SOAVE SIA IL VENTO

1 d’agost del 2010

Così fan tutte és una òpera que a mi sempre em fa pensar en allò que en diuen la síndrome d'Stendhal, ja que -parlo sempre segons el meu gust- és plena a vessar de moments, musicalment parlant, extraordinàriament inspiradíssims.

Wolfgang Amadeus Mozart

Val a dir, però, que l'argument, a part d'un fort contingut misogin, no hi ha per on agafar-lo ja que és del tot imcomprensible com les dues noies protagonistes...

... Però potser m'estic precipitant i hi haurà qui no sap de què va l'argument i, per tant, de què estic parlant, pel que intentaré fer-ne un breu, brevíssim resum (sí, sí; serà breu, de debò ho dic perquè no entraré en detalls, ja ho veureu):

Dos joves amics, Fernando i Guiglielmo, oficials de l'exèrcit, estan enamoradíssims de les seves promeses, Dorabella i Fioridiligi, dues germanes que, a la vegada, estan bojament enamorades dels dos xicots.

Un tal don Alonso manté un dia amb els nois la teoria que les dones, quan en tenen la més mínima oportunitat, deixen de ser fidels, i com que els dos nois estan segurs que les seves respectives promeses no són d'aquesta mena de dones, entre tots s'empesquen un ardit per a posar-les a prova:

Els dos nois diran que han estat cridats per anar a la guerra, pel que hauran de salpar de seguida... però tornaran al cap de poc, disfressats d'albanesos, i intentaran per tots els mitjans seduir, cadascun d'ells, la promesa de l'altre.

Cosi fan tutte

Dit i fet, ja em teniu els dos xicots, de tornada i guarnits amb robes exòtiques, intentant instal·lar-se a la casa de les noies, i si bé en un bon principi aquestes es neguen a hostatjar aquells dos “estrangers”, gràcies a les argúcies de Despina, la minyona de les noies, al final ho aconseguiran.

Dorabella, la promesa de Fernando, no trigarà gaire a caure seduïda per Guiglelmo, el promès de la seva germana Fioridiligi, la qual manté una actitud de rebuig envers Fernando molt més ferma..., però també, també acabarà caient!

Disfressada de notari (embolica que fa fort!), la minyona casa les dues parelles, i quan ja tenen els falsos contractes matrimonials signats, s'anuncia el retorn de la guerra dels dos nois. Els “albanesos” fan que fugen corrents, però en realitat van a canviar-se de roba per presentar-se, altre cop vestits de militars, davant les seves promeses, i quan don Alonso els ensenya la falsa acta notarial del casament, Fernando i Guiglelmo fan que es sorprenen i marxen, ofesos..., però per tornar amb les disfresses que han fet servir, de manera que les noies s'adonin que han estat víctimes d'un engany per posar-les a prova.

Cosi fan tutte

Malgrat que molta gent creu que a les òperes, al final, tothom acaba dinyant-la o matant-se els uns als altres, a Così fan tute, com que és una òpera buffa (en italià, còmica) el final és feliç: Els dos nois perdonen la debilitat de les seves promeses, i han d'acceptar que la teoria de don Alonso respecte a les dones era certa: Al capdavall, com diu el cavaller, Così fan tutte (Així ho fan totes, en traducció literal).

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos...

Què?... He posat la directa, eh?...

Bé, doncs el que en realitat volia era fer un post dedicat a un dels fragments pel meu gust més deliciosos d'aquesta òpera i fins i tot m'atreveixo a dir que ho és de tota l'obra mozartiana. Es tracta del tercet Soave sia il vento, i si bé en un principi la idea que tenia era la de penjar-hi un vídeo de YouTube, de totes les versions que em vaig mirar que hi havia, la que més em va agradar va ser la que l'any 1954 van gravar en estudi la soprano Elisabeth Schwarzkopf, la mezzo Nam Meriman, i el baix-baríton Sesto Bruscantini, amb la Philarmonie Orchestra dirigida per Herbert von Karajan, però, en canvi, les imatges d'aquell vídeo (només n'hi ha dues) les vaig trobar molt poc atractives.

Així és que com que jo no la tenia, aquesta gravació, em vaig posar en contacte amb en Joaquim, del blog In fernem Land, i va ser mitjançant l'amic Colbran que, a la mateixa nit, ja tenia, via e-mail, la gravació d'aquest fragment per a poder confegir un altre vídeo. (Gràcies a tots dos!)

Soave sia il vento és el bellíssim tercet que, amb don Alonso, canten, des del balcó de casa seva, les dues noies, del tot alienes de ser víctimes d'un engany, per acomiadar Guiglelmo i Fernando quan aquests dos salpen del port per fer veure que se'n van a la guerra.

Aquí teniu la lletra i la traducció:


Soave sia il vento,
tranquilla sia l'onda,
ed ogni elemento
benigno risponda
ai nostri desir.


(Que sigui suau el vent,
i tranquil·la sigui l'onada,
i que tots els elements
benignes responguin
als nostres desitjos.)



La música amb què Mozart va vestir aquest tercet reflecteix tant el resignat dolor de les dues noies que s'han hagut d'acomiadar dels seus dos promesos perquè aquests han d'anar a complir, segons elles creuen, el deure que, com a oficials militars que són, tenen, com també, a la vegada, és una música evocadora del paisatge de la mar en suau moviment per on comença a navegar el vaixell que, de mica en mica, tots tres veuen allunyar-se.

I és aquesta evocació la que m'ha fet pensar confegir aquest vídeo amb fotografies d'aquarel·les (hi ha, també un oli) amb temes mariners, fotografies que he extret d'entre una sèrie de blogs d'aquarel·listes que ells mateixos s'anomenen La colla dels dimecres i que sempre procuro seguir, i que també sempre que en tinc l'ocasió, com ara, no em canso de recomanar. Són els blogs de: la Cinta Agell, en Josehmari Larrañaga, en Rafael Pujals, en Raimundo López Bayarri, en Francesc Bueno, la Laura Climent, i en Feliu Compte, a qui des d'aquí els dono les gràcies.


Espero i destijo que tot plegat hagi estat del vostre gust.

17 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Exquisit, Assur, el post, el vídeo, la música i les aquarel·les. Un regal matiner perfecte en el dia del meu sant! Una abraçada!

Joaquim ha dit...

Benvolgut Assur, tot i ser el primer dilluns d'agost, més propici a estirar-nos a la sorra de la platja o a fer una caminada pel Berguedà, no trigaré gaire a marxar per anar a treballar, però avui segur que quan arribi a l'oficina em diran que he passat un bon cap de setmana, que també, però aquest vídeo que has fet, també és responsable d'aquest estat de plaent serenitat que ara mateix m'envolta.
Magnífica composició que amb una banda sonora com aquesta, ens ho fa més fàcil, tot.
Amb Mozart, de fet, tot és més fàcil.

Molt bona setmana a tots, treballeu o no, estigueu de vacances o aixequeu el País.

Cinta F. Agell ha dit...

et felicito per la musica i el video, no em canso de mirar-lo. una abraçada
Cinta

josep ha dit...

Estimat Assur,

Penso que el binomi Mozart-Da Ponte es un dels millors de la història de l'òpera, i aquesta meravellosa Cosi fan tutte n'es una prova. El Soave sia il vento es una melodia tan exquisidament relaxant, que qualsevol moment es bo per escoltar-la. Ja no parlem de l'excepcional interpretació que has posat mentre gaudim de les evocadores imatges plasmades en aquarel·la en aquest magnífic muntatge.

Una abraçada i fins aviat.

paco ha dit...

ben estimat assur, Mozart siempre será`por lo menos para mí el summum de todos, y el vídeo que has puesto es realmente extraordinario nó ya por las voces ´si nó también por las acuarelas, gracias enric........abraçades paco,

P. Maró ha dit...

Gràcies per aquets soave sia il vento. Visca Mozart cent voltes! No estic d'acord amb el que dius de l'argument. Simplement parla de la debilitat dels hòmens i les dones amb una infinita comprensió. Beethoven es va escandalitzar, certament. Però jo no el veig misògin... té un punt de farsa, de teatre que li dóna un toc... de clucar l'ull. Coneixes la versió de Barenboim muntada per Doris Dorrie? doncs és una passada. Un salut

Assur ha dit...

Mariàngela: No pots arribar a imaginar la il·lusió que em va fer llegir el teu comentari i saber que aquest post havia sigut un magnífic començament del dia del teu sant, un dia que desitjo que et continués portant no solament molts bons moments com aquest sinó fins i tot millors: et [...] ut, oi? :))
Una abraçada!

Ai, nen... quina il·lusió, també, que t'hagués agradat tant i que et fes de Red Bull matiner, tan necessari, sobretot, abans d'enfrontar-te a la terrible i tan temuda dillunitis i, per què no dir-ho?, també per airejar-te una mica de tant Bayreuth. :))

Efectivament, l'única complicació va ser fer el muntatge, perquè amb la música, els intèrprets i els magnífics artistes que hi van aportar les precioses imatges marineres, tot va ser com bufar i fer ampolles.

Cinta: Em fa molt feliç copsar l'entusiasme amb què heu reaccionat els artistes gràcies als quals he pogut confegir aquest vídeo, i des d'aquí t'agraeixo públicament les aportacions complementàries que, a més a més, m'has fet arribar. És molt senzill fer coses amb bon material, però és, sobretot, molt gratificant poder-les fer amb les excel·lents persones que conformeu l'entusiasta Colla dels dimecres. Moltíssimes gràcies!

Josep: Ahaha!!! Ja sabia jo que un mozartià com tu “picaria” de seguida tan bon punt veiés el títol del post! ;) Em fas molt content, de debò, dient-me que t'ha agradat el muntatge, i és que quan fas les coses amb il·lusió i veus que l'encertes et ve aquella mena de satisfacció interna de saber que el que volies expressar ha estat rebut amb la il·lusió amb què tu ho esperaves... I paro ja, perquè sembla que, en lloc d'un vídeo de tres minuts, hagi fet El Padrino-2, i tampoc és això, oi? :))

Paco: Com deia a en Josep, n'estava gairebé segur que un altre adorador de Mozart com tantes vegades tu t'has declarat “picaria” així que veiés el títol del post i, com he dit a tots els altres, em feu molt feliç dient-me que us ha agradat. Moltíssimes gràcies pel teu correu (així que pugui et contestaré), però vull avançar-te que la gravació que em vas enviar em va agradar molt.

P. Maró: En primer lloc, que visqui Mozart, sí senyor!!! :)

No et contradiré amb el que dius sobre l'argument. Potser... Millor dit: segur que vaig ser un pèl irreflexiu qualificant aquest argument “d'un fort contingut misogin” ja que si bé les dues noies són tractades com dues bledes a qui se'ls hi pot fer empassar tot el que la resta de protagonistes s'empesquen, al cap i a la fi, som dins d'una òpera buffa, tot un món d'autèntiques astracanades on també hi abunden protagonistes masculins tan febles i babaus, i a vegades fins i tot més, com les dues germanes del Così....

Ho he estat rumiant molt, i m'han vingut al cap les heroïnes rossinianes del tipus Rossina, Isabella, Fiorilla..., per exemple, les quals estan envoltades d'homes febles, egoïstes, ridículs, sense cap personalitat, i mai a ningú se li ha ocorregut pensar que Rossini tenia res contra els homes (i mira que el Taddeo de L'italiana... semblaria tenir un imant, de la quantitat d'adjectius despectius que se li enganxarien!) :))

He vist al “yutub” alguns fragments de la versió que dius dirigida per Baremboim, però ara tinc moltes ganes d'escoltar tota sencera aquesta de Karajan, que mira si sóc ignorant (i ho dic de debò, eh?) que no sabia que existia i, en canvi, sempre he pensat que la millor interpretació de l'ària “Un aura amorosa” és la de Léopold Simoneau, i resulta que és ell qui fa el paper de Ferrando!

Buff!, i paro ja, que he de marxar a "Can penquis". Gràcies pel comentari! He tret el nas pel teu blog i m'ha semblat molt interessant. No dubtis que hi entraré amb molt de gust tot sovint.

Una abraçada!

Titus ha dit...

Arribe tard però no vull deixar de felicitar-te per l'elecció d'aquest fragment en la versió que a mi més m'agrada de totes i sobre tot pel vídeo amb les aquarel·les. Ja pot tremolar Spielberg!

Per cert, ja em diràs com t'ho has fet, l'altre dia vaig estar pensant que hi ha unes quantes coses que m'agradaria pujar al youtube i no sé quin programa gastar per editar vídeos.

Assur ha dit...

Titus: De tard, res de res. Aquí casa som tocatardans de mena, i de la mateixa manera que no controlem -això ho tenim claríssim des de l'inici del blog- qui envia o no comentaris, sempre és una satisfacció saber que ens llegeixen.

Celebro que t'hagi agradat el vídeo i, com deia al post, gràcies a la idea de confegir-lo vaig descobrir aquesta meravellosa versió que no coneixia, tot i que, com diria en Joaquim, l'"Aura amorosa" cantada per en Simoneau la considero de reclinatori, i quan en Maac va fer aquell concurs perquè es votés el millor "Come scoglio" vaig votar sempre, sense saber que era ella, l'Schwarzkopf.

Pel que fa al "yutub", ara mateix t'envio un e-mail per poder-ne parlar amb tranquil·litat.

Una abraçada!

Assumpta ha dit...

Jo quan entro aquí al·lucino ;-)) Em sento com qui entra a una mena de Temple de la Saviesa (sí, ja sé que em diràs que no jeje) però és que no tan sols coneixes en profunditat la música clàssica sinó que també saps quins són els millors intèrprets en cada cas i, a més, muntes tu mateix el Vídeo que, per acabar d'arrodonir, confecciones amb unes pintures precioses :-)

Però com no tot pot ser bo en aquesta vida (no vull que t'acostumis malament jeje) et diré que el so m'arriba bastant fluixet... posant-lo "a tope" es pot sentir bé, però sóc en un carrer transitat, tinc la finestra oberta (som a agost i fa calor!) i em costava de seguir... Pel proper demano el so més alt, gràcies :-))

Bueno ha dit...

Hola Enric, et felicito, tot un luxe il·lustrar
amb pinturas tan bona música. "Soave sia il vento"
ja serà un refernt per la propera "aqua", penso,
un bon company en aquest viatge del art.

SALUTACIONS!

Anònim ha dit...

M´agradat molt que hagis triat aquest fragment de la pot èsser millor versiò que hi ha al mercat d´aquest "Così fan tutte", que tinc des.de que va sortir en CD i que ves per on jo sì crec que es una òpera misògina.

"Soave sia il vento" acompaya dolcìssimament aquest conjunt d´aquarel.les + 1 oli, mitjansant aquestes veus tan adients: Elizabeth Schwarzkof, mozartiana com la que mès, Nan Merriman la millor Meg ("Falstaff") y Sesto Bruscantini, pe´l meu gust el millor Figaro (Rossini) del secle XX, tal com ho volìa el nostre idolatrat cigne de Pesaro: un baix-cantant. Aquì tots tres demostrant musicalitat mozartiana i bon gust, sota la batuta d´un extraordinari von Karajan.

Enhorabona per aquest post tan exquisit i perdona el meu pobre català i si hi han faltes (que les hi ha, segur), et prego que les passis per alt.

Una abraçada.

COLBRAN

Anònim ha dit...

Veus m´he oblidat d´una p en el cognom de la Schwarzkopf i es que encara que sè una mica d´alemany sempre em deixo una lletra quan parlo d´aquesta senyora. I es fàcil recordar-ho doncs significa "cap negre", encara que sensa declinaciò car es la paraula suelta i no dins d´una frase.

COLBRAN

Assur ha dit...

Ai, Assumpta!... Ets incorregible (anava a dir “tossuda”, però “incorregible” queda com més..., com més... Bé, ara no em surt la paraula: en seria una amb un significat entremig de “fi” i de “correcte”... Tu ja m'entens, oi?)

La veritat, però, és que em fan molta il·lusió els teus comentaris, sempre tan espontanis i vivaços , i com que sé que no et faré baixar del burro pel que fa a aquest alt concepte que tens de mi, que de debò et dic que el que bàsicament busco a través dels blogs no és una altra cosa que compartir i aprendre nous coneixements, només et diré que em sento molt feliç que t'hagi agradat la meravellosa música de Mozart amb aquestes precioses il·lustracions que li fan de coixí visual.

Ja he solucionat la qüestió del so, així com, a part d'uns petit retocs, he pogut millorar bastant la qualitat de les imatges. Quan el tingui enllestit del tot, substituiré aquest i en faré, un cop tingui el permís de tots els artistes, un “yutub”.

Una abraçada.


Francesc: Moltíssimes gràcies pel teu entusiasme, calcat al de la resta d'artistes gràcies als quals he pogut confegir aquest vídeo i que m'han escrit. De debò et dic que ja no tinc més paraules d'agraïment envers vosaltres, a qui tant admiro per la persistència i per l'esperit de superació a l'hora de poder transmetre'ns el vostre Art, que ens deixeu compartir en els vostres excel·lents blocs, i com que això que dic poden semblar educats afalacs, cosa que, t'ho ben asseguro, no ho són, utilitzaré una expressió que si bé pot semblar un pèl grollera, resumeix el que penso de tots vosaltres: Sou collonuts!

Una abraçada.


Colbran: Sempre és un motiu de satisfacció tenir-te entre els comentaristes, ja que, a més a més, sempre, també, aportes valuoses informacions amb les quals em provoques que el cuquet de la curiositat per descobrir o conèixer més a fons autors i intèrprets es desperti.

Quan vaig escriure a en Joaquim, ja li vaig dir que, dels intèrprets d'aquest tercet, no coneixia la Nan Merriman, i si bé de la “cap negre” (ja tenim “la negra” i la “cap negre”, eh?) he escoltat força coses, d'en Bruscantini (ja saps que l'afició per l'òpera em ve de no fa gaires anys) em va sobtar molt l'”Udite, oh rustici” que vaig escoltar a “yutub” un dia que em va agafar per escoltar diverses versions d'aquesta ària que, ara que no ens sent el “bbagnerià de Sant Andreu”, m'encanta, de la mateixa manera que m'encanta TOOOT “L'elissir d'amore”, i em va sobtar per la profunditat de la veu, per la claríssima dicció, però sobretot per la personalíssima interpretació, tan acurada i realista fins al punt que hi ha moments en què provoca la sensació de semblar que deixa de cantar per matisar fins l'extrem el que està interpretant.

No li conec el seu “Barbiere...”, però no dubtis que ho tindré en compte.

No cal que et digui que celebro, també, que t'hagi agradat aquest post fins al punt de titllar-lo d'exquisit, un adjectiu que, escrit per tu, m'omple de satisfacció.

Una abraçada.

José Luis ha dit...

Eres un cuentista tan bueno y agradable que, recordando bien el argumento, he querido leer tu resumen y he hecho bien... Comparto tu opinión respecto a la densidad de ideas musicales de esta ópera, incluyendo el "Vorrei dir" una de esas perlas, como el "L'ho perduto" de las Bodas de Fígaro, que Mozart dilapida fundiendo en unos pocos segundos unas melodias maravillosas: Cómo son los genios, verdad?

Assumpta ha dit...

Jajaja sí que sóc tossuda, sí, o incorregible, tant hi fa... però quan em poso ferma en una cosa és perquè ho tinc claríssim i de veritat que és un plaer entrar aquí i aprendre coses :-))

Doncs espero a veure aquesta nova versió amb un so més potent perquè segur que serà magnífica :-))

Assur ha dit...

José Luis:
M'has espantat -només durant dècimes de segon, però ja saps com corren les idees pels cervells- quan he llegit que em deies que era un bon contista, però he vist de seguida que no anava bé, pel que t'agraeixo la bona consideració amb què em tens.

És difícil, pels qui ens agrada tant la música, no compartir el plaer de gaudir amb Mozart, i aquí, al Così..., de música, el noi de Salzburg en va deixar anar un futral!, tant és així que -i t'ho dic de debò-, a vegades em fa l'efecte com si tantes i tantes beles melodies li fessin nosa al cervell i hagués de desempallegar-se'n: Tenia pressa, i no volia que cap d'elles se n'anés per sempre més amb ell.

Efectivament, José Luis, és el que tenen els genis.

Una abraçada.


Ai, Assumpta!... No pots imaginar-te la gràcia -i la il·lusió- que em fan els teus comentaris. Com diríem en castellà, tu “erre que erre” (m'encanta aquesta expressió), però jo, molt feliç de sentir-te com a amiga.

Pel que fa al vídeo, ja veuràs, quan el tingui enllestit, quin goig d'imatges i de so.

Una abraçada.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL