JOHANN SEBASTIAN BACH I ANTONI GAUDÍ: DOS ARTISTES SUBLIMS

21 de novembre de 2010

Temple de la Sagrada Família, 2010 (aquarel·la d'Antoni Colomer)
Temple de la Sagrada Família, 2010 (aquarel·la)

Veient en el resum de notícies que acostumo a mirar a través del canal de televisió 3-24 les meravelloses imatges que de la Sagrada Família va oferir TV3 amb motiu de la missa que el Papa de Roma va oficiar-hi, em vaig quedar astorat davant la bellesa que oferia l'interior de la que ja és la novena basílica que té Barcelona. Durant uns breus segons vaig sentir que vuint-cents (!) cantaires entonaven el celebèrrim Al·leluia, de l'oratori El Messies, de G. F. Händel, i sense poder saber quina sonoritat pot tenir aquell grandiós espai, vaig imaginar-me que, sonés com sonés, de ben segur que vuit-centes persones cantant l'Al·leluia, posaria la pell de gallina a més d'un dels assistents.

Com ja ha quedat palès en aquest blog, m'emociona molt la música religiosa, i veient aquelles sublims imatges de l'interior del temple, de seguida vaig imaginar-me que, allà, la també sublim música de J. S. Bach hi hauria casat de meravella.

J.S. Bach, a part de la joia musical que representa la Missa en Si menor, va compondre quatre misses breus anomenades luteranes, les quals no solen interpretar-se amb massa freqüència, però que jo vaig tenir la sort de poder gaudir-ne, fa ja uns quants anys, a l'Auditori de Barcelona dirigides per John Eliot Gardiner, un concert que sempre més recordaré com un dels que més i més m'han emocionat mai, fins al punt de no poder contestar quan, al sortir, l'Anna Maria em preguntava si m'havia agradat, ja que sabia que si deia un sol mot estava ben llest perquè la plorera estava assegurada.

Les misses cantades luteranes consten de dues parts: El Kyrie i el Gloria (les catòliques en consten de cinc: Kyrie, Gloria, Credo, Sanctus-Benedictus i Agnus Dei), i és d'una d'aquestes quatre misses breus de J. S. Bach que hi ha un Gloria, concretament el de la Missa en fa major (BWV233), que se m'enduu per allà on vol. Quan l'he volgut definir, l'adjectiu que trobo que més li escau és embriagador.

Feia temps que em rondava pel cap dedicar-li un post, i va ser que, veient les imatges de què parlava al començament, em va venir la idea de fer un You Tube on hi combinaria la música de Bach amb fotografies de la Sagrada Família.

La brillant versió, gravada l'any 1974, és de l'Orchestre de Chambre i l'Ensemble Vocal de Lausanne, dirigits pel seu fundador Michel Corboz.

Les primeres fotografies que apareixen al vídeo són de vistes exteriors del temple: La de la primera façana que es va construir -la del Naixement-, i de la darrera ja acabada -la de la Passió.

De la façana del Naixement hi veurem el Pessebre, obra de l'escultor gironí Jaume Busquets, així com les dues columnes que hi ha entre els tres portals d'aquesta façana, a la base de les quals hi ha dues tortugues: una tortuga de terra, a la de la banda de muntanya, i una tortuga marina, a la banda de mar, que representen aquests dos elements així com també són referència a algunes cultures en les quals la tortuga simbolitzava l'estabilitat de la terra.

Josep M. Subirachs
Josep M. Subirachs

Les escultures de la façana de la Passió van ser encarregades el 1986 a Josep Maria Subirachs, el qual hi treballà amb dedicació plena fins que enllestí les més de cent figures esculpides en pedra l'any 2005. Davant l'entrada central de les tres que té aquesta façana, hi ha la figura de la Flagel·lació i, a la banda dreta, El bes de Judes i el criptograma inspirat en el Quadrat màgic, que hi ha al gravat La malenconia, d'Albrecht Dürer, en el qual, sumades totes les xifres en horitzontal, en vertical, en diagonal, en els quadrats dels extrems... (es poden fer un total de 210 combinacions) sumen 33, l'edat en què Jesucrist fou crucificat.

Albrecht Dürer. Quadrat màgic (detall)
Albrecht Dürer
Quadrat màgic (detall del gravat La malenconia, 1514)

El personatge que es veu al costat del grup que representa la Verònica, és un retrat d'Antoni Gaudí, inspirat en el de la cèlebre fotografia on es veu el genial arquitecte, dos anys abans de morir atropellat per un tramvia, a la processó del Corpus de la Catedral de Barcelona, i el personatge que es veu als peus de Jesús en el moment d'anar-lo a enterrar, és un autoretrat de Subirachs.

Antoni Gaudí a la processó de Corpus de la Catedral de Barcelona
Antoni Gaudí a la processó de Corpus
de la Catedral de Barcelona (1924)

La porta de la que serà l'entrada principal de la façana de la Glòria, la que va obrir el Papa per entrar a la nau central, és també obra de Josep Maria Subirachs. És una porta de bronze de 5 x 5 metres. Té dos batents, a la part central dels quals hi figura en alt relleu el text sencer del Pare Nostre en català i, al fons, gravat en quaranta-nou llengües més, el fragment de la citada oració que diu “El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, en el dia d'avui”. Destaquen, pel color, dues lletres de la paraula caiguem (“no permeteu que caiguem en la temptació”): la lletra A i la lletra G, que són les inicials d'Antoni Gaudí.

Benet XVI

La nau central, de 45 metres d'alçada, està suportada per fileres d'airoses columnes que, com troncs d'arbre, es ramifiquen a la part superior i aguanten cadascuna d'elles el pes que els pertoca sense necessitat de contraforts, el que proporciona una sensació d'esveltesa amb l'afegit lumínic de la gran quantitat de llum natural que entra per les nombroses obertures, llum que quan travessa els acolorits vitralls de vidre de murano fa que l'espectador li sembli estar immers sota un gran “boscatge” que va canviant de colors depenent de l'hora del dia.

Espero que, si us ve de gust mirar i escoltar en aquest vídeo l'obra d'aquests dos grans genis, us agradi.

18 comentaris:

kalamar ha dit...

per fi, Assur , ja has tornat. Gràcies per la presentació, t'ho has treballat tan bé com sempre. És indiscutible la genialitat del Gaudí, va ser realment visionari. A la Sagrada Família no tot el que ELL fa m'agrada. Trobo magnífiques i originals les altes torres calades amb el seus tan característics remats. Però la proporció de la nau tan curta, els finestrals gòtics, la façana del Naixement i el dibuix del de la Glòria em semblen molt poc modernistes. I ja no parlem dels posteriors afegits, per mi, tan poc encertats. Sóc de les que pensa que no s'havia de continuar y menys quan només restaven unes proves d'escaiola.
Això si, l'espectacle està assegurat quan ens facin algun concert com el que proposes a la nau en un dia ben assolellat.

Titus ha dit...

Impressionant, tant el Gloria de Bach com l'obra de Gaudí, i ja que estem com el vídeo que has fet.

La veritat és que després de la inauguració de la Sagrada Família, de la que només vaig veure imatges soltes, no m'havia acabat de fer una idea de quin era el resultat final i les opinions que havia llegit eren més aviat contràries. M'alegre molt d'haver topetat una opinió favorable i tan entusiasta com la teua, per compensar, i més encara si ve acompanyada d'aquesta música meravelllosa.

José Luis ha dit...

Per fí, Assur, ens fas patir molt... ;-)

No diré que els genis sou tres, perquè posar-te a la alçada de Bach i Gaudí et semblaria una broma, oi?, però a la teva feina de explicador d’art (que fins ara era gran literatura però ara inclou una producció cinematogràfica de primera) ningú et pot tossir. Moltíssimes gracies per prestar-nos una estona els teus ulls i les teves orelles.

M’has fet recordar un text d’en Conrad a propòsit de la estimació a les arts i les feines ben fetes que em va agradar tant que ja el vaig enviar als meus amics i que te va al pelo: On diu ‘artículo’, posa ‘post’, cosa que jo no faré per raons testimonials.

"Pues no otro era el quid de ese artículo, escrito evidentemente por un hombre que no sólo sabe, sino que comprende, cosa (permítaseme hacer de pasada esta observación) mucho más rara de lo que podría suponerse, porque la clase de comprensión a que me refiero está inspirada por el amor, y el amor, aunque pueda admitirse que en cierto sentido es más fuerte que la muerte, no es en modo alguno, desde luego, tan universal ni tan seguro. De hecho, el amor es raro: el amor por los hombres, por las cosas, por las ideas, el amor por la más consumada pericia. Porque el amor es el mayor enemigo de la prisa; lleva la cuenta de los tiempos que pasan, de los hombres que mueren, de un bello arte que fue madurando lentamente con el curso de los años y que estaba destinado a morir también en un breve lapso y no volver ya a existir. El amor y el pesar van cogidos de la mano en este mundo de cambios más veloces que el desplazamiento de las nubes reflejadas en el espejo del mar”

José Luis ha dit...

Oblidava el més important!!! A mí em sumen 34. ¿O es que ja tornem amb les dinou de Beethoven?

Josepb. ha dit...

Enric; El cardenal de Barcelona, Lluís Martinez Sistach, va dir de Gaudí; Gaudí a portat el cel a la terra, referint-se a la Sagrada Família, Bach va aportar la seva música de la terra al cel.
Per tant escoltar musica de Bach a la Sagrada Familia es plenitud plena, no?
Dos genis i dos grans creients, que van aportar el que avui és, la Sagrada Família a Basílica.
Com sempre Enric, un "post" creador e innovador. Gràcies Enric¡¡

jfsempere ha dit...

Ben Estimat Enric, he tenido la gran suerte de cantar en alguna ocasión en la Coral partituras de bach, también he estado en dos ocasiones viendo la Sagrada Familia, después de tu relato y de las palabras que han escrito mis anteriores amigos blogueros, tan sólamente me queda la opcción que dijo elabraçades inmenso poeta indú, Tagore, a veces no hay palabras mas bellas que el silencio........abraçades..........paco

paco ha dit...

enric, el anterior escrito lo envié sin darme cuenta con ek nik de mi hijo.....paco

Joaquim ha dit...

Amic Assur, noi, hi ha quelcom que grinyola, sota el meu punt de vista.
Aquesta obra espectacular, gegantina no és de Gaudí.
La part més valorada fins ara, cripta i gran part de la façana del naixement, si, però la immensa i encara inacabada obra que s’està duent a terme, és de l’arquitecte Bonet. Cal dir-ho ben alt, si és que encara hi ha algú que ho dubte, o si creu que Gaudí va deixar uns planells extraordinàriament detallats del que calia fer, i com que això és notori i sabut que no era així, ja que el reusenc improvisava i els planells els van cremar, podem afirmar sense equivocar-nos gens ni mica, que el que es fa ara, agradi o no, és obra d’un “seguidor”, imitador o aprofitat, tant és, però de Gaudí, no.
Fet aquest preàmbul, prou important, tampoc puc dir si m’acaba d’agradar prou el que s’està fent.
Calia intentar seguir un obra fruit de la genialitat d’un visionari, d’un temps i d’una estètica absolutament allunyat de l’actual?. Quin sentit té?. Les grans catedrals que tothom té al magí, Colònia, Notre Dame, Reims, Burgos, Lleó, Milà, barregen en més o menys harmonia estils allunyats en el segles i si agafem la catedral de Santiago de Compostela, veurem com en aparent maridatge, conflueix el romànic místic i minimalista, amb la desbordant exuberància del barroc.
Vist amb la distància del temps no ens estranya gens i acceptem sense piular una confrontació estètica tan brutal com passar d’una façana de l’Obradoiro, traspassant l’excessiu portal de la Glòria i endinsar-nos en aquella fabulosa nau romànica, tan parsifalesca i encara conviure amb el renaixentista claustre o les aproximacions neoclàssiques de la façana de l’Azabachería.
Impensable per altre part imaginar una evolució d’aquest tipus en una catedral del segle XX, iniciada amb fantasia inusitada i que estèticament el segle transcorregut, ha estat molt més vital que els canvis experimentats, molt més lents, en els segles on s’enlairaven les catedrals abans esmentades.
Algú pot imaginar-se una evolució gaudiniana, amb propostes de Frank Gehry, Jean Nouvel o Arata Isozaki, per posar tres exemples ben presents d’arquitectes actuals?
No hagués estat millor deixar l’obra enllestida per Gaudí, envoltada de les places ja existents, sense la necessitat d’enderrocar una illa de cases, la del carrer Mallorca, per altra part horroroses i obra de l’estètica indigne de la factoria N&N? Deixar la imponent façana del naixement i la impressionant cripta com a un monument inacabat, tampoc era un desgavell i si tenim en compte que la funció de les catedrals, és ara més aviat discutible, algú em podrà dir com s’omplirà aquella nau immensa, si en prou feines s’omple la cripta en les misses dels dies festius? Per no parlar de el dispendi que suposarà escalfar tot aquell espai el dia de la missa del gall, si és que el canvi climàtic no ho posa fàcil al Bisbat de Barcelona, que amb el que costaran les calories necessàries per escalfar-ho, podria arreglar altres urgències més necessàries i no tan vistoses.
Tant a la TV, com en aquest magnífic vídeo que ens has presentat, la magnificència de l’obra em deixa bocabadat, però continuo no estant segur de que m’agradi massa el que estan fent, potser em falta aquesta perspectiva que no em fa estirar-me dels cabells, quan l’emoció em sobrepassa entrant a la catedral de Santiago.
El que és evident, és que tens una particular habilitat per apropar-nos l’obra artística amb una sensibilitat visual extraordinària i una cura en els acabats, digne de tota lloança, però si t’haig de ser franc, la part auditiva del assumpte que ens proposes, no em crea el conflicte de la part visual.
Tot esperant la propera sorpresa et saludo, mestre.

Assumpta ha dit...

Quina alegria tornar a trobar el teu blog actualitzat!! I quina emoció mirar i gaudir d'aquest regal que ens fas en forma de vídeo!! :-))

Imatges precioses (les del final de tot, amb els colors, amb la claror... oh!! impressionants!!) i una elecció d'una música meravellosa.

Gràcies, de veritat! Gràcies perquè les coses bones (com el teu blog) no sempre depenen de la quantitat (de posts) sinó de la qualitat i això, aquí, en trobem a vessar, tant en coneixements com en la forma propera i plena de caliu amb la que ho expliques tot.

Ja vaig dir una vegada que el bon mestre és aquell que, no sols transmet coneixements, sinó que ho fa amb amor. Qui estima allò que explica segur que arriba molt més a aquells qui l'escolten (o el llegeixen)... Segur que és per això que els teus posts ens entusiasmen tant!

Saps? L'any passat, per Nadal, al meu blog vaig fer una felicitació amb fotos de la Sagrada Família fetes per mi (naixement, pastors i reis), hi vaig posar un fragment d'Evangeli, un poema de Carles Riba i l'Escolania de Montserrat cantant "Les dotze van tocant"... Ara, encara estic més contenta d'haver triat aquelles fotos per il·lustrar el meu post! :-))

Assumpta ha dit...

Ah! En quant al quadrat màgic, és cert que el de Dürer a mi també em suma 34, però el de la Sagrada Família suma 33 segur. Atureu el vídeo al moment en que surt i sumeu :-)))

pilar ha dit...

querido Enric, en efecto, nos has preparado una nueva entrada maravillosa tal y como nos tienes acostumbrados.
Las imágenes interiores del Templo, realmente me dejan absolutamente "bocabadat" y con muchas ganas de visitarla. Mucho menos el exterior de la fachada de la Pasión. La obra civil de Subirachs, de la que hay numerosísimas muestras por toda Bcn. generalmente me gusta mucho, pero para nada la que ha desarrollado para la fachada del Templo, no se trata de compararlas, niu de valorarla estéticamente, es que a mi entender crea un vacío tan inmenso en la distancia entre la una y la otra que no te recuperas de la impresión.
En este punto y en general en todo lo concerniente a la finalización de las obras que se han desarrollado en estos ultimos años,me hago eco y estoy en casi total acuerdo con el comentario de nuestro amigo Joaquim, que como siempre aporta interesantes puntos de vista para el debate.

un abrazo Enric

Francesc ha dit...

Dins la meua ignorància habitual en temes musicals, el teu post m'ha obert nous camins. No sabia la diferència entre unes misses i unes altres. Curiós, però previsible. Les imatges del vídeo i la música són precioses. Salutacions.

josep ha dit...

Em sembla fantàstica aquesta rentrée, especialment per la música de Bach, grandiosa i emocionant. Jo tampoc coneixia les diferències entre les misses luteranes i les catòliques, en cada entrada teva aprenc una cosa nova.
Tot i ser un fan del modernisme, no inclouria en el meu particular top-ten modernista a la Sagrada Familia. Malgrat tot, crec que l'interior es majestuós i si es per a fer-hi concerts i misses cantades, perfecte, sinó dubto de la utilitat d'aquest tipus d'obres faraòniques.
Una abraçada

Assur ha dit...

Moltes gràcies a tots per la rebuda d'aquest post, de debò us ho dic! Sóc un cagadubtes en el sentit que moltes vegades penso que potser el que tant m'agrada, o que fins i tot arriba a emocionar-me, pot ser que no arribi als altres com m'arriba a mi, i és per això que tant i tant us agraeixo a tots, sense excepció, els amables i, sobretot, encoratjadors mots dirigits a aquests darrers posts. Val la pena el temps que hi vaig haver de dedicar només per saber que ha servit per al vostre gaudi.

Tot i que no era la intenció que tenia a l'hora de fer aquest post plantejar si s'havien de continuar o no les obres d'aquest temple, per no fer-me repetitiu, ja que sou molts els que dieu no estar d'acord amb aquesta continuació, jo em faré una mica l'escàpol i diré que hi estic d'acord, però també diré que no hi estic en contra.

És un fet que ja està fet, i tot el que s'ha anat fent -em centro sobretot en la façana de la Passió perquè l'interior, a part de les imatges que vaig veure a la televisió, encara no l'he vist-, a mi, particularment, m'agrada molt. N'havia vist fotografies però, “en directe”, l'obra de Subirachs em va colpir tan bon punt hi vaig ser al davant. Anava amb un amic que m'anava repetint que allò era un disbarat i que tot plegat li semblava horrorós, i de debò que no entenia aquella fredor que mostrava, tan en contrast amb el meu entusiasme, davant, per exemple, la figura de la flagel·lació: la columna de marbre, lluent, on hi ha lligat Jesús, esculpit amb pedra, dividida en quatre trossos per simbolitzar els quatre punts de la creu; al fons, al dintell de la porta, l'alfa i l'omega; a l'esquerra, el bes de Judes a Jesús i, amagats rere una columna, esperant aquell senyal, les figures de soldats inspirades en els xemeneies de la Pedrera... Buf! I ja no us dic res amb la figura del soldat Longinus a cavall, amb la llança amb què va travessar el costat de Crist, travessant, simbòlicament, la pedra de l'església... I Jesús, clavat pels canells en aquella creu de ferro i amb els peus suspesos... La imatge del Calvari, vista des d'aquest punt és... imponent! Així ho sento i així mateix ho dic.

Assur ha dit...

Probablement, com deia, tinguin raó els que sempre s'han mantingut en la convicció que no s'haurien d'haver continuat les obres, però continuo pensant que la façana de la Passió no és, ni molt menys, cap afegit, en el sentit despectiu que pugui tenir aquest mot. L'obra de Subirachs agradarà més o menys, però per a mi no hi ha dubte que és una obra seriosa, en la qual l'escultor, sempre dins del seu estil, no ha oblidat ni un sol instant on i per a qui estava treballant.

I és clar que jo també em plantejo quina funció o quina utilitat se li donarà a aquesta imponent nau central, a part que serà, està clar, un element més de l'indubtable reclam turístic que fa que tot l'edifici sigui un monument visitat a l'any per més de dos milions de persones. No vindrà cada setmana el Papa a fer-hi missa per omplir-lo de gom a gom, i tampoc sé si serà massa adient utilitzar-lo com una magna sala per a fer-hi concerts... Tinc, doncs, els mateixos dubtes que els que apunten això, però no seria sincer si digués que el que fins ara he vist que s'hi està fent no m'agrada, i per això tinc ganes de veure “in situ” aquesta nau central, trepitjar l'enrajolat, que, per cert, amb les imatges que he vist no he pogut apreciar i, sincer com procuro ser sempre amb mi mateix, percebre les sensacions que allà dins hi tingui.

Moltes, moltíssimes gràcies, un cop més a tots, pels vostres comentaris.

Joaquim ha dit...

Tan sols una incís, amic Assur.
Més enllà de si ens agrada o no el que s’està fent, no creus que s’hauria de deixar de dir la Sagrada Família de Gaudí?. Ja ara i en el futur encara més, la seva obra serà, en un percentatge molt significatiu respecte a la totalitat, notòriament inferior i sembla que dient de Gaudí s’encaparrin a fer-nos creure que el que s’està fent sigui seguir fil per randa, quelcom que ell no va deixar documentat i el poc que va deixar, es va cremar.

Assur ha dit...

Joaquim: Com no he d'estar d'acord davant l'evidència?... Evident és que ni l'obra de Bonet ni la dels anteriors arquitectes que van dirigir les obres abans que ell, ni les escultures de Subirachs ni les de Sotoo (que, per cert, es veu que aquests dos darrers no es parlen) :)), ni els vitralls de Vila Grau han estat dirigits per Gaudí, però Gaudí era conscient que no veuria acabada aquella obra i donava per fet que es continuaria, i això és important recalcar-ho.

Va ser una llàstima que el vandalisme durant la Guerra Civil provoqués la destrucció del poc que el genial arquitecte havia deixat projectat, però encara que pugui semblar una mica carrincló, crec que tots els continuadors han intentat mantenir al màxim l'esperit gaudinià, i això és molt evident en les seves declaracions que, sobretot aquests darrers dies, he anat pescant pel Google.

Crec que pot resultar molt interessant, per exemple, llegir aquesta entrevista a Vila Grau, on parla de la feina que duu a terme com a vitraller del temple, ja que, a part de les explicacions, interessantíssimes per altra banda, diguem-ne tècniques, sembla en tot moment que no hagi fet cap pas que pogués allunyar-lo d'aquest esperit gaudinià.

Jo, com més vell em faig (això de vell ho dic però no m'ho acabo de creure massa, eh?) menys em costa ser sincer amb mi mateix, i encara que no obstant, com ja vaig dir, si fos ara diria que les obres de la Sagrada Família no s'haurien d'haver continuat, crec que el que s'ha fet no desmereix l'obra de Gaudí, tot i que et dono del tot la raó quan dius que hauria de quedar molt més clar que, malauradament, ja no tot és obra seva tal i com s'està venent.

Una abraçada!

Mercè Piqueras ha dit...

Enhorabona per l'articler, Assur.
Crec que els trets més característic de Gaudí continuen presents en les obres que s'han anat fent en la Sagrada Família des de la mort de l'arquitecte. El fet que hi hagi escultures de Subirachs, d'un estil molt diferent al de l'altra façana, no afecta l'estil de l'obra en conjunt. Per a mi, les escultures no són el tret gaudinià. Ho són, en canvi, el trencadís, els arcs catenaris, les corbes arrodonides, les còniques, els paraboloides hiperbòlics dels pinacles, la fractalitat (abans que es parlés de fractals), l'acoblament de diverses figures geomètriques com en les macles d'alguns minerals a la natura, i d'altres que va ser Gaudí qui va introduir en l'arquitectura modernista.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL