ELS FRUITS SABOROSOS: PASTÍS DE POMA AMB AMETLLA, A PROPÒSIT DE LA POMA ESCOLLIDA

Paul Cézanne. Cistella amb pomes

Vet aquí un dels poemes del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner, que més m'emocionen, un d'aquells poemes que si bé basta només amb una primera lectura per copsar-ne tota la bellesa, gairebé exigeix una immediata re-lectura per gaudir amb més intentsitat de la tendresa que tot ell destil·la.

Es tracta de La poma escollida, un bellíssim poema del qual en són protagonistes Alidé i Lamon, una parella d'ancians que reflexionen sobre el paper que els pertoca fer a la vida a l'avançada edat a què han arribat, amb els molts inconvenients que comporta el fet de fer-se gran i d'haver-se de sentir gairebé, o no tan gairebé, arraconats, com una nosa, però...

... Però res! No diré res més, de moment. Si us plau: llegiu-lo..., i rellegiu-lo:

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. Ara que són al llit, els besa el solellet. Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. -Oh petita Alidé, com és que plores tant? -Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada i sempre sec, i envejo les nores treballant, i quan els néts em vénen em troben tan gelada. I no et sabria péixer com en el temps florit ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida, mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum, i et tinc a vora meu com la poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfum. Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: el fred ens fa temença, la negra nit horror, criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa. Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?  Josep Carner

Una curiositat d'aquest poema és que és l'únic del llibre Els fruits saborosos en el que un personatge masculí hi té un protagonisme tan rellevant, però hi ha, també, uns detalls tècnics que corroboren la gran mestria de Carner i que m'agradaria comentar, sense ni tan sols pretendre que aquest apunt esdevingui un minuciós anàlisi del poema, anàlisi que, sigui dit de pas, no tinc, ni molt menys, els suficients coneixements per poder fer.

Es tracta, per exemple, d'observar al primer i al segon quartet la utilització de la figura retòrica anomenada polisíndeton, la qual consisteix en la sovint repetició d'una mateixa conjunció (en aquest cas la “i”) quan Alidé explica a Lamon les raons que li provoquen el plor:

"[...] i sempre sec, i envejo les nores treballant, / i quan els néts em vénen em troben tan gelada. // I no et sabria péixer com en el temps florit / ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, / i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen / i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit."

Amb aquest recurs, l'autor no solament aconsegueix traspassar-nos les frustracions que per culpa de l'avançada edat la dona pateix en el dia a dia que li toca viure, sinó que gràcies a aquesta repetició de la conjunció “i” amb què Carner enllaça les oracions d'una forma tan seguida ens mostra també la clara i plena consciència, la maduració interna que s'ha anat fent Alidé d'una més que evident i, alhora, crua realitat.

Els tres quartets que conformen les tres primeres estrofes són fets amb versos de dotze síl·labes, és a dir, amb els anomenats versos alexandrins (en castellà els alexandrins en tenen catorze, de síl·labes), uns versos, els alexandrins, que es caracteritzen pel ritme intern que tenen, ja que la sisena síl·laba de cada un d'ells sempre és tònica, o el que és el mateix: la sisena síl·laba ha de ser o bé un mot monosíl·lab o bé la síl·laba d'una paraula on hi recau l'accent, i si a aquest ritme intern s'hi afegeix la musicalitat de la rima final dels versos, tot plegat conflueix en una deliciosa sonoritat.

Arriba un moment, però, concretament en la quarta estrofa, que en lloc de quatre versos en té cinc, en què tant el nombre de síl·labes, com el ritme i la rima es trenquen en els tres primers versos, just després que Alidé ha acabat de confessar a Lamon les angoixes que li provoquen aquell desassossec que l'ha dut fins al plor, una fòrmula, la d'aquest trencament, que serveix a l'autor per emfasitzar el breu silenci que es produeix en aquell moment (“Lamon fa un gran sospir...”) així com també li serveix per remarcar els primers mots amb què Lamon, per referir-se al seu també més que evident deteriorament físic, respon a Alidé: “-Oh ma vida, mos peus són balbs / i sento que se me'n va la llum”.

A partir d'aquestes tres versos i amb el darrer mot (llum) d'aquesta quarta estrofa, Carner recobra la rima i el ritme dels alexandrins per tornar a dotar de musicalitat els tendres mots finals amb què Lamon parla a Alidé per expressar-li el que només un amor com el d'ells, que a base d'anys i anys han anat madurant, pot aconseguir: Que, com de la poma quan madura, s'apreciï més la invisible flaire d'aquest fruit que no pas la bencossada aparença.

Aquest trencament i la posterior utilització de la rima i del ritme mitjançant els versos alexandrins per cloure el poema el trobo, i que se'm perdoni la passió, simplement... GENIAL!

I aquí teniu, per si us ve de gust escoltar-la, la lectura gravada del poema amb un bellíssim coixí musical que, una vegada més, m'ha suggerit, i una vegada més de tot cor li ho agraeixo, el bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land,  Es tracta del Nocturn número 2 de l'Opus 27, de Fréderic Chopin.

* * *

I ara passem a la recepta: Un exquisit pastís de poma, la massa del qual està feta amb ametlla mòlta i farina. És de senzillíssima i ràpida elaboració, i la vaig trobar a Bocados de cielo, un magnífic blog on hi ha etiquetades, fins al dia d'avui, dinou receptes, tant de plats dolços com salats, en les que hi intervé la poma. Les fotografies de tots els plats d'aquest blog són molt cuidades i les explicacions per elaborar-les, molt detallades. Un blog, en definitiva, del que els aficionats a la cuina en podeu treure molt bon profit.

Ingredients: ► 3 pomes grosses. ► 100 gr. d'ametlles mòltes. ► 3 ous. ► 120 gr. de sucre. ► 50 gr. de farina. ► Un grapadet d'ametlles filetejades.

Enceneu el forn a 180º

Unteu amb mantega un motlle circular d'uns 20 centímetres de diàmetre (millor si és desmuntable).

Barregeu ben barrejades la farina i les ametlles mòltes.

Peleu 2 pomes, ratlleu-les i incorporeu-les a la barreja d'amentlla mòlta i farina.

Amb el batedor de varetes, bateu els ous amb el sucre fins que vegeu que la mescla blanquegi.

Ara es tractrà d'unir les dues barreges, i ho farem, sense batre i mitjançant una llengua pastissera (o una espàtula, o una cullera metàl·lica, grossa, de les de servir), amb suaus moviments de dalt a baix fins que vegem que ambdues barreges han quedat ben incorporades.

Aboqueu la massa resultant al motlle.

Peleu la poma que us queda, talleu-la a quarts, traieu-ne el cor i, de cada quart, feu-ne mitjes llunes de, si fa o no fa, 1 centímetre de gruix, amb les quals anireu formant un cercle sobre la massa. Finalment, al buit que us haurà quedat al centre hi posareu les ametlles filetejades (o laminades).

Enforneu-lo durant uns 30 o 35 minuts.

Per abrillantar-lo i que així faci més goig, pinzelleu-lo amb gelatina de poma, fosa amb una mica d’aigua al microones, o bé amb melmelada d’albercoc, escalfada també amb una mica d’aigua al microones i passada per un colador fi.

25 ANYS SENSE FOIX

A la secció setmanal Un sofà a la riba, que Josep M. Fonalleres té al diari El Punt Avui, l'escriptor i articulista gironí escrivia el passat dia 27 un article dedicat a J. V. Foix, en el qual feia referència a Jorge Luis Borges i on explicava que l'escriptor argentí parlava d'un llibre de contes del qual no en recordava més que les il·lustracions a la vegada que es lamentava de recordar alguns dels llibres que havia llegit tan sols pel color de l'enquadernació o per saber en quin prestatge el podria trobar, però que, en canvi, de la resta del llibre no en recordava res..., “O potser sí -acabava reflexionant Borges-: Potser ho hem incorporat com si la memòria fos una pila on s'amunteguen els palimpsestos”.

Aquesta reflexió final de Jorge Luis Borges servia a Josep M. Fonalleres per adonar-se que ell també tenia aquesta sensació amb l'obra de J. V. Foix, ja que si bé durant molt de temps l'havia acompanyat, pensava que, potser, amb el pas del temps, precisament, no la recordava com quan es va atrevir a llegir, anys enrere i davant el mateix poeta ja ancià, els versos que ara creia oblidats..., però a l'hora d'escriure aquell article, Fonalleres s'adonà que, “a poc a poc, sense voler-ho, com una pila de palimpsestos, s'han anat acumulant tots els versos que em pensava que havia oblidat. I les imatges i no t'omplo de flors perquè ja no t'estimo, i tots hi serem, al Port, amb la Desconeguda, i a cal fuster hi ha novetat, i la vetusta gonella, i m'exalta el nou i m'enamora el vell...”

No he trobat millor inici per poder retre des del blog aquest humil homenatge a J. V. Foix que la referència a aquest magnífic article de Josep M. Fonalleres, ja que també jo, sense cap mena de dubte ni de bon tros tan bon coneixedor de l'obra de l'obra del poeta de Sarrià com la que, també sense cap mena de dubte, té Fonalleres -i ja sabeu que no practico la falsa modèstia-, vaig tenir la mateixa sensació quan, dies enrere vaig assabentar-me que es preparava a la xarxa aquest homenatge.

"Quant de temps sense obrir un llibre de Foix -vaig dir-me-, tant i tant que vas arribar a gaudir amb la riquesa del seu llenguatge transformada en música gràcies a la perfecció rítmica impresa en els seus versos!"

Vaig saber de l'obra de J. V. Foix -com la de tants autors que escrivien en català!-, en una època en què vaig decidir no ser un analfabet de la meva pròpia llengua i em vaig matricular a Català, com a assignatura optativa, al primer curs de la carrera que als anys 70 del cada vegada menys recent segle passat se'n deia Filosofia i Lletres.

Va ser la professora d'aquella assignatura la que ens va llegir un dia a classe el poema És quan dormo que hi veig clar, i val a dir que em vaig sentir avergonyit en adonar-me, després d'escoltar-lo i de les posteriors explicacions que la professora ens en va fer, així com de les posteriors lectures que hi vaig dedicar gràcies al full ciclostilat que ella mateixa ens va repartir, si n'era, d'ignorant!

I és que m'havia matriculat a aquella assignatura de català bàsicament perquè en acabar aquell curs havia de marxar a fer “la mili” molt lluny de casa i pensava que em sentiria molt estrany havent d'escriure cartes en castellà tant a la meva família com a l'Anna Maria, amb qui ja feia uns quants anys que sortíem junts, però va ser a partir d'aquell curs, que no vam poder acabar sencer degut a la quantitat i quantitat de vagues que durant aquella època hi havia a la universitat, que vaig adonar-me que només voler saber les quatre regles justes per saber escriure en aquella llengua en què jo només sabia parlar era com si algú que diu que té interès en conèixer algun personatge a qui admira té l'oportunitat d'anar a sopar amb ell i l'únic que l'interessa és poder acabar fent-se, al final, una fotografia junts.

Retornant ara a les reflexions de Borges i de Fonalleres que es citaven a l'inici d'aquest apunt, he de dir que se'm va posar la pell de gallina quan, al moment de començar a recordar alguns dels versos de J. V. Foix, els primers que em van venir al cap van ser els dos darrers del primer dels poemes que Foix va enviar per felicitar les festes de Nadal als seus amics -ho va fer des de l'any 1948 fins el 1958-, i que posteriorment es van editar en forma de llibre amb el títol de Onze Nadals i un Cap d'Any. Són aquells dos versos plens de tedresa que diuen: “Vindré mudat, al costat de la dona, / amb els vestits de quan ens vam casar.”

Doncs encara que Nadal ja fa dies que ha passat, seré fidel a aquest meu primer pensament dels versos de J. V. Foix i, com a homenatge al gran poeta per commemorar els vint-i-cinc anys de la seva mort, reproduiré i llegiré, del llibre Onze Nadals i un Cap d'Any, el poema També vindrem, Infant, a l'hora vella.

També vindrem, Infant, a l’hora vella Com a pagès, per ser més sols amb Tu; Deixarem rella i la mula de sella, I a peu, pel rost, allà on l’estel ens duu. Et portarem vegetals esperances I el que jo tinc en el graner tardà: Llibres marcits, amb versos de vacances On Tu no hi ets, i el camp és de secà. Els vaig escriure en el parlar dels pares, Que és el més dolç per qui el sap confegir, Però hi fa nit en platges i sahares, I el teu Nom és de sol i de jardí. Guardo per Tu gallines ponedores A camp obert, darrere el mur herbós, Tocant al rec on maduren les móres Per als infants que Et saben dir de Vós. En embolcalls que em fan la passa curta, Porto una leica i pàl·lids pensaments, Cançons d’hivern en fontanes de murta D’un monestir i un castell transparents. Mantells eslaus i Florències alades, Poliol de la Nou, brucs de Lladurs, Illes ardents i gorgs negres amb fades, Llavor de goig i guies del Pertús. I els segells nous de la Teva naixença En atlas filatèlics estel·lars, Vàlids per tots, per l’amo i pel remença, Pels llibertins, els pròdigs i els avars. Porto els papers d’una casa forana Escumejant vora la mar i el port; —Omple-la tu amb Ta divina ufana, Deixa-hi un àngel si m’hi ve la mort. I quan tot just si la tenora sona, Pastors i estels perduts serrat enllà, La Verge i Tu tots sols, a l’Hora Sola, I els corns reials qui sap qui els sentirà, Vindré mudat, al costat de la dona, Amb els vestits de quan ens vam casar. El Port de la Selva. Nadal de 1948

Com he fet al començar, manllevaré de l'excel·lent article de Josep M. Fonalleres, i acabaré amb els mateixos mots amb què ell l'acabà: “Totes aquelles lectures que ens van marcar [...] tornen per instal·lar-se. De fet, no van fugir mai. S'estaven amagades, somortes, a l'espera d'una inesperada erupció.”

PRESENT, FUTUR... I PASSAT

El passat dia 1, la Mariàngela Vilallonga donava des del seu blog la benvinguda al recent estrenat any 2012 amb una cita d'Ovidi: Un fragment dels Fastos, l'obra que el poeta llatí va deixar inacabada, ja que dels dotze llibres que tenia previst escriure, cada un d'ells dedicat a cada un dels mesos de l'any, Ovidi només en va deixar escrits els sis primers a causa d'haver estat desterrat de Roma per ordre de l'emperador August. Als Fastos, Ovidi descriu l'origen dels noms dels mesos i les festivitats del calendari romà, així com els ritus que s'hi practicaven.

El fragment citat per la Mariàngela corresponia al dia 1 de gener, festivitat que a l'imperi romà es dedicava al déu Janus, de l'etimologia del nom del qual prové el mot gener del nostre calendari.

Janus tenia una característica única entre tots els déus de la mitologia romana, i és que era un déu amb dues cares, gràcies a les quals podia mirar endavant i enrere a la vegada.

Bust del déu Janus (Museus vaticans)

Mirar endavant (present i futur) i mirar enrere (passat) és el que proposo, a manera de reflexió, en aquest primer apunt de l'any 2012 amb la lectura-audició de dos poemes de Salvador Espriu pertanyents al Llibre de Sinera: el XXIV i el XVIII.


Esplèndidament musicat i cantat pel cantautor valencià Raimon, el poema XXIV del Llibre de Sinera va convertir-se en He mirat aquesta terra, una de les cançons que més m'emocionen cada vegada que l'escolto, tant és així que sense cap mena de vergonya confessaré que fins i tot vaig plorar amb emoció incontenible quan, ja fa bastants anys, li vaig sentir cantar a Raimon en un recital que va fer al desaparegut Cine Nou de Badalona.

Feia molt poc que jo havia tornat d'un llarg viatge que vaig fer per motius de feina a alguns països d'Europa i als Estats Units per aportar tota mena d'informació de com funcionaven els centres on es produïen llibres en sistema braille, i quan vaig veure, per exemple, que a Alemanya tenien un model de l'estereotípia com la que jo encara utilitzava per fer els clixés..., però exposat en un petit museu!, em va fer l'efecte que aquí encara vivíem a l'Edat de Pedra.

En els països que vam visitar en aquella època, tota la producció de llibres i de revistes en sistema braille estava ja completament informatitzada, amb la gran quantitat d'avantatges que això significava a l'hora que els lectors cecs tinguessin accés a tota mena de lectures.

A Holanda, per exemple, les grans novetats bibliogràfiques sortien el mateix dia en tinta i en braille, i mentre nosaltres publicàvem una revista mensual, els cecs suecs rebien per correu a casa seva... un diari en sistema braille!

Al tornar després d'aquella fructífera experiència, vaig passar una època en què, mig en broma i mig seriosament, jo deia als amics que volia ser suec, que no ens n'adonàvem però que vivíem en un país que feia pena..., però aquell vespre, en aquell recital al desaparegut Cine Nou de Badalona, la veu de Raimon transmetent en forma de cant la serenor que les paraules d'amor que Salvador Espriu havia escrit dedicades al meu país em va fer adonar de com continuava estimant-me'l.

He trobat a You Tube aquest preciós vídeo de Marcel Puig i Puig, que amb fotografies del mateix autor il·lustren el text d'Espriu fet cançó per i en la veu de Raimon.

XXIV Quan la llum pujada des del fons del mar a llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan per la muntanya que tanca el ponent el falcó s’enduia la claror del cel, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre bleixa l’aire malalt de la nit i boques de fosca fressen als camins, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la pluja porta l’olor de la pols de les fulles aspres dels llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan el vent em parla en la solitud dels meus morts que riuen d’estar sempre junts, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre m’envelleixo en el llarg esforç de passar la rella damunt els records, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan l’estiu ajaça per tot l’adormit camp l’ample silenci que estenen els grills, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Mentre comprenien savis dits de cec com l’hivern despulla la son dels sarments, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. Quan la desbocada força dels cavalls de l’aiguat de sobte baixa pels rials, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra.

I si després de proposar la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'aquest magnífic poema per fer referència al present i al futur en aquestes dates inicials de l'any, tot seguit proposo la lectura, o l'audició, o la lectura i l'audició d'un altre magnífic poema de Salvador Espriu per fer referència al passat és perquè, com deia al començament, el déu Janus tenia dues cares, gràcies a les quals podia veure el present, el futur i el passat, i era precisament per aquesta característica, la de poder tenir la visió del present i del futur, alhora que la del passat, que Janus era un dels déus més venerats pels romans.

Roma. Arc de Janus. (Fotografia de Mariàngela Vilallonga)

Vaig llegir no fa pas massa que, a part de l'edat real que pugui tenir, una persona és jove quan parla sobretot d'il·lusions i que, en canvi, ja és vella quan acostuma a parlar només de records. Com dirien els italians, “si non è vero, è ben trovato”..., però hem de tenir en compte que la paraula record no té perquè ser precisament un sinònim de nostàlgia d'un temps ja passat, i crec que si bé és bo sentir-se jove i parlar d'il·lusions, també és bo recordar, recordar per no oblidar, per exemple, que, tal i com inicia Salvador Espriu el poema que proposo per fer referència al passat, hi hagué un temps, no massa llunyà i que sembla que alguns enyoren, en què “No s’entenia la cançó de la nit, / de tan clares com eren les paraules.”

XVIII No s’entenia la cançó de la nit, de tan clares com eren les paraules. «T’avens a vendre per engrunes d’or l’antic solar on has bastit la casa. Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d’una llengua estranya. Arran sempre de terra, el teu musell s’afina barrigant entre deixalles. L’amo t’encerta cada dia el llom, en fer-ne dòcil blanc d’escopinades. Grunys de plaer i ben humil t’ajups sota el fuet i les burles més grasses.» D’aquella mar venia l’aspre cant d’una veu d’ira que no pot cansar-se. Des de molt lluny volà com un falcó d’esteses ales amples. Entrava llargament en el recer del jardí dels cinc arbres. (*)

(*) El “jardí dels cinc arbres” era com Espriu anomenava el pati que hi havia a la casa on vivia a Arenys de Mar, la Sinera gairebé omnipresent en la seva obra poètica.

Vull expressar, una vegada més, l'agraïment que dec al bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land, per haver-me suggerit la melodia que ha servit de coixí musical a la lectura del poema XVIII del Llibre de Sinera. Es tracta d'una delicada i bellísima peça titulada Amorosa, composta per Agustí Grau i interpretada per Kalina Macuta al violí i Daniel Blanch al piano, en una gravació de Columna Música.

EL CANT ESPIRITUAL, DE JOAN MARAGALL

Com que en el post anterior dedicat al pintor italià Giovanni Boldini es va parlar, evidentment, del retrat i es va fer una brevíssima referència als diferents tipus que hi ha, m'ha semblat una manera força adient de començar aquest post parlant del retrat literari i del que de Joan Maragall en va fer, l'any 1912, Joaquim Ruyra.

De dificilíssima factura i molt poc sovintejat quan els protagonistes retratats no són personatges de ficció sinó de carn i ossos, a Joan Maragall. Un assaig, pertanyent al llibre de Josep Pla titulat Tres biografies (Obra Completa, núm. 15), l'autor empordanès fa referència al retrat literari dient que “[...] la gent s'estima més escriure del que no ha vist mai que sobre el que ha vist amb els ulls reals.”, i tot seguit transcriu un fragment de l'esmentat retrat de Maragall escrit per Ruyra, fragment que no em puc estar de transcriure, jo també, per l'indubtable valor literari que penso que té i, sigui dit de pas, que tant m'admira en l'obra narrativa de l'escriptor de Blanes:

"Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i és movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d’agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d’aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s’hauria pogut comparar, sens desavantatge, amb les més egrègies que l’ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu ni tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres, un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l’apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d’emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d’un bigoti braument robust i d’una barba curteta, on l’argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa."

El fet que Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) morís als -només!- 51 anys, és la causa que coincidint, respectivament, els anys 2010 i 2011 amb el 150è aniversari del seu naixement i el de la seva mort s'hagin volgut ben aprofitar aquests dos anys per divulgar i fer conèixer més a fons un personatge i una obra tan cabdals de la nostra història.

Em fa una especial il·lusió afegir-me a aquest Any Maragall mitjançant la transcripció i la lectura d'un dels poemes més coneguts del poeta: El cant espiritual, un poema del que en vaig tenir notícia per primera vegada en el funeral d'un company de la colla amb la que, d'adolescent, anava d'excursió, i que havia mort en un desgraciat accident:

En un moment determinat de la missa de funeral -en plena època kumbaià, per situar-nos-, un dels caps de colla de l'agrupament excursionista el va llegir i, com era lògic als meus 15 o 16 anys, en vaig captar només les engrunes, però sí que em va sorprendre intuir-hi alguna cosa que res tenia a veure amb les lletres carregades d'alabances i de resignacions dels cants espirituals, tan a l'ús en l'època de què parlo.

Va ser per aquest motiu, doncs, que vaig atrevir-me, un cop acabada la cerimònia, a demanar al cap de colla si podia deixar-me aquell poema que havia llegit per poder-lo copiar a casa a màquina i durant un temps me'l vaig llegir moltes vegades, però sempre que ho feia em quedava entrebancat allà mateix, en els versos que diuen:

Aquell que a cap moment li digué "Atura't"
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l'entenc, Senyor, ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fe'ls eterns a dintre del meu cor!...

A qui es referia el poeta quan parlava d'algú que va dir “Atura't!” i, pel que em semblava entendre, per què aquest imperatiu va ser la causa de la mort d'aquest algú?...

Vaig preguntar al cap de colla si ell ho sabia, però amb les explicacions que em va donar vaig intuir que no, que tampoc, i més que res perquè, després d'un munt d'explicacions que notava improvisades, va acabar dient-me que aquell fragment s'havia d'entendre ja només amb el que deia, perquè era molt complicat d'explicar...

Així és, doncs, que em vaig quedar amb les ganes de saber-ho fins que un bon dia, al cap ja d'uns anys i passejant un assolellat diumenge per la Rambla de Badalona, em vaig trobar amb el senyor Vall, un gran mestre -i millor persona encara- que havia tingut des de petit i fins que vaig acabar el que en aquell temps es deia el Batxillerat Elemental.

Feia molts anys que no el veia, el senyor Vall, i em va fer una especial il·lusió que, tan bon punt ens vam haver saludat, em preguntés com m'anaven les lectures..., i si ja havia descobert altres poetes a part de Bécquer, i si em va fer il·lusió va ser perquè, sens dubte, allò volia dir que es recordava de mi i concretament d'aquell dia en què em vaig “enfrontar” a classe amb ell, defensant jo, amb tota la passió dels meus 13 o 14 anys, el poeta andalús com el cim més alt de la poesia de tots els temps.

“Assuret -recordo que em va dir donant així ja per acabada la “discussió” d'aquell dia a classe:- ja veuràs com d'aquí a uns anys, si et continua agradant i interessant la poesia, no deixaràs d'admirar Bécquer, però llegint altres poetes et trobaràs que segurament et diran coses que més endavant et faran més el pes que el que aleshores et podrà dir Bécquer.”

Per haver recordat el senyor Vall, allà a la Rambla, aquella anècdota, em va venir immediatament al cap el Cant espiritual, i convençut com estava que ell coneixeria aquest poema amb profunditat, vaig explicar-li que després d'haver-lo llegit desenes de vegades encara hi havia un fragment que no entenia, i el bon home em va deixar ben parat quan, abans que acabés d'explicar-me, va recitar pausadament:

-"Aquell que a cap moment li digué `Atura't!´ / sinó al mateix que li dugué la mort, / jo no l'entenc, Senyor."... -i mirant-me amb aquell somriure murri que sempre havia gastat sota l'espès i fosc bigoti, ja completament blanc, em va preguntar:- És aquest el fragment, oi?...

I allà mateix, a la Rambla, molt a prop del lloc que es pot veure a l'aquarel·la d'en Rafael Pujals que il·lustra l'encapçalament d'aquest blog, vaig saber, gràcies a l'erudició d'aquell magnífic mestre, que aquest fragment és una referència al Faust, de Goethe, l'autor que tanta influència va tenir en el pensament i en l'obra de Joan Maragall, al qual l'havia impactat tant el Werther, novel·la que havia llegit en una traducció francesa, que va aprendre de forma autodidacte l'alemany per poder-la llegir en la llengua original, una llengua, l'alemanya, de la qual Maragall traduiria posteriorment al català obres de Schiller, Novalis, Nietzsche i del mateix Goethe.

Resulta que al Faust escrit per Goethe, Mefistòfil va pactar amb el protagonista del mite que la vida d'aquest darrer li duraria fins que li digués “Atura't!” just en l'instant més bell que visqués mai, i d'aquí ve que Maragall no entengués Faust, perquè ell, el poeta, enamorat apassionadament de la vida, “... voldria / aturar tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor.”

Tenia entès, per fi, tot aquest poema que Maragall va escriure l'any 1910 i que es publicaria l'any següent -1911- dins el llibre Seqüències, just un mes després del naixement del seu tretzè i darrer fill, Jordi (el pare de Pasqual Maragall), i deu mesos abans de morir.

Fragment manuscrit de Maragall del Cant espiritual

Amb l'excepció d'aquest fragment, crec que els dubtes que el poeta vessa en el seu Cant espiritual són del tot entenedors, de tota manera, però, si s'hi vol aprofundir encara més, aquí, en aquest enllaç, hi ha el rigorós estudi d'Eduard Valentí i Fiol, publicat l'any 1962, titulat La gènesi del "Cant espiritual" de Maragall, un estudi on l'autor en parla, abastament, d'aquest passatge, i és precisament en aquest estudi que, basant-se en un carta de Joan Maragall adreçada a Carles Rahola, Valentí i Fiol “identifica” per primera vegada Faust dins el Cant espiritual.

M'ha resultat molt interessant lligir un altre estudi que he trobat a la xarxa, obra de Josep Manuel Udina, del Departament de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona, titulat Una lectura no canònica del "Cant espiritual" de Joan Maragall, on l'autor fa una lectura que defuig de l'espiritualitat del poema sense posar-ne en dubte en cap moment la del poeta.

I em permeto, ja per fi, recomanar també un blog: Lector de Maragall, l'autor del qual, Ignasi Moreta, és un jove doctor en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, professor d'Humanitats d'aquesta mateixa universitat i especialitzat en l'estudi del pensament de Joan Maragall, al qual va dedicar la seva tesi doctoral. Els articles d'aquest blog són molt breus i d'una admirable concisió que, sense concessions diguem-ne mitificadores, ens ajuden a apropar-nos i entendre el món i l'obra de Joan Maragall.

Aquí teniu, doncs, la transcripció del Cant espiritual i, més avall, el YouTube que he confegit amb la lectura del poema, il·lustrada amb fotografies del bon amic Josep Colet, dels blogs El Cafè de nit i Clic, clac, foto, i amb un coixí musical (un fragment del Quintet per a cordes en do major, D. 956, de Franz Schubert), suggerit pel també bon amic Joaquim, del blog In fernem land.

Moltes gràcies, Josep i Joaquim, un cop més, per l'entusiasta col·laboració que tan bon punt us vaig demanar em vau oferir de seguida!

CANT ESPIRITUAL 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per ‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà, veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

PER SANT JORDI 2011, ROSA LEVERONI

Calculo que si no va ser l'any 1993 va ser el 1994 que vaig participar, com a tertulià, durant una temporada a Ràdio Ciutat de Badalona en un programa que presentava i dirigia en Quim Olivares, un periodista i locutor badaloní que, com molts d'altres formats a les ràdios locals, va entrar poc després a formar part de la plantilla de la Coporació Catalana de Mitjans Asudiovisuals.

Un dia i per intentar apaivagar una mica els ànims entre els diferents contertulians, que érem de pensaments variats i, en alguns casos, totalment oposats, a en Quim se li va ocórrer la idea de fer un programa completament distès amb una temàtica que res tenia a veure amb les que normalment es tractaven: Parlaríem de poesia, de manera que cadascun dels contertulians duria a l'emissora uns quants poemes que li agradessin per la raó que fos i els llegiria després d'haver comentat perquè els havia triat.

Un d'aquests contertulians va parlar d'un poema que a mi em va frapar d'una manera molt especial, pel que, en acabar el programa, vaig estar parlant amb ell per perquè em donés més informació sobre la poetessa que el va escriure, i em va explicar, indignadíssim, que era vergonyós que Rosa Leveroni, l'autora d'aquell poema, estigués gairebé en l'oblit, ja que des de feia molts anys no es reeditava res d'ella i gairebé ni se'n parlava tot i tractar-se de l'autora d'una obra poètica de referència de la segona meitat del segle XX, respectada -i lloada- per Riba, Vinyoli, Ferrater, Foix, Espriu...

Va ser gràcies a Internet que molts anys després vaig anar aconseguint, de forma molt dispersa, val a dir-ho, informació sobre Rosa Leveroni i coneixent, a la vegada, algun més dels seus poemes gràcies a que hi havia qui n'havia penjat  a la xarxa.

Fa pocs dies i pensant en el post de Sant Jordi, on hi volia transcriure i llegir uns quants poemes d'amor, em va venir al cap aquell poema i, buscant al Google per veure si n'hi havia algun més d'aquesta autora, em vaig trobar amb la sorpresa que a mitjans de l'any passat l'editorial CCG havia editat una antologia de Rosa Leveroni titulada La poesia essencial; que el mateix segell editorial gironí, a finals d'aquell mateix any, n'havia publicat l'obra completa i, a més a més, vaig assabentar-me que l'editorial Viena, el 2009, havia publicat la correspondència entre la poetessa i l'historiador Ferran Soldevila amb el títol Cartes d'amor i d'exili...

... I m'havia passat tot per alt!!!

Sense cap mena de dubte, doncs, tant l'obra completa de Leveroni com l'epistolari que va mantenir amb Ferran Soldevila seran dos dels llibres que em compraré aquest any per Sant Jordi, però malgrat que encara no disposo d'ells, gràcies a un magnífic blog que he descobert fa pocs dies (Rosa Leveroni: Cent anys) he pogut començar a endinsar-me en el món de la poetessa que als dinou anys va ingressar a l'Escola de Bibliotecàries, on es va enamorar d'un dels professors -Ferran Soldevila-, casat i setze anys més gran que ella amb qui va compartir un amor secret, ple d'inseguretats i de pors per part de l'historiador.

El primer dels tres poemes que he triat és el que vaig sentir llegir a aquell contertulià de la ràdio, però abans de llegir-los tots tres i, si us ve de gust, escoltar-los gravats, transcriuré un fragment, que em sembla prou significatiu, d'una de les cartes que Rosa Leveroni va adreçar a Ferran Soldevila i que he trobat en un dels posts del blog abans esmentat dedicat a la poetessa:

«[Em dius] que has rebut moltes cartes i et fas un embolic, tot coses encoratjadores. Per què no em dius, francament, que et cansen o que no t’interessen ja?, que tens altres coses en què pensar, més noves, més interessants? Digues-m’ho, digues-m’ho d’un cop, a veure si puc arrencar-me aquest amor que m’obsessiona i que és la meva vida i la meva mort! Però no m’ho diguis, amor, no podria resistir-ho. Tingues compassió de mi, si el record de la teva afecció pretèrita t’és encara agradable, menteix piadosament… Però no, no és possible, si fos veritat, si el meu amor era per tu, només un episodi, em mataria…»

Records  (III) Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça que desgrana el molí. Aquest oreig suau que t'agombola perfumant-te el matí. Fos el flauteig dels tòtils a la tarda en la calma dels horts. Si fos aquesta pau que t'acompanya en el repòs dels ports ... O fos la punxa de la rosa encesa d'un desig abrandat. Aquell record d'una hora de follia, d'aguda voluptat. Si fos l'enyorament d'uns braços tendres que varen ser-te amics. O bé la revifalla rancorosa d'aquells menyspreus antics. Si jo no fos per tu record amable, fos almenys un neguit, un odi o un dolor, una recança ... Ho fos tot, menys l'oblit

Pòrtic  Jo porto dintre meu per fer-me companyia la solitud només, la solitud immensa de l’estimar infinit que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella, perquè fossis més meu, perquè jo fos més teva

Elegies de l'amor incert  És la claror daurada de la posta d'un dia de tardor que veig en els teus ulls i que m'ofrenen la seva tremolor. És aquell deix cansat, com d’arribada després de tràngols forts a l’esperat recer, on tots el somnis troben la pau dels ports. És el somriure lleu, la veu sonora d’haver estimat ja tant, que em prenen dolçament i se m’emporten sense saber on van...

Els millors desitjos perquè passeu una bona Diada de Sant Jordi!

DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2011

Avui es celebra arreu el Dia Mundial de la Poesia i, des del blog hem pensat celebrar-ho tot reivindicant aquest gènere literari des de la que, a part de poc coneguda, potser sigui la manifestació menys valorada: la poesia infantil, entenent per aquesta la poesia feta per adults i adreçada als infants, amb la dificultat que comporta saber adequar el llenguatge poètic tenint en compte les mancances de comprensió, i no només lingüístiques, del públic infantil per atraure el seu interès però, a la vegada, no caure en la carrincloneria.

Mitjançant la poesia, els infants descobreixen el ritme i la musicalitat que pot adquirir la llengua però també, d'una forma tan inconscient com es vulgui, és amb la poesia que copsen la possibilitat de concreció que, en clar contrast amb la narrativa, els ofereix la llengua.

No tinc massa material poètic per a infants a casa, pel que he hagut de tirar de veta del material que he trobat a la xarxa i això m'ha servit per descobrir una magnífica pàgina, Darabuc.cat, de Gonzalo García, pàgina dedicada a la literatura per a infants i joves, on la poesia, amb 117 entrades fins al dia d'avui segons consta al llistat d'etiquetes, hi té una important presència i on he llegit uns poemes del polifacètic autor nord-americà, Shel Silverstein, esplèndidament traduïts pel mateix Gonzalo García, dos dels quals transcric a continuació:

El rat-penat De matí, el rat-penat es queixa de costum: «Enceneu-me la fosca, que em fa nosa la llum!»

Il·lustració de Núria Falcón del seu llibre El globus violeta

Vuit globus Vuit globets que ningú no adquiria es desagafaren una bona tarda. Lliures d’emprendre allò que els abellia, aquells vuit globus feren la volada. Un s’envolà a tocar del sol… PAM! Un volgué veure un cotxe de prop… PAM! Un trencà el son a sobre un roser… PAM! Un jugà massa amb un nen matusser… PAM! Un gosà admirar les dents d’un cocodril… PAM! Un s’enamorà d’un porc espí… PAM! Un provà l’oli dels ous ferrats… PAM! Un s’assegué fins que perdé tot l’aire… FFSSSSS! Vuit globets que ningú no comprava un bon matí alçaren a volar, lliures de surar, lliures de planar, lliures d’esclatar allà on els petava.

(Original en anglès) Eight balloons no one was buyin’ All broke loose one afternoon. Eight balloons with strings a-flyin’, Free to do what they wanted to. One flew up to touch the sun – POP! One thought highways might be fun – POP! One took a nap in a cactus pile – POP! One stayed to play with a careless child – POP! One tried to taste some bacon fryin’ – POP! One fell in love with a porcupine – POP! One looked close in a crocodile’s mouth – POP! One sat around ‘til his air ran out – WHOOSH! Eight balloons no one was buyin’ - They broke loose and away they flew, Free to float and free to fly And free to pop where they wanted to.

 Caricatura d'Enric Larreula

Hi ha a casa nostra un també molt prolífic autor de llibres infantils i juvenils, Enric Larreula, autor, també, d'hilarants llibres de narracions d'humor i que no em canso de recomanar, amb dos dels quals -La propina i La dutxa- va obtenir l'any 1990 i el 2000, respectivament, el Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira.

L'any 1995, a l'editorial Bruño, Larreula va publicar amb la sornegueria que li és pròpia i que tant li admiro, el llibre de poemes Bestiari. L'any 2007, Cruïlla va publicar-li una nova versió revisada amb el títol d'Animalari. D'aquest llibre n'he triat dos poemes:

El mussol Un mussol que s'hi fixava com poques bèsties ho fan, va descobrir un elefant quan amb la trompa es dutxava. I en no veure cap aixeta va dir que no veia clar com podia una trompeta fer-li de dutxa de mà. I com diables s'ho fa cada vegada que es renta per poder-se regular l'aigua freda i la calenta.

La puça Una puça que saltava una cosa de no dir, quan als matins es llevava, i després de fer un pipí, a la feina se n'anava, que era a una hora de camí. Però tot i que saltava no hi anava mai a peu, que cada matí agafava el gos de les vuit i deu.

No es pot parlar de poesia infantil en la nostra llengua sense esmentar la també polifacètica Joana Raspall, de la qual he triat aquest parell de poemes:

La bicicleta Jo tinc una “bici” pintada de nou. Quan vull s'està quieta i quan vull es mou. Avui no vol córrer i no sé per què; l'he greixada amb oli d'un setrill sencer! Amb draps de camussa tota l'he eixugat, i ja un cop polida així ha rondinat: M'ha dit: -Estic prima; no em tractes prou bé. -Si tu ets la més ferma de tot el carrer! -Mira quines rodes té aquella d'allà! -Parles d'una moto! No et pots comparar!

Model de bicicleta construït segons un dibuix de Leonardo da Vinci

La rel La rel de l'arbre no sap que jo li estimo les branques perquè fan ombra a l'estiu, i l'hivern, al foc escalfen; perquè puc collir-hi flors i quan té fruita, menjar-ne. I no li prenc res de franc! que quan està assedegada i els núvols passen de llarg, sóc l'amic que li dóna aigua.

Espero que no us hàgiu sentit massa ganàpies tot llegint  aquests poemes sinó que, tot al contrari, hàgiu gaudit tal i com si fóssiu canalla.

BON NADAL!

Capitell romànic (S. XII).

Església de Saint Trophime. Arle (Provença)

Quan ve Nadal, la cançó del miracle amb el pessebre de molsa i arboç ens fa pensar en unes ganes molt vives, ens fa pensar en un desig de debò de donar coses al Noi de la Mare, coses que vinguin de dintre del cor...

Aquests versos de Josep Maria de Sagarra, uns dels poquíssims versos que un desmemoriat com jo es sap de memòria, serviran per introduir aquesta felicitació nadalenca en forma de post que l'Anna Maria i jo hem preparat, amb la il·lusió de sempre i malgrat que aquests dies siguin dies tan propis d'anar de corcoll, per a tots els que entreu a casa nostra.

La imatge que l'encapçala és la d'un capitell romànic de l'església de Saint Trophime (Sant Tròfim), d'Arle (Provença), on hi ha representada la Nativitat; la lectura del Cant Final de El Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra, així com un vídeo amb el primer moviment de l'Oratori de Nadal, de Johann Sebastian Bach, vídeo, aquest, il·lustrat amb pintures de El Greco, Rubens i Tintoretto, és la forma que hem triat per desitjar-vos a tots un bon Nadal.

EL POEMA DE NADAL (CANT FINAL) Va ser una nit que va florir l'estrella, i va néixer l'Infant! Imaginem que fou la nit més bella, més musical, més flamejant!... I fa molt molt temps, molt temps, i algú ensiborna el nostre pit, per atiar l'oblit, per fer-nos infidels, però retorna cada any, aquesta nit. La nostra vanitat, prou s'afigura que està damunt del bé i del mal, mes no hi val ganivet, ni ànima dura, és més forta la nit de Nadal! Ai, si no fos aquesta nit, tan clara! Seríem tros de carn i pensament que no coneix d'on ve, ni on va, ni on para, pell d'home arrossegada pel corrent! Però Nadal ens ha pintat el rostre amb un vermell precís i decidit, i ens dóna un sentiment de llar, de sostre, de terra, de nissaga i d'esperit. I ens dóna un punt d'humilitat de cendra per estimar un racó dintre l'espai, i desperta en el cor aquell blau tendre que hem volgut escanyar i que no mor mai. Procurem ser una mica criatures amorosint el baladreig raspós, i diguem: “Glòria a Déu en les altures”, amb aquell to que ho deien els pastors. I si tot l'any la mesquinesa ens fibla, i l'orgull de la nostra soledat, almenys aquesta nit, fem el possible per ser homes de bona voluntat! Josep M. de Sagarra

FI DE LLUÍS COMPANYS

Avui, dia 15 d'octubre de l'any 2010, fa setanta anys que Lluís Companys i Jover, President de la Generalitat de Catalunya, va ser afusellat, a dos quarts de set de la matinada, a Barcelona, al Fossat de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc.

 Lluís Companys i Jover és l'únic President elegit democràticament a Europa condemnat a mort. Un consell de guerra sense les més mínimes garanties de defensa, il·legal, en dictà la sentència.

Setanta anys després, l'Estat espanyol encara es nega a anul·lar aquell judici. Josep Carner li dedicà aquest poema que, com a homenatge, m'ha fet il·lusió gravar amb un coixí musical suggerit pel bon amic Joaquim, del blog In Fernem Land: l'Adagio per a cordes, de Samuel Barber, dirigit per Leonard Bernstein:

Fi de Lluís Companys Era el moment de les tenebres quan llum no veieu ni camí i amagaven la cara els àngels d'amargues menes de morir. Els grans traïdors de la terra varen lliurar-lo al més roí. –Véns i et perdem –deien en veure'l la mar i l'aire pirinenc. Ulls catalans espurnejaven: Va de la mort al negre avenc. Amb posat d'ira "¡Viva España!" escopí un noi escardalenc. Del pobre clos on el tancaven sonaren pany i forrellat. De sos amics era en la casa: del perseguit i del postrat. Tenia allí per companyona la catalana llibertat. El van jutjar quatre fantasmes de l'eterna Espanya dorment, amb llurs espases de per riure i llur orgull, boira en el vent. Fins que un matí sent a la porta: Heus ací la mort, President. "La mort m'espera, bona amiga de mà cruel i tendra sí. Ara, mos peus, aneu descalços: sense embolcall m'heu de servir. És tocant terra catalana, sentint-la bé, com vull morir." Tot peresós, el sol d'octubre daurava el dia a poc a poc. Quan els fusells van encarar-li ell espera la veu de: –Foc! que, eixit d'un rengle, donaria l'oficial, rígid i groc. I en encetar-se'n la paraula amb dring de renec foraster, ell crida: –Visca Catalunya! Tot, gent i pati, es va desfer: i un batre d'ulls abans de caure la gran Invocada veié com una barca tota sola però menada pels destins: per uns destins d'ales nacrades i el guspireig de les onades i els salts de joia dels dofins.                                          Josep Carner

CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MÀRIUS TORRES (II)

«Algú va dir: “Les dues i sis minuts”. Tot reposava i ja els metges havien cedit el seu lloc a la misteriosa mort, que ara ho omple tot de silenci.»

Amb aquestes paraules, el dia 8 de gener de 1942, Mercè Figueras -la Mahalta dels poemes de Màrius Torres- va reiniciar la interrompuda carta que havia començat a escriure a la família del poeta, exiliada a Montpeller, en la qual els relatava els fets que s'anaven produint des que la malaltia de Màrius s'agreujà fins al punt de provocar-li la mort pocs dies després. Quan Mercè Figueras reinicià aquesta carta, feia deu dies que Màrius Torres havia expirat.

A les dues i sis minuts del migdia del dia 29 de desembre de 1942, al sanatori de Puig d'Olena, situat dalt d’un turó del terme de Sant Quirze de Safaja, a la comarca del Vallès Oriental, la Mort va endur-se la jove però madura, sòlida i treballada veu d'una de les grans figures líriques de les nostres lletres, una veu, la de Màrius Torres, que hagué de restar durant molts anys emmudida fins que, gràcies al constant i incansable capteniment al servei de les lletres catalanes, ferides de mort en acabar la Guerrra Civil, del seu amic Joan Sales, es transformà, l'any 1947, a Mêxic, en lletra impresa, i no va ser fins tres anys després, el 1950, que l'obra de Màrius Torres es va poder publicar a Catalunya dins la col·lecció Els llibres de l'Ossa Menor.

La mort, junt amb la bellesa del món, la nit i Déu, és, segons el magnífic estudi Temes principals en la poesia de Màrius Torres, realitzat pel també poeta lleidatà Jordi Pàmies, un dels quatre temes essencials de la poesia de Màrius Torres, i serà precisament amb aquest tema, el de la mort, que escriurà un dels seus poemes més celebrats i coneguts: Dolç àngel de la mort, un poema a partir del qual ell mateix deixarà de considerar-se com “un metge que fa versos” i, encoratjat per Joan Sales i per Carles Riba, es disposarà a treballar per aconseguir aprofundir i afermar-se en la creació poètica: "Versos plens de poesia", segons Xavier Bru de Sala, que Màrius Torres va escriure "com a eina per explorar i expressar el sentit de l’existència, amb major presència de les interrogacions que no pas de les afirmacions", segons Margarida Prats, Doctora en Filologia i especialista en l'obra poètica de Màrius Torres.

Dolç àngel de la mort data del 1936, gairebé un any després que Màrius Torres ingressa al sanatori antituberculós de Puig d'Olena, en el qual, plenament conscient de patir una malaltia -la tuberculosi- que per a ell serà inguarible, hi haurà de viure, aïllat, els estralls de la Guerra Civil així com, en acabada aquesta, la solitud i l'enyor que li suposarà l'exili a França de tota la seva família:

                          Estimo tant el meu enyorament,
                          que, si al país que ploro,
                          un àngel em volgués menar sobtadament,
                          diria a l'àngel: -espereu un moment,
                          ara no puc venir: que no veieu que em moro?

Per afegir-me a l'homenatge que amb motiu de commemorar el centenari del seu naixement es fa des de la blogesfera a Màrius Torres, he triat dos dels seus poemes que parlen de la mort, però en clar contrast l'un de l'altre:

Dolç àngel de la mort, el primer dels dos poemes escollits, és una clara elegia escrita des del manifest abaltiment d'un home conscient que no se'n sortirà de la malaltia que pateix (no oblidem que Màrius Torres s'havia doctorat, feia un parell d'anys, a Madrid, en Medicina), mentre que el segon -Arbor mortis-, en canvi, escrit tres anys després, és una clara mostra de l'home que, malgrat la seva joventut (no oblidem, tampoc, que quan el va escriure, l'any 1939, Màrius Torres tenia 29 anys) (!) té completament assumida la idea de la mort, la mort que no pel fet de saber que li serà prematura deixarà de ser el lògic, natural i inevitable fi del camí que hi mena i que just s'inicia en el moment de néixer.

Màrius Torres, però, tal com ja havia deixat clarament dit en el contundent tanka, datat el 1938, Rosa, acararà la mort no pas amb impotent resignació,

Com si et diguessis

mentre t'esfulla l'aire:

-Morir és tan fàcil!

I tot en mi contesta:

-Tan fàcil a una rosa!

sinó que l'afrontarà des d'una serena reflexió no exempta, però, a vegades, de la temença a no ser capaç d'arribar-hi amb la suficient dignitat i prou coratge, tal i com deixaria reflectit més tard en aquests tres darrers versos d'un poema escrit  l'any 1940:

Déu meu, ja estic a punt.

Ja vençut, però encara sota el meu estendard

-més tard, potser seria massa tard.

Llegiu i, si us ve de gust, escolteu aquests dos poemes que he llegit en veu alta fent servir com a coixí musical dues peces de Fréderic Chopin, un músic de qui enguany també es commemora el centenari del seu naixement (en aquest cas, però, el segon), i a qui Màrius Torres, gran melòman i bon intèrpret de piano, admirava.

DOLÇ ÀNGEL DE LA MORT Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val         que vinguis ara. Ara no temo gens el teu bes glacial, i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara         de més enllà del gual. Dels sofriments passats tinc l’ànima madura         per ben morir. Tot allò que he estimat únicament perdura en el meu cor, com una despulla de l’ahir,         freda, de tan pura. Del llim d’aquesta terra amarada de plors         el meu anhel es desarrela. Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç en una nau sense timó, ni rems, ni vela,         ni llast de records! I tot el meu futur està sembrat de sal!         Tinc peresa de viure demà encara... Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,         el dolor que m’espera em fa mal...         I gairebé donaria, per morir ara —morir per sempre—, una ànima immortal.                                                                  1936

ARBOR MORTIS Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia.                                            (Pere March) Déu, al primer batec de cada cor que neix, sembra dues llavors en una sola argila: la vida remorosa que cada instant s'esfila, la mort silenciosa que cada instant s'acreix. En l'estança més closa de la nostra existència, allà on només habiten l'esperança o l'horror, viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior, de tot el que es marceix en la nostra vivència. Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra. Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra. Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors.                                                                    1939

No voldria que, abans d'acabar aquest post, em passés per alt voler agrair de tot cor a la Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, la feliç iniciativa de proposar aquest homenatge des de la blogesfera a la figura de Màrius Torres, així com també felicitar la Paeria de Lleida i les institucions que li han fet costat a l'hora d'elaborar el magnífic web que, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement del poeta, han elaborat, un web on, clicant aquí, hi trobarem entre d'altres interessants informacions i enllaços, l'obra poètica de Màrius Torres.