POUR ME RAPPROCHER DE MARIE

15 d’abril del 2010

Ahir vaig veure que el Liceu havia afegit al canal que hi té a You Tube un video de l'òpera La fille du régiment, de Gaetano Donizetti. Es tracta d'un fragment gravat en una de les funcions que amb tant d'èxit es van representar fa pocs dies al teatre d'ópera de la Rambla de Barcelona, ópera que va ser protagonitzada per la soprano italiana Patrizia Ciofi i pel tenor peruà Juan Diego Flórez.

Juan Diego Flórez

És bastant normal que el fragment que ha triat el Liceu sigui el que sens dubte és el més conegut i, per a molts, el més esperat de tota l'obra: l'ària Ah!, mes amis!, ja que en aquesta ària el tenor s'ha d'enfrontar amb nou dos de pit, i a fe que en són ben pocs els tenors que s'hi puguin encarar, i encara menys els que ho puguin fer amb l'aparent facilitat amb què ho ve demostrant des de fa temps, i aquests dies al Liceu no va ser una excepció, Juan Diego Flórez.

Si no coneixeu aquesta ària o, els que sí la coneixeu, us ve de gust tornar-la a escoltar en una d'aquelles memorables funcions del Liceu, cliqueu aquí. La imatge i el so d'aquests You Tube del Liceu són prou bons.

Ara bé, en aquesta mateixa ópera hi ha també una ària que canta, gairebé al final, el tenor -Pour me rapprocher de Marie- i que a mi em té el cor robat ja que m'emociona fins al punt que sempre em fa saltar la llagrimeta, o sigui que ja us podeu imaginar com va anar el dia que la vaig sentir cantar en directe.

Pels qui no coneixeu l'argument d'aquesta ópera us en faig cinc cèntims:

Marie és una jove cantinera de la tropa de l'exèrcit francès que, en l'època napoleònica, envaeix el TirolTonio, un xicot tirolès, s'ha enamorat de Marie i per poder estar amb ella s'ha fet soldat de l'exèrcit enemic, però entra en l'acció una marquesa, la qual esbrina que Marie és parenta seva (al final resulta que és la seva filla). La marquesa reclama endur-se Marie al seu castell per poder-la "educar" segons els costums de la noblesa i casar-la amb un duc. El mateix dia de la boda, però, l'exèrcit francès, ja comandat per Tonio, ocupa el castell  per evitar aquest casament, i és aleshores quan Tonio, dirigint-se a la marquesa, li explica els seus sentiments envers Marie amb aquesta ària que us deixo aquí traduïda o, millor dit, versionada:


Per poder apropar-me a Marie,
vaig allistar-me com a humil soldat.
Per ella, arriscant-me la vida,
em deia en els combats:
“Ben cert és que la celsitud embriaga,
ja que aquest àngel m'ha ben encisat.”

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

Tremolós em dirigeixo a vos, senyora,
per reclamar-vos el meu únic bé.
Si he sabut llegir bé en la seva ànima,
la felicitat que jo sento és la d'ella també,
I quan l'esperança del meu cor sigui lliure
la seva veu us farà capitular.

Em caldria deixar de viure
si hagués de deixar d'estimar.

(Al final, la Marie i en Tonio es casen, està clar.)

Al contrari del que passa amb l'ària de què parlàvem tot just començar, és a dir, la que es coneix amb el nom de Ah, mes amis!, i en la qual, com dèiem, el tenor ha hagut de deixar anar 9 dos, pot semblar que, quan arriba el moment, cantar aquesta altra ària és com bufar i fer ampolles..., però no, no és així; ni molt menys!, ja que a Pour me rapprocher de Marie l'espectacularitat, per anomenar-ho d'alguna manera, rau en una interpretació que arriba després d'uns moments hilarants en el divertit transcurs de l'ópera, i per a la qual Tonio, el personatge que interpreta el tenor, ha de canviar de manera dràstica de xip, ja que ha de saber expressar davant la marquesa els seus sentiments envers Marie, i ho ha de fer amb una gran contenció però, alhora, gens exenta de la ferma seguretat que ha de demostrar algú que sap que el que reclama és just: Ell es deleix per l'amor de Marie, i Marie, per l'amor d'ell. No poden obligar la noia a casar-se amb algú a qui no estima.

Tonio, doncs, ens ha d'entendrir mentre va manifestant tot el que sent per Marie, i ens ha de fer esgarrifar de dalt a baix quan, gairebé al final de l'ària (minut 3:40), un sobtat agut, com el clam sorgit d'una ànima propera a la desesperació, irromp de la seva gola, i ens ha de fer sentir que l'emoció fins i tot pot arribar a amarar-nos els ulls quan sentim que aquell clam acaba, amb l'ària, transformat en una angoixosa súplica.

Juan Diego Flórez, magistral com sempre i amb una seguretat que el públic percep des que entona la primera nota, broda aquesta ària, que podeu sentir i veure-li interpretar a Viena, en la mateixa producció que es va posar en escena, fins pa pocs dies, al Gran Teatre del Liceu, de Barcelona.

Us animo, als qui no coneixeu aquesta preciosa ària, a escoltar-la (són solament quatre minuts i mig!) i a copsar-hi tota la tendresa i la forta càrrega de sentiment amb què Gaetano Donizetti va saber ornamentar aquest moment amb un delicat i invisible vestit anomenat música. I als qui ja la coneixeu, em fa l'efecte que poca cosa més es pot afegir al que s'ha dit, oi?, però potser, si heu arribat a llegir fins aquí, us abellirà tornar a gaudir-la una altra vegada.

I ja, per acabar, i com que m'imagino que la Glòria d'El Cafè de Nit, apassionada fan de Juan Diego Flórez, va gaudir com jo, al Liceu, d'aquesta ària -i de tota l'ópera, val a dir-, és a ella a qui em fa il·lusió dedicar-li aquest post.


9 comentaris:

paco ha dit...

estimat enric, estoy contigo respecto a JDF, por hoy y espero que por mucho tiempo és y sea el mejor tenor ligero del mundo, sé de la magnificencia de su voz y su generosidad con los bises, a la vez de que también sé de su humildad cómo persona, tan sólamente nó estoy de acuerdo con él por una sóla cosa, los bises y más con árias tan sumamente duras y difíciles, puede que algún dia su benevolencia con los bises le pase una factura que nó deseo, y si me permites pués no lo puedo remediar puesto que és paisano mio, el tenor del segundo cash, sé por josep y otros blogueros que, supo estar a una altura notable....afectuosamente paco

Glòria ha dit...

Acabo de fer allò que "no s'ha de fer", i és entrar a internet des de la feina, però ara que no em "veu" ningú, he llegit aquest post, això sí, amb l'ordinador en silenci, per ser més discreta, per tant, esperaré a anar a casa per tornar a escoltar aquesta ària tant magnífica.

A mi també m'agrada cada dia més. Jo vaig descobrir Ah, mes amis!, amb el Rockwell Blake, en una gala que van organitzar quan es va cremar el Liceu, i em va impactar, però ara trobo que se sent tant i tant que, sense infravalorar-la, eh?, ja no em fa el mateix efecte, en canvi, pour me rapprocher de Marie m'emociona de veritat, i cantada amb el gust i la sensibilitat del Juan Diego Flórez, què t'haig de dir?.

Tot i que, tal com diu el Paco més amunt, l'Antonio Gandia va fer un paper excel·lent de veritat.

Moltes gràcies Enric!.

maac ha dit...

A mí me encanta "Convien partir"/"Il faut partir", casi que la prefiero en italiano, pero como no la puede cantar Flórez -al menos no suele hacerlo- encuentro que "Pour me raprocher de Marie" -menos circense pero no es menos bella que "Ah! mes amis!"- está muy bien elegida.

Titus ha dit...

A mi també m'agrada més "pour me raprocher" que "Ah! mes amis!", serà per saturació d'aquesta última. Però de tota l'obra també em quede amb "il faut partir".

Joaquim ha dit...

Com ja he manifestat en diverses ocasions aquesta sarsuela gavatxa per a mi té dos moments magnètics, i tots dos s'han esmentat en aquest, no per inesperat, menys atractiu post.
Efectivament, el "Pour me rapprocher..." i el "Il faut partir", son dos autèntiques perles en mig d'una obreta que quan es representa i es canta com en l'última edició liceista, esdevé obrasa.
Pel que fa al magnífic Gandia, em va entusiasmar en aquest fragment, ja que va estar esplèndid, però jo diria que queda una mica per sota i és que Flórez està una mica més, que magnífic. És el que té ser florejat.

Assur ha dit...

Paco: Tu sempre tan matiner! No afegiria ni trauria ni un sol mot a tot el que dius en aquest comentari, malgrat que també t'he de dir que aquest Flórez fa la sensació que, per molts “bisos” que faci, té emmagatzemada una tan gran quantitat de potència de veu que, de moment, no hi ha cap perill que se li hagi d'acabar en molt de temps (i esperem que sigui aixina).

Jo no vaig veure el segon repartiment, on hi actuava el teu paisà Gandia, però vaig llegir les diferents cròniques que es van publicar als blogs que segueixo i TOTES van coincidir amb grans i sinceres alabances (no perquè sigui d'ací ha de ser forçosament bo) envers aquest jove tenor, a qui tothom li augura un prometedor futur. I que tots els que van dir això haguessin ja vist, abans, l'actuació de Flórez, diu molt a favor de Gandia. Una abraçada.

Glòria: No et preocupis que, pel que fa a mi, i suposo que a tots els bons amics que entren el blog i que han llegit el teu comentari, no direm ni piu que has llegit el “post” a la feina. :)

Rockwell Blake, dius! Buf!!! Quin altre gran belcantista!!! L'actuació de què parles l'he vist al You Tube. Jo recordo que quan el vaig sentir per primer cop em pensava que no podia ser que algú pogués cantar d'aquella manera, i ell va ser un dels que va fer que m'enamorés (en el bon sentit de la paraula) de Rossini... Però estem parlant del present, i tenim la immensa sort d'haver escoltat i vist en directe el que sens dubte passarà a la història com un dels gran tenors del XX i del XXI..., i que per molts anys ens duri!, encara que fa tot l'efecte que és un home molt intel·ligent i no crec que faci malbé la seva excepcional carrera.

Dedicar-te, encantat, aquest “post”, com comprendràs, estava... cantat!

Una abraçada!

Assur ha dit...

maac, Titus i Joaquim:

Quan vaig arribar ahir al vespre a casa i vaig veure que havíeu enviat un comentari cadascú de vosaltres, em va entra un cangueli!!!... “Ai, ai, ai, Assurbanipal -em vaig dir (i és que quan me la temo grossa em deixo estar de diminutius)-: Quina en deus haver dit???...”

Però no; després de llegir els vostres tres comentaris vaig veure que no, que no havia escrit cap “assuriada”.

Bé, havent confessat aquella primera reacció que vaig tenir, us contesto o, més ben dit, m'afegeixo als vostres comentaris (per estricte ordre de recepció):

maac: L'”Il faut partir”, i la resta de l'ópera, vaja!, no l'he escoltada mai en italià, i ni en tenia idea que n'hi hagués una versió en aquesta llengua. Ja miraré, per curiositat, si trobo alguna cosa i, pel que fa a l'ària en si, efectivament, és un altre dels moments culminants -i emocionants- d'aquesta òpera, una òpera que, si he de dir la veritat, sempre li he tingut una mica de mania, i mira que m'arriba a agradar don Gaetano, eh?: “Figlia impura di Bolena!!!... Parli tu di disonore??? Meretrice vil obsceeeena no sé què més i el mio rosoooore!!!” (M'encanta!)... No; et deia que li tenia una mica de mania, però després de veure-la en directe (parlo de “La figlia...”, eh?), amb el magnífic repartiment i l'excel·lent producció amb què es va representar al Liceu fa que me la miri amb uns altres ulls o, també, que l'escolti amb unes altres orelles.

Ah!: Molt bo això que apuntes que “Il faut partir” no acostuma a cantarla en Flórez! :))

Titus: Sí; és el mal que tenen no solament les àries com “Ah, mes amis!”, sinó també d'altres àries (com la celebèrrima “Donna immòbile) :) i d'altres músiques que ens les fan menjar fins i tot amb pa amb tomàquet: acaben empalagant. Tu perquè em fa l'efecte que ets molt més jove que no pas jo (que no cal ser gaire jove per ser més jove que jo) i potser per això no havies sentit l'anunci d'un detergent que es deia Persil i on, amb la música de la preciosa “Marxa nupcial” del “Somni d'una nit d'estiu”, de Mendelsshon, cantaven: “Case su ropa con Persil”, i es va fer tan popular aquest anunci, que molta gent deia: “I quan va entrar la núvia a l'església li van tocar el `Case su ropa con Persil´” (T'ho jure!) :))

De tota manera, i reprenent el fil del que t'estava dient, malgrat això, dins el context de l'òpera, l'ària “Ah, mes amis!” està molt ben col·locada i resulta molt agradable de sentir.

Joaquim: Nen, quina manera d'enrotllar-me, oi?..., i després encara tindré la barra de dir que no vaig participar al teu concurs per no tenir temps d'escoltar les “Santuzzes”!... ;)

Em fa l'efecte que ja s'ha dit tot, però tu ho has acabat de reblar dient que una obreta, amb aquestes perles de què hem parlat i amb una representació com la que se'ns va oferir al Liceu, pot esdevenir una obrassa, i aquestes petites perles, que crec sincerament que són a l'abast de tothom, poden servir perquè molta gent “perdi el respecte” (en el bon sentit de l'expressió) a l'ópera i s'hi interessi ni que sigui una mica.

Una abraçada per tots tres (per estricte ordre de recepció de comentaris, també).

dandini ha dit...

M'agrada moltíssim "Pour me rapprocher de Marie".Crec que la 1ª: "Ah mes amis " serveix per espaterrar al públic i la 2ª per emocionar i fer plorar.Et deixo un enllaç de com ho va cantar Alfredo Kraus al Met l'any 1983 que l'any següent va repetir al Liceu.En ambdós casos el públic enfollía.http://www.youtube.com/watch?v=dg7f6eXGCWU

Assur ha dit...

Benvingut, dandini. A mi, ja ho he dit al post, és una ària que també m'emociona molt especialment, potser sigui també degut al contrast que hi ha entre tot el que la precedeix en escena amb el moment en què es canta, i m'agrada tant sentir com la llagrimeta em corre galta avall!

Gràcies per l'enllaç. De ben segur que m'hauria agradat molt poder haver vist en Kraus al Liceu, però en aquella època jo era un poca-solta dels que deia que l'òpera era una "cursilada"... Ai, Senyor, Senyor!!! Ara me n'adono de la quantitat i quantitat de coses que em vagi perdre. :))

Una abraçada.

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

lectors


Facebook Twitter Subscripció al feed Rebeu les actualitzacions al vostre e-mail
Vitralls de Nadal
REBITAR. Arquitectura. Reformes i rehabilitació d'edificis.

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL