POMPEU FABRA

9 d’agost de 2010

Jo tenia 16 anys i feia molt poc que havia deixat de treballar del que abans en deien de meritori al despatx d'una petita botiga on venien betes i fils a l'engròs i que hi havia a la Ronda de Sant Pere, de Barcelona, vora la Plaça d'Urquinaona, per anar a fer d'auxiliar administratiu (cobrant gairebé el doble!) a una important empresa de formatges que tenia la seu administrativa a la mateixa Ronda, però per la banda de l'Arc de Triomf.

Agafava el tren quatre vegades cada dia per anar i tornar des de Badalona a la feina, i recordo perfectament que, un migdia, quan anava a casa a dinar, vaig veure a una paret de l'estació, enganxat una mica pengim-penjam, un petit cartell on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia a l'infinit.

Pompeu Fabra

M'hi vaig acostar i vaig poder llegir que al peu de la fotografia hi deia: POMPEU FABRA (1868-1968), i em vaig quedar una mica intrigat per saber qui era aquell home, el nom de pila del qual no havia sentit a dir mai que ningú se'n digués.

Aquells petits cartells anaven apareixent i desapareixent de seguida dels llocs on els enganxaven, i va ser un dia que, anant pel carrer amb un amic més gran que jo i que estudiava a la universitat, vam passar casualment pel davant d'un d'aquells cartells i li vaig preguntar si sabia qui era aquell home.

L'amic em va explicar que Pompeu Fabra era la persona que, després d'haver estat durant segles una llengua pràcticament només parlada però no escrita, havia aconseguit que el català fos una llengua que tingués unes normes i un diccionari. En aquell moment em vaig donar plenament per satisfet amb aquella mica d'explicacions.

Diccionari General de la Llengua Catalana
Coberta de la primera edició (1932)

Va ser més endavant, quan vaig decidir tornar a reprendre, de nit, els estudis de batxillerat que havia hagut de deixar per tal de poder ajudar la malmesa economia familiar -a més a més, la feina d'administratiu no m'agradava gens ni mica-, que vaig anar sent conscient que parlava una llengua que sabia llegir amb dificultats, però que no sabia escriure, i va ser més endavant, també, quan vaig anar sent conscient de la importància cabdal d'aquell personatge.

Les vegades i vegades que hi he pensat, en aquell dia!, perquè a mida que m'anava assabentant del que ens havien amagat tota aquella colla que presumien de ser, no una, sinó LA reserva espiritual d'Occident, m'indignava més i més el fet que durant anys i panys el nom i la imatge de Pompeu Fabra fossin pràcticament uns desconeguts a casa nostra:

Sabíem de les gestes del Gran Capitán; de les llàgrimes de Boabdil quan va perdre Granada; de l'elevat grau de misticisme de Santa Teresa; del cèlebre retorn (“Como decíamos ayer...”) de Fray Luis de Léon i d'Unamuno a la Universitat de Salamanca..., però a l'escola no ens havien parlat mai de Pompeu Fabra, l'homenot que, segons va deixar escrit Josep Pla, és

“[...] el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.”
Josep Pla, dins de la sèrie Homenots.

L'altre dia, vaig veure que a Cançons en català i més, el magnífic blog que l'incansable i entusiasta badaloní, però afincat a Mollet del VallèsToni Serra té dedicat bàsicament a recuperar la discografia de cantants i grups dels inicis de les gravacions en català, hi havia un disc que jo ni sabia que existís, es tracta del disc Homenatge a Pompeu Fabra, on hi ha gravada la seva veu:




El vaig baixar de seguida per poder escoltar-lo i, sentint-lo parlar, em vaig emocionar -molt, moltíssim, de debò!- i, un cop més, em va tornar a la memòria el migdia que a l'estació de Badalona em va cridar l'atenció aquell petit cartell enganxat una mica pengim-penjam on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia en l'infinit....

* * *

Divendres passat, per tornar de la feina vaig provar com m'aniria si ho fes amb el Metro i no amb el tren, perquè la línia 2 del Metro ja arriba, des del mes passat, molt a la vora de casa.... Doncs bé, quan vaig baixar, no em vaig poder -ni voler, val a dir-ho- estar d'emocionar-me quan vaig veure arreu de l'estació el nom de Pompeu Fabra, ja que és aquest el nom que Badalona, la ciutat on el Mestre va viure durant més de vint anys, va decidir posar a aquesta nova estació, així com a la gran plaça on hi està ubicada, a proposta feta pels signants del Manifest per una Badalona fabriana.

Estació Badalona-Pompeu Fabra

Als badalonins ens omple de satisfacció que Fabra fes entrar al seu Diccionari dos mots que només fem servir nosaltres: badiu (pati interior d'una casa) i micaco (nespre). Sempre m'ha fet l'efecte que, amb aquestes dues entrades al Diccionari, aquell home de posat seriós ens fa l'ullet.

Tot un honor per a nosaltres, Mestre, haver-lo tingut de conciutadà.

22 comentaris:

paco ha dit...

estimat enric, en tu relación de "personajes" cuando ibas a la escuela se te ha olvidado uno, (de qué color era el caballo blanco de Santiago), y sobre el idioma, aqui a la comunitat el Conseller de (in)cultura, el curso pasado restó horas de lectura al valençiá+catalá, e incluir el Chino Mandarín, se conoce que de pequeño le gustaban mucho los flanes, en fin..........saludos paco

Titus ha dit...

Molt interessant, Assur. Jo admire molt els lexicògrafs, em pareix una branca de la filologia tan imprescindible una vegada està feta com tediosa quan l'has de fer. Jo no tinc paciència per dedicar-m'hi, però davant d'un bon diccionari em trac el barret que no porte.

Paco, allò del xinès que va dir el nostre Conseller "Aquí llega Fontdemor" (parafrasejant el gran Chiquito) no és més que una de les seues típiques maniobres distractòries, però és impossible que ho duga a terme, ni tan sols hi ha prou professorat qualificat. El que és greu de veritat és això que es pot llegir ací:

http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1181/font-de-mora-preten-prohibir-estudiar-en-valencia-el-80-de-lrsquoalumnat

Joaquim ha dit...

Un dia, estimat Assur, de ja fa una colla d'anys, algú em va dir:
Què pots esperar del català, un idioma inventat per Pompeu Fabra fa quatre dies. Em va fer mal per diversos motius, un d'ells perquè l'individu en qüestió m'ho va dir en català i l'altre per la profunda i soterrada ràbia que portava aquella sentencia maleïda. Penso que el motiu que dol més a tots aquells que no acceptem Catalunya, és precisament el fet diferencial lingüístic, l'idioma propi, que algú va decidir netejar, ordenar i reglamentar per tal de que perdurés.
Gràcies per aquest àudio tan emocionant, il·lustratiu i pedagògic.

José Luis ha dit...

Efectivament, avui, primer dia de feina, el metro meu de cada dia ja no es Paralel-Pep Ventura, sinó Paralel-Pompeu Fabra. Es a dir que tens un record diari assegurat (els feiners; els festius també perquè es el meu dia de practiques culinàries)

En Pompeu, però, no es el meu ídol. Mai entendré perquè comtessa, baronessa, duquessa i princesa no van amb el mateix número de esses (que no se quantes son, perquè jo diria que el corrector del meu Word no està bé). I els accents, per els barcelonins que per començar ja no parlem (ni sentim parlar) be, de jutjat de guàrdia...

rafael pujals ha dit...

Apreciat Enric, moltes gràcies per la pàgina esplèndida dedicada al nostre (per català i per badaloní de residència) Pompeu Fabra. Has fet vibrar una corda que ha sonat en plena harmonia amb els mes sentiments més profunds i les meves conviccions més sòlides.
En Pompeu i tu m'heu emocionat plenament.
Una forta abraçada.

Francesc ha dit...

M'ha emocionat molt escoltar Pompeu Fabra tot dient aquest fragment que ja coneixia "de llibre". Mestre Fabra és qui ens va salvar la llengua, com molts d'altres (Sanchis Guarner, Enric Valor...). El valencià (el nostre català de València) és el que ens fa ser el que som. Per això alguns polítics indecents volen que desaparega. El català és tan bonic en la seua varietat i diversitat!! Salutacions

paco ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
josep ha dit...

Enric,
M'ha semblat perfecte que hagin batejat la nova estació del metro amb el nom de Pompeu Fabra. Tot i ser el nom del carrer o plaça on està ubicada, li podrien haver posat "Badalona centre" o qualsevol altre nom. I encara m'ha semblat millor que hagis aprofitat l'ocasió per explicar-nos l'anècdota de joventut i per haver-nos fet emocionar amb la veu del Mestre.
Una abraçada

Assur ha dit...

Benvolgut Paco: Si només fos “el caballo blanco de Santiago” el que em vaig deixar de nomenar!... :))

El que passa al País Valencià és ignominiós, i el pitjor de tot és que els qui defensen que el català i el valencià no tenen res a veure són, majoritàriament, els que només parlen en castellà.


Titus: Jo tampoc m'hi podria dedicar, a la lexicografia: sóc el desordre fet persona i dels qui quan comencen una feina ja tenen ganes d'acabar-la, tant és així que, a vegades, quan veig reportatges sobre treballs d'arqueologia i els veig anar traient els ossos, o les monedes, o les destrals..., et prometo que em poso nerviós. :))

De tota manera, és molt curiós el cas de Pompeu Fabra perquè en realitat no era filòleg, sinó enginyer químic, i és per això que va estar-se deu anys a Bilbao després d'haver guanyat una plaça com a catedràtic de Química a l'Escola d'Enginyers d'aquella ciutat fins que va ser cridat per l'Enric Prat de la Riba perquè dirigís la Secció Filològica de l'aleshores recent creat Institut d'Estudis Catalans ja que, malgrat ser un autodidacte, va manifestar-se, i ser respectat, com un gran filòleg.

És que davant els disbarats i disbarats que des del Govern de la Generalitat valenciana s'han dit respecte al valencià, i l'article que cites n'és una -una altra!- mostra, ja no es troben paraules contra tanta (i perdona l'expressió) mala llet, indecència i analfabetisme.

Joaquim: I tant que en feien -i mira que dic “feien” i no pas “fan”-, de mal, aquelles paraules amb què expressaven un menyspreu propi d'acomplexats degut a la ignorància..., però també perquè nosaltres tampoc no teníem prou arguments ni base per discutir-ho. Encara recordo el Sr. Adolfo Suárez preguntant-se per què volíem poder estudiar en català si quan s'arribés la universitat no hi hauria, per exemple, professors de química que n'ensenyessin, en aquesta llenua, i recordo, també, que van ser molts els catalans que li van donar la raó...

Un “telediario” en català???... Fuig, home, fuig!, no em facis riure!... En JR parlant en català???... Ai, tu; no me'l puc pas imaginar!..

Has vist la munió de blogs que hi ha en català?... , i no fa pas tant de temps tu eres un “rara avis”, te'n recordes?, i ara resulta que el català és una de les llengües més utilitzades a Internet.

Ha costat, i és clar que ha costat, i encara costa normalitzar-nos en tots els àmbits, però hi va haver un senyor que va posar uns sòlids fonaments perquè, com ara, ens sentíssim cada cop més segurs en tots els àmbits fent servir la nostra pròpia llengua, i aquest senyor es deia Pompeu Fabra, i si, com diuen alguns, es va inventar una llengua, va ser una llàstima que no la patentés, perquè amb els milions de persones que el parlem, llegim i escrivim, hauria fet els diners a carretades com un “Billgueits” de principis de segle!

Assur ha dit...

José Luis:

Si, per exemple,

pequinès: pequinesa
xinès: xinesa
holandès: holandesa
marquès... per què no, marquesa?

Si:
abad: abadessa
metge: metgessa
sacerdot: sacerdotessa
duc... per què no duquessa?
comte... per què no comtessa?
baró... per què no baronessa?

Príncep (català): princesa
Príncipe (castellà): princesa
I per què, en ambdós casos, princesa i no pas principesa?

Els filòlegs tenen les seves diferències i, a vegades, defensen els respectius criteris amb tanta passió com alguns seguidors de clubs de futbol antagònics, però això no priva, no obstant, que d'aquestes defenses en puguin sortir beneficis per a tots plegats.

Pompeu Fabra va topar amb serioses dificultats a l'hora de posar unes bases a una llengua que tenia entre els seus parlants diferències ben notables respecte a quina de les parles havia de servir d'eix d'unió. A vegades em pregunto què hauria passat amb una llengua amb uns fonaments tan ben consolidats des de segles com ho és el castellà si, per les raons que fossin, aquesta llengua no tingués unes normes establertes i, de cop i volta, un tal Pompeyo Herrero intentès, a principis del segle XX, posar-les:

Estarien d'acord, posem per cas, el argentins, o els bolivians, o els cubans, o els canaris... que el tal Pompeyo digués que “cereza” s'havia d'escriure amb una “c” davant de la “e” i amb una “z” davant de la “a” i no amb una “s” en cada cas perquè, al cap i a la fi, “seresa” és tal i com ells pronuncien aquest mot?... I per què un sevillà hauria d'escriure “sí, señor”, si ell pronuncia “zí, zeñó”?

Pompeu Fabra va haver de partir pràcticament de zero, i va basar-se, com els italians, per exemple, ho van fer amb la parla toscana, en el català anomenat central, que no només es parla a la ciutat de Barcelona, però sense excloure les altres formes dialectals, com ho son la meridional i la insular, de manera que es sentissin plenament integrades dins d'aquesta normativa unitària que tant calia fer: Els valencians fan anar els pronoms febles amb tota naturalitat i d'una forma correctíssima. Si Fabra s'hagués basat només en el català central, aquesta meravella d'exactitud que propicien els pronoms febles quan s'utilitzen com cal s'hauria ben perdut.

(No m'hi cap tot el comentari, pel que seguiré en el següent)

Assur ha dit...

(Deia) :))

Sí que és cert, com molt bé dius, que, a vegades, sents a Barcelona -i si només fos al Cap i Casal!- auntèntics crims de pronúncia (“vagada” per “vegada”, “cassa” per “casa”, “sero” per “zero” (cada dia, a través del servei de megafonia, anuncien a l'estació de RENFE de Badalona un telèfon, les dues xifres del qual, segons diu el qui fa la locució, són “seru” “seru”), però això no vol dir, ni molt menys -i tornaré a fer la comparació amb el castellà- que només passi amb el català parlat, ja que estem avesadíssims a sentir a la ràdio i a la televisió “esamen” per “examen”, “dao” per “dado”, i fins i tot el President de les Corts espanyoles es vanta de pronunciar “ejque” en lloc de “es que” i “güevos” en lloc de “huevos”.

Amb aquest post, José Luis, no vaig pretendre en cap moment idolatrar la figura de Pompeu Fabra, sinó ressaltar la memòria d'una persona gràcies a la qual la nostra llengua té una sòlida base, amb tantes pegues degut a les diferències en la parla com es vulgui, com passa a totes les llengües parlades per poder escriure-la (l'Astèrix, per exemple, vaig veure que es publica en edició anglesa, anglesa americana i anglesa australiana, i els llibres de l'assignatura de llengua de primària que s'utilitzen a Amèrica del Sud són diferents atenent les diferents parles de cada país), i aquest servei que al món de la cultura va llegar Pompeu Fabra no solament es va silenciar, sinó que també es va fer córrer la brama que aquell senyor s'havia inventat una llengua, i vam ser molts el qui, com jo, vam anar assabentant-nos de mica en mica de la cabdal importància que va tenir la feina a la qual hi va dedicar la vida i per la que, com tants altres, va haver de morir a l'exili. Per tant, qualsevol homenatge que se li faci jo, com el de posar el seu nom a una recent creada plaça i a una estació del metro a Badalona, el veig com un reconeixement més que merescut.

Assur ha dit...

Rafael:

Doncs mira: el teu comentari també m'ha fet emocionar a mi, de debò t'ho dic, i em fa molta il·lusió que t'hagi agradat tant aquest post.

És emocionant escoltar la veu pausada i segura del Mestre, a qui m'agrada imaginar-me'l passejant per la Rambla i pel carrer de “Marc”; anant a buscar el tramvia per anar a Barcelona; parlant i escoltant com parlaven els pescadors; anant a buscar el diumenge un tortell a Can Tornem-hi... Hi tindria un micaquer, al badiu de la casa del carrer de la Mercè on va viure?, un carrer, el de la Mercè, que des de sempre m'ha agradat molt -el que més de tots els que creuen el carrer d'en Cueta-, amb moltes de les cases encara amb batiport...

És una bestiesa si tu vols, però em va fer molta il·lusió quan vaig saber que, abans d'anar a viure al carrer de la Mercè, la família de Pompeu Fabra havia viscut a la Riera d'en Matamoros cantonada amb la carretera vella, perquè l'Anna Maria i jo també hi vam anar a viure, a aquell carrer, quan ens vam casar, encara que quan nosaltres hi vam anar es deia “Mártires de la Cruzada 1936-1939”, un nom, per cert, que vam intentar dissimular a les targetes de visita que ens vam fer dient-li “M. Cruzada”, la qual cosa va tenir la seva conya quan una vegada vam rebre una carta a l'adreça de la qual hi deia “Martínez Cruzada”.

En fi, com molt bé dius, Pompeu Fabra és ben nostre per català..., i per badaloní.

Ei!, si algú llegeix aquest comentari li recomano que vagi al blog d'en Rafael, on hi té penjades aquarel·les precioses de diferents llocs de Badalona. Aquí teniu l'enllaç.


Francesc:

Ai, Francesc! Què us he de dir que tu i l'Oreto no sapigueu del que en penso, del vostre parlar, així com de la vostra fermesa, passió i voluntat per ensenyar-lo i fer-lo estimar?... I és clar que no m'oblido de l'Enric Valor ni de l'ultratjat, fins i tot ja mort, Sanchis Guarner, gràcies als quals les normes fabrianes van ser acceptades al País Valencià. Quina gent! Sort em vam tenir tots plegats de gent com ells!

L'altre dia, quan buscava a Internet informació sobre Fabra, vaig entrar a un blog, el nom del qual de debò que he oblidat, on l'autor, un d'aquells que escriu “vixca Valencia”, arremetia contra els qui van signar les Normes de Castelló, titllant-los d'aficionats filòlegs de cap de setmana, però jo, com deia més amunt a en Joaquim, ja no m'enfado amb aquests mamarratxos que van de franctiradors i faig meva aquella sàvia cita atribuïda, per cert erròniament, al Quixot i que diu: ¿Ladran?..., luego cabalgamos.

Assur ha dit...

Paco: Quant de temps, oi? ;) Dient tot el que has dit en aquest segon comentari, ja t'asseguro jo que de cap de les maneres abuses d'aquest blog que és, també, casa teva. El que sí voldria comentar-te, però, és que això de la República federal ho tenim cada dia més magre, ja que cada vegada és més nombrosa la gent de la resta de l'Estat que no solament no en vol saber res (ni de República, ni de federalisme), sinó que fins i tot es senten cada dia més descontents amb l'Estat de les autonomies. Magre, molt magre ho tenim, amic Paco!


Hola, Josep! (per fi arribo a tu, eh?) :))

La gran plaça on està ubicada la nova estació del Metro a Badalona és un espai nou que s'ha creat després de l'enderrocament d'una gran quantitat d'edificis i, per tant, no tenia nom. Provisionalment se'n deia l'Illa Fradera pel fet que una gran part d'aquests edificis eren d'una família que s'havia dedicat primer al lloguer de carruatges i després al d'automòbils, i que a Badalona eren coneguts com a Can Puça.

Va ser tot un grup de gent de Badalona, que sota el lema “Per una Badalona fabriana” va signar un manifest perquè l'Ajuntament fes justícia a Pompeu Fabra, el qual va viure gairebé trenta anys a la nostra ciutat, i l'honorés posant el seu nom a aquest nou espai així com a la nova estació del Metro... No va ser precisament un camí de flors i violes i romaní, no, segons comentaris d'alguns dels signants més actius amb els que he parlat..., però es va aconseguir i això és el que compta, i com que les autoritats locals ja van sortir a la “foto”, ara ells més contents que un gínjol, ja que passaran a la “posteritat” com els integrants de l'Ajuntament que va posar el nom de Pompeu Fabra a una gran plaça i a una estació del Metro de Badalona.

Una abraçada a tots!

José Luis ha dit...

Assur, es emocionant la passió amb la que defenses les teves conviccions i els teus herois, amb els que de cap manera em volia ficar. El que jo deia d’en Pompeu i el català, era una mica de broma i un altra mica de impotència, perquè m’agrada molt el llenguatge, i m’emprenya fer tantes faltes d’ortografia com el senyor Word no detecti. Però també es cert que m’havia fet la idea (poc informada de fet) de que algunes regles del català eren una mica gratuïtes, i fins ara, ningú m'havia portat la contraria. M’has aclarit perfectament les esses dels nobles, i només amb això ja en tindria prou. En l’altre aspecte crec que tinc més raó, però en Pompeu no te cap culpa: Ja no es que sentim contínuament “tinc que” (i a la vegada, en castellà, “he de”...), sinó que quan em diuen que els accents tenen a veure amb si la vocal es oberta o tancada, el problema es que no tinc ni idea de com es pronuncia, tot i que he viscut tots els meus quasi 60 anys a Barcelona. Per parlar correctament el castellà, no vaig haver de estudiar res, perquè al meu entorn es parlava bé, i ara, a la tele i al carrer, es parla bastant pitjor el català que el castellà. Fa no gaire, vaig llegir “El camí de sirga”, que, entre altres coses, em va descobrir la riquesa del català (“llepaciris...!”) per oposició a la pobresa del barceloní del carrer. I d’acord: també el castellà s’està ara empobrint (ja ningú diu “meapilas”), però el barceloní mai ha sigut ric. Una de les coses per les que m’agrada el teu blog es la teva escriptura, natural i planera però plena de paraules tan poc usuals com suggeridores, i no t’estic fent la pilota.

En fi. Moltes gracies de veritat per les teves generoses e immerescudes explicacions, i espero que el teu esforç aprofiti també a algú altre. Però ja tinc el meu càstig, que estic suant tinta per escriure això.

P.S. Dema tinc previst intentar fer-me una paella amb recepta d’en José Andrés, però de primer, un gaspatxo de síndria amb la teva.

paco ha dit...

ben estimat enric, me alegra muchisimo que hayas podido leer mi segundo comentario, que después borré, pues creí que posiblemente por mi radicalidad en el escrito no te hubiera sentado bién, y lo borré por que en otro blog expuse mi opinión sobre el colaboracionismo de alguna gente con los nazis, y parece que no le vino bién al receptor, le pedi disculpas y no las he recibido, péro no me importa, cada persona es un mundo, creo que en una ocasión te dije que siempre digo lo que siento, nó lo que pienso.....abraçades paco

Assumpta ha dit...

Enric!! Sé d'una persona a qui encantaria aquest post teu, així que, amb permís (ja sé que em diries que sí, hehe) copio l'enllaç i l'enganxo al seu blog. Ara el té aturat, però el mes que ve tornarà i potser ho veurà :-))

Aquesta persona és súper fan d'en Fabra! Creuo els dits perquè ho vegi :-)

-------------

Ei, que no tots els barcelonins parlem tan malament, eh? Jo no dic mai "cassa meva" que dic "casa"... ni dic "seru", que dic "zero"... tot i que això no té res a veure amb em Pompeu Fabra... però ja que critiquem algunes pronunciacions, a mi m'empipa molt un que a TV3 i Catalunya Informació diuen contínuament: "AURUPORT", o sigui "Europort"? per què és a Europa? :-DD

Assur ha dit...

José Luis:

Jo també, però en el cas del català, vaig tenir la sort que a casa, tant els meus pares com la meva àvia, sense ser-ne tampoc massa conscients, parlaven un català molt correcte i no vaig tenir gaires problemes, sobretot pel que fa a la pronúncia, quan vaig decidir que l'havia d'aprendre a escriure.

Moltes vegades m'adono que utilitzo molts girs que feia servir la meva àvia, la qual entenia perfectament el castellà perquè recordo que es feia uns bons tips de llegir novel·les d'amor del tipus Corín Tellado i d'un tal, si no ho recordo malament, Carlos de Santander, novel·les que estaven escrites en castellà. La dificultat que tenia la bona dona era a l'hora de parlar-lo, el castellà, ja que al barri on vivíem de Badalona i d'on ella gairebé no es va moure mai, pràcticament només es parlava en català. És a dir, jo vaig aprendre a parlar un català que encara no tenia, com passa ara, una gran influència del castellà, i això sempre ho he considerat un avantatge.

Et ben asseguro que a mi també em fa mal a les orelles sentir parlar, com a vegades sento, tan remalament, però insisteixo que aquest fenomen no només afecta al català i, pel que fa a aquesta llengua, també insisteixo que el problema no només el sento al Cap i Casal. La família del meu pare, per exemple, prové de la pagesia de la comarca del Gironès, i et ben asseguro que era tot un goig sentir parlar els meus oncles i les meves ties. Una cosina de Llagostera em comentava un dia -i et parlo d'anys- que s'adonava que havia notat que, en poc temps, la gent utilitzava amb tota naturalitat molts castellanismes, tant en expressions com de vocabulari, que anys enrere eren impensables.

De jove, per posar-te un altre cas, una tia meva es va casar i va anar a viure a Blanes. Recordo que el seu sogre, que havia sigut pescador, encara salava, però els meus cosins ja no perquè, segons deien, salar era cosa de vells (!), i tu senties parlar aquell bon home i et feia talment l'efecte que estaves davant d'un personatge d'en Ruyra! Recordo que quan ens van comunicar que havia mort vaig tenir una sensació semblant a la que tens quan se't fon una bombeta de la làmpada del menjador: que sí, que veus que encara fa claror..., però ja no en fa tanta.

Jo no sóc filòleg i, per tant. me'n guardaré bé prou de parlar sobre aspectes d'aquesta disciplina que em depassen del tot, però he sentit a persones que sí que en són, que, a vegades, comenten que tal o qual qüestió Fabra potser no la va acabar de resoldre del tot, però cap d'elles, amb les diferències de criteri que puguin tenir entre les unes i les altres, han dit mai que Fabra s'inventés una llengua.

Problemes, a l'hora d'escriure i de parlar correctament qualsevol llengua, n'hi ha a totes. Joan Solà, per exemple, deia en un dels articles publicats a l'”Avui” que el francès, degut al fet que la gramàtica d'aquella llengua, elaborada al segle XVIII, era gairebé intocable, venia a ser com una cotilla a l'hora d'adaptar-se al francès de l'actualitat, i també he sentit dir -ja veus que parlo d'oïdes, eh?- la gran quantitat de problemes que té, amb la gramàtica, la llengua italiana. Un amic italià em comentava que, en alguns aspectes, la gramàtica italiana és un autèntic guirigall.

En fi, José Luis, ja acabo no sense, abans, dir-te que t'agraeixo moltíssim els comentaris així com la sinceritat que hi vesses.

Assur ha dit...

Paco:

La veritat és que em va sorprendre quan vaig veure que havies eliminat el darrer comentari que vas enviar a aquest post, ja que pots tenir la completa seguretat que ni m'havia passat pel cap fer-ho jo, perquè per molta disparitat de parers que poguéssim tenir tots dos -cosa que, ni molt menys, és el cas del teu comentari- mai eliminaria un comentari sense, abans, haver-ne explicat les raons.

Sempre em dic que contestaré més aviat els comentaris que vaig rebent, però ja veus que necessito molt d'espai i, està clar, a la vegada, molt de temps, un temps que no sempre tinc per poder fer-ho tal i com m'agrada, i és potser per això, per haver trigat tant a contestar-te que potser et vas imaginar que estava molest pel que em deies quan et ben asseguro que és tot al contrari.

Una forta abraçada, bon amic!


Assumpta:

Una vegada més -una altra!- t'he d'agrair l'estima amb què sempre em tractes, i espero que aquest amic que, segons dius, tan admira Fabra i la seva obra, li pugui semblar interessant aquest post.

I pel que fa al parlar dels barcelonins, tal i com explicava més amunt a en José Luis, no crec que molts d'ells siguin els únics que tenen poca cura a l'hora de parlar. Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Salvador Espriu, Pere Calders, Josep Maria de Sagarra, Sergi Pàmies..., els primer noms que en aquest moment em vénen al cap, són ben barcelonins i grans escriptors en la nostra llengua.

Vaig llegir no sé on que una de les raons perquè el català no s'hagi perdut és gràcies a estar la llengua arrelada a una gran ciutat com ho és Barcelona, on burgesos i menestrals no han deixat mai d'utilitzar-la:

En unes declaracions fetes a través d'una entrevista, el cantant valencià Raimon explicava que una de les coses que més el va sorprendre quan va arribar a Barcelona va ser sentir parlar en català a senyores vestides amb abrics de pells. Vaig pensar que era, aquesta, una manera molt gràfica i enginyosa de retratar la natural estimació que des de tots els àmbits tenim els catalans envers la nostra llengua, tot i que no deixa de ser trist -i empipador, val a dir- que sempre ens hàgim d'estar queixant del mal ús que se'n fa moltes vegades des dels mitjans de comunicació o, com és el cas que explicava del missatge gravat de RENFE i que cada dia sento a través de la megafonia a l'estació del tren, i ja que parlo de RENFE, i ara que s'ha traspassat el servei de Rodalies a la Generalitat, et diré que continua fent-me mal a les orelles cada vegada que, a través de la megafonia, sento que continuen anunciant els trens que van cap a Blanes pronunciant aquest topònim amb la “e” tancada i no amb la neutra.

En fi, Assumpta, de tota manera crec que, com a mínim, és bo que, per anys i panys que passin (perquè mira que n'arriba a fer, anys y panys que ho pronuncien així), malgrat els efectes que podria comportar el costum, no ens hi vulguem acostumar mai. (A vegades m'he sentit a dir que sóc un nyic-nyic... Què hi farem!) :))

Margarida ha dit...

Doncs mira...jo pensava que aquesta estació es diria "Illa Fradera" o "Can Fradera", com sempre l'hem anomenat a casa. Em vaig quedar parada quan vaig veure que es deia Pompeu Fabra, i no perquè li tingui una antipatia al personatge, sinó perquè desconeixia la seva vinculació amb Badalona.
Tot el que sé de català, en part és gràcies a Pompeu Fabra, i mai li estaré prou agraïda. Pensa que he fet tots els meus estudis en castellà i em vaig espavilar pel meu compte per escriure'l bé. El seu diccionari ha estat el meu llibre de capçalera durant anys i panys!
Crec que mai els agrairem prou(a ell, a en Coromines i a d'altres) tot el que han fet per la nostra llengua.
I saps què és el que més greu em sap? Que precisament a la Universitat (catalana) Pompeu Fabra, gairebé totes les matèries es fan en castellà! La meva filla hi ha estudiat dos anys, i pràcticament no feia cap assignatura en català! Et diré més: en feia una en català i no se sap per què, ve un dia la professora i diu que a partir d'aquell dia la classe es faria en castellà!!!!!Ordres de dalt? S'havia queixat algun castellà? Hi havia estudiants de fora? Em va semblar increïble que pogués passar una cosa així!!!!
Per què no es poden fer amb normalitat les classes en català en una Universitat catalana? No és una llengua prou digna? És indignant rebaixar-se d'aquesta manera! No hi ha prou lloc on ho fan tot en castellà? I ens queixem els catalans? Doncs que ens deixin treballar, estudiar i viure en la nostra llengua!
Una abraçada, i felicitats per aquest post!

Assur ha dit...

Sí, Margarida: Va ser, com tan sovint passa a Badalona, un moviment ciutadà, en aquest cas els que van elaborar el “Manifest per una Badalona fabriana”, els qui van haver de bellugar-se per conscienciar l'Ajuntament que la nostra ciutat va tenir el privilegi que durant gairebé trenta anys Pompeu Fabra en fos un conciutadà, pel que no es podia deixar escapar una situació tan idònia, com ho era la de posar nom a un recent creat espai tan gran i cèntric de la nostra ciutat, per honorar la important figura a qui tant devem.

Aconseguir que tant la plaça com l'estació de Metro es digués Pompeu Fabra no va ser, com ja he dit abans, bufar i fer ampolles, no et pensis, però la qüestió és que es va aconseguir, i això és el que compta: Badalona ja és més fabriana.

I pel que dius sobre el que passa amb l'arraconament del català a la Pompeu Fabra, no em ve de nou, ja que d'aquest tema se n'ha parlat i escrit, com diem a Badalona "ple" de vegades als mitjans de comunicació, i és una mostra més de les moltes que es poden posar com a exemple que el català és encara en molts àmbits una llengua només de façana (el cas de Justícia, per exemple, que és on l'Anna Maria treballa i me'n parla, és un altre, també, dels més flagrants), i és per això que hem de continuar exigint, quan calgui i encara que a vegades ens mirin malament, els nostres drets lingüístics, i utilitzo el verb exigir perquè perquè estic parlant de drets i no de favors.

Una abraçada, Margarida, i moltes gràcies per la teva aportació.

Puigmalet ha dit...

Sóc l'amic virtual de l'Assumpta i, sí, he trobat molt i molt interessant l'apunt i, com és habitual, els comentaris dels lectors.

Tinc un bloc on en Fabra surt sovint, per algunes de les raons que (autor i comnetaristes) ja heu indicat. Vaig seguir de prop la campanya per a la plaça de Pompeu Fabra (que al final va ser plaça i estació!) i ara estic seguint de prop el fet que posaran una placa al lloc on Fabra va néixer, a Barcelona. Tot és poc per recordar aquell qui va morir quasi en la misèria després de dedicar la vida al país. Us recomano el llibre de la seva filla Carola Fabra: "Pompeu Fabra, el meu pare", on parla sovint de Badalona.

Assur ha dit...

Puigmalet: Els amics de l'Assumpta segur que també són amics meus! :) Benvingut i gràcies per la visita.

Efectivament, aquest post va donar bastant de si, cosa que, blogaire com també ets, imagino que també és el que t'agrada, i crec que la figura de Fabra està vergonyosament arraconada, i una prova és que hagués estat -un cop més!- un moviment ciutadà qui prengués la iniciativa i no deixés escapar una oportunitat tan magnífica com ho va ser l'obertura d'una gran plaça al bell mig de la ciutat i que hi arribés el Metro, per homenatjar com calia una figura a qui tant devem.

He tret el nas pel teu blog i ja he vist el seguiment que en vas fer i que, com a badaloní, t'agraeixo.

I pel que fa a Gràcia, ja els hi toca, també, fer-se ressò de qui hauria de ser, com a mínim, fill predilecte de la vila.

Bé, gràcies per tot, Puigmalet, i espero que ens continuarem llegint.

Una abraçada.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL