SERGI PÀMIES. LA BICICLETA ESTÀTICA

13 de setembre del 2010

Avui faré una cosa que no m'agrada gaire fer i, a la vegada, en faré una altra que a molts els pot semblar que no s'hauria de fer.

Sergi Pàmies

La primera és recomanar la lectura d'un llibre, La bicicleta estàtica, de Sergi Pàmies: un recull de dinou contes que acaba de sortir publicat per Quaderns Crema, i la segona és recomanar aquest llibre... sense haver-lo acabat de llegir, i si després d'aquestes dues premisses m'he decidit a escriure un post per recomanar una lectura que jo encara no he acabat, és perquè crec que aquest llibre és una d'aquelles poques alegries que, de tant en tant -malauradament massa de tant en tant-, ens ofereix el món editorial, com dic, en comptagotes.

Veure, tot just entrar, sobre un lloc privilegiat del taulell de la llibreria una bona pila d'exemplars d'aquest nou títol de Sergi Pàmies, va produir-me, tal i com em passa amb les novetats que surten d'altres autors -i em mullo de cap a peus: amb Jaume Cabré, per exemple-, aquell efecte que comparo amb el record que tinc del dia en què els Reis (els que van amb majúscula) em van portar, quan tenia tretze anys, una màquina d'escriure (ja veureu quines coses més estranyes em passen):

Obrir la tapadora de la caixa de fusta que la preservava, ensumar la flaire intensa, inconfusible, de la cinta entintada de dos colors -negre i vermell!!!-, acaronar el teclat i començar a imaginar tot el que en podria fer..., seria, aquella, una sensació semblant a la que experimento quan, a la llibreria, tinc a les mans un exemplar d'un nou llibre escrit per un autor que m'agrada amb bogeria:

Tot acaronant les tapes, obro aquell exemplar per qualsevol pàgina, ensumo la flaire de paper imprès.., i començo a imaginar els moments de satisfacció que la lectura d'aquell libre em produirà.

Al Vent, la meva llibreria de tota la vida i on, coneixent-me, ja m'havien fet saber que els havia arribat, és on, al migdia i de camí cap a la feina, vaig anar a comprar-lo perquè el local de la llibreria està molt a prop de l'estació i m'agafa de pas...

Ja el tenia!

A l'andana de l'estació, esperava el tren, que a aquella hora acostuma a anar molt poc ple, desitjant no trobar-me amb el molest veïnatge de passatgers enganxats al mòbil (per què hi ha tanta gent que crida tant quan parla a través del mòbil???), o d'aquells altres que, degut a l'alt volum de la música que escolten a través dels auriculars, sembla que aquesta no els hi acabi de caber tota sencera dins de les orelles i surti, rebotada, amb un txumba-txumba irritant que arriba a les orelles alienes talment com una desagrabilíssima cançó de l'enfadós inacabable i tediosa.

Es veu que tenia el dia de cara, perquè al vagó on vaig entrar anava pràcticament buit, i em vaig poder asseure a un dels seients abatibles dels que hi ha tot just entar-hi, concretament a un dels que hi ha al costat de les papereres distribuïdes a cada vagó i que tan bé em van per recolzar-hi el braç quan vull llegir amb comoditat.

Així, doncs, ben instal·lat, vaig obrir cerimoniosament -sí, sí: cerimoniosament-, el llibre i vaig buscar la primera pàgina del primer conte:

La bicicleta estàtica

Ben-zo... Benzo-dia... Benzo-dia-ze- Benzo-dia-zepina... Benzo-dia-zepina! Ara, punyeta!!!: Benzodiazepina! Benzodiazepina era el títol que tant em va costar desxifrar del primer conte, un títol que em va sonar a nom de medicament i, com que sóc un complet i absolut ignorant del món dels medicaments, vaig pensar que, abans de llegir-lo, m'estimaria més saber de quin medicament es tractava, no fos cas que no copsés la probable relació que hi podria haver entre el medicament i la història a la qual titulava, pel que vaig anar passant fulls fins que vaig anar a parar a la pàgina on s'iniciava el segon dels relats: Quatre nits, un relat que comença així:

El pares em van engendrar una nit de primavera després de veure Le notti di Cabriria, de Federico Fellini. Situem-nos: Paris, 1959. Per poder passar unes quantes hores plegats han aparcat el meu germà amb la meva tia...

Com que ni m'havia llegit la contracoberta del llibre, ignorava que la història que s'explica a Quatre nits era una de les que, per primera vegada, Pàmies havia escrit utilitzant material autobiogràfic, i com que sempre que llegeixo qualsevol novel·la o relat, sigui de qui sigui, procuro obviar si la història que s'hi explica és més o menys autobiogràfica, ni em va passar pel cap que el xicot que al final del relat va brindar, a Cinecità, amb una cervesa...

[...] a la salut de la Cabriria, rondant pels carrers d'una Roma en blanc i negre, lluitant perquè cap estafador no li robi ni els somnis ni els estalvis.

... fos un jove Sergi Pàmies, el qual, segons explica, va anar a Roma per escriure un reportatge sobre els estudis cinematogràfics de Cinecità, ja que...

[...] a conseqüència d'una carambola d'atzars premeditadament fortuïts, una revista em va oferir escriure reportatges, a mitges amb un amic.

Aquest relat només tenia sis pàgines i mitja, i per això, quan el vaig acabar de llegir, vaig pensar que tenia temps suficient, abans d'arribar amb el tren a Barcelona i comptant també que encara havia d'agafar el Metro per arribar a la feina, de poder llegir-ne un altre..., però no; no ho vaig fer. Vaig estimar-me més tancar el llibre i continuar el viatge fent veure que em mirava les receptes d'una revista de cuina que també m'havia comprat...

... I és que no hi puc fer més: Quan tinc a les mans un llibre que m'agrada, me'l faig durar tant com puc; sóc incapaç del tot d'empassar-me'l de cop, i em sento immensament feliç quan m'imagino que encara em queden tants bons moments de lectura.

O sigui que, pel que acabo d'explicar, s'entén que en el cas de La bicicleta estàtica em surti una mitjana de llegir, si fa o no fa, un conte diari, ja que si bé és cert que algun dia no he pogut resistir la temptació i n'he llegit dos, també ho és que hi ha dies que, en lloc de llegir-ne un de nou, en rellegeixo un o altre dels que ja havia llegit.

M'agrada, molt!, l'estil de Sergi Pàmies: És sòlid, sobri, concentrat, directe, i sense trampes artificioses. Pàmies és un autor que et mira de fit a fit als ulls, però amb el cor obert de bat a bat i que no pretén en cap moment amanyagar-te amb subtileses, per molt literàries que aquestes siguin, i si bé no estalvia cap detall a l'hora de reflectir sense miraments les profunditats més íntimes dels personatges que crea, tampoc s'hi rabeja.

Els personatges de Pàmies són gent de carn i ossos que no ens demanen, ni en cap moment tan sols els passa pel cap fer-ho, que els entenguem: simplement s'expliquen i, a mida que ho fan, els sentim com s'escorcollen ells mateixos sense justificacions de cap mena ni escarafalls revestits de victimisme, sinó amb una naturalitat gens postissa.

A un home, per exemple, que al conte titulat La Illa es planteja el suïcidi, el frena la recança de no poder deixar solucionat el futur econòmic dels seus fills i, entremig de les lògiques divagacions que es fa, ens deixa anar,´al final d'un paràgraf:

Quan la responsabilitat és l'únic que justifica l'existència, em repetia, tan perillós és assumir-la com evitar-la.

Aquest, aquest és el Pàmies-escriptor en estat pur: Sobri, concís i que sap reflectir les profunditats més íntimes dels personatges que crea sense que a aquests ni tan sols els passi pel cap buscar la nostra comprensió. Altra feina tenen ells que la de perdre el temps donant-nos explicacions!: "Hola; sóc aquest i em passa això". A què treu cap, doncs, guarnir-ho si, quan hagi acabat d'explicar-ho, continuarà sent la mateixa persona que continuarà estant allà mateix?

I és aquí, precisament en aquest punt, on jo crec que rau la gran virtut de Sergi Pàmies: que gràcies a l'estil sòlid, sobri, concentrat i a vegades, quan cal, fins i tot punyent amb què amb tota naturalitat mostra els seus personatges, aquests acaben entendrint-me, encara que, si he de ser sincer, malgrat que pugui semblar una mica exagerat, el verb que millor reflectiria a l'hora d'intentar definir què és el que sento seria el verb commoure, perquè ja, des d'aquell llunyà alcohòlic que es llevava al matí i, mirant-se al mirall, es deia “T'hauria de caure la cara de vergonya” -títol de la narració que donava el nom al primer recull que Sergi Pàmies va publicar el 1986-, fins a l'actual protagonista d'un dels contes -pel meu gust, un dels més esplèndids dels que ja he llegit d'aquest nou recull-, el titulat Res, en un moment o un altre, els personatges de Pàmies sempre acaben commovent-me.

De les dinou narracions de què consta aquest nou recull, encara em queden vuit contes per acabar de llegir-los tots, i potser per aquest fet algú pensarà que s'ha de tenir una mica de barra de recomanar-lo, però permeteu-me que em defensi dient que volia fer un post curtet i, en canvi i com és habitual en mi, ja veieu quina quantitat de ferralla hi he anat posant. Així, doncs, no es pot considerar aquest post com el que en podríem dir un post-recomanació-de-llibre, ja que ha acabat sent un post on, simplement, parlo d'un llibre que estic llegint a poc a poc i amb autèntic plaer: La bicicleta estàtica, l'últim recull de narracions que ha publicat  Sergi Pàmies.

La bicicleta estàtica
Sergi Pàmies
Quaderns Crema, S.A.U.
Barcelona 2010

15 comentaris:

josep ha dit...

Enric,
Es un llibre que tinc pendent, m'agrada força la forma en que el Pàmies veu i diu les coses i quan l'altra dia el vaig escoltar per ràdio explicant el perquè de "la bicicleta estàtica" em va convèncer. La teva recomanació ho corrobora i m'ha acabat de decidir.
Per cert, quants records ens porten aquelles màquines d'escriure amb la cinta vermella-negre (un luxe), perquè moltes només tenien la cinta en color negre.
Com sempre, un plaer llegir-te.
Una abraçada

Assur ha dit...

Apa, Josep, que no es nota ni res que vius com vius. Ja t'imagino: El senyoret noctàmbul, a les 11 del matí, ben esmorzadet i aposentat, posant-se al dia dels blogs. (Sí, sí, pura enveja, ja ho sé, ja ho sé!!!, però enveja de la pura, eh?, d'aquella enveja que, de sana, en té tan poc com jo a ser aspirant algun dia a la presidència delde "Iu es ei".)

Oi que sí, que era tot un luxe la cinta de DOS colors a les màquines d'escriure?... Em fa molta il·lusió que tu també te'n recordis i, pel que fa a llibre, crec que és tot un luxe tenir un autor de la categoria de Pàmies, el qual, llibre rere llibre manté un nivell de qualitat impressionant. Ja vueràs, quan el llegeixis, com no sóc gens ni gota exagerat.

Una abraçada, i disfruta tant com puguis!

onatge ha dit...

Aquesta tarda me l'aniré a comprar, en Pàmies m'agrada, i quan l'escolto per la ràdio, és magistral...

Des del far bona tarda i llibres.
onatge

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Et veig, sortint de casa teva i anant Al Vent a buscar el llibre, per després anar a buscar el tren allà al costat de la llibrería i tú, relecsat –estàticament- mentre la força física del tren et porta, i tú, enganxat al seient del vagó, començant a llegir el primer conte Benzodiazepina... que es aixó...? arribar a la feina i buscar... Bensodiazepina... no... amb zeta... ara... la Viquipèdia amb diu que és un relecsant... que et controla la enfermetat d’ànsia, estrés... però no la cura... bé...
Et preguntaràs per què de tot aixó...? doncs bé Enric, l’onze de setembre, passejant per les carpes del passeig del Arc del Triunf de Barcelona, em vaig topar amb aquest llibre; La bicicleta estàtica... pedala bé aquest llibre –vaig pensar- El vaig començar a llegir al metro-també estàticament-, mentra la força física del transport em bellugava cap a casa... jo quiet... quins nervis..., arribar a casa i saber que volía dir la paraula benzodiazepina...
Estic amb la dona de la meva vida –quart relat. Bona recomenació Enric.¡¡

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Ahhh... Enric, la màquina d'escriure en va sé un altre... qué... q w e r t amb la mà esquerra; p o i u y; amb la mà dreta ... q u i n m ó n a
l e s t e v e s m a n s...
Que vingui tot el món....-paraules que sortien de tu- tenies tot el món en a aquella màquina d'escriure... ah..¡¡ i la cinta de la màquina amb dos colors...¡¡¡

José Luis ha dit...

Assur, quan publiquis un llibre, espero que ens ho diguis encara que no t'agradi fer recomanacions. Per ara, ens hem de conformar amb aquests posts (¿no es poden dir de cap altre forma? "entrades" tampoc m'agrada) que sempre espero amb il•lusió, perquè estan molt i molt ben escrits. En aquest, et veig amb el llibre d’en Pamies com el nen aquell de “Erase una vez América”, ficant una i altre vegada el dit al pastis de nata que vol regalar a la novieta fins que se’l cruspeix tot.

P.S. 1. Suposo que finalment vas descobrir que son les benzodiacepines, pero no ens ho dius. Jo no ho vull fer per si vols mantenir el secret.

P.S. 2. Saps perfectament per que hi ha tanta gent que parla amb el mòbil com si fossin a casa, i també el nom que tenen. Per el que fa als xumpa-xumpa desbordants, el millor remei es posar-se també auriculars, i escoltar qualsevol altre cosa, fins i tot "La rosa del azafran".

P.S. 3. Ara que ja no em cal, he agafat confiança i seguiré cuinant, que m’està agradant molt. Gracies també per la part que et toca (els primers mestres son els que mes es recorden...)

paco ha dit...

ahhhh estimat enric, que envidia me daís, leer, leer y más leer, elixir de sabiduria de la vida, péro yo desde hace años no puedo leer, no es cuestión de la vista que la tengo muy bién afortunadamente, es porla depre que me impide memorizar lo que leo, me conformo con los magníficos relatos vuestros......abrazos paco

Assumpta ha dit...

Vaig a fer una cosa que no s'hauria de fer... començar a respondre sense haver llegit el post sencer ;-)

És que veig que és molt llarg i el deixaré per llegir-lo BÉ, com cal... però, de moment, el que volia dir és que tens raó... mai, mai es pot recomanar un llibre sense haver-lo acabat de llegir.

Fa poc jo en vaig recomanar un (havent-lo llegit sencer) però resulta que formava part d'una trilogia (però es podien llegir per separat perfectament). Jo havia llegit fa molts anys el primer i m'havia agradat, tot i que no el recordava en detall, ara acabava de llegir el segon i m'havia agradat molt, així que em vaig animar tot dient que esperava llegir el tercer i donant-li unes expectatives altíssimes i bla, bla... doncs ja he llegit el tercer i m'ha decebut tant que ara em sap greu haver-li fet la publicitat al "conjunt" de l'obra... aisssssss un desastre...

Amenaço amb tornar ;-)))

Joaquim ha dit...

No són els contes el gènere literari que més m'agrada, però aquesta bicicleta estàtica ja ha aixecat elogis unànimes i també és veritat que porta una campanya mediàtica de distribució impressionant. Fa tres dies que en Pàmies és Déu, està a tot arreu.
Si el llibre és bó i s'ho val, em sembla perfecte.
Que tu t'afegeixis als entusiastes lectors que ja l'han llegit i ens el recomanis, per a mi té molta importància.
Hauré de passar per una llibreria i comprar-lo.

Francesc ha dit...

Benvolgut Enric, poques vegades m'he trobat amb una crítica d'un llibre tan apassionada com la teua. Crec que mai. De tot d'una que m'he posat a llegir-te ja no he pogut deixar de fer-ho. Caram, el Sergi Pàmies!!! Segur que si sabera que té lectors com tu de la seua obra li faria molta il·lusió. (Si jo fóra escriptor, me'n faria moltíssima!!). No cal dir que aquest llibre caurà demà mateix a les meues mans si puc!!! Ja frise per tindre'l.
Per cert, el teu comentari sobre el regal de reis, m'ha fet recordar l'alegria que vaig tindre quan els meus pares em van comprar una "Olivetti Lettera 25". Encara la dec tindre per casa en algun racó. A mi també em feia una gran curiositat ensumar l'olor de la tinta fresca, negra i vermella, acabada de posar... Serà fetitxisme, això? La de treballs de classe que vaig fer usant aquella màquina!!
Salutacions

Assumpta ha dit...

Ara sí que tenia temps per llegir un post teu "com cal" ;-)

És que hi ha blogs -com aquest- en el que un s'ha d'aturar i llegir amb més deteniment cada frase, cada comentari, cada parèntesi...

I, entre el comentari que vaig posar l'altre dia i el d'avui... caram! el que són les coses!... em vaig trobar un altre blogaire recomanant el mateix llibre... I TAMPOC L'HAVIA ACABAT!! :-))

http://jordicasanovas.blogspot.com/2010/09/somnifers-potser.html

Per cert (el cap em marxa d'una cosa a l'altre) que no sé si et vaig dir que "Xocolata desfeta" de Joan Lluís Lluís em va agradar moltíssim!!

David ha dit...

Reconec que aquesta bicicleta a mi m'ha donat un gran plaer en tota la seva extensió (que encara que breu és enorme).

Un llibre que m'ha fet recuperar records que creia oblidats i emocions que molt poques vegades saben transmetre els escriptors.

Excel·lent.

David.

Assur ha dit...

Onatge: He trigat tant a contestar els comentaris d'aquest post, que segurament ja deus haver llegit el llibre que el protagonitza. Per raons d'horaris, al Sergi Pàmies el puc escoltar molt poques vegades als programes que fa a la ràdio, però sempre que n'he sentit algun m'ha semblat, com molt bé dius tu, genial, i mira que a mi no em diu absolutament res el futbol i, en canvi, sempre llegeixo els articles de què en parla quan escriu a “La Vanguardia”.

Si ja l'has llegit, o quan acabis de fer-ho, diga'm, per favor, quin és el relat que t'ha fet més peça. Mira, jo em mullo: el titulat “Cent per cent seda natural”.

Una abraçada.


Josepb: Sí que pedala bé, sí, aquest recull d'en Pàmies, i d'estàtic, com la bicicleta, no en té res, ja que et transporta en cada relat a mons que et sembla que hi estàs vivint. Una molt bona compra, i el millor company que et podies trobar al tren quan tornaves cap a casa aquell dia, i sí, el record de la màquina d'escriure dels Reis a sobre el llit dels pares és inolvidable.


José Luis: Ja m'agradaria, ja, escriure com en Pàmies, però noi, tots tenim les nostres limitacions, de totes maneres t'agraeixo el que em dius i m'anima a continuar publicant posts, entrades, o el nom que se li vulgui donar, perquè l'important és gaudir d'una eina com els blogs, que ens permeten compartir aficions i poder expressar-nos amb tota llibertat.

El que no sé és el nom que tenen els que parlen pel mòbil com si fossin a casa. Ho he preguntat i ningú a qui ho he fet m'ho ha sabut dir. Oi que m'ho diràs?...

Ah!: i celebro molt els teus èxits culinaris!


Benvolgut Paco: Doncs de debò et dic que ja és un gran què que vagis seguint els blogs que t'interessen, perquè entre tots formen un gran, grandiós, llibre obert de bat a bat a tots els gustos i inquietuds. Una forta abraçada i, sobretot, no et donis mai per vençut!


Ai, Assumpta....! Mira que em fas riure sempre amb la gràcia i l'espontaneïtat amb què m'envies els teus sempre ben rebuts comentaris. El primer paràgraf d'aquest mateix no té preu, de debò t'ho dic!

I sí, és veritat que si ja fa de mal recomanar qualsevol llibre que ens ha agradat, encara ho és més fer-ho d'un llibre que no hem acabat de llegir, malgrat que, en aquest, en concret, com que són relats curts i sobretot tenint en compte la categoria de l'autor, pel que jo ja havia llegit, em semblava que era del tot improbable que, al final, decaigués. I així ha estat, ja que entre els que encara em faltaven llegir, n'hi havia uns quants que, per a mi, podrien figurar perfectament a qualsevol antologia, com ara, tal i com deia a l'Onatge, “Cent per cent seda natural”, però també “Els voluntaris”, i el tendríssim (només dues pàgines, Assumpta; només dues pàgines!!!) “Unplugged”...

No, Assumpta, no; no m'ha decebut gens “el final”, sinó tot al contrari.

Assur ha dit...

Joaquim: A mi sí que m'agrada la narrativa curta, i potser sigui per allò que diuen que sempre desitges allò que no tens, i ja saps que si d'una cosa -com de tantes i tantes!- no puc presumir és la de no saber ser gens concret a l'hora d'escriure.

A més a més, tenim la sort de comptar en la nostra llengua amb escriptors que, conreant el conte, han arribat a cotes altíssimes: Rodoreda, Calders, Moncada, Ruyra, Espriu..., i en l'actualitat, i des de fa anys, Pàmies ocupa un lloc destacadíssim d'entre els qui cultiven aquest gènere literari, ja que en tota l'obra que fins ara porta escrita ha mantingut sempre, i sempre segons el meu parer, un altíssim nivell de qualitat literària, i això només els hi és propi als grans escriptors com Sergi Pàmies, valorat no només a casa nostra sinó també a fora.


Francesc: Tens raó, però és que no ho puc evitar: sóc molt passional quan llegeixo, o escolto música, o contemplo un quadre, un edifici... que m'agraden, i desitjaria compartir amb tothom la felicitat que sento. Des que Pàmies va publicar el primer recull de contes (“T'hauria de caure la cara de vergonya”), he anat seguint-lo i no m'ha decebut mai, però és que mai.

És per a mi admirable aquesta línia de qualitat que ha sabut mantenir durant els gairebé vint-i-cinc anys, tant és així que jo no sabria dir quin és el llibre que m'ha agradat més de tots els que fins ara ha escrit. Espero i desitjo que si el llegeixes t'agradi i, si t'agrada, pots tenir la seguretat que podràs anar tirant amb tota tranquil·litat enrere, o començar pel primer, o agafar el títol que més gràcia et faci.

És curiós, Francesc, perquè ja ets la quarta persona que em comenta que va tenir una sensació molt semblant a la que explico de quan els Reis em van portar la màquina d'escriure, i em pots ben creure que vaig estar dubtant de si explicar-ho o no, perquè pensava que eren coses meves, pròpies, potser, d'aquest apassionament de què et parlava al començar..., però veig que no, que aquelles Olivettis van fer feliç a molts adolescents, tant és així, que si tornéssim a sentir aquella intensa olor de la cinta entintada de negre i de vermell, el pensament ens retornaria, a l'acte, a l'instant en què la vam tenir per primer cop a les mans.


Hola, Assumpta: Quant de temps sense saber de tu! :)) Sort que has tornat a escriure'm, perquè m'havia oblidat dir-te a l'anterior resposta que m'alegra molt que t'hagués agradat la “Xocolata desfeta”, un magnífic llibre que si bé pot semblar un “divertimento”, és una autèntica pencada literària només a l'abast d'autors que, com Joan-Lluís Lluís, tenen un domini superlatiu de la llengua, i sort també que, al tornar, veig que no t'has oblidat de dir-me coses “maques”. :))

Quan tingui un moment, entraré al blog que m'indiques i li diré que jo, per desgràcia, ja l'he acabat.


David: Gràcies per la vista! Vam començar gairebé al mateix temps a llegir-lo i ens l'hem fet durar si fa o no fa el mateix temps, i és que d'entre tota aquesta aglomeració constant de novetats editorials que ens desborden, i sobretot a vosaltres, els llibreters, quan surt una delicadesa com aquesta, sembla que no pugui ser i la saboregem poquet a poquet, i és que un plaer llegir-la... i, per a tu, recomanar-la. Ja m'avisaràs quan surti el proper, eh? :))

BuenasMigas. ha dit...

Ai quina gràcia m'ha fet allò de l'Olivetti de cinta de dos colors ... eh, que jo també me'n recordo, jaja ... I mira, jo t'agraeixo molt la recomanació que fas del llibre 'La bicicleta estàtica' a en Sergi Pàmies m'agrada molt. M'ho compraré.
Una abraçada.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL