CONCHITA SUPERVÍA CANTA JOSEP M. DE SAGARRA

13 de desembre de 2009

Avui, dia de Santa Llúcia, el dia en què la tradició mana fer el pessebre i engalanar les cases amb motius nadalencs, inaugurem el blog ben engalanat amb els motius nadalencs que el blog lluirà fins passat Reis.


A tot això s'hi ha d'afegir una molt especial il·lusió, ja que ho hem volgut fer coincidir amb el mateix dia en què es publicaria aquest post, el qual, i d'una manera molt i molt especial i per un motiu que ell ja sap, està dedicat a una gran "Enciclopèdia" de la música que, en lloc de ser de paper, està feta de espècie humana..., i de la de primera qualitat. Els blocaires aficionats a l'òpera saben molt bé que aquesta persona no pot ser una altra que en Colbran.

Amic Colbran: Quan vaig llegir l'article sobre el qual versa aquest post, immediatament vaig pensar que era un article que et resultaria interessant, ja que és la visió que, d'una de les millors veus líricas catalanes de tota la història, en té una de les plomes més exquisides de les nostres lletres, i està escrit en la mateixa època en què aquella cantant barcelonina triomfava a tots els grans teatres d'òpera del món.

Es tracta de Conchita Supervía i de Josep Maria de Sagarra, i perquè no quedi tot només en la lletra, t'he fet el “yutub” que hi ha aquí sota, on Conchita Supervia canta, segons la preciosa versió musical que en va fer Eduard Toldrà, el poema de Josep Maria de Sagarra titulat Romanç de Santa Llúcia, un poema datat el desembre de 1915 i publicat dins el llibre Cançons d'abril i de novembre.

Les fotografies són de l'Anna Maria. Va ser ella qui va tenir la idea d'anar a l'església de Betlem, a la Rambla de Barcelona, a fotografiar la fantàstica Exposició de pessebres que hi fan cada any durant aquestes dades.

Desitgem que tot plegat t'agradi, Colbran!




* * *
En un interessantíssim recull dels articles que entre els anys 1929 i 1935 va escriure per a la revista quinzenal Mirador el polifacètic escriptor barceloní Josep Maria de Sagarra, un recull que l'Editorial Vergara va publicar en dos volums amb el títol de L'aperitiu -el mateix títol de la secció que Sagarra duia a Mirador- hi ha un article publicat el 26 de febrer de 1931, un article dedicat a la mezzosoprano catalana Concepció Supervia i Pascual (Barcelona 1895 – Londres 1936), coneguda artísticament amb el nom de Conchita Supervía.

Sagarra iniciava aquell article fent una mena de panegíric del nom artístic de la cantant amb tot allò que aquest nom li suggereix ... perquè Conchita -escriu- és de les poques paraules que tenen un gust i un picant especial. Conchita fa pensar en un port ultramarí de l'any 1824, amb negres lluents com una capsa de llumins, i amb ex-presidiaris espanyols que es dedicaven a ensinistrar gossos i a ensenyar a cantar l'Himne de Riego a unes cotorres apoplèctiques pintades amb l'anilina més fabulosa i més permanent. Conchita fa pensar en un segle XIX aventurer i sensual, pintat de sucre, de palmeres, d'insurrectes i de cotilles de senyora”.

Crida l'atenció que en aquest article Sagarra utilitzi el terme vedette per referir-se a la cantant: “... És per això -escriu Sagarra- que Conchita Supervía, vedette internacional...”, i crida l'atenció perquè el mot vedette el tenim del tot associat amb la primera actriu, i amb poca roba, d'una revista musical i no pas amb una cantant que, com és en el cas de la Supervía, en termes operístics anomenaríem més aviat com una prima donna.

Però és que el terme vedette, tal i com encara l'escrivia Sagarra, és un terme francès que el català va adoptar posteriorment amb la grafia vedet, i així és com el defineix el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: Artista principal d’un espectacle de teatre, de cinema, de varietats, de circ, etc.”. Un mot, aquest de vedet, que ve, com ja s'ha dit, del francès vedette i que, curiosament, té l'origen en el llenguatge militar, ja que la vedette ve a ser el que en català en diríem l'avançada (la avanzadilla, en castellà) d'una tropa o d'un exèrcit per controlar els moviments de l'enemic.

Però, en fi, continuem amb Sagarra i la Supervía:

Com si li costés deixar d'esplaiar-se amb tot el que li suggereix el nom de Conchita, Sagarra comença a fer una descripció física de la cantant:

Però Conchita Supervía, de Conchita, en té el nas menut i la boca pintada en forma de cor d'una jugada de pòquer. Dic això perquè els asos, quan es juga al pòquer, fan un efecte més viu i més tremolós que en qualsevol altre joc de cartes. [...] El color de les galtes és el mateix color de les galtes que pintava Fragonard”, i afegeix Sagarra que hi ha poques dones que sàpiguen trobar el punt just d'aquest color, pel que arriba a la conclusió que les que acosegueixen trobar aquest punt just “... més que a la crema i a les pólvores és degut a una mena d'irradiació especial que els ve dels nervis.

Conchita Supervía

Sagarra admet ser un llec en matèria musical: “Estimo de la música allò que em cau a l'orella, i gràcies”, i confessa que el que li agrada més de la Supervía és “quan diu cançons catalanes i sobretot quan canta coses del port de Nàpols o del port d'Almeria, coses que tenen una alegria esqueixada o una tristesa fisiològica”, i li arriba tant a l'ànima quan la Supervía canta el Polo, de Manuel de Falla, que assegura que “El qui no ha sentit aquesta cançó dels llavis de Conchita Supervía no es pot fer càrrec del partit que es pot treure d'una melodia que segurament deu ésser anònima com totes les bones melodies, fins a produir la sensació clínica, inconfessable, però rutilant, d'aquesta cosa tan vulgar que en diuen la tristesa sexual.”

I ja, per acabar, només diré que si voleu comprovar que el que va escriure Sagarra sobre la Supervía no eren educats afalacs, aquí teniu el  Polo, de Manuel de Falla, cantat per Concepció Supervia i Pascual, coneguda arreu del món amb el nom de Conchita Supervía.




Tots aquells que ho desitgeu teniu a la vostra disposició, escanejat i tot sencer, l'article en què s'ha basat aquest post, article que amb molt de gust es farà arriba als qui ho demanin a través del correu.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Amigo Assur, me has dejado tan sin habla que ahora te escribo unas líneas, pero esta noche pienso contestarte en profundidad, para agradecer tu amabilidad por dos conceptos (y perdona que sea en castellano, pues no quiero cometer errores ortográficos ni gramaticales del idioma que es el mío, el catalán, pero que no llegué a estudiar): primero por dedicarme este precioso post y segundo por poner como banda sonora a mi idolatrada Conchita Supervía. Igualmente gracias a Anna María por las deliciosas fotos de pessebres.

Me identifico como Anónimo porque yo este asunto de la elección de nombre no la domino.

Colbran

ELS PEIXOS ha dit...

Bon dia Enric !!!
Quin post més bonic has fet ...i que feliç has fet a aquest senyor ( Colbran ), no se perquè m'estranya si sempre fas uns pots especials. A mi m'és fet recorda la meva infantessa que és tan lluny.....i ara els petits de casa que ja ho estan esperant..
Felicitats Enric , per fer feliç a tanta gent.
I a L´Anna Maria per les fotografies tan maques..

Ah!!! un dia que tingui temps et penjaré un besug d´aquells que t´agrade´n , aveure si els de casa teva els hi entren ganes de menjar...

FRANCESC ha dit...

Benvolgut Enric, nosaltres també hem posat el Betlem a casa avui. És un costum que ma mare ja feia (i crec que, també, la meua àvia), tot i que hi ha molts pobles valencians que el solen posar el dia de la Puríssima. Salutacions i bones festes!!!!

Anònim ha dit...

Querido Assur, te escribo de vuelta de un desastroso "Trovatore" y después de ingerir una ligerísima cena.

Has acertado en todo en este estupendo post que me has dedicado, lo cual te agradezco aunque me sonroja, tanto con Sagarra (te ruego encarecidamente que me envíes ese texto que has localizado), como con el día de Santa Llùcia y sus pessebres, que desde que murió mi madre ya no monto y muy especialmente por estos fragmentos a modo de banda sonora, interpretados por una de las voces que más admiro.

Allá por 1931/1935 mi madre vió en un cine de Barcelona un corto en tres dimensiones, con uso de las consabidas gafas, en el que Conchita Supervía, mundialmente famosa en su tiempo y ahora, cantaba "Clavelitos" y al llegar a aquél momento del "...para tí, para tí, para tí", parecia como si los claveles que la Supervía lanzaba salieran de la pantalla. Mi madre que tenía una potente y hermosísima voz de soprano, la imitaba muy bien, acentuando el vibrato y las notas graves. A mi madre no le entusiasmaban las voces muy vibradas, a mí, si son de la calidad de nuestra Supervía, Pilar Lorengar o Elizabeth Grümmer, sí.

Me dejó intrigado lo que mi madre comentó de la Supervía en ese corto en relieve (que junto con el film "Evensong", que no tengo, es lo único que hizo para el cine) y cuando en los años 50 del pasado siglo aparecieron los discos microsurco, algunos de los primeros que adquirí estaban dedicados a la mezzo catalana: uno con fragmentos de "Carmen" y el otro con arias de Rossini (cómo no!). Desde entonces he ido adquiriendo todos los que he encontrado y actualmente debo poseer la mayoría de sus grabaciones.

Es una pena que muriera tan joven, pues, de lo contrario, aún hubiera podido verla en persona, ya que comencé a frecuentar el Liceu en 1954.

COLBRAN

Anònim ha dit...

Moltes gracies. Que tingueu molt bones festes!!!

Colbran

josep ha dit...

Enric,

Jo he pogut sentir molt poques coses de la Supervia i de les altres grans sopranos catalanes de lèpoca com la Barrientos o la Capsir, però el que he sentit, amb el grejus problemes de gravació, m'ha semblat sensacional.
Una abraçada

Joaquim ha dit...

Entranyable post.
Felicitats per l'elecció de la magnífica banda sonora al text d'en Sagarra i encantat per la dedicatòria colbranesca.
Felicita a l'Anna Maria per tota la feinada soterrada d'aquest suggeridor ambient nadalenc de ca l'Assur i per les fotografies.
He tornat en un tres i no res, al Nadal de la meva infantesa, amb el pessebre del meu avi Pepitu, mereixedor de ser exposat a l'església de Betlem.

Josepb. ha dit...

Enric; aquesta Anna María ho té tot... fotògrafa, montadora/bloquista, aconselladora... i jo per la part que em toca la cunyada mes "xula" que tinc.:-D
Desconeixia la Conxita Supervía, suposo que cantar la peça de Nadal de Segarra és -o devía ser- facilot per ella... el Polo de Falla és trencadís a les oídes :-O

Assur ha dit...

Estic molt content, Colbran, perquè, només per començar i pel que expliques, sembla ser que amb aquest “post” et vaig treure el mal gust de boca que t'havia deixat “Il trovatore”; m'alegra haver-te despertat agradables records i, està clar, també celebro la informació, que talment sembla que no te'n càpiga més i per això la vas donant a tort i a dret (i si no, no series en Colbran), en aquest cas la informació que dónes sobre Elisabeth Grümmer, una soprano a qui no coneixia i de qui estic escoltant la interpretació del “Rèquiem alemany” a través del “yutub”.

Quan vaig començar a aficionar-me a l'òpera, no m'agradava escoltar interpretacions de cantants a través de gravacions antigues, i va ser després d'escoltar un disc que em va regalar un amic francès, on la Supervía hi cantava fragments de “Carmen”, que vaig saber separar la mala qualitat de so (em refereixo comparant-lo amb el so actual) de la interpretació.

I sí; fa molta, moltíssima ràbia que gent amb un grandiós talent, com va ser el cas d'aquesta gran mezzo barcelonina, la mort se'ls endugui tan aviat.

Bé, doncs, paro ja perquè això ja sembla un “post” nou..., però, si no m'enrotllés, no seria tant l'Assur, oi?

Una abraçada i un petó, també, de part de l'Anna Maria.

Assur ha dit...

Benvolguda Dolors: Moltes gràcies, un cop més, pel teu comentari que, com tots els que envies, m'omplen de goig.

A casa tampoc ja no hi ha canalla, però l'Anna Maria no vol de cap de les maneres deixar de fer el que s'ha fet sempre en aquestes festes. Els meus dos fills tenen més de trenta anys (noia, no ens volen fer avis), i encara és ara que fan la carta als Reis i vénen a buscar-los. L'únic que ha canviat de quan eren petits, és que ara, ells, també ens en fan a nosaltres.

I això del besuc, Dolors, és una guerra que tinc perduda, i el que no puc fer és comprar-ne un de gran per a mi sol, i els petits que vénen no tenen, ni de bon tros, el mateix sabor. A vegades, la peixatera a qui sempre li compro, té meravelles al cove que quan vaig a comprar faig veure que no les veig.


Francesc: Pel que es veu, el pessebre s'havia de fer el dia de Santa Llúcia, i desfer el dia de la Candelera, que si no vaig errat és a principis de febrer, però a casa sempre s'ha desfet l'endemà de Reis, amb aquella satisfacció interna de pensar que, per fi, s'han acabat les festes. :))


Josep: Jo tampoc he sentit massa coses a través de gravacions antigues (i a través de gravacions més modernes, sobretot si ho comparem amb el primer comentarista d'aquest “post” i amb el comentarista que va arribar després de tu, tampoc no n'he escoltat gaires) :)) i, com deia a en Colbran, al principi no m'agradava escoltar-les, però quan t'hi fas, per posar un exemple que no sé si serà prou bo, ve a ser com quan et mires un quadre d'una època de quan encara no es coneixia la perspectiva i hi saps veure, en canvi, el gran talent del pintor. Ja dic: no sé si és gaire bo l'exemple.


Joaquim: Moltes gràcies pel comentari que, d'una manera molt especial i encara que sigui jo qui t'ho digui, t'agraeix l'Anna Maria (molt bona la “infernemlandaire” definició de “feina soterrada”).

La veritat és que n'estem molt contents de com va quedar tot plegat, i quan veus que a la persona amb qui has pensat a l'hora de fer-ho li has encertat de ple, encara et fa més il·lusió.

M'estranya que diguis que llegint aquest post hagis tornat en un tres i no res a la infantesa perquè, pel que veig a la fotografia que hi tens a l'avatar, no ets encara massa gran, oi que no?


Sí, Josepb, sí: L'Anna Maria és tot això que dius, però també és una mica... -i dic “una mica” per “si un de cas” no sigui que llegeixi això-, com et deia, és un mica corcó, eh?: “Que no tens fet ja el post?... Que no has contestat encara a...? Encara no has gravat allò que...?”, però, en fi, s'ha de reconèixer que si no fos per ella el blog no seria així... o, vés a saber, potser, o gairebé segur, ni tan sols seria.

Celebro que t'hagi agradat conèxier la Supervia. Tinc unes quantes gravacions d'ella, o sigui que si ho vols... Val molt la pena, eh?

Joaquim ha dit...

Primícia a ca l'Assur:
El dia 1 de gener l'avatar, com ja va succeir l'any passat, es farà una mica més gran. Els anys passen per a tothom.

Anònim ha dit...

Your blog keeps getting better and better! Your older articles are not as good as newer ones you have a lot more creativity and originality now keep it up!

DIGUEU LA VOSTRA



EN EL CAS QUE NO POGUEU ENVIAR COMENTARIS AMB AQUEST FORMULARI,




Pàgines següents Pàgines anteriors Pàgines principal

 

  

 

 

També us pot interessar

 
INICI FINAL