JOSEP DE RIBERA: EL PEU VAR (EL PATIZAMBO)

4 de desembre de 2009

Hi ha, al Museu del Louvre, a París, un quadre que m'emociona moltíssim. Es tracta d'una pintura a l'oli, d'una mida no massa gran (164 x 92 cm.), i que és obra del xativí Josep de Ribera, una pintura que quan va entrar a formar part del fons del citat museu va fer-ho amb el nom de El nan, però que va anar popularitzant-se amb el nom de Le pie-bod (El peu var), conegut també en castellà amb el nom de El pie varo i, més popularment, amb el de El patizambo.

Josep de Ribera: El peu var
Josep de Ribera: El peu var.

Pintat l'any 1642 a Nàpols, aquest quadre és si fa o no fa de la mateixa època en què, a Madrid, Diego Velázquez hi va pintar la sèrie de bufons de la cort de Felip IV i, com els quadres que, basats en escenes protagonitzades per petits brivalls que pul·lulaven entremig de la misèria dels carrers de Sevilla, pintaria, uns quants anys més tard, Bartolomé Esteban Murillo, té en comú amb ells que tots tres artistes defugen, per dir-ho d'alguna manera, de les temàtiques imperants en aquella época mostrant-nos la realitat que els envoltava, una realitat que ben poc tenia a veure ni amb les dèries ni amb les creences de les classes poderoses que eren, al cap i a la fi, els qui els pagaven i, per tant, els qui decidien què i com volien que es pintés.

És per això que hem de tenir ben clar que estem parlant de la segona meitat del segle XVII, i que, per tant, no ens hem d'enganyar i ni tan sols podem pensar en la probabilitat que aquests tres grans pintors tinguessin el que avui en dia en diríem una "consciència de classe" fins al grau, com a vegades s'ha fet, de posar l'etiqueta de denúncia a aquestes obres que avui es comenten en aquest post.

Això no obstant, és admirable el gran respecte amb què Velázquez va pintar la figura deforme de Sebastián de Morra, un bufó de la cort de Felip IV, provocant que, al contemplar el magnífic quadre que penja a les parets del Prado, l'espectador hi copsi immediatament la profunditat que, des de la serenor, desprenen el seriós rictus i l'incisiu esguard amb què aquell nan, esdevingut bufó a causa del seu físic deforme i, per tant, objecte de riota a la cort de Felip IV, ens mira...

Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra
Diego Velázquez: Retrat del bufó Sebastián de Morra.

Esperonat per un gran amic seu, Nicolás Omazur, un ric comerciant flamenc i col·leccionista d'art instal·lat a Sevilla, Murillo va pintar una sèrie de quadres, els protagonstes dels quals eren marrecs sevillans que malvivien en la indigència, uns quadres realitzats amb una tècnica impecable i que malgrat l'ensucrament d'algunes de les escenes, contrasten amb tota la rastellera de sants, santets i maresdedéus que conformen el gran gruix de l'obra del pintor sevillà.

Fent referència als excesos de maquillatge en la història de la pintura per evitar representar la veritable cara de la realitat, el biòleg i humanista Martí Domínguez apunta, en un dels seus articles a la revista valenciana El Temps, que quan Murillo aconsegueix desempallegar-se de totes les Immaculades Concepcions és quan, per exemple, dins l'atmosfera de moviment i de riallades creada en el quadre Nois menjant panada, el pintor sevillà hi retrata [...] el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l'empanada o, senzillament, una propina [...] un gos autèntic. Un gos famolenc.

Guaiteu aquí sota l'escena del quadre de què parla Martí Domínguez, i una altra escena de molt semblant al quadre titulat Nens jugant a daus, obra, també, de Murillo:

Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada
Bartolomé Esteban Murillo: Nens menjant panada.

Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus
Bartolomé Esteban Murillo: Nens jugant a daus.

I tornant, ja per acabar, al quadre de què parlàvem al començament, voldria dir que, per anunciar un dentifrici -o un xampú per als cabells, o una línea de cremes per a qualsevol tipus de pell, o les últimes tendències de la roba de vestir...- cap dels esculturals models protagonistes de qualsevol estudiada campanya no ha superat mai la gràcia, la simpatia, i l'espontaneïtat innata, gens estudiada, amb què el protagonista d'aquest quadre, que ni s'ha pentinat i ni s'ha rentat la cara, somriu...

Josep de Ribera: El peu var (detall)
Josep de Ribera: El peu var (detall).

Ni tampoc crec que cap d'aquests esculturals models puguin, a les millors passarel·les, lluir les últimes tendències de la moda del vestir amb tanta desimboltura com ho fa el protagonista d'aquest quadre, que s'havia vestit amb el primer -i probablement l'únic- que va trobar a casa -si és que en tenia- per sortir al carrer...

I és que quan es contempla, dins els rics daurats de les nobles fustes que formen els elegants marcs, la figura del protagonista d'aquest quadre, es percep un esclat de vitalitat, tan esplendent, que fins i tot diries que enfosqueix la radiant llum del suposat paisatge que li fa de fons.


P.S. Malgrat que no el conec personalment, sinó que a través de les seves aquarel·les, dibuixos i apunts, així com a les sempre amenes explicacions amb què acompanya les seves obres, vull dedicar aquest post a Joshemari Larrañaga com a mostra de suport pels moments tan durs que aquests dies li toca passar.

7 comentaris:

Josepb. ha dit...

Enric; "Vestir" a un personatge -bufó- i donar-hi el carisme i que ningú rigi d'ell, aixó tant sols ho feien els "Bill Geates" de l'època, Velazquez, Murillo... les marededeus i sants els "vestien" la mateixa església.
El somriure tant expectacular i espontàni d'aquets nens, de moment encara no hi ha cap "Bill Geates" que ho hagi lograt¡¡.

josep ha dit...

Enric,
Sugui música, literatura o pintura com en aquest cas, sempre ens fas veure coses que a la majoria se'ns escapen. Gràcies.

ELS PEIXOS ha dit...

Tantes vegades que hi anat a Paris , i encara mai hi entrat al Louvre. Em fa vergonya..
Un Post com sempre molt maco .

Assur ha dit...

Josep (germanet): Com que em llegeix poca gent ho puc dir sense que em caigui una pluja de llampecs: el somriure d'aquest pillet, m'emociona i em diu més coses que el somriure de La Gioconda.

Josep (noctámbul): No, home no... El que passa que aquest és un quadre que m'he mirat moltes vegades força estona fins al punt que em fa l'efecte que ja som vells amics, encara que ell continua tan jove i despreocupadament feliç com sempre.

Dolors: Doncs jo, les dues vegades que he estat a París va ser per motius de feina, i ni temps de poder pujar a la Torre Eiffel, vaig tenir.

A part la broma, et dic de debò que si hi tornes, a París, no et perdis una visita a aquest fantástic museu, que molt probablement molts parisencs tampoc coneixen.

Una abraçada.

joshemari ha dit...

Apreciados de Assur, He leído con mucha emoción ese post que me habéis dedicado sobre este momento difícil que me ha tocado pasar.
Os agradezco ese detalle, siendo yo una persona aficionada a la acuarela y que no conocéis. Posiblemente habréis llegado a mi blog por la amistad que me une con Rafael Pujals, autor de esa preciosa acuarela que lidera vuestra página y pertenece a ese grupo, "grupo de los miércoles". Todos los integrantes de esta pandilla han demostrado una gran amistad y me han apoyado mucho en todos estos momentos.
Gracias y seguiré de más cerca vuestra página, esperando poderoso dar un fuerte abrazo el día que vaya a Badalona.
Un amigo emocionado, Joshemari

Assur ha dit...

Josehmari: Sempre, sempre, seràs molt ben rebut en aquesta casa. La dedicatòria em va sortir del cor, ja que, per desgràcia, sé molt bé com s'agraeix no sentir-se sol en aquests moments tan dolorosos.

Una forta abraçada, i a continuar: tu, pintant, i jo, admirant la teva i les altres obres d'aquesta colla d'aquarel·listes tan vitals de la que en formes part.

ricks ha dit...

M'ha sorprès veure un comentari a aquest quadre, no pel fet del comentari en si mateix si no perquè vaig veure aquesta imatge fa molt poc: en el catàleg de Random House, doncs serà la porta del llibre "Lazarillo, nunca fue tan difícil matar zombis" que es publica el mes de gener i a la que li han afegit un cap tallat a l'extrem de la crossa que duu a l'espatlla.

Una manera un tant curiosa d'utilitzar l'art…

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL