ESTIMAR TOT AIXÒ DEL MEU PAÍS

12 de juliol de 2010

Per celebrar l'èxit d'assistència massiva a la manifestació d'ahir, m'ha semblat adient fer-ho amb uns versos de Josep Maria de Sagarra, concretament els de les darreres estrofes del Cant Sisè de El Comte Arnau.

En aquests versos, el poeta ens presenta un comte Arnau moribund que s'adona, quan ja és a les portes de la mort que, malgrat haver estat amo i senyor d'unes terres que creia conèixer pam a pam, mai s'havia aturat a contemplar-ne la bellesa que li oferia el corrent d'un senzill rierol o l'incipient brotar d'un pi novell...

Fotografia: Josep Colet, del blog El cafè de nit.

Em fa com l'efecte que nosaltres estàvem tranquil·lets perquè també ens pensàvem que ho teníem tot, com a mínim, bastant ben apamat... Sí, d'acord: érem -i continuem sent- conscients que hi ha una terrible crisi econòmica i, conseqüentment, un alarmant atur, i que ens indignem sobremanera quan ens assabantem d'un nou cas de corrupció, i  que si la immigració, i que si...

... Però tenim un País on hi viu gent que no s'adona -o no vol adonar-se- del bé cultural que li han llegat les generacions passades que el van habitar, un llegat cultural on hi figura, en un dels preferentíssims primers llocs, una llengua que ens és PRÒPIA, una llengua que, no obstant haver estat sistemàticament prohibida d'usar de forma oficial des d'aquell fatídic Decreto de Nueva Planta, la gent ha servat, fins i tot m'atreviria a afirmar que de forma instintiva, generació rere generació, però una llengua que encara ara i avui cal defensar amb ungles i dents perquè sabem que a cada petita revifalla que ha anat fent, hi ha hagut qui s'ha entestat en vexar-la i a posar-li tota mena d'entrebancs en nom d'uns cínics postulats “universalistes”.

El comte Arnau, moribund, s'adona, ja tard, de no haver estimat ni respectat la terra per on havia fet i desfet a la mida del seu gust... Ahir, milers i milers de ciutadans de totes les edats i condicions socials van sortir al carrer per fer saber que ells encara són ben vius, i que estimen, senten, respecten -i exigeixen el respecte que es mereix- la terra i tot el llegat cultural que han rebut, una terra on alguns es creuen tenir encara el pretensiós dret de poder fer i de desfer a la mida del seu gust.



No seria jo mateix si no m'enrotllés una mica més i no fugís, a la vegada, d'estudi afegint que les dues darreres estrofes d'aquest fragment res tenen a veure en relació amb la temàtica del post, ja que en els setze versos que les conformen es descriu la mort del comte Arnau, però no m'he pogut estar de transcriure-les i, per tant, també de llegir-les en veu alta perquè qui no les conegui pugui copsar la força realista del moment descrit amb el to poètic amb què Josep Maria de Sagarra era capaç de bastir els seus poemes.

He sentit a dir moltes vegades que Sagarra fou, més que no pas un poeta, un gran versaire... Doncs, per mi, que visquin els grans versaires capaços d'escriure versos com aquests setze amb què s'acaba el Cant Sisè de El Comte Arnau!







Després del gran desvari s'asserena,
i sembla com que el pit se li ha refet,
i les paraules lentament destrena
sense bellugar-se, amb el respirar quiet.

—Obriu-me el finestral, que fa un bon dia,
deixeu que em toqui una miqueta el sol,
veig l'aglevat, i veig la rodalia
i algun ocell menut que trenca el vol.
Del llit estant, veig la riera gerda
i aquell matoll que brota, i el camí
amb tot el fistonet de mata verda,
veig allò tan callat que es mou per mi.
Ara penso unes coses que en ma vida
estic segur que jo no he pensat mai,
tot això d'ací baix sento que em crida,
ara que em moro no li ve d'un ai.

Jo he anat sempre, pel mig o per les vores,
damunt dels lliris o damunt dels fems,
el meu cavall m'ha pres totes les hores
i per mirar-me el món no he tingut temps.
No he judicat si aquesta alzina és bella,
o bé si el faig tenia un verd més clar;
mai m'he aturat a contemplar una estrella
ni he tingut una flor dins de la mà.
Però ara que el repòs, si us plau per força,
em té aturat i em té lligat al llit,
i el vímet del voler me'l sento tòrcer,
s'endolceix el vinagre del despit.
I l'ull que a penes veu, s'obre i s'atura
amb un desig terrible de mirar
tot el color, la gràcia i la figura
d'aquest país que em fan abandonar.
I això que esguardo airosament m'estreva,
ara que em priven d'arriscar-hi el peu,
i me n'adono que la terra meva
és tan ben feta de pertot arreu!
No em dolen els punyals ni els trets de fona,
ni la sang ni els deliris ni el basqueig,
em dol no haver sabut passar una estona
reposant amb la pau d'això que veig.
Si m'ha atret una dona vora un marge,
no he anat amb perles ni ramets de flors,
no he mirat si era fai o si era sarja,
he anat sense pensar, de dret al cos.
I mai m'he dit: que és clara aquesta estona,
el marge verd, la gleva de rovell,
i la pinta i els dits d'una minyona
que es pentina la mata del cabell.
I més endins un terrassà amb l'arada,
i allà un pinet que encara és un reboll,
i al cel una oreneta espitregada,
i tot plegat sentida de fonoll.
Si hagués pensat així, si aquestes coses
s'haguessin fos a dintre del meu greix,
m'hauria dit: Ets boig com les aloses
i m'hauria rigut de mi mateix.
I ara el meu desmenjar em sembla mentida,
i avui que fa aquest cel i fa tan bo,
comprenc que no he tret suc d'aquesta vida
perquè no he sabut veure tot això.
Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tresqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!...
És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!...

I aquí va parar en sec, i es desmaiava,
que havia fet, parlant, un gran esforç;
pels dintres de la cambra s'olorava
un gemec de cançó d'enterramorts.
I va entrar tot de ple dins l'agonia,
el cor s'anà aturant poc a poquet,
la llengua s'encallava i no es movia,
el rostre groc i tremolant de fred.
I després es sentí aquella ranera,
i aquell esparpillar-se de l'ull tort...
tot allò que s'espera i no s'espera,
i el riure sense llavis de la mort...

Ran de finestra un roquerol xisclava,
quan varen cloure els ull al comte Arnau,
i el cel era d'un blau que esgarrifava,
d'un blau que feia angúnia de tan blau.
                                             Josep. M. de Sagarra
                       El comte Arnau (fragment final del Cant Sisè).

19 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Gràcies Assur!! És preciós!!

Assur ha dit...

Oi que sí, Sara Maria?... Aquest "llarg poema", tal i com el defineix en el pròleg el mateix Sagarra és com una novel·la on hi ha un fil conductor però, a la vegada, et trobes amb infinitat de relats i de descripcions de tota mena, paral·leles, que a mi me'l fan apassionant.

MaryLou ha dit...

No surt el comentari que t'he deixat abans!!
La poesia és molt maca!
Per la resta, tens tota la raó, no ens adonem que hem de preservar un llegat preciós, la nostra llengua i la nostra història!!!
Petonets

Joaquim ha dit...

Quan vaig acabar la meva col·laboració a la manifestació del dissabte, feta en silenci i en solitari i això que no m'ho vaig prendre com una penitència, no et creguis, però és molt avorrit manifestar-se sol, tot i que em vaig dedicar a observar i escoltar tot el que m'arribava i creu-me que ni ha per fer un post, vaig pensar molt seriosament que allò era imparable, que després de tants i tants impediments al llarg de la història, aquest cop tampoc podrien i per si això no fos poc, ara crec fermament que el TC i prèviament el recurs del PP, han ajudat molt per tal de que això sigui així, ni ells ni nosaltres sabem l'abast real d'aquest enèsim menyspreu.

Sagarra és, com ho podien ser molts d'altres, però ja saps com m'agrada compartir amb tu aquest delit per aquest versaira, un claríssim exemple de la força de la nostra cultura i dels seus artistes i escriptors, la força d'una Nació i això és tan evident que ho temen. Els fa més por la força de la cultura i la llengua propia, que cap altre cosa, ja que saben que aquests son arguments eterns.
L'allau pacífic que surt en una tarda impossible d'un dissabte de juliol a festejar amb orgull el que som, n'és l'evidència i és tan maco això!
Què dic maco!, és preciós i emotiu, intens i passional, arrauxat i sentit, meditat i patit.
Tot i ser una part tan petita d'aquella gernació, em vaig sentir més viu que mai.
Noi, com escrivia en Sagarra! i com sabia arribar fàcilment al cor, oi?

pilar ha dit...

querido Enric, hace un par meses compré en Bcn y bajo tus auspicios, "El Comte Arnau" del Josp M. de Sagarra, es una joya, confieso que tengo alguna dificultad con alguna palabra, pero es éste cuento del "Comte" un canto, y me pasa que suena tan bonito que ya me está bien...

te mando un abrazo y también a la Ana María

josep ha dit...

Enric,

Quina força i passió te la poesia de Maragall.
I quina força i passió és va poder veure, sentir, respirar i compartir. Veure com centenars de milers de persones de totes les edats aguantaven hores, estoicament, i sota un sol de justícia omplien a vesar els carrers del cap i casal. Això, encara que no ho admetin, els fa mal i por, molta por.

Una abraçada

Francesc ha dit...

Em faig vergonya en confessar que no el coneixia, el poema. M'ha semblat preciós. Com el post. Això que, moltes vegades, estem cofois del que "aparentment" tenim i que no són més que les engrunes del que ens pertoca, és mol cert. A València encara ho tenim més pelut, ai las!!! La manifestació va ser tot un èxit. Emocionant veure-la per la tele (malgrat els comentaris d'alguns dels xics de TV3). I ara què? Què en faran els "nostres" polítics? Fa molta ràbia que, per defensar el que es teu, et diguen extremista i/o insolidari. Cal resistir, però. No ens donaran res del que és nostre si no ho exigim. Salutacions

Assumpta ha dit...

Enric, moltes vegades entro al teu blog quan ja fa dies que has posat el post, però és que ho faig expressament, perquè busco tenir una estona per llegir-lo tranquil·la... perquè sempre val molt la pena!! Magnífic!! :-))

És la teva veu? Si és així, permet-me que et digui que tens una veu maquíssima :-)

xisca ha dit...

Preciós el poema , Enric. M'agrada molt la poesia de Sagarra . La foto també és molt maca . T'ha quedat un post magnífic.

En quan a l'elecció del Comte Arnau , trob que l'has encertada de ple. Aquest personatge alhora mític o històric , mai sabrem si és un personatge fruit de la imaginació d'un poble o si de veritat és un pesonatge històric, idò el que deia , aquest personatge també era conegut a Mallorca a on arribà la cancó que explica la llegenda de la seva penitència , cavalcant damunt d'un cavall negre treient focs pels queixals. A Mallorca se'l confon amb un conte que sí existí " El comte Mal" , segon comte de Formiguera , que volgué perpetuar el món feudal i els seus privilegis damunt els seus dominis ( Santa Margalida, Alcúdia......) i que finalment no fos així ja que el resultat dels litigis foren a favor del poble. Encara ara , perduren també la llegenda d'aquest senyor ( que tothom confon amb el Comte Arnau vingut de Catalunya) del Puig de Galatzo , cavalca damunt d'un cavall verd per a pagar totes la sang que va vessar ( tortures i ejecucions a a S'Argolla o la Font debades) .

També a les illes aquest personatge és present a moltes obres literàries. Com per exemple :

" El comte Mal , poema en dotze cants" de Guillem Colom i Ferrà.

Com veus amb aquest personatge també es veu com encara perduren els trets que ens uneixen com a nació comuna.


Demano disculpes per haver-me allargat tant.

Una abraçada

Assur ha dit...

MaryLou: A vegades em sembla mentida comprovar el total desconeixement que moltes persones que són d'aquí, o que han viscut gairebé tota la vida aquí, tenen del lloc on viuen. L'altre dia, a un bar que sempre vaig els dissabtes quan torno de plaça, una senyora malaguenya amb qui he fet coneixença em deia que no havia sentit a dir mai “bacallà esqueixat”!: Té gairebé setanta anys i va venir a Badalona als dotze! A mi em semblava increïble, però m'ho afirmava molt seriosament.

Joaquim: Àpala, nen, com t'has deixat anar!!! No saps la il·lusió que em fa el teu comentari tan apassionat però que res té a veure amb la rauxa, sinó amb la reflexió del dia a dia d'algú que és conscient que hi ha moltíssima feina per fer, que s'ha de ser constant i creure amb fermesa que les coses poden, millor dit: han de millorar... , sempre i quan siguem conscients que nosaltres també hi hem de posar el coll.
Hem d'estimar-nos, respectar i fer-nos respectar el que, com per exemple demostra Sagarra en aquests versos, està fet des d'una profunda estimació, coneixement i respecte, en aquest cas de la llengua de cada dia: Una oreneta “espitregada”!!!; un “fistonet” de verd en un camí!!!; rieres “degotants”!!!... són expressions construïdes sense cap mena de complex per algú que, com Sagarra, en cap moment li va passar pel cap pensar que no tenia una llengua per expressar-se tan digna com qualsevol altra, i permet-me, bon amic, que remarqui qualsevol.

Pilar: Sí; és clar: Entenc perfectament que tinguis problemes amb el llenguatge a l'hora de llegir El comte Arnau, perquè malgrat, com acabo de dir a en Joaquim, que Sagarra utilitza un llenguatge pres del català més col·loquial, molts dels termes i expressions que utilitza van caient cada cop més en desús. Que poques vegades sentiràs a dir, per exemple i tal i com apareixen en aquest fragment, “ja no li ve d'un ai”, o “si us plau per força”!, expressions, ambdues, intraduïbles de forma literal i que, per tant només tenen sentit en català, de la mateixa manera que passa en castellà quan es diu, per posar-ne també dos exemples, “desternillarse de risa” o, tal i com em deia l'altre dia en un comentari el bon amic Titus, “no es moco de pavo”.

Com em deia un amic filòleg, totes les llengües tenen la seva “ànima”, i aquesta rau en les expressions que són del tot intraduïbles literalment a altres llengües, de la mateixa manera que a cap poeta en llengua castellana se li hauria acudit mai descriure una oreneta, com ho fa Sagarra en aquest fragment, amb un sol adjectiu tan encertat en català com ho es “espitregada” per l'equivalent castellà “despechugada”. Tots dos adjectius volen dir exactament el mateix, però no “sonen” de la mateixa manera en una llengua i en l'altra.

De tota manera, però, no saps com celebro que, malgrat les dificultats, em diguis que et sona tan bé.

Assur ha dit...

Josep: Petit lapsus: No és el d'en Maragall aquest Comte Arnau, sinó el d'en Sagarra. :)

Jo no sé si els fa por o no, el que és segur és que, per molt que l'endemà mateix ens inundessin amb les imatges de les multituds enfervorides per la victòria de la selecció espanyola de futbol, de cap de les maneres podran obviar la victòria del civisme demanant RESPECTE, que ja està bé d'utilitzar tot un poble amb finalitats electoralistes (això va pels partits espanyolistes) com d'infravalorar els sentiments d'aquest poble amb finalitats partidistes (i això va per tots els d'aquí). El missatge va ser molt clar, i el resultat, n'estic convençudíssim, no se l'esperava ningú, i em fa l'efecte que ni els mateixos ciutadans.

Ai, Francesc!: Les vegades i vegades que penso en vosaltres, els valencians, per la fortalesa que heu de tenir en el dia a dia! I, en canvi, aquí dalt, sempre tan relaxats i en mans d'uns polítics que no fan altra cosa que partidisme. Fins que, com Sant Tomàs, no hem vist amb els nostres propis ulls que tot el que hem anat guanyant ho podem perdre en un tres i no res, no ho hem cregut. Em sento molt feliç de l'èxit de la manifestació, molt!, però més me'n sentiria amb un dia a dia més conscient per part de tothom, i justament d'aquí em va venir el pensar en aquest cant-lament del comte Arnau moribund, que es va adonar, massa tard, de tot el que havia perdut pensant-se que havia sigut amo i senyor de tot.

Assumpta: Una vegada més, moltíssimes gràcies per llegir-me i per les paraules d'encoratjament que sempre m'adreces. És un gran plaer saber que hi ha lectors, i encara que no suporti aquesta bestiesa tan de moda d'això que en diuen “políticament correcte”, en aquest cas si que ho escriuré, una lectora com tu. Tots tenim la nostra manera d'expressar-nos per escrit, i la meva -ja ho veus fins i tot en els comentaris- és tot al contrari de la concisió. Sé que m'allargo molt a l'hora de voler expressar-me i que hi ha persones que “s'espanten” tot just entren aquí casa i veuen tanta lletra, però... no ho sé fer d'una altra manera, i per això valoro tant els comentaris que m'arriben ja bé sigui a través del blog com de viva veu en el cas d'amics del meu entorn.

I sí: la lectura en veu alta de tots els poemes dels que he parlat al blog la faig jo mateix. Gràcies a la meva feina, he tingut experiències d'haver de llegir en veu alta per als cecs, i tot i ser conscient, en aquest cas, de no arribar ni a la sola de la sabata (i no és falsa modèstia) del malaguanyat Pau Garsaball o d'en Lluís Soler (per posar dos exemples d'esplèndids lectors de El comte Arnau) procuro fer-ho tan bé com puc.

Assur ha dit...

Xisca: Acabo de veure ara mateix el teu comentari. Aquesta tarda te'l contestaré sens falta, perquè val la pena tot el que m'expliques i ara he de marxar.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Josepb. -Menja de bacallà-

Enric; -Ca l'Assur- No ho sé si t'en recordes Enric, que sempre que intentaves llegir el comte Arnau, no podies passar del segon cant, doncs o bé et possaves a plorar, o bé t'esgarrifaves de sentir aquets versos tant meravellosos d'escoltar...
Esgarrifa veure tot un poble al carrer, no?
Meravellós Enric¡¡.
Josepb. -Menja de bacallà-

Assur ha dit...

Xisca: Interessantíssima l'aportació que fas mitjançant aquest comentari i que m'ha servit, tafaner de mena com sóc, per conèixer no solament la figura i el context històric del comte Mal que cites, sinó també la figura literària, i també el context històric, del solleric Guillem Colom, humanista, assagista, poeta, dramaturg, traductor..., i un fidel defensor de la llengua catalana a Mallorca.

En aquest post, on precisament es parla de l'amor manifestat envers la nostra llengua en moments difícils en què calia defensar-la (em refereixo, ara, a l'època de ple establiment del franquisme) ha sortit a col·lació i gràcies a la figura del comte Arnau, Guillem Colom, un dels molts intel·lectuals que van donar exemple de dignitat mantenint, a la clandestinitat de la casa on vivia a Palma, la minsa flama de l'ambient literari en català a les Illes mitjançant l'organització de tertúlies literàries.

Tens tota la raó quan dius que amb els personatges del comte Arnau i el comte de Mal també es veu com encara perduren els trets que ens uneixen com a nació comuna, i la defensa -i coneixença!- d'aquests trets comuns (em refereixo també amb els del País Valencià) hauria de ser una constant a tenir sempre en compte en les nostres reivindicacions com a poble.

Moltíssimes gràcies, Xisca, per la valuosa aportació, i no pateixis mai, i ni molt menys demanis perdó, per pensar que els teus comentaris són massa llargs!


Josepb: Per mi (sempre parlo per mi) hi ha obres literàries que, fent un símil gastronòmic, s'han de paladejar a poc a poquet, sense presses, valorant, com en un bon àpat es valora també el maridatge dels vins, no solament la trama, que en el cas gastronòmic seria el menú en sí, sinó també tots els elements i els complements amb què l'autor ha sabut confegir-la.

En un bon àpat ningú es planteja, mentre assaboreix el primer plat, què hi haurà de postres, i a mi em passava, com molt bé recordes, que no podia -ni volia- avançar perquè m'era ben bé igual què passaria després: Només volia gaudir amb com l'autor m'explicava què estava passant a mida que el llegia..., i el rellegia.

Aquest és el gran plaer que només es troba en les bones lectures.

xisca ha dit...

Moltes gràcies Enric per les teves paraules, estic contenta que t'hagi descobert aquesta gran figura literària i que per a mi no prou valorada de Guillem Colom i Ferrà i també la versió mallorquina del Comte Arnau amb la figura del Comte Mal, una figura que avui en dia encara és coneguda , cada vegada menys , també ho hem de dir. Si qualque dia tornes a Palma has d'anar a veure la casa de Can Formiguera , vora la Seu , al carrer Portella . Té un dels balcons més espectaculars de totes les cases senyorials del casc antic . Era la casa d'aquest Comte Mal i si a més qualque dia tens l'oportunitat has de visitar la possessió de Galatzó , això és més difícil . Noltros quan fa neu a la Serra de Tramuntana quasi sempre frissam d'anar a Galatzo , perquè és a on la neu més es conserva i també té moltes cases de neu .

Na Maria de la Pau Janer , té un llibre que parla de la relació del Comte Mal de Mallorca i el Comte Arnau de Catalunya.

Gràcies per a reinvidicar la figura de Guillem Colom , un desconegut gairebé a Mallorca encara que hi ha una part del poema dedicat al Comte Mal que és molt conegut pel poble d'Alaró , ja que fa esment a la resistència dels alaroners Cabrit i Bassa ( germans) al Castell d'Alaró , últim reducte de resistència del regne de Mallorca de Jaume II.

Aqui te'ls poso :


Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, fa referència a l'episodi de la resistència i mort de G. Cabrit i G. Bassa, l'any 1285, defensant el castell d'Alaró:


Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaume
A Mallorca, -i perdonau-me-
anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...

-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-
Guillem Colom i Ferrà

Jo crec que units sempre serem més forts, no?

Una aferrada pel coll

xisca ha dit...

Enric , moltes gràcies per les teves paraules . Estic contenta que hagis descobert la figura literària de Guillem Colom , no valorat com cal crec jo, i també de la versió mallorquina del Comte Arnau de Catalunya amb el Comte Mal, una llegenda encara coneguda a Mallorca , encara que cada vegada més .

Si qualque dia tornes a Palma has d'anar a veure Can Formiguera , al carrer de la Portella , vora la Seu. És un casal amb un balcó impressionant ,casa del nostre Comte Mal. I si pots anar a veure la Possessió de Galatzó , és preciosa , encara que aixo crec que, és més difícil. Noltros quan neva a la Serra de Tramuntana frissam d'anar al Puig de Galatzó ,ja que allà la neu es conserva molt bé i és una muntanya preciosa.

Et poso un dels fragments del poema de Guillem Colom del Comte Mal , que és un dels més coneguts, al poble d'Alaró ja que fa referència a la resistència que vàren fer els germans alaroners des del Castell d'Alaró , últim reducte del regne de Jaume II .


Un fragment del poema El Comte Mal, de Guillem Colom i Ferrà, fa referència a l'episodi de la resistència i mort de G. Cabrit i G. Bassa, l'any 1285, defensant el castell d'Alaró:


Quan la lluita es fa més forta,
truca un missatger a la porta:
-Castellans, lliurau de pressa les claus del castell rebel
o de grat deixau-vos prendre:
el fort que car es deixi vendre
serà en sec fet pols i cendra,
insepults els qui el defensin i menjats pels corbs del cel.

-I, ¿qui amb tal ordre us envia?
Cabrit irat responia-
-Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu.
-No coneixem al reialme
altre rei que el rei En Jaume
A Mallorca, -i perdonau-me-
anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu...

-Llamp del cel!, que és gran vilesa
sofrir més vostra escomesa!
¿Qui gosa amb tals paraules insultar el rei d'Aragó?
-crida Anfós als de la plaça.-
-Dos lleials: Cabrit i Bassa.
-¿Cabrit, dieu? Bona caça!
Doncs, com cabrits jur rostir-vos per escarment del traidor!-
Guillem Colom i Ferrà

Assumpta ha dit...

Jo tampoc sé escriure "curt" :-))
La concisió no es troba entre les meves virtuts jajaja...

Ara bé, si els posts són llargs però interessants i ben documentats -com els teus-, doncs val la pena trobar el moment amb més temps per llegir-los bé ;-))

Assur ha dit...

Xisca: Ja l'has feta bona, ja!: Ahir em vaig passar mig matí “descobrint” el Galatzó (impressionant el paisatge i preciosa la llegenda dels tres senyors medievals asseguts al voltant d'una taula de pedra al cim i cadascun dins la seva propietat!), Can Formiguera...

Mira quin article més interessant vaig trobar aqui, en aquest enllaç.

Aquest fragment de El comte de Mal ja l'havia llegit l'altre dia quan buscava informació sobre en Guillem Colom, i em va fer molta gràcia el deliciós joc que el poeta fa amb els cognoms d'Anfós i de Cabrit.

Moltíssimes gràcies, de nou, per tota la informació.

Assumpta: Al final, ja ho veuràs, ja, ho aconseguiràs, de fer-me posar vermell!

Una abraçada i, per favor, no canviïs mai!

xisca ha dit...

Idò a Alaró diuen que en Guillem Colom només narra el que realment va passar , les cròniques asseguren que així va ser el parlament entre ells i així va ser el que va passar , quan n'Anfós logrà el castell d'Alaró , Cabrit i Bassa van ser rostits a la plaça d'Alaró com a Sant Llorenç. Aquest fet encara ara , avui en dia es commemora al poble d'Alaró .

Molt interessant aquest article que has trobat , no l'havia llegit.

Fins aviat

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL