POMPEU FABRA

2010-08-09T05:17:00.008+02:00

Jo tenia 16 anys i feia molt poc que havia deixat de treballar del que abans en deien de meritori al despatx d'una petita botiga on venien betes i fils a l'engròs i que hi havia a la Ronda de Sant Pere, de Barcelona, vora la Plaça d'Urquinaona, per anar a fer d'auxiliar administratiu (cobrant gairebé el doble!) a una important empresa de formatges que tenia la seu administrativa a la mateixa Ronda, però per la banda de l'Arc de Triomf.

Agafava el tren quatre vegades cada dia per anar i tornar des de Badalona a la feina, i recordo perfectament que, un migdia, quan anava a casa a dinar, vaig veure a una paret de l'estació, enganxat una mica pengim-penjam, un petit cartell on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia a l'infinit.

M'hi vaig acostar i vaig poder llegir que al peu de la fotografia hi deia: POMPEU FABRA (1868-1968), i em vaig quedar una mica intrigat per saber qui era aquell home, el nom de pila del qual no havia sentit a dir mai que ningú se'n digués.

Aquells petits cartells anaven apareixent i desapareixent de seguida dels llocs on els enganxaven, i va ser un dia que, anant pel carrer amb un amic més gran que jo i que estudiava a la universitat, vam passar casualment pel davant d'un d'aquells cartells i li vaig preguntar si sabia qui era aquell home.

L'amic em va explicar que Pompeu Fabra era la persona que, després d'haver estat durant segles una llengua pràcticament només parlada però no escrita, havia aconseguit que el català fos una llengua que tingués unes normes i un diccionari. En aquell moment em vaig donar plenament per satisfet amb aquella mica d'explicacions.

Coberta de la primera edició (1932)

Va ser més endavant, quan vaig decidir tornar a reprendre, de nit, els estudis de batxillerat que havia hagut de deixar per tal de poder ajudar la malmesa economia familiar -a més a més, la feina d'administratiu no m'agradava gens ni mica-, que vaig anar sent conscient que parlava una llengua que sabia llegir amb dificultats, però que no sabia escriure, i va ser més endavant, també, quan vaig anar sent conscient de la importància cabdal d'aquell personatge.

Les vegades i vegades que hi he pensat, en aquell dia!, perquè a mida que m'anava assabentant del que ens havien amagat tota aquella colla que presumien de ser, no una, sinó LA reserva espiritual d'Occident, m'indignava més i més el fet que durant anys i panys el nom i la imatge de Pompeu Fabra fossin pràcticament uns desconeguts a casa nostra:

Sabíem de les gestes del Gran Capitán; de les llàgrimes de Boabdil quan va perdre Granada; de l'elevat grau de misticisme de Santa Teresa; del cèlebre retorn (“Como decíamos ayer...”) de Fray Luis de Léon i d'Unamuno a la Universitat de Salamanca..., però a l'escola no ens havien parlat mai de Pompeu Fabra, l'homenot que, segons va deixar escrit Josep Pla, és

“[...] el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.”

Josep Pla, dins de la sèrie Homenots.

L'altre dia, vaig veure que a Cançons en català i més, el magnífic blog que l'incansable i entusiasta badaloní, però afincat a Mollet del Vallès, Toni Serra té dedicat bàsicament a recuperar la discografia de cantants i grups dels inicis de les gravacions en català, hi havia un disc que jo ni sabia que existís, es tracta del disc Homenatge a Pompeu Fabra, on hi ha gravada la seva veu:

El vaig baixar de seguida per poder escoltar-lo i, sentint-lo parlar, em vaig emocionar -molt, moltíssim, de debò!- i, un cop més, em va tornar a la memòria el migdia que a l'estació de Badalona em va cridar l'atenció aquell petit cartell enganxat una mica pengim-penjam on s'hi veia el retrat, mig de perfil, d'un home amb posat distingit que, aguantant una pipa amb la mà dreta, dirigia, amb cara bonhomiosa, un esguard, segur i tendre alhora, vers un punt elevat que semblava que es perdia en l'infinit....

* * *

Divendres passat, per tornar de la feina vaig provar com m'aniria si ho fes amb el Metro i no amb el tren, perquè la línia 2 del Metro ja arriba, des del mes passat, molt a la vora de casa.... Doncs bé, quan vaig baixar, no em vaig poder -ni voler, val a dir-ho- estar d'emocionar-me quan vaig veure arreu de l'estació el nom de Pompeu Fabra, ja que és aquest el nom que Badalona, la ciutat on el Mestre va viure durant més de vint anys, va decidir posar a aquesta nova estació, així com a la gran plaça on hi està ubicada, a proposta feta pels signants del Manifest per una Badalona fabriana.

Als badalonins ens omple de satisfacció que Fabra fes entrar al seu Diccionari dos mots que només fem servir nosaltres: badiu (pati interior d'una casa) i micaco (nespre). Sempre m'ha fet l'efecte que, amb aquestes dues entrades al Diccionari, aquell home de posat seriós ens fa l'ullet.

Tot un honor per a nosaltres, Mestre, haver-lo tingut de conciutadà.

Ca l'Assur

POMPEU FABRA