <b>Dickens</b> (“<i><b>el meu novel·lista</b></i>”, també, segons afirmava <b>Joan Maragall</b>), havent de treballar, però, amb una llengua que, tal i com apunta en el <i><b>Quadern gris</b></i> <b>Josep Pla</b> tot parlant de <b>Carner</b>, literàriament estava per fer, ja que era “[...] <i><b>pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, i d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país</b></i> [...]”, pel que no és d'estranyar, doncs, que <b>Carner</b> aboqués en les traduccions de <b>Dickens</b> tot un gavadal d'expressions i de lèxic exuberant a fi i efecte de mostrar la riquesa lingüística del català, amb uns resultats, no obstant, que poden provocar al lector actual no sé si dir-ne un cert rebuig pel fet de copsar-hi un excés d'artifici i poca naturalitat.<br />
<br />
Vet aquí, doncs, el “pecat”, o la “virtut”, segons des del punt de vista que es miri o, millor dit, depenent de l'època en què les traduccions carnerianes de <b>Dickens</b> van veure la llum, ja que si bé van ser acollides amb gran entusiasme als anys <b>30</b>, així com als <b>60</b> del segle passat quan, concretament l'any <b>1964</b>, va sortir publicat per primera vegada <i><b>David Copperfield</b></i> en la traducció intacta tal i com <b>Carner</b> l'havia deixat enllestida l'any <b>1931</b>, van ser qüestionades anys més tard, sobretot a partir dels <b>90</b>, fins al punt d'arribar gairebé a l'escarni per part del poeta i traductor <b>Xavier Lloveras</b>, el qual va afirmar que, en les traduccions de <b>Dickens</b>, <b>Carner</b> “<i><b>s'inventa una prosa que s'ha convertit en unes farinetes indigestes i arbitràries</b></i>”.<br />
<br />
Sempre he mantingut que s'ha de tenir molt en compte el moment històric en què succeeixen els fets que tant en l'àmbit social, econòmic, creatiu..., sorgeixen, o bé en forma de noves propostes, o bé amb formes de trencament amb el que podríem denominar “l'ordre establert”, i és per això, precisament, que hauríem sempre d'intentar de ficar-nos en la pell dels protagonistes d'aquests trencaments o d'aquestes noves propostes que hi ha hagut sempre al llarg de la història.<br />
<br />
De la mateixa manera, doncs, s'hauria d'entendre que <b>Carner</b>, amb l'encara escàs bagatge de què disposava una llengua literària pràcticament morta (“<i><b>pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos...</b></i>, retornant a la cita de <b>Josep Pla</b>), però que ja proveïda d'unes normes establertes i consensuades volia tornar a alçar el vol, s'ha d'entendre, com deia, que <b>Carner</b> maldés, mitjançant l'expressiu virtuosisme literari del que era posseïdor, per dotar aquelles traduccions d'una opulència inimaginable en aquella època per convertir-se en tot un clàssic de la literatura catalana però que, com tan encertadament va predir<b>Joan Fuster</b>, "[...] <i><b>faria que els lectors s'acostessin al David Copperfield carnerià, no tant per llegir </b><b>Dickens, com per llegir </b><b>Carner: o millor encara, per llegir l'”</b><b>idioma” de Carner. <u>I no perdrien el temps, posats que ho fessin</u></b></i>”. (El subratllat és meu.)<br />
<br />
De tota manera, però, i malgrat que el desconeixement total i absolut que tinc de la llengua anglesa potser em farà dir un disbarat, m'agradaria fer una reflexió: Molt m'estranyaria que el llenguatge literari utilitzat per <b>Dickens</b> en l'època victoriana fos el mateix que el que utilitzen els escriptors en llengua anglesa en l'actualitat, pel que és molt possible, per posar un exemple, que mots equivalents al nostre <b>fadrí</b>, avui pràcticament en desús a favor de <b>solter</b>, fossin vigents en l'època victoriana i en desús, també, en la llengua anglesa actual, per la qual cosa, si el traductor els “modernitza”, traeix, en certa manera, “a favor” d'una millor comprensió lectora actual el llenguatge que utilitzava l'autor en aquella època.<br />
<br />
I parlant d'expressions o de mots considerats “d'abans”, recordo una anècdota de quan jo tenia 15 o 16 anys, i és que vaig comentar als companys del despatx on treballava a <b>Barcelona</b> que, al migdia, m'havien dit a casa que, a <b>Badalona</b>, “<i><b>s'havia negat un home a mar</b></i>”, una forma de dir totalment correcte però que, per sorpresa meva, va ser motiu de riota d'alguns d'aquells companys, ja que, per a ells, “<b>negar-se</b>” s'havia de dir “<b>ofegar-se</b>”, i no anaven, com encara es diu molt a Badalona “<b>a mar</b>”, sinó que anaven “<b>a la platja</b>”.<br />
<br />
Utilitzava jo un model de llengua “antic” o, el que és pitjor despectiu: un model de llengua “de poble” perquè feia servir el verb <b>negar</b>?... A tot el litoral, d'arrels, evidentment, marineres, s'utilitzava amb tota normalitat aquest verb, i no deixa de ser curiós que, de mica en mica, ha anat desapareixent en favor del verb <b>ofegar</b>... Doncs què voleu que us digui?: que és una llàstima, perquè la llengua, amb aquesta mena de globalitzacions, o d'estandarditzacions, com se'n vulgui dir, s'empobreix... Encara sort que quan al morter -o, avui en dia, amb el braç elèctric- l'allioli no surt ben lligat, hi ha qui continua dient. “<i>Vatua Judes; se m'ha <b>negat</b> l'allioli!</i>”<br />
<br />
Suposo, si és que heu arribat a llegir fins aquí, que se m'ha vist el llautó, i que el que havia de ser un homenatge a <b>Charles Dickens</b> l'he anat convertint en, més que en un homenatge, en un senzill reconeixement a una de les grans figures literàries que hem tingut la sort de tenir en un dels moments claus en què la nostra llengua més el necessitava, i aquesta figura no és altra que la de <b>Josep Carner</b>.<br />
<br />
<div style="text-align: center;">
* * * </div>
<br />
<br />
<i><b>P.S.</b></i> Per fer aquest apunt, m'he servit de tres completíssims treballs relacionats amb les traduccions de <b>Charles Dickens</b> fetes per <b>Josep Carner</b>. És més que evident que els escassos coneixements de lingüística que tinc, així com el meu total desconeixement de la llengua anglesa han fet que aquests tres treballs em vinguessin grossos, però de ben segur que hi haurà a qui li interessaran i en podrà treure molt més suc del que jo n'he tret.<br />
<br />
Aquí hi ha els tres enllaços: <br />
<br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003357"><b>Francesc Feliu</b></a><br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003357"><b>Joan Ferrer</b></a><br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003357"><i><b>La llengua de l'heroi. Notes sobre la llengua del segle XX a partir de les traaduccions catalanes de David Copperfield de Charles Dickens.</b></i></a><br />
<a href="http://www.raco.cat/index.php/QuadernsTraduccio/article/view/194248/260422"><b>Universitat de Girona. Facultat de Lletres</b></a><br />
<br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003361"><b>Victòria Alsina i Keith</b></a><br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003361"><i><b>Dickens segons Carner i Sallent. La traducció de l'emotivitat en dos models de llengua.</b></i></a><br />
<a href="http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n17p27.pdf"><b>Universitat Pompeu Fabra.Facultat de Traducció i d'Interpretació. (Barcelona)</b></a><br />
<br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003366"><b>Marcel Ortín</b></a><br />
<a href="http://draft.blogger.com/goog_745003366"><i><b>Els Dickens de Carner i els seus crítics.</b></i></a><br />
<a href="http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/11385790n7p121.pdf"><b>Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Filologia. (Barcelona)</b></a>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com10tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-79594366594048616592012-01-30T01:40:00.000+01:002012-01-30T02:51:29.876+01:0025 ANYS SENSE FOIX<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFwcJplIGda1Z_ViUs80sBY0i6Ba3yA2rvNZQj_G-cLjv288IVdz-WJ0zgFc0hh-dIvd8tt_nmudlEOaWsWYOoxeyA4b0i4TC3hhY7t5nUkiRmV5JOENyGlA9tpaE7LhEqDeD2dUAYwaQ/s1600/25+anys+foix.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="66" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiFwcJplIGda1Z_ViUs80sBY0i6Ba3yA2rvNZQj_G-cLjv288IVdz-WJ0zgFc0hh-dIvd8tt_nmudlEOaWsWYOoxeyA4b0i4TC3hhY7t5nUkiRmV5JOENyGlA9tpaE7LhEqDeD2dUAYwaQ/s400/25+anys+foix.jpg" width="299" /></a></div>
<br />
A la secció setmanal <i><b>Un sofà a la riba</b></i>, que <b>Josep M. Fonalleres</b> té al diari <i><b>El Punt Avui</b></i>, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 <a href="http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/499863-foix-25.html">un article</a> dedicat a <b>J. V. Foix</b>, en el qual feia referència a <b>Jorge Luis Borges</b> i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “<i><b>O potser sí</b></i> -acabava reflexionant <b>Borges</b>-: <i><b>Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els <a href="http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=palimpsest&operEntrada=0">palimpsestos</a></b></i>”.<br />
<br />
Aquesta reflexió final de <b>Jorge Luis Borges</b> servia a <b>Josep M. Fonalleres</b> per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de <b>J. V. Foix</b>, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, <b>Fonalleres</b> s'adonà que, “<i><b>a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...</b></i>”<br />
<br />
No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a <b>J. V. Foix</b> que la referència a aquest magnífic article de <b>Josep M. Fonalleres</b>, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té <b>Fonalleres</b> -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.<br />
<br />
"<i><b>Quant de temps sense obrir un llibre de </b></i><b>Foix</b><i><b> </b></i>-vaig dir-me-,<i><b> tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!</b></i>"<br />
<br />
Vaig saber de l'obra de <b>J. V. Foix</b> -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a <b>Català</b>, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys <b>70</b> del cada vegada menys recent segle passat se'n deia <i><b>Filosofia i Lletres</b></i>.<br />
<br />
Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema <i><b>És quan dormo que hi veig clar</b></i>, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!<br />
<br />
I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.<br />
<br />
Retornant ara a les reflexions de <b>Borges</b> i de <b>Fonalleres</b> que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de <b>J. V. Foix</b>, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que <b>Foix</b> va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any <b>1948</b> fins el <b>1958</b>-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de <i><b>Onze Nadals i un Cap d'Any</b></i>. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “<i><b>Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.</b></i>”<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkMLqfdyXaaB5WolAfmHf8Aw6O0fye_3cSa-QXX7e3hZ627fF4RxMTVObv6AJgUws2XdE-g4zDVLjEZ_o-iQ4u2V_vVrHta4OLyamOajkP_rrPVozlzAzACqD9bKNsuF1EEVmLlO5VqNM/s1600/Onze+Nadals.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhkMLqfdyXaaB5WolAfmHf8Aw6O0fye_3cSa-QXX7e3hZ627fF4RxMTVObv6AJgUws2XdE-g4zDVLjEZ_o-iQ4u2V_vVrHta4OLyamOajkP_rrPVozlzAzACqD9bKNsuF1EEVmLlO5VqNM/s200/Onze+Nadals.jpg" width="141" /></a></div>
<br />
Doncs encara que <b>Nadal</b> ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de <b>J. V. Foix</b> i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre <i><b>Onze Nadals i un Cap d'Any</b></i>, el poema <b><i>També vindrem, Infant, a l'hora vella</i></b>.<br />
<br />
<center><object type="application/x-shockwave-flash" data="https://sites.google.com/site/assurbaye/dewplayer-rect.swf" width="240" height="25" id="dewplayer" name="dewplayer"> <param name="wmode" value="transparent" /><param name="movie" value="https://sites.google.com/site/assurbaye/dewplayer-rect.swf" /> <param name="flashvars" value="mp3=http://dl.dropbox.com/u/8955473/nadala%20foix.mp3&showtime=1" /></object> <a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/nadala%20foix.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding:0px;margin-top:0px; margin-left:270px;margin-bottom:-34px;" /></a></center>
<center><table style="-moz-background-clip: border; -moz-background-inline-policy: continuous; -moz-background-origin: padding:20px; background: rgb(255, 255, 255) none repeat scroll 0% 0%; color: #3e1b97; padding: 20px; text-align: left; width: 320px;"><tbody>
<tr><td>També vindrem, Infant, a l’hora vella<br />
Com a pagès, per ser més sols amb Tu;<br />
Deixarem rella i la mula de sella,<br />
I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu.<br />
<br />
Et portarem vegetals esperances<br />
I el que jo tinc en el graner tardà:<br />
Llibres marcits, amb versos de vacances<br />
On Tu no hi ets, i el camp és de secà.<br />
<br />
Els vaig escriure en el parlar dels pares,<br />
Que és el més dolç per qui el sap confegir,<br />
Però hi fa nit en platges i sahares,<br />
I el teu Nom és de sol i de jardí.<br />
<br />
Guardo per Tu gallines ponedores<br />
A camp obert, darrere el mur herbós,<br />
Tocant al rec on maduren les móres<br />
Per als infants que Et saben dir de Vós.<br />
<br />
En embolcalls que em fan la passa curta,<br />
Porto una leica i pàl·lids pensaments,<br />
Cançons d’hivern en fontanes de murta<br />
D’un monestir i un castell transparents.<br />
<br />
Mantells eslaus i Florències alades,<br />
Poliol de la Nou, brucs de Lladurs,<br />
Illes ardents i gorgs negres amb fades,<br />
Llavor de goig i guies del Pertús.<br />
<br />
I els segells nous de la Teva naixença<br />
En atlas filatèlics estel·lars,<br />
Vàlids per tots, per l’amo i pel remença,<br />
Pels llibertins, els pròdigs i els avars.<br />
<br />
Porto els papers d’una casa forana<br />
Escumejant vora la mar i el port;<br />
—Omple-la tu amb Ta divina ufana,<br />
Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort.<br />
<br />
I quan tot just si la tenora sona,<br />
Pastors i estels perduts serrat enllà,<br />
La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola,<br />
I els corns reials qui sap qui els sentirà,<br />
Vindré mudat, al costat de la dona,<br />
Amb els vestits de quan ens vam casar.<br />
<div style="font-size: 80%; text-align: right;">
<b>El Port de la Selva. Nadal de 1948</b></div>
</td></tr>
</tbody></table>
</center><div style="text-align: left;">
Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de <b>Josep M. Fonalleres</b>, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “<i><b>Totes aquelles lectures que ens van marcar</b></i> [...] <i><b>tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.</b></i>”
</div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-8950941350351924302011-10-14T20:30:00.000+02:002011-10-14T20:30:02.925+02:00JO CONFESSO, UNA ALTRA GRAN NOVEL·LA DE JAUME CABRÉ<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHOqBZBoguACs6xBhMzwKLOePF7iyzyh3KAsKHNsZ0AUtIv1oyXof0xNzdYzpeNNShxMD-dqu8AfBCPWvXydSoXJ_NIrGHp552MZQDMZddE8VLZOdNt3ZCp2u47Jo_P7sgx2Rx4-cdLVs/s1600/Jo+confesso....jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhHOqBZBoguACs6xBhMzwKLOePF7iyzyh3KAsKHNsZ0AUtIv1oyXof0xNzdYzpeNNShxMD-dqu8AfBCPWvXydSoXJ_NIrGHp552MZQDMZddE8VLZOdNt3ZCp2u47Jo_P7sgx2Rx4-cdLVs/s320/Jo+confesso....jpg" width="203" /></a></div>
<br />
Pel fet que, com molts bé sabeu, senti una gran admiració envers l'obra de <b>Jaume Cabré</b>, fruit des que, un bon dia, vaig llegir la seva magnífica novel·la <i><b>Fra Junoy o l'agonia dels sons</b></i>, i que a partir d'aquella lectura vaig descobrir un món literari en el que em plau i em complau rabejar-m'hi, potser pugui semblar que aquest apunt dedicat a comentar la darrera novel·la del recent <b>Premi d'Honor de les Lletres Catalanes</b> tingui un més o menys marcat, i fins a cert punt reconec que inevitable, tint “partidista”, però és amb tota la sinceritat del cor que ja avanço dir que <i><b>Jo confesso</b></i>, la darrera novel·la de <b>Jaume Cabré</b>, m'ha agradat molt, moltíssim.<br />
<br />
Quan tot just l'autor comença a donar les primeres pinzellades al que, pel volum (són gairebé mil pàgines de text) saps que acabarà convertint-se en un enorme llenç, el lector (en aquest cas, jo) observa, encuriosit, com l'autor utilitza petits i dispersos tocs amb el pinzell a fi i efecte de començar a donar forma al qui serà el principal protagonista de la novel·la.<br />
<br />
Tot comença l'endemà de quan un home de seixanta anys, l'<b>Adrià Ardèvol</b>, entoma la pluja -la pluja, sempre present en els moments més dramàtics en l'obra de <b>Cabré</b>- tot caminant, pensarós, per Vallcarca. Ve de casa d'un tal <b>Dalmau</b>, amb qui havien estat parlant de la mort, de la seva mort, a la qual l'<b>Adrià</b> pensa enfrontar-s'hi amb resignació ja que “<i><b>Malgrat el pànic, ara ja no accepto cap fusta per surar. [...] Em sento vell, i la dama de la dalla m'invita a seguir-la. Veig que ha mogut l'alfil negre i em convida, amb un gest educat, a prosseguir la partida. Sap que vaig molt curt de peons.</b></i>”<br />
<br />
Tot i així, però, l'<b>Adrià Ardèvol</b> no vol acabar abandonant la partida, que sap perduda, i mou peça: “<i><b>Sóc jo sol davant del paper, la meva darrera oportunitat.</b></i>”<br />
<br />
A partir d'aquí, l'<b>Adrià Ardèvol</b> començarà un llarg escrit dirigint-se a l'autoretrat d'algú, un autoretrat que hi té penjat a una de les parets del seu despatx, el despatx que ja va ser el del seu pare i que ell, des de ben petit, en va fer el seu univers “<b>on hi té cabuda quasi tot excepte l'amor</b>”.<br />
<br />
Vol començar i no sap com. Diu que, en realitat, hauria de fer-ho quan cinc-cents anys abans, al monestir de <b>Sant Pere del Burgal</b>..., però no, no; i pensa que potser seria millor començar des de més ençà, quan “<i><b>—El pare... A veure, fill meu. Al pare...</b></i>”, una frase, aquesta, que fins nou capítols després no n'entendrem la importància dins el llarg relat, però no, tampoc.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiQvAdqOLpC3k1r1v4T9itEw89ZCWx6d__bgaXCvxi3h6qYvcXSsiLAf3c3fOiqbY8ACAjqftUKGZIGOAI4DXQLA2xaX0WH_y5jVZjSvzwQ_gGY1A-hCl-6bY0A6DK0LI0II25O_lD9gw/s1600/Monestir+de+Sant+Pere+del+Burgal.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img class="ombra" border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgiQvAdqOLpC3k1r1v4T9itEw89ZCWx6d__bgaXCvxi3h6qYvcXSsiLAf3c3fOiqbY8ACAjqftUKGZIGOAI4DXQLA2xaX0WH_y5jVZjSvzwQ_gGY1A-hCl-6bY0A6DK0LI0II25O_lD9gw/s320/Monestir+de+Sant+Pere+del+Burgal.jpg" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="font-size: x-small;"><b>Monestir de Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà)</b></span></div>
<br />
Tot són, de moment, petits esbossos, retalls de la memòria de quan era petit, amb ràpides evocacions d'instants viscuts amb alguns dels personatges que al llarg de la novel·la aniran apareixent: el <b>pare</b>, la <b>Lola Xica</b>, la <b>Trullols</b>, en <b>Bernat</b>, la <b>Cecília</b>..., així com la ubicació de dos indrets que van marcar la seva infantesa: el despatx d'un gran pis de la dreta de l'Eixample barceloní, i una botiga d'antiguitats de la mateixa ciutat, on un dia hi entrà un senyor que, sense treure's el barret, va preguntar si tenien instruments musicals, i la <b>Cecília</b> li va ensenyar “<i><b>un parell de violins i una viola que no sonaven gaire bé però que tenien cordes de tripa que miraculosament no s'havien trencat. I, també, una tuba abonyegada, dos fiscorns magnífics i una trompeta...</b></i>”, i aquí, seguit en el mateix paràgraf, <b>Cabré</b> ens transporta a finals del <b>segle XVII</b>, a un maleït dia en què d'aquesta trompeta en va sortir el desesperat toc d'alarma que es va poder sentir a molts dels pobles de les valls del <b>Tirol italià</b> per avisar del devastador incendi que acabaria arrasant completament un bosc, amb les catastròfiques conseqüències econòmiques que aquest sinistre significaria per a moltes famílies dedicades al mercadeig de la fusta.<br />
<br />
Ja tenim, doncs, en marxa l'inconfusible estil de <b>Jaume Cabré</b>, que se'ns enduu, en un obrir i tancar d'ulls, d'un indret a un altre per fer-nos conèixer històries que si bé en principi semblen inconnexes entre elles, anirem veient, al llarg de la lectura, com les va fent coincidir i trenant-les amb el fil de la narració, amb algun que altre joc, com ho és el cas de les xifres de la combinació d'una caixa forta.<br />
<br />
Em fascina l'agilitat que té <b>Cabré</b> a l'hora d'entrellaçar diferents temps, ja bé sigui en els diàlegs o en la narració dels fets, una tècnica, aquesta, que si bé hi ha qui pensa que són només (!) filigranes sense cap valor literari, en el cas molt concret d'aquesta novel·la, on l'autor es proposa mostrar que la maldat -i no només a la “civilitzada” Europa-, no és solament un “patrimoni” del segle XX, li permet, per exemple, fer parlar al mateix temps a l'inquisidor gironí <b>Nicolau Eimeric</b> i al més alt comandament del camp d'extermini d'<b>Auschwitz</b>, <b>Herman Höss</b> (per cert, nat, aquest darrer, a l'idíl·lic <b>Baden-Baden</b> un <b>20 de novembre</b>) a fi i efecte que, malgrat la distància de set segles d'història que separa la vida d'aquests sinistres personatges, ambdós esgrimeixin les “poderoses raons” que tenen per creure's, cegament, que han estat destinats a aquest món per poder decidir sobre què és el bé i què és el mal, amb el conseqüent “dret” que els ve de “més amunt” a poder decidir qui mereix i qui no mereix viure.<br />
<br />
<b>Cabré</b>, un cop més, fa viure, també en aquesta novel·la, personatges reals amb d'altres de ficticis i, un cop més, melòman entusiasta com ell mateix s'ha declarat, incita -almenys en el meu cas- a escoltar les peces musicals que va citant al llarg de la narració, unes peces musicals que, per a molts, com també és el meu cas, descobrirem per primera vegada, i que en una novel·la com <i><b>Jo confesso</b></i>, on un valuós <b>violí</b>, un <b>storioni</b> fabricat a <b>Cremona</b> el <b>1764</b>, hi té un protagonisme essencial, amb l'afegit que dos dels principals protagonistes de la novel·la toquen el violí -un d'ells professionalment-, són moltes i s'avenen a la perfecció amb els moments de la narració en què són citades.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/nwreAcVMtgE" width="420"></iframe>
</div>
<br />
<br />
A tall d'exemple, escolteu, si us ve de gust, el primer moviment de la <i><b>Sonata número 2 per a dos violins</b></i><b> (</b><b>opus 3</b><b>)</b>, de <b>Jean-Marie Leclair</b>, un compositor francès del XVIII, considerat el fundador de l'escola francesa del violí. <b>Leclair</b>, protagonista, també, en aquesta novel·la, és, després d'<b>Alessandro Stradella</b>, el segon compositor assassinat de la història, i aquesta és una de les sonates d'aquest compositor que l'<b>Adrià Ardèvol</b> i el seu amic <b>Bernat Plensa</b> assagen durant algunes tardes de divendres a requeriment del primer: “<i><b>I tots dos violins, ara un storioni i un thouvenel, van començar a omplir la casa d'enyorances, com si la vida pogués tornar a començar, com si volgués donar-los una nova oportunitat.</b></i>”<br />
<br />
De cap de les maneres voldria xafar la guitarra a possibles lectors si explico detalls que puguin ser reveladors de les diferents trames que convergeixen en la novel·la, i no crec fer-ho si dic que dos dels personatges que hi surten -el <i><b>sheriff</b></i> <b>Carson</b> i l'indi arapaho <b>Àguila Negra</b> (dues figuretes de joguina, inseparables de l'<b>Adrià Ardèvol</b> des que era un nen)- m'han semblat una troballa magnífica pel vital paper que en moments determinats tenen a l'hora de “tocar el crostó” a la consciència del protagonista, així com tampoc voldria obviar el protagonisme d'una medalla d'or de la <b>Madonna dei Ciüf</b> (<b>La Mare de Déu de les flors</b>, en llengua romanx) que va passant de mà en mà i que, jo confesso, em va fer plorar de ràbia i d'impotència quan, gairebé al final de la novel·la, algú se n'apodera mostrant, així l'autor, que la maldat no només és patrimoni d'assassins despietats.<br />
<br />
Voldria destacar, ja per fi, d'una manera molt particular la sensibilitat de l'autor a l'hora de fer-nos arribar els sentiments i les reaccions de l'<b>Adrià Ardèvol</b> de petit: un nen que s'adona que no és estimat amb el mateix afecte amb què són estimats els altres nens de la seva mateixa edat pels seus pares, un fet, aquest, que el marcarà per tota la vida. Torno a confessar que alguns fragments dels capítols de la segona part de la novel·la, la titulada <i><b>De pueritia</b></i>, en què el protagonista ens fa reviure la solitud i la manca d'afecte que l'<b>Adrià Ardèvol</b> sent, de nen, de part de la gent gran que l'envolta em van emocionar i fer somriure alhora per la tendresa i la innocència que a la narració dels fets s'hi destil·la.<br />
<br />
<b>Jaume Cabré</b> -i de debò que ja acabo- posa en boca del pensador <b>Isaiah Berlin</b> una frase molt semblant a una altra que, curiosament, un parell de dies abans de llegir-la a la novel·la havíem comentat amb una bona amiga a la feina, ja que un dels professors que aquesta bona amiga té en el curs de biblioteconomia que està fent els hi havia esmentat a classe: “<i><b>Només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.</b></i>”... Doncs bé, jo, que no sóc cap pensador, he decidit tornar a rellegir-me aquesta novel·la, i a fe que cada dia m'està agradant més i més, tant és així que, com acostumo a fer amb les lectures anteriors que he fet de <b>Jaume Cabré</b>, el rellegeixo a poc a poc per tal de poder-ne degustar tant la forma com el contingut.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com13tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-33142095691806587892011-08-22T06:44:00.000+02:002011-08-22T06:44:27.677+02:00100 ANYS DE VALOR<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipJik-nVoxhYuPyeSwnvV0uFppQTK-i94svRVwjgmfe7bkRiljHOC_eTB6f-kqyKVzIQZROXQ7j61qn-ui9tVuXLkiKSBylIvkFCWuBSVkouIKejlUqBdZA-Dp4_SmEIJ6lxzhg8XEOXY/s1600/Valor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipJik-nVoxhYuPyeSwnvV0uFppQTK-i94svRVwjgmfe7bkRiljHOC_eTB6f-kqyKVzIQZROXQ7j61qn-ui9tVuXLkiKSBylIvkFCWuBSVkouIKejlUqBdZA-Dp4_SmEIJ6lxzhg8XEOXY/s400/Valor.jpg" width="400" /></a></div><br />
Quantes vegades no se'ns ha escapat el riure per sota el nas quan hem vist que a algú se li pregunta qui va ser, posem per cas, <b>Einstein</b> i, si es tracta d'una persona prudent, no contesta cap disbarat del tipus: “<i><b>Em sona que va ser... un emperador romà?</b></i>”, però aquest algú es queda amb la mateixa cara que si li haguessin preguntat quina és l'arrel cúbica de 367,54.<br />
<br />
El que a la gran majoria, però, en aquell moment ens passa per alt és quina cara faríem nosaltres si un cop haguéssim contestat, tot cofois, dient que <b>Einstein</b> va ser un gran científic alemany que va elaborar la <i><b>Teoria de la relativitat</b></i>, ens demanessin de fer-ne cinc cèntims, d'aquesta “celebèrrima” teoria.<br />
<br />
I és que són molts els personatges que per la raó que sigui han passat a la història als quals si bé sabem identificar de manera immediata per un determinat context, no sabem res més d'ells que això: tot just identificar-los amb aquell determinat context ja que, en la gran majoria dels casos i segons quins siguin els nostres interessos, no sabríem aprofundir gaire -o gens- sobre el determinat context que ens ha fet identificar aquell personatge.<br />
<br />
(Permeteu-me un petit parèntesi per explicar, divertit, que, una vegada, a <b>Madrid</b>, anava jo buscant pels voltants de la <b>Puerta del Sol</b> una fonda, on hi havia dinat força bé uns anys enrere, al <b>carrer de Daoiz y Velarde</b> quan, en realitat, la fonda que jo buscava era, efectivament, a un dels carrers que neixen a la <b>Puerta del Sol</b>, però en lloc de ser el dedicat als herois <b>Daoiz</b> y <b>Velarde</b>, el carrer on hi havia aquella fonda que jo buscava era el dedicat... a <b>Espoz y Mina</b>!)<br />
<br />
Sense cap mena de dubte, <b>Enric Valor</b> (<b>Castalla</b>, <b>l'Alcoià</b>, <b>22</b> d'<b>agost</b> de <b>1911</b> - <b>València</b>, <b>13</b> de <b>gener</b> del <b>2000</b>) és un personatge prou reconegut i degudament valorat sobretot entre la gent que es mou en els terrenys de l'ensenyament i de la lingüística, però no prou conegut, i ni molt menys reconegut, com es mereix per la cabdal importància que per a la història de la nostra llengua va tenir la seva constant, valenta, decidida i, sobretot, seriosa i apassionada labor en pro de la recuperació i de la normalització lingüística al <b>País Valencià</b>.<br />
<br />
A un apunt que vaig dedicar fa poc més d'un any a la figura de Pompeu Fabra (<a href="http://calassur.blogspot.com/2010/08/pompeu-fabra.html">aquí hi ha l'enllaç</a>), el bon amic <b>Francesc</b>, del blog <a href="http://alataula.blogspot.com/"><i><b>A la taula i al llit</b></i></a>, va enviar-hi un comentari on deia: “<i><b>Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchís Guarner, Enric Valor...</b></i>)”, i he de confessar que en el moment en què ho vaig llegir em van pujar tots els colors de la cara a l'adonar-me que havia confegit un abrandat apunt dedicat a qui va ser l'artífex de la normalització del català però com si, a partir de <b>Fabra</b>, aquesta normalització hagués estat com bufar i fer ampolles a l'hora d'estendre's a tots els territoris de la nostra àrea lingüística, amb les lògiques diferències dialectals que hi ha a cadascun d'ells, quan, tot al contrari, hi va haver força reticències i, fins i tot, rebuig, un rebuig que encara avui en dia és ben patent en alguns sectors.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRWeYDK09CmHEvRfH10dxkD6H4fWfz5tLE_rFWjQCY3y8mDbk29rRwpH1iMGdAuNfebpNPPZCWY-YefrTTxDfmjhwlc6Im9QwyNdCNROPwx1sAkQ2AZB4WKm1NRPOc1OeZ3RmFx9ikIN0/s1600/E.+Valor.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhRWeYDK09CmHEvRfH10dxkD6H4fWfz5tLE_rFWjQCY3y8mDbk29rRwpH1iMGdAuNfebpNPPZCWY-YefrTTxDfmjhwlc6Im9QwyNdCNROPwx1sAkQ2AZB4WKm1NRPOc1OeZ3RmFx9ikIN0/s320/E.+Valor.jpg" width="221" /></a></div><br />
Enamorat -no hi ha adjectiu més encertat en el seu cas- de la llengua, ben aviat <b>Enric Valor</b> va col·laborar activament en la confecció del <i><b>Diccionari Català-Valencià-Balear</b></i> aportant-hi lèxic propi del valencià meridional en l'etapa en què va acabar de dirigir aquesta colossal obra <b>Francesc de Borja Moll</b> després de la mort de mossèn <b>Antoni M. Alcover</b>, l'any <b>1932</b>, l'any, precisament, en què diverses personalitats literàries i institucions culturals valencianes van signar les <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Normes_de_Castell%C3%B3"><b><i>Normes de Castelló</i></b></a>, un consens al que es va arribar per a aplicar en tota l'àrea lingüística valenciana la normativa de <b>Pompeu Fabra</b>, però tenint en compte, alhora, les peculiaritats del valencià, unes <b>Normes</b>, les de <b>Castelló</b>, de les quals <b>Enric Valor</b> n'esdevindria de per vida un dels més grans i incansables impulsors i difusors al <b>País Valencià</b>.<br />
<br />
Amb l'esclat de la <b>Guerra Civil</b> i la posterior victòria del feixisme i, amb ell, els esforços dedicats a arraconar i a relegar la llengua pròpia del país, subestimant-la fins al punt de considerar-la com una eina de comunicació pobra i inapte per a qualsevol manifestació cultural (em revolta sobremanera llegir o sentir -encara avui!- l'adjectiu <i><b>cateto</b></i> i tots els seus derivats aplicat a la llengua catalana i als qui la parlem), <b>Enric Valor</b> va dur a terme una callada, llarga i pacient tasca: la de la recopilació de <b>rondalles</b> de tradició oral, les quals, fins a un total de <b>trenta-sis</b>, va anar recollint de totes les zones rurals del <b>País Valencià</b>, una callada i pacient tasca que em porta a evocar dos dels versos del poema <i><b>Inici de càntic en el temple</b></i>, de <b>Salvador Espriu</b>: “<i><b>Però hem viscut per salvar-vos els mots,</b></i> / <i><b>per retornar-vos el nom de cada cosa</b></i>”.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj5IG-MDQHkzx944Zuq07HnBTNFwuhSwwLQoLFZMu52sl35ouGvTpwF4gpXn8NFXwZfc3eInPXkYIxImoPuTH1pAVce4IdLwFGDrUfCbaBBiPZo2AP49kQNg0FMV45uUouGpRvoeaU17ZE/s1600/Coberta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj5IG-MDQHkzx944Zuq07HnBTNFwuhSwwLQoLFZMu52sl35ouGvTpwF4gpXn8NFXwZfc3eInPXkYIxImoPuTH1pAVce4IdLwFGDrUfCbaBBiPZo2AP49kQNg0FMV45uUouGpRvoeaU17ZE/s200/Coberta.jpg" width="132" /></a></div><div style="text-align: center;"><b><span style="font-size: x-small;">Coberta de la 1ª edició</span></b></div><div style="text-align: center;"><b><span style="font-size: x-small;">de les <i>Rondalles valencianes</i></span></b></div><br />
<b>Enric Valor</b> va participar, des de la clandestinitat, en nombroses tertúlies, i l'oposició que manifestà envers el régim franquista li va valer ser <b>tancat a la presó durant dos anys</b> (<b>1966</b>-<b>1968</b>), però, activista cultural impertèrrit, tot just sortir de la presó i gràcies a l'aportació econòmica de <b>Josep Senent Anaya</b>, va participar en la creació de la primera revista escrita íntegrament en català a <b>València</b>: <b><i>Gorg</i></b>, revista que al cap de tres anys (<b>1972</b>) i a causa de defugir de localismes i de volar cada cop més amunt demostrant així la vitalitat del català a l'hora de tractar qualsevol tema, li valgué un expedient administratiu (impensable avui en dia, suposo que fins i tot pels que enyoren aquella època) que la condemnà al tancament.<br />
<br />
Aquí sota podeu veure la coberta del darrer número -el <b>29</b>-, de la revista Gorg i, a través d'<a href="http://www.faximil.com/descargas/1972-GORG-29.pdf">aquest enllaç</a>, podeu baixar en format <b>pdf</b> aquest mateix número, digitalitzat, de la revista. (Val molt la pena.)<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEm1YScvcOPBrge22dICntIBYe5RtHRsIgjf2VhNx8mr9aB82k8ZV5E9C_ewEScm4Ktu5UG3csmBQ0hkWasSgyj_dzRUjzzV5K0igG6UVniYWlNjSDqAHBLb5WXQH32B0jVUO7EG1c7m0/s1600/Gorg+29.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjEm1YScvcOPBrge22dICntIBYe5RtHRsIgjf2VhNx8mr9aB82k8ZV5E9C_ewEScm4Ktu5UG3csmBQ0hkWasSgyj_dzRUjzzV5K0igG6UVniYWlNjSDqAHBLb5WXQH32B0jVUO7EG1c7m0/s320/Gorg+29.jpg" width="223" /></a></div><br />
Com a gramàtic i lexicògraf, <b>Enric Valor</b> va publicar, entre d'altres obres, <b><i>La flexió verbal</i></b> (<b>Plaza & Janés</b>, <b>1988</b>) i el <i><b>Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià</b></i> (<b>Edicions 3 i 4</b>), i com a narrador, a part, està clar, de les <i><b>Rondalles</b></i>, són de destacar les tres novel·les que formen el <i><b>Cicle de Casana</b></i> (<i><b>Sense la terra promesa</b></i>, <i><b>Temps de batuda</b></i>, i <i><b>Enllà de l'horitzó</b></i>). Aquestes tres novel·les, així com les altres cinc que va publicar, l'editorial <b>Tàndem</b>, de <b>València</b>, les va publicar en vuit volums (<i><b>Obra literària completa d'Enric Valor</b></i>).<br />
<br />
<b>Enric Valor</b>, un home senzill, de tracte afable i cordialíssim, és avui el més que merescut protagonista a la xarxa amb motiu de commemorar-se el <b>Centenari</b> del seu naixement, una efemèride que tant de bo serveixi perquè, tal i com es deia al començament, el seu nom no sigui per a nosaltres un d'aquells personatges que relacionem tan sols amb un context, en aquest cas amb el de la lingüistica o amb el de la literatura valencianes, perquè <b>Enric Valor</b>, per als que estimem la nostra llengua, mereix no solament ser un nom conegut, sinó un personatge reconegut.<br />
<br />
I ja, per acabar, només manifestar que m'alegra infinitament que el <b>Consell Escolar Municipal</b> de l'<b>IES </b>de<b> Castalla</b>, la població on fa cent anys va néixer <b>Enric Valor</b>, hagi demanat de forma oficial la restitució del nom d'<b>EnricValor</b> per a l'únic Institut d'Ensenyament Secundari que hi ha a <b>Castalla</b>, després de la ignominiosa resolució presa tretze anys enrere en una irregular reunió convocada pel que aleshores era l'alcalde d'aquesta població, <b>Juan Rico Rico</b> (del <b>Partit Popular</b>), reunió en la que es va acceptar demanar oficialment canviar el nom d'<b>IES Enric Valor</b> pel de <b>IES Castalla</b>, demanda que va ser acceptada per la <b>Conselleria d'Educació</b> de la <b>Generalitat Valenciana</b>, el titular de la qual era <b>Francisco Camps</b>. <a href="http://enricvalor100.wordpress.com/2011/04/01/cami-de-la-recuperacio-del-nom-denric-valor-de-linstitut-de-castalla/">Aquí hi trobareu més informació</a>.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-32061542305168929832011-06-08T02:57:00.000+02:002011-06-08T02:57:27.747+02:00EL CANT ESPIRITUAL, DE JOAN MARAGALL<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0IAWw4iiwqdL4ltgm6PnzP-XEKfc13YNSsJ_J-f4IoyyDid8hZ-b3gVpYMhsMc_2VkCDxAXe7vfPWlgHWmIbOuYa-w3RiWBA38RciJPsm2AN-tdpv8vRrLPhw_lVbiQm1gDRP3kSrPX8/s1600/Any+Maragall.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="103" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg0IAWw4iiwqdL4ltgm6PnzP-XEKfc13YNSsJ_J-f4IoyyDid8hZ-b3gVpYMhsMc_2VkCDxAXe7vfPWlgHWmIbOuYa-w3RiWBA38RciJPsm2AN-tdpv8vRrLPhw_lVbiQm1gDRP3kSrPX8/s320/Any+Maragall.jpg" width="320" /></a></div><br />
Com que en el <b><i>post</i></b> anterior dedicat al pintor italià <b>Giovanni Boldini</b> es va parlar, evidentment, del <b>retrat</b> i es va fer una brevíssima referència als diferents tipus que hi ha, m'ha semblat una manera força adient de començar aquest <b><i>post</i></b> parlant del <b>retrat literari</b> i del que de Joan Maragall en va fer, l'any <b>1912</b>, <b><a href="http://www.escriptors.cat/autors/ruyraj/pagina.php?id_sec=16">Joaquim Ruyra</a></b>.<br />
<br />
De dificilíssima factura i molt poc sovintejat quan els protagonistes retratats no són personatges de ficció sinó de carn i ossos, a <b><i>Joan Maragall. Un assaig</i></b>, pertanyent al llibre de <b>Josep Pla</b> titulat <b><b>Tres biografies</b></b> (<i><b>Obra Completa</b></i>, <b>núm. 15</b>), l'autor empordanès fa referència al retrat literari dient que “<b>[...] <i>la gent s'estima més escriure del que no ha vist mai que sobre el que ha vist amb els ulls reals.</i></b>”, i tot seguit transcriu un fragment de l'esmentat retrat de <b>Maragall</b> escrit per <b>Ruyra</b>, fragment que no em puc estar de transcriure, jo també, per l'indubtable valor literari que penso que té i, sigui dit de pas, que tant m'admira en l'obra narrativa de l'escriptor de <b>Blanes</b>:<br />
<br />
"<b><i>Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i és movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d’agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d’aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s’hauria pogut comparar, sens desavantatge, amb les més egrègies que l’ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu ni tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres, un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l’apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d’emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d’un bigoti braument robust i d’una barba curteta, on l’argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa.</i></b>"<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqWEPaAD3dBF3AoZOnKqKK9NRjkjXpu04TNKiZnItrI0_bfAaWLaW7ohA5W5nFBKY6GYe50TzyAOsV5iXDNbscIuYFryAzkb5a8cQ7PGvEe-g0jv_RGg5qeaLBLACwOsKExlq6KvtAz8s/s1600/Retrat+Maragall-2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiqWEPaAD3dBF3AoZOnKqKK9NRjkjXpu04TNKiZnItrI0_bfAaWLaW7ohA5W5nFBKY6GYe50TzyAOsV5iXDNbscIuYFryAzkb5a8cQ7PGvEe-g0jv_RGg5qeaLBLACwOsKExlq6KvtAz8s/s320/Retrat+Maragall-2.jpg" width="230" /></a></div><br />
El fet que <b>Joan Maragall</b> (<b>Barcelona, 1860-1911</b>) morís als -només!- <b>51 anys</b>, és la causa que coincidint, respectivament, els anys <b>2010</b> i <b>2011</b> amb el <b>150è aniversari</b> del seu naixement i el de la seva mort s'hagin volgut ben aprofitar aquests dos anys per divulgar i fer conèixer més a fons un personatge i una obra tan cabdals de la nostra història.<br />
<br />
Em fa una especial il·lusió afegir-me a aquest <b><a href="http://www.joanmaragall.cat/ca/inici">Any Maragall</a></b> mitjançant la transcripció i la lectura d'un dels poemes més coneguts del poeta: <i><b>El cant espiritual</b></i>, un poema del que en vaig tenir notícia per primera vegada en el funeral d'un company de la colla amb la que, d'adolescent, anava d'excursió, i que havia mort en un desgraciat accident:<br />
<br />
En un moment determinat de la missa de funeral -en plena època <b><i>kumbaià</i></b>, per situar-nos-, un dels caps de colla de l'agrupament excursionista el va llegir i, com era lògic als meus 15 o 16 anys, en vaig captar només les engrunes, però sí que em va sorprendre intuir-hi alguna cosa que res tenia a veure amb les lletres carregades d'alabances i de resignacions dels <i><b>cants espirituals,</b></i> tan a l'ús en l'època de què parlo.<br />
<br />
Va ser per aquest motiu, doncs, que vaig atrevir-me, un cop acabada la cerimònia, a demanar al cap de colla si podia deixar-me aquell poema que havia llegit per poder-lo copiar a casa a màquina i durant un temps me'l vaig llegir moltes vegades, però sempre que ho feia em quedava entrebancat allà mateix, en els versos que diuen:<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><b><i>Aquell que a cap moment li digué "Atura't"<br />
sinó al mateix que li dugué la mort,<br />
jo no l'entenc, Senyor, ¡jo, que voldria <br />
aturar tants moments de cada dia <br />
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...</i></b></div><br />
A qui es referia el poeta quan parlava d'algú que va dir “<b><i>Atura't!</i></b>” i, pel que em semblava entendre, per què aquest imperatiu va ser la causa de la mort d'aquest <i><b>algú</b></i>?...<br />
<br />
Vaig preguntar al cap de colla si ell ho sabia, però amb les explicacions que em va donar vaig intuir que no, que tampoc, i més que res perquè, després d'un munt d'explicacions que notava improvisades, va acabar dient-me que aquell fragment s'havia d'entendre ja només amb el que deia, perquè era molt complicat d'explicar...<br />
<br />
Així és, doncs, que em vaig quedar amb les ganes de saber-ho fins que un bon dia, al cap ja d'uns anys i passejant un assolellat diumenge per la <b>Rambla de Badalona</b>, em vaig trobar amb el <b>senyor Vall</b>, un gran mestre -i millor persona encara- que havia tingut des de petit i fins que vaig acabar el que en aquell temps es deia el <b>Batxillerat Elemental</b>.<br />
<br />
Feia molts anys que no el veia, el <b>senyor Vall</b>, i em va fer una especial il·lusió que, tan bon punt ens vam haver saludat, em preguntés com m'anaven les lectures..., i si ja havia descobert altres poetes a part de <b>Bécquer</b>, i si em va fer il·lusió va ser perquè, sens dubte, allò volia dir que es recordava de mi i concretament d'aquell dia en què em vaig “enfrontar” a classe amb ell, defensant jo, amb tota la passió dels meus 13 o 14 anys, el poeta andalús com el cim més alt de la poesia de tots els temps.<br />
<br />
“<i><b>Assuret</b></i> -recordo que em va dir donant així ja per acabada la “discussió” d'aquell dia a classe:- <i><b>ja veuràs com d'aquí a uns anys, si et continua agradant i interessant la poesia, no deixaràs d'admirar Bécquer, però llegint altres poetes et trobaràs que segurament et diran coses que més endavant et faran més el pes que el que aleshores et podrà dir Bécquer.</b></i>”<br />
<br />
Per haver recordat el <b>senyor Vall</b>, allà a la Rambla, aquella anècdota, em va venir immediatament al cap el <i><b>Cant espiritual</b></i>, i convençut com estava que ell coneixeria aquest poema amb profunditat, vaig explicar-li que després d'haver-lo llegit desenes de vegades encara hi havia un fragment que no entenia, i el bon home em va deixar ben parat quan, abans que acabés d'explicar-me, va recitar pausadament:<br />
<br />
-<i>"<b>Aquell que a cap moment li digué `Atura't!´ / sinó al mateix que li dugué la mort, / jo no l'entenc, Senyor.</b></i>"... -i mirant-me amb aquell somriure murri que sempre havia gastat sota l'espès i fosc bigoti, ja completament blanc, em va preguntar:- És aquest el fragment, oi?...<br />
<br />
I allà mateix, a la Rambla, molt a prop del lloc que es pot veure a l'aquarel·la d'en <b>Rafael Pujals</b> que il·lustra l'encapçalament d'aquest <i><b>blog</b></i>, vaig saber, gràcies a l'erudició d'aquell magnífic mestre, que aquest fragment és una referència al <i><b>Faust</b></i>, de <b>Goethe</b>, l'autor que tanta influència va tenir en el pensament i en l'obra de <b>Joan Maragall</b>, al qual l'havia impactat tant el <i><b>Werther</b></i>, novel·la que havia llegit en una traducció francesa, que va aprendre de forma autodidacte l'alemany per poder-la llegir en la llengua original, una llengua, l'alemanya, de la qual Maragall traduiria posteriorment al català obres de <b>Schiller</b>, <b>Novalis</b>, <b>Nietzsche</b> i del mateix <b>Goethe</b>.<br />
<br />
Resulta que al <i><b>Faust</b></i> escrit per <b>Goethe</b>, <b>Mefistòfil </b>va pactar amb el protagonista del mite que la vida d'aquest darrer li duraria fins que li digués “<i><b>Atura't!</b></i>” just en l'instant més bell que visqués mai, i d'aquí ve que <b>Maragall</b> no entengués <b>Faust</b>, perquè ell, el poeta, enamorat apassionadament de la vida, “<i><b>... voldria / aturar tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor.</b></i>”<br />
<br />
Tenia entès, per fi, tot aquest poema que <b>Maragall</b> va escriure l'any <b>1910</b> i que es publicaria l'any següent -<b>1911</b>- dins el llibre <i><b>Seqüències</b></i>, just un mes després del naixement del seu tretzè i darrer fill, <b>Jordi</b> (el pare de <b>Pasqual Maragall</b>), i deu mesos abans de morir.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSINfoGcX39ET0sDXHhPXbCZd_yZX5ZZRKgX5shC9IBIo-Q1Z-hwJlD_MrKwDveyQIOo-R-i3qMDhQyDR10vp4oXzuum7rVjYNup-5GUKWy5-RbRMvVao4CN1Uc9ikFEnG9sz0p7wr-Ms/s1600/Cant_espiritual_de_Joan_Maragall.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" class="ombra" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgSINfoGcX39ET0sDXHhPXbCZd_yZX5ZZRKgX5shC9IBIo-Q1Z-hwJlD_MrKwDveyQIOo-R-i3qMDhQyDR10vp4oXzuum7rVjYNup-5GUKWy5-RbRMvVao4CN1Uc9ikFEnG9sz0p7wr-Ms/s320/Cant_espiritual_de_Joan_Maragall.jpg" width="241" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><b>Fragment manuscrit de Maragall del <i>Cant espiritual</i></b></span></div><br />
Amb l'excepció d'aquest fragment, crec que els dubtes que el poeta vessa en el seu <b>Cant espiritual</b> són del tot entenedors, de tota manera, però, si s'hi vol aprofundir encara més, <a href="http://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/196175/269883">aquí, en aquest enllaç</a>, hi ha el rigorós estudi d'<b>Eduard Valentí i Fiol</b>, publicat l'any <b>1962,</b> titulat <i><b>La gènesi del "Cant espiritual" de Maragall</b></i>, un estudi on l'autor en parla, abastament, d'aquest passatge, i és precisament en aquest estudi que, basant-se en un carta de <b>Joan Maragall</b> adreçada a <b>Carles Rahola</b>, <b>Valentí i Fiol</b> “identifica” per primera vegada <b>Faust</b> dins el <i><b>Cant espiritual</b></i>.<br />
<br />
M'ha resultat molt interessant lligir un altre estudi que he trobat a la xarxa, obra de <b>Josep Manuel Udina</b>, del <b>Departament de Filosofia</b> de la <b>Universitat Autònoma</b> de <b>Barcelona</b>, titulat <a href="http://ddd.uab.cat/pub/enrahonar/0211402Xn42p141.pdf"><i><b>Una lectura no canònica del "Cant espiritual" de Joan Maragall</b></i></a>, on l'autor fa una lectura que defuig de l'espiritualitat del poema sense posar-ne en dubte en cap moment la del poeta.<br />
<br />
I em permeto, ja per fi, recomanar també un <b><i>blog</i></b>: <a href="http://lectordemaragall.blogspot.com/"><i><b>Lector de Maragall</b></i></a>, l'autor del qual, <b>Ignasi Moreta</b>, és un jove doctor en <b>Humanitats</b> per la <b>Universitat Pompeu Fabra</b>, professor d'<b>Humanitats</b> d'aquesta mateixa universitat i especialitzat en l'estudi del <b>pensament de Joan Maragall</b>, al qual va dedicar la seva tesi doctoral. Els articles d'aquest <i><b>blog</b></i> són molt breus i d'una admirable concisió que, sense concessions diguem-ne mitificadores, ens ajuden a apropar-nos i entendre el món i l'obra de <b>Joan Maragall</b>.<br />
<br />
Aquí teniu, doncs, la transcripció del <i><b>Cant espiritual</b></i> i, més avall, el <b>YouTube</b> que he confegit amb la lectura del poema, il·lustrada amb fotografies del bon amic <b>Josep Colet,</b> dels <i><b>blogs</b></i> <a href="http://elcafedenit.blogspot.com/"><b>El Cafè de nit</b></a> i <a href="http://clic-clac-foto.blogspot.com/"><b>Clic, clac, foto</b></a>, i amb un coixí musical (un fragment del <i><b>Quintet per a cordes en do major</b></i>, <b>D. 956</b>, de <b>Franz Schubert</b>), suggerit pel també bon amic <b>Joaquim</b>, del <i><b>blog</b></i> <a href="http://ximo.wordpress.com/"><i><b>In fernem land</b></i></a>.<br />
<br />
Moltes gràcies, <b>Josep</b> i <b>Joaquim</b>, un cop més, per l'entusiasta col·laboració que tan bon punt us vaig demanar em vau oferir de seguida!<br />
<br />
<center><div style="color: #20124d; text-align: center;width: 400px;"><b>CANT ESPIRITUAL</b> </div><div style="color: #0c343d; text-align: left;width: 400px;margin-left:100px"><br />
Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira<br />
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,<br />
¿què més ens podeu dar en una altra vida?<br />
<br />
Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,<br />
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor<br />
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!<br />
<br />
¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure<br />
aquest cel blau damunt de les muntanyes,<br />
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?<br />
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau<br />
i no voldré més cel que aquest cel blau.<br />
<br />
Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,<br />
sinó al mateix que li dugué la mort,<br />
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria<br />
aturar tants moments de cada dia<br />
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...<br />
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?<br />
Mes llavores, la vida, ¿què seria?<br />
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,<br />
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,<br />
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,<br />
enganyador, perquè ja tot ho és tot?<br />
<br />
¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,<br />
tan divers, tan extens, tan temporal;<br />
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,<br />
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria<br />
esser també una pàtria celestial?<br />
Home só i és humana ma mesura<br />
per tot quant puga creure i esperar:<br />
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,<br />
¿me’n fareu una culpa més enllà?<br />
Més enllà, veig el cel i les estrelles,<br />
i encara allí voldria esser-hi hom:<br />
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,<br />
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,<br />
¿per què aclucà’ls cercant un altre <i>com</i>?<br />
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!<br />
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?<br />
Tot lo que veig se vos assembla en mi...<br />
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.<br />
I quan vinga aquella hora de temença<br />
en què s’acluquin aquests ulls humans,<br />
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans<br />
per contemplar la vostra faç immensa.<br />
¡Sia’m la mort una major naixença!</div><table><tbody> </tbody></table></center><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><object class="BLOGGER-youtube-video" classid="clsid:D27CDB6E-AE6D-11cf-96B8-444553540000" codebase="http://download.macromedia.com/pub/shockwave/cabs/flash/swflash.cab#version=6,0,40,0" data-thumbnail-src="http://2.gvt0.com/vi/ev4jP_frkrY/0.jpg" height="266" width="320"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/ev4jP_frkrY&fs=1&source=uds" /><param name="bgcolor" value="#FFFFFF" /><embed width="320" height="266" src="http://www.youtube.com/v/ev4jP_frkrY&fs=1&source=uds" type="application/x-shockwave-flash"></embed></object></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-89376028733147797512011-04-23T05:15:00.000+02:002011-04-23T05:15:36.233+02:00PER SANT JORDI 2011, ROSA LEVERONI<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhS2jEkYRxp8M0x8RBXQyX2AtBhtfyZNFDEIx9IWpRFijbZ5fSCxjXAvakSPamKso6jo-4WBqi4vee7oqPrE8VlKZrKqY1AR7p1IElvwAF5JUv4zTwIXxTRwm2mlOtvk_t4ZrAFS7Yag3g/s1600/Rosa_Leveroni.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img style="-moz-box-shadow: 5px 5px 5px #dbdada;-webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #dbdada;-ms-filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#dbdada, direction=125,strength=10);filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#dbdada, direction=125,strength=10);" border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhS2jEkYRxp8M0x8RBXQyX2AtBhtfyZNFDEIx9IWpRFijbZ5fSCxjXAvakSPamKso6jo-4WBqi4vee7oqPrE8VlKZrKqY1AR7p1IElvwAF5JUv4zTwIXxTRwm2mlOtvk_t4ZrAFS7Yag3g/s320/Rosa_Leveroni.jpg" width="188" /></a></div><br />
Calculo que si no va ser l'any <b>1993</b> va ser el <b>1994</b> que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a <b>Ràdio Ciutat de Badalona</b> en un programa que presentava i dirigia en <b>Quim Olivares</b>, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la <b>Coporació Catalana de Mitjans Asudiovisuals</b>.<br />
<br />
Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en <b>Quim</b> se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de <b>poesia</b>, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.<br />
<br />
Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que <b>Rosa Leveroni</b>, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una <b>obra poètica de referència</b> de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per <b>Riba</b>, <b>Vinyoli</b>, <b>Ferrater</b>, <b>Foix</b>, <b>Espriu</b>...<br />
<br />
Va ser gràcies a <b>Internet</b> que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre <b>Rosa Leveroni</b> i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat a la xarxa.<br />
<br />
Fa pocs dies i pensant en el <i><b>post</b></i> de <b>Sant Jordi</b>, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al <b>Google</b> per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial<b> CCG</b> havia editat una antologia de <b>Rosa Leveroni</b> titulada <i><b>La poesia essencial</b></i>; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'<b>obra completa</b> i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial <b>Viena</b>, el <b>2009</b>, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador <b>Ferran Soldevila</b> amb el títol <i><b>Cartes d'amor i d'exili</b></i>...<br />
<br />
... I m'havia passat tot per alt!!!<br />
<br />
Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de <b>Leveroni</b> com l'epistolari que va mantenir amb <b>Ferran Soldevila</b> seran dos dels llibres que em compraré aquest any per <b>Sant Jordi</b>, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (<a href="http://leveronicentenari.blogspot.com/"><i><b>Rosa Leveroni: Cent anys</b></i></a>) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'<b>Escola de Bibliotecàries</b>, on es va enamorar d'un dels professors -<b>Ferran Soldevila</b>-, casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un <b>amor secret</b>, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador. <br />
<br />
El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que <b>Rosa Leveroni</b> va adreçar a <b>Ferran Soldevila</b> i que he trobat en un dels <i><b>posts</b></i> del <b><i>blog</i></b> abans esmentat dedicat a la poetessa:<br />
<br />
«<b><i>[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…</i></b>»<br />
<br />
<br />
<center><a href="https://sites.google.com/site/arxiusdecalassur/Records.mp3"><img src="https://9170685969333385753-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/arxiusdecalassur/audio_icon.jpg" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius-bottomleft: 6px; -moz-border-radius-bottomright: 6px; -moz-border-radius-topleft: 6px; -moz-border-radius-topright: 6px; border: 1px solid rgb(0, 102, 153); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><div style="color: #20124d; text-align: center;"><b>Records</b> </div><div style="color: #20124d; text-align: center;"><b>(III)</b></div><br />
Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça <br />
que desgrana el molí. <br />
Aquest oreig suau que t'agombola <br />
perfumant-te el matí. <br />
Fos el flauteig dels tòtils a la tarda <br />
en la calma dels horts. <br />
Si fos aquesta pau que t'acompanya <br />
en el repòs dels ports ... <br />
O fos la punxa de la rosa encesa <br />
d'un desig abrandat. <br />
Aquell record d'una hora de follia, <br />
d'aguda voluptat. <br />
Si fos l'enyorament d'uns braços tendres <br />
que varen ser-te amics. <br />
O bé la revifalla rancorosa <br />
d'aquells menyspreus antics. <br />
Si jo no fos per tu record amable, <br />
fos almenys un neguit, <br />
un odi o un dolor, una recança ... <br />
Ho fos tot, menys l'oblit</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<br />
<center><a href="https://sites.google.com/site/arxiusdecalassur/P%C3%B2rtic%281%29.mp3"><img src="https://9170685969333385753-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/arxiusdecalassur/audio_icon.jpg" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius-bottomleft: 6px; -moz-border-radius-bottomright: 6px; -moz-border-radius-topleft: 6px; -moz-border-radius-topright: 6px; border: 1px solid rgb(0, 102, 153); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 300px;"><tbody>
<tr><td><div style="color: #20124d; text-align: center;"><b>Pòrtic</b> </div><br />
Jo porto dintre meu<br />
per fer-me companyia<br />
la solitud només,<br />
la solitud immensa<br />
de l’estimar infinit<br />
que voldria ésser terra,<br />
aire i sol, mar i estrella,<br />
perquè fossis més meu,<br />
perquè jo fos més teva</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<br />
<center><a href="https://sites.google.com/site/arxiusdecalassur/Elegiadelsamorsincerts%282%29.mp3"><img src="https://9170685969333385753-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/arxiusdecalassur/audio_icon.jpg" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius-bottomleft: 6px; -moz-border-radius-bottomright: 6px; -moz-border-radius-topleft: 6px; -moz-border-radius-topright: 6px; border: 1px solid rgb(0, 102, 153); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><div style="color: #20124d; text-align: center;"><b>Elegies de l'amor incert</b> </div><br />
És la claror daurada de la posta<br />
d'un dia de tardor<br />
que veig en els teus ulls i que m'ofrenen<br />
la seva tremolor.<br />
<br />
És aquell deix cansat, com d’arribada<br />
després de tràngols forts<br />
a l’esperat recer, on tots el somnis<br />
troben la pau dels ports.<br />
<br />
És el somriure lleu, la veu sonora<br />
d’haver estimat ja tant,<br />
que em prenen dolçament i se m’emporten<br />
sense saber on van...</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<b>Els millors desitjos perquè passeu una bona Diada de Sant Jordi!</b>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-61856141203472182182011-03-21T22:12:00.000+01:002011-03-21T22:12:01.073+01:00DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011<br/><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPbrA43UTY186O3LN1gxMQD91uPEQkXBo6Uqz1GZ0bGkFXDqr7PaYZGY7Wtj6usTUmXJwOSK8tErJ3oO4uikemP23QN9n9qBwFG0yg1HYLvPz0N7_H1J3xo4ExynmtVQjntk9K8eyIgwQ/s1600/dia-mundial-poesia%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="58" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPbrA43UTY186O3LN1gxMQD91uPEQkXBo6Uqz1GZ0bGkFXDqr7PaYZGY7Wtj6usTUmXJwOSK8tErJ3oO4uikemP23QN9n9qBwFG0yg1HYLvPz0N7_H1J3xo4ExynmtVQjntk9K8eyIgwQ/s320/dia-mundial-poesia%255B1%255D.jpg" width="320" /></a></div><br />
Avui es celebra arreu el <b>Dia Mundial de la Poesia</b> i, des del <i><b>blog</b></i> hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la <b>poesia infantil</b>, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.<br />
<br />
Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.<br />
<br />
No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, <i><b><a href="http://darabuc.cat/">Darabuc.cat</a></b></i>, de <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Darabuc"><b>Gonzalo García</b></a>, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb <b>117 entrades</b> fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Shel_Silverstein"><b>Shel Silverstein</b></a>, esplèndidament traduïts pel mateix <b>Gonzalo García</b>, dos dels quals transcric a continuació:<br />
<br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 250px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>El rat-penat</center><br />
De matí, el rat-penat<br />
es queixa de costum:<br />
«Enceneu-me la fosca,<br />
que em fa nosa la llum!»<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiI5v7SZv4cnNiSQ2yJg8O9y5vvclFwIVt8FqxSHHyLwmk91R2Syfc3p9__GvxZF5BrbaAOQTQNbM1Klcv_4-crSP28nLo_nrQ21RWEaez9lc65ntfFZUZtgFkj5OHEQQ1VM33uvr_IgZc/s1600/Gl%25C3%25B2ria+Falc%25C3%25B3n.+El+globus+violeta.+SD+Edicions.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiI5v7SZv4cnNiSQ2yJg8O9y5vvclFwIVt8FqxSHHyLwmk91R2Syfc3p9__GvxZF5BrbaAOQTQNbM1Klcv_4-crSP28nLo_nrQ21RWEaez9lc65ntfFZUZtgFkj5OHEQQ1VM33uvr_IgZc/s320/Gl%25C3%25B2ria+Falc%25C3%25B3n.+El+globus+violeta.+SD+Edicions.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Il·lustració de <b>Núria Falcón del seu llibre <i>El globus violeta</i></b></span></div><br />
<br />
<center><object height="24" width="300" data="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" type="application/x-shockwave-flash" id="audio2"><param value="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" name="movie"><param value="playerID=1&soundFile=http://dl.dropbox.com/u/8955473/Els%20vuit%20globus.mp3
&bg=0xffffff&leftbg=0x3008b2&lefticon=0xffffff&rightbg=0xc8ddee&rightbghover=0x569fd7&righticon=0x023053&righticonhover=0xffffff" name="FlashVars"><param value="transparent" name="wmode"></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/Elsvuitglobus.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 420px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>Vuit globus</center><br />
Vuit globets que ningú no adquiria<br />
es desagafaren una bona tarda.<br />
Lliures d’emprendre allò que els abellia,<br />
aquells vuit globus feren la volada.<br />
Un s’envolà a tocar del sol… PAM!<br />
Un volgué veure un cotxe de prop… PAM!<br />
Un trencà el son a sobre un roser… PAM!<br />
Un jugà massa amb un nen matusser… PAM!<br />
Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM!<br />
Un s’enamorà d’un porc espí… PAM!<br />
Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM!<br />
Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS!<br />
Vuit globets que ningú no comprava<br />
un bon matí alçaren a volar,<br />
lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar<br />
allà on els petava.<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 420px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>(Original en anglès)</center><br />
<i>Eight balloons no one was buyin’</i><br />
<i>All broke loose one afternoon.</i><br />
<i>Eight balloons with strings a-flyin’,</i><br />
<i>Free to do what they wanted to.</i><br />
<i>One flew up to touch the sun – POP!</i><br />
<i>One thought highways might be fun – POP!</i><br />
<i>One took a nap in a cactus pile – POP!</i><br />
<i>One stayed to play with a careless child – POP!</i><br />
<i>One tried to taste some bacon fryin’ – POP!</i><br />
<i>One fell in love with a porcupine – POP!</i><br />
<i>One looked close in a crocodile’s mouth – POP!</i><br />
<i>One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH!</i><br />
<i>Eight balloons no one was buyin’ -</i><br />
<i>They broke loose and away they flew,</i><br />
<i>Free to float and free to fly</i><br />
<i>And free to pop where they wanted to.</i><br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnosOmMtS0oAjGHgDuShatXYeQ-dWnGlHKYg3ni7p3Nvlfll0hX05Jm8MP8qaC4IGHfpUrvzoRsAJPc3mj7YXhQNfv_dnOr7yMPX-lDdh6omQX0daomZcy9skMgBzJQMmDczuFKfsXcuo/s1600/Caricatura+Enric+Larreula.gif" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhnosOmMtS0oAjGHgDuShatXYeQ-dWnGlHKYg3ni7p3Nvlfll0hX05Jm8MP8qaC4IGHfpUrvzoRsAJPc3mj7YXhQNfv_dnOr7yMPX-lDdh6omQX0daomZcy9skMgBzJQMmDczuFKfsXcuo/s320/Caricatura+Enric+Larreula.gif" width="191" /></a></div><div style="text-align: center;"> <span style="font-size: x-small;">Caricatura d'<b>Enric Larreula</b></span></div><br />
Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, <a href="http://www.escriptors.cat/autors/larreulae/"><b>Enric Larreula</b></a>, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -<i><b>La propina</b></i> i <i><b>La dutxa- </b></i>va obtenir l'any <b>1990</b> i el <b>2000</b>, respectivament, el <b>Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira</b>.<br />
<br />
L'any <b>1995</b>, a l'editorial <b>Bruño</b>, <b>Larreula</b> va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes <i><b>Bestiari</b></i>. L'any <b>2007</b>, <b>Cruïlla</b> va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'<i><b>Animalari</b></i>. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:<br />
<br />
<center><object height="24" width="300" data="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" type="application/x-shockwave-flash" id="audio2"><param value="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" name="movie"><param value="playerID=1&soundFile=http://dl.dropbox.com/u/8955473/El%20mussol.mp3&bg=0xffffff&leftbg=0x3008b2&lefticon=0xffffff&rightbg=0xc8ddee&rightbghover=0x569fd7&righticon=0x023053&righticonhover=0xffffff" name="FlashVars"><param value="transparent" name="wmode"></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/Elmussol.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 300px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>El mussol</center><br />
Un mussol que s'hi fixava<br />
com poques bèsties ho fan,<br />
va descobrir un elefant<br />
quan amb la trompa es dutxava.<br />
<br />
I en no veure cap aixeta<br />
va dir que no veia clar<br />
com podia una trompeta<br />
fer-li de dutxa de mà.<br />
I com diables s'ho fa<br />
cada vegada que es renta<br />
per poder-se regular<br />
l'aigua freda i la calenta.<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 300px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>La puça</center><br />
Una puça que saltava<br />
una cosa de no dir,<br />
quan als matins es llevava,<br />
i després de fer un pipí,<br />
a la feina se n'anava,<br />
que era a una hora de camí.<br />
<br />
Però tot i que saltava<br />
no hi anava mai a peu,<br />
que cada matí agafava<br />
el gos de les vuit i deu.<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica <a href="http://www.escriptors.cat/autors/raspallj/"><b>Joana Raspall</b></a>, de la qual he triat aquest parell de poemes:<br />
<br />
<center><object height="24" width="300" data="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" type="application/x-shockwave-flash" id="audio2"><param value="https://sites.google.com/site/scriptsbalcon/b/blJReprodujtE.swf" name="movie"><param value="playerID=1&soundFile=http://dl.dropbox.com/u/8955473/La%20bicicleta.mp3&bg=0xffffff&leftbg=0x3008b2&lefticon=0xffffff&rightbg=0xc8ddee&rightbghover=0x569fd7&righticon=0x023053&righticonhover=0xffffff" name="FlashVars"><param value="transparent" name="wmode"></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/Labicicleta.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 300px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>La bicicleta</center><br />
Jo tinc una “bici”<br />
pintada de nou.<br />
Quan vull s'està quieta<br />
i quan vull es mou.<br />
<br />
Avui no vol córrer<br />
i no sé per què;<br />
l'he greixada amb oli<br />
d'un setrill sencer!<br />
Amb draps de camussa<br />
tota l'he eixugat,<br />
i ja un cop polida<br />
així ha rondinat:<br />
M'ha dit: -Estic prima;<br />
no em tractes prou bé.<br />
-Si tu ets la més ferma<br />
de tot el carrer!<br />
-Mira quines rodes <br />
té aquella d'allà!<br />
-Parles d'una moto!<br />
No et pots comparar!<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj07gBqzl0YPpkua3bYaf0oEKbPw07VQiwhyNd5yY5rwjynPbw5PIEOgOx1yXMAhc8kJDgtDXCgLH110YmNPsr4MlbCFO0sVoZ8FZ70Ylcq_6wr7OLeMbKomMljBooTAOSss73rin20i9I/s1600/Bicicleta.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="225" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj07gBqzl0YPpkua3bYaf0oEKbPw07VQiwhyNd5yY5rwjynPbw5PIEOgOx1yXMAhc8kJDgtDXCgLH110YmNPsr4MlbCFO0sVoZ8FZ70Ylcq_6wr7OLeMbKomMljBooTAOSss73rin20i9I/s320/Bicicleta.png" width="320" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Model de bicicleta construït segons un dibuix de <b>Leonardo da Vinci</b></span></div><br />
<br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; border: 1px solid #006699; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 300px;margin-left: 30px;"><tbody>
<tr><td><center>La rel</center><br />
La rel de l'arbre no sap<br />
que jo li estimo les branques<br />
perquè fan ombra a l'estiu,<br />
i l'hivern, al foc escalfen;<br />
perquè puc collir-hi flors<br />
i quan té fruita, menjar-ne.<br />
<br />
I no li prenc res de franc!<br />
que quan està assedegada<br />
i els núvols passen de llarg,<br />
sóc l'amic que li dóna aigua.<br />
</td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-28476810718235753672011-03-16T20:43:00.000+01:002011-03-16T20:43:37.151+01:00LA MEVA ANORÈXIA, DE MARIA CUESTA<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcGfax2_h7xhqt4mH93goCgFgrqEPeki9Taz5tIdl0EQPNeBTLT3mk9ofnQ0uu9UCVn16oyr-DjOAPmLMoiC2bpTdti2GUkitolyfd2dXPPte0J6t7PDXAtb6ss0g_vwcotrMbna3npYY/s1600/Lamevaanorexia350%255B1%255D.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img style="-moz-box-shadow: 5px 5px 5px #dbdada;-webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #dbdada;-ms-filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#dbdada, direction=125,strength=10);filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#dbdada, direction=125,strength=10);" height="320" alt="La meva anorèxia, de Maria Cuesta" title="La meva anorèxia, de Maria Cuesta" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcGfax2_h7xhqt4mH93goCgFgrqEPeki9Taz5tIdl0EQPNeBTLT3mk9ofnQ0uu9UCVn16oyr-DjOAPmLMoiC2bpTdti2GUkitolyfd2dXPPte0J6t7PDXAtb6ss0g_vwcotrMbna3npYY/s320/Lamevaanorexia350%255B1%255D.jpg" width="208" /></a></div><br />
Potser sí que en faig un gra massa, però és així com moltes vegades reacciono: Si he de llegir, per exemple, una història en forma de novel·la o de relat curt, o un assaig, o una biografia, o un article periodístic..., és a dir, qualsevol text que només pel fet d'haver-se publicat és perquè algú ha decidit que valia la pena publicar-lo, dono tant de valor a la forma com ha estat escrit com al fons.<br />
<br />
I és que no hi puc fer més!: Construccions sintàctiques que no hi ha per on agafar-les -tan freqüents, per altra banda, i no només a les traduccions-, la utilització indeguda d'adverbis o d'adjectius, el vocabulari pretensiós o el que, de tan llis, resulta raquític, la mala puntuació... fan que em desconcentri del text i, moltes vegades, que acabi perdent l'interès per la lectura.<br />
<br />
Per motius de feina, he hagut de llegir textos que de bona gana hauria deixat a la segona pàgina, però val a dir, també, que pels mateixos motius n'he llegit d'altres que amb tota probabilitat no hauria llegit mai, ja bé fos perquè no m'haurien cridat l'atenció o bé perquè ni tan sols hauria sabut mai que existissin i, en canvi, m'han deixat més que satisfet.<br />
<br />
Un d'aquest textos és el que fa poques setmanes vaig haver d'adaptar a la feina. Es tracta d'un llibre que em va enganxar immediatament fins al punt que, durant uns quants dies, me'l vaig endur a l'hora de plegar per poder llegir-lo com un lector normal i corrent i no com ho he de fer a la feina.<br />
<br />
<i><b>La meva anorèxia (Un testimoni de superació personal)</b></i>, és el títol d'aquest llibre, escrit per <b>Maria Cuesta</b>, una noia de <b>20</b> <b>anys</b> i protagonista d'uns fets que quan en tenia<b> 12 </b>va haver de viure fins als <b>16</b> a causa d'haver patit una <b>anorèxia nerviosa</b> que la va dur a les portes de la mort, una duríssima experiència que la <b>Maria</b> ha sabut transmetre a través d'un document que m'ha semblat excepcional.<br />
<br />
No conec dins el meu entorn ningú que d'una manera o d'una altra hagi hagut de viure en pròpia pell aquesta malaltia i, per tant, en sabia d'ella el poc que n'havia sentit a parlar en algun reportatge, pel que ha estat gràcies al testimoni de la <b>Maria</b> que he pres consciència que, en realitat, només sabia que l'anorèxia és una malaltia que pateixen sobretot noies joves que no volen estar grasses quan, en realitat, es tracta d'un trastorn mental terrible que converteix als qui la pateixen en esclaus submisos d'uns dictats que si bé ells creuen fruit de la seva força de voluntat és ben bé tot al contrari, ja que, com reconeix en un moment determinat la <b>Maria</b> “<i><b>[...] jo feia el que volia... O em pensava que feia el que volia, perquè, en realitat, jo no tenia voluntat. Em dominava l'anorèxia.</b></i>”<br />
<br />
<b>Josep Toro</b>, <b>Professor Emèrit</b> de <b>Psiquiatria</b> de la <b>Universitat</b> de <b>Barcelona</b> escriu al <b>Pròleg</b> d'aquest llibre:<br />
<br />
“<i><b>La Maria ha descrit les vivències de la seva malaltia amb realisme, sinceritat honesta, manifestant retrospectivament el dramatisme de la seva trajectòria de manera sempre continguda, intentant –i aconseguint– que el raonament (possible amb la ment actual) domini l'anàlisi dels sentiments desbocats de l'antiga anorèxica.</b></i>”<br />
<br />
I, més endavant, afegeix:<br />
<br />
“<i><b>He llegit aquest llibre. Estic acostumat a llegir confessions i escrits de pacients. He de confessar que el testimoni de la Maria m'ha commogut. [...] És un llibre ben escrit, clar, didàctic.</b></i>”<br />
<br />
Descripció, realisme, sinceritat honesta, dramatisme, contenció, raonament i domini de l'anàlisi de sentiments desbocats propis de la malaltia, ben escrit, clar i didàctic: Vet aquí els valuosos trets utilitzats per l'autora que converteixen aquest llibre en una lectura que no només va dirigida als qui viuen o han viscut de prop l'<b>anorèxia</b>, sinó també a qualsevol persona que vulgui saber i, sobretot, comprendre un comportament que és fruit d'una seriosa malaltia mental i no pas d'una mania passatgera pròpia d'adolescents.<br />
<br />
El maduríssim relat de la <b>Maria</b> ve reblat amb tres curts però intensos escrits que hi han afegit els seus pares i la seva germana petita per oferir-nos, cadascun d'ells, una perspectiva de com va viure la família, durant aquells quatre anys, la malaltia. Em permeto transcriure un fragment escrit pel pare que crec que ho resumeix a la perfecció:<br />
<br />
“<i><b>Abraçades</b></i><br />
<i><b> ”A casa mai no hem estat gaire petoners; per transmetre l'afecte no calen gaires efusions. Però no oblidaré mai l'abraçada que em feia la Maria cada vespre en sortir per la porta de l'hospital de dia per tornar a casa. Era la seva manera de recuperar el contacte amb el món exterior del qual la malaltia i el tractament la mantenien apartada. I jo feia tots els possibles per tornar-l'hi amb força, tractant d'oblidar que l'endemà ens hauríem de tornar a separar.</b></i>”<br />
<br />
Cent setanta-sis pàgines on en cap línia hi trobarem el més mínim rastre d'autocompassió a l'hora d'explicar les estades a l'hospital de dia i durant els duríssims mesos d'internament a l'Hospital Clínic de Barcelona, ni d'autocomplaença a l'hora de saber-se curada, i ja no diguem de trobar-hi el més mínim indici de morbositat. Cent setanta-sis pàgines que conformen un dels millors llibres que he llegit darrerament.<br />
<br />
M'agradaria destacar també que l'autora ha cedit part dels drets d'autor que li pertoquen a l'<b>Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia</b>.<br />
<br />
I ja, per acabar, una petita estirada d'orelles a l'editorial per no haver fet una massa acurada correcció final del text, ja que si bé és normal, tal i com es diu en el món editorial, l'existència del follets que fan de les seves i converteixen, posem per cas, un “<b>llegir</b>” en un “<i><b>llegar</b></i>”, gràcies a la tecnologia, només passant-li el diccionari de qualsevol tractament de textos s'haurien pogut evitar a l'edició d'aquest llibre errors del tipus “<i><b>afimen</b></i>” per “<b>afirmen</b>”, “<i><b>objetiu</b></i>” per “<b>objectiu</b>”, “<i><b>aceptar-ho</b></i>” per “<b>acceptar-ho</b>”, o “<i><b>seguirán</b></i>” per “<b>seguiran</b>”.<br />
<br />
<b><span style="font-size: x-small;">Maria Cuesta</span></b><br />
<b><i><span style="font-size: x-small;">La meva anorèxia</span></i></b><br />
<b><i><span style="font-size: x-small;">Un testimoni de superació personal</span></i></b><br />
<b><span style="font-size: x-small;">Raval Edicions SLU, Pòrtic</span></b><br />
<b><span style="font-size: x-small;">Barcelona</span></b>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com7tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-55030866474909252402010-12-25T07:21:00.004+01:002011-01-19T04:46:08.098+01:00BON NADAL!<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrO1TLzXhnic5IMY6cnG0UlGLHoUfadNRkgfEGei_LPnYQcC5gtJdxgPd-eWdWHi9o2_FT_3gwaDdIVBVDmAuP5uRIbFHRia9KQ9KOxo1nMMUzYNPutKjjlMk_nYy7pYkP0EohIcb345g/s1600/Capitell+de+la+Nativitat._Esgl%25C3%25A9sia_de_Saint-Trophime_Arl%25C3%25A8s_%2528Fran%25C3%25A7a%2529_+%2528segona_meitat_segle_XII%2529.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="270" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjrO1TLzXhnic5IMY6cnG0UlGLHoUfadNRkgfEGei_LPnYQcC5gtJdxgPd-eWdWHi9o2_FT_3gwaDdIVBVDmAuP5uRIbFHRia9KQ9KOxo1nMMUzYNPutKjjlMk_nYy7pYkP0EohIcb345g/s320/Capitell+de+la+Nativitat._Esgl%25C3%25A9sia_de_Saint-Trophime_Arl%25C3%25A8s_%2528Fran%25C3%25A7a%2529_+%2528segona_meitat_segle_XII%2529.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: center; margin: -14px 0px 0px 0px;color: #3d85c6;font-size:80%;"><b>Capitell romànic (S. XII).</div><div style="text-align: center; margin: -10px 0px 0px 0px;color: #3d85c6;font-size:80%;">Església de Saint Trophime. Arle (Provença)</b></div><br />
<center><table><tbody>
<tr><td><i><b>Quan ve Nadal, la cançó del miracle</b></i><br />
<i><b>amb el pessebre de molsa i arboç</b></i><br />
<i><b>ens fa pensar en unes ganes molt vives,</b></i><br />
<i><b>ens fa pensar en un desig de debò</b></i><br />
<i><b>de donar coses al Noi de la Mare,</b></i><br />
<i><b>coses que vinguin de dintre del cor...</b></i></td></tr>
</tbody></table></center><br />
<span class="letrag">A</span>quests versos de <b>Josep Maria de Sagarra</b>, uns dels poquíssims versos que un desmemoriat com jo es sap de memòria, serviran per introduir aquesta felicitació nadalenca en forma de <i><b>post</b></i> que l'<b>Anna Maria</b> i jo hem preparat, amb la il·lusió de sempre i malgrat que aquests dies siguin dies tan propis d'anar de corcoll, per a tots els que entreu a casa nostra.<br />
<br />
La imatge que l'encapçala és la d'un capitell romànic de l'església de <b>Saint Trophime</b> (<b>Sant Tròfim</b>), d'<b>Arle</b> (<b>Provença</b>), on hi ha representada la <b>Nativitat</b>; la lectura del <b>Cant Final</b> de <i><b>El Poema de Nadal</b></i>, de <b>Josep Maria de Sagarra</b>, així com un vídeo amb el primer moviment de l'<i><b>Oratori de Nadal</b></i>, de <b>Johann Sebastian Bach</b>, vídeo, aquest, il·lustrat amb pintures de <b>El Greco</b>, <b>Rubens </b>i <b>Tintoretto</b>, és la forma que hem triat per desitjar-vos a tots un bon Nadal.<br />
<br />
<center><table cellpadding="20" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#cecece," style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(206, 206, 206); background: url("http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg") repeat scroll 0% 0% transparent; border: 1px solid rgb(181, 181, 181); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><br />
<center><b>EL POEMA DE NADAL<br />
(CANT FINAL)</b></center><br />
<i><b>Va ser una nit que va florir l'estrella,</b></i><br />
<i><b>i va néixer l'Infant!</b></i><br />
<i><b>Imaginem que fou la nit més bella,</b></i><br />
<i><b>més musical, més flamejant!...</b></i><br />
<i><b>I fa molt molt temps, molt temps, i algú ensiborna</b></i><br />
<i><b>el nostre pit, per atiar l'oblit,</b></i><br />
<i><b>per fer-nos infidels, però retorna</b></i><br />
<i><b>cada any, aquesta nit.</b></i><br />
<br />
<i><b>La nostra vanitat, prou s'afigura</b></i><br />
<i><b>que està damunt del bé i del mal,</b></i><br />
<i><b>mes no hi val ganivet, ni ànima dura,</b></i><br />
<i><b>és més forta la nit de Nadal!</b></i><br />
<i><b>Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!</b></i><br />
<i><b>Seríem tros de carn i pensament</b></i><br />
<i><b>que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para,</b></i><br />
<i><b>pell d'home arrossegada pel corrent!</b></i><br />
<i><b>Però Nadal ens ha pintat el rostre</b></i><br />
<i><b>amb un vermell precís i decidit,</b></i><br />
<i><b>i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,</b></i><br />
<i><b>de terra, de nissaga i d'esperit.</b></i><br />
<i><b>I ens dóna un punt d'humilitat de cendra</b></i><br />
<i><b>per estimar un racó dintre l'espai,</b></i><br />
<i><b>i desperta en el cor aquell blau tendre</b></i><br />
<i><b>que hem volgut escanyar i que no mor mai.</b></i><br />
<br />
<i><b>Procurem ser una mica criatures</b></i><br />
<i><b>amorosint el baladreig raspós,</b></i><br />
<i><b>i diguem: “Glòria a Déu en les altures”,</b></i><br />
<i><b>amb aquell to que ho deien els pastors.</b></i><br />
<i><b>I si tot l'any la mesquinesa ens fibla,</b></i><br />
<i><b>i l'orgull de la nostra soledat,</b></i><br />
<i><b>almenys aquesta nit, fem el possible</b></i><br />
<i><b>per ser homes de bona voluntat!</b></i><br />
<div style="text-align: right;"><span style="font-size: x-small;"><b>Josep M. de Sagarra </b></span><i><b><br />
</b></i></div></td></tr>
</tbody></table></center><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><img border="0" height="0" src="http://c.gigcount.com/wildfire/IMP/CXNID=2000002.0NXC/bT*xJmx*PTEyOTMxNjE1OTI2NzMmcHQ9MTI5MzE2MTYwNDQ1NCZwPTE4MDMxJmQ9Jmc9MSZvPWVmZTFkMTI4MzYwZTQ1ZTRiNDNm/YmM3MGEyYmQ5YjU1.gif" style="height: 0px; visibility: hidden; width: 0px;" width="0" /><embed border="0" flashvars="mycolor=003975&mycolor2=77ADD1&mycolor3=FFFFFF&autoplay=false&rand=0&f=4&vol=100&pat=14&grad=true" height="35" name="myflashfetish" pluginspage="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer" quality="high" salign="TL" src="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf?myid=74194644&path=2010/12/23" style="height: 35px; visibility: visible; width: 219px;" type="application/x-shockwave-flash" width="219" wmode="transparent"></embed><a href="https://sites.google.com/site/arxiusdecalassur/PoemadeNadal%28Cantfinal%29.mp3?revision=1"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></div><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><object height="340" width="460"><param name="movie" value="http://www.youtube-nocookie.com/v/tqWPN9v42oY?fs=1&hl=en_US&rel=0&color1=0x2b405b&color2=0x6b8ab6"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube-nocookie.com/v/tqWPN9v42oY?fs=1&hl=en_US&rel=0&color1=0x2b405b&color2=0x6b8ab6" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="460" height="340"></embed></object></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-90747038416435008082010-10-15T06:17:00.006+02:002010-10-31T02:14:00.043+01:00FI DE LLUÍS COMPANYS<p$1></p$1><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAl-u6CFVR-AmNO9scziMtHQBit51aboclrSbX_lzzuX0n6mgX8UubTW1FY0cSQMMGjc6Sv6ocgQj3foYqMOogaJISqYMVMDIwBVp40ODtnZdn9M1pvAaWbsmEGk5rUUCFil8emt0coT8/s1600/Llu%C3%ADs_Companys.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjAl-u6CFVR-AmNO9scziMtHQBit51aboclrSbX_lzzuX0n6mgX8UubTW1FY0cSQMMGjc6Sv6ocgQj3foYqMOogaJISqYMVMDIwBVp40ODtnZdn9M1pvAaWbsmEGk5rUUCFil8emt0coT8/s400/Llu%C3%ADs_Companys.jpg" width="288" /></a></div><p$1><p$1><span class="letrag">A</span>vui, dia <b>15 d'octubre</b> de l'any<b> 2010</b>, fa setanta anys que <b>Lluís Companys i Jover</b>, <b>President de la Generalitat de Catalunya</b>, va ser afusellat, a dos quarts de set de la matinada, a <b>Barcelona</b>, al <b>Fossat de Santa Eulàlia</b> del castell de <b>Montjuïc</b>.<br />
<br />
<p$1><p$1> </p$1></p$1><b>Lluís Companys i Jover</b> és l'únic President elegit democràticament a Europa condemnat a mort. Un consell de guerra sense les més mínimes garanties de defensa, il·legal, en dictà la sentència.<br />
<br />
Setanta anys després, l'Estat espanyol encara es nega a anul·lar aquell judici.<p$1><p$1> </p$1></p$1><b>Josep Carner</b> li dedicà aquest poema que, com a homenatge, m'ha fet il·lusió gravar amb un coixí musical suggerit pel bon amic <b>Joaquim</b>, del <i>blog</i> <a href="http://ximo.wordpress.com/"><b>In Fernem Land</b></a>: l'<i><b>Adagio per a cordes</b></i>, de <b>Samuel Barber</b>, dirigit per <b>Leonard Bernstein</b>:<br />
<br />
</p$1></p$1><center><object data="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" height="35" style="height: 35px; width: 219px;" type="application/x-shockwave-flash" width="219"><param name="movie" value="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" /><param name="quality" value="high" /><param name="scale" value="noscale" /><param name="salign" value="TL" /><param name="wmode" value="transparent"/><param name="flashvars" value="myid=69467095&path=2010/10/14&mycolor=022a7a&mycolor2=77ADD1&mycolor3=ffffff&autoplay=false&rand=0&f=4&vol=100&pat=0&grad=false"/></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/Companys.mp3?revision=1"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<p$1><center><table style="font-weight: bold; text-align: left; width: 360px;"><tbody>
<tr><td><p$1><span style="color: #1e0096; font-size: 120%; font-weight: bold;"><br />
Fi de Lluís Companys<br />
<br />
Era el moment de les tenebres<br />
quan llum no veieu ni camí<br />
i amagaven la cara els àngels<br />
d'amargues menes de morir.<br />
Els grans traïdors de la terra<br />
varen lliurar-lo al més roí.<br />
<br />
–Véns i et perdem –deien en veure'l<br />
la mar i l'aire pirinenc.<br />
Ulls catalans espurnejaven:<br />
Va de la mort al negre avenc.<br />
Amb posat d'ira "¡Viva España!"<br />
escopí un noi escardalenc.<br />
<br />
Del pobre clos on el tancaven<br />
sonaren pany i forrellat.<br />
De sos amics era en la casa:<br />
del perseguit i del postrat.<br />
Tenia allí per companyona<br />
la catalana llibertat.<br />
<br />
El van jutjar quatre fantasmes<br />
de l'eterna Espanya dorment,<br />
amb llurs espases de per riure<br />
i llur orgull, boira en el vent.<br />
Fins que un matí sent a la porta:<br />
Heus ací la mort, President.<br />
<br />
"La mort m'espera, bona amiga<br />
de mà cruel i tendra sí.<br />
Ara, mos peus, aneu descalços:<br />
sense embolcall m'heu de servir.<br />
És tocant terra catalana,<br />
sentint-la bé, com vull morir."<br />
<br />
Tot peresós, el sol d'octubre<br />
daurava el dia a poc a poc.<br />
Quan els fusells van encarar-li<br />
ell espera la veu de: –Foc!<br />
que, eixit d'un rengle, donaria<br />
l'oficial, rígid i groc.<br />
<br />
I en encetar-se'n la paraula<br />
amb dring de renec foraster,<br />
ell crida: –Visca Catalunya!<br />
Tot, gent i pati, es va desfer:<br />
i un batre d'ulls abans de caure<br />
la gran Invocada veié<br />
com una barca tota sola<br />
però menada pels destins:<br />
per uns destins d'ales nacrades<br />
i el guspireig de les onades<br />
i els salts de joia dels dofins.</span><br />
<p$1> <span style="color: #151515;">Josep Carner</span><br />
<p$1><p$1></p$1></p$1></p$1></p$1></td></tr>
</tbody></table></center></p$1>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-48350425518931355322010-09-13T04:08:00.006+02:002010-10-05T04:55:58.876+02:00SERGI PÀMIES. LA BICICLETA ESTÀTICA<span class="letrag">A</span>vui faré una cosa que no m'agrada gaire fer i, a la vegada, en faré una altra que a molts els pot semblar que no s'hauria de fer.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="Sergi Pàmies" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhTV7zM0B2KtBuIa2fl1Yp5RIPGKo-KjwC5XpXKi9eHQo_E8iO7_0YH5xkNifBmNkl08cXyETkqYX1jSuiaSwkFDhjEujXSKkL-cCF6b_MWfVVNzGYSdohfoBoxQrsG8F6q9U1G-R7F2Ms/s320/Sergi_P%C3%A0mies.jpg" title="Sergi Pàmies" /></div><br />
La primera és recomanar la lectura d'un llibre, <b><i>La bicicleta estàtica</i></b>, de <b>Sergi Pàmies:</b> un recull de <b>dinou</b> contes que acaba de sortir publicat per <b>Quaderns Crema</b>, i la segona és recomanar aquest llibre... sense haver-lo acabat de llegir, i si després d'aquestes dues premisses m'he decidit a escriure un <i>post</i> per recomanar una lectura que jo encara no he acabat, és perquè crec que aquest llibre és una d'aquelles poques alegries que, de tant en tant -malauradament massa de tant en tant-, ens ofereix el món editorial, com dic, en comptagotes.<br />
<br />
Veure, tot just entrar, sobre un lloc privilegiat del taulell de la llibreria una bona pila d'exemplars d'aquest nou títol de <b>Sergi Pàmies</b>, va produir-me, tal i com em passa amb les novetats que surten d'altres autors -i em mullo de cap a peus: amb <b>Jaume Cabré</b>, per exemple-, aquell efecte que comparo amb el record que tinc del dia en què els Reis (els que van amb majúscula) em van portar, quan tenia tretze anys, una màquina d'escriure (ja veureu quines coses més estranyes em passen):<br />
<br />
Obrir la tapadora de la caixa de fusta que la preservava, ensumar la flaire intensa, inconfusible, de la cinta entintada de dos colors -negre i vermell!!!-, acaronar el teclat i començar a imaginar tot el que en podria fer..., seria, aquella, una sensació semblant a la que experimento quan, a la llibreria, tinc a les mans un exemplar d'un nou llibre escrit per un autor que m'agrada amb bogeria:<br />
<br />
Tot acaronant les tapes, obro aquell exemplar per qualsevol pàgina, ensumo la flaire de paper imprès.., i començo a imaginar els moments de satisfacció que la lectura d'aquell libre em produirà.<br />
<br />
<b>Al Vent</b>, la meva llibreria de tota la vida i on, coneixent-me, ja m'havien fet saber que els havia arribat, és on, al migdia i de camí cap a la feina, vaig anar a comprar-lo perquè el local de la llibreria està molt a prop de l'estació i m'agafa de pas...<br />
<br />
Ja el tenia! <br />
<br />
A l'andana de l'estació, esperava el tren, que a aquella hora acostuma a anar molt poc ple, desitjant no trobar-me amb el molest veïnatge de passatgers enganxats al mòbil (per què hi ha tanta gent que crida tant quan parla a través del mòbil???), o d'aquells altres que, degut a l'alt volum de la música que escolten a través dels auriculars, sembla que aquesta no els hi acabi de caber tota sencera dins de les orelles i surti, rebotada, amb un <i><b>txumba-txumba</b></i> irritant que arriba a les orelles alienes talment com una desagrabilíssima cançó de l'enfadós inacabable i tediosa.<br />
<br />
Es veu que tenia el dia de cara, perquè al vagó on vaig entrar anava pràcticament buit, i em vaig poder asseure a un dels seients abatibles dels que hi ha tot just entar-hi, concretament a un dels que hi ha al costat de les papereres distribuïdes a cada vagó i que tan bé em van per recolzar-hi el braç quan vull llegir amb comoditat.<br />
<br />
Així, doncs, ben instal·lat, vaig obrir cerimoniosament -sí, sí: cerimoniosament-, el llibre i vaig buscar la primera pàgina del primer conte:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="La bicicleta estàtica" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhwjp7EI0kCxbdxHbsw3FWMYpEyu7yZJ0Yuz3kSzfsHXeRcq9jBxC3uMKPiegN8wQt-HIoejaoF_4izgih1Ck649-dEuSM4wSN1MwV9KZFS-BLD8K8rT_EOInvTpGxDSVlBVXlI-SAeWnM/s320/La_bicicleta_est%C3%A0tica.jpg" title="La bicicleta estàtica" /></div><br />
<b>Ben-zo</b>... <b>Benzo-dia</b>... <b>Benzo-dia-ze-</b> <b>Benzo-dia-zepina</b>... <b>Benzo-dia-zepina</b>! Ara, punyeta!!!: <b>Benzodiazepina</b>! <b><i>Benzodiazepina</i></b> era el títol que tant em va costar desxifrar del primer conte, un títol que em va sonar a nom de medicament i, com que sóc un complet i absolut ignorant del món dels medicaments, vaig pensar que, abans de llegir-lo, m'estimaria més saber de quin medicament es tractava, no fos cas que no copsés la probable relació que hi podria haver entre el medicament i la història a la qual titulava, pel que vaig anar passant fulls fins que vaig anar a parar a la pàgina on s'iniciava el segon dels relats: <b><i>Quatre nits</i></b>, un relat que comença així:<br />
<br />
<blockquote>El pares em van engendrar una nit de primavera després de veure <b><i>Le notti di Cabriria</i></b>, de Federico Fellini. Situem-nos: Paris, 1959. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia...</blockquote><br />
Com que ni m'havia llegit la contracoberta del llibre, ignorava que la història que s'explica a <b><i>Quatre nits</i></b> era una de les que, per primera vegada, <b>Pàmies</b> havia escrit utilitzant <b>material autobiogràfic</b>, i com que sempre que llegeixo qualsevol novel·la o relat, sigui de qui sigui, procuro obviar si la història que s'hi explica és més o menys autobiogràfica, ni em va passar pel cap que el xicot que al final del relat va brindar, a <b>Cinecità</b>, amb una cervesa...<br />
<br />
<blockquote>[...] a la salut de la Cabriria, rondant pels carrers d'una Roma en blanc i negre, lluitant perquè cap estafador no li robi ni els somnis ni els estalvis.</blockquote><br />
... fos un jove <b>Sergi Pàmies</b>, el qual, segons explica, va anar a <b>Roma</b> per escriure un reportatge sobre els estudis cinematogràfics de <b>Cinecità</b>, ja que...<br />
<br />
<blockquote>[...] a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditadament fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic.</blockquote><br />
Aquest relat només tenia sis pàgines i mitja, i per això, quan el vaig acabar de llegir, vaig pensar que tenia temps suficient, abans d'arribar amb el tren a Barcelona i comptant també que encara havia d'agafar el Metro per arribar a la feina, de poder llegir-ne un altre..., però no; no ho vaig fer. Vaig estimar-me més tancar el llibre i continuar el viatge fent veure que em mirava les receptes d'una revista de cuina que també m'havia comprat...<br />
<br />
... I és que no hi puc fer més: Quan tinc a les mans un llibre que m'agrada, me'l faig durar tant com puc; sóc incapaç del tot d'empassar-me'l de cop, i em sento immensament feliç quan m'imagino que encara em queden tants bons moments de lectura.<br />
<br />
O sigui que, pel que acabo d'explicar, s'entén que en el cas de <b><i>La bicicleta estàtica</i></b> em surti una mitjana de llegir, si fa o no fa, un conte diari, ja que si bé és cert que algun dia no he pogut resistir la temptació i n'he llegit dos, també ho és que hi ha dies que, en lloc de llegir-ne un de nou, en rellegeixo un o altre dels que ja havia llegit.<br />
<br />
M'agrada, molt!, l'estil de <b>Sergi Pàmies</b>: És sòlid, sobri, concentrat, directe, i sense trampes artificioses. <b>Pàmies</b> és un autor que et mira de fit a fit als ulls, però amb el cor obert de bat a bat i que no pretén en cap moment amanyagar-te amb subtileses, per molt literàries que aquestes siguin, i si bé no estalvia cap detall a l'hora de reflectir sense miraments les profunditats més íntimes dels personatges que crea, tampoc s'hi rabeja.<br />
<br />
Els personatges de <b>Pàmies</b> són gent de carn i ossos que no ens demanen, ni en cap moment tan sols els passa pel cap fer-ho, que els entenguem: simplement <b>s'expliquen</b> i, a mida que ho fan, els sentim com s'escorcollen ells mateixos sense justificacions de cap mena ni escarafalls revestits de victimisme, sinó amb una naturalitat gens postissa.<br />
<br />
A un home, per exemple, que al conte titulat <b><i>La Illa</i></b> es planteja el suïcidi, el frena la recança de no poder deixar solucionat el futur econòmic dels seus fills i, entremig de les lògiques divagacions que es fa, ens deixa anar,´al final d'un paràgraf:<br />
<br />
<blockquote>Quan la responsabilitat és l'únic que justifica l'existència, em repetia, tan perillós és assumir-la com evitar-la.</blockquote><br />
Aquest, aquest és el <b>Pàmies-escriptor</b> en estat pur: Sobri, concís i que sap reflectir les profunditats més íntimes dels personatges que crea sense que a aquests ni tan sols els passi pel cap buscar la nostra comprensió. Altra feina tenen ells que la de perdre el temps donant-nos explicacions!: "Hola; sóc aquest i em passa això". A què treu cap, doncs, guarnir-ho si, quan hagi acabat d'explicar-ho, continuarà sent la mateixa persona que continuarà estant allà mateix?<br />
<br />
I és aquí, precisament en aquest punt, on jo crec que rau la gran virtut de <b>Sergi Pàmies</b>: que gràcies a l'estil sòlid, sobri, concentrat i a vegades, quan cal, fins i tot punyent amb què amb tota naturalitat mostra els seus personatges, aquests acaben entendrint-me, encara que, si he de ser sincer, malgrat que pugui semblar una mica exagerat, el verb que millor reflectiria a l'hora d'intentar definir què és el que sento seria el verb <b>commoure</b>, perquè ja, des d'aquell llunyà alcohòlic que es llevava al matí i, mirant-se al mirall, es deia “<b><i>T'hauria de caure la cara de vergonya</i></b>” -títol de la narració que donava el nom al primer recull que <b>Sergi Pàmies</b> va publicar el <b>1986-</b>, fins a l'actual protagonista d'un dels contes -pel meu gust, un dels més esplèndids dels que ja he llegit d'aquest nou recull-, el titulat <b><i>Res</i></b>, en un moment o un altre, els personatges de <b>Pàmies</b> sempre acaben commovent-me.<br />
<br />
De les dinou narracions de què consta aquest nou recull, encara em queden vuit contes per acabar de llegir-los tots, i potser per aquest fet algú pensarà que s'ha de tenir una mica de barra de recomanar-lo, però permeteu-me que em defensi dient que volia fer un <i>post</i> curtet i, en canvi i com és habitual en mi, ja veieu quina quantitat de ferralla hi he anat posant. Així, doncs, no es pot considerar aquest <i>post</i> com el que en podríem dir un <i><b>post-recomanació-de-llibre</b></i>, ja que ha acabat sent un <i>post</i> on, simplement, parlo d'un llibre que estic llegint a poc a poc i amb autèntic plaer: <b><i>La bicicleta estàtica</i></b>, l'últim recull de narracions que ha publicat <b>Sergi Pàmies</b>.<br />
<div style="color: #4c1130; font-family: Times,"Times New Roman",serif;"><br />
</div><div style="color: #311c68; font-family: Times,"Times New Roman",serif;line-height:1.2em;"><i><b>La bicicleta estàtica</b></i><br />
<b>Sergi Pàmies</b><br />
Quaderns Crema, S.A.U.<br />
Barcelona 2010</div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-84250146330426204082010-09-04T21:40:00.005+02:002010-10-05T04:55:14.818+02:00EL PRIMER RECORD QUE TINC DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="Diada d'Estellés" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhP_RcnxDWdySSfrJrGwqjZT6464j9mZWSW5MtMzLXWM8n8a1AFhfvO5QnrRw0-zhx34_KoFbBDp-B7RqiGePk7ygBwo6YR38BDvGCB8eURqVtvTpKW4V3Ukk29guUOVQdv_03DqPTPS3w/s320/Diada_Estelles.jpg" title="Diada d'Estellés" /></div><br />
<span class="letrag">V</span>aig saber per primera vegada de <b>Vicent Andrés Estellés</b> gràcies a una de les magnífiques entrevistes que <b>Montserrat Roig</b> feia al Segon Canal de TVE (<b>UHF</b>, circuit tancat de Catalunya), en el programa titulat <b><i>Personatges</i></b>.<br />
<br />
Era a finals dels <b>anys 70</b> i, per tant, feia poc que havia mort el dictador. Jo devia tenir uns 25 o 26 anys i, com molts, gràcies a programes com aquell vam anar coneixent i familiaritzant-nos amb <b>personatges</b>, que si bé eren dignes d'aquest substantiu de <b>qualitat</b>, molts d'ells no ens eren gaire -i en més d'un cas, gens- coneguts com, tot al contrari, sí que ho eren molts d'altres personatges, al quals aquest mateix substantiu de qualitat els esqueia, però en el sentit més despectiu que pugui tenir aquest terme.<br />
<br />
Recordo que aquest personatge, <b>Vicent Andrés Estellés</b>, de qui jo no n'havia sentit a parlar mai, em va sobtar en el moment en què el vaig veure aparèixer a través del blanc i negre de la pantalla, ja que el seu posat d'home senzill semblava que li esqueia més a un administratiu dels qui en aquella època treballaven des de ben jovenents i amb fidelitat fora de dubte a l'empresa on acabarien jubilant-se, que no pas a un <b>periodista</b>, <b>escriptor</b> i <b>poeta</b>, tal i com el va presentar <b>Montserrat Roig</b>.<br />
<br />
Des de sempre -encara que jo penso que en vaig ser consicent des que, d'adolescent, vaig sentir cantar en <b>Raimon</b>-, m'ha agradat tant l'accent valencià que, quan sento que algú el parla, l'escolto amatent i amb la mateixa avidesa com quan escolto la deliciosa musicalitat d'una simfonia de <b>Haydn</b> plena de matisos que no vull que se m'escapin, i quan <b>Vicent Andrés Estellés</b>, amb somriure bonhomiós, va començar a parlar, està clar, en valencià, jo, està clar, vaig començar a escoltar-lo amatent i amb avidesa.<br />
<br />
Potser puc semblar exagerat, però és així mateix com ho recordo, i recordo, molt vagament, com és lògic, el controlat entusiasme del to de la veu d'aquell home quan va començar a parlar de <b>poesia</b>, i em va sobtar -i de quina manera-, quan <b>Montserrat Roig</b> el va instar a llegir un dels seus poemes, aquest:<br />
<br />
<div><center><br />
<table #e2e2e2,="" cellpadding="50" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color=" style="-moz-background-inline-policy: continuous; -moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(226, 226, 226); background: url(https://9170685969333385753-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/arxiusdecalassur/platja01.jpg) no-repeat; border-bottom: rgb(181,181,181) 2px solid; border-left: rgb(181,181,181) 2px solid; border-right: rgb(181,181,181) 2px solid; border-top: rgb(181,181,181) 2px solid; color: #021a76; font-size: 100%; font-weight: bold; text-align: left; width: 455px;"><tbody>
<tr><td><br />
<div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>M'he masturbat avui mirant el cos</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>des del meu llit d'una jove a la platja:</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>he retornat a la meua infantesa</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>d'albercoquers i de dacsars furtius.</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>He estat feliç, immensament feliç.</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>He rescatat la meua adolescència</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>amb brusca mà mentre mirava el cos,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>compacte i bru, d'adelerada gràcia.</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>En arribar aquell delit suprem,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>el goig darrer, he sentit caure espès,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>en gotes grans i calentes l'esperma.</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>No he lamentat el que he fet: contemplava,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>amable, el cos, dura imatge invencible,</b></div><div style="font-family: Georgia, "Times New Roman", serif; font-weight: normal;"><b>i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.</b></div></td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
S'ha de tenir en compte que estem parlant de <b>finals dels anys 70</b>, i que la gent de la meva edat havíem hagut de viure una moral que estigmatitzava el sexe tant si era de pensament, com de paraula o d'obra, i com que un dels efectes més immediats de les llibertats va ser el que es va conèixer com el <b><i>destape</i></b>, el sexe va passar, ben aviat, de ser pràcticament un tabú a convertir-se en un dels emblemes més preuats de la llibertat tot i l'alt grau de sòrdida grolleria amb què en molts aspectes van “vestir-lo” perquè veiés la llum.<br />
<br />
D'aquí, doncs, la meva sorpresa quan vaig sentir que els primer mots d'un poema fossin “<b><i>M'he masturbat...</i></b>”, i que aquells mots inicials, a mida que el poema anava avançant, no em provoquessin ni tan sols un contingut somriure maliciós, sinó que, tot al contrari, em despertessin l'interès per conèixer un poeta capaç d'explicar en un poema allò que s'iniciava amb aquells mots... I com que no hi havia -ni era imaginable que algun dia hi hagués- <b>Google</b>..., cap a la llibreria hi falta gent!<br />
<br />
Des de l'any <b>1978</b> i segons consta sota la discreta signatura que vaig estampar al costat del preu, escrit amb llapis i encara visible, que em va costar (350 ptes.), tinc el primer llibre que de <b>Vicent Andrés Estellés</b> vaig tenir a les mans:<br />
<br />
<b><i>Manual de conformitats</i></b>. <b>Obra Completa 3</b><br />
<b>Sèrie <i>La unitat</i></b>, número 29<br />
Primera edició, 1977<br />
Editorial: <b>Eliseu Climent</b><br />
<br />
En aquest llibre de l'<b><i>Obra Completa</i></b> d'<b>Estellés</b> va ser on hi vaig trobar el poema que l'autor havia llegit durant l'entrevista al programa de televisió conduït per <b>Montserrat Roig</b>. El poema pertanyia al llibre que l'autor havia titulat <b><i>Les acaballes de Catul</i></b>... <b>Catul</b>... "És clar... -vaig dir-me, lligant caps:- el dels poemes satírics i el dels poemes eròtics dedicats a <b>Lèsbia</b>..."<br />
<br />
I allà mateix, a la llibreria, mentre anava fullejant amb deler aquell tercer volum de l'<b><i>Obra Completa</i></b> de <b>Vicent Andrés Estellés</b>, sentia com se m'enduia, agombolat, el ritme gairebé omnipresent del <b>vers blanc</b>, així com la delicada dringadissa de les rimes internes d'altres poemes dels altres llibres que també conformaven aquell tercer volum de l'<b><i>Obra Completa</i></b>.<br />
<br />
Ritmes i rimes, però, al servei de la paraula, i no paraules al servei del ritme i de la rima: Acabava de descobrir un gran poeta, al qual, a més a més, recordant el seu parlar en aquella entrevista, he procurat sempre llegir amb el millor <b>accent valencià</b> que he estat capaç d'aconseguir... quan el llegeixo per a mi sol, ja que, en veu alta, aquest accent, amb mi, perdria la natural i àgil vivesa que només té la gent del <b>País Valencià</b> quan parla.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com11tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-33853062917131165842010-08-30T02:46:00.011+02:002010-10-05T04:54:26.414+02:00CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (II)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="Centenari del naixement de Màrius Torres" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFdtenmAZ6hkC_X3MH5VL1pmbGLAUrXqDqNdx8yx3Da_hN0cyBsI4VeRdOA-6W2Lc_eUlaZEHKqCy_T7hSfA3PvzzJ51hsiVxRrBEWXF1VxgdkOmeGBKLKoibrPa_I_53R9rTfPiVakrQ/s1600/M%C3%A0rius_Torres.jpg" title="Centenari del naixement de Màrius Torres" /></div><br />
<blockquote>«Algú va dir: “<i>Les dues i sis minuts</i>”. Tot reposava i ja els metges havien cedit el seu lloc a la misteriosa mort, que ara ho omple tot de silenci.»</blockquote><br />
Amb aquestes paraules, el dia <b>8 de gener de 1942</b>, <b>Mercè Figueras</b> -la <b>Mahalta</b> dels poemes de <b>Màrius Torres</b>- va reiniciar la interrompuda carta que havia començat a escriure a la família del poeta, exiliada a <b>Montpeller</b>, en la qual els relatava els fets <span style="font-family: inherit;">que</span> s'anaven produint des que la malaltia de <b>Màrius</b> s'agreujà fins al punt de provocar-li la mort pocs dies després. Quan <b>Mercè Figueras</b> reinicià aquesta carta, feia deu dies que <b>Màrius Torres</b> havia expirat.<br />
<br />
A les <b>dues i sis minuts del migdia</b> del dia <b>29 de desembre de 1942</b>, al sanatori de <b>Puig d'Olena</b>, situat dalt d’un turó del terme de <b>Sant Quirze de Safaja</b>, a la comarca del <b>Vallès Oriental</b>, la <b>Mort</b> va endur-se la jove però madura, sòlida i treballada veu d'una de les grans figures líriques de les nostres lletres, una veu, la de <b>Màrius Torres</b>, que hagué de restar durant molts anys emmudida fins que, gràcies al constant i incansable capteniment al servei de les lletres catalanes, ferides de mort en acabar la <b>Guerrra Civil</b>, del seu amic <b>Joan Sales</b>, es transformà, l'any <b>1947</b>, a <b>Mêxic</b>, en lletra impresa, i no va ser fins tres anys després, el <b>1950</b>, que l'obra de <b>Màrius Torres</b> es va poder publicar a <b>Catalunya</b> dins la col·lecció <b>Els llibres de l'Ossa Menor</b>.<br />
<br />
<b>La mort</b>, junt amb <b>la bellesa del món</b>, <b>la nit</b> i <b>Déu</b>, és, segons el magnífic estudi <i><a href="http://www.raco.cat/index.php/Reduccions/article/view/46548/57786"><b>Temes principals en la poesia de Màrius Torres</b></a></i>, realitzat pel també poeta lleidatà <b>Jordi Pàmies</b>, un dels quatre temes essencials de la poesia de <b>Màrius Torres</b>, i serà precisament amb aquest tema, el de la <b>mort</b>, que escriurà un dels seus poemes més celebrats i coneguts: <b><i>Dolç àngel de la mort</i></b>, un poema a partir del qual ell mateix deixarà de considerar-se com “un metge que fa versos” i, encoratjat per <b>Joan Sales</b> i per <b>Carles Riba</b>, es disposarà a treballar per aconseguir aprofundir i afermar-se en la creació poètica: "<b><i>Versos plens de poesia</i></b>", segons <b>Xavier Bru de Sala</b>, que <b>Màrius Torres</b> va escriure "<b><i>com a eina per explorar i expressar el sentit de l’existència, amb major presència de les interrogacions que no pas de les afirmacions</i></b>", segons <b>Margarida Prats</b>, Doctora en Filologia i especialista en l'obra poètica de <b>Màrius Torres</b>.<br />
<br />
<b><i>Dolç àngel de la mort</i></b> data del <b>1936</b>, gairebé un any després que <b>Màrius Torres</b> ingressa al sanatori antituberculós de <b>Puig d'Olena</b>, en el qual, plenament conscient de patir una malaltia -la tuberculosi- que per a ell serà inguarible, hi haurà de viure, aïllat, els estralls de la <b>Guerra Civil</b> així com, en acabada aquesta, la solitud i l'enyor que li suposarà l'<b>exili</b> a <b>França</b> de tota la seva família:<br />
<br />
<b><i>Estimo tant el meu enyorament,</i></b><br />
<b><i> que, si al país que ploro,</i></b><br />
<b><i> un àngel em volgués menar sobtadament, </i></b><br />
<b><i> diria a l'àngel: -espereu un moment,</i></b><br />
<b><i> ara no puc venir: que no veieu que em moro?</i></b><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img alt="Sanatori de Puig d'Olena" height="158" onmouseout="this.width=260;this.height=158;" onmouseover="this.width=460;this.height=280;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRLI-BfsVObGKahnHfO2SZd10On3BPn6gwy6Lt8tAvBNM3Fj1YKmygAObAsfinvfrF5GEW3xtGopCg-KoOoIPon9Ekl4oXUPZkJNrUu79f8E5PRBSTdocUOrxHg0Cw8AEJvff0zATB_HI/s1600/Sanatori+de+Puig+d%27Olena.jpg" title="Sanatori de Puig d'Olena" width="260" /></div><br />
Per afegir-me a l'homenatge que amb motiu de commemorar el centenari del seu naixement es fa des de la blogesfera a <b>Màrius Torres</b>, he triat dos dels seus poemes que parlen de la <b>mort</b>, però en clar contrast l'un de l'altre:<br />
<br />
<b><i>Dolç àngel de la mort</i></b>, el primer dels dos poemes escollits, és una clara elegia escrita des del manifest abaltiment d'un home conscient que no se'n sortirà de la malaltia que pateix (no oblidem que <b>Màrius Torres</b> s'havia doctorat, feia un parell d'anys, a <b>Madrid</b>, en <b>Medicina</b>), mentre que el segon -<b><i>Arbor mortis</i></b>-, en canvi, escrit tres anys després, és una clara mostra de l'home que, malgrat la seva joventut (no oblidem, tampoc, que quan el va escriure, l'any <b>1939</b>, <b>Màrius Torres</b> tenia <b>29 anys</b>) (<b>!</b>) té completament assumida la idea de la mort, la mort que no pel fet de saber que li serà prematura deixarà de ser el lògic, natural i inevitable fi del camí que hi mena i que just s'inicia en el moment de néixer.<br />
<br />
<b>Màrius Torres</b>, però, tal com ja havia deixat clarament dit en el contundent <i>tanka</i>, datat el <b>1938</b>, <b><i>Rosa</i></b>, acararà la mort no pas amb impotent resignació,<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><b><i>Com si et diguessis</i></b></div><div style="text-align: center;"><b><i>mentre t'esfulla l'aire:</i></b></div><div style="text-align: center;"><b><i>-Morir és tan fàcil!</i></b></div><div style="text-align: center;"><b><i>I tot en mi contesta:</i></b></div><div style="text-align: center;"><b><i>-Tan fàcil a una rosa!</i></b></div><br />
sinó que l'afrontarà des d'una serena reflexió no exempta, però, a vegades, de la temença a no ser capaç d'arribar-hi amb la suficient dignitat i prou coratge, tal i com deixaria reflectit més tard en aquests tres darrers versos d'un poema escrit l'any <b>1940</b>:<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><i><b>Déu meu, ja estic a punt.</b></i></div><div style="text-align: center;"><i><b>Ja vençut, però encara sota el meu estendard</b></i></div><div style="text-align: center;"><i><b>-més tard, potser seria massa tard.</b></i></div><br />
Llegiu i, si us ve de gust, escolteu aquests dos poemes que he llegit en veu alta fent servir com a coixí musical dues peces de <b>Fréderic Chopin</b>, un músic de qui enguany també es commemora el centenari del seu naixement (en aquest cas, però, el segon), i a qui <b>Màrius Torres</b>, gran melòman i bon intèrpret de piano, admirava.<br />
<br />
<br />
<br />
<center><br />
<br />
<div style="color: #741b47;"><table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#e2e2e2," style="-moz-background-inline-policy: continuous; -moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(226, 226, 226); background: url("https://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/MàriusTorres01.jpg") no-repeat scroll 0% 0% transparent; border: 2px solid rgb(181, 181, 181); font-weight: bold; text-align: left; width: 450px;"><tbody>
<tr><td><br />
<br />
<div style="color: #561435; text-align: center;">DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT</div><br />
Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val<br />
que vinguis ara. <br />
Ara no temo gens el teu bes glacial, <br />
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara <br />
de més enllà del gual. <br />
<br />
Dels sofriments passats tinc l’ànima madura <br />
per ben morir. <br />
Tot allò que he estimat únicament perdura <br />
en el meu cor, com una despulla de l’ahir, <br />
freda, de tan pura. <br />
<br />
Del llim d’aquesta terra amarada de plors <br />
el meu anhel es desarrela. <br />
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç <br />
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, <br />
ni llast de records! <br />
<br />
I tot el meu futur està sembrat de sal!<br />
Tinc peresa de viure demà encara...<br />
<br />
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, <br />
el dolor que m’espera em fa mal... <br />
<br />
I gairebé donaria, per morir ara <br />
—morir per sempre—, una ànima immortal.<br />
1936</td></tr>
</tbody></table></div></center><br />
<br />
<br />
<br />
<center><br />
<br />
<div style="visibility: visible;"><object data="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" height="35" style="height: 35px; width: 219px;" type="application/x-shockwave-flash" width="219"><param name="movie" value="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" /><param name="quality" value="high" /><param name="scale" value="noscale" /><param name="salign" value="TL" /><param name="wmode" value="transparent"/><param name="flashvars" value="myid=65847575&path=2010/09/03&mycolor=003fad&mycolor2=77ADD1&mycolor3=FFFFFF&autoplay=false&rand=0&f=4&vol=100&pat=0&grad=false"/></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/M%C3%A0riusTorres.Dol%C3%A7%C3%A0ngeldelamort.mp3?revision=1"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></div></center><br />
<br />
<div style="text-align: center;"><a href="http://www.blogger.com/post-edit.g?blogID=6431914832009370222&postID=3385306291713116584#" onclick="Effect.toggle("Torres1","slide"); return false"><img border="0" onmouseout="this.style.opacity=1.0;this.filters.alpha.opacity=100" onmouseover="this.style.opacity=0.5;this.filters.alpha.opacity=50" src="https://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/youtube01.jpg" style="opacity: 1;" /></a><br />
<div id="Torres1" style="display: none;"><object height="364" width="445"><param name="movie" value="http://www.youtube-nocookie.com/v/W19vSbt_EDA?fs=1&hl=es_ES&color1=0x006699&color2=0x54abd6&hd=1&border=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube-nocookie.com/v/W19vSbt_EDA?fs=1&hl=es_ES&color1=0x006699&color2=0x54abd6&hd=1&border=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="445" height="364"></embed></object></div></div><br />
<br />
<br />
<br />
<center><br />
<br />
<div><table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#e2e2e2," style="-moz-background-inline-policy: continuous; -moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(226, 226, 226); background: url("https://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/Arbormortis.jpg") no-repeat scroll 0% 0% transparent; border: 2px solid rgb(181, 181, 181); color: #003399; font-weight: bold; text-align: left; width: 450px;"><tbody>
<tr><td><br />
<div style="color: #073763; text-align: center;">ARBOR MORTIS</div><br />
<i>Al punt que hom naix comença de morir </i><br />
<i>e morint creix, e creixent mor tot dia. </i><br />
(<b>Pere March</b>)<br />
<br />
Déu, al primer batec de cada cor que neix,<br />
sembra dues llavors en una sola argila: <br />
la vida remorosa que cada instant s'esfila, <br />
la mort silenciosa que cada instant s'acreix.<br />
<br />
En l'estança més closa de la nostra existència,<br />
allà on només habiten l'esperança o l'horror,<br />
viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior,<br />
de tot el que es marceix en la nostra vivència.<br />
<br />
Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,<br />
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.<br />
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,<br />
estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.<br />
<br />
Faran les teves fulles una ombra de repòs,<br />
i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors. <br />
1939</td></tr>
</tbody></table></div></center><br />
<br />
<br />
<br />
<center><object data="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" height="35" style="height: 35px; width: 219px;" type="application/x-shockwave-flash" width="219"><param name="movie" value="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" /><param name="quality" value="high" /><param name="scale" value="noscale" /><param name="salign" value="TL" /><param name="wmode" value="transparent"/><param name="flashvars" value="myid=65412114&path=2010/08/29&mycolor=020994&mycolor2=77ADD1&mycolor3=FFFFFF&autoplay=false&rand=0&f=4&vol=100&pat=0&grad=false"/></object><a href="https://sites.google.com/site/assurbaye/arbormortis.mp3?revision=1"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding: 0px 0px 0px 10px;" /></a></center><br />
<br />
No voldria que, abans d'acabar aquest <i>post</i>, em passés per alt voler agrair de tot cor a la <b>Carme Rosanas</b>, del blog <i><b><a href="http://carmerosanas.blogspot.com/">Col·lecció de moments</a></b></i>, la feliç iniciativa de proposar aquest homenatge des de la blogesfera a la figura de <b>Màrius Torres</b>, així com també felicitar la <b>Paeria</b> de <b>Lleida</b> i les institucions que li han fet costat a l'hora d'elaborar el magnífic <i>web</i> que, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement del poeta, han elaborat, un <i>web</i> on, <a href="http://mariustorres.paeria.cat/ca/?set_language=ca">clicant aquí</a>, hi trobarem entre d'altres interessants informacions i enllaços, l'obra poètica de <b>Màrius Torres</b>.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-5160106587128275432010-07-19T04:21:00.004+02:002010-10-05T04:52:54.540+02:00CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (I)<b>Carme Rosanas</b>, des del seu blog <i><a href="http://carmerosanas.blogspot.com/2010/07/centenari-de-marius-torres.html"><b><span style="color: red;">Col·lecció de moments</span></b></a></i> proposa fer, el <b>dia 30</b> del proper mes d'<b>agost</b>, un homenatge des de la catosfera per commemorar el centenari del naixement del poeta lleidatà <b>Màrius Torres</b> (<b>Lleida, 1910</b> - <b>Puig d'Olena</b>, <b>1942</b>), un homenatge al qual em va fer molta il·lusió adherir-me immediatament perquè penso que, a través de la catosfera, entre tots plegats podem sumar-nos al reconeixement a la figura i a la veu d'un gran poeta a qui la vida li va ser gasiva i les circumstàncies històriques que li van tocar viure al final d'aquesta van propiciar un injust desconeixement.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img height="217" onmouseout="this.width=250;this.height=217;" onmouseover="this.width=454;this.height=394;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgb7VtJqGfbl3ryKlb6jfo9oSURXANMu-iORDp3aoAfCk4zXtOQCEb9iieHKldVrlPby6G3IeD8kkmojdyZxmAEreM4lPJND8O1L7or6D0FL6emZxD9NKl6RhRZAEZXbfWmXLZwwpjCUow/s1600/Homenatge_a_M%C3%A0rius_Torres,_Lleida.jpg" width="250" /></div><br />
Des de la diversitat dels nostres <b><i>blogs:</i></b> amics de les <b>lletres</b>, de la <b>música</b>, de les <b>arts</b>, de la <b>cuina</b> (sí, sí: per què no una recepta inspirada en la persona, en l'entorn o en algun dels seus poemes?), animo, com ho ha fet la <b>Carme Rosanas</b>, a sumar-nos a aquest homenatge a <b>Màrius Torres</b> en forma de <b><i>post. </i></b>Fins el dia <b>30 d'agost</b> tenim temps suficient per preparar-lo!<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><img height="217" onmouseout="this.width=250;this.height=217;" onmouseover="this.width=454;this.height=394;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEin-xouHxRhgpRxGwv4U518eouxtmNftCn2cOKZ3L2zoB7VM02INOWargdCVMBTlg2ovsUNE4DVWzQEDUtcO_D0rbC0j117PcqBHZv_Fz90ETDZBP5Z_gMweM9-9XWP-SxtJIbpp_ZFJCU/s1600/Centenari_M%C3%A0rius_Torres_1910-2010.jpg" width="250" /></div><br />
<b>Lluís Llach</b>, a <b>Verges</b>, en el concert amb què es va acomiadar dels escenaris no va obviar citar <b>Màrius Torres</b> qualificant-lo com un dels grans poetas catalans del passat <b>segle XX</b> abans de cantar una de les cançons més emblemàtiques i inspirades del seu extens repertori, la <b><i>Cançó a Mahalta</i></b>, la lletra de la qual és un dels nou poemes que, amb el mateix títol, <b>Màrius Torres</b> va escriure i dedicar a <b>Mercè Figueras</b>, la noia a qui va conèixer al sanatori de <b>Puig d'Olena</b>, a <b>Sant Quirze Safaja</b>, on estaven ingressats degut a la tuberculosi que ambdós patien, una malaltia, aquesta, que <b>Màrius Torres</b>, al contrari de <b>Mercè Figueras</b>, no va poder superar i que l'any <b>1942</b> -el poeta en tenia, doncs, només <b>32</b>!- li va provocar la mort, esdevinguda al mateix sanatori i, per tant, allunyat de tota la seva família, que <b>l'any 1939</b> va haver de marxar, exiliada, a <b>França</b>.<br />
<br />
Escolteu, si us ve de gust, aquesta sentida i esplèndida interpretació de <b>Lluís Llach</b>,<br />
<br />
<a href="http://www.blogger.com/post-edit.g?blogID=6431914832009370222&postID=516010658712827543#" onclick="Effect.toggle("expandirLlach","slide"); return false"><img border="0" onmouseout="this.style.opacity=1.0;this.filters.alpha.opacity=100" onmouseover="this.style.opacity=0.5;this.filters.alpha.opacity=50" src="http://9170685969333385753-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/arxiusdecalassur/clik2.jpg" style="opacity: 1;" /></a><br />
<div id="expandirLlach" style="display: none;"><div style="clear: both; text-align: center;"><object height="364" width="400"><param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/aq9yhyFMcmY&hl=es_ES&fs=1?rel=0&color1=0x006699&color2=0x54abd6&border=1"></param><param name="allowFullScreen" value="true"></param><param name="allowscriptaccess" value="always"></param><embed src="http://www.youtube.com/v/aq9yhyFMcmY&hl=es_ES&fs=1?rel=0&color1=0x006699&color2=0x54abd6&border=1" type="application/x-shockwave-flash" allowscriptaccess="always" allowfullscreen="true" width="400" height="364"></embed></object></div></div><br />
<br />
i el poema titulat <b><i>El cant dels poetes</i></b>:<br />
<br />
<img border="0" height="0" src="http://counters.gigya.com/wildfire/IMP/CXNID=2000002.0NXC/bT*xJmx*PTEyNzk1MDI4OTAzNDcmcHQ9MTI3OTUwMjkwNjg2NyZwPTE4MDMxJmQ9Jmc9MSZvPWJjYjAxYTQ*MGQ*NTRkMGU5OTY1/MDYwYjk3MjE5ODYw.gif" style="height: 0px; visibility: hidden; width: 0px;" width="0" /> <br />
<center><br />
<div style="visibility: visible;"><object data="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" height="35" style="height: 35px; width: 219px;" type="application/x-shockwave-flash" width="219"><param name="movie" value="http://assets.mixpod.com/swf/mp3/mff-stick.swf" /><param name="quality" value="high" /><param name="scale" value="noscale" /><param name="salign" value="TL" /><param name="wmode" value="transparent"/><param name="flashvars" value="myid=60985382&path=2010/07/18&mycolor=055499&mycolor2=77ADD1&mycolor3=ffffff&autoplay=false&rand=0&f=4&vol=100&pat=0grad=false"/></object><a href="http://sites.google.com/site/assurbaye/Elcombatdelspoetes.mp3"><img src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif" style="padding-bottom: 0px; padding-left: 10px; padding-right: 0px; padding-top: 0px;" /></a></div><br />
<br />
<br />
<br />
<center><br />
<table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#e2e2e2," style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(226, 226, 226); background: url(http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg); border-bottom: rgb(181,181,181) 2px solid; border-left: rgb(181,181,181) 2px solid; border-right: rgb(181,181,181) 2px solid; border-top: rgb(181,181,181) 2px solid; color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td>Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre<br />
els morts <br />
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer, <br />
en el combat obscur per la nostra remença <br />
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç. <br />
<br />
Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa <br />
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç <br />
i paga, sota els dits implacables i forts, <br />
el vol de les sagetes amb la seva sofrença. <br />
<br />
Com més dur serà el braç i més potent el puny, <br />
els àgils projectils arribaran més lluny <br />
i serà més daurat el vi de la victòria. <br />
<br />
I del nostre esperit, distès igual que un arc, <br />
els versos volaran amb un impuls tan llarg <br />
que es perdran en el cel inútil de la glòria.<br />
<span style="color: #073763; font-size: x-small;"><span style="font-family: Times, "Times New Roman", serif;"> Màrius Torres</span></span><br />
<div style="color: #073763; font-family: Times, "Times New Roman", serif; line-height: 0.6em;"><span style="font-size: x-small;"> <i> El combat dels poetes.</i></span></div></td></tr>
</tbody></table><br />
<br />
<br />
i animeu-vos a afegir-vos i a promocionar aquest merescut homenatge a <b>Màrius Torres</b>!</center></center>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-50142182908897592472010-07-12T02:09:00.005+02:002010-10-05T04:52:36.415+02:00ESTIMAR TOT AIXÒ DEL MEU PAÍS<div style="text-align: left;">Per celebrar l'èxit d'assistència massiva a la manifestació d'ahir, m'ha semblat adient fer-ho amb uns versos de <b>Josep Maria de Sagarra</b>, concretament els de les darreres estrofes del <b>Cant Sisè</b> de <b><i>El Comte Arnau</i></b>.<br />
<br />
En aquests versos, el poeta ens presenta un <b>comte Arnau</b> moribund que s'adona, quan ja és a les portes de la mort que, malgrat haver estat amo i senyor d'unes terres que creia conèixer pam a pam, mai s'havia aturat a contemplar-ne la bellesa que li oferia el corrent d'un senzill rierol o l'incipient brotar d'un pi novell...</div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkVYSSzZQGILGoQiFGuAA1-d1WyhRZWOoLvT-2e9GMSv65LH7-RRn6kKCZ3_UE8zR1s827B2Yg_HsyX3sZAjOUaqmAjwTPj-SyTQ6AyH_VnoVVes0OhVw1WcEpnuJInbY2kh79Te4iyOA/s1600/Manifestaci%C3%B3_10-VI-10..jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgkVYSSzZQGILGoQiFGuAA1-d1WyhRZWOoLvT-2e9GMSv65LH7-RRn6kKCZ3_UE8zR1s827B2Yg_HsyX3sZAjOUaqmAjwTPj-SyTQ6AyH_VnoVVes0OhVw1WcEpnuJInbY2kh79Te4iyOA/s320/Manifestaci%C3%B3_10-VI-10..jpg" /></a></div><div style="color: #073763; text-align: center;"><b><span style="font-size: x-small;">Fotografia: Josep Colet, del <i>blog</i> <i><a href="http://elcafedenit.blogspot.com/">El cafè de nit</a>.</i></span></b></div><br />
<div style="text-align: left;">Em fa com l'efecte que nosaltres estàvem tranquil·lets perquè també ens pensàvem que ho teníem tot, com a mínim, bastant ben apamat... Sí, d'acord: érem -i continuem sent- conscients que hi ha una terrible crisi econòmica i, conseqüentment, un alarmant atur, i que ens indignem sobremanera quan ens assabantem d'un nou cas de corrupció, i que si la immigració, i que si...</div><br />
<div style="text-align: left;">... Però tenim un País on hi viu gent que no s'adona -o no vol adonar-se- del bé cultural que li han llegat les generacions passades que el van habitar, un llegat cultural on hi figura, en un dels preferentíssims primers llocs, una llengua que ens és <b>PRÒPIA</b>, una llengua que, no obstant haver estat sistemàticament prohibida d'usar de forma oficial des d'aquell fatídic <b>Decreto de Nueva Planta</b>, la gent ha servat, fins i tot m'atreviria a afirmar que de forma instintiva, generació rere generació, però una llengua que encara ara i avui cal defensar amb ungles i dents perquè sabem que a cada petita revifalla que ha anat fent, hi ha hagut qui s'ha entestat en vexar-la i a posar-li tota mena d'entrebancs en nom d'uns cínics postulats “universalistes”.</div><br />
<div style="text-align: left;">El <b>comte Arnau</b>, moribund, s'adona, ja tard, de no haver estimat ni respectat la terra per on havia fet i desfet a la mida del seu gust... Ahir, milers i milers de ciutadans de totes les edats i condicions socials van sortir al carrer per fer saber que ells encara són ben vius, i que estimen, senten, respecten -i exigeixen el respecte que es mereix- la terra i tot el llegat cultural que han rebut, una terra on alguns es creuen tenir encara el pretensiós dret de poder fer i de desfer a la mida del seu gust.</div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj70ARu2yyoOs6MgfcAByW6GIbwyeMEd9yG9xwn70cNsNxuVBq7W6pGLAGNGLFToJqigLie-suF1tE3ghshFeLiSBQvlhCblyQPx8-irP3ndql6c7urv2uvCHQM8ZLR7uZkk7Po1Hx2oXo/s1600/Estatut.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj70ARu2yyoOs6MgfcAByW6GIbwyeMEd9yG9xwn70cNsNxuVBq7W6pGLAGNGLFToJqigLie-suF1tE3ghshFeLiSBQvlhCblyQPx8-irP3ndql6c7urv2uvCHQM8ZLR7uZkk7Po1Hx2oXo/s200/Estatut.jpg" width="172" /></a></div><br />
<br />
<div style="text-align: left;">No seria jo mateix si no m'enrotllés una mica més i no fugís, a la vegada, d'estudi afegint que les dues darreres estrofes d'aquest fragment res tenen a veure en relació amb la temàtica del <b><i>post</i></b>, ja que en els setze versos que les conformen es descriu la mort del <b>comte Arnau</b>, però no m'he pogut estar de transcriure-les i, per tant, també de llegir-les en veu alta perquè qui no les conegui pugui copsar la força realista del moment descrit amb el to poètic amb què <b>Josep Maria de Sagarra</b> era capaç de bastir els seus poemes.</div><br />
<div style="text-align: left;">He sentit a dir moltes vegades que <b>Sagarra</b> fou, més que no pas un poeta, un gran <b><i>versaire</i></b>... Doncs, per mi, que visquin els grans <b><i>versaires</i></b> capaços d'escriure versos com aquests setze amb què s'acaba el <b>Cant Sisè</b> de <b><i>El Comte Arnau</i></b>!</div><br />
<br />
<br />
<center><object type="application/x-shockwave-flash" data="http://radio.zanorg.com/zplayer.swf?mp3=http://dl.dropbox.com/u/8955473/Comte%20Arnau.mp3&c1=cccccc&c2=FF9B59&c3=1304E0&down=1&autoplay=0&vol=75" width="200" height="20"/> <param name="movie" value="http://radio.zanorg.com/zplayer.swf?mp3=http://dl.dropbox.com/u/8955473/Comte%20Arnau.mp3&c1=cccccc&c2=FF9B59&c3=1304E0&autoplay=0&vol=75" /></object><a href="http://sites.google.com/site/assurbaye/comtearnau%28finalcantsis%C3%A8%29%281%29.mp3"><img style="padding:0px 0px 0px 10px;" src="http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/YPqJWPCdoY.gif"/></a><br />
</center><br />
<br />
<br />
<center><table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#e2e2e2," style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(226, 226, 226); background: url("http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg") repeat scroll 0% 0% transparent; border: 2px solid rgb(181, 181, 181); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td>Després del gran desvari s'asserena,<br />
i sembla com que el pit se li ha refet,<br />
i les paraules lentament destrena<br />
sense bellugar-se, amb el respirar quiet.<br />
<br />
—Obriu-me el finestral, que fa un bon dia,<br />
deixeu que em toqui una miqueta el sol,<br />
veig l'aglevat, i veig la rodalia<br />
i algun ocell menut que trenca el vol.<br />
Del llit estant, veig la riera gerda<br />
i aquell matoll que brota, i el camí<br />
amb tot el fistonet de mata verda,<br />
veig allò tan callat que es mou per mi.<br />
Ara penso unes coses que en ma vida<br />
estic segur que jo no he pensat mai,<br />
tot això d'ací baix sento que em crida,<br />
ara que em moro no li ve d'un ai.<br />
<br />
Jo he anat sempre, pel mig o per les vores,<br />
damunt dels lliris o damunt dels fems,<br />
el meu cavall m'ha pres totes les hores<br />
i per mirar-me el món no he tingut temps.<br />
No he judicat si aquesta alzina és bella,<br />
o bé si el faig tenia un verd més clar;<br />
mai m'he aturat a contemplar una estrella<br />
ni he tingut una flor dins de la mà.<br />
Però ara que el repòs, si us plau per força,<br />
em té aturat i em té lligat al llit,<br />
i el vímet del voler me'l sento tòrcer,<br />
s'endolceix el vinagre del despit.<br />
I l'ull que a penes veu, s'obre i s'atura<br />
amb un desig terrible de mirar<br />
tot el color, la gràcia i la figura<br />
d'aquest país que em fan abandonar.<br />
I això que esguardo airosament m'estreva,<br />
ara que em priven d'arriscar-hi el peu,<br />
i me n'adono que la terra meva<br />
és tan ben feta de pertot arreu!<br />
No em dolen els punyals ni els trets de fona,<br />
ni la sang ni els deliris ni el basqueig,<br />
em dol no haver sabut passar una estona<br />
reposant amb la pau d'això que veig.<br />
Si m'ha atret una dona vora un marge,<br />
no he anat amb perles ni ramets de flors,<br />
no he mirat si era fai o si era sarja,<br />
he anat sense pensar, de dret al cos.<br />
I mai m'he dit: que és clara aquesta estona,<br />
el marge verd, la gleva de rovell,<br />
i la pinta i els dits d'una minyona<br />
que es pentina la mata del cabell.<br />
I més endins un terrassà amb l'arada,<br />
i allà un pinet que encara és un reboll,<br />
i al cel una oreneta espitregada,<br />
i tot plegat sentida de fonoll.<br />
Si hagués pensat així, si aquestes coses<br />
s'haguessin fos a dintre del meu greix,<br />
m'hauria dit: Ets boig com les aloses<br />
i m'hauria rigut de mi mateix.<br />
I ara el meu desmenjar em sembla mentida,<br />
i avui que fa aquest cel i fa tan bo,<br />
comprenc que no he tret suc d'aquesta vida<br />
perquè no he sabut veure tot això.<br />
Ai, muntanyoles, degotants rieres,<br />
arbres menuts, caminalets de pau,<br />
tant que conec tresqueres i dreceres<br />
i em costa tant de dir l'adéu-siau!...<br />
És ben trist de girar sempre l'esquena<br />
i ser bèstia de cau o de pendís!<br />
És ben trist no mirar! Val tant la pena<br />
d'estimar tot això del meu país!...<br />
<br />
I aquí va parar en sec, i es desmaiava,<br />
que havia fet, parlant, un gran esforç;<br />
pels dintres de la cambra s'olorava<br />
un gemec de cançó d'enterramorts.<br />
I va entrar tot de ple dins l'agonia,<br />
el cor s'anà aturant poc a poquet,<br />
la llengua s'encallava i no es movia,<br />
el rostre groc i tremolant de fred.<br />
I després es sentí aquella ranera,<br />
i aquell esparpillar-se de l'ull tort...<br />
tot allò que s'espera i no s'espera,<br />
i el riure sense llavis de la mort...<br />
<br />
Ran de finestra un roquerol xisclava,<br />
quan varen cloure els ull al comte Arnau,<br />
i el cel era d'un blau que esgarrifava,<br />
d'un blau que feia angúnia de tan blau.<br />
<span style="color: #073763; font-size: x-small;"><span style="font-family: Times,"Times New Roman",serif;"> Josep. M. de Sagarra</span></span><br />
<div style="color: #073763; font-family: Times,"Times New Roman",serif; line-height: 0.6em;"><span style="font-size: x-small;"> <i> El comte Arnau</i> (fragment final del Cant Sisè).</span></div></td></tr>
</tbody></table></center>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com19tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-83721193032124198392010-06-11T19:01:00.016+02:002011-02-22T04:20:35.494+01:00MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT (II)Fa uns quants dies, l'amic <b>Titus</b>, l'autor del blog <b><i>El imperio de los sinsentidos</i></b>, va publicar-hi un <b><i>post</i></b> on hi va transcriure tot sencer un article titulat <b><i><a href="http://elblogdetitus.blogspot.com/2010/05/pachelbel-guardiola-i-marti-dominguez.html">Pachelbel, Guardiola i Martí Domíngez</a></i></b>, un article que el<b> biòleg</b> i <b>catedràtic</b> de <b>Periodisme</b> de la <b>Universitat</b> de <b>València</b>, <b><a href="http://www.escriptors.cat/autors/dominguezm/index.php">Martí Domínguez</a></b>, va escriure per a l'edició valenciana de <b><i>El País</i></b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhNU4Zk6PaaDTz12hQELUI9UPjypdeqfFPQlFtfL9Nm1-vIlQEwJxnljQdth-xS4tM1WS-TpFPMIid4oQfGxYzYGEjJf7FP31lzyGB75qo8rPis5u9B6LbznrqUxFQMZrnVjsX3l_wP_o/s1600/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_meravelles._Portells_tancats..jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies" border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhNU4Zk6PaaDTz12hQELUI9UPjypdeqfFPQlFtfL9Nm1-vIlQEwJxnljQdth-xS4tM1WS-TpFPMIid4oQfGxYzYGEjJf7FP31lzyGB75qo8rPis5u9B6LbznrqUxFQMZrnVjsX3l_wP_o/s200/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_meravelles._Portells_tancats..jpg" title="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies" width="186" /></a></div><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="font-size: x-small;"><span style="color: #3d85c6;">Hieronymus Bosch. Tríptic </span><i style="color: #3d85c6;">El jardí de les delícies</i><span style="color: #3d85c6;"> (portells tancats)</span></span></div><br />
En el citat article i malgrat definir-se com a poc seguidor del futbol, <b>Martí Domínguez</b> explicava que, gràcies a la seriositat, al rigor, a un controlat entusiasme, amb l'afegit d'una assenyada dosi d'humilitat i d'exquisida educació al front d'un jove i entusiasta equip de futbol, en <b>Pep Guardiola</b> havia aconseguit que l'activista cultural i editor <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Eliseu_Climent_i_Corber%C3%A0">Eliseu Climent</a></b>, així com ell mateix, dues persones poc, o gens, interessades en aquest esport, ara seguissin, amb interès, el brillant joc que practica el <b>Barça</b>.<br />
<br />
Sóc, des de fa temps -ja no sé quantes vegades ho he dit-, un entusiasta admirador de <b>Martí Domínguez</b>, del qual n'he parlat ja en tres <b><i>posts</i></b>: El primer, al blog <b><i>Samfaina d'Arts</i></b>, on el 16 d'abril del 2008, en un post titulat <b><i><a href="http://samfainadarts.blogspot.com/2008/04/des-de-fa-molts-i-molts-anys-per-molts.html">Una recomanació per Sant Jordi</a></i></b>, parlava abastament de <b><i>Bestiari</i></b>, una recopilació en forma de llibre d'una sèrie d'articles que <b>Martí Domínguez</b> va publicar al setmanari valencià <b><i>El Temps</i></b>; el segon, publicat, també a <b><i>Samfaina d'Arts</i></b> el dia 22 d'abril del 2009 i titulat <b><i><a href="http://samfainadarts.blogspot.com/2009/04/no-novetats-sant-jordi-i-ii.html">No-novetats Sant Jordi 2009 (i II)</a></i></b>, on feia esment de <i><b>Les confidències del comte de Buffon</b></i>, la primera novel·la de <b>Martí Domínguez</b>, amb la qual va guanyar, el 1997, el <b>Premi Andròmina</b> de narrativa, i un tercer titulat <a href="http://calassur.blogspot.com/2009/10/marti-dominguez-illustrat.html">Martí Domínguez, il·lustrat</a>, ja més recent i publicat aquí, a <b><i>Ca l'Assur</i></b>, el 13 d'octubre del 2009, on vaig transcriure i il·lustrar amb fotografies un dels articles que conformen el llibre <b><i>Bestiari</i></b>, un article on <b>Martí Domínguez</b> parlava dels <b>corniols</b>, i ho vaig fer per mostrar -i per demostrar- que, a partir de qualsevol tema relacionat amb la <b>Natura</b> com era el cas, en aquell article, dels <b>corniols</b>, unes senzilles flors que creixen en hàbitats boscosos, <b>Martí Domínguez</b> ofereix al lector tot un gavadal d'informació relacionada amb les <b>Arts plàstiques</b>, la <b>Literatura</b> i les <b>Humanitats</b> en general per tal d'incitar la curiositat del lector.<br />
<br />
Una cosa força semblant al que em passa amb <b>J. S. Bach</b>, que quan escolto alguna de les magnífiques composicions que ens va llegar, em costa que em vingui de gust escoltar obres d'altres compositors, quan rellegeixo algun article de <b><i>Bestiari</i></b>, estrany és que no en rellegeixi un altre i un altre i un altre..., i que sempre hi trobi nous al·licients que m'engresquen la curiositat.<br />
<br />
Pocs dies després, doncs, que en <b>Titus</b> publiqués l'article esmentat, la <b>Pilar</b>, al <b><i>blog</i></b> que publica sota el títol de <b><i><a href="http://mm-actualidad.blogspot.com/">Pequeño formato</a></i></b>, parlava, en un <b><i>post</i></b>, de <b><i>Els set pecats capitals</i></b>, una taula pintada per <b>Hieronymus Bosch</b>, conegut també com <b>El Bosco</b>, taula que pot admirar-se, junt amb d'altres i magnífiques obres del pintor flamenc, al <b>Museu del Prado</b>, un <b><i>post</i></b>, aquest de la <b>Pilar</b>, que em va recordar immediatament un dels articles de <b><i>Bestiari</i></b>, on <b>Martí Domínguez</b> esmentava aquest pintor i, per una altra banda, l'<b>Atticus</b>, al <b><i>Blog de Atticcus</i></b>, publicava un altre <a href="http://elblogdeatticus.blogspot.com/2010/05/la-lune-blanche-paul-verlaine.html"><b><i>post</i></b> on parlava de la poesia de <b>Paul Verlaine</b></a>, un <b><i>post</i></b> que novament em va recordar que <b>Martí Domínguez</b> també citava aquest poeta francès en un dels seus articles publicats a <b><i>Bestiari</i></b>.<br />
<br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:70px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnOdsa8XHyCpfqZs0jcKsdj8JmUb-6BiDiwpw4Bvty3jqu5er1RvH5aug8f9aqtAMJfC92ROy2G6ppEY-5qsHi-L2FlZp5AtHzFQ_vXfs2ZQLn9tZOSeNQRZzh0H8OcqdNW_45XMye2zk/s1600/Hieronymus_Bosch_Els_set_pecats_capitals+01.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 5px;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch: Els set pecats capitals" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjnOdsa8XHyCpfqZs0jcKsdj8JmUb-6BiDiwpw4Bvty3jqu5er1RvH5aug8f9aqtAMJfC92ROy2G6ppEY-5qsHi-L2FlZp5AtHzFQ_vXfs2ZQLn9tZOSeNQRZzh0H8OcqdNW_45XMye2zk/s200/Hieronymus_Bosch_Els_set_pecats_capitals+01.jpg" title="Hieronymus Bosch: Els set pecats capitals" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiUebZjEfdtix1A1jIJ88ZyzA1zuwhNdhek4UIYYvAK-pcLvZkekMshPbb7tad1-KfMoVV2dNUk32Vp7LUnTHwmRjpXS1tf4C2hZ-KACE_fW-_KheMGVbjJX9rTHEYeS9dr62_xByjU2g/s1600/Hieronymus_Bosch._Els_set_pecats_capitals_(detall)+01.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 0px;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch: Els set pecats capitals (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjiUebZjEfdtix1A1jIJ88ZyzA1zuwhNdhek4UIYYvAK-pcLvZkekMshPbb7tad1-KfMoVV2dNUk32Vp7LUnTHwmRjpXS1tf4C2hZ-KACE_fW-_KheMGVbjJX9rTHEYeS9dr62_xByjU2g/s200/Hieronymus_Bosch._Els_set_pecats_capitals_(detall)+01.jpg" title="Hieronymus Bosch: Els set pecats capitals (detall)" /></a></td></tr>
</tbody></table><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="font-size: x-small;"><span style="color: #3d85c6;">Hieronymus Bosch. </span><i style="color: #3d85c6;">Els set pecats capitals</i><span style="color: #3d85c6;"> (esquerra) i detall (dreta)</span></span></div><br />
Des que vaig començar aquest nou <b><i>blog</i></b>, tenia molt clar que parlaria en més d'una ocasió de <b>Martí Domínguez</b>, i com que aquests darrers dies la casualitat ha fet que l'hagi tingut molt present, em ve de gust transcriure, i il·lustrar fins a la mida que em sigui possible, un altre dels articles de <b><i>Bestiari</i></b>, precisament un en què <b>Hieronymus Bosch</b> hi és esmentant just al començament per anar a parar, a través d'ocells, papallones i insectes, i tot citant obres de <b>Jan Brueghel el Vell</b>, d'<b>Albrecht Dürer</b> i de <b>Pisanello</b> a unes pintures de <b>Dalí</b>, un article titulat <b><i>Llagostes surrealistes</i></b>, i que penso que potser pot resultar interessant per a molts.<br />
<br />
<div style="text-align: left;"><b>(Degut a la llargada que ja va adquirint el <i>post</i> -i és que no tinc remei: com m'agradaria ser molt més concís a l'hora d'escriure!-, les fotografies que tot seguit veureu que il·lustren aquest article són d'una mida molt reduïda però, clicant sobre elles, les veureu ampliades per poder observar millor els detalls.)</b></div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivoVMHOp5XMfC-4QMiDmHkHy7ew751uNFXVR8CkBy19c85VF8KVFDXgPDO97onEORH26JeRADPBrGdty5IvZcSFBZWXx-QVCil5bLy7fH3dYHnkdLqVzScfvPITPvw0_nrBF0k19-Ck3E/s1600/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_meravelles.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img 0="" alt="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies" border="0" height="106" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivoVMHOp5XMfC-4QMiDmHkHy7ew751uNFXVR8CkBy19c85VF8KVFDXgPDO97onEORH26JeRADPBrGdty5IvZcSFBZWXx-QVCil5bLy7fH3dYHnkdLqVzScfvPITPvw0_nrBF0k19-Ck3E/s200/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_meravelles.jpg" title="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies" /></a></div><br />
<br />
<div style="color: #ff8000; text-align: center;"><b><span style="font-size: large;">Llagostes surrealistes</span></b></div><blockquote>Una de les coses que més he admirat del famós tríptic <b><i>El jardí de les delícies</i></b> de <b>Hieronymus Bosch</b> és la perfecció amb què hi són pintats els animals. <b>Bosch</b>, amb ull d'expert naturalista, reprodueix acuradament un <b>blauet</b>, un <b>rupit</b>, un <b>gaig</b>, una <b>cadernera</b> i una <b>puput</b>, i molts altres ocells, així com una papallona <b>nimfàlid</b> (<b><i>Aglais urticae</i></b>) i un monstre amb ales de papallona <b>satírid</b>.</blockquote><br />
De dalt a baix i d'esquerra a dreta: <b>blauet</b>, <b>rupit</b>, <b>gaig</b>, <b>cadernera</b>, <b>puput</b>, papallona <b><i>Aglais urticare</i></b> i papallona <b>satírid</b>:<br />
<br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align: center;margin-left: 60px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5W1Lrye3NXjQu4dGC-OfRE5lO0lyoHbryDWJOVVZpPHK5DY8YHnYzY4gHOovqxsIjUbZ8xTC74wGk0StxAkfXSz0VMxuciDGkl72QoTXMGucfekxQUeWlPdOgJWZTr_tjdJqSyrI-skw/s1600/Blauet+%28foto%29.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 5px;" target="blank"><img alt="Blauet" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh5W1Lrye3NXjQu4dGC-OfRE5lO0lyoHbryDWJOVVZpPHK5DY8YHnYzY4gHOovqxsIjUbZ8xTC74wGk0StxAkfXSz0VMxuciDGkl72QoTXMGucfekxQUeWlPdOgJWZTr_tjdJqSyrI-skw/s90/Blauet+%28foto%29.jpg" title="Blauet" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaDt_q8Nxc5fNW-larYXzDU-4LOkRZOwu-UuS0GIpgAqrRqfuM57Gkaff96xpTSlbIYEK_C0A8_RmQhDbIcAct_DyQqUhE-tgQYxsTKH9Qi7wfu8rAnwgWsPdZdlBRnIkky94iz6hgiiA/s1600/Pit_roig.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 5px;" target="blank"><img alt="Rupit" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgaDt_q8Nxc5fNW-larYXzDU-4LOkRZOwu-UuS0GIpgAqrRqfuM57Gkaff96xpTSlbIYEK_C0A8_RmQhDbIcAct_DyQqUhE-tgQYxsTKH9Qi7wfu8rAnwgWsPdZdlBRnIkky94iz6hgiiA/s90/Pit_roig.jpg" title="Rupit" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhVLmHKKUsnToE6Pyag6QaPbmvtylyPb9d9QUsBt_Kmb2DXUIcTLGcvyl3SptLqwJ7ge8EysgLlJmzs1QXjJ3r8-vObcGfwuGrEf0OyKcXKLGBbiN4lS2a9ZTgDHG7Nc4aTNic7TQ-F7M/s1600/Gaig_(foto).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 5px;" target="blank"><img alt="Gaig" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjhVLmHKKUsnToE6Pyag6QaPbmvtylyPb9d9QUsBt_Kmb2DXUIcTLGcvyl3SptLqwJ7ge8EysgLlJmzs1QXjJ3r8-vObcGfwuGrEf0OyKcXKLGBbiN4lS2a9ZTgDHG7Nc4aTNic7TQ-F7M/s90/Gaig_(foto).jpg" title="Gaig" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtt5Myux9xdGytMKBnPAvTddJHuX5q-VNdxRLMwGfbEHuKLKhGjSn7cJL6YaB2fLTloo2fQYCQdeA_kiFoOdnc4Qaks5Ht5JVtEpEBWD8LfpJMHTSwBgXRENrCznAQw3qVeyhNXUdNrkI/s1600/Cadernera_(foto).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 0px;" target="blank"><img alt="Cadernera" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhtt5Myux9xdGytMKBnPAvTddJHuX5q-VNdxRLMwGfbEHuKLKhGjSn7cJL6YaB2fLTloo2fQYCQdeA_kiFoOdnc4Qaks5Ht5JVtEpEBWD8LfpJMHTSwBgXRENrCznAQw3qVeyhNXUdNrkI/s90/Cadernera_(foto).jpg" title="Cadernera" /></a></td></tr>
</tbody></table><table style="table-layout: fixed; width: 524px; text-align: center;margin-left: 60px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj5yY1g6KfIn_QbOeawAurlRC2M1_X_vk5kx2aic0rIlqd2UU_M2ZQxYhwhG6g4mvwIKybUr-aF2QV6VtQ7dy3omGIgMYAFItSqvYDb4on88aqe9Gu45lFvLxXeOs5gfvSNnJk31Y5eVY8/s1600/Puput_(foto).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 10px; margin-right: 10px;" target="blank"><img alt="Puput" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj5yY1g6KfIn_QbOeawAurlRC2M1_X_vk5kx2aic0rIlqd2UU_M2ZQxYhwhG6g4mvwIKybUr-aF2QV6VtQ7dy3omGIgMYAFItSqvYDb4on88aqe9Gu45lFvLxXeOs5gfvSNnJk31Y5eVY8/s90/Puput_(foto).jpg" title="Puput" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrPPcG125Nn4YgTh1GxreEmrvAf50xakHLqKmV4CQJxAjBbkWi0xo1YEUwPv-kmeNi-b4IYt9vBITClS2mW3LhRNtFLMZkRqeSnjLNz_RX5cOGKpb6HW4DSiNSxOYRXsMTNLAUL68jvUA/s1600/Aglais_urticae_(foto).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px;" target="blank"><img alt="Aglais Urticae" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgrPPcG125Nn4YgTh1GxreEmrvAf50xakHLqKmV4CQJxAjBbkWi0xo1YEUwPv-kmeNi-b4IYt9vBITClS2mW3LhRNtFLMZkRqeSnjLNz_RX5cOGKpb6HW4DSiNSxOYRXsMTNLAUL68jvUA/s90/Aglais_urticae_(foto).jpg" title="Aglais Urticae" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-6iZNTChufi-gP9wUg_jknxW7Uib7zpyf5DvyTggW5pJGgd79UBF809rFcMmuO7DFM2ITilr9WJNgeo1l9aHoZVX230kruKjoHjeSUAtWnGa8FXcCc-qEQvp1lO0ts0wNtwbwp70SeF0/s1600/Pararge_aegeria.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 0px; margin-right: 10px;" target="blank"><img alt="Pararge Aegeria" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-6iZNTChufi-gP9wUg_jknxW7Uib7zpyf5DvyTggW5pJGgd79UBF809rFcMmuO7DFM2ITilr9WJNgeo1l9aHoZVX230kruKjoHjeSUAtWnGa8FXcCc-qEQvp1lO0ts0wNtwbwp70SeF0/s90/Pararge_aegeria.jpg" title="Pararge Aegeria" /></a></td></tr>
</tbody></table><br />
<blockquote>Els detalls naturalístics no els deixa a l'atzar, i cada pinzellada de color està extremadament cuidada.</blockquote><br />
Del panell central (el <b><i>Paradís</i></b>) del tríptic <b><i>El jardí de les delícies</i></b>, vegeu en els dos següents detalls, extrets amb el <b>Google Earth</b>, en primer lloc, un grup d'ocells format per un <b>blauet</b>, un <b>rupit</b>, una <b>cadernera</b> i una <b>puput</b>. L'ocell amb el caparró vermell (entremig del <b>rupit</b> i de la <b>puput</b>) i que a l'article no surt citat, m'ha semblat que era un <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Picot_verd">picot verd</a></b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioYC6ZIbsc9mLfUQfdnMB87scrRv-cXGfXHYquQ8tXeiDt4N_f7BGcSNzuQfUSitFzEZyYbkSrK5KDLgaWOpP0lNN-VUMe59V2_XJLOPj8NnbikDH6jx5MMXdGMhRRpBbqUaw7-cSO8X4/s1600/Hieronymus_Bosch_.El_jard%C3%AD_de_les_del%C3%ADcies_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" border="0" height="154" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEioYC6ZIbsc9mLfUQfdnMB87scrRv-cXGfXHYquQ8tXeiDt4N_f7BGcSNzuQfUSitFzEZyYbkSrK5KDLgaWOpP0lNN-VUMe59V2_XJLOPj8NnbikDH6jx5MMXdGMhRRpBbqUaw7-cSO8X4/s200/Hieronymus_Bosch_.El_jard%C3%AD_de_les_del%C3%ADcies_(detall).jpg" title="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" width="200" /></a></div><br />
En aquest segon detall s'hi pot veure perfectament una papallona <b>nimfàlid</b> (<b>Aglais urticae</b>) i un <b>gaig</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Oed8xlDX3A86MCXrBZKLPIxAQO0zHT_bVanlTOjY3vNDQOYMHo9jRLB9cjAlv1P20qyG8s4YRvu32FQNUNXdZN6WeWhEwmN0jYFCzOmi0JRnX2EoujFkbAYABZxdus3kcJiwVdQaYBE/s1600/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_del%C3%ADcies_(detall_Papallona_nimf%C3%A0lid_i_gaig).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi9Oed8xlDX3A86MCXrBZKLPIxAQO0zHT_bVanlTOjY3vNDQOYMHo9jRLB9cjAlv1P20qyG8s4YRvu32FQNUNXdZN6WeWhEwmN0jYFCzOmi0JRnX2EoujFkbAYABZxdus3kcJiwVdQaYBE/s200/Hieronymus_Bosch._El_jard%C3%AD_de_les_del%C3%ADcies_(detall_Papallona_nimf%C3%A0lid_i_gaig).jpg" title="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" /></a></div><br />
Del panell de la dreta del tríptic (l'<b><i>Infern</i></b>), vegeu el monstre amb ales de papallona <b>satírid</b> a què fa referència el text de l'article. Les papallones<b> satírid</b> es caracterizen perquè tenen a les ales unes taques rodones anomenades <b>ocels</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieEqps_FlK6A9t6JoItpisepJVWR9Nc9fktsOObCZkal_Zf7D4XpNyI01gIWXHF1M44E5NCkD0XIoBWDITyJ_3zE-rxZZApvBtJ_1OK_X_m4sLmrLo-lzoGbWVRe3McC1AF0Udpy_Lu9w/s1600/Hieronymus_+Bosch_El_+jard%C3%AD_de_les_Del%C3%ADcies_%28detall%29.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" border="0" height="162" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEieEqps_FlK6A9t6JoItpisepJVWR9Nc9fktsOObCZkal_Zf7D4XpNyI01gIWXHF1M44E5NCkD0XIoBWDITyJ_3zE-rxZZApvBtJ_1OK_X_m4sLmrLo-lzoGbWVRe3McC1AF0Udpy_Lu9w/s200/Hieronymus_+Bosch_El_+jard%C3%AD_de_les_Del%C3%ADcies_%28detall%29.jpg" title="Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)" width="200" /></a></div><br />
<blockquote>I el mateix faria un seguidor seu, <b><i>Brueghel el Vell</i></b>, que ha deixat bellíssims apunts naturalístics en els seus quadres, especialment en aquells olis de la <b>Galeria Doria-Pamphili</b>,</blockquote><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQw6mYlVqV48alWEm5IpkCV1pibYiBpMctwAl-8Ihhj0_COopBnncjbfhRp0nzj98-XuFuTNt9qL9yTpUkP8zGFShwqskroLV50OwPDVmsWX-MKz95VpooTfl8Hd9cuywQnJCIjL5hVU8/s1600/Jan_Brueghel_el_Vell_._Jard%C3%AD_del_Ed%C3%A8n_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Jan Brueghel. Jardí de l'Edén" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgQw6mYlVqV48alWEm5IpkCV1pibYiBpMctwAl-8Ihhj0_COopBnncjbfhRp0nzj98-XuFuTNt9qL9yTpUkP8zGFShwqskroLV50OwPDVmsWX-MKz95VpooTfl8Hd9cuywQnJCIjL5hVU8/s320/Jan_Brueghel_el_Vell_._Jard%C3%AD_del_Ed%C3%A8n_(detall).jpg" title="Jan Brueghel. Jardí de l'Edén" /></a></div><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Jan Brueghel el Vell. <b><i>El jardí de l'Edèn</i></b></span></div><br />
<blockquote>i en una natura morta dipositada a la <b>National Gallery of Art</b> de <b>Washington</b>,</blockquote><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf0-AR4UudcCV9ju5YaD089COHTdaCo_FUSCGaY3WqS6Jm69ZMv9F-ksr20NfUf61agzA_Hxa1jksxFUCDf7AjCiC9EEq_lYvNt-1nyXhHIz_CJ4HMWAKpb8rq4Kan75qmFgQwbuZGj64/s1600/Jan_Brueghel_el_Vell._Cistell_amb_flors.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors" border="0" height="127" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjf0-AR4UudcCV9ju5YaD089COHTdaCo_FUSCGaY3WqS6Jm69ZMv9F-ksr20NfUf61agzA_Hxa1jksxFUCDf7AjCiC9EEq_lYvNt-1nyXhHIz_CJ4HMWAKpb8rq4Kan75qmFgQwbuZGj64/s200/Jan_Brueghel_el_Vell._Cistell_amb_flors.jpg" title="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors" width="200" /></a></div><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Jan Brueghel el Vell. <b><i>Cistella amb flors</i></b></span></div><br />
<blockquote>on defineix fins als darrers detalls una <b>marieta de set punts</b>, una <b>mosca</b> damunt d'una tulipa,</blockquote><br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:80px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKD65znxJTldRvcryzwcL95Y6_1W8M8yCdkfIB-S0894YxgjkqphuCstMFYmBOROguv7oMcQcQpO9P7E7llGKgxjVqFukUqPdanauC6gm37ZBnssOtXF4qGzl38vjy_JzQGM_QUAANif8/s1600/Marieta_de_set_punts.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Marieta de set punts" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKD65znxJTldRvcryzwcL95Y6_1W8M8yCdkfIB-S0894YxgjkqphuCstMFYmBOROguv7oMcQcQpO9P7E7llGKgxjVqFukUqPdanauC6gm37ZBnssOtXF4qGzl38vjy_JzQGM_QUAANif8/s120/Marieta_de_set_punts.jpg" title="Marieta de set punts" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKxBjfdeF8Jlvx5aGZrUxbHeWuLhSWyZo4yJeB-rMPBHAC7zWm_E7Xs-vn8plEhR0TMrxFHJZLA8oz5-jgnEO6vOtO0_WpBrklki5EvReHMMb9QYdutFOtenFx2e8eTLDeq4K3bJQzYRQ/s1600/Jan_Brueghel_el_Vell._Cistell_amb_flors_(detall2).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhKxBjfdeF8Jlvx5aGZrUxbHeWuLhSWyZo4yJeB-rMPBHAC7zWm_E7Xs-vn8plEhR0TMrxFHJZLA8oz5-jgnEO6vOtO0_WpBrklki5EvReHMMb9QYdutFOtenFx2e8eTLDeq4K3bJQzYRQ/s120/Jan_Brueghel_el_Vell._Cistell_amb_flors_(detall2).jpg" title="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)" /></a></td></tr>
</tbody></table><br />
<blockquote>i un <b>escarabat</b> de la família dels <b>Clèrids</b> (<b>Trichodes apiarius</b>).</blockquote><br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:80px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_A_kpnLZyDGDz1GRDWyzrl3jDYzM1JSANiyv-1xgb7iccMVWchaQeSI7Sx64kQncLoCTsbZJBGqIj2tku_JBSkDU0BN1BM8tltKtX949hKRYLCRnBbhjgTvypykTlQ2wn-fc48-wugZo/s1600/Trichodes_apiarius.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Trichodes Apiarius" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg_A_kpnLZyDGDz1GRDWyzrl3jDYzM1JSANiyv-1xgb7iccMVWchaQeSI7Sx64kQncLoCTsbZJBGqIj2tku_JBSkDU0BN1BM8tltKtX949hKRYLCRnBbhjgTvypykTlQ2wn-fc48-wugZo/s120/Trichodes_apiarius.jpg" title="Trichodes Apiarius" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIHKHOmc_b4NeuCCzik7e0N9qXOYZS8Emd1cSL5OxZqOnbWGNELRaciVqb2rih4jxFWMeL0bpz-dqrSnNdUoV_1iXgrMNNwNRb5vLCNQr9IPj6-UyZ94nSUWcjlyOQlhW1YTMuDrrEKHY/s1600/Jan_Brueghel_.Cistell_amb-flors_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgIHKHOmc_b4NeuCCzik7e0N9qXOYZS8Emd1cSL5OxZqOnbWGNELRaciVqb2rih4jxFWMeL0bpz-dqrSnNdUoV_1iXgrMNNwNRb5vLCNQr9IPj6-UyZ94nSUWcjlyOQlhW1YTMuDrrEKHY/s120/Jan_Brueghel_.Cistell_amb-flors_(detall).jpg" title="Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)" /></a></td></tr>
</tbody></table><br />
<blockquote>I això és el que voldria suggerir amb aquestes ratlles: que fins i tot a l'hora de pintar un insecte vol atenció i estudi. No debades, <b>Albrecht Dürer</b> va realitzar moltíssims dibuixos i esbossos naturalístics, i les seues papallones en l'<b><i>Adoració dels mags</i></b></blockquote><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhv_z58pjmW-OuRWsfr98AGWZ73ffNjdjhlSMIQg3KtD1xVKEdN4QL9e1n8jrrXqn2yDH7ftvd7G0IrT_jmrrIv_2PjQ3h46iPHt9uQDtVl_aqTf4ZYlAEX2mb3URjjjM3-drhbbYio38g/s1600/Albrecht_D%C3%BCrer_-_L'Adoraci%C3%B3_dels_mags.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Albrecht Dürer.L'Adoració dels Mags" border="0" height="178" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhv_z58pjmW-OuRWsfr98AGWZ73ffNjdjhlSMIQg3KtD1xVKEdN4QL9e1n8jrrXqn2yDH7ftvd7G0IrT_jmrrIv_2PjQ3h46iPHt9uQDtVl_aqTf4ZYlAEX2mb3URjjjM3-drhbbYio38g/s200/Albrecht_D%C3%BCrer_-_L'Adoraci%C3%B3_dels_mags.jpg" title="Albrecht Dürer.L'Adoració dels Mags" width="200" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Albercht Dürer. <b><i>L'adoració dels mags</i></b></span></div><br />
<blockquote>(el <b>pièrid <i>Colias croceus</i></b> i el <b>nimfàlid <i>Cynthia cardui</i></b>) i l'escarabat <b>cérvol volador</b> (<b><i>Lucanus cervus</i></b>) estan dibuixats amb saviesa.</blockquote><br />
D'esquerra a dreta: Papallona <b><i>Colias croceus</i></b>, papallona <b><i>Cynthia cardui</i></b>, i l'escarabat <b>cérvol volador</b>:<br />
<br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:60px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW91QBb6Kj4wfDqiS1M92J6VbMBDhsP61PJeBoCRMsMuFHQzhzUTnv2Lq96_WmeXWPcr_VIt6Mt-DrV5aD4cyC9nHMjSy4nebKCzC0KTjnGk0NjRBS66xdNF6nztp-sIoqPYTqdsjO2H0/s1600/Colias_croceus.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Colias croceus" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiW91QBb6Kj4wfDqiS1M92J6VbMBDhsP61PJeBoCRMsMuFHQzhzUTnv2Lq96_WmeXWPcr_VIt6Mt-DrV5aD4cyC9nHMjSy4nebKCzC0KTjnGk0NjRBS66xdNF6nztp-sIoqPYTqdsjO2H0/s120/Colias_croceus.jpg" title="Colias croceus" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjk_3-oL2-srgw7h_7p058I5OYmzYc8yMzLMHx5KeBtrfjBrLxtfHnyUFH1D4kkdCS1pSSR5K-g8doNO1sjBN_fmGhvprBG1MIOQGfCv-zTE9kkA5S43LOsclXogzKT9kk0K1i3yNVVz7U/s1600/Cynthia_cardui.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Cynthia cardui" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjk_3-oL2-srgw7h_7p058I5OYmzYc8yMzLMHx5KeBtrfjBrLxtfHnyUFH1D4kkdCS1pSSR5K-g8doNO1sjBN_fmGhvprBG1MIOQGfCv-zTE9kkA5S43LOsclXogzKT9kk0K1i3yNVVz7U/s120/Cynthia_cardui.jpg" title="Cynthia cardui" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVZiO3HVeHFI9pwlUuQfUQ9U8T_tHb1MhHUohtorumWdk6AqhWlgW6jVqpuYoShiIOXxbS5KaqxtfPq14rWHpRiWIqy5Re7Ijb7vbklyXiClBjY7o5hQH-pUV2W3Vv0_yapGwHHLha4RA/s1600/C%C3%A9rvol_volador.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Cérvol volador" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVZiO3HVeHFI9pwlUuQfUQ9U8T_tHb1MhHUohtorumWdk6AqhWlgW6jVqpuYoShiIOXxbS5KaqxtfPq14rWHpRiWIqy5Re7Ijb7vbklyXiClBjY7o5hQH-pUV2W3Vv0_yapGwHHLha4RA/s120/C%C3%A9rvol_volador.jpg" title="Cérvol volador" /></a></td></tr>
</tbody></table><br />
Al la part inferior dreta de <b><i>L'Adoració dels mags</i></b> reproduïda més amunt, i malgrat la poca resolució de la fotografia, s'hi pot observar l'escarabat <b>cérvol volador</b> i, a la part inferior de la banda esquerra, les dues papallones que es citen al text: L'una, la <b><i>Cynthia cardui</i></b> està situada sobre la pedra rodona que hi ha al costat de la Mare de Déu, i l'altra, la <b><i>Colias croceus</i></b>, és a l'herba que creix a la mateixa pedra.<br />
<br />
En el detall de <b><i>L'Adoració dels mags</i></b> reproduït aquí sota es poden veure les dues papallones amb molta més definició,<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1YH2-C7EJer26vxdzKWtukpa4YQDMvhmIb3P2DXU_if_yRrHj0UjJyVvJ98n7rT4R6IylX3YDFmRC6jhO89Iw-bzh08jcymLDG9GSOXw8zXbGJYR6a-yxRvSMmwY49N4sSfoIVVE1vVQ/s1600/Albert_D%25C3%25BCrer._L%2527Adoraci%25C3%25B3_dels_Reis_Mags_%2528detall%2529.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img style="-moz-box-shadow: 5px 5px 5px #cccccc;-webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #cccccc;-ms-filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cccccc, direction=125,strength=10);filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cccccc, direction=125,strength=10);" height="275" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg1YH2-C7EJer26vxdzKWtukpa4YQDMvhmIb3P2DXU_if_yRrHj0UjJyVvJ98n7rT4R6IylX3YDFmRC6jhO89Iw-bzh08jcymLDG9GSOXw8zXbGJYR6a-yxRvSMmwY49N4sSfoIVVE1vVQ/s400/Albert_D%25C3%25BCrer._L%2527Adoraci%25C3%25B3_dels_Reis_Mags_%2528detall%2529.png" width="400" /></a></div><br />
<br />
i aquí sota hi podeu copsar tota la perfecció amb que <b>Dürer</b> va pintar el <b>cérvol volador</b>, l'escarabat més gran d'Europa, conegut també com <b>escanyapolls</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSQPYjpLRv-8HqZJHTukMPHaZi1QkmJ_Gbb1UUGWqh6Fs3ykdelL8wqKQ43Ms_3ecUNEZqYYE-qsenAKDAdkWG7Er4p9Sn9CzeHCvM7nSIx_6gCIqgdQseRK7MX5XYbDI-DGIt51E0bho/s1600/Albrecht_D%C3%BCrer._C%C3%A9rvol_volador.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Albrecht Dürer. L'Adoració dels Mags (detall)." border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjSQPYjpLRv-8HqZJHTukMPHaZi1QkmJ_Gbb1UUGWqh6Fs3ykdelL8wqKQ43Ms_3ecUNEZqYYE-qsenAKDAdkWG7Er4p9Sn9CzeHCvM7nSIx_6gCIqgdQseRK7MX5XYbDI-DGIt51E0bho/s150/Albrecht_D%C3%BCrer._C%C3%A9rvol_volador.jpg" title="Albrecht Dürer. L'Adoració dels Mags (detall)." /></a></div><br />
<blockquote>No és un ull vulgar el que els ha immortalitzat, ni un ull maldestre: <b>Dürer</b>, com també <b>Brueghel</b>, <b>Bosco</b> o <b>Pisanello</b>, són els primers a copiar del natural un insecte.</blockquote><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivYW7vGy9ooSSkl1AEbVqXA6GWi36ZaYoETQiRuiFeNL3n6MFsbSObwId66Qog5V6N4mZ4Q3Gqu3pQHiU7NIVH85kS1UTroDXxOslDg1YjpneCAPdzblo1pb0sFO2OXMvollh2_MauEo4/s1600/Saltamart%C3%AD.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Saltamartí " border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEivYW7vGy9ooSSkl1AEbVqXA6GWi36ZaYoETQiRuiFeNL3n6MFsbSObwId66Qog5V6N4mZ4Q3Gqu3pQHiU7NIVH85kS1UTroDXxOslDg1YjpneCAPdzblo1pb0sFO2OXMvollh2_MauEo4/s150/Saltamart%C3%AD.jpg" title="Saltamartí" /></a></div><br />
<blockquote>Per això em va desil·lusionar tant descobrir que <b>Salvador Dalí</b> en les seues pintures, d'una minuciositat extraordinària, havia descuidat la reproducció dels insectes. Així, en <b><i>El joc lúgubre</i></b> i en <b><i>El Gran masturbador</i></b>, <b>Dalí</b> pinta uns <b>saltamartins</b> totalment imaginaris, fins a l'extrem que, desconeixent la regla que tot insecte presenta <b>sis potes</b> (<i>hexapoda</i>, els denominen els zoòlegs), els pinta quadrúpedes. En aquest sentit és una llagosta inversemblant, a l'igual que les formigues de molts dels seus quadres, veritables ramats d'ovelles, avançant sobre quatre potes, o fins i tot, com s'esdevé en <b><i>Dones metamorfosades</i></b>, ballant sobre dues d'elles, mentre que les altres dues fan de braços.</blockquote><br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:80px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdoegPN8J9twtAY1GSnuUo2Wkj_E9e4mYJqHjjZmTOZMmUXBAqcyaqoCZKdZwKy_XwIZzbC1KJ-PwkEHvZi9stW6pRXa8ZScCpVnVuMXXSyd_uG-J7I7TLIsSTHayMsTtUUlGIYgQi9-M/s1600/Salvador_Dal%C3%AD._El_joc_l%C3%BAgubre.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salador Dalí. El joc lúgubre" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhdoegPN8J9twtAY1GSnuUo2Wkj_E9e4mYJqHjjZmTOZMmUXBAqcyaqoCZKdZwKy_XwIZzbC1KJ-PwkEHvZi9stW6pRXa8ZScCpVnVuMXXSyd_uG-J7I7TLIsSTHayMsTtUUlGIYgQi9-M/s150/Salvador_Dal%C3%AD._El_joc_l%C3%BAgubre.jpg" title="Salador Dalí. El joc lúgubre" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEimNI6mdLEvfVveBdYFuk8YwjyMBAI6cg6TzITZyIEFjsEn5q0wa_bvZZj_vYP9-kOu_t29AbupLOdsbfRcuMUXDHhJmIIJUk-4dUJw8Jd7z74_k6wR-KasvX70Tu0XwD93_DlEhuSM-ZU/s1600/Salvador_Dal%C3%AD._El_joc-l%C3%BAgubre_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salador Dalí. El joc lúgubre (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEimNI6mdLEvfVveBdYFuk8YwjyMBAI6cg6TzITZyIEFjsEn5q0wa_bvZZj_vYP9-kOu_t29AbupLOdsbfRcuMUXDHhJmIIJUk-4dUJw8Jd7z74_k6wR-KasvX70Tu0XwD93_DlEhuSM-ZU/s150/Salvador_Dal%C3%AD._El_joc-l%C3%BAgubre_(detall).jpg" title="Salador Dalí. El joc lúgubre (detall)" /></a></td></tr>
</tbody></table><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Salvador Dalí. <b><i>El joc lúgubre</i></b>, i detall</span></div><br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:80px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiot4pT08htMARZHQ_CCED75sVKBm8bQ22i7lxC1pdpc6Z2K-SlEZM4jq7tUD5K9nXwBQAMoW-LwtTlpJeS4Hc93FFGULLTMT4AAltBWN8rdf1qD-9qG2u4O8j-JTj06UVV2DTopma2yF4/s1600/Salvador_Dali._El_gran_masturbador.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salvador Dalí. El gran masturbador" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiot4pT08htMARZHQ_CCED75sVKBm8bQ22i7lxC1pdpc6Z2K-SlEZM4jq7tUD5K9nXwBQAMoW-LwtTlpJeS4Hc93FFGULLTMT4AAltBWN8rdf1qD-9qG2u4O8j-JTj06UVV2DTopma2yF4/s150/Salvador_Dali._El_gran_masturbador.jpg" title="Salvador Dalí. El gran masturbador" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8uxSYlJNcirulwlBIiA_U0KBTvNEsRDjZhx6n_R7EAt7Uabzh44tAhUBKH05p0WS8OK32H0_NNpfh_dckoolWk_6Cz1QeyP0OmVnNO1zm8kVdWmCdfiwBSqMZk7qFV4J42tIIs7miBW4/s1600/Salvador_Dal%C3%AD._El_gran_masturbador_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salvador Dalí. El gran masturbador (detall)" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8uxSYlJNcirulwlBIiA_U0KBTvNEsRDjZhx6n_R7EAt7Uabzh44tAhUBKH05p0WS8OK32H0_NNpfh_dckoolWk_6Cz1QeyP0OmVnNO1zm8kVdWmCdfiwBSqMZk7qFV4J42tIIs7miBW4/s150/Salvador_Dal%C3%AD._El_gran_masturbador_(detall).jpg" title="Salvador Dalí. El gran masturbador (detall)" /></a></td></tr>
</tbody></table><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Salvador Dalí. <b><i>El gran masturbador</i></b>, i detall</span></div><br />
<blockquote>Evidentment, tot açò us semblarà d'un llepafilisme absurd. L'art no necessita atendre a aquestes rigorositats de naturalista, sinó que respòn a altres estímuls. Sembla que <b>Dalí</b> s'empastifava el bigoti amb aigua amb sucre, per tal que les mosques s'hi acostaren i li produïren en aquell mostatxo en forma de lira vibracions indomables. Però, naturalment, en el mosques d'<b><i>El torero al·lucinògen</i></b>, també hi descobresc errors, i què hi farem, no m'acaben de fer el pes.</blockquote><br />
<table style="table-layout: fixed; width: 524px;text-align:center;margin-left:80px;"><tbody>
<tr><td><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmCCB0NbMqLNudjMR208vat2sh57vZhdSHjTLk-GdePmBegL_EZY13NcS1B93VuO-viJ6JskaAGbgT_Hmoiw93eYffti-nSqbN7pqlmfaQh1iDGcWSORBzKQDyomAtVFm6b_dfTZlIzRU/s1600/Salvador_Dal%C3%AD._El_torero_alucin%C3%B3geno.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salvador Dalí. El torero al·lucinògen" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjmCCB0NbMqLNudjMR208vat2sh57vZhdSHjTLk-GdePmBegL_EZY13NcS1B93VuO-viJ6JskaAGbgT_Hmoiw93eYffti-nSqbN7pqlmfaQh1iDGcWSORBzKQDyomAtVFm6b_dfTZlIzRU/s150/Salvador_Dal%C3%AD._El_torero_alucin%C3%B3geno.jpg" title="Salvador Dalí. El torero al·lucinògen" /></a><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhc4OdNSVCDfbpqJUY6JkHT6ht72grDEieuIVm69n-PY_PxMYftM-DeFZmq528JHFyiZbrJVmr3Q_eMnhCl-F0f2HmenUAwexaFvOM1srYlDmkJ61yzsjVlEgqKLXUqErJftNMfBv9qF8o/s1600/Salvador_Dal%C3%AD._El_torero_alucin%C3%B3geno_(detall).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salvador Dalí. El torero al·lucinògen" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhc4OdNSVCDfbpqJUY6JkHT6ht72grDEieuIVm69n-PY_PxMYftM-DeFZmq528JHFyiZbrJVmr3Q_eMnhCl-F0f2HmenUAwexaFvOM1srYlDmkJ61yzsjVlEgqKLXUqErJftNMfBv9qF8o/s150/Salvador_Dal%C3%AD._El_torero_alucin%C3%B3geno_(detall).jpg" title="Salvador Dalí. El torero al·lucinògen" /></a></td></tr>
</tbody></table><div style="text-align: center;margin-top:-10px;"><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Salvador Dalí. <b><i>El torero al·lucinògen</i></b>, i detall</span></div><br />
<blockquote>I és que el geni de Portlligat va omplir, sense ser conscient, els seus quadres d'insectes absurds, senzillament surrealistes.</blockquote><div style="text-align: right;"><b>Martí Domínguez</b></div><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Bé, potser ha sortit un <b><i>post</i></b> una mica massa llarg (potser és un d'aquells <b><i>posts </i></b>que, tal i com em va dir, divertit, un dia en <b>Kike</b> de <b><i><a href="http://www.lacuinavermella.cat/">La cuina vermella</a></i></b>, escric per ser llegit en cap de setmana), però un cop rellegit, ja tot ell ben muntat i tot anant clicant les fotografies per poder comprovar tots els detalls que <b>Martí Domínguez</b> ha anat fent-nos descobrir, i malgrat, també, la feinada d'intentar trobar les millors resolucions, crec, com deia al principi, que pot resultar interessant.</div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">I com que ja no ve d'un pam (em refereixo a la llargada del <b><i>post</i></b>), no l'acabaré encara sense esmentar, abans, la bona i pacient feina tècnica de l'<b>Anna Maria</b> a l'hora de buscar solucions tant per a disposar les fotografies que il·lustren l'article com per intentar aconseguir les millors resolucions possibles dels detalls dels quadres que s'hi mencionen.</div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: left;">Totes les fotografies de la <b>Natura</b> són extretes de la <b>Wikipèdia</b>, a excepció de la de la papallona <b>satírid</b>, que pertany a la galeria que l'<b>Anna Alsina</b> té a l'àlbum de <b>Picasa</b> titulat <b><i>Els meus "bitxitus"</i></b>, galeria que podeu veure <a href="http://picasaweb.google.com/alsinaanna/ElsMeusBitxitus#5229968952161473506">clicant aquí</a>.</div><br />
I ara sí que acabo (de debò, de debò que sí!), i ho faig dient que, com que he agafat "afició" a això de dedicar algun post a algú que m'imagino que li farà il·lusió, vull dedicar aquest a la <b>Mercè Piqueras</b>, l'autora del <b><i>blog</i></b> <b><i><a href="http://lectoracorrent.blogspot.com/">La lectora corrent</a></i></b>.<br />
<br />
Biòloga com <b>Martí Domínguez</b> i, com ell, amb un sòlid bagatge humanístic, <b>Mercè Piqueras</b> té, a <b><i>La lectora corrent</i></b>, una porta oberta a la <b>Ciència</b> mitjançant un llenguatge <b>amè</b> i <b>entenedor</b>, fruit, sense cap mena de dubte, de l'entusiasme que la mou a l'hora de voler divulgar-la.<br />
<br />
Buf!: Ja està... Avui sí que podria acabar dient allò de "<b>FI</b>", oi?... Què?... L'hi poso?... Va, sí!:<br />
<br />
<div style="text-align: center;"><b><span style="font-size: large;">FI<span style="font-size: small;">... </span></span><span style="font-size: small;">o potser millor encara:</span></b><br />
<br />
<b><span style="font-size: large;">PER FIIII!!!</span></b></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-36341777058751124542010-04-23T04:43:00.003+02:002015-08-08T03:58:30.361+02:00SANT JORDI: DOS POEMES D'AMOR<b><span class="letrag">S</span>ant Jordi,</b> la <b>Festa</b> de totes les festes de l'any. La gran Festa dels llibres, de les roses, de l'amor... però, sobretot, la <b>gran Festa cívica</b> de tot un poble, el català, perquè hem estat nosaltres mateixos, la gent, els qui l'hem convertit en una gran <b>Festa</b>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfos0eQIX5sYgjU-P8rr5_oRWWAnIwTqFguH8K02uIilTUELv33WXduObkXiocdFzHUcR47vUiSaihsD98ntrB-nV-SYiRbJqlhhbL72oKD9ACzKi4HvgEPBtA0U-RipCiyxbGNjpEtk4/s1600/sant_jordi%5B1%5D.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Sant Jordi 2010" border="0" height="358" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfos0eQIX5sYgjU-P8rr5_oRWWAnIwTqFguH8K02uIilTUELv33WXduObkXiocdFzHUcR47vUiSaihsD98ntrB-nV-SYiRbJqlhhbL72oKD9ACzKi4HvgEPBtA0U-RipCiyxbGNjpEtk4/s400/sant_jordi%5B1%5D.png" width="400" wt="true" /></a></div><br />
Des de <b><i>Ca l'Assur</i></b> volem unir-nos a aquesta <b>Festa</b> amb dos poemes d'amor, on aquest sentiment hi és reflectit de dues maneres ben diferents, ja que si bé el poema <b><i>Ex abundantia cordis</i></b>, de <b>Xavier Bru de Sala</b>, és un brillant esclat d'incontinguda vitalitat, a l'altre poema, <b><i>Amor, em plau la teva veu tan fina...</i></b>, hi trobarem un <b>Miquel Martí i Pol</b> acaronant l'erotisme gairebé amb un xiuxiueig.<br />
<br />
<b>BONA DIADA DE SANT JORDI A TOTHOM!</b><br />
<br />
<center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/moctf0kgqhprmz8j3r8veh70b0d2rsgr?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center><br />
<br />
<div><center><table cellpadding="30" cellspacing="0" style="background-color: #efefef; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><center><span style="color: black;"><b>EX ABUNDANTIA CORDIS</b></span></center><br />
<br />
<span style="color: black;"><b>M'imagino galop de cavalls,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>m'afiguro vol de caderneres,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>em projecto encenent les palleres</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>de masos enclotats a les valls:</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>em guarneixo amb capells i palloles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i m'endinso al bosc de Folgueroles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>M'incremento poders invisibles;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>suo perles, robins i tumbaga;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>passo portes tancades, si em vaga</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc la pell, sóc el fible amb què em fibles;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc capaç d'alçar pesos i boles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>amb un sol dit; sóc el trau on t'escoles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Em retrato gegant a les eres</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>d'un immens casalot irreal,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc un llop, un famèlic ullal</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i el concert que ara doma les feres;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>pujo prest a totes les eroles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i t'hi invoco en gràcils fumeroles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Dormo al teu pit, borrissol de llana;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc el metro que et porta a la feina,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>el guerrer que per tu desembeina,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>o el cambrer que et demana: -què mana?</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Marco el pas, molt ardit, amb les soles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>a terra, i al cap tres banderoles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Cada cop que el teu cos se m'acosta</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sento un ferro vermell a la templa:</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc el monjo que prega al teu temple,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>sóc el sol que declina a la posta,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>o el pinzell i l'engrut amb què encoles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>el meu glavi al teu cos quan t'envoles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Si m'estimes, seré un estol d'aus,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>si m'estimes, gegant a les eres,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>si m'estimes, un foc de palleres,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i si no, m'ho imagino i en paus;</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>de l'amor vull saber beceroles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i els teus ulls n'han de ser les escoles.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Ho pots veure, estic boig, per tu ploro,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>si t'arrenco un sospir o un somriure</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>ja tinc corda i més corda per viure.</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>I si no, rediré com un lloro:</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>em guarneixo amb capells i palloles</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i m'endinso al bosc de Folgueroles,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>em guarneixo amb capells i palloles,</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i m'endinso al bosc de Folgueroles...</b></span></td></tr>
</tbody></table><span style="color: black;"><b></b></span></center></div><br />
<center><img src="https://46a4d4bf-a-62cb3a1a-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/Linea%2Bdivisoria1.png" /></center><br />
<br /><br />
<center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/skltwkqef4c8wsam9rczq2gzdfag2dsd?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center><br />
<br /><br />
<div><center><table cellpadding="50" cellspacing="0" style="background-color: #efefef; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><br />
<span style="color: black;"><b>Amor, em plau la teva veu tan fina </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i el teu mirar sorprès, interrogant, </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>quan la tendra duresa de la sina </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>m’endolceix la duresa de les mans.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Em plau saber-te vora meu, quieta, </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i llegir-te en els llavis el desig, </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i veure’t tremolosa, insatisfeta, </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>si malmet el silenci algun trepig. </b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b></b></span><br />
<span style="color: black;"><b>Perquè un gust nou, que encisa i que perdura, </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>s’ha arrecerat al teu posat incert </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>i ets picant com la fruita poc madura </b></span><br />
<span style="color: black;"><b>quan jugues amb els ulls a no ser pura</b></span><br />
<span style="color: black;"><b>amb els ulls tan intensament oberts.</b></span></td></tr>
</tbody></table></center></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com17tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-46572755859379657862010-04-09T11:46:00.005+02:002010-10-05T04:48:47.489+02:00JAUME CABRÉ, PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-PyCkiKj6BneoeZ4MYviSsHI0Ea8V6sD_LFa6HIBzZeUZhMbqPpOXXuxCFkkCT62me1rxM-P_buRySTUQRbR8KZCiLMNqVeWh1uHfkuN_mUOmv8sBb5i-z44NYKw2niUTsqHkgsIZv7M/s1600/Jaume+Cabr%C3%A9.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Jaume Cabré" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj-PyCkiKj6BneoeZ4MYviSsHI0Ea8V6sD_LFa6HIBzZeUZhMbqPpOXXuxCFkkCT62me1rxM-P_buRySTUQRbR8KZCiLMNqVeWh1uHfkuN_mUOmv8sBb5i-z44NYKw2niUTsqHkgsIZv7M/s320/Jaume+Cabr%C3%A9.jpg" wt="true" /></a></div><br />
<span class="letrag">Q</span>uan ahir a la tarda, a través de la ràdio, vaig saber la notícia que, enguany, <b>Òmnium Cultural</b> havia guardonat amb el prestigiós <i><b>Premi d'Honor de les Lletres Catalanes</b></i> a <b>Jaume Cabré</b>, el cor em va fer un salt i, està clar, vaig sentir la necessitat de fer córrer la nova a la gent que sabia -si era que encara no ho sabia- que se n'alegraria igual que jo.<br />
<br />
Fet aquest impulsiu primer pas, vaig voler imaginar-me el moment en què el que per a mi és el millor escriptor viu que tenim en la nostra llengua va assabentar-se de la notícia... I me'l vaig imaginar assegut al seu estudi llegint... No, no; escrivint! Sí..., segurament deuria estar escrivint la nova novel·la que molts esperem amb candeletes, quan va sentir el telèfon i, veient que era la trucada d'algú que coneixia, el va agafar:<br />
<br />
<b>-Hola, X!, què hi ha de nou?</b><br />
<b>-Hola, Jaume! Et truco per donar-te una bona notícia.</b><br />
<b>-Vaja... Això sempre és de bon rebre. Tu diràs...</b><br />
<b>-Et telefono com a portaveu del Jurat...</b><br />
<br />
A partir d'aquestes primeres paraules, vaig continuar imaginant-me que <b>Jaume Cabré</b> ja va saber quin era el motiu d'aquella trucada abans que la veu que li parlava a través del telèfon li acabés dient:<br />
<br />
<b>-... Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.</b><br />
<br />
I aquí sí que, si és que va anar així com m'anava imaginant, de ben segur que l'escriptor va deixar anar un ben expressiu:<br />
<br />
<b>-No fotis!</b><br />
<br />
“<b><i>No fotis!</i></b>” Sí, sí; deia “<b><i>No fotis!</i></b>”... Jo ja en tenia prou. No pagava la pena continuar allargant més la imaginada conversa telefònica. Volia imaginar-me la il·lusió d'aquell instant just en la vida de <b>Jaume Cabré</b>, i la vaig viure satisfet pel que considero un guardó que fa justícia a la seva trajectòria com a escriptor i com a persona -“<b><i>Per la seva fidelitat a la cultura catalana i al País</i></b>”, segons va destacar el Jurat del Premi-, i feliç pel reconeixement a un gran escriptor que tenim la immensa sort de poder gaudir en la nostra pròpia llengua.<br />
<br />
Tot plegat, una gran alegria per haver fet justícia a un escriptor que ha creat personatges acoltellats pel pitjor dels mals que pot patir en pell pròpia l'ésser humà: la <b>injustícia</b>.<br />
<br />
A l'esplèndida novel·la <b><i>Les veus del Pamano</i></b>, a una dona -no patiu: no desvelaré ni un bri de l'argument-, li toca viure i aguantar, tota sola, una terrible injustícia. Llegiu, si us plau aquest fragment:<br />
<br />
“<b><i>[...] ja no sabia on anar a reclamar si no era a Déu; per això va agafar la capelleta de sant Ambròs, que li tocava per torn, i se'n va anar a l'església i la va abandonar a l'entrada, a la serena. Potser el sant no en tenia cap culpa, però Déu totpoderòs, sí. Va fer el senyal de la creu i a partir d'aquest moment ja no s'hi va parlar mai més.</i></b>”<br />
<br />
Us ben prometo que aquest fragment gairebé me'l sé de memòria, i no és precisament la memòria una de les meves virtuts, però l'emoció, cada vegada que el recordo, se'm fa més que palesa a través dels ulls i de la pell de tot el cos. Moments com aquest de la novel·la fan que quan es parla de grans escriptors sempre em vingui al cap el nom de <b>Jaume Cabré</b>.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com18tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-6507832034262650472010-04-05T00:02:00.008+02:002014-08-11T21:40:40.056+02:00UNA RECOMANACIÓ PER SANT JORDI 2010: EL BES DE LA NIVAIRA, DE JOAQUIM BORRELL<span class="letrag">E</span>l <b>Dia de Sant Jordi</b>, a les llibreries -i no cal dir que a les parades que s'instal·len als carrers- hi predominen, sobretot, els clients que hi busquen els llibres que més gràcia els fan d'entre les darreres novetats que han sortit al mercat, però també hi ha gent que aprofita el petit descompte que es fa aquest dia i adquirir algun llibre de preu una mica més elevat que els altres (diccionaris, llibres il·lustrats...), i també hi ha qui demana consell per endur-se'n algun llibre, ja bé sigui per regalar o per regalar-se'l, i que tant li fa que sigui o no una novetat.<br />
<br />
Si avui, quan encara queden ben bé tres setmanes pel <b>Dia de Sant Jordi</b>, m'he decidit escriure aquest <b><i>post</i></b>, és perquè vull parlar d'una novel·la apareguda l'any <b>1990</b> i que, per tant, amb tota seguretat no figurarà entre les novetats del ja proper <b>Sant Jordi</b>, amb la possibilitat afegida que tampoc sigui un dels llibres de fons que hi hagi a les lleixes de moltes llibreries.<br />
<br />
Em refereixo a <b><i>El bes de la nivaira</i></b>, del valencià <b>Joaquim Borrell</b>, notari de professió, i autor, d'entre d'altres, de la celebrada i divertida novel·la <b><i>L'esclava de blau</i></b>, una novel·la ambientada a la <b>Roma de Juli Cèsar</b>, i protagonitzada per l'<b><i>exquirient</i></b> grec <b>Diomedes</b> i la seva esclava <b>Baiasca</b>. (<b><i>Exquirent</i></b> és un enginyós mot inventat per l'autor i que vindria a ser el que en l'actualitat es coneix com a <b>detectiu privat</b>. <b><i>Ex quirent</i></b>: el que inquireix des de fora.)<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCJuQvsu_TmHZVGwF1EksPcHokOalrbzYRAL0IzWXvNyhu8p1i_Cr3qt-SgMXWy6OfbPCbTkiHJoTt84rkfhqpfwgLkOjKvw2mj9JAOdeMaBMRGG6pE9s1hYF5xCWm8yx1mYN5mc_hpSg/s1600/El+bes+de+la+nivaira.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="El bes de la nivaira" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiCJuQvsu_TmHZVGwF1EksPcHokOalrbzYRAL0IzWXvNyhu8p1i_Cr3qt-SgMXWy6OfbPCbTkiHJoTt84rkfhqpfwgLkOjKvw2mj9JAOdeMaBMRGG6pE9s1hYF5xCWm8yx1mYN5mc_hpSg/s320/El+bes+de+la+nivaira.jpg" nt="true" /></a></div>
<br />
<a href="http://www.columnaedicions.cat/ca/autor/joaquim-borrell_3720.html" target="_blank"><b>Joaquim Borrell</b></a>, del qual ben poca informació personal se'n troba, va exercir, abans d'instal·lar-se definitivament a <b>València</b>, de notari durant uns anys a <b>Lleida</b>, i és al <b>Pallars Sobirà</b> del segle XVI on ambienta aquesta extraordinària novel·la que té, per a mi i en aquest ordre, el que més valoro en una història de ficció: Que estigui ben escrita i que la temàtica, sigui quina sigui, em resulti interessant des d'un bon començament, i a fe que el començament d'aquesta novel·la no pot estar més ben escrit i em va ben enganxar des dels dos primers paràgrafs que tot seguit es transcriuen:<br />
<br />
<div>
<center>
<br />
<table cellpadding="30" cellspacing="0" style="background-color: #efefef; background-image: url("https://46a4d4bf-a-62cb3a1a-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/Picaporta 00.jpg"); color: #006699; text-align: left; width: 480px;"><tbody>
<tr><td><span style="color: black; font-size: large;"><b>Una balda rovellada, amb els trets borrosos d'un drac, sobresortia de la vella porta del monestir, envaïda pel corc i per la molsa. L'heura s'enfilava per les esquerdes del mur i les fulles, negres a l'esmortida llum del capvespre, semblaven amenaçadors triangles de ferro punxegut. Queia un fi plovisqueig i enmig dels núvols grisencs els primers estels tremolaven, com esglaiats per la tempesta que llampegava sobre les línies confuses de l'horitzó. Al fons dels cingles, des de la penombra que planava sobre el congost, el riu Noguera es rebel·lava contra l'estretor de les ribes de roca amb un bram espaordidor.</b></span><br />
<span style="color: black;"><br />
<b><span style="font-size: large;"></span></b></span><br />
<span style="color: black; font-size: large;"><b>Vaig engrapar l'anella penjada dels queixals del drac i vaig tustar sobre les estelles de roure. El cavall, fermat a la soca d'una alzina guerxa, renillà darrere meu en to d'advertiment. Les frontisses grinyolaren amb un gemec gairebé humà i sota la llinda aparegué la figura d'un monjo.</b></span><span style="color: black;"><b></b></span></td></tr>
</tbody></table>
<span style="color: black; font-size: large;"><b></b></span></center>
</div>
<br />
Així comença l'aventura del cavaller <b>Eimeric d'Orxelles</b>, un jove capità que toca sempre de peus a terra i a qui el <b>Sant Ofici</b> ha enviat fins al convent de <b>Santa Maria de Gerri</b> amb l'encàrrec que, des d'allà, guiat per un sorrut i esquerp traginer de nom <b>Aniol</b>, condueixi, fins a <b>Esterri d'Àneu</b>, <b>Marginda</b>, una atractiva, intel·ligent i misteriosa noia acusada de bruixeria.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7PQY-BQhSy8VgqJmMc9gYcEFwjKSaFSgaxYdmiby5KwU3ABxjk32aANIBhjnEJz9GhGcfq9rYBVyXXzPiFFNu7NRJzHJj8xuMHa0m4qamDouw98m3NUllAXJvWZMnPjAQzrbJMwmH5kw/s1600/Monestir+de+Santa+Maria+de+Gerri+de+la+Sal.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh7PQY-BQhSy8VgqJmMc9gYcEFwjKSaFSgaxYdmiby5KwU3ABxjk32aANIBhjnEJz9GhGcfq9rYBVyXXzPiFFNu7NRJzHJj8xuMHa0m4qamDouw98m3NUllAXJvWZMnPjAQzrbJMwmH5kw/s400/Monestir+de+Santa+Maria+de+Gerri+de+la+Sal.jpg" height="400" nt="true" width="286" /></a></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;">Gerri de la Sal. Monestir de Santa Maria.</span></div>
<br />
De cap de les maneres vull no ja desvelar, sinó ni tan sols insinuar absolutament res de la sinuosa i, alhora, ben traçada trama d'un viatge en el qual, tot resseguint <b>la Noguera</b>, els personatges es veuran implicats en tota mena de situacions, tant plaents i tendres com perilloses; divertides i dramàtiques i, fins i tot en alguns moments, fantasioses, encara que d'aquestes darreres...<br />
<br />
... No; no! He dit que de cap de les maneres volia desvelar -i no ho faré- el més mínim detall de la ben trenada història d'aquest intricat viatge narrat a <b><i>El bes de la nivaira</i></b> per terres pallareses i que esdevindrà -i això sí que ho puc dir- una apassionant i, sobretot, creïble aventura que transcorre per llocs on, com a mínim, ens són familiars de nom.<br />
<br />
Però no faltaré a la meva paraula si dic que <b>Joaquim Borrell</b> mostra en tot moment, tant en les descripcions com en els diàlegs, un domini del lèxic propi de l'entorn on es desenvolupa la història, sense que això signifiqui, com els passa a alguns autors, que gallardegi en cap moment de vocabulari.<br />
<br />
Els diàlegs són àgils i transcriuen a la perfecció el tarannà dels diferents personatges, i la prosa, polida i exenta de construccions recargolades, té el do de la precisió, sempre ben delimitada, sense que això signifiqui, ni molt menys, escassetat de recursos per part de l'autor.<br />
<br />
Llegiu, com un tastet més, aquesta magnífica i, alhora, concisa descripció de l'arribada dels tres personatges davant d'<b>Els Encantats</b> reflectits a l'<b>estany de Sant Maurici</b>:<br />
<br />
<div>
<center>
<table cellpadding="30" cellspacing="0" style="background-color: #efefef; background-image: url("https://46a4d4bf-a-62cb3a1a-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/Els Encantats.jpg"); color: black; text-align: left; width: 480px;"><tbody>
<tr><td><b><span style="font-size: large;">Vam atènyer la riba d'un llac inhòspit d'aigües cendroses que semblaven dur dissolta tota l'agressivitat dels penyals feréstecs que s'hi reflectien. Dos cims bessons es retallaven contra els núvols, com les agulles d'una catedral gegantina cisellada en la roca viva. La neu esmaltava les seves esquerdes amb garlandes blanques, semblants als cassigalls d'una capa d'hivern esquinçada per la desglaça.</span></b></td></tr>
</tbody></table>
</center>
</div>
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9_eeWaFDlnJ8AxKj2xDHunRxqWQfa-BVhgi7NABSPByMGzAG1dPXv2UScpps_iEMUYfkH-iB0pYL2HW4Yqvmh5qIv3I15BZJl4q6h_EuR9pqCGznWVJ5sRaRXIg5EmYovs8dfVIPpRl4/s1600/Els+Encantats+001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg9_eeWaFDlnJ8AxKj2xDHunRxqWQfa-BVhgi7NABSPByMGzAG1dPXv2UScpps_iEMUYfkH-iB0pYL2HW4Yqvmh5qIv3I15BZJl4q6h_EuR9pqCGznWVJ5sRaRXIg5EmYovs8dfVIPpRl4/s400/Els+Encantats+001.jpg" height="305" nt="true" width="400" /></a></div>
<a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/usr27759/12437200hw.jpg&imgrefurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/283375/&usg=__fdir_eoj7KGZpvL08mL_nS4MHrA=&h=600&w=800&sz=198&hl=ca&start=6&sig2=iBSgzdDrQtsNYxzLwrAT2Q&itbs=1&tbnid=zMDOynx1AT1-QM:&tbnh=107&tbnw=143&prev=/images%3Fq%3DEls%2Bencantats%26hl%3Dca%26sa%3DG%26gbv%3D2%26tbs%3Disch:1&ei=0RK5S_jZF9X6-QabwZi2Dw" target="_blank"></a><br />
<div style="text-align: center;">
<span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;"><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/usr27759/12437200hw.jpg&imgrefurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/283375/&usg=__fdir_eoj7KGZpvL08mL_nS4MHrA=&h=600&w=800&sz=198&hl=ca&start=6&sig2=iBSgzdDrQtsNYxzLwrAT2Q&itbs=1&tbnid=zMDOynx1AT1-QM:&tbnh=107&tbnw=143&prev=/images%3Fq%3DEls%2Bencantats%26hl%3Dca%26sa%3DG%26gbv%3D2%26tbs%3Disch:1&ei=0RK5S_jZF9X6-QabwZi2Dw" target="_blank">Jordi Guiu</a></span><span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;"><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/usr27759/12437200hw.jpg&imgrefurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/283375/&usg=__fdir_eoj7KGZpvL08mL_nS4MHrA=&h=600&w=800&sz=198&hl=ca&start=6&sig2=iBSgzdDrQtsNYxzLwrAT2Q&itbs=1&tbnid=zMDOynx1AT1-QM:&tbnh=107&tbnw=143&prev=/images%3Fq%3DEls%2Bencantats%26hl%3Dca%26sa%3DG%26gbv%3D2%26tbs%3Disch:1&ei=0RK5S_jZF9X6-QabwZi2Dw" target="_blank">. Els Encantats i estany de Sant Maurici.</a></span></div>
<div style="text-align: center;">
<span style="color: #3d85c6; font-size: x-small;"><a href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/usr27759/12437200hw.jpg&imgrefurl=http://www.fotonatura.org/galerias/fotos/283375/&usg=__fdir_eoj7KGZpvL08mL_nS4MHrA=&h=600&w=800&sz=198&hl=ca&start=6&sig2=iBSgzdDrQtsNYxzLwrAT2Q&itbs=1&tbnid=zMDOynx1AT1-QM:&tbnh=107&tbnw=143&prev=/images%3Fq%3DEls%2Bencantats%26hl%3Dca%26sa%3DG%26gbv%3D2%26tbs%3Disch:1&ei=0RK5S_jZF9X6-QabwZi2Dw" target="_blank">(Fotografia publicada a Fotonatura)</a></span></div>
<br />
He dit, al començar, que publicava aquest <b><i>post</i></b> ben bé tres setmanes abans de <b>Sant Jordi</b>, i si ho he fet és perquè, si us sembla engrescadora la història que es narra a <b><i>El bes de la nivaira,</i></b> tingueu el temps suficient per, si no la tenen a la vostra llibreria, l'encomaneu perquè us la demanin a la distribuïdora. Jo, a molts dels lectors d'aquest <b><i>blog</i></b>, us la recomanaria personalment amb els ulls clucs.<br />
<br />
Aquí us deixo les dades del llibre:<br />
<br />
<br />
<center>
<div>
<table cellpadding="20" cellspacing="0" style="border: 2px solid rgb(61, 133, 198); text-align: left; width: 250px;"><tbody>
<tr><td><br />
<b><span style="color: #3d85c6;">Joaquim Borrell</span></b><br />
<b><i><span style="color: #3d85c6;">El bes de la nivaira</span></i></b><br />
<span style="color: #3d85c6;">Columna Edicions, S.A. Barcelona.</span></td></tr>
</tbody></table>
</div>
</center>
<br />
<br />
<b><i>El bes de la nivaira</i></b> va merèixer, el <b>1991</b>, el prestigiós <b>Premi de la Crítica Serra d'Or</b>, un dels pocs premis que s'atorguen sense cap mena de remuneració econòmica.Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com16tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-57828180393227338922010-03-23T02:47:00.014+01:002015-08-08T03:11:36.384+02:00DIA MUNDIAL DE LA POESIA 2010: DOS POEMES DE PERE QUART<span class="letrag">A</span>quest darrer diumenge, en un dinar que, a <b>Barcelona</b>, vam fer tota una colla d'amics de la <b>blogosfera gastronòmica catalana</b>, la <b>Txell</b> i en <b>Kike</b>, del <i>blog<b><b></b></b></i> <b><i><a href="http://www.lacuinavermella.cat/">La cuina vermella</a></i></b>, van comentar que just en aquell mateix dia es celebrava el <b><a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/3704866/poesia-saviesa-compartida-loblit.html">Dia mundial de la poesia</a></b>, un esdeveniment del qual jo no me n'havia assabentat i que, per tant, em va ben passar per alt.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVbel_7dt8QpLahHUM0ys60It6NeM2_DryG7HHCajJLRRICO-sCDAmu9pJnpcxokusV7I4KBLL02f8oYmb0fG-sQH4Fd_HC8t38nwPoYmQe8ZQZhCRkJ_PMwVfTniNwJJQgH45WjyiKcI/s1600-h/Cartell+Dia+mundial+de+la+poesia+01.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Cartell del dia mundial de la poesia" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgVbel_7dt8QpLahHUM0ys60It6NeM2_DryG7HHCajJLRRICO-sCDAmu9pJnpcxokusV7I4KBLL02f8oYmb0fG-sQH4Fd_HC8t38nwPoYmQe8ZQZhCRkJ_PMwVfTniNwJJQgH45WjyiKcI/s320/Cartell+Dia+mundial+de+la+poesia+01.jpg" vt="true" /></a></div><br />
Tots els assistents vam estar d'acord dient que va ser una llàstima el fet de no haver-nos-en assabentat abans ja que, a l'animada sobretaula d'aquell dinar, cadascun de nosaltres hauria pogut llegir un poema que hagués dut ja triat de casa i unir-nos, així, a aquesta celebració.<br />
<br />
I com que a la conversa de la sobretaula havia sortit el tema de la poesia, els mateixos amics -la <b>Txell</b> i en <b>Kike- </b>van comentar que havien llegit feia poc un poema de <b><a href="http://www.escriptors.com/autors/oliverj/">Pere Quart</a></b>, en el qual els semblava veure-hi reflectit l'ideari del seu <i>blog</i>, un poema que, via <b><i>e-mail</i></b>, van remetre'm tot just van haver arribat a ca seva i que diu així:<br />
<br />
<div><center><table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#cecece," style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(206, 206, 206); background: url("http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg") repeat scroll 0% 0% transparent; border: 1px solid rgb(181, 181, 181); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><br />
<center><b>CODICIL D'UN POETA</b></center><br />
<br />
Us llego, amics, senzillament,<br />
els tres quefers humils de sempre:<br />
viure (i menjar) amb decòrum cada dia,<br />
si podeu, endegar cobejança i luxúria;<br />
pensar (creure o dubtar)<br />
en la certesa i les hipòtesis<br />
de la mort de la carn<br />
i la vida nova de l'ànima.<br />
<br />
No hi ha res a fer; i ja basta.<br />
La resta és literatura.</td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
Molt en la línia concisa i contundent que, junt amb una intel·ligent ironia, el caracteritzen, el poeta sabadellenc ens ofereix en aquest poema un testament que bé podríem titllar de sorprenent, ja que resulta paradoxal que, en el testament que ens deixa, un poeta no ens llegui, com en un principi seria lògic, la seva obra, sinó que precisament aquesta obra el poeta l'entén gairebé com si fossin les escorrialles del seu llegat vital, és a dir, el que li va sortir a més a més, però no pas el més essencial de la seva vida.<br />
<br />
L'important, pel poeta, és saber estar a la vida d'una forma sòbria i continguda, sense transcendentalismes ni artificiositats, unes formes, aquestes, que, a l'acte, m'han dut a la memòria aquells versos de <b>Raimon</b> que parlen del silenci propi “<i><b>de gent sense místics / ni grans capitans.</b></i>" i que "<b><i>en frases solemnes / no han cregut mai</i>.</b>”<br />
<br />
Gran lliçó, la de <b>Pere Quart</b>, de maduresa, d'enteniment...<br />
<br />
Però no voldria deixar escapar l'oportunitat després d'haver parlat de <b>Pere Quart</b> per, encara que es celebrés el passat diumenge el <b>Dia mundial de la poesia</b>, llegir, per adherir-me a aquesta <b>Diada</b>, un poema seu basat en el que potser sigui el succés més catastròfic provocat per <b>Jahvé</b> i que s'explica a l'<b>Antic Testament</b> de la <b>Bíblia</b>: <b>El diluvi universal</b>:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8RooEUgut04gm913RTnKRuWMyQ8IXnLBqzrSuWcsU_iNOar28kwEcnVIuG9NNsSHrjScY4FM-jznn7NYihSZOQ41yhleMXSC1y-OXmpzD22AmqyitFMJUgVIc7wCCDnWwW4hNXQu4B_s/s1600/El+gran+diluvi+00.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="El gran diluvi" border="0" height="237" nt="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi8RooEUgut04gm913RTnKRuWMyQ8IXnLBqzrSuWcsU_iNOar28kwEcnVIuG9NNsSHrjScY4FM-jznn7NYihSZOQ41yhleMXSC1y-OXmpzD22AmqyitFMJUgVIc7wCCDnWwW4hNXQu4B_s/s400/El+gran+diluvi+00.jpg" width="400" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: x-small;"><span style="color: #0b5394;"><b>Bonaventura Peeters, el Vell</b>. <i><b>El gran diluvi</b></i></span></span></div><br />
Fa trenta dies que plou a bots i a barrals i, dins l'arca que va manar-li construir, <b>Noè</b> s'atreveix a dirigir-se al <b>Suprem Creador</b> perquè aquest tingui clemència i aturi d'una vegada el desmesurat xàfec, i ho fa en conseqüència del que ja s'ha convertit en un més que insuportable ambient a bord d'aquella arca construïda a corre-cuita, així com amb un llenguatge, respectuós com cal però enraonat, propi d'un ancià patriarca.<br />
<br />
El poema pertany al llibre <b><i>Terra de naufragis</i></b>, i és un divertit compendi d'ironia basat en la pura lògica de la mentalitat humana davant l'exacervada fúria divina.<br />
<br />
<br />
<center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/hf10zk78mos8js78o5ywi9g2ckwqyj0j?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center><br />
<div><br />
<center><table cellpadding="30" cellspacing="0" direction="125,strength=5)";" filter:="" progid:dximagetransform.microsoft.shadow(color="#cecece," style="-moz-border-radius: 6px 6px 6px 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px rgb(206, 206, 206); background: url("http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg") repeat scroll 0% 0% transparent; border: 1px solid rgb(181, 181, 181); color: #006699; font-weight: bold; text-align: left; width: 400px;"><tbody>
<tr><td><br />
Noè mira, poruc, per l'ull de bou.<br />
<br />
L'aiguat no amaina.<br />
Ja es nega el pic més alt de la muntanya.<br />
No es veu ni un bri de verd,<br />
ni un pam de terra.<br />
<br />
<i>Senyor, per què no atures aquest xàfec?</i><br />
<i>Minva el gra i el farratge</i><br />
<i>i les bèsties es migren a les fosques;</i><br />
<i>totes -te'n faig l'aposta-</i><br />
<i>deuen pensar el mateix:</i><br />
“I mentrestant els peixos se la campen!”<br />
<i>Jo tampoc no m'explico el privilegi.</i><br />
<br />
<i>Ja no donem abast tapant goteres:</i><br />
<i>i en dos indrets de la bodega</i><br />
<i>la fusta m'ha traït: traspua</i><br />
<i>a despit del betum.</i><br />
<br />
<i>Fa trenta dies que plou massa!</i><br />
<br />
Noè cercava el cel per la lluerna<br />
i veia la cortina espessa de la pluja.<br />
<br />
<i>La família, ho saps prou, no se'n fa càrrec.</i><br />
<i>El fills em planten cara, rabiosos,</i><br />
<i>les nores xafardegen i no sirguen,</i><br />
<i>els infants, sense sol, s'emmusteeixen.</i><br />
<i>I la dona, ui la dona!</i><br />
<i>em fon, de pensament, amb la mirada.</i><br />
<br />
<i>Tanta humitat no em prova:</i><br />
<i>garratibat de reuma,</i><br />
<i>què valc, Senyor?</i><br />
<i>I, a més, el temps pesa qui-sap-lo:</i><br />
<i>ja en tinc sis-cents de repicats!</i><br />
<br />
<i>Prou mullader, Jahvè, repensa't!</i><br />
<i>Que el bastiment, de nyigui-nyogui,</i><br />
<i>poc mariner, sortí d'una drassana</i><br />
<i>galdosa, a fe!</i><br />
<i>I el costellam grinyola, es desajusta.</i><br />
<br />
<i>No m'ennaveguis més, estronca</i><br />
<i>les deus de la justícia</i><br />
<i>i engega el sol de la misericòrdia!</i><br />
<i>Ja fóra hora d'estendre la bugada!</i><br />
<br />
<i>Ben cert que ets Tu qui fa i desfà les coses;</i><br />
<i>i per amor de tu suportaré el que calgui.</i><br />
<i>Només volia dir-te</i><br />
<i>-i sé per què t'ho dic-</i><br />
<i>que aquest país no és per a tanta pluja,</i><br />
<i>o el llot no adoba res:</i><br />
<i>cria mosquits i lleva febres.</i><br />
<i>Caldrà refer els conreus i escarrassar-se.</i><br />
<i>Som quatre gats malavinguts</i><br />
<i>i me n'estic veient una muntanya...</i><br />
<br />
Vingué aleshores un colom tot blanc,<br />
però ensutzat de colomassa,<br />
i s'aturà a l'espatlla dreta<br />
del vell senyor almirall,<br />
el qual, amb la mà plana,<br />
oferí quatre veces a l'ocell amansit.<br />
<br />
En aquell temps ningú no s'estranyava<br />
de res.<br />
Vegeu la Bíblia.</td></tr>
</tbody></table></center></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-74883792897741973762010-03-17T04:05:00.012+01:002010-10-05T04:47:20.302+02:00XOCOLATA DESFETA, DE JOAN-LLUÍS LLUÍS<span class="letrag">E</span>i!!! Vaig guanyar un concurs organitzat pel web <b>Rodamots</b> i, per tant, relacionat amb el món de les lletres!!!...<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTXMmZaoMtXRk9KZq9IomTGmlCwBm2bJ5TpkVTnL21M4QDnuPXv3BtdwSOt-U2lckE1bbuCszm8_-jDrk93NOMKR4BSRpX2ZHpc8g0RlfBfZM4dek9I3UjZGaTETRFt4edBWEi2fwS1rk/s1600-h/Xocolata+desfeta.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Xocolata desfeta" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgTXMmZaoMtXRk9KZq9IomTGmlCwBm2bJ5TpkVTnL21M4QDnuPXv3BtdwSOt-U2lckE1bbuCszm8_-jDrk93NOMKR4BSRpX2ZHpc8g0RlfBfZM4dek9I3UjZGaTETRFt4edBWEi2fwS1rk/s320/Xocolata+desfeta.jpg" vt="true" /></a></div><br />
... L'únic mèrit que vaig tenir, però, va ser que vaig enviar l'<i>e-mail</i> amb la resposta correcta abans que ningú.<br />
<br />
Però me n'alegro, i molt, perquè el premi consistia en un llibre, un llibre que fins i tot sense haver acabat de llegir l'immens gavadal d'enginy que configuren les cent vint-i-tres variacions d'un mateix tema que el conformen (llegir-los tots seguits, com si fos una novel·la o un assaig, pot resultar cansat), m'està fent gaudir d'un dels plaers que més em fan gaudir: el món de la paraula escrita.<br />
<br />
El rossellonès <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan-Llu%C3%ADs_Llu%C3%ADs">Joan-Lluís Lluís</a></b> (<b>Perpinyà</b> 1963), l'autor de <b><i>Xocolata desfeta</i></b>, el llibre que he tingut la sort que em caigués a les mans, i no “de” les mans tal i com malauradament tot sovint em passa, s'ha inspirat en els <i><b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Exercicis_d%27estil">Exercicis d'estil</a></b></i>, de <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Raymond_Queneau">Raymond Queneau</a></b>, i d'un micro-relat inicial (<i><b>Un jove decideix anar, un dijous, a una granja del carrer de Petritxol, de Barcelona, a prendre una xocolata desfeta, i una noia, al crit de “Jo també sóc de Cassà de La Selva!”, li clava un ganivet. Al cap de dos dies, el noi es desperta a l'hospital, i un policia li pregunta si es va fixar si la noia somreia.</b></i>), n'ha fet, com deia al principi, <b>cent vint-i-tres variacions</b> no solament basades en figures i estils purament literaris, sinó que també s'ha atrevit a explicar aquesta història imitant diferents escriptors i poetes (<b>Ausiàs March</b>, <b>Salvat-Papasseit</b>, <b>Salvador Espriu</b>, <b>Josep Pla</b>...), així com inspirant-se en l'obra de diferents pintors (<b>Renoir</b>, <b>Vermeer</b>, <b>Chagall</b>...)<br />
<br />
Mireu, per exemple, de quina manera tan preciosa fa començar la variació inspirada en l'obra del pintor <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Marc_Chagall">Marc Chagall</a></b>:<br />
<div><br />
<center><table cellpadding="10" cellspacing="0" style="text-align: left; width: 500px;"><tbody>
<tr><td><span style="color: #a64d79;">“<b><i>El dijous és verd poma i pel cel els ragis del sol ballen alegres, inundant la ciutat d'un taronja gairebé insolent de picardia...</i></b>”</span></td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
I aquí sota, un tastet de la variació inspirada en la poesia de <b>Jacint Verdaguer</b>:<br />
<br />
<div><center><table cellpadding="10" cellspacing="0" style="text-align: left; width: 500px;"><tbody>
<tr><td><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Barcelona gloriosa m'acollia en sos braços</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">quan el sol del dijous il·luminava el món</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">i al carrer Petritxol em portaven mos passos</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">guiats per l'ímpetu d'uns apetits voraços</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">i un aroma pregon.</span></i></b></td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
Si bé no m'ha estranyat trobar en el llibre variacions de les que podríem denominar “lògiques” en un exercici literari, des de com es podria redactar la narració inicial només amb <b>monosíl·labs</b> fins a com es redactaria en forma de <b>diari íntim</b>, m'ha sorprès -i divertit!-, per exemple, la variació feta en forma d'una conversa a través de <b>sms</b>, en un moment de la qual, algú escriu al mòbil: “<b><i>Soc a lospital! 1 noia mha ferit!</i></b>", i el receptor li contesta: “<b><i>Collons, sikès fort!</i></b>”, o l'inici de la variació en forma de <b><i>gospel</i></b>:<br />
<br />
<div><center><table cellpadding="10" cellspacing="0" style="text-align: left; width: 500px;"><tbody>
<tr><td><b><i><span style="color: #a64d79;">Oh, pare Déu, amb Tu matinaré</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Sí, i trastejaré</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Per tots els carrers del Teu reialme</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Estrets o amples</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">I Seràs per a mi com cacau amb llet</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Un xic desfet</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">I la fam mai més no em farà patir</span></i></b><br />
<b><i><span style="color: #a64d79;">Prou de patir!</span></i></b></td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
Enginyoses i divertidíssimes també resulten -i només en dic uns quants exemple, eh?, perquè n'hi ha, repeteixo per enèssima vegada, <b>cent vint-i-tres</b>!- les variacions fetes amb <b>llenguatge políticament correcte</b> (amb la qual omple tres pàgines senceres del llibre!), o la variació titulada <b><i>Gènesis</i></b>, on s'explica la història com si fos obra de la Creació (l'he trobat genial!).<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8g1h0v83GlONMl4C4qvwVAwlQkO2MjeShvAdlEu1y3xfIXv5HPgY4DYQGJOmVltLYNyx2njhBQVsxdv4iVupZp9RwIwduf27cPbej-e3qqzAJjt9aiU1irheZMt0fVkdsSZbeMvqqu3c/s1600-h/Joan-Llu%C3%ADs+Llu%C3%ADs.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Joan-Lluís Lluís" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh8g1h0v83GlONMl4C4qvwVAwlQkO2MjeShvAdlEu1y3xfIXv5HPgY4DYQGJOmVltLYNyx2njhBQVsxdv4iVupZp9RwIwduf27cPbej-e3qqzAJjt9aiU1irheZMt0fVkdsSZbeMvqqu3c/s320/Joan-Llu%C3%ADs+Llu%C3%ADs.jpg" vt="true" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="color: #0b5394; font-size: x-small;">Joan-Lluís Lluís</span></div><br />
En fi, que, malgrat que no m'agrada massa parlar de llibres perquè penso que cada lector és un món, m'ha vingut molt de gust fer-vos-en cinc cèntims d'aquest. És un llibre, com he dit abans, per anar picotejant-lo i no pas per llegir-lo tot seguit, però no només perquè es pugui fer pesat, sinó perquè cada una de les cent vint-i-tres variacions és un magnífic exercici no solament d'enginy, sinó també d'una gran qualitat literària, i val la pena anar-los paladejant de mica en mica com si fos un bon vi.<br />
<br />
Aprofito per dir que, si us agrada saber d'on vénen els mots i conèixer-ne de nous, us recomano que us subscriviu al magnífic web <b>Rodamots</b>, d'on, cada setmana i de dilluns i divendres, rebreu un correu amb tota mena d'explicacions i d'exemples d'utilització d'un mot o d'una expressió de la nostra llengua. Si voleu visitar aquest <b><i>web</i></b>, on hi ha, ordenats per ordre alfabètic, cronològic, d'autors i de temes, tots els mots que ja han sortit amb les corresponents explicacions, <a href="http://www.rodamots.com/inici.asp">cliqueu aquí</a>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiB24oTnhIVVzoo9e76LG0cASh32TGfjOqg6HOzIuA-6jJs0hrZBKaWEE4lDWo3hQRhccO7QvwG-7fF_IuEuGSAOgnXS9RwiqHWRILxgcmes8Wp02tuQc4b8DIIgTz2lIs-P_ByEcGK0gc/s1600-h/Rodamots.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Punt de llibre de Rodamots" border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiB24oTnhIVVzoo9e76LG0cASh32TGfjOqg6HOzIuA-6jJs0hrZBKaWEE4lDWo3hQRhccO7QvwG-7fF_IuEuGSAOgnXS9RwiqHWRILxgcmes8Wp02tuQc4b8DIIgTz2lIs-P_ByEcGK0gc/s320/Rodamots.jpg" vt="true" /></a></div><div style="text-align: center;"><span style="color: #0b5394; font-size: x-small;">Punt de llibre de <b>Rodamots</b></span></div><br />
I està clar que no podria acabar aquest <b><i>post </i></b>sense donar les gràcies i felicitar de tot cor la gent que fa possible el valuosíssim servei a la llengua catalana des de <b>Rodamots</b>.<br />
<br />
<b><span style="color: #0b5394; font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: x-small;">Joan-Lluís Lluís</span></b><br />
<b><i><span style="color: #0b5394; font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: x-small;">Xocolata desfeta (Exercicis d'espill)</span></i></b><br />
<span style="font-family: "Trebuchet MS",sans-serif;"><span style="font-size: x-small;"><span style="color: #0b5394;"><b>La Magrana</b>. Barcelona.</span></span></span><br />
<span style="color: #0b5394; font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: x-small;">Col. <b><i>Les ales esteses</i></b>, núm. 281</span><br />
<span style="color: #0b5394; font-family: "Trebuchet MS",sans-serif; font-size: x-small;">1ª ed.: gener de 2010.</span>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-53889699352739043772010-02-22T02:59:00.014+01:002015-08-08T03:04:50.332+02:0025 ANYS SENSE SALVADOR ESPRIU<span class="letrag">F</span>a molts anys, el poeta <a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Argent%C3%A9_i_Artigal"><b>Joan Argenté</b></a> em va explicar una anècdota que em va fer posar la pell de gallina:<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyO3T-_BZbvXmB0tcNuW5LKUlypaFC0nz48yJlvCBKdPYJWBmvGpA09tkzziGNmuQh0zgP-mbUUcXBrjIXWTM_kluFuK82K2Dfl0fXxI8p31hCfl2IEluEvZnMg_MFZBf8StAL1dvzBg0/s1600-h/Salvador+Espriu+00.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Salvador Espriu" border="0" ct="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhyO3T-_BZbvXmB0tcNuW5LKUlypaFC0nz48yJlvCBKdPYJWBmvGpA09tkzziGNmuQh0zgP-mbUUcXBrjIXWTM_kluFuK82K2Dfl0fXxI8p31hCfl2IEluEvZnMg_MFZBf8StAL1dvzBg0/s320/Salvador+Espriu+00.jpg" /></a></div><br />
Pels voltants dels anys 60 del passat segle, un grup d'estudiants de la <b>Universitat de Barcelona</b>, indignats per les declaracions fetes pel <b>ministre de Cultura</b> del govern del <b>general Franco</b> d'aquella època, unes declaracions on el ministre titllava els estudiants universitaris del país de no ser prou esforçats en comparació amb els estudiants de les universitats estrangeres, van dirigir-se al professor <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_Sacrist%C3%A1n_Luz%C3%B3n">Manuel Sacristán</a></b> perquè els defensés mitjançant una nota on s'hi reflecitís l'absoluta disconformitat envers aquelles declaracions.<br />
<br />
El resultat va ser un escrit on <b>Sacristán</b> desmentia amb rotunditat les declaracions del ministre, escrit que els estudiants van demanar a <b>Salvador Espriu</b> que els el traduís al català per considerar aquests que no tenien prou nivell per escriure amb la correcció necessària en aquesta llengua.<br />
<br />
<b>Salvador Espriu</b>, un home que mai va defugir de compromisos, va traduir l'escrit de <b>Sacristán</b> al català, i quan aquest el va llegir, va demanar, meravellat, al estudiants que guardessin com un tresor aquella traducció ja que era una mostra de l'exquisidesa amb què es podia arribar a utilitzar una llengua.<br />
<br />
Si he fet memòria d'aquesta anècdota, la qual, per cert, m'ha fet molta il·lusió haver trobat ben documentada <a href="http://www.rebelion.org/noticia.php?id=80234#sdfootnote7sym">aquí</a>, és perquè sempre he admirat l'impecable ús del català en l'obra de <b>Salvador Espriu</b>.<br />
<br />
De cap de les maneres em sento capaç -i que Déu men reguardi d'osadies semblants!-de poder parlar amb profunditat de l'obra d'<b>Espriu</b>, però sí que vull mostrar l'admiració i el respecte que em mereixen la senzillesa i la rectitud d'un personatge a qui li devem, amb infinit agraïment, el fet d'haver-nos llegat una obra on la paraula, lluny, molt lluny d'inflades i engolades pretensions, esdevé la més perfecta i bella de les joies, perquè quan diem <b>paraula</b> i ens referim a <b>Salvador Espriu</b> estem parlant de rigor, de persistència i, sobretot, de necessitat.<br />
<br />
Malgrat el pessimisme que es delata en els versos d'un dels més bellament espriuans poemes de <b><i>Les hores</i></b> ("<i>Ara he de callar / que no tinc prou força / contra tant de mal</i>"), que són l'expressió més esfereïdora del lament enfront de la injustícia i de la impotència, <b>Espriu</b> va mantenir sempre una actitud de decidida, valenta i constant rebel·lia enfront les vexacions, fins i tot per part d'alguns catalanoparlants, a què estava sotmesa la llengua catalana durant els foscos anys d'imposició de la dictadura franquista, i va ser, <b>la paraula</b>, la pacífica i incontestable arma amb la que va lluitar llegant-nos, alhora, una obra literària de primera magnitud.<br />
<br />
Llegir <b>Espriu</b>, un autor que amaga infinitat de vegades una fina ironia sota l'aparença d'una greu severitat, no és solament percebre la llum i la ductilitat que pot arribar a tenir la nostra llengua, ni tampoc és, només, arribar a poder sentir-se agombolat per la musicalitat dels seus sons. <b>Llegir Espriu és sentir-se segur d'una llengua</b>.<br />
<br />
Vull, ja per acabar, felicitar efusivament la <b>Roser Caño</b>, del blog <b><a href="http://rcanovalls.blogspot.com/2010/02/25-sense-espriu-la-catosfera-es-prepara.html">Antaviana</a></b> , la qual ha tingut la feliç iniciativa de convidar tothom que ho volgués a dedicar un post a <b>Salvador Espriu</b> per commemorar que avui, dia <b>22 de febrer del 2010</b>, fa 25 anys que va morir, i com que la proposta era també que cadascú que dediqués un post a <b>Espriu</b> ho fes amb el màxim de consonància de l'esperit del blog, us deixo llegit en veu alta un dels poemes més coneguts d'<b>Espriu</b>, llegit, com sempre faig, amb el màxim de respecte i d'admiració, en aquest cas no solament al poeta, sinó també a la <b>Roser Caño</b>.<br />
<br />
<br />
<center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/zitdurqtevhgp4u4aqsbj14m2nps466x?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center><br />
<div><br />
<center><table style="text-align: left; width: 520px; color: #006699;font-weight:bold; background:url(http://4284963096225845747-a-1802744773732722657-s-sites.googlegroups.com/site/assurbaye/COMENTARISAUTOR.jpg); border: 1px #b5b5b5 solid; -webkit-border-radius: 6px; -moz-border-radius: 6px; -ms-border-radius: 6px;
border-radius: 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -ms-filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5)"; filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5);"><tbody>
<tr><td> <b> ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE</b><br />
<br />
<b> Oh, que cansat estic de la meva</b><br />
<b> covarda, vella, tan salvatge terra,</b><br />
<b> i com m’agradaria allunyar-me’n,</b><br />
<b> nord enllà,</b><br />
<b> on diuen que la gent és neta</b><br />
<b> i noble, culta, rica, lliure,</b><br />
<b> desvetllada i feliç!</b><br />
<b> Aleshores, a la congregació, els germans dirien</b><br />
<b> desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,</b><br />
<b> així l’home que se’n va del seu indret”,</b><br />
<b> mentre jo, ja ben lluny, em riuria</b><br />
<b> de la llei i de l’antiga saviesa</b><br />
<b> d’aquest meu àrid poble.</b><br />
<b><br />
</b><br />
<b> Però no he de seguir mai el meu somni</b><br />
<b> I em quedaré aquí fins a la mort.</b><br />
<b> Car sóc també molt covard i salvatge</b><br />
<b> i estimo a més amb un</b><br />
<b> desesperat dolor</b><br />
<b> aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.</b><br />
<br />
<b> </b><b>Salvador Espriu</b></td></tr>
</tbody></table></center></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-79428840498863508762010-02-18T03:12:00.013+01:002015-08-08T03:00:57.039+02:00TRADUCCIONS (I)<b>Traduttore... ¿traditore?</b><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhe1ethJSjyofxWdWzlCQ_stDaGybHEJrOunAI_YZ-MdPgdr-r2Q4RU4KhxSrCVNwCmKDU9v8mLUxICoLtc9v52kJoYpA1NRynvRakkhrD7ZRGC4jelWsP1rNx7qClPDlwnXWvMBnpYvUs/s1600-h/Retrat+de+William+Shakespeare+0001.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Retrat de William Shakespeare" border="0" ct="true" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhe1ethJSjyofxWdWzlCQ_stDaGybHEJrOunAI_YZ-MdPgdr-r2Q4RU4KhxSrCVNwCmKDU9v8mLUxICoLtc9v52kJoYpA1NRynvRakkhrD7ZRGC4jelWsP1rNx7qClPDlwnXWvMBnpYvUs/s400/Retrat+de+William+Shakespeare+0001.jpg" width="321" /></a></div><br />
És un tema, el de les traduccions, que sempre m'ha despertat un gran interès, ja que si bé tinc la sort de poder parlar, escriure i llegir no només en una, sinó en dues llengües (català i castellà) literàriament molt riques, per a la resta de les llengües sóc un analfabet, pel que, com a un gran nombre -per no dir la majoria- d'aficionats a la lectura, ha estat, gràcies a les traduccions, que he tingut a l'abast obres literàries originalment escrites en llengües més o menys properes a la nostra.<br />
<br />
Traduir no només vol dir traspassar tot un seguit de mots d'una llengua a una altra, i si bé hi ha traduccions que fan malbé fins i tot la mateixa llengua a la qual es tradueix, també és cert que hi ha traduccions magnífiques fins al punt de fer oblidar al lector que està llegint un text traduït.<br />
<br />
Traduir d'una llengua a una altra és un <b>art</b> que requereix un gran coneixement d'ambdues llengües, i si bé per sortir del pas a l'hora de llegir un text sense cap pretensió literària tenim la magnífica eina del traductor automàtic de <b>Google</b>, una cosa ben diferent és traduir, posem per cas, un sonet de <b>Shakespeare</b>, i no parlem ja de traduir-lo, a més a més, intentant que a la llengua a la qual volem traduir-lo hi hagi el ritme i les rimes construïdes de manera que, com dèiem més amunt, fins i tot ens faci oblidar als lectors que estem llegint un poema traduït.<br />
<br />
<b><a href="http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/FitxaAutors.asp?idregistre=3825">Gerard Vergés</a></b> va publicar, el <b>1993</b>, <b><i>Tots els sonets de Shakespeare</i></b> (<b>Editorial Columna</b>), una traducció que li va valer, el <b>1994</b>, el sempre prestigiós <b>Premi de traducció de la Crítica Serra d'Or</b>. Segons es llegeix a la contracuberta del llibre, <b>Pablo Neruda</b> va definir aquests sonets com a: “<b><i>tallats en l'òpal de les llàgrimes, en el robí de l'amor, en la maragda de la gelosia i en l'ametista del dol</i></b>”.<br />
<br />
Aquesta tan “nerudiana” definició dels sonets shakesperians em sembla tot un encert, i si ho puc dir és gràcies al fet que els he pogut llegir en la meva llengua, i gràcies al fet que algú, com en aquest cas <b>Gerard Vergés</b>, s'hagués estat trencat les banyes durant dos anys per traduir-los.<br />
<br />
Hi ha, en la llengua catalana, una gran tradició que ve de molt lluny pel que fa a les traduccions de grans obres literàries en aquesta nostra llengua, com és el cas del vigatà <b><a href="http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Febrer">Andreu Febrer</a></b> el qual, a principis del <b>segle XV</b>, va ser el primer en traduir <b>en vers</b> una de les obres considerades unànimement universals: <b><i>La Divina Comèdia</i></b>, del toscà <b>Dante Alighieri</b>.<br />
<br />
I com que d'aquest tema de la traducció m'agradaria anar-ne parlant detingudament, voldria dedicar-li uns quants <b><i>posts</i></b>. Així, doncs, a manera de tast introductori deixo transcrit (original i traducció) un dels cent-cinquanta-quatre sonets de <b>Shakespeare</b> traduïts per <b>Gerard Vergés</b>, un sonet que a mi m'agrada d'una manera molt especial: el <b>CXXIX</b> (cap dels sonets de <b>Shakespeare</b> té títol) i, com sempre que tracto de poesia al <b><i>blog</i></b>, us el deixo també llegit, tan bé com he sigut capaç, per mi al final.<br />
<br />
<div><center><table style="background-color: #f3f3f3; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 400px; font-weight:bold; border: 2px #b5b5b5 solid; -webkit-border-radius: 6px; -moz-border-radius: 6px; -ms-border-radius: 6px;
border-radius: 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -ms-filter: "progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5)"; filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5); "><tbody>
<tr><td><br />
SONNET CXXIX<br />
<br />
The expense of spirit in a waste of shame<br />
Is lust in action; and till action, lust<br />
Is perjured, murderous, bloody, full of blame,<br />
Savage, extreme, rude, cruel, not to trust;<br />
Enjoy'd no sooner but despised straight;<br />
Past reason hunted; and no sooner had,<br />
Past reason hated, as a swallowed bait,<br />
On purpose laid to make the taker mad:<br />
Mad in pursuit, and in possession so;<br />
Had, having, and in quest to have, extreme;<br />
A bliss in proof, and proved, a very woe;<br />
Before, a joy proposed; behind, a dream.<br />
<br />
All this the world well knows; yet none knows well<br />
To shun the heaven that leads men to this hell.<br />
<br />
William Shakespeare<br />
<br />
</td></tr>
</tbody> </table></center></div><br />
<div><center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/vnp3lf3th5omudw2vi5jso6788ogrk03?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center></div><br />
<div><center><table style="background-color: #f3f3f3; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 350px; border: 2px #b5b5b5 solid; -webkit-border-radius: 6px; -moz-border-radius: 6px; -ms-border-radius: 6px;
border-radius: 6px; -moz-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -webkit-box-shadow: 5px 5px 5px #cecece; -ms-filter: "progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5)"; filter: progid:DXImageTransform.Microsoft.Shadow(color=#cecece, direction=125,strength=5);
"><tbody>
<tr><td><br />
SONET CXXIX<br />
<br />
L'ànima es consumeix, desvergonyida,<br />
en la lubricitat no dissipada,<br />
lubricitat sagnant, falsa, homicida<br />
i salvatge i cruel i malfiada.<br />
Bandejada al moment que el goig s'obté,<br />
és perseguida amb el més cec furor,<br />
i fa el paper de l'ham, escat perquè<br />
qui el mossegui naufagui en la bojor.<br />
Boig qui l'anhela i qui la té a l'abast;<br />
record, desig i gust fills de la fúria,<br />
plaer en tastar-la, i plor després del tast,<br />
goig convertit en somni és la luxúria.<br />
<br />
La gent ho sap, però no té govern<br />
per evitar aquest cel que ens duu a l'infern.<br />
<br />
William Shakespeare<br />
(traducció: Gerard Vergès)<br />
<br />
</td></tr>
</tbody></table></center></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com14tag:blogger.com,1999:blog-6431914832009370222.post-70112836703152696742010-02-07T02:57:00.013+01:002015-08-08T02:48:20.266+02:00UNA FELICITACIÓ EN FORMA DE VERS<span class="letrag">L'</span>altre dia, al magnífic <i>blog</i> <b><i><a href="http://unacosamoltgranenunademoltpetita.blogspot.com/search/label/Mar%C3%A7al" target="blank">Una cosa molt gran en una de molt petita</a></i></b>, <i>blog</i> dedicat a la poesia i que, amb una constància admirable, publica l'<b>Helena Bonals</b>, l'autora hi va dedicar un <i>post</i> a un petit poema del llibre <b><i>Bruixa de dol</i></b>, de <b><a href="http://www.escriptors.com/autors/marcalmm/pagina.php?id_sec=27" target="blank">Maria-Mercè Marçal</a></b> (<b>Barcelona 1952-1998</b>):<br />
<br />
<div><center><table style="background-color: #efefef; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 420px; font-weight:bold;"><tbody>
<tr><td><br />
<br />
Pujaré la tristesa dalt les golfes<br />
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,<br />
el cartipàs vençut, la tralatana vella.<br />
I baixaré les graus amb vestit d'alegria<br />
que hauran teixit aranyes sense seny.<br />
<br />
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.<br />
<br />
</td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRb6zK5KAtfQeR5kXLSixxZ0kdW2OM9tyM7mcxVnpAsnOm5hBDc9x_Hdm3VbWgKvjdR2pjtMpZlexemGtUz7lprJBnAmnpoi6OdDUnePllI9w0c20lkn_IcpFwvAPYXGbzhe3PaaniJns/s1600-h/foto_colita2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;" target="blank"><img alt="Retrat de Maria-Mercè Marçal" border="0" kt="true" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRb6zK5KAtfQeR5kXLSixxZ0kdW2OM9tyM7mcxVnpAsnOm5hBDc9x_Hdm3VbWgKvjdR2pjtMpZlexemGtUz7lprJBnAmnpoi6OdDUnePllI9w0c20lkn_IcpFwvAPYXGbzhe3PaaniJns/s320/foto_colita2.jpg" /></a></div><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><span style="font-size: x-small;">Colita: Retrat de Maria-Mercè Marçal</span> </div><br />
Feia temps, molt de temps, que no rellegia res de <b>Maria-Mercè Marçal</b>, la poetessa, escriptora i traductora que va néixer a <b>Barcelona</b> però que va passar tota la infantesa a <b>Ivars d'Urgell</b> (<b>Pla d'Urgell</b>), d'on sempre se'n va sentir filla, fins que va tornar a <b>Barcelona</b> per estudiar-hi <b>Filologia Clàssica. </b>Un cop llicenciada, va exercir, fins a la seva prematura mort l'any <b>1998</b>, com a professora de Llengua i Literatura Catalanes a diversos instituts (a <b>Sant Boi de Llobregat</b> i a <b>Barcelona</b>).<br />
<br />
L'any <b>1973</b> va participar en la fundació de l'editorial <b>Llibres del Mall</b>, i el <b>1976</b>, a l'edat de <b>24 anys</b>, va guanyar el prestigiós premi de poesia <b>Carles Riba</b> amb <b><i>Cau de llunes</i></b> (Edicions Proa), llibre on hi deixà escrita la seva divisa: “<b><i>A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel</i></b>”.<br />
<br />
No sóc, ni mai he pretès semblar-ho, cap expert en poesia. M'agrada, això sí, la poesia, i sóc del tot conscient de ser-ne un simple i desordenat lector, però avui tinc ganes de parlar d'un bellíssim poema de <b>Maria-Mercè Marçal</b>, les dues primeres estrofes del qual són, sempre segons el meu entendre, la més tendra de les imatges poètiques del que pot arribar a sentir una dona embarassada d'un fill desitjat:<br />
<br />
<br />
<div><center><iframe src="https://app.box.com/embed/preview/xl3k3ot8m4ulk2hluj7bjiyrdw6q5wwk?view=&sort=&direction=ASC&theme=dark" width="330" height="88" frameborder="0"allowfullscreen webkitallowfullscreen msallowfullscreen></iframe></center><br />
<div><br />
<br />
<center><table style="background-color: #efefef; background-image: url(;); color: #006699; text-align: left; width: 250px; font-weight:bold;"><tbody>
<tr><td><br />
<br />
Aquesta capsa dolça<br />
de molsa<br />
que et guarda, amb pany fadat;<br />
que oneja sense fressa,<br />
ni pressa,<br />
amb bleix extasiat,<br />
<br />
és el meu cos que et serva<br />
com l’herba<br />
serva el crit del seu verd;<br />
que es corba al teu creixent<br />
i aprèn<br />
el teu batec obert.<br />
<br />
</td></tr>
</tbody></table></center></div><br />
Aquests deliciosos dotze versos -i perdoneu el que pot semblar una ensucrada, per repetitiva, adjectivació- són les dues primeres estrofes del tercer dels quatre poemes que conformen les <b><i>Cançons de l'enforcall</i></b>, del llibre <i><b>Sal Oberta</b></i>, uns versos que, des que els vaig llegir arran que <b>Llibres del Mall</b> va publicar-lo l'any <b>1982</b>, sempre em tornen al cap quan sé d'una parella que espera amb il·lusió el naixement d'un fill.<br />
<br />
Quanta tendresa i quanta força hi ha, alhora, en aquestes dues estrofes -així com en la resta del poema, tal i com ho podreu comprovar al final d'aquest post, on el trobareu transcrit tot sencer-, amanyagades per la musicalitat que els proporciona la bellíssima combinació dels mots que les conformen:<br />
<br />
El ventre matern esdevé, en la veu de la poetessa, una capsa feta amb molsa i tancada amb un pany encantat, a l'interior de la qual hi impera, bressolat per la calma, un pacífic silenci; una capsa feta de molsa que es va corbant a mida que la vida que hi batega hi va creixent. Es podia trobar una imatge més poètica d'un embaràs que aquesta que ens deixà escrita <b>Maria-Mercè Marçal</b>?...<br />
<br />
He sigut dues vegades pare il·lusionat i, per tant, he compartit amb l'Anna Maria les il·lusions i -per què no dir-ho?- aquelles pors del tot normals, i lògiques, fruits naturals, sobretot, de la temença de no estar molt segurs de si ens en podrem sortir com cal d'un esdeveniment d'aquesta magnitud.<br />
<br />
Per tot això, doncs, és pel que em veig en cor de poder dedicar, amb tota la meva estimació, aquest post a l'<b>Eva Montearriba</b>, l'autora del blog <b><i><a href="http://elcullerotfestuc.blogspot.com/2010/01/soc-un-nen.html" target="blank">El cullerot festuc</a></i></b>, la qual ens va comunicar des del seu blog, amb l'alegria i la il·lusió que la caracteritzen, que esperava, amb en <b>Riqui</b>, el que serà el <b>seu primer fill</b>.<br />
<br />
<b>Eva</b> i <b>Riqui</b>: Viviu amb tota la intensitat que us sigui possible aquest temps d'espera, ja que us asseguro, i perdoneu-me si us semblo amb el que us dic un “iaio” xaruc, que poques coses a la vida us faran sentir tan feliços i, sobretot, tan units l'una amb l'altre com aquest intens periode de les vostres vides que esteu vivint.<br />
<br />
<div><center><table style="background-color: #efefef; background-image: url(); color: #006699; text-align: left; width: 300px; font-weight:bold;"><tbody>
<tr><td><br />
<br />
Aquesta capsa dolça<br />
de molsa<br />
que et guarda, amb pany fadat;<br />
que oneja sense fressa,<br />
ni pressa,<br />
amb bleix extasiat,<br />
<br />
és el meu cos que et serva<br />
com l’herba<br />
serva el crit del seu verd;<br />
que es corba al teu creixent<br />
i aprèn<br />
el teu batec obert.<br />
<br />
¿Quina remor petita<br />
m’invita<br />
a abocar-me al pou clar?<br />
¿Quin ressò de salobre<br />
mig m’obre<br />
finestres al demà?<br />
<br />
Sento els dits de la pluja<br />
que puja<br />
vidre amunt del meu cor.<br />
I els nusos del llevant,<br />
trucant<br />
per fer fora la mort.<br />
<br />
¿Com granarà el paisatge<br />
que, en gatge<br />
de tendresa, m’ofrenes,<br />
si l’ombra del neguit<br />
ha ordit<br />
paranys a les carenes?<br />
<br />
¿Com obriré la fruita<br />
que lluita<br />
amb armes de festí,<br />
si la dansa d’arrels,<br />
amb tels<br />
d’enyor, trena el camí?<br />
<br />
¿Com tindré del teu cau<br />
la clau,<br />
si tristor m’esgarria?<br />
Per copsar el teu senyal<br />
em cal<br />
vestit nou d’alegria! <br />
<br />
<span style="font-size: x-small;"> Maria-Mercè Marçal, <i>Sal oberta</i></span><br />
<br />
</td></tr>
</tbody></table></center></div></div>Assurhttp://www.blogger.com/profile/15796343929585005492noreply@blogger.com12