MARTÍ DOMÍNGUEZ, IL·LUSTRAT (II)

11 de juny de 2010

Fa uns quants dies, l'amic Titus, l'autor del blog El imperio de los sinsentidos, va publicar-hi un post on hi va transcriure tot sencer un article titulat Pachelbel, Guardiola i Martí Domíngez, un article que el biòleg i catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Martí Domínguez, va escriure per a l'edició valenciana de El País.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies
Hieronymus Bosch. Tríptic El jardí de les delícies (portells tancats)

En el citat article i malgrat definir-se com a poc seguidor del futbol, Martí Domínguez explicava que, gràcies a la seriositat, al rigor, a un controlat entusiasme, amb l'afegit d'una assenyada dosi d'humilitat i d'exquisida educació al front d'un jove i entusiasta equip de futbol, en Pep Guardiola havia aconseguit que l'activista cultural  i editor Eliseu Climent, així com ell mateix, dues persones poc, o gens, interessades en aquest esport, ara seguissin, amb interès, el brillant joc que practica el Barça.

Sóc, des de fa temps -ja no sé quantes vegades ho he dit-, un entusiasta admirador de Martí Domínguez, del qual n'he parlat ja en tres posts: El primer, al blog Samfaina d'Arts, on el 16 d'abril del 2008, en un post titulat Una recomanació per Sant Jordi, parlava abastament de Bestiari, una recopilació en forma de llibre d'una sèrie d'articles que Martí Domínguez va publicar al setmanari valencià El Temps; el segon, publicat, també a Samfaina d'Arts el dia 22 d'abril del 2009 i titulat No-novetats Sant Jordi 2009 (i II), on feia esment de Les confidències del comte de Buffon, la primera novel·la de Martí Domínguez, amb la qual va guanyar, el 1997, el Premi Andròmina de narrativa, i un tercer titulat Martí Domínguez, il·lustrat, ja més recent i publicat aquí, a Ca l'Assur, el 13 d'octubre del 2009, on vaig transcriure i il·lustrar amb fotografies un dels articles que conformen el llibre Bestiari, un article on Martí Domínguez parlava dels corniols, i ho vaig fer per mostrar -i per demostrar- que, a partir de qualsevol tema relacionat amb la Natura com era el cas, en aquell article, dels corniols, unes senzilles flors que creixen en hàbitats boscosos, Martí Domínguez ofereix al lector tot un gavadal d'informació relacionada amb les Arts plàstiques, la Literatura i les Humanitats en general per tal d'incitar la curiositat del lector.

Una cosa força semblant al que em passa amb J. S. Bach, que quan escolto alguna de les magnífiques composicions que ens va llegar, em costa que em vingui de gust escoltar obres d'altres compositors, quan rellegeixo algun article de Bestiari, estrany és que no en rellegeixi un altre i un altre i un altre..., i que sempre hi trobi nous al·licients que m'engresquen la curiositat.

Pocs dies després, doncs, que en Titus publiqués l'article esmentat, la Pilar, al blog que publica sota el títol de Pequeño formato, parlava, en un post, de Els set pecats capitals, una taula pintada per Hieronymus Bosch, conegut també com El Bosco, taula que pot admirar-se, junt amb d'altres i magnífiques obres del pintor flamenc, al Museu del Prado, un post, aquest de la Pilar, que em va recordar immediatament un dels articles de Bestiari, on Martí Domínguez esmentava aquest pintor i, per una altra banda, l'Atticus, al Blog de Atticcus, publicava un altre post on parlava de la poesia de Paul Verlaine, un post que novament em va recordar que Martí Domínguez també citava aquest poeta francès en un dels seus articles publicats a Bestiari.

Hieronymus Bosch: Els set pecats capitalsHieronymus Bosch: Els set pecats capitals (detall)
Hieronymus Bosch.  Els set pecats capitals (esquerra) i detall (dreta)

Des que vaig començar aquest nou blog, tenia molt clar que parlaria en més d'una ocasió de Martí Domínguez, i com que aquests darrers dies la casualitat ha fet que l'hagi tingut molt present, em ve de gust transcriure, i il·lustrar fins a la mida que em sigui possible, un altre dels articles de Bestiari, precisament un en què Hieronymus Bosch hi és esmentant just al començament per anar a parar, a través d'ocells, papallones i insectes, i tot citant obres de Jan Brueghel el Vell, d'Albrecht Dürer i de Pisanello a unes pintures de Dalí, un article titulat Llagostes surrealistes, i que penso que potser pot resultar interessant per a molts.

(Degut a la llargada que ja va adquirint el post -i és que no tinc remei: com m'agradaria ser molt més concís a l'hora d'escriure!-, les fotografies que tot seguit veureu que il·lustren aquest article són d'una mida molt reduïda però, clicant sobre elles, les veureu ampliades per poder observar millor els detalls.)



Llagostes surrealistes
Una de les coses que més he admirat del famós tríptic El jardí de les delícies de Hieronymus Bosch és la perfecció amb què hi són pintats els animals. Bosch, amb ull d'expert naturalista, reprodueix acuradament un blauet, un rupit, un gaig, una cadernera i una puput, i molts altres ocells, així com una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un monstre amb ales de papallona satírid.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: blauet, rupit, gaig, cadernera, puput, papallona Aglais urticare i papallona satírid:

BlauetRupitGaigCadernera
PuputAglais UrticaePararge Aegeria

Els detalls naturalístics no els deixa a l'atzar, i cada pinzellada de color està extremadament cuidada.

Del panell central (el Paradís) del tríptic El jardí de les delícies, vegeu en els dos següents detalls, extrets amb el Google Earth, en primer lloc, un grup d'ocells format per un blauet, un rupit, una cadernera i una puput. L'ocell amb el caparró vermell (entremig del rupit i de la puput) i que a l'article no surt citat, m'ha semblat que era un picot verd.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

En aquest segon detall s'hi pot veure perfectament una papallona nimfàlid (Aglais urticae) i un gaig.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

Del panell de la dreta del tríptic (l'Infern), vegeu el monstre amb ales de papallona satírid a què fa referència el text de l'article. Les papallones satírid es caracterizen perquè tenen a les ales unes taques rodones anomenades ocels.

Hieronymus Bosch. El jardí de les delícies (detall)

I el mateix faria un seguidor seu, Brueghel el Vell, que ha deixat bellíssims apunts naturalístics en els seus quadres, especialment en aquells olis de la Galeria Doria-Pamphili,

Jan Brueghel. Jardí de l'Edén
Jan Brueghel el Vell. El jardí de l'Edèn

i en una natura morta dipositada a la National Gallery of Art de Washington,

Jan Brueghel el Vell. Cistell amb flors
Jan Brueghel el Vell. Cistella amb flors

on defineix fins als darrers detalls una marieta de set punts, una mosca damunt d'una tulipa,

Marieta de set puntsJan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)

i un escarabat de la família dels Clèrids (Trichodes apiarius).

Trichodes ApiariusJan Brueghel el Vell. Cistell amb flors (detall)

I això és el que voldria suggerir amb aquestes ratlles: que fins i tot a l'hora de pintar un insecte vol atenció i estudi. No debades, Albrecht Dürer va realitzar moltíssims dibuixos i esbossos naturalístics, i les seues papallones en l'Adoració dels mags

Albrecht Dürer.L'Adoració dels Mags
Albercht Dürer. L'adoració dels mags

(el pièrid Colias croceus i el nimfàlid Cynthia cardui) i l'escarabat cérvol volador (Lucanus cervus) estan dibuixats amb saviesa.

D'esquerra a dreta: Papallona Colias croceus, papallona Cynthia cardui, i l'escarabat cérvol volador:

Colias croceusCynthia carduiCérvol volador

Al la part inferior dreta de L'Adoració dels mags reproduïda més amunt, i malgrat la poca resolució de la fotografia, s'hi pot observar l'escarabat cérvol volador i, a la part inferior de la banda esquerra, les dues papallones que es citen al text: L'una, la Cynthia cardui està situada sobre la pedra rodona que hi ha al costat de la Mare de Déu, i l'altra, la Colias croceus, és a l'herba que creix a la mateixa pedra.

En el detall de L'Adoració dels mags reproduït aquí sota es poden veure les dues papallones amb molta més definició,



i aquí sota hi podeu copsar tota la perfecció amb que Dürer va pintar el cérvol volador, l'escarabat més gran d'Europa, conegut també com escanyapolls.

Albrecht Dürer. L'Adoració dels Mags (detall).

No és un ull vulgar el que els ha immortalitzat, ni un ull maldestre: Dürer, com també Brueghel, Bosco o Pisanello, són els primers a copiar del natural un insecte.

Saltamartí

Per això em va desil·lusionar tant descobrir que Salvador Dalí en les seues pintures, d'una minuciositat extraordinària, havia descuidat la reproducció dels insectes. Així, en El joc lúgubre i en El Gran masturbador, Dalí pinta uns saltamartins totalment imaginaris, fins a l'extrem que, desconeixent la regla que tot insecte presenta sis potes (hexapoda, els denominen els zoòlegs), els pinta quadrúpedes. En aquest sentit és una llagosta inversemblant, a l'igual que les formigues de molts dels seus quadres, veritables ramats d'ovelles, avançant sobre quatre potes, o fins i tot, com s'esdevé en Dones metamorfosades, ballant sobre dues d'elles, mentre que les altres dues fan de braços.

Salador Dalí. El joc lúgubreSalador Dalí. El joc lúgubre (detall)
Salvador Dalí. El joc lúgubre, i detall

Salvador Dalí. El gran masturbadorSalvador Dalí. El gran masturbador (detall)
Salvador Dalí. El gran masturbador, i detall

Evidentment, tot açò us semblarà d'un llepafilisme absurd. L'art no necessita atendre a aquestes rigorositats de naturalista, sinó que respòn a altres estímuls. Sembla que Dalí s'empastifava el bigoti amb aigua amb sucre, per tal que les mosques s'hi acostaren i li produïren en aquell mostatxo en forma de lira vibracions indomables. Però, naturalment, en el mosques d'El torero al·lucinògen, també hi descobresc errors, i què hi farem, no m'acaben de fer el pes.

Salvador Dalí. El torero al·lucinògenSalvador Dalí. El torero al·lucinògen
Salvador Dalí. El torero al·lucinògen, i detall

I és que el geni de Portlligat va omplir, sense ser conscient, els seus quadres d'insectes absurds, senzillament surrealistes.
Martí Domínguez


Bé, potser ha sortit un post una mica massa llarg (potser és un d'aquells posts que, tal i com em va dir, divertit, un dia en Kike de La cuina vermella, escric per ser llegit en cap de setmana), però un cop rellegit, ja tot ell ben muntat i tot anant clicant les fotografies per poder comprovar tots els detalls que Martí Domínguez ha anat fent-nos descobrir, i malgrat, també, la feinada d'intentar trobar les millors resolucions, crec, com deia al principi, que pot resultar interessant.

I com que ja no ve d'un pam (em refereixo a la llargada del post), no l'acabaré encara sense esmentar, abans, la bona i pacient feina tècnica de l'Anna Maria a l'hora de buscar solucions tant per a disposar les fotografies que il·lustren l'article com per intentar aconseguir les millors resolucions possibles dels detalls dels quadres que s'hi mencionen.

Totes les fotografies de la Natura són extretes de la Wikipèdia, a excepció de la de la papallona satírid, que pertany a la galeria que l'Anna Alsina té a l'àlbum de Picasa titulat Els meus "bitxitus", galeria que podeu veure clicant aquí.

I ara sí que acabo (de debò, de debò que sí!), i ho faig dient que, com que he agafat "afició" a això de dedicar algun post a algú que m'imagino que li farà il·lusió, vull dedicar aquest a la Mercè Piqueras, l'autora del blog La lectora corrent.

Biòloga com Martí Domínguez i, com ell, amb un sòlid bagatge humanístic, Mercè Piqueras té, a La lectora corrent, una porta oberta a la Ciència mitjançant un llenguatge amè i entenedor, fruit, sense cap mena de dubte, de l'entusiasme que la mou a l'hora de voler divulgar-la.

Buf!: Ja està... Avui sí que podria acabar dient allò de "FI", oi?... Què?... L'hi poso?... Va, sí!:

FI... o potser millor encara:

PER FIIII!!!

17 comentaris:

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies per aquest comentari de cap de setmana tan interessant. Martí Domínguez té una sensibilitat exquisida per trobar i descriure les connexions entre la pintura i les ciències naturals. I les il·lustracions que hi has inclòs i el teus comentaris són un excel·lent contrapunt.

Per cert, "El jardí de les delicies" és el meu quadre preferit del Museu del prado. M'hi passaria hores al davant observant-ne els mil detalls. Sempre que vaig a Madrid, si tinc temps per fer-ho, m'agrada arribar-me fins al Prado i me'n vaig directa a la sales dels pintors flamencs on quedo extasiada davant del "jardí" del Bosco.

Titus ha dit...

Quin post, Assur! No et negaré que m'ha agradat que el meu nom i el dels companys blogaires apareguen al mateix text que inclou els de Martí Domínguez, Hyeronimus Bosch, Dalí...

Jo tinc a casa una reproducció del Jardí de les delícies, concretament la tinc penjada al costat de l'ordinador i la estic mirant ara mateix. És un dels meus quadres favorits i m'agrada passar alguna estona de tant en tant contemplant els detalls, tant els que assenyala Martí Domínguez com altres, entre ells molts detalls simbòlics que avuí s'ens escapen.

paco ha dit...

estimat amic enric, avuí tan sólament en dexe el méu salúo fraternal, no me encontre gaire bé......abraçades paco

pilar ha dit...

enhorabuena Enric, ¡que fantástica entrada, aagradezco además tu generosidad por mentarme en ella. Lo voy a imprimir y lo guardo aparte, una joyita vamos¡¡¡

gracias otra vez, un abrazo

pilar

josep ha dit...

Estimat Enric,

Un magnífic post de "fi de setmana". A mi ja m'està bé que "no tinguis remei". L'allargada d'un text, si és amè i està tan ben il·lustrat com aquest, crea una addicció que et fa llegir i llegir fins arribar al final. Per cert, a les teves especialitats: música, poesia, pintura, gastronomía, etc., a partir d'ara haig d'afegir la d'ornitòleg. Quin domini ocellaire!.
Una abraçada

Joaquim ha dit...

Tampoc jo li posaré pegues a un post de ca l'Assur de dimensions extra assurianes. M'agrada aquest excés.
El post és magnífic i les fonts literàries i pictòriques una veritable delícia, que cal llegir i admirar amb veritable minuciositat, ja que tant les unes com les altres amaguen petits i sorprenents detalls de miniaturista.
Moltes gràcies per fer-nos-ho arribar amanit com és norma de la casa, és a dir cuinat al seu punt.
Tres estrelles assurlin, que deu ser la versió nostrada de la famosa guia gavatxa.

Anònim ha dit...

Benvolgut amic:
sóc Martí Domínguez i vull agrair-te el temps que dediques als meus articles. Fa goig (i por!) saber que escric per a tan bons lectors com tu.
Amb tota la meua amistat.
Martí

Assumpta ha dit...

Ostres, venir aquí és aprendre segur... És una passada. La veritat és que em sento una mica "petita" però passar i no deixar comentari no queda bonic ;-)

Ara bé... perquè la gent que no sap (com jo) puguem assimilar una mica més, això ho hauries de fer en diferents capítols, home :-))

I ara una cosa que no sé si és problema meu o què... La majoria de les imatges NO se m'han ampliat (per no dir quasi totes) però com aquests navegadors a vegades fan tonteries, ara sortiré i tornaré a entrar amb Mozilla (ara estic amb Chrome) perquè no he pogut veure quasi res :-(

Assumpta ha dit...

Comprovat... Amb Mozilla va PERFECTAMENT!! ;-))

Assur ha dit...

Mercè: No saps com celebro que t'hagi agradat aquest post, i com t'agraeixo el que em dius!

Pel que fa a Martí Domínguez, estic completament d'acord amb el que dius, i recordo que ja te'n vaig parlar quan ens vam conèixer al Mercat de Les Corts en aquella mostra dedicada al llibre de cuina de la dona de Darwin perquè intuïa que el coneixies ja que sou d'un tarannà molt semblant.

L'altre dia, explicava en un comentari al blog de la Pilar la impressió que em va causar quan tenia 17 o 18 anys veure, al Prado, El carro de fenc, tríptic del qual jo només en coneixia un fragment a través d'una làmina que il·lustrava el llibre de FEN de Segon de Batxillerat... I em vaig quedar garratibat! Era la primera vegada que anava al Prado i una mica més i ja no em bellugo d'aquella sala on hi ha les obres de Bosch.

De tota manera, però, per a mi, la joia del Prado és El davallament de la creu, de van der Weyden. Quan he anat a aquell museu, ja hi entro per la porta de Goya per anar directe a contemplar-lo.

(Pst, pst... Per cert, Mercè: Has vist que en Martí Domínguez m'ha enviat un comentari?) ;)


Home, Titus!: Com vols que no figuri el teu nom en un post que, gran part de la culpa -per no dir tota- la tens tu?... Sí, sí!; tu, tu!: Perquè vas ser tu qui va començar. Jo estava la mar de tranquil tot mirant a veure quines novetats hi havia als blogs que segueixo, i quan em trobo que en el teu s'anunciava el nom de Martí Domínguez, ja hi vam ser!... I a sobre només faltava que, després, em diguessis que tot el que t'havia passat d'ell t'havia agradat molt!... Doncs home!, com volies que comencés el post?... Dient, per exemple: “L'altre dia, mentre buscava una recepta al darrer llibre de la Ruscalleda....” Oi que no?...

Parlant seriosament, celebro que t'hagi agradat el post, i compartir amb tu també el plaer de contemplar El jardí de les delícies, el qual, com totes les obres de Bosch, m'agraden amb bogeria.

No sé si has entrat al Prado a través de Google Earth, si no ho has fet, t'ho recomano molt, ja que podràs veure amb tot detall algunes de les millors peces de l'única cosa que envejo de Madrid (enveja de les més insanes que et puguis imaginar, eh?): el Museu del Prado.

T'imagines quin rebombori s'organitzaria si entre els traspassos que es demanen a l'Estatut, que, per cert, encara corre per allà dins d'aquell horrorós edifici del Tribunal Constitucional, hi hagués el del trasllat del Prado?... Em sembla que ni que tinguéssim la deferència, un cop El Prat aquí (perquè li canviaríem el nom, eh?), de no cobrar als qui, ensenyant el carnet d'identitat, demostressin que són de Madrid, no colaria, oi?... I si, a més a més, els hi regaléssim les dues places de toros que hi ha a Barcelona, tampoc, oi?...

Vinga, va! Paro ja de dir bajanades, que he de contestar més comentaris, però escolta, abans una cosa: Has vist, Titus, que en Martí Domínguez m'ha enviat un comentari?... Sí, sí: és darrere del d'en Joaquim. ;)

Benvolgut Paco: Em sap greu el que em dius. Amb mi no has de patir mai ni excusar-te. Tinc pendent de contestar el mail que em vas enviar. Així que pugui ho faré sens falta. Una abraçada i, sobretot, a posar-te bé!

Assur ha dit...

Pilar: Esmentar-te a Ca l'Assur és un plaer i un honor (¡toma ya!: Pa que luego digan que los catalanes no somos caballeros i que sólo pensamos en la pela).

Parlant seriosament -si és que puc, perquè a vegades m'esvero com les criatures-, no saps com celebro que t'hagi agradat tant el post fins al punt que, segons dius, l'imprimiràs. La veritat, Pilar, és que -n'estic seguríssim- els articles de Bestiari t'agradarien molt tenint en compte com t'entusiasma l'art, la música, la literatura..., i per l'interès que tens per tot el que t'envolta, i és que Martí Domínguez, segons el meu entendre, és un magnífic i amè pedagog que fa adonar-nos de moltes coses que moltes vegades tenim a l'abast davant mateix dels nostres ulls i no sabem veure.

Per cert, una cosa: Si t'hi fixes, després del comentari d'en Joaquim, Martí Dominguez me n'ha enviat un altre. Estic fins i tot nerviós perquè no sé què dir-li... No riguis, no...

Josep: Ara et diré el que em diu sempre la Gemma, de La cuina de casa: EXAGERAT!... Que més voldria jo que ser no ja un expert, sinó tan sols un-simple-una-mica-coneixedor-només d'una de tot el llistat de matèries que enumeres ja que, per exemple, el que més sé d'ocellaire és entonar -i encara malament- allò que canta en Papageno: “Der vogelfänger bin ich ja...”

Moltes gràcies, Josep, pel seguiment i pels sempre generosos comentaris que m'envies.

(Escolta una cosa... No ho he dit a ningú... Has vist que en Martí Domínguez m'ha enviat un comentari?... Sí, sí: Després del d'en Joaquim. Mira-ho, mira-ho: ja ho veuràs!) ;)

Joaquim: Ets la repera, nen!, i ho ets tant, que no sembles ni bbagnerià (tan dramàtics i seriosos ells, i gaudint, emocionats, mentre que la pobra Isolda l'està dinyant).

De debò que estic molt content que t'hagi agradat aquest post, tal i com ja em vas dir que t'havia agradat l'altre que vaig dedicar fa uns mesos al mateix autor on, en aquell article, parlava dels corniols. Com he dit a la Pilar i, en la “intimitat”, al pobre Titus -a qui l'he arribat a bombardejar enviant-li via e-mail tot d'informacions referent a Martí Domínguez-, així com també ho dic a tothom que ha enviat un comentari a aquesta entrada, Bestiari és un llibre d'aquells que val la pena comprar-se perquè cada article desperta la curiositat del lector.

Ah!... Nen, ho sento, però en cap dels articles no parla d'en Bbagner... però tampoc parla de Rossini... Això sí: dedica un article a J.S. Bach que... Mira, saps què: doncs que ho deixaré aquí. Prometo parlar-ne en un altre post... És que ara he de contestar al proper comentari, el que hi ha a sota teu que, no sé si t'hi has fixat, és d'en Martí Domíngez, tu!

Vaig a posar-me seriós... Una abraçada, bon amic!... Ehem, ehem.. Quin “nirvis”, tu!!!

Assur ha dit...

Martí: Hola... D'això... Hola, sí... Hola... És que estic una mica nerviós... Disculpa, eh?...

Bé, doncs... saps?... Mira, tu, fora la vergonya, que carall!: Que estic molt i molt content, Martí!

I és que em va sobtar -i va omplir-me de satisfacció, val a dir-ho-, rebre el teu comentari!

El primer que et vull dir és que qui ha d'estar agraït sóc jo respecte a tu per la quantitat i quantitat d'informació que, a través dels teus articles i de les teves novel·les, m'has posat a l'abast, esperonant-me l'interès envers temes, sobretot respecte a la Natura que a un “urbanita” com jo li havien passat per alt.
,
T'imagino una persona senzilla i, per tant, gens amiga dels afalacs, pel que voldria també dir-te que tot el que he explicat de tu i de la teva obra és fruit de la sinceritat i del respecte que em mereixen la teva persona i la continuada, seriosa i entusiasta tasca que duus a terme, i és precisament aquest darrer el motiu el que, dins les meves limitadíssimes possibilitats, em mou a fer-te conèixer.

Una abraçada i ja saps que a Badalona hi tens un amic pel que poguessis menester.


Assumpta: Has llegit el que li he dit a en Martí Domínguez?... Sí, sí: És l'autor del llibre d'on he tret l'article!... Ostres, noia, és que em vaig quedar tan parat quan vaig veure que havia llegit aquest post i que m'havia enviat un comentari tan amable! (Ja sé que tens una bona pila de llibres pendents, però creu-me que aquest, Bestiari, val la pena, perquè es tracta d'articles curts i els pots anar llegint tot picotejant-lo quan et vingui de gust.)

I no em facis riure dient-me que et sents “petita” davant meu, eh?, perquè ja em pots ben creure que jo l'únic que he fet és buscar informació i traslladar-la al post, i encara que demà mateix ja no em recordaré, per exemple, del nom científic de les papallones, si un dia vaig a Florència i a la Galleria degli Ufizzi em planto davant l'L'Adoració dels mags, de Dürer, les buscaré amb la mirada, satisfet, quan les vegi, de saber que, al moment de plasmar-les, el grandiós pintor alemany no buscava només dues papallones amb les ales ben virolades per fer bonic, sinó que sentia per elles el mateix respecte que pel bou i la mula o que pels cavalls que surten al fons. Aquesta és, crec, la gràcia dels articles de Martí Domínguez: que et fan aturar els ulls, o el pensament, allà on moltes vegades només hi veiem anècdota.

Pel que fa als navegadors, Assumpta, és cert que és una veritable olla de cols, ja que cadascun d'ells va a la seva. De tota manera, l'Anna Maria, sempre es mira els posts, abans de publicar-los, amb els diferents navegadors, tot i que a ella li agrada treballar amb Mozilla, i quan li vaig comentar el que em deies que amb el Chrome no se t'ampliaven les fotografies, ho va comprovar i em va dir que a ella sí, però ja et dic, molt parlar dels “avantatges” de la globalització, i els navegadors “naveguen” cadascun d'ells a la seva.

Una abraçada cap a Reus!

Assumpta ha dit...

Ei, a la meva barra lateral surt que tens post nou... i he vingut és el mateix ;-)) el que passa és que com era tan complert, doncs val per molt ;-)

Saps aquell concurs de "La 2" de TVE que es diu "Saber y Ganar"? Doncs jo no el puc veure cada dia, però sempre que puc, el veig... i també em sento "petita" perquè m'adono que aquella gent sap infinitament més coses que jo... i no és pas cap falsa modèstia ni res, que jo quan es tracta de presumir d'alguna cosa ho faig i em quedo tan feliç, eh? ;-))

És estrany això dels navegadors... jo ho vaig provar i no hi havia manera... A vegades és Blogger que no va bé :-)

Per cert... i tant que ha de fer il•lusió que algú a qui admires i cites al blog comparegui i et digui que li ha agradat l'escrit... Però és que es cert, això és un blog de qualitat :-))

Assumpta ha dit...

Per cert... Demanem la transferència d'El Prat? jejeje... igualment ens diran que no, com tenen per insà costum, però al menys els farem empipar una bona estona :-))

Assur ha dit...

De ben segur, Assumpta, que tu també saps moltíssimes coses més que jo no sé, i tampoc és falsa modèstia, ja que sempre he tingut present el que ens va dir a classe una professora de llatí i de grec que vaig tenir quan feia batxillerat:

Era -malauradament ja no és entre nosaltres-, a part d'una magnífica professora, una dona molt intel·ligent i brillant, i un dia que un de nosaltres, els alumnes, li va venir a dir que quina sort tenia de saber tantes coses (érem molt joves, eh?), ella li va contestar (recordo perfectament totes i cadascuna de les paraules): “Tant de bo que a tots vosaltres us arribi el dia en què us adoneu no pas del molt que pugueu haver après, sinó del molt que encara us falta per aprendre”, i és això el que m'admira d'en Martí Domínguez, així com de la Mercè Piqueras, a qui vaig dedicar aquest post: que sent gent, per dir-ho d'alguna manera, “de ciències”, ja que tots dos són biòlegs, tinguin, alhora, aquest gran interès per a les Humanitats. No s'han “encallat”.

I pel que fa al “Museu del Prat”, i que se'm va ocórrer just en el moment en què estava contestant a en Titus, vaig començar a imaginar-me la cara que farien quan se'ls hi digués, i creu-me que era de per riure. De tota manera, però, com que sóc dels que alguna cosa va llepar d'aquell mític maig del 68, on es va dir allò de “Sigueu realistes: demaneu l'impossible”, penso que es podria provar. Vés a saber..., potser, per un sola vegada, en sorprendrien i tot, i ens dirien que sí. T'ho imagines?...

Una forta abraçada, “grandota”! :))

Assumpta ha dit...

Sé fer punt de creu i mitja ;-))

Assur ha dit...

HAHAHAHAHA!!!! Assumpta: I jo em sé fer el nus de la corbata!

Ets elque no hi ha! :))

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL