LA MUSICA NOTTURNA DELLE STRADE DI MADRID, DE LUIGI BOCCHERINI, IL·LUSTRADA PER GOYA

21 de setembre de 2010

El cas del músic italià Luigi Boccherini és un clar exemple del compositor a qui se'l relaciona amb una sola obra, i en el cas de Boccherini ni això, ja que el Cèlebre Minuetto (si ara no us ve al cap la coneguda melodia aquí en teniu un petit fragment) és tan sols un dels moviments d'un quintet per a cordes, i Boccherini, virtuós violoncelista, va ser un prolífic (més de cinc-centes obres catalogades) i un refinadíssim compositor classicista.

Retrat de Luigi Boccherini

Nascut a la Toscana (Lucca, 1743) en una família de músics, Boccherini va anar formant-se com a músic a Roma, Viena i Milà, ciutat aquesta on s'integrà en un quartet de cordes que el va dur a fer gires per Itàlia i per França.

És a París on, l'any 1768, coneix l'ambaixador espanyol a la capital francesa, el qual el convenç per anar a la Cort de Madrid, i si bé, degut a les empentes i als cops de colzes dels músics que ja en formaven part, no va poder entrar al servei del rei Carles III, sí que va aconseguir entrar, el 1770, al servei del germà petit d'aquest, l'Infant Lluís Antoni de Borbó i Farnesio, el qual, instal·lat al palau que manà contruir a l'arquitecte Ventura Rodríguez a la petita localitat madrilenya de Boadilla del Monte, vivia envoltat d'una petita Cort d'artistes, que es va endur amb ell sis anys després quan, obligat pel seu germà Carles III a fer un matrimoni morganàtic, va traslladar-se al poblet de Arenas de San Pedro (Àvila), allunyat, per tant, de la Cort de Madrid.

Palau Boadilla del Monte

No obstant aquest allunyament, l'obra de Boccherini, amb una gran influència de Haydn, va ser coneguda arreu d'Europa, i els setze anys que va estar al servei del noble espanyol van ser per a ell molt productius.

És d'aquesta època a Arenas de San Pedro, concretament de l'any 1780, una composició que a mi em té el cor robat: Es tracta del quintet per a cordes titulat Musica Notturna delle Strade di Madrid, una peça descriptiva que ens transporta al Madrid del segle XVIII.

Boccherini utilitza en els dos brevísims primers moviments els violins per imitar el so del toc de campana anunciant l'Ave Maria (en aquest cas en pizzicato) i el so del tambor.

En el tercer moviment (El minuet dels cecs) fa que el violoncelista deixi l'arquet i utilitzi el violoncel com si fos una guitarra. Els pizzicatos del violoncel imitant la guitarra aporten un afegit alegre i festiu al ja de per si animós ritme d'aquest minuet, que en el vídeo que he penjat al YouTube que trobareu més avall (sí, sí: he fet un vídeo per penjar a YouTube!), he vestit amb les delicioses pintures amb què Goya va plasmar l'idíl·lic ambient del Madrid festiu.

La pradera de San Isidro

En el quart moviment (El rosari), en clar contrast amb el tercer, la música esdevé summament recollida, i és per això que, al vídeo, l'he il·lustrat amb detalls dels imponents frescos que Goya va pintar a la petita cúpula de l'Emita de San Antonio de la Florida, a la riba del riu Manzanares al seu pas per Madrid, i després amb quadres on el pintor aragonès hi va reflectir la quotidianitat i molts aspectes de la vida sòrdida d'aquell temps (obrers, presons, processons amb penitents autoflagelant-se, manicomis. judicis de la Inquisició, un incendi a la nit..., i fins i tot aquelarres!).

Incendi de nit

Al cinquè moviment, la música de Boccherini ens retorna al bullici amb un animat cercavila (Passa calle), que no m'he pogut estar d'il·lustrar-lo, entre d'altres, amb El venedor de terrissa, un cartró, conservat al Museu de El Prado, que va servir per fer-ne dos tapissos, i que és una de les escenes costumistes que particularment més m'agraden de Goya:

Davant la parada que un venedor de terrissa (valencià, segons va deixar escrit Goya) hi té instal·lada al terra, hi passa una carrossa ocupada per una dama, a qui veiem tot just insinuada a través de la finestra. Sense adonar-nos-en, els ulls ens fan anar apreciant els esplèndids daurats de la mantellina i del penjoll d'una de les compradores, així com dels ornaments dels uniformes dels lacais... Daurats als blancs, als verds i al vermell de les brillants casaques amb què van uniformats els servents, uns daurats que no eviten copsar la lluentor de la terrissa exposada al terra, sobre palla, al costat del posat indiferent d'un gos mig endormiscat.

El venedor de terrissa

Al sisè i curtíssim moviment, el violí que imita l'inquietant so del timbal dels soldats que marxen, de nit, cap a la retreta m'ha fet pensar en una de les meravelles pictòriques de tota la Història de l'Art; un dels quadres que havia vist reproduït multitud de vegades en làmines, però que em va deixar garratibat la primera vegada que el vaig veure in situ: El 3 de maig a Madrid, conegut també com Els afusellaments de la Moncloa, o de la muntanya del Príncep Pius, un quadre on la llum hi té una intervenció essencial, ja que la claror provinent del fanal encès que hi ha als peus del piquet d'execució va creixent d'intensitat fins esdevenir, en arribar al paredó, l'esgarrifosa abraçada gèlida de la mort. Un homenatge amb totes les de la llei fet a base de fortes pinzellades amb un domini de la tècnica fora de tota discussió, però que de cap de les maneres volen ser el mitjà per a entabanar-nos amb estereotipades aureoles heroiques. Aquí no hi ha concessions: Hi ha la mort esperant sentir el crit de "Foc!"

El tres de maig

I de nou el contrast: Al setè moviment, Boccherini apunta amb elegant marcialitat la retirada de la tropa, pel que al vídeo hi veurem “desfilar” una sèrie de personatges gràcies a una de les facetes on més va excel·lir Goya: el retrat i, quan es parla del Goya-retratista de seguida ens ve al cap el magistral Retrat de la família de Carles IV, un prodigi de captació de la profunditat psicològica de tots i cadascun dels personatges que en formen part, i, continuant agombolats pel majestuós ritme d'aquest darrer moviment, podrem apreciar, també, a través del retrat d'Isabel Porcel i del de la duquessa d'Alba, el prodigiós domini de la tècnica de Goya a l'hora de plasmar a les seves teles no solament els colors dels teixits sinó també les textures de les vestimentes dels personatges de l'època a qui va retratar.

La família de Carles IV


El darrer dels quadres que he triat és el Retrat de la família de l'Infant Lluís Antoni, un quadre que Goya, que encara no era el pintor de la Cort espanyola, va pintar a Arenas de San Pedro, i si ho he fet és perquè, a part que, com a curiositat es pot apreciar la increïble semblança del perfil de l'Infant amb el de Joan Carles I, Goya s'hi va retratar ell mateix (a baix, a mà esquerra) i també hi va retratar Luigi Boccherini, que és el personatge que, de perfil, apareix, dret, en primer pla al final del vídeo.




Espero i desitjo, doncs, que aquesta deliciosa música de Boccherini il·lustrada per Goya hagi estat del vostre gust.

11 comentaris:

Josepb. ha dit...

Enric; Com La bicicleta estàtica, i relacsat escoltant la música de Bocherini, he fet amb tu aquesta passejada per el Madrid dels anys 1750- 1840 que ens has proposat... i com la al-legría que pasa i vas padelant i veient les miseries, la majestuositat de l`època, els balls i la mort... i com aquell que vol deixar la constància posada que ha fet la passejada –tu deixant un vídeo a you tube, Goya en un segon terme, en el quadre de la familia de Carles IV, Bocherini al final del video, pintat per Goya- jo et deixo el comentari tot felicitante per aquest passeig tant dolç i suau... Ah i amb la seguretat de la direcció de Jordi Savall¡¡
Gràcies Enric¡¡

josep ha dit...

Enric,
La "Música notturna di Madrid" és una de les meves peces clàssiques favorites. Des de que la vaig escoltar ja fa uns quants anys, vaig començar a buscar una gravació. Aquell disc (sort que es digital que sinó estaria foradat)l'he escoltat un munt de vegades i cada cop que l'escolto m'agrada encara més. Gràcies per recordar-nos-la amb aquesta pinacoteca tan fantàstica de fons.
Una abraçada

Margarida ha dit...

Avui t'has lluït més que mai! Quina bona combinació fa aquesta parella música/pintura!
Com els que m'han precedit, et felicito per aquesta agradable estona que ens has fet passar.

Papagena ha dit...

Qué maravilla Enric!!! Adoro esta pieza, y el trabajo que has hecho es tan bonito... te felicito y te doy las gracias por haberte acordado de mí, me hace mucha ilusión... qué encanto eres!!!

Un beso muy grande, y enhorabuena otra vez! :)

José Luis ha dit...

Deliciosa música, deliciosa interpretació, delicioses imatges, deliciós escrit... Gràcies!

Titus ha dit...

Quin encert haver unit aquesta música meravellosa i aquestes pintures, t'ha sortit un vídeo magistral. I el text que l'acompanya tampoc no està gens malament, com és habitual al teu blog. Em trac el barret que m'he comprat ad hoc, només per poder traure-me'l.

Joaquim ha dit...

Si la versió d'en Savall em sembla la millor d'aquesta fantàstica partitura, la composició pictòrica que has fet en el vídeo em sembla d'una categoria enlluernadora.
Enric et felicito de tot cor, veritablement emocionat.
És preciós.

kalamar ha dit...

Assur, quina feina tan ben feta i ben combinada! Post a "mis favoritos". Dos artistes com ells, junts, que es conegueren, i que alhora fossin tan avançats. Hi ha moments que Boccherini fa passos atrevits, com Goya, el veritable primer pintor romàntic. M'ha encantat.

kalamar ha dit...

em deixo una cosa molt important: Boccherini també era contrabaix.

kalamar ha dit...

Ui com estic avui...era el pare contrabaix. Perdó x 10000

Assur ha dit...

Josepb: Veig que el vídeo t'ha agradat molt i que l'has sabut gaudir tant amb la música com amb les pintures, i d'això es tractava. Celebro l'espontània reacció que t'ha provocat!

Josep: Ja me n'havies parlat alguna vegada de com t'arribava a agradar aquest quintet de Boccherini, i celebro que l'hagis gaudit amb “pintures de fons”.

Margarida: Moltíssimes gràcies, també, per l'espontaneïtat de la teva reacció. No saps com m'animen els teus mots que tant i tant t'agraeixo.

Papagena: Está feo que lo diga, pero estaba convencidíssimo de que te iba a gustar, y de veras que lo celebro. Muchíssimas gracias por tus palabras.

José Luis: I deliciós, de debò, el teu comentari. Moltes gràcies!

Titus: Com et pots imaginar, la resposta al teu comentari no variarà massa de les altres, i és que estic molt content que us hagi agradat tant.

Ai, Joaquim: Que ja no em queden paraules d'agraïment, de debò t'ho dic, i més per correspondre a felicitacions que, venint de qui vénen, sé que són sinceres. Moltes, moltes gràcies!

Kalamar: Perdonada -només faltaria!- i, com a la resta, et dic que celebro moltíssim, però moltíssim l'entusiasme de les felicitacions.

A tots: Ja sabeu que m'agrada enrotllar-me no solament en els posts sinó també en les respostes als vostres comentaris, però aquesta vegada, copsant el vostre entusiasme, no em surt res més que dir-vos una i una altra vegada: MOLTES, però que MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL