DELACROIX, UN SEGELL I MANON..., O POTSER MILLOR: UN SEGELL, MANON I DELACROIX

25 de febrer de 2012


 Eugène Delacroix. Autoretrat

La primera vegada que vaig saber del nom de Delacroix va ser a través d'un segell de correus francès, el qual, com que era d'un tamany molt més gran que el de la resta dels que normalment circulaven, el tenia considerat com la joia més preuada de la col·lecció de segells de quan feia primer, o segon, del que aleshores s'anomenava batxillerat elemental, i tant era l'alta estima que jo tenia envers aquell segell, que li havia concedit l'alt "honor" d'anar tot sol, just al bell mig de la primera plana de la llibreta amb anelles -per a fulls intercanviables!- que em feia d'àlbum, i sota un títol ben clarificador: “Colección de sellos de todo el mundo de Enrique Bayé y Blanch”.

La reproducció del segell en qüestió l'he trobada a Google:


Gràcies a aquell segell, vaig assabentar-me, quan m'ho va explicar el mestre el dia que li vaig ensenyar el meu “tresor” filatèlic, que no solament Delacroix era el nom d'un pintor francès, l'autor de la pintura que s'hi reproduïa, sinó que Delacroix, precisament per ser com era un cognom francès, s'havia de pronunciar Delacruà i no pas Delacroix, tal i com jo ho llegia i ho pronunciava.

Des d'aleshores són moltes les vegades que, com ara, no puc evitar relacionar amb un mig somriure el nom de Delacroix (que sempre més ja vaig pronunciar Delacruà) amb el d'aquell, per a mi, “espectacular” segell de correus francès que tenia l'honor d'estar enganxat, tot sol, al bell mig de la primera plana del meu àlbum.

Des de no fa pas massa temps, però, ara també relaciono aquella pintura de Delacroix amb un dels moments que més m'emocionen de tot el repertori operístic que conec: amb l'anomenat duo -o també escena- de Saint Sulpice, de l'òpera Manon, de Jules Massent, ja que La lluita de Jacob amb l'àngel, que és així com es titula la pintura reproduïda en aquell segell francès, és un dels frescos amb què Eugène Delacroix va decorar la Capella dels Sants Àngels, de l'església parisenca de Saint Sulpice,

E. Delacroix. La lluita de Jacob contra l'àngel (detall del fresc). Església de Saint Sulpice. París.

el lloc on transcorre aquesta no sé si dir-ne commovedora, o sensual, o..., en definitiva: magnifica escena de l'òpera Manon.

Manon és una noia que per poder gaudir d'una vida entre grans luxes havia deixat plantat, uns anys enrere, el cavaller Des Grieux, l'home per l'amor del qual havia renunciat a fer-se monja. El moment d'aquesta cèlebre escena operística és quan ella va a l'església de Saint Sulpice perquè s'acaba d'assabentar que, allà, Des Grieux hi fa de minorista (abbé), i com que Manon s'adona que Des Grieux encara és l'amor de la seva vida, corre, abans que Des Grieux no faci el pas de fer-se capellà, a convènce'l amb totes les armes de seducció, que ella sap fer servir com ningú, perquè el noi pengi els hàbits i tornin a viure junts... I ho aconsegueix; i tant si ho aconsegueix!, ara que, també digue'm-ho tot: Ell encara estava ben, però que ben coladet per Manon.

Mireu: Se m'acaba d'ocórrer que, si voleu, abans de continuar llegint aquest apunt podeu veure en el vídeo d'aquí sota tota aquesta escena de Saint Sulpice. És d'una representació de fa uns quants anys al Liceu, i la van protagonitzar, amb molta passió, per cert, la soprano francesa Natalie Dessay i el tenor mexicà Rolando Villazón. A mi, quan arriba el tros en què ella li canta allò de “N'est-ce plus ma maaaaaaain...?” (cap allà el minut 5:40 del vídeo) se'm posa tota, tota, però és que tota! la pell de gallina.

Ah!, i pels que no la conegueu, va molt bé aquest vídeo perquè està subtitulat.


Una cosa, abans de continuar i per a tots aquells que us hagi vingut de gust veure el vídeo: Oi que és macu?... Ara feia temps que no l'escoltava, aquest duo, i de debò que se m'han tornat a humitejar els ulls. “Ne c'est plus ma maaaaaaain, narorinaraaaaa, NAAAAArorinaraaaaa...”

En fi... He de dir que no estava previst, però m'ha fet gràcia començar aquest apunt explicant aquest parell de relacions tan personals que mantinc amb una obra de Delacroix, una important exposició retrospectiva del qual es va inaugurar al Caixa Fòrum de Barcelona el passat dia 15, malgrat que, val a dir-ho, res tenen a veure aquestes relacions amb la intenció inicial d'aquest apunt, però sóc d'una mena de manera, i no des d'ara o des de fa poc temps sinó des de gairebé sempre, que si bé no recordo si va ser ahir o dilluns de la setmana passada que, per qüestions del colesterol, vaig menjar o no ous, mantinc vius a la memòria molts dels moments en què la casualitat em va fer descobrir, encara que només fos pel nom, personatges que amb el temps coneixeria amb més profunditat i, a més a més, també he de reconèixer que em disperso sempre cosa de no dir, i tot el que fins ara porto escrit sense anar al gra n'és una bona mostra, oi?

Anem, doncs, al gra: a parlar de Delacroix amb motiu de l'exposició retrospectiva d'aquest genial pintor al Caixa Fòrum, una exposició que, sigui dit de pas, encara no he visitat, i per començar diré que em vaig sentir una mica decebut quan vaig assabentar-me a través de la premsa que entre els quadres que la conformen hi havia La mort de Sardanàpal..., però no pas la versió definitiva (3,92 m. x 4,96 m.) que hi ha al museu del Louvre, sinó que el que s'hi pot contemplar és l'ultim dels molts esbossos que el pintor va realitzar, i que també pertany a la col·lecció del Louvre, un esbós realitzat com la versió definitiva, amb la tècnica d'oli sobre tela però d'unes mides molt més reduïdes (1 m. x 0,81 m.). És aquest:

E. Delacroix. La mort de Sardanàpal (esbós). Museu del Louvre. París.

La mort de Sardanàpal representa els darrers moments d'un llegendari rei d'Assíria -sembla ser, i disculpeu que no pugui evitar fer-ne tabola, que germà del “meu avantpassat” Assurbanipal-, el qual, em refereixo a Sardanàpal, veient que estava a punt de perdre la ciutat en mans enemigues, va decidir, abans de rendir-se, incendiar-la i immolar-se a palau en una gran pira amb totes les concubines, esclaus, cavalls..., i totes les riqueses de què havia gaudit per evitar que els invasors no en poguessin fruir.

Té, però, La mort de Sardanàpal una sèrie de característiques que crec prou interessants a tenir en compte a l'hora de poder entendre la importància que va tenir aquest quadre en l'evolució de la història de la pintura.

Per intentar començar a explicar-ho, utilitzaré aquella cèlebre i tan gastada frase, una frase amb la qual i com a enamorat de la paraula que em considero no hi estic massa d'acord però que, en aquest cas, crec que hi va que ni pintada: “Una imatge val més que mil paraules.

La imatge, millor dit, les dues imatges que es veuen a continuació corresponen a dos dels quadres que es van presentar el mateix any -el 1827- al Saló de París:

Jean Auguste Dominique Ingres. L'apoteosi d'Homer

Eugène Delacroix. La mort de Sardanàpal

Tal i com s'indica al peu de cada il·lustració, el primer és el titulat L'apoteosi d'Homer, obra del pintor neoclàssic Jean Auguste Dominique Ingres, i, el segon, La mort de Sardanàpal, és obra del pintor romàntic Eugène Delacroix (la reproducció és la de la versió definitiva de què parlava més amunt).

Deixant a banda els temes de què tracten cadascun d'ells, el primer que notem és la notable diferència en la utilització dels colors entre l'un i l'altre:

Mentre que Ingres, dotat d'una gran tècnica com a dibuixant, acoloreix amb controlades pinzellades aquesta sublim composició -hem de tenir en compte que hi figuren 45 (!) personatges-, Delacroix, en canvi, és a partir del color que dóna les formes.

Notem, també com a diferència ben remarcable, el hieratisme tan propi del Neoclassicisme en les figures d'Ingres, contra el moviment i la dinàmica energia dels personatges pintats per Delacroix.

El Neoclassicisme, en aquest cas representat per Ingres, i el Romanticisme, representat per Delacroix, comparteixen, doncs, un mateix espai en el temps, i ambdós estils pictòrics, malgrat que són oposats, tenen en comú l'interès de l'artista de poder oferir les seves visions estètiques a la nova societat dominant: la burgesia.

Fixem-nos ara en aquesta divertida caricatura d'Honoré Daumier, publicada a la premsa parisenca amb motiu del Saló de París de l'any 1864, és a dir, trenta-set anys després que Delacroix decidís presentar La mort de Sardanàpal al mateix Saló:


Dues senyores que, per les vestimentes, podem deduir que pertanyen a la burgesia més carrinclona de l'època, s'escandalitzen davant la proliferació de Venus pintades que hi ha al Saló de París de 1864, pel que podem imaginar-nos l'efecte que produirien -trenta-set anys abans!- els contorsionats i sensuals cossos nus que Delacroix va representar a La mort de Saradanàpal..., però fixem-nos, també, que Delacroix va optar per emmarcar la seva obra dins el que es coneix, pictòricament, com a orientalisme, una modalitat artística nascuda al segle XIX, fruit de la recerca de la lluminositat i de la fascinació que provocava l'exotisme del Proper Orient i del Nord d'Àfrica, amb l'”excusa” de la qual, a part de poder tenir més llibertat a l'hora de treballar amb el color, Delacroix podia expressar temes com ara la passió, la crueltat, l'horror, la sensualitat dels cossos nus...,


temes, aquests, vistos com a tabús en el sí de la societat occidental d'aquella època, però que en certa manera podien ser admesos pel fet d'estar protagonitzats per personatges pertanyents a la societat d'aquells països exòtics.

Delacroix, que encara trigaria sis anys a viatjar al Marroc i a Argèlia després d'haver pintat La mort de Sardanàpal, va haver de documentar-se a l'hora de plasmar les vestimentes dels protagonistes així com els objectes que els envolten amb la informació que va poder trobar en aquells anys a París a través d'amistats que ja hi havien viatjat, i és una llàstima que a l'esbós penjat a l'exposició organitzada pel Caixa Fòrum no hi poguem admirar, per exemple, el magnífic i detallat traç del bodegó pintat a la part inferior dreta del quadre,


o la tauleta i el servei que a la part superior esquerra presenta una esclava al rei,


així com els detallats ornaments del cavall,



o dels calçats,


o de la preciosa funda de la daga que empunya el que s'ha de suposar que és un eunuc que posa fi a la vida d'una de les concubines (sembla ser que es deia Mhyrra, i era la predilecta).


que contrasta, tot plegat, amb les vigoroses pinzellades per dotar les figures humanes de moviment, perquè en aquest quadre, i des de diferents eixos, tot és moviment, una rotació de moviments que semblen contraure's davant l'esguard gairebé absent del monarca, el qual, situat a la part alta de l'extrem esquerre del llenç marca, amb el seu esguard, tota una diagonal que travessa, impassible, tot aquest joc de rotacions.

Amb aquest quadre, Delacroix trenca amb l'estil pictòric imperant en la seva època, però no només en les formes sinó també en l'essència dels conceptes neoclàssics del que havia de ser l'art, on el dolor, la crueltat, el terror, la sensualitat... eren sacrificats en llaor de la bellesa, i va haver de servir-se de l'orientalisme per demostrar que l'art podia -i havia- d'expressar aquests sentiments intrínsecs en la naturalesa humana.

Molts van ser els pintors que, fascinats per la llum i l'exotisme que els proporcionaven sobretot el nord d'Àfrica i l'Orient mitjà van reflectir-ho, cadascun amb l'estil que tenia, en les seves obres, com ho faria el mateix Delacroix quan hi va viatjar, però en aquesta pintura, Delacroix simplement va servir-se'n, de l'orientalisme, per mostrar que la bellesa, en l'art, també es pot trobar a l'altre extrem de la moral instaurada i fins i tot en el que podríem titllar de terrorífic.

En definitiva: amb La mort de Sardanàpal, Delacroix feia entrar amb passa decidida el Romanticisme al món a la pintura.

* * *

Per no trencar tant el fil del text, m'he estat de fer-m'ho anar bé per tal de poder mostrar el que em semblen tres molt il·lustratius estudis realitzats per Delacroix abans que aquest es decidís a emprendre la realització definitiva de La mort de Sardanàpal.

En aquest primer hi podem observar el vigorós traç del que seran algunes de les figures en escena, premonitori del que farà que l'espectador copsi, en l'obra definitiva, la fluidesa de moviments que la caracteritza:


Aquest segon -un estudi, realitzat al pastel, d'una babutxa- és una prova de la voluntat de Delacroix a l'hora de plasmar amb el més mínim detall els nombrosos objetes que apareixen en aquest quadre, la majoria dels quals i com ja s'ha apuntat més amunt, malauradament, no hi són a la tela que s'exhibeix al Caixa Fòrum:


I si he posat aquest tercer -un estudi del cos de Mhyrra-,


és perquè sembla ser que per a la postura d'aquesta concubina Delacroix es va inspirar en la de la noia que hi ha pintada, a terra i en primer pla, en el quadre El rapte de les filles de Leucip, del seu admirat Rubens,


i m'ha semblat molt curiós perquè si La mort de Sardanàpal es pot considerar el trencament amb el neoclassicisme, El rapte de les filles de Leucip està considerat el trencament de Rubens amb el classicisme.

8 comentaris:

José Luis ha dit...

Ets un mes...(perdó, anava a dir un mestre, tornem-hi). Ets molt bon profe. Primer ens fas riure, després una mica de musica per acompanyar la llicó, que si ja era bona així es superba.

En agraïment, et faré un regal: Els ous no pugen el colesterol. I la cansalada o la botifarra, si es menja amb seques, tampoc (amb fesolets.. mmm). Bé, mitja veritat, perquè tot el que engreixa acaba pagant-se, i el millor consell alimentari es menjar de tot sense abusar de res. I pair bé. Amen.

kalamar ha dit...

No vull treure cap mèrit al Delacroix, un gran pintor i enorme treballador, però jo no trobo l'innovació enlloc. Per mi, Rubens és absolutament revolucionari i Delacroix es rebel·la contra el Neoclassicisme recorrent a Rubens, amb un toc d'exotisme. Potser és que no ho he vist tot i hauré d'anar a París. El romanticisme anglès i alemany sí són especials.

Joaquim ha dit...

Ja em perdonaràs bon amic, però per a mi són cromos de xocolata bona, però cromos.
Alguns quadres semblen escenografies per la Grand Òpera i sobretot, malgrat la seva perfecció i admirable detallisme com ens fas veure, jo trobo que les seves obres són més aviat fredes, els personatges son estàtues. La Grandeur no té límits i Delacroix tampoc i al final arribo a la conclusió que és un gran decorador que pinta les seves fantasies.
Ets tan punyatero i brillant que m'has fet acabar l'apunt.

Josepb.Menja de bacallà. ha dit...

Enric; Jo he anat a l'exposició de Delacroix, tres vegades, l,última fent la volta per el carrer de Mèxic, doncs els móbils i la exposició que hi fant aquets dies, et far fer aquesta volta... ve anem al tema...
Em costa molt veure el Romanticisme en aquest pintor, en canvi -com molt bé dius tu Enric- els detalls en els quadres queden molt ben marcats i a l'exposició així ho expliquen els anunciats a les parets per fer la presentació els temes a mirar.
Per acompanyar i trovar-ho més pur, van fer tres concerts de música clàssica, -romanticisme- en el mateix Caixa Forum, em vaig anar a buscar l'entrada i... tant sols n'hi quedava una, sí, sí una... no la vaig agafar, doncs m'en faltava un altre... tocaven Chopin, Bramhs, Mendelssohn...
Ah¡ per acabar, sinó vaig errat, el segell que descrius al prncipi, t'el va regalar la Senyora Rosita...? ho recordes...?
Tinc el llibre de l'exposició, si et sembla bé te'l paso.
Fins aviat Enric -Assur-

josep ha dit...

Magnífic aquest relat que ens fa veure quadres amb més atenció del normal. Jo no sé qui va acabar amb el classicisme o qui va trencar amb... jo quan veig una pintura, enseguida se si em diu alguna cosa o no. Si em diu quelcom m'hi aturo i me la miro amb detall, ara bé si d'entrada no em fa ni fred ni calor, passo de llarg (els museus son plens de quadres i molt cansats i tampoc es cosa de passar-s'hi dies sencers). Tinc pendent d'anar a veure l'exposició de Delacroix (a veure si puc aquesta setmana), al qual sempre he relacionat amb el quadre "La llibertat guiant el poble". Molt bona la relació amb la Manon i Saint Sulpice!

Assur ha dit...

José Luis: Hahahahahaha!!!... Com a mes..., doncs, et declaro el meu alum... més avantatjat. Ja veus si costa poc atorgar títols. :))

Per altra banda, moltes gràcies pel regal, i amb el teu comentari se m'ha ocorregut fer-te una pregunta:

És possible que algunes músiques ens pugin o ens baixin els nivells de colesterol?... Ho dic perquè, a mi, menjar, posem per cas, ous ferrats o tortells de pasta de full amb nata no em cansa, sempre em vénen de gust i, en canvi, les bledes m'agraden, però de tant en tant.

El mateix em passa amb la música: Sempre em ve de gust escoltar Bach, Beethoven, Haydn, Rossini..., i, en canvi, hi ha altres compositors, els noms dels quals em callo per no crear-me enemics, que de tant en tant escolto gairebé com si prengués una medicina amarganta.


Kalamar: Efectivament; jo tampoc he parlat d'innovació sinó de trencament amb el Neoclassicisme, però no només en els formes sinó també en l'essència del concepte d'art dels neoclàssics, l'obra dels quals esta completament exempta pel que fa a la plasmació de les passions humanes, i és aquí on a mi em sembla que rau l'aportació de Delacroix a la pintura romàntica: la por, la crueltat, el dolor... poden esdevenir art.

A França, tant ell com Géricault -quina injustícia, una mort tan prematura precedida d'una tan llarga malaltia!-, tenen com a model Rubens, i és més que evident la gran influència que els va exercir, pel que no sé -i potser diré un disbarat- si en lloc de parlar d'un estil pictòric no hauríem de parlar d'un moviment social on els sentiments per sobre de la raó estan reflectits a la pintura.

Joaquim: Tal i com et pots imaginar, no estic gens ni mica d'acord amb tu, ja que la percepció que tens respecte a la immobilitat en les figures de Delacroix no és, ni molt menys, la que jo percebo, ja que si bé no et negaré que la gran influència de Rubens li aporti la teatralitat pròpia del barroc, una cosa que diferencia a Delacroix, no ja dels neoclàssics sinó fins i tot de molts altres pintors romàntics, és el gran dinamisme que caracteritza la seva obra.

Josepb: Tenim una imatge un tant estereotipada del que va significar el Romanticisme, fins al punt que utilitzem l'adjectiu “romàntic” com a sinònim de llangorós, propi d'esperits tocats del mal d'amor, i el Romanticisme no és “només” això, ja que amb el Romanticisme podríem dir que l'home pren consciència de la importància que tenen els sentiments enfront de la raó i té la necessitat d'expressar-los. És ben bé allò d'aquella famosa sentència que va deixar, un parell de segles abans, Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó desconeix”.

Chopin, per exemple, és tan romàntic en qualsevol “Nocturn” com en l'anomenada “Cèlebre polonesa” en la qual aconsegueix expressar-nos un altre sentiment que res té a veure amb l'amor sinó que l'inspira un abrandat patriotisme.

I pel que fa al segell francès, efectivament va ser la senyora Rosita, que tenia família exiliada a França i amb la qual s'hi escrivia, qui me'l va regalar quan va saber que en feia col·lecció. Bona memòria!

Josep: Has estat encertadíssim: “Els museus estan plens de quadres, i molt cansats”, i és que sobretot als grans museus, que és on hi acostuma a haver-hi les grans obres, si no hi vas amb un itinerari més o menys estructurat acabes amb la sensació que no has vist gairebé res.

Jo encara recordo la primera vegada que vaig entrar al Prado (tenia 18 anys): Ho volia veure “tot” i, per poder-ho fer, cosa que, naturalment, no vaig aconseguir, :)) vaig acabar rebentat i en vaig sortir amb una terrible sensació d'empatx perquè no vaig saber disfrutar de cap de les grans obres que tanta il·lusió em feia veure.

José Luis ha dit...

Segons la teva interessant hipòtesi, i tenint present que tot el que agrada, o engreixa o es pecat, els nibelungs amb bledes et baixarien molt el colesterol. Però potser moriries directament de fàstic.

He de dir que les patates amb bledes son el meu exemple predilecte de plat que, si es de molt bona qualitat i ben fet es boníssim (i no em cansa) i si no es així, es per llençar-lo. Potser amb certes musiques passa el mateix.

Assur ha dit...

José Luis: Consti que això dels nibelungs, sigui amb bledes o amb mongetes tendres, ho has dit tu, eh?, perquè jo no havia donat cap pista..., ni tampoc dic que la paraula nibelung ho sigui, una pista..., que en aquest món d'Internet s'acaba sabent tot i s'ha d'anar amb peus de plom. ;)

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL